31 d’agost de 2008

Personatge de la setmana especial FM; Sant Fèlix



GLORIÓS SANT FÈLIX,

QUE DE VILAFRANCA N'ÉS PATRÓ

I VISCA LA FESTA MAJOR!

30 d’agost de 2008

FM; Diada de Sant Fèlix!


Avui la plaça serà plena, avui la plaça serà un clam, avui la plaça serà verda, avui la plaça serà nostra.
Visca els Castellers de Vilafranca! Força, equilibri i seny!

29 d’agost de 2008

FM'08; La Tronada


Dotze tocs, dotze sons estridents. Dotze, dotze són els sons que precedeixen el més sonor inici de la festa. Desprès dels tocs, talment com cap d’any, comença com en aquella data uns rituals, unes liturgies que cada any són iguals, tant semblants i tant nous allhora. A partir d’aquest punt s’inicia la tronada i amb ella, la festa. A partir d’aquest punt, tot Vilafranca es submergeix en l’enbolcallament hiptotitzador, màgic de la Major de les Festes.

La tronada, aquest so estrident, aquest so total, total perquè cobreix tots els sentits. Sents la tronada, els coets, el soroll abromador que ho ocupa tot i que obliga a tapar les orelles per por a una devallada del pimpà; olores, olores l’olor de polvòra, a coet cremat, aquella olor picant que entre dins el nas, aquella tant especial i tant característica; la notes també en el tacte, a la pròpia pell que s’esborrona en sentir els primers sons com si d’aquells trons d’estiu es tractés; l’assaboreixes amb aquella gana dels onze mesos previs en dejú; i la veus, la veus amb tota la seva esplendor, majestuosa, fumjant i observes la gent presa de l’emoció que crida quan la tronada ha finit.

La tronada, aquest inici fulgurant, curt en el temps però intens com poques coses en aquesta vida… La tronada, aquest goig que cada 29 d’agost desprès dels dotze tocs del migdia obre les portes de bat a bat a la festa, la tronada, la nostra, la de tots, la de la més típica.

28 d’agost de 2008

El desafiament d'Obama


Aquesta nit, en hora nostra i en directe pel 324, el primer candidat negre de la història dels EUA farà el discurs d’acceptació de la candidatura presidencial del Partit Demòcrata.

Obama avui passarà a la història, Obama avui davant de 75.000 persones oferirà el discurs més esperat en molt de temps, Obama avui pot posar la directe cap a la Casa Blanca. Les últimes enquestes donen a Obama un avantatge de 6 punts i sembla que per fi la Convenció Nacional i la nominació de Biden comencen a fer efecte, ja que fins ahir les enquestes estaven encallades.

Obama avui per avançar imperable a la Presidència ha de deixar, una mica, de banda l’escenografia i l’estètica i centrar-se plenament en el discurs. En el discurs del què i del com, en el discurs del perquè els americans l’han de votar més enllà del seu carisme. Obama va encandilar els demòcrates amb un discurs sobre els valors, sobre què són els EUA, sobre els desafiaments i sobre els reptes que havien d’afrontar, però no va dir ni com es faria ni amb quines polítiques es farien.

Obama en aquests moments té un sostre, un sostre del 47% dels vots, i amb aquest percentatge no n’hi ha prou per guanyar. Obama ha de ser conscient, i veure, que amb la seva imatge i amb el seu discurs d’esperança té el 47%, però cal guanyar més % per poder dir sense por a equivocar-se que Obama serà President, i aquests punts per esgarrapar depenen del que avui digui a Denver.

Obama té la oportunitat de fer història, i ho té molt bé, però per aconseguir-ho ha de parlar, ha d’explicar. Durant la Convenció s’ha explicat la seva vida i del meravella que és com a persona, a més de forjar de nou la unitat del partit, però aquests punts han amagat les propostes programatiques. Ahir Bill Clinton va eclipsar el discurs en matèria internacional de Biden, això no pot tornar a passar.

Avui Obama ha d’explicar el seu prjecte detallat del que pensa fer com a President, i ho ha de fer per no posar en entredit les seves més que pesants possibilitats de ser el primer President afroamericà dels EUA.

Obama té a les puntes dels dits la història, avui la pot abraçar.

27 d’agost de 2008

Saura, sol i desautoritzat


La consigna de “Saura dimissió” hauria de ser usada per tothom des de fa molt de temps. Les raons d’aquesta consigna són àmplies i ben conegudes, però més enllà de la mediocritat i la ineficàcia a la que ens té, malauradament acostumants el senyor Saura, per tot l’espectacle del pacte de les olives, hauria de dimitir ja.

Repeteixo, la demanda de dimissió no és perquè sigui un mal governant, la demanda de dimissió és perquè durant dues setmanes ha estat insistint en un pacte i en la trascendència d’aquest en relació al finançament, que finalment no ha estat.

Saura i tota la riuada de dirigents d’Iniciativa de debó, van assegurar que el pacte de les olives de Vilanova involucrava a tot el Govern. Això van afirmar-ho tot i reconèixer que el segon partit del Govern, o sigui Esquerra, no estava al corrent de les negociacions paral.leles de Saura amb de la Vega. Saura i Jaume Bosch van empastifar totes les pàgines de diaris que van poder amb la masella cantarella de què el Govern acceptava la baixada de pantalons dels tontosociates. Saura i Bosch, doncs, van mentir descaradament, ja que era impossible que el pacte inclogués a tot el Govern quan hi havia un partit que hi estava en contra.

Es més, ahir el Consell Executiu va desautoritzar Saura en relació sobre les seves olives i el pacte amb Espanya. El Govern, per més comunicats ridículs que faci que només fan que reafirmar de desacreditació, va negar en rodó que el pacte de Saura i Iniciativa fos un acord governamental, afrimant que només va ser entre partits. Per tant, és pot veure amb claredat que el pacte de Saura era Fum, Fum i FUM. El pacte de Saura era una ensarronada monumental, i a més Saura i els seus van intentar passar el seu error d’aires de grandesa a tot el govern. La veritat, sí aquest és el servei que ha de fer Iniciativa al país des del govern, que s’ho facin mirar.

En un país normal, i el nostre en molts aspectes no ho és, uns dirigents que han mentit descaradament i a més sent-ne concients, haurien de dimitir. És per això que si Saura tingués una mica de dignitat i estimés la institució de la que forma part dimitiria, de la mateixa manera que Jaume Bosch hauria de fer el mateix com a Portaveu Parlamentari dels tontosociates. Amb quina credibilitat arriabarà a acords al Parlament el senyor Bosch desprès de mentir descaradament? Amb quina autoritat Saura ara podrà seguir portant el desenvolupament de l’estatut?

Siguem seriosos, no estem parlant d’un error petit, estem parlant d’un error que pot costar car al país, tant a nivell estratègic com a nivell institucional, per tant Saura ha de dimitir.

26 d’agost de 2008

Moviment amb Copyright


La política americana té la particular característica d’incidir i condicionar la manera de veure i entendre diversos temes a diferents països. Durant la revolució conservadora dels 70 i 80, el Partit Republicà (GOP) va ser l’ideòleg de gran part dels partits conservadors d’europa. Actualment, però, la revolució conservadora ha anat consumint els seus dies i ja s’entreveu el seu final, ara la qüestió és veure si apareix un nou moviment progressista que prengui el relleu a dècades d’iniciativa conservadora.

L’aparició de Barack Obama a l’escena política nacional a partir del 2004 i sobretot des de què va guanyar el Caucus d’Iowa pot esdevenir l’inici d’aquest nou moviment progressista, progressista entès a l’americana que quedi clar. Que som en un context, d’ inici de moviment, es pot apreciar per la manera de com diversos partits conservadors han incorporat propostes d’ADN progressista com per exemple els Troies amb la conservació del Medi Ambient, però sobretot per la voluntat d’aquests partits a assemblar-se i a aplicar mesures o intentar fer creure que s’és una reencarnació del líder del moviment. És evident que els partits progressistes europeus abracen de ple aquest mirall que volen que sigui per ells els demòcrates de Barack Obama.

El problema de tot plegat és quan els conservadors que intenten copiar l’estil del moviment, i llavors el desvirtuen i el transformen en una cosa que no és.

Avui en un diari català es fa referència al videoblog del personatge que segons els lectors d’aquest bloc ha estat un dels impulsors d’un dels pactes més ruïnosos per Catalunya, àlies Mas, en què s’autoproclamava a l’estil Colom “el descobridor català de Barack Obama”, ja que ell va ser en la Convenció de Boston del 2004. Bé, no comentaré aquest estirabot narcisista del líder regionalista, el que sí comentaré és el comentari de Mas sobre el discurs d’Obama.

Mas ha assegurat que ell comparteix el discurs d’Obama quan afirma que vol superar la divisió entre dretes i esquerres i avançar en la unitat. Mas primer de tot hauria de poder ubicar el discurs d’Obama i el sistema americà i mirar si es pot transportar a nivel català i al de Mas en particular.

Obama fa el discurs de la unitat perquè és l’única manera de què pot gunayar, ja que només amb la unitat podrà fondre les grans reticències que la seva figura presenta a gran parts de la població. Aquest seria el nivell general, però el particular és demolidor. Obama ha treballat per la unitat des de fa anys, en canvi Mas no pot pas dir el mateix. Per tant en primer lloc Mas s’equivoca a l’intentar assumir un discurs que no pot. I en segon lloc Mas demostra una vegada més que les dretes o centre-dretes tenen un acomplexament davant el discurs d’esquerres que fa tremolar. Mas aposta per intentar suprimir la diferenciació entre dretes i esquerres perquè té adherit aquest sentiment d’inferioritat, aquest sentiment de ser concient de fer algo malament, de no ser prou bo, i al no poder justificar-se, es refugia en l’intent d’eliminar la diferencia.

Les dretes i les esquerres existeixen, i intentar dissimular aquest fet només demostra un gran sentit d’inferioritat. Mas si vol aprofitar de veritat el discurs d’Obama, millor que aposti per explotar (o intentar) portar la il.lusió i l’esperança que el candidat demòcrata ha aconseguit donar als americans.

25 d’agost de 2008

Alea iacta est. Inici de Curs


Com la inmensa majoria dels estudiants del nostre país, els polítics també tenen la seva particular tornada al cole. Aquesta setmana es tornen a reunir les executives nacionals i el govern per reprendre l’activitat política.

Aquest nou curs polític serà un any clau pel futur del nostre país. En un any coneixerem si hi ha un nou model de finançament just per Catalunya. Aquest és un dels punts que poden crear terratremols de gran abast al nostre país ja que d’ell en depèn en gran mesura la continuitat del govern i alhora la dignitat i credibilitat de totes les forces polítiques.

Un altre punt vital serà la retallada que patirà l’estatut al Tribunal Constitucional. Si el finançament amenaça de ple la política catalana, la sentència del Tribunal no es queda enrera i anuncia tempestats torrencials amb tornados de gran potència.

Entre mig d’aquests dos punts vitals hi ha la gestió de la situació econòmica per part de la Generalitat, si bé és cert que el govern té les mans lligades i que l’empitjorament o la (poc probable) solució vindrà de Madrid.

Els partits també tindran feina, ja que molts d’ells hauran de desenvolupar gran part dels seus compromissos com per exemple CDC amb els inicis de la construcció de la Casa Gran, el PSC amb la seva convenció oberta als no militants o Esquerra amb la tasca de refer la unitat interna i alhora oferir un horitzó sobiranista atractiu per la majoria dels catalans. Iniciativa, bé, Iniciativa com que no se li coneix cap objectiu ni idea, doncs res, seguiràn igual que fins ara.

S’acosta un any i sobretot una tardor carregada de tempestes polítiques, unes tempestes que segurament maracaràn d’esdevenir del país en els pròxims anys, perquè tant el finançament i l’estatut no moriràn aquest any, sinó que seran temes recurrents en el nostre dia a dia durant bastant de temps.

Alea iacta est

24 d’agost de 2008

Personatge de la setmana: Herois Olímpics


Avui desprès de dies i dies de competició, s’han acabat els Jocs Olímpics de Pequín. Avui la flama olímpica ha tornat a apagar-se esperant poder començar el nou camí cap a Londres 2012. Avui és hora de fer balanç, és hora de recordar els que han fet possible que aquests Jocs hagin estat tant espectaculars.

Primenrament destacar la sirena catalana, Gemma Mengual. No en tinc ni idea de natació sincronitzada, però veure la bellesa dels seus exercicis a l’aigua executats amb una precisió absoluta i amb una compenetració envejable, fan que no es pugui fer més que obrir la boca envadalit.

Uns altres herois han estat els jugadors nord americans de Bàsquet. I si són herois, s’equivoca qui vol treure mèrit als americans pel seu or perquè el donaven per descomptat. El que ha fet aquest nou Dream Team no té nom. Els USA han fet un joc brutal, han fet un joc espectacular, un joc que ha fet disfrutar als espectadors com ningú ha pogut fer ni igualar. I sí, han guanyat l’or tal i com s’esperava, però si no haguessin jugat com ho han fet no l’haguessin guanyat. A vegades és més difícil guanyar quan tothom et dóna per guanyador abans de jugar, i si no que ho preguntin al Barça dels dos últims anys. Els USA són herois, perquè tot i saber-se els millors ho han donat tot per guanyar i en un món ple de conformisme i mediocritat, és d’agraïr l’actitut dels jugadors americans.

En aquests Jocs l’atletisme té nom jamaicà. Usain Bolt. Bolt ha fet uns jocs increïbles, Bolt ha aconseguit tres ors i a més ha pulveritzat els records del món en les tres proves que participava. Bolt ha volat en aquests Jocs, Bolt ens ha deixat tots asseguts mentre ell feia i desfeia a la pista, deixant endarrera tots i cadaun dels rivals. La imatge de Bolt celebrant l’or en els últims 30 metres de la final dels 100, és espectacular i és una prova de la seva superioritat. Bolt sens dubte és uns dels Herios dels Jocs.

Però, com en totes les coses de la vida, sempre n’hi ha un que sobrepassa els demés, i aquests Jocs no han sigut pas l’excepció. Tots els anterios esporties anomenats i tants i tants altres que gràcies al seu esforç i a la seva dedicació han obtingut medulla són herios, sí, però el gran personatge dels Jocs, el gran Heroi Olímpic és Michael Phepls. El nedador americà ha fet el que semblava impossible, millorar la marca de 7 ors de Munich ’72. I no només l’ ha igualat, sinó que a més a millorat el repte. Phepls ha aconseguit vuit medalles, vuit metalls xinesos, vuit rodones daurades que el col.loquen com un dels grans de la història de l’olimpisme.

Mengual, Bolt, Brayant i cia i Phelps, són alguns dels esportistes que han brillat més en aquests Jocs, però ells a més, són uns grans privilegiats ja que la gran majoria dels atletes que són a la Xina ningú no n’ha parlat, no han aparagut a les portades dels diaris i ni han sortits als informatius, però tot i així, no deixen de ser menys herois que els anteriors. Només pel fet d’haver lluitat, d’haver-se esforçat al màxim per poder competir en la cita olímpica, ja són herois.

Són Herois Olímpics.

23 d’agost de 2008

The chosen one: Joe Biden


Ahir a altes hores de la nit la campanya de Barack Obama va anunciar qui serà l’acompanyant del senador d’Ilinois de cara les presidencials de novembre.

L’elegit al final ha estat el també senador de Delaware Joe Biden. Diversos analistes han remarcat els punts positius d’aquesta tria, diuen que el senador aportarà experiència en relacions internacionals a la campanya d’Obama, punt on el candidat flaqueja greument. Els analistes també argumenten que Biden ajudarà Obama a aconseguir cert suport dels votants demòcrates que encara no accepten del tot al candidat, sobretot aquells que van apostar per Hillary Clinton en les primàries. Biden a més també aporta experiència, sobretot perquè fa 35 anys que és al Senat, a més de conèixer els passadissos de Washignton com la seva mà i al fet que és un brillant orador.

Aquest són els punt més aviat positius, però també n’hi ha de negatius. Biden va votar a favor de la Guerra de l’Iraq, a més de mostrar-se a favor d’un increment de tropes al país aràbic. Cal recordar que el suport a la Guerra de l’Iraq va ser un dels motius de la derrota de Hillary en les primàries i per tant és un factor que no agrada massa a les bases del partit. En aquest sentit segurament hagués estat més assenyat escollir un demòcrata també contrari a la Guerra i així poder seguir estomacant la política errònia de Bush.

Biden a més, no aporta cap plus en referència a un estat clau en el recompte de vots electorals, ja que és de Delaware, un estat amb ADN demòcrata i amb poc pes, per tant en la lluita dels estats impresindibles per el novembre la candidatura demòcrata ha perdut una oportunitat clau per assegurar-se un d’aquests estats. Aquest punt és vital, i és per això que un dels altres posibles candidats era Tim Kaine govenador de Virgínia, un estat que serà clau al 4 de Novembre.

El nomenament del de Delaware a més podria enfosquir un dels lemes de la campanya d’Obama, el canvi. És cert que aporta experiència però també aporta el mal crònic dels apalancats de Washignton, uns apalancats que poc tenen a veure amb la realitat del país. Biden haurà de treballar per poder treure’s l’etiqueta d’elitista i fer-se pròxim als ciutadans, si no és així, Obama potser haurà gunayat un bon vice-president però un mal acompanyant de campanya. Si la campanya volia experiència podia escollir un governador que als ulls del votant normal tindria més carcassa executiva ja que ha estat al davant d’una administració i no un (altre) senador.

Sincerament, jo no hagués escollit el senador Biden com a vice-president, i no ho hagués fet perquè considero que els punts negatius són més que els positius, i que per tant l’elecció no surt a compte. La realitat també és que tampoc sé a qui hauria escollit, tot i així crec que hi havia opcions millors. El nomenament de Biden el veig més com a intent de fer callar boques en matèria d’exteriors i de seguretat nacional que no pas en la seva aportació per poder guanyar les eleccions.

Ara només cal esperar com reaccionen els americans i observar els moviments en les enquestes, enquestes que per primer cop no són favorables a Obama. Obama ja ha gastat una de les cartes que li quedaven per tirar abans de l’inici de la campanya, ara només li queda la Convenció Nacional que comença dilluns per poder aconseguir un avantatge suficient sobre McCain.

El final de la partida cada cop és més aprop i les decisions que es prenen poden acostar o allunyar de la glòria la campanya d’Obama. Esperem que l’elecció de Biden sigui per arribar-hi.

22 d’agost de 2008

Llibres d'estiu: El setè camió


Un dels debats més encesos que actualment hi ha a la nostra societat és el referit a la memòria històrica i sobretot als intents de recuperar-la. Els que s’oposen a recuperar-la sovint argumenten que aquest fet tant sols produirà que s’obrin velles ferides, ferides que ells consideren tancades. Altres que també s’hi oposen ho fan per por, per por al que pugui passar, aquests normalment són els que van viure aquells fets en persona i per tant tenen por que al recordar-ho es puguin tornar a repetir.

En canvi hi ha un seguit de gent que vol recuperar la memòria col.lectiva, i ho vol fer no per buscar venjances, sinó per poder entendre millor aquells apassionats anys, uns anys que tenyits de sang i de tristor van canviar la història. La Guerra d’Espanya i la República que la va precedir, encara guarden molts secrets i petites històries, històries i secrets que estan submergits en aquest pacte de silenci que alguns han fet. Encara queda molt per descubrir en relació a aquell perióde. Caldria saber amb més exactitut per exemple la relació entre les forces feixistes i les tropes de Franco o sobre la no intervenció de les potències aliades, caldria saber i descubrir els intents d’acabar la guerra per part d’alguns, caldria identificar els traïdors, caldria poder saber tantes i tantes coses que és impossible deixar oblidar aquells anys.

Per evitar que petites històries o petits secrets acabin morint, van apareixent llibres que expliquen algun d’aquests contes mai explicats, llibres que intenten aportar llum sobre un fet que ha quedat ennuvolat pel temps i el silenci.

Un d’aquests llibres és el que ha escrit Assumpta Montalà i ha editat Ara Llibres que s’anomena “El seté camió”. Aquest és un llibre que tracta sobre un fet que va traspassar les portes de la història i es va convertir en llegenda. El seté camió fa referència a un dels camions que en els últims dies de la Guerra d’Espanya van transportar el conegut com a “el tresor de la República” cap a França. Aquest tresor estava amagat en diferents punts de la geografia nord-catalana, concretament des de Figueres fins a La Vajol. En diversos castells s’hi amagaren les obres d’art del Pardo i d’altres museus, així com també obres religioses, el més important però era el que hi havia amagat en una mina de La Vajol. Allà hi havia el que quedava de l’or de “el banco de España”, allà sota terra hi havia una cambra subterrània on la República guardava el que havia de contribuir a fer més passable l’exili, un exili que ja es veia com a inevitable.

Les anades i vingudes d’aquell or i d’aquell tresor no les explicaré, el que si vull dir és que si no hagués estat per una d’aquestes persones que creu que tenim dret a decidir si volem saber la nostra història, no haguéssim sabut res de com va acabar la història del setè camió, i qui diu el seté camió diu del periple que va conduir al President Companys a la mort o de tantes i tantes coses que s’han anat sabent.

La recuperació de la memòria doncs no es basa en la venjança o en el ressentiment, la recuperació de la nostra història ha de servir per entendre millor el nostre passat, perquè només d’aquesta manera poderm entendre el país en què vivim.

21 d’agost de 2008

Quaranta primaveres


Avui fa quaranta anys que les tropes soviètiques van envaïr Txecoslovàquia i van posar fi a l’anomenada Primavera de Praga. La Primavera de Praga va ser un seguit de reformes impulsades per el President txecoslovac Dubcek de cara fer més obert el comunisme, en definitiva i tal com s’anomenà, es va impulsar el comunisme de rostre humà.

Aquest comunisme de rostre humà va estar en vigor des del 5 de gener del 1968 fins avui fa 40 anys, poc temps, massa poc temps per poder saber si aquell model hagués pogut seguir o si hagués pogut mantenir les llibertats que defensava. I no ho sabem només per un fet, petit en el temps però gran per el que va significar. El 21 d’agost del 1968 les tropes del Pacte de Varsòvia entraven a Praga disposades a acabar amb l’intent de reforma del sistema soviètic, el comunisme sense rostre soviètic aplastava les ànsies de llibertat i d’obertura de la societat txecoslovaca.

Desprès de l’aplastament, van venir anys i anys de repressió, exili, desaparicions… en fi les conseqüències del comunisme, i sobretot, va tornar el dogmatisme de mà de ferro i la direcció política soviética dirigida des del Kremlin.

Aquests són els fets històrics, els fets de què va passar, els fets de la lluita d’un poble per poder esdevenir poble, un poble lliure.

Abans escrivia que el President Dubcek havia impulsat l’anomenat comunisme de rostre humà, quan algú afegeix al darrera d’un mot “de rostre humà” ja ens pot fer tremolar amb el què significa la paraula sense l’afeguit. Que els mateixos del sistema incloguessin “de rostre humà” ja és prou significatiu. La pregunta però és si pot existir el comunisme de rostre humà, jo crec que no.

El comunisme de rostre humà que propugnava Dubcek no era una democracia, no, però s’hi encaminava. Per tant què era? Era una dictadura, en part sí i en part no. Era una autocràcia? Què era? Segurament el comunisme de rostre humà era el principi d’una camí lent i molt llarg de cara avançar cap a una democràcia. Potser. Ara bé, si s’encaminava cap a una democràcia, havia de deixar per força de ser comunisme, perquè una cosa anul.la l’altra.

Repeteixo, hi pot haver un comunisme de rostre humà? El comunisme com a ideologia és autoritari, totalitari. El comunisme no permet la llibertat, ni la llibertat individual ni la col.lectiva, això és el que ens ha ensenyat la història i els fets. Per tant, la Primavera de Praga, potser no va impulsar un comunisme de rostre humà, sinó una altra cosa.

Deixant de banda la terminología adecuada, el que és un fet irrefutable és que les reformes introduïdes per Dubcek van aportar grans espais de llibertat, alhora que van donar esperança a un poble que anhelava la llibertat. Una llibertat que el comunisme els va robar.

20 d’agost de 2008

Remordiments amb anxoves


Remordimens. Els remordiments són letals,impecables, són la millor prova, la millor assegurança que té cadascú per poder analitzar amb fredor les accions i les desicions que un pren al llarg del seu camí vital. Els remordiments són capaços de deixar-te una nit sense poder aclucar els ulls, en alguns casos produeixen una sensació de culpabilitat difícil de suportar. Els remordiments a més, de manera inconcient, fan que incorporis els seus veredictes i et porten a intentar minimitzar la teva falta.

Els remordiments són complicats de portar, és complicat trobar algú que passi de tot un cop incorporat el remordiment en la seva consiència, aquest fet però porta temps a no ser que el remordiment sigui alarmant.

Sí escric sobre remordiments és més que res perquè durant tot el dia no he fet més que escoltar justificacions i girs argumentals trets de la màniga de diversos dirigents “escalfa breguetes”. El vicepresident de la formació pel.lícules X ha afirmat que si Zapatero no complia el pacte, la seva formació votarà en contra als PGE. Carai, quina gran seguretat que demostra Bosch amb el que van acordar entre oliva i oliva en un hotel vilanoví el Saura i la de la Vega. Aquest intent de donar força al pacte no s’acaba aquí, ja que pretenen atribuir l’acord a tot el govern de la Generalitat, quan ahir asseguraven que era un pacte entre partits. Aquest intent de genearalització governamental, és a parer meu, una marranada de les grosses, intentar que la pèssima intel.ligència d’uns la comparteixin els altres es podria qualificar de mala persona, però que s’afirmin veritables mentides per tapar les vergonyes pròpies ja és insultant i vomitiu, més encara quan el President en funcions de la Generalitat ha manifestat públicament que no està conforme amb el pacte i que és fora del govern. Realment els deixebles d’Stalin han perdut facultats.

Tornant al pacte i als remordiments tomàquils, saben els Saura&cia del que es juga Catalunya amb el finanaçament? Saben la importància que té? Saben que ara el “gobierno de españa” té la paella pel mànec?

Si no hi ha un bon model de finanaçament no només Espanya haurà tornat a passar la mà per la cara a la clase política catalana i a demostrar que la única sortida és la independència, no, el que realment passarà és que la Generalitat com a institució estarà en perill. Ho va advertir el conseller Huguet a la UEC, si Catalunya no té 2.000 milions d’euros més el pròxim any, haurà de reduïr serveis. Sí algú intenta treure mèrit pel fet que és conseller de l’únic partit independentista del nostre país i per tant “clar diu això perquè vol la independència” o bagenades com aquesta, afegir que la molt unionista consellera Geli ha anunciat que la despesa en Sanitat no arribarà a la planificació feta a inici de legislatura per falta de finaçament. Queda clar que amb el finançament no només ens hi juguem l’opció de recuperar part del déficit fiscal, sinó que a més, ens hi juguem l’autogovern. Ho ha clavat el vicepresident Carod-Rovira als Matins d’Estiu (per cert heu notat un canvi subtil en la pregunta dària a mig programa?) on ha assegurat que per més competències que es tinguin si no es tenen els recursos per dur-les a terme de poca cosa serveixen. Doncs això.

Ara només cal saber si el Saura i l’Herrera podran dormir tranquils la resta de nits que queden fins al 16 de novembre que és la data que han pactat perquè acabi el nou termini, això sí, sino poden sempre podran passar-les comptant olives.

19 d’agost de 2008

Tomàquets venuts amb gust a podrit


Ja tenim successor! No, el rei encara no ha mort i el Felipe "quinto más uno" encara no governarà. No, a la monarquia més rància i passada d’Europa encara no s’ha de canviar qui robi els diners dels ciutadans, però on si que ja hi ha successor és en l’apartat de venut i botifler.

Desprès del brillant paper que Convergència i Unió i els senyors Mas i Duran van lluir en la negociació de l’estatut a Madrid pactant un estatut que el mateix Piqué considerava més que acceptable, el senyor Saura ha decidit que a manca d’enteresa moral i intel·ligència per poder entrar en la història de Catalunya, hi entraria igualment, això si, al costat de tants i tants (masses!) venuts, botiflers i traïdors.

El senyor Saura, que per més inri és conseller del Govern, ha pactat en tant que President del partit post-PSUC, que ZP (Zapatero Pinotxo) no comparegui al Congrés per explicar l’incompliment del "gobierno de españa" en relació al finançament que estipula l’estatut. Això sens dubte és un triomf pel "gobierno de españa".

Què ha aconseguit a canvi Iniciativa i els senyors Saura i Herrera a canvi d’aquesta baixada de pantalons?

Doncs bé, moltes coses.
Primera, donen tres mesos més a "el gobierno de españa" per poder acordar el nou model de finançament, per tal d’aconseguir, segons paraules del Successor, una "acceleració i una intensificació" de les converses. Clar, com que els dos anys que marca l’estatut no són suficients per poder anar pensant el nou model, és normal que els espanyols necessitin més temps.
El termini del nou model acabava el 9 d’agost i punt. No hi ha discussió, no hi ha excuses que valguin. España ha incomplet l’estatut i punt. Donar llargues o més temps només farà allargar l’agonia del nou sistema. El que s’hauria de fer ara és asseure’s en una taula i negociar, negociar i negociar el nou model, i en cas de no acord, doncs tal i com defensa el brillant Ferran Requejo constituir un govern d’unitat nacional i (també) incomplir la llei. Com? Què us sembla una d’aquestes coses democràtiques que posa tan nerviosos a tots els espanyols anomenat referèndum?
En resum, un altre triomf del "gobierno de españa".

La segona contrapartida que "ha aconseguit" el tàndem Saura-Herrera, ha estat que el nou model es negocií en termes de multilateralitat. Brillant. Precisament aquest era el gran cavall de batalla que el front català havia defensat fins a l’extenuació. El "gobierno de españa" ha dit les converses seran bilaterals, tot i que això no exclou la multilateralitat. Simplement brillant. Ara passarem a estar al mateix nivell que Melilla, perfecte tot i que potser ben mirat hauríem d’estar contents perquè gràcies al model de finançament actual i a l’espoli fiscal que patim, Melilla va per davant de Catalunya en qualitat de vida. Gràcies Saura-Herrera, un nou triomf per "el gobierno de españa".

L’altre compromís de Zapatero és que l’acord de nou model es concretarà als Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). També perfecte, sobretot si es té en compte que els pressupostos se solen aprovar entre mitjans i finals d’octubre, cosa que entra en contradicció amb el pacte Saura-Herrera i ZP, ja que el termini que han pactat és de tres mesos pels segons i fins a finals d’any pels primers. Total que amb aquest punt de l’acord ZP ha eliminat per una banda la pressió catalana de boicotejar els PGE i per l’altra s’ha assegurat els vots de ICV-IU. Un altre triomf de "el gobierno de españa".

Per acabar de donar forma a l’acord el conseller Saura ha fet unes declaracions des de Mallorca on és de vacances, vacances molt merescudes, on ha afirmat que l’acord "permetrà reprendre les negociacions deteriorades". Aquestes declaracions venen a complementar les que ja va abruptar la setmana passada quan va afirmar que els catalans havien d’oblidar l’incompliment d’España sobre l’estatut i tornar a començar a negociar amb ZP. Negociacions deteriorades? Doncs clar, com pretén que estiguin unes negociacions on una de les parts no compleix amb el que ella mateix va votar a favor? Com pretén que estiguin quan la part espanyola no fa més que menystenir Catalunya i el seu migrat autogovern?

Alguns es pregunten d’on ve la "desafecció política", aquí en tenen un bon exemple, per què algú em podria explicar què carai hi guanya Catalunya amb aquest acord?

Per acabar, ahir Joaquim Maria Puyal va rebre el Premi Canigó a la UCE a Prades, Antoni Bassas que el va acompanyar va dir d’acord amb l‘homenatjat que a Catalunya convindria "arrencar la crosta de la mediocritat".

Doncs ja tenim per on començar.

18 d’agost de 2008

A Xile jutjats. A Espanya al Senat


Si hi ha un programa de televisió que és digne de veure i d’aplaudir aquest és l’espai que adorna les nits dominicals a TV3. Parlo evidentment del 30 minuts.

Més enllà d’altres consideracions més encarades en la gestió empresarial televisiva, que és molt bona, el 30 Minuts és un programa bàsic, és un dels tipus de programes que una televisió nacional pública ha de fer, un programa que ens descobreixi nous móns, noves realitats, un programa que ens faci obrir els ulls i ens rescati de l’oblit volgut que alguns ens han imposat.

Precisament ahir vam tenir la oportunitat d’assistir en un d’aquests rescats memorials que el 30 Minuts fa brillantment, ja siguin de producció pròpia o no, saber escollir també és una virtut.
El 30 Minuts que es va emetre anit tractava sobre el moviment funista de Xile. El moviment funista xilè és un moviment pro Drets Humans que lluita per denunciar els assassins que encara són lliures i que porten una vida completament normal. Els funistes doncs, es caracteritzen per trobar i localitzar els criminals pinochetistes i quan saben on viuen o on treballen, llavors els van a buscar.

El resultat d’aquesta localització i d’aquest "buscar" no es tradueix en violència, tot el contrari, es tradueix en una denúncia pública de què aquell ésser, dir persona a un assassí resulta quasi insultant per la resta de la humanitat, viu o treballa allà, el que busca la funa és que la població conegui els criminals, els reconegui i els hi faci el buit.

La funa de què tractava el 30 Minuts d’ahir era especial, especial perquè es "funava" a un criminal molt representatiu, no tant per la seva putrefacte ànima, sinó per una de les persones que va torturar fins a la mort. L’ésser immund que ens ocupa va ser l’assassí que va treure la vida a un dels intel·lectuals que donava suport a Salvador Allende. "El Príncipe" va ser qui va matar al brillant cantautor Víctor Jara.

Veure les imatges de centenars de persones desfilant per un carrer de Santiago aixecant pancartes i reclamant justícia em va produir diverses sensacions potser contradictòries. Per una banda una profunda tristor, ja que aquelles persones s’estaven manifestant per recordar a un lluitador de la llibertat i de la justícia social que ja no era amb ells. Per una altra banda repugnància cap a aquells éssers que van participar o col·laborar amb la dictadura Pinochetista i que van causar tan d’odi i dolor, i per acabar enveja.

Enveja no de sortir al carrer, però sí enveja pel que reclamaven. Els centenars i centenars de xilens que eren davant del Ministeri de Treball (és on treballava "el príncipe") reclamaven que un criminal, un ésser que va anar contra els Drets Humans fos jutjat, els que eren allà simplement reclamaven justícia.

I la veritat, vaig sentir molta, molta enveja. Enveja de la valentia dels xilens, enveja del govern xilè, enveja de la seva dignitat, enveja de la seva no renuncia. Perquè aquells xilens no renunciaven a la veritat i la justícia, aquells xilens hi lluitaven. Quina enveja.

Allà els xilens lluiten perquè els criminals de la dictadura vagin a la presó, allà el govern col·labora per portar-los davant dels jutges…. I aquí?

Aquí, a l’estat espanyol, ningú lluita per portar els criminals franquistes davant dels jutges, aquí "el gobierno de españa" fa lleis de punt i final "por la concódria i el perdón", aquí els criminals poden viure tranquil·lament, aquí els criminals i assassins poden ocupar llocs al Senat amb l’aplaudiment unànime dels espanyols…

Quina diferència, i quina enveja.

17 d’agost de 2008

Pantalons baixats amb gust de tomàquet


Tot i els dies de desconexió de què he disfrutat envoltat d’arbres, calor, llibres i bona companyia, no he pogut evitar continuar enganxat en el que sens dubte és el culebró de l’estiu: la negociació del fiançament.

Aquests dies hem vist diversos capítols d’aquest ja massa llarg serial, primerament va ser Bono, el (fill de) feixista, que en unes declaracions va treure tot el mèrit dels 25 diputats del PSC i va argumentar que la victoria electoral del 9 de Març es deu a l’enamormament, jo afegiria malaltís, entre els catalans i Zapatero. Aquest fet ja de per si sol ferga l’absorditat. ZP va guanyar a Catalaunya per la brillant campanya que va fer el PSC, que gràcies a la por de la possible tornada del PP van poder mobilitzar a una gran part de la població. La opinió de Bono no hauria de sorprendre, ja que tots sabem la visió que té de Catalunya, el que si que hauria de fer pensar és que ara Bono ja no és només aquell president autonomic o aquell exministre folklòric, ara Bono és la tercera autoritat de l’estat espanyol a més de representar plenament el discurs del PSOE. Les paraules de Bono són, com hem vist amb les paraules d’ahir de Solbes, un avís per a navegants: el que compta és el PSOE.

Un altre punt, va ser l’advertiment de Pepiño Blanco dient que si no hi havia pressupostos no hi hauria finançament. Aquesta declaración de Guerra per part del PSOE vol dir dues coses. Primera, que per primer cop veuen la unitat catalana com a alguna cosa seria i no només cao un acte figurant; i segon que el PSOE està pressionant el PSC perquè voti afirmativament els pressupostos i s’oblidi de l’opció de vetar-los juntament amb les altres forces catalanes.

El següent capítol del culebró, va ser més trist, més ben dit, va ser decepcionant. El conseller Saura que també era President en funcions, va afirmar que cal oblidar el passat i començar de nou amb Zapatero per arribar a un acord. La veritat és que aquestes paraules són un guerro d’aigua freda a la unitat catalana aconseguida en el tema del finançament. Tal i com s’han afenyat a contestar altres consellers del Govern, aquestes declaracions no fan més que continuar el patró de renuncies del tràmit de l’estatut.
La pregunta que s’hauria de fer el campió dels tomàquets de debó, seria si és possible arribar al seu irrealitzable federalisme amb Espanya amb la proposta que ha presentat Solbes.
Començar de nou vol dir oblidar que Espanya ha incomplert la seva pròpia llei? Vol dir que s’ha d’oblidar que ens enstan aixecant la camisa continuament? Vol dir que hem d’oblidar les continues amenaces que Espanya ens està professant? Vol dir que hem d’enterrar la unitat nacional aconseguida? Vol dir que el Govern ha de renunciar als seus plans socials?

Avui segurament hi haurà un nou capítol d’aquest serial, un serial que ja cansa però, que si tots saben estar i mantenir-se als seus llocs tal i com va dir el President Montilla assolirem la victòria.

12 d’agost de 2008

Desconnectar i algunes coses més


Desconnectar és sens dubte un dels grans descobriments que ha fet la humanitat. Desconnectar arriba un moment que és gairebé imprescindible per la salut de l’ésser. Desconnectar fa veure, al tornar, les coses d’una altra manera, les fa veure amb perspectiva, amb la distància necessària per poder-ne treure l’aigua clara.

No hi ha millor període per fer aquesta desconnexió que durant les vacances, ja que ofereixen el temps necessari per poder dur a terme el "resset".
Allunyar-se un temps de tot ajuda a posar les coses al seu lloc.

Però bé, la desconnexió la començaré d’aquí una estona, abans voldria comentar algunes coses.

Primerament un petit comentari sobre el referèndum de recusació al President Morales.
Bolívia després del referèndum queda tal i com estava però amb la sensació de què només hi ha una sortida, la negociació i el diàleg. Ha quedat clar que tan Morales com els governadors autonomistes tenen gran suport públic, per tant ni uns ni altes podran imposar les seves reformes. La proposta de Constitució governamental afecta sobretot al model productiu, ja que aposta per una nacionalització generalitzada de l’economia, alhora que políticament aprofundeix en la unitat de l’estat per sobre de les demandes d’autonomia de les regions més riques del país.
La consideració a fer seria quina classe d’autonomia i per què la volen. Queda clar que la demanda d’autonomia de les classes riques de Bolívia no només es produeix per poder millorar la qualitat de vida dels ciutadans de les regions o perquè tenen una adscripció nacional o ètnica diferent de la població de la resta del territori, en gran part la demanda d’autonomia es deu a l’interès dels governadors i de les classes dirigents per continuar mantenint el control dels recursos naturals que Morales vol nacionalitzar.

Per tant, per trobar una solució s’hauria d’arribar a un punt mig entre les parts. Bolívia és molt important per la zona ja que és la subministradora de molts països de sud Amèrica, i el que no es pot permetre és seguir amb aquesta inestabilitat.
Evo ha superat el referèndum, per tant té legitimitat per continuar endavant, tot i així, Bolívia necessita un pacte.

Anant cap a casa nostra, el conseller Tresserres novament ens obsequia amb una bona notícia, el Canal 9 es podrà veure al Principat, mesura prèvia a que la televisió catalana també gaudeixi d’aquesta consideració a les terres del sud. Aquest impuls ve a corregir una mancança que només es pot entendre si es té en compte qui governava anteriorment.
Hi ha una classe de catalanisme que no considera el País Valencià com a part de la nació, i per tant aquella terra només els serveix per fer proves d’expansió. Aquest catalanisme és el que creu en la superioritat del Principat envers tant a les Illes com al País Valencià. Aquest tipus de catalanisme és el que va impedir, entre d’altres, la reciprocitat de TVC i de C9. Afortunadament, el catalanisme que creu amb tota la grandesa de la nació, ha sabut fer bé les coses, ha sabut actuar com hauria de ser, amb sentit d’estat.
Una vegada més, Joan Manuel Tresserres, l’ha clavat.

I per últim, un petit apunt sobre la persona que acompanyarà Obama en la lluita per La Casa Blanca.
Segons diversos mitjans, l’equip de campanya del senador podria fer públic el nom del candidat a vice-president en les dues setmanes pròximes. Aquest és sense cap mena de dubte una de les decisions més transcendentals per qualsevol campanya presidencial, tal i com demostra un estudi publicat al web de Gallup on es mostra que just després de la nominació del vice-president, la candidatura augmenta notablement en les enquestes.
Avui Obama treu cinc punts d’avantatge a McCain, un avantatge que per anar bé hauria d’arribar als 10-13 punts durant la Convenció per tal de tenir un mínim de seguretat de cara la victòria al Novembre, per tant, en el transcurs d’aquestes dues setmanes la nominació del candidat a vice-president podria produir l’efecte elevador en les enquestes. Si hi ha d’haver una data, aquesta és l’adequada.
Faltarà veure quin és el rostre escollit, segons diuen qui té més possibilitats és Tim Kaine que és governador de l’estat de Virgínia, un estat que pot ser clau en les Presidencials, un altre nom que sona és la de la governadora de Kansas, Kathleen Sebelius, que és una de les organitzadores de la Convenció de Denver. Caldria recordar que Sebelius ja sonava com a possible candidata a les primàries, així ho recollia la revista TIME després de la devacle del 2004.

Falta poc doncs perquè Obama tingui acompanyant, i per el bé de tots, esperem que sàpiga escollir bé.

Un cop fet aquest petit recull, començo la desconnexió, una desconnexió curta, però necessària.
Fins dissabte.

11 d’agost de 2008

Ossètia; Brillant hipocresia


Ossètia del Sud i Geòrgia estan en guerra. Des de fa uns dies el cel del Cauques s’ha tenyit de color de sang i de mort a causa dels continuats bombardeigs de l’aviació russa que s’ha mobilitzat per tal de socórrer els seus aliats d’Ossètia.

Aquest conflicte, com tots els conflictes, té múltiples cares i per tant, resulta impossible de visualitzar una línia divisòria entre "bons" i "dolents". Ara bé, el que si és possible és posar alguns punts sobre les is.

Per començar caldria recordar que Ossètia del Sud va celebrar un referèndum d’autodeterminació en què el sí va obtenir el 95% de suport, però la comunitat internacional va obviar aquest resultat que mostra clarament la voluntat dels ciutadans d’Ossètia i no en va reconèixer el resultat. Aquest fet encara va potenciar més l’idil·li que Ossètia i Rússia viuen, alhora que va radicalitzar les posicions ossetianes.
A l’altra banda, la banda georgiana, té el suport d’Occident i dels EUA, ja que Geòrgia és per dir-ho d’alguna manera un estat tap, tap que frena la recuperació d’influència de Rússia de les antigues repúbliques soviètiques, fet aquest, llargament temut per la diplomàcia nord-americana i europea.

El taulell de joc és aquest, un estat partit en diverses regions i que aquestes compten amb diversos aliats internacionals, que les fan servir de joguines per tal de defensar els seus interessos reals, interessos que poc tenen a veure amb la independència d’Ossètia del Sud o amb la inviolable integritat territorial de Geòrgia.

Aquest conflicte ha posat sobre la taula, si no ho estava ja, la brillant hipocresia de la diplomàcia occidental capaç de fer mans i mànigues per aconseguir la independència de Kosovo i de Montenegro i ara, de fer mans i mànigues per aconseguir que no es violi la integritat territorial de l’estat georgià.

Aquests dies, diversos intel·lectuals de l’altra banda de l’Ebre, han escrit sobre l’immens error i l’enorme irresponsabilitat (El País dixit) que va ser el suport d’Occident i dels EUA a les independències dels dos països dels Balcans, ja que ara donen suport a Geòrgia, Geòrgia que seia Sèrbia en el cas dels Balcans.
Aquests intel·lectuals també esgrimeixen que el suport a les dues nacions balcàniques és una de les motivacions que ha desembocat en aquesta Guerra ja que ha donat arguments als independentistes. Sí segurament, però també hi ha la motivació de la consideració d’estat tap de Geòrgia per part d’Occident o el fet que l’estat georgià és un dels subministradors principals de la UE de gas i petroli o els interessos russos a la zona. Diguem-ho tot doncs.

Aquests fonamantadors d’opinió espanyols adverteixen de la gravetat de les conseqüències del suport occidental a Kosovo i Montenegro, ja que diuen que el dret a decidir podria entrar a formar part dels pilars de la diplomàcia, fet que els espanta enormement. No sé ben bé el per què….

Aquest seria doncs el gran kit de la qüestió, que el dret a decidir fos reconegut i que es permetés a tots els pobles exercir-lo, des de Kosovo passant per Ossètia i acabant per Catalunya.

9 d’agost de 2008

El Dia D, a les fosques


Avui és el dia D, avui és el dia en què segons l’estatut de La Moncloa s’hauria d’aprovar el nou sistema de finançament català. No és molt aventurat pronosticar que no serà així.

Avui el Gobierno de España no farà una nova proposta de model, avui el Gobierno de España se saltarà una llei orgànica votada per al Parlament espanyol, i no passarà res. Lamentable.

Una pregunta? Sí fos el Govern de La Generalitat qui infringís una llei orgànica, el Gobierno de España no faria l’impossible perquè la complís? No faria ús del Tribunal Constitucional? Sí oi? Però és clar, aquí es pot observar la diferència de ser Gobierno de España, i per tant ser govern d’un estat, i ser Govern de La Generalitat, i per tant ser govern d’una regió.

Avui no tindrem finançament, però bé, tampoc cal que ens alarmem, total La Generalitat com a molt quedarà en fallida i no podrà fer absolutament res, però apart d’això tot continuarà igual, dit d’una altra manera, Espanya ens continuarà expoliant.

Avui hi ha hagut l’acte d’unitat de les forces polítiques catalanistes i democràtiques del nostre país en defensa dels interessos nacionals. Avui també s’han dit coses interessants, per una banda, el President Montilla dient que "Aquesta batalla la guanyarem" i per l’altra la vice-voge espanyola de la Vega que qualificava com a excés verbal les paraules del President.

No sé si guanyarem la batalla, però el que sé és que aquest cop, digueu-me ingenu, la cosa va de debò. I va de debò perquè ara el que està en joc no és la definició del país com el que és o si la nació es fonamenta en drets històrics o no. Ara el que està en joc és poder o no poder fer polítiques. I fer polítiques vol dir poder pagar la pensió a les viudes, vol dir poder fer carreteres, vol dir poder fer hospitals, escoles, vol dir millors serveis per els ciutadans de Catalunya. I aquest fer és el que fa que aquest cop es vagi de front, es vagi amb el tot o res, i no com en l’Estatut.

I a més a més, en aquesta batalla el PSC i CiU sí que estan al bàndol català, ja que tant uns com altres s’hi juguen el pa de demà en unes eleccions. CiU no pot tornar, en principi, a vendre’s per quatre xavos al PSOE hipotecant Catalunya, i el PSC resulta que li ha trobat gust a això de governar Catalunya i vol fer-ho, per tant, si no hi ha recursos no podrà. Com a resultat tenim que almenys de moment, Catalunya resisteix, Catalunya no es ven. Mai fins ara havíem aguantat tant.

Bé, el Dia D ha arribat i no tenim finançament. El Dia D ha arribat i Espanya ha incomplet la Llei. Espanya ens deixa novament a les fosques, mentre a Andalusia i a Extremadura estan preparant els camions per emportar-se el botí. Un botí que, segons ells, els correspon "por derecho de conquista" .

PD: A Internet s’ha promogut una campanya perquè cada 9 de cada mes els catalans es concentrin davant dels Ajuntaments de cada poble, vila i ciutat durant 9 minuts per reclamar el dret de Catalunya a decidir el seu futur.
No hi falteu!

8 d’agost de 2008

Finançament privat


Ahir el Conseller d’Obres Públiques del Govern, va anunciar que per fer possible l’acabament de la Línia 9 La Generalitat havia recorregut a fons privats per poder finançar-la, ja que les arques públiques estan en una situació molt precària.

La veritat és que aquesta és una notícia realment trista, però és una notícia que recolza la gran demanda de la població de què Catalunya per poder garantir un estat del benestar digne necessita un nou finançament, i aquí no valen demagògies barates com les que professa la Junta de Extremadura dient que ells es gasten els diners en educació i Catalunya en llengua, seleccions i televisions. No, aquí del que estem parlant és que a Catalunya no hi ha suficients recursos per aplicar la Llei de dependència o qualsevol pla de serveis socials o per millorar el sistema educatiu o per ampliar la plantilla de metges als hospitals o com dèiem, que s’ha de recorre al finançament privat per tal d’acabar una obra pública.

És divertit, per dir-ho d’alguna manera, que un govern en el qual hi ha les forces d’esquerres del nostre país s’hagi vist obligat a buscar finançament privat per acabar la Línia 9. Aquest fet segur que farà saltar d’alegria els amics liberals i conservadors fervorosos defensors de què el Govern intervingui el més mínim, doncs bé la broma del fiançament privat, tal com va dir el conseller, serà que l’obra sortirà molt més cara per les butxaques catalanes ja que amb els interessos i les adjudicacions, el preu s'inflarà.

Aquest és doncs un fet que es podria tornar a repetir en un futur no gaire llunyà si La Generalitat no obté un fiançament just, o més ben dit, si La Generalitat no obté un finançament que li permeti portar a terme les accions que consideri oportunes, fet que repeteixo, seria negatiu per a tots, ja que es podrien reproduir circumstàncies com la dels Autopistes, fet que encara paguem avui.
Algú s’ha preguntat perquè paguem autopistes? Doncs perquè no les va fer l’estat sinó una empresa, una empresa a qui encara avui estem pagant aquell esforç.
I perquè ho va fer una empresa? Doncs perquè a Catalunya hi havia un règim repressor que volia aniquilar de dalt a baix el nostre país i per tant no hi invertia.
Salvant les diferències i la distància, en aquests moments estem igual. Hi ha un Gobierno de España que fa exactament el mateix que aquell, nega el que per justícia li pertoca a Catalunya, i com a conseqüència li produeix un ofec que pot derivar en mort.

El fiançament té moltes cares i moltes conseqüències, i una d’elles és que condemna al Govern a recorre al finançament privat i hipoteca als catalans a rascar-se encara més la butxaca.

Catalunya no s’ho pot permetre, i els catalans tampoc. La solució és clara. Només falta valentia per fer-la realitat.

7 d’agost de 2008

Xina 2008 = Espanya 1992


Demà s’inicien els Jocs Olímpics de Pequín i ho faran amb gran polèmica ja que el Règim Xinés en lloc d’eliminar les detencions contra la dissidència política no ha fet més que incrementar-la.

Aquest fet és indiscutiblement negatiu per l’olimpisme i per tot el moviment olímpic. Les detencions, les desaparicions no fan més que tacar uns Jocs ja de per si tacats.
La no cooperació del Règim xinès tira per terra tots els objectius que va esgrimir el COI quan va elegir Pequín com a seu olímpica. El COI deia que si es donaven els Jocs a la potència asiàtica, aquests contribuirien a la democratització i a l’obertura del país. Els resultats són els que són, i girar el cap a una altra banda no farà que la realitat canviï.

Més encara si és té en compte la política internacional xinesa. Els Jocs també havien de servir per poder alleugerir el conflicte intern amb el Tibet, lluny d’alleujar-se, el conflicte s’ha agreujat. I per no parlar del Darfur, conflicte en què la Xina ha pres partit i de forma clara amb el govern genocida del Sudan.

Total, que aquests Jocs apart d’aportar capital a l’elit xinesa, poca cosa farà per transformar el país. El suport al Sudan continua, la repressió al Tibet s’incrementa i les detencions a dissidents no s’aturen. Una gran elecció això de donar els Jocs a Pequín.

Aquest fet pot portar a què persones de bona fe es preguntin que com és possible que s’elegeixi un país on passen aquestes coses, que com és possible que el COI que parla i fa gala dels valors de l’esport pugui permetre que passin aquests fets.
Doncs bé, aquestes coses passen i no és la primera vegada.
Convidaria recordar que durant els Jocs de Barcelona de 1992 la Guardia Civil Espanyola va detenir a centenars de persones que l’únic delicte que havien comès era ser demòcrates i independentistes, i aquesta brutalitat que va en contra dels Drets Humans, la va ordenar un jutge que ara es dedica a perseguir criminals fora de les fronteres de l’estat espanyol, segurament perquè si busqués a dins s’hi trobaria a ell mateix.

Aquest apunt no pretén rebaixar la postura d’oposició a l’organització dels Jocs, simplement ho dic de cara als falsos progressistes que s’omplen la boca amb paraules de suport al Tibet i de condemna a la Xina, quan són els mateixos que es tapaven la boca al 1992 amb una actitud més pròxima al col·laboracionisme de pantalons baixats que a una altra cosa.

Si demano recordar aquells fets és per demostrar que els Jocs en si, poca cosa en tenen de Jocs. Els Jocs realment són armes al servei dels estats de les ciutats que els organitzen amb la col·laboració inestimable del COI.

En fi, que demà comencen els Jocs Olímpics, uns Jocs on com a Barcelona ’92, molts lluitadors de la llibertat els veuran entre barrots.

6 d’agost de 2008

Delícies estiuenques


Una pizza, una amanida amb molta fruita, un vinet, gelat abundant, una taula, un terrat, les estrelles i bona companyia. Aquest és el còctel perfecte per sufocar les caloroses nits d’estiu, un sopar estiuenc, un sopar a la fresca.

L’estiu ofereix moltes oportunitats per poder compartir taula i estrelles amb la gent que més t’estimes. Amb ells pots compartir hores i hores de converses, moltes d’elles intranscendents, però que col·laboren a crear aquest clima tant especial que es crea a l’estiu. Un clima de calidesa, un clima de "be happy", un clima que convida a fer passar el temps. Fer passar el temps perquè la màxima preocupació és si es podrà repetir de pizza o no, o quina pel.lícula veurem després.

Enmig de les hores de conversa hi apareixeran temes completament contraposats, des de l’últim "cotilleo" passant pel programa que vam veure ahir a la tele tot sopant o la sempre present nostàlgia de temps ja passats. Tothom hi aporta els seu grantet de sorra, entre tots es fa possible que aquestes hores siguin unes hores com si l’esdevenir del món s’hagués aturat, com si el món no rodés més. Aquestes hores són nostres, nostres i prou.

Personalment, aquests sopars m’encanten, ja sigui en un pati, en un bar, en un restaurant, a la platja… és igual. Compartir plats i coberts amb la gent que t’importa és sens dubte un privilegi que convindria no oblidar.

Mentre les boques van engolint menjar i brodant paraules, la música rega tot aquest assortit de pensaments i gent, un assortit que ha aconseguit sufocar una de les nits més caloroses de l’any.

5 d’agost de 2008

"Yes We Can"? I dunno


"Happy Birhtday Mister President", d’aquesta manera tan cèlebre va felicitar Marylin Monroe al President Kennedy en el seu aniversari, però d’això en fa molts anys ja, però el que no sabem és qui va felicitar d’aquesta manera a Barack Obama, ja que ahir el senador va fer quaranta-set anys.

Obama ahir estava d’aniversari, però ho va fer sabent que per primer cop hi ha enquestes que pronostiquen una derrota Demòcrata en els eleccions presidencials del 4 de Novembre, cosa realment quasi impensable fa tan sols unes setmanes.

Aquest fet és molt preocupant, ja que tal i com comenta la premsa internacional, el candidat republicà encara no ha entrat en plenes condicions a la campanya i a més a més, Obama com qui diu, acaba de tornar de la seva gira europea, una gira qui li havia de fer guanyar punts, però sobretot l’havia d’ajudar a solidificar l’avantatge que duia.
Doncs, res d’això, en tan sols una setmana Obama ha perdut el migrat avantatge que tenia sobre McCain i ha passat a anar al darrera en les enquestes.

Aquest fet demostra que Obama té un gran problema. Obama obté l’aplaudiment de la premsa mundial i americana i de certs sector poblacionals, però aquest aplaudiment és incapaç de traslladar-lo a la gran capa de ciutadans.

Obama és fort en independents, joves, negres, i blancs adinerats. Però és incapaç d’imposar-se en les altres capes de la població, fet que compromet greument la campanya presidencial.

És d’esperar que a partir de la Convenció Nacional de Denver, la campanya agafi velocitat de transatlàntic, perquè si no és així les possibilitats de què Obama s’assegui al despatx Oval cada cop seran més petites. Important també serà escollir la millor data per anunciar el nom del candidat a vice-president que acompanyarà Obama. I més si l’escollit no és, com sembla, Hillary Clinton, per tant s’haurà de treballar novament per la unitat del partit.

Obama ha de refer el seu relat, ha de tornar a encandilar cada americà tal com va fer en les primàries, Obama ha de tornar a agafar la iniciativa política, i sobretot, no s’ha d’arronsar.

Obama segurament es troba en el punt més complicat des de que es va llençar a la cursa presidencial. Obama ha de saber refer la seva campanya i ajustar els petits punts que es veu que no acaben de donar els resultats buscats.

4 d’agost de 2008

Llibres d'estiu; La Lladre de Llibres


L’estiu, les vacances, són un període extraordinari que permet dur a terme tot d’activitats que durant l’any, ja sigui per els estudis o per altres qüestions que ens tenen entretinguts, no podem portar a terme.

Una d’aquestes accions que durant l’estiu agafen gran rellevància, és la lectura, i per lectura s’entén novel·la, ja que els llibres que durant el curs ens hem de llegir, almenys jo, no els considero dins el mateix paquet de la glòria lectora.

L’últim llibre que he llegit aquest estiu, ha estat La Lladre de Llibres de Markus Zusak i publicat per l’editorial La Campana. Aquest llibre tracta sobre les vivències d’una nena durant la Dictadura de Hitler, i sobretot durant els anys de la Segona Guerra Mundial.
De llibres sobre el nazisme i de la Segona Guerra Mundial se’n han escrit molts i molts més se’n escriuran, ara bé, aquest és tremendament encantador.

La narradora d’aquesta novel·la és tan sorprenent com innovadora. El tempo del llibre és fantàstic. Aquest és un llibre que pertany a aquella petita selecció de relats, d’elegits, que et xuclen i et transporten dins de la història, és un llibre que et permet fàcilment identificar-te amb els personatges i sentir i entendre els seus sentiments, les seves pors, els seus desigs , les seves emocions.

És un llibre per pensar, per pensar en el què significa l’amistat, estimar i en la (in)justícia de la vida. És un llibre per realçar la humanitat. Aquesta cosa que de tant en tant odiem, aquesta cosa que de vegades se’ns fa impossible entendre o comprendre. Doncs aquest llibre, tracta de la humanitat.

En definitiva, una molt bona lectura per aquests dies d’estiu i de vacances, ja sigui al mar, a la muntanya o allà on sigui. Un llibre que val la pena.

3 d’agost de 2008

Personatge de la setmana: Pere Joan Barceló, El Carrasclet


Aquest cap de setmana s’han celebrat les Festes de Capçanes, i per segon any, s’hi ha fet acte de presència. Parlar de les Festes i del seu significat és difícil per algú que no és del poble, i per això no ho faré, ara bé, si algú vol saber-ne més, la companya Lídia Pelejà n’ha fet un escrit al seu bloc. El que si faré però, és reproduir un text sobre un Heroi Nacional amb majúscules que va néixer en aquest bonic poble del Priorat. Pere Joan Barceló, El Carrasclet.

Pere Joan Barceló "Carrasclet" és possiblement l'exemple més proper que tenim d'un jove a qui les circumstàncies de la vida converteixen en un heroi. Llegint sobre Carrasclet, ens n'adonem que ell, molt possiblement mai no hagués triat el camí que li va tocar caminar, però a qui l'època que li va tocar viure i les circumstàncies van fer que passés a la història del nostre país amb lletres d'or.

Pere Joan Barceló va lluitar, junt amb el seu pare i el seu germà, al costat de la causa de Carles d'Àustria durant la guerra de la successió, que va enfrontar aquest contra Felip V de Borbó. Quan la guerra va acabar, aquest pagès i llenyataire va tornar a la seva feina, a les seves pertinences a la vila de Marçà, i potser mai no hagués passat a la història si, pocs dies després, un oficial de l'exèrcit vencedor no li hagués buscat les pessigolles en assabentar-se que Pere Joan havia lluitat amb l'exèrcit perdedor. Arrel d'aquesta topada, de la qual en parlem més endavant, Pere Joan va ser perseguit per les autoritats de l'època, fins al punt que per sempre més va restar fugitiu de la justícia borbònica, i es va haver d'espavilar per defensar-se i restar amagat a les muntanyes.

Poc a poc, la lluita de Pere Joan per la seva supervivència i la resistència dels catalans contra l'opressió dels vencedors es van anar tornant en una mateixa cosa, i Pere Joan va passar-se la vida fugint i lluitant contra el poder borbònic, que tant de mal va fer a Catalunya arrel de la derrota de 1714. El "Carrasclet" va ser, amb el temps, un reputat lluitador i soldat de l'exèrcit de Carles d'Àustria, i va participar en importants accions militars contra l'exèrcit de Felip V. Un vulgar saltejador de camins per a les autoritats de l'època, però un heroi per als que van veure en ell i els seus partidaris una esperança de restitució de les llibertats robades per Felip V de Borbó a Catalunya.

Aquesta és la vida d'una persona que ben bé podia haver passat desapercebuda per la història, però, com hem dit abans, les circumstàncies i el destí, van fer de la vida de Pere Joan Barceló "Carrasclet" fos un cúmul d'aventures, viatges i experiències mai imaginades per un senzill jove llenyataire capçanenc del segle XVIII.

2 d’agost de 2008

Nou model, mateixes polítiques


Cadascú té el que es mereix. Aquesta és una frase que els catalans ens la hauríem d’aplicar fervorosament. Ahir es va fer públic el nou model de gestió dels aeroports de l’estat espanyol, i va ser absolutament decebedor. Això ens passa per acceptar un Estatut de tercera regional.

El nou model proposa que els ens autonòmics accedeixin al 19% de la gestió dels aeroports, així com també inicia una petita privatització del voltant del 30%. Això sí, l’estat espanyol seguirà mantenint el 51% del total.

D’aquest nou model en podem extreure algunes conclusions.
La primera és que es constata una vegada més, i ja en van moltes, que l’estatut de La Moncloa pactat per CiU és la ruïna personificada. Aquest Estatut no aporta cap millora en cap tema important. No aporta res en finançament, no aporta res en infrastructures… no aporta res. Una vegada més es pot veure com aquell pacte va ser el pacte de la vergonya, una vegada més es pot veure que aquell pacte de mitjanit no estava pensat a favor de Catalunya, sinó de CiU.

Una altra consideració, com apunta Cruanyes a l’AVUI, és que la privatització és ridícula. Amb el 30% cap empresa podrà implantar el seu pla de negoci ni de gestió, per tant aquest 30% tan sols serveix per fer entrar capital privat a les butxaques del Solbes perquè els enviï a Extremadura o a Andalusia.

Una altra consideració que es pot treure, és que la Melani es pensa que els catalans som uns mesells i uns inútils. Si no, no s’entén que justifiqui el 51% de pes estatalista dient que "El nuevo modelo mantendrá una clara mayoría estatal para garantizar la seguridad, la calidad del servicio y la cohesión territorial". Perdó?

Garantir la seguretat? Home a Catalunya tenim la sort de comptar amb els Mossos, i la seguretat La Generalitat la podria assumir sense cap problema.

Per garantir la qualitat del servei? Aquí la Melani ha estat molt perspicaç. Qualitat de servei. Segurament ella considera qualitat de servei al que en qualsevol país desenvolupat seria titllat de gestió pèssima i de qualitat sota mínims. Un aeroport que ha patit vagues salvatges, un aeroport que es col·lapse cada dos per tres, un aeroport que és incapaç (per voluntat política d’Espanya) d’atreure grans aerolínies, una aeroport que….

Garantir la cohesió territorial? Ara sí, amb l’església hem topat! Aquí hi ha l’únic punt coherent que ha dit la Melani. Efectivament, l’únic interès d’Espanya és mantenir la cohesió territorial ben lligada des de Madrid, i això inclou des de la RENFE fins El Prat passant per l’Agència Tributària. Per tant és normal que el nou model centralitzat només doni una part testimonial a l’administració catalana.

La Melani continua fent de les seves i mentrestant aquí els dos grans partits no fan més que embolicar la troca amb fins electorals. Una llàstima.

1 d’agost de 2008

Una imatge val més que mil paraules

Un dels arguments dels conservadors és que l'administració és massa gran, massa feixuga, i la veritat és que en part tenen raó. Ara bé, caldria requelcar quina administració conté massa gruix funcionarial.

Aquesta qüestió ha estat un punt en què tota la brutícia unionista ha utilitzat per intentar desacreditar la Generalitat i en general la seva tasca, adduint que l'administració catalana estava massa poblada, que era ineficient...

Per exemple a la Universitat algun professor de clar tint centralista criticava el gruix administratiu català i aprofitava aquest argument d'incult per criticar la Generalitat. Tot i així no repetia el mateix argument quan es parlava de l'administració de l'estat.
Bé doncs com deiem, una imatge val més que mil paraules, així que com que no he sobrepassat aquest límit, adjunto una gràfica on es pot veure la comparativa de % de funcionariat a les diferents parts que configuren, fins a nou avís, l'estat espanyol.

Una última consideració, curiós veure el nivell de la comunitat d'Extremadura, un argument més per posar fi a l'escandalós espoli fiscal de què son víctimes els Països Catalans.