25 de juliol de 2011

Desconnexió Fatal



Tenia un article bo, la veritat, estava bé. Un que mitjançant situacions sobreposades acabava desembocant al tema que realment volia tractar. El vaig pensar tornant amb tren dimecres de Barcelona on tenia un dinar amb uns amics, d’aquells que sempre hi són, i mig adormit se’m va acudir la trama.


Realment estava satisfet, no per guanyar el Pulitzer però sí per fer la columna més que dignament. A l’arribar a casa em vaig posar a escriure i, com que el tenia pensat, va sortir tot d’una tirada. Primera idea, segona idea, punt central i final. Tot lligat, fins i tot vaig fer-li un parell de retocs.


Amb aquestes que vaig connectar-me a l’ara.cat per veure què havia passat durant el dia, ja que havia estat fora i tenia l’internet del mòbil espatllat. La sorpresa va ser total quan vaig veure que el president Camps havia dimitit. Merda! Vaig pensar. ‘Merda’ perquè l’article que ja havia escrit anava precisament sobre la trama Gürtel ...però, merda!... no comptava que dimitís! D’aquell article, el bo, el que havia pensat, només en podia fer una cosa: esborrar-lo.


Així que apa, som-hi a escriure un article que, evidentment, no serà ni tant bo ni tant incisiu com era el que ja havia escrit. I això perquè durant un matí vaig estar desconnectat del món, un món que cada dia va més i més ràpid. En fi, espero que em perdonin.


article publicat al 3 de vuit (22 de juliol del 2011)

Estudies? Treballes




Si estudies trobes feina’. Concretament el 89% dels llicenciats tenen lloc de treball al finalitzar els estudis. Una notícia que en el mar de derrotisme i pessimisme per la crisi i per la crònica falta d’autoestima que com a país arrosseguem ens hauria de fer pensar que carai ‘no estem tan malament’. A la vegada ens hauria de reafirmar en entendre que l’educació no és només una partida d’uns pressupostos, una despesa que diuen alguns. L’educació, tota des de pàrvuls fins als estudis superiors, és una inversió. L’educació ens permet, com a societat, avançar, ser una col•lectivitat instruïda i cívica. I per aquest motiu és essencial que s’hi inverteixi, des d’una política ambiciosa de beques o en potenciar l’escola com a factor correctiu de les desigualtats socials. I aquest és l’èxit perquè aquest 89% s’ha aconseguit amb el criticat sistema català, que sí, que té milions d’errors però que tot i això aconsegueix que quasi 9 de cada 10 llicenciats tinguin feina. A vegades, sembla que preferim gaudir amb les derrotes i desgràcies i que ens costa celebrar les bones notícies. Semblem el Barça dels anys del Joan Gaspart, quan l’afició xalava amb les derrotes perquè podia esplaiar-se sense miraments criticant la mala situació de l’equip. Per sort, aquesta tendència malaltissa s’ha superat, i ara es celebren els triomfs. Potser que com a país també n’aprenguem, no?


article publicat a El 3 de vuit (8 de juliol del 2011)

El 15M, les Retallades, els Dèficits




El moviment del 15-M va aconseguir congregar diumenge milers de persones als carrers de Barcelona. Un èxit, i segurament, doble. Primer per la convocatòria pròpiament dita, no és fàcil fer sortir al carrer milers de persones i menys organitzant-ho sense suports institucionals. El segon èxit però, crec que és el més important. Després de la patètica imatge que es va donar el dimecres passat davant del Parlament, el moviment dels ‘indignats’ estava tocat en quan a credibilitat. Per més fons que es tingui, per més arguments raonables i necessaris, les formes són vitals i aquell dia van fallar. Fins i tot d’ideòleg del moviment, Stèphane Hessel va sortir a rebutjar aquella violència tant lamentable. Així doncs, el moviment es va rentar la cara. I això és bo. Bo perquè d’aquesta manera el fons pot tornar a guanyar partida a les formes.



Les propostes del moviment són bones i són necessàries: entrega del pis elimini la hipoteca, lluitar contra la corrupció, incrementar el personal sanitari, restablir els serveis retallats o la lluita contra els mercats especulatius financers. Ara bé, caldria, potser, que el moviment també parlés, per exemple, del dèficit fiscal que pateix Catalunya i que impedeix invertir 22 mil milions d’euros, que potser, es podrien invertir per evitar les retallades en sanitat i educació per les que, encertadament, es manifesten.



article publicat a El 3 de vuit (23 de juny del 2011)

Els Límits dels Pactes





La política municipal no s’ha, o no s’hauria, de valorar en termes nacionals. Després de les eleccions és l’hora dels pactes i el que per Catalunya pot semblar la més gran de les aberracions, en un municipi i en dinàmica municipal pot ser que sigui tot el contrari. Per tant, fer analogismes simples d’una esfera a l’altra no resulta el més convenient. Amb tot però, hi ha límits. Límits que passen a ser raons, potser, molt subjectives o opinables però que arran de la seva repercussió social, cívica i política transcendeixen l’esfera municipal i repercuteixen en la nacional. I actualment s’estan sobrepassant diversos límits.



Acceptar que a la tercera ciutat del país un partit que ha fet del discurs xenòfob, racista i populista la seva manera de fer, arribi a l’alcaldia és si més no, qüestionable. Però quan es té l’oportunitat de barrar-los-hi el pas, inhibir-se és ser-ne còmplice. Convergència esgrimeix que deixant-lo governar es demostrarà que és un pòtol i s’evitarà que tregui majoria absoluta d’aquí quatre anys, però obliden que Badalona és el laboratori d’idees del PP i que, com sembla, d’aquí uns mesos estarà de nou a La Moncloa disposats a untar al Garcia-Albiol perquè sembli el que sigui menys pòtol.



Conviure amb la xenofòbia no fa més que normalitzar-la i aquest és el perill més gran que, com a país, correm si els deixem governar.



article publicat a El 3 de vuit (10 de juny del 2011)

Després del 22M



Per primera vegada en la història CIU ha guanyat les eleccions municipals. Ni en els temps del rodet de Pujol ho havia aconseguit. Èxit total de Mas. S’ha continuat en gran part dins el binomi canvi-tripartit, i CIU n’ha sortit reforçada. Tot el contrari que PSC i Esquerra que han sofert grans davallades, per bé que per motius diferents.


El PSC té davant seu una cruïlla que marcarà el seu futur. Ha de decidir si aposta per ser un partit d’àmbit català o una simple filial del PSOE. No donar suport a la moció, per més trampa que fos, de CIU sobre el fons de competitivitat demostra una vegada més que les suposades dues ànimes del partit estan més que difoses. Cal un gran replantejament. Els catalanistes del PSC, els que s’ho creuen de veritat, perquè encara n’hi ha, hauran de reflexionar sobre si es pot seguir en un partit sense ànima.


Per altra banda, Esquerra també haurà de redefinir el seu projecte. Com tornar a il•lusionar? Com adaptar el partit al segle XXI? Però sobretot, quin ha de ser el projecte? Cal que Esquerra accepti que ja no és l’única formació independentista però que no per això ha de mirar cap a una altra banda. Cal un independentisme seriós i planificador sense que això signifiqui haver d’estar als governs peti-qui-peti. Cal una Esquerra Nacional que sigui capaç d’engrandir l’espai sobiranista més enllà dels que ja estan convençuts.


article publicat al 3 de vuit (27 de maig del 2011)

Fer el Joc



Va passar durant les primeres dècades del segle passat. I pot passar ara. En contextos de crisi econòmiques flagrants, malestar social i tensions socials, és quan apareixen els populismes. El populisme, tant de dretes com d’esquerres no és nou, sempre n’hi ha hagut. La diferència és que actualment tenen cert èxit electoral. La tendència a Europa així ho reflecteix. No és casualitat que a Noruega, Dinamarca, França, Itàlia, Àustria, Hongria i altres països europeus l’extrema dreta populista hagi arribat a superar el 15% dels vots i fins i tot a guanyar eleccions.


Un dels factors que ajuden a engrandir aquests moviments populistes és la seva oposició a tot allò ‘polític’. La política vista com a problema, com a ‘professionals’ que roben, vividors. Són ells els que amb demagògia s’exclamen dels sous que cobren els polítics, oblidant la lluita constant de milers de persones al segle passat per precisament aconseguir que la política fos remunerada per evitar que només ‘els de sempre’ poguessin governar. Ells però, s’autoexclouen d’aquesta ‘casta’. Ells són diferents. Són els que ‘saben què vol la gent’, els que fan discursos fàcils, els que s’ho poden permetre.


Costa d’entendre que des de sectors d’esquerres es jugui a aquest joc, ja que la crítica a la política i als polítics només té un beneficiari: la dreta.



article publicat a El 3 de vuit (14 de maig del 2011)