18 de març del 2011

El 6% Millors



La situació econòmica és difícil. No descobreixo res. Aquest mes s’han fet públiques les pitjors dades de l’atur des de que va començar la crisi. A més, el govern de la Generalitat va començar el seu mandat fent l’anunci alarmant de que no es podrien pagar les nòmines als funcionaris. Per no parlar de les grans retallades que s’estan efectuant perquè no hi ha diners, diuen.


Retallar fins al punt d’anul•lar obra licitada i d’aturar projectes com hospitals, escoles o infraestructures.I sembla que amb aquesta excusa tot valgui. Boi Ruiz, conseller de Sanitat, s’atreveix a afirmar en diverses entrevistes que el més convenient és que els ciutadans contractin una assegurança privada. Carai, sí que deu ser convenient, però per la patronal dels hospitals privats de la qual ell n’era el president fins fa només 3 mesos.


La frase “no hi ha diners” però, cau i perd tota la, suposada, coherència quan Duran i Lleida i el president Mas anuncien que suprimiran l’impost de successions. Deixarem de guanyar 400 milions d’euros per un impost que ara només paga el 6% més ric de la població. No havíem quedat que no hi ha diners? Aquesta sembla ser que és la manera de sortir de la crisi de CiU ser durs amb els febles i tous amb els poderosos.


Retallar l’estat del benestar i rebaixar la fiscalitat dels rics. El govern dels millors, només pels millors.


article publicat al 3 de vuit

5 de març del 2011

Parlar massa...


Sandro Rosell va guanyar les eleccions a la presidència del Barça al passat mes de juny. Ho va fer després d’una gran campanya electoral. Anar a unes eleccions en què es gaudeix d’un avantatge considerable i on tota la resta de candidats t’han marcat com l’objectiu a batre, no és fàcil. Rosell va resistir. No va cometre errors i va guanyar. No va cometre errors perquè quasi no va ni parlar. No va fer grans actes oberts a la premsa i tampoc va fer massa rodes de premsa. Es va limitar a gestionar la renda que portava després de sis anys d’oposició.

El mateix patró va utilitzar Artur Mas en la recent campanya al Parlament. Davant l’evidència del seu lideratge en les enquestes, CIU va basar la seva campanya en no cometre errors. Discurs pla, res de polèmica i totalment prohibit contestar els atacs de la resta de candidats. El resultat, com Rosell, va ser l’esperat. Mas va guanyar. Més enllà de les càbales que es pugui fer per la coincidència dels patrons de campanya de Mas i Rosell –per què serà?- aquesta tàctica és la més assenyada quan un sap que té totes les de guanyar unes eleccions. Minimitzar riscos, maximitzar silencis. Pel que es pot observar, aquesta és també la que segueix Xavier Trias a Barcelona.

Amb tot sempre hi pot haver excepcions. Per exemple hi pot haver algun alcalde o candidat que tot i tenir –o dir que té- un gran avantatge es dedica a menysprear l’oposició, a parlar més del compte i en perdre els papers. Tot són estratègies i potser la temptativa d’augmentar la tensió és el que li agrada. Encara que, potser, no és el més recomanable.

article publicat al 3 de vuit