19 de novembre del 2011

#20N



Ja hi som. Ja hem arribat al dia més estúpid de la campanya: El dia de reflexió. En ple segle XXI on les xarxes socials no descansen ni un segon i on la televisió continua parlant de les eleccions és, com a mínim, qüestionable aquest dia. Però ja que hi és, aprofitem-lo.


Com arriben els partits al 20N? Han millorat respecte a les expectatives inicials? O s’han enfonsat?El PSC seguint la línia del seu cap de campanya, José Zaragoza ha plantejat la típica campanya a la contra. Que sí la dreta retallarà, que si la dreta traurà drets socials, que si tancaran hospitals... res de nou al món de Nicaragua. Tot i convertir-se en la reina del cinisme més grotesc i fer gala d’un maquiavelisme estratosfèric, cal destacar el paper de Carme Chacón. Ha estat una brillant candidata. Ningú més hauria defensat tant i tant bé el paper que ha fet: dir que ve la dreta a aplicar les mateixes mesures que ella ha tirat endavant des del consell de ministre. I sense despentinar-se.


A can Còrsega crec que han fet la pitjor campanya. El pacte fiscal que proclamaven com a bandera per intentar guanyar al 20N ha patit la competència d’inputs llençats pel mateix candidat que han desdibuixat per complert la proposta. Que es passi de defensar el pacte fiscal a l’estil basc a defensar una rebaixa del 50% del dèficit fiscal no ajuda a centrar el missatge com tampoc les crides (avui sí, demà no) d’un govern de concentració –nacional?- entre PP, PSOE i CiU, una proposta que va ser descartada en públic pel mateix President Pujol deixant en una posició delicada a Duran Lleida. CIU va començar buscant el duel amb Rajoy i Rubalcaba però ha acabat repartint estopa contra Alfred Bosch per por a fugues sobiranistes ja que les crides a la ‘dignitat nacional’ fetes per Duran tenen tanta credibilitat com quan el Figo prometia amor etern al Barça.


Precisament la nova ERC de Junqueras i Alfred Bosch ha estat qui més partit ha tret de la campanya. S’ha pogut fer, gràcies al perfil del Duran, amb el missatge de la independència econòmica i ha iniciat un interessant camí cap a la unitat independentista amb Reagrupament i la plataforma Catalunya Sí. Només cal recordar les enquestes de finals d’estiu i comparar-les amb les actuals per veure que l’aposta de renovació i canvi de l’equip de Junqueras ha estat encertada. Un dels punts positius de la campanya dels republicans ha estat el seu candidat ja que ha estat una anhelada d’aire fresc. La campanya també ha servit per esvair la idea que des de certs sectors periodístics s’havia dit d’un suposat gir a la dreta d’ERC, només feia falta escoltar al número dos de la formació per deixar enrere tots els dubtes.


Per altra banda ICV també ha fet una bona campanya que s’ha centrat quasi exclusivament en equiparar PSC-CIU per intentar pescar en les aigües brutes del PSC. Es podria dir que tampoc hi ha hagut cap novetat, però com ERC han presentat un candidat independent que ha sabut marcar bé el seu espai electoral. Pujaran gràcies a vots ex-PSC, la qüestió és saber quant.


Per últim el PP, sembla que no hagi quasi fet campanya ja que anava sobre la cresta de l‘onada que a nivell espanyol està instal•lat el PP. Fernández Diaz és un candidat innocu que ha cedit a Camacho i Rajoy el pes d’una campanya que ha oblidat tots els temes polèmics.


El 20N canviarà l’escenari actual, faltarà veure si a més marcarà tendències pels propers anys.


Article publicat al 13alacarta.cat

I d'Allò Nostre?

El 34% dels espectadors catalans van escollir dilluns veure “l’esperat” cara-a-cara entre els dos candidats amb possibilitats de ser el nou president espanyol. Dos punts menys que el de fa quatre anys. Catalunya va ser llavors un dels focus centrals del debat sobretot perquè encara hi havia el procés de l’estatut que estava segrestat al Tribunal Constitucional. Llavors, el PSOE encara tenia una mica d’esma, i de decència, de defensar el procés i la necessitat de Catalunya d’augmentar el seu autogovern. En canvi, en el debat d’aquestes eleccions el tema ‘catalán’ va brillar per la seva absència.

Sembla que tant PP com PSOE ja els agrada la situació tal i com està: un estatut trinxat pel TC que impedeix l’autogovern. Res d’estranyar d’altra banda quan es recorden les declaracions de la candidata i ministra de defensa Chacón beneint la sentència castradora.


El desinterès per Catalunya però, no és un oblit sinó que respon a una realitat objectiva: Catalunya ja no decideix eleccions generals. Al 2008 Zapatero sabia que si volia repetir a La Moncloa havia de comptar amb uns grans resultats a Catalunya. De la mateixa manera que al 2004.


Ara però, en un procés de desbandada socialista i amb una, preocupant, pujada del neonacionalcatolicisme Catalunya i els seus temes passen a millor història. Caldria tenir-ho present. El vot útil ha mort.

Article publicat al 3 de Vuit l’11 de novembre del 2011

La Complexitat del 45%



Catalunya és un país complex. Qui pretengui fer línies rectes per fer prediccions o jugar a fer de visionari, més val que s’ho repensi. En l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió feta pública aquest dimarts, s’anunciava que el suport a la independència de Catalunya arribava al 45,4% i pujava dos punt en tres mesos. Catalunya segons el CEO camina cap a la independència.


Que l’independentisme creix és evident, ja que cada cop hi ha més persones que es manifesten obertament partidaris de l’estat propi, o donen suport a formacions que defensen aquest objectiu.


Ara bé, l’enquesta també apunta projeccions de cara les eleccions espanyoles. Si féssim una correlació ‘pura’ seria lògic que els partits o coalicions independentistes arrasessin en aquests comicis. Però no. No és així. Segons l’enquesta qui guanyaria les eleccions a Catalunya seria un candidat, Duran i Lleida, que és furibundament anti-independentista. Però no només ho és Duran, Carme Chacón i Jorge Fernández, que serien segon i tercer, també són contraris a la independència. Per tant, tot i que un 45% declara que votaria Sí en un referèndum la gran majoria d’aquests votarà opcions que, malgrat les bases puguin ser-ne, presenten candidats que en són contraris.


Catalunya és un país complex. Queda clar que el camí serà llarg. Tot i així, si tots plegats fóssim més coherents potser aniríem més ràpid.


Publicat al 3 de Vuit el 28 d’octubre del 2011

15 d’octubre del 2011

#PresidentCompanys 71 Anys Després



"Así que como un hombre, nada menos que como un hombre habrá muerto ajusticiado sin justicia en su Barcelona querida, los que le han asesinado no se dan cuenta de que acaban de hacer un héroe de las libertades catalanas. Un héroe obre quien pronto se alzará la leyenda. Y los héroes y mártires legendarios son terriblemente peligrosos para los verdugos. "

El Conte de l'Avi José



En José és un molt bon avi, sí, d’aquells que asseuen els néts a la falda i els hi expliquen contes o històries. Contes inventats o de la tradició oral del país i històries o vivències d’uns temps que segur que sonen llunyans per les orelles que les escolten.


L’avi José té moltes d’històries per explicar, moltes, en sap un niu. I en la gran majoria d’elles, ell n’és el protagonista, potser no el principal però sí que destacat i això als seus néts els hi encanta. L’avi José defensa i exposa totes les històries amb una veu clara i convincent, arrossegant les esses i amb aquell ímpetu que tant el va caracteritzar de jove i normalment cada cop aconsegueix que els seus néts estiguin atents durant tot el relat. Els seus néts l’estimen molt i recorden sempre aquell conte d’abans d’anar a dormir quan estan a casa de l’avi José i que sempre, sempre, sempre els hi explica.


El conte tracta, com la majoria de contes infantils, d’uns senyors molt, molt i molt bons que s’enfrontaven a uns molt, molt i molt dolents. L’avi José sempre comença així “hi havia una vegada uns senyors dolents, dolents que volien tornar a la foscor totes les coses bones que els senyors bons, bons havien aconseguit i la gent els hi tenia molta, molta por”. Els néts, per allò de no ferir els sentiments del seu estimat avi, no li diuen mai però comencen a estar cansats que cada vegada els hi expliqui, quasi, el mateix conte, pensen “l’avi es fa gran i li costa pensar nous contes”. En defensa de l’avi José s’ha de dir que igual-igual el conte no és, sempre hi ha alguna diferència com per exemple el nom dels protagonistes. Una vegada els bons s’anomenen José o Carmen o José Luis, i els dolents o Mariano o José Maria o Alejo. En fi, malgrat que els protagonistes canvien de nom el conte, al parer dels néts, és repetitiu.


Tot i que és un molt bon avi, en José segur que té un nét que, desfent-se dels sentiments o de la prudència, algun dia li preguntarà: “Avi, em pots explicar un altre conte?”. No estic segur que l’avi José ho aconsegueixi. L’avi José només sap explicar un conte, i estic convençut que al final, fins i tot els seus néts, l’avorriran.


Article publicat al 13alacarta.cat

Duran, TV3 i els Lobbies



La llei de l’Audiovisual que es va aprovar l’any 2010, amb el suport entusiasta de la patronal UTECA i del PSOE, el PP i de CIU, és una llei que en resum el que fa és enfortir el sector privat espanyol i arracona el sector públic, fent-li perdre tota la publicitat.


Durant el tràmit parlamentari hi van haver veus que van alertar que aquesta restricció pressupostària als mitjans públics espanyols tard o d’hora s’acabaria traslladant al cas català. Fins ara, aquestes temences eren només això. Però amb la recent reforma de la llei catalana pactada entre CIU i PP i amb les declaracions d’alguns polítics espanyols, el sistema públic català pot estar en perill. L’últim ha sigut Duran i Lleida qui en una entrevista a una ràdio privada d’un grup mediàtic molt important (Planeta) va afirmar que “de TV3 vamos a recortar, y mucho”. No sé si aquestes declaracions Duran les va fer en tant que polític espanyol més ben valorat, com a representant del Govern a Madrid, com a candidat de CIU o com a etern ‘ministeriable’. O potser tot a la vegada. En tot cas resulta preocupant que des del govern català s’impulsin polítiques que posen en perill el model de TV3 i que el candidat del partit del govern faci alegres declaracions que, encara més, posen en perill la pública de Catalunya. Potser és que, com va dir Oriol Pujol, Duran parla com a representant dels lobbies espanyols.



Article publicat al 3 de vuit al 14 d'octubre del 2011

ERC Una Setmana Després



El cap de setmana passat va significar el punt àlgid de la renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. El canvi de direcció a la cúpula dels republicans ha sigut, contra tot pronòstic i contra la praxi del partit, tranquil•la i sense confrontacions. ERC ha sabut articular una nova direcció sense trencaments, escissions i sense transmetre a l’opinió pública la típica i tòpica imatge polonesa de partit ingovernable ple de friquis.


Però més enllà de canvi de persones, ERC ha canviat d’estratègia? Ha abandonat l’eix social i s’ha entregat, només, al nacional? Durant el procés de primàries en certa premsa protosocialista es va intentar identificar aquelles eleccions com la confrontació de les dues preteses ànimes de la formació: la del front patriòtic i la del front d’esquerres. A partir de la victòria d’Alfred Bosch, que tenia el suport de Junqueras, es va anar imposant el discurs del “gir a la dreta” d’ERC i d’apropament a CIU. En aquest sentit és molt recomanable llegir un apunt del bloc “El Pati dels Tarongers” dels blocs de l’ARA. Com a resum de la qüestió una frase que va dir la nova secretaria general, Marta Rovira: “si hem fet un gir ha sigut de 360 graus”. Queda clar.


Però on si que hi ha hagut un canvi ha sigut en relació amb el fragmentat món de l’independentisme. Esquerra finalment farà candidatura conjunta amb diferents associacions, entre elles Reagrupament, que portarà per nom: Esquerra Republicana de Catalunya – Catalunya Sí!. Aquest fet demostra que sí, que els errors del passat on regnava més la voluntat de ser el gran líder d’un grup petit d’irreductibles, està passant a la història i s’imposa la voluntat de sumar.


L’equip de Junqueras en una setmana ha estat capaç d’aconseguir que ERC hagi renovat seva la imatge, ERC ha cercat la unitat, en part l’ha aconseguit, i fet important, sense que això signifiqués renunciar a l’ideari del partit: independència i preservació de l’estat del benestar.
A ERC li cal canviar les maneres i la forma en com dir què pensa i què vol. El qui ho diu ja ho ha fet. I només cal escoltar Junqueras per veure que l’han encertat.



Article publicat al 13alacarta.cat el 8 d'octubre del 2011

Ara Toca No




Avui a partir de les 15:00h els socis compromissaris del Barça podran decidir dues qüestions claus en el futur del club. Avui es decideix si s’aprova la publicitat a la samarreta de Qatar Foundation i si s’autoritza la Grada Jove ‘Fanàtics’.


Des de que a inicis d’aquest any el president Rosell va firmar el contracte amb Qatar Foundation ha corregut el missatge, que s’ha accentuat molt aquests últims dies, de que el Barça només podrà seguir sent gran si manté l’acord amb Qatar Foundation. Caram, aquesta sí que és bona! Ara el Barça dependrà d’un patrocini en particular. Si s’ha aconseguit aquest contracte, és que també se’n pot firmar un altre amb condicions favorables. Un dels arguments que la Junta Rosell està repetint des de que es va fer públic l’acord és que el Barça té la samarreta més cara del món del futbol, i per tant, seria una bogeria deixar-lo escapar. Un argument però que no és del tot cert perquè el Manchester United n’ha firmat un, també aquesta temporada, per valor superior. Entenc que renunciar a 30 milions per temporada, i amb la planificació pressupostària feta per aquest any, és una bona raó per votar a favor de Qatar, però aquí és on es xoca amb els valors del club. Sí, aquesta frase que encertadament sota la presidència de Joan Laporta es convertir-se en la síntesi del significat del club: “més que un club”. De la mateixa manera que era del tot reprovable un acord amb Pequin 2008 o amb Bet&Win, ara també ho és amb Qatar Foundation. Ser el Barça comporta responsabilitats que segurament, altres equips desconeixen i trobarien ridícules, però el Barça té un patrimoni que convindria preservar.


I l’altre gran tema de la jornada: la Grada Jove, una de les grans promeses de Sandro Rosell durant la campanya, és a dir, una de les poques coses que va dir. I com amb Qatar Fundation cal dir No a la grada jove. No perquè es consideri que el Camp Nou anima molt durant els partits, perquè realment a vegades caldria una mica més de soroll, sinó perquè el que és intolerable seria la tornada dels violents al Camp. Va costar molt que marxessin i deixessin l’status que havien aconseguit amb les èpoques del blanc i negre de la dinastia Nuñez i Gaspart. Va costar amenaces, un complot per apallissar al president Laporta... el Barça, en això també, ha exercit de capdavanter. Res a veure amb les complicitats de la majoria d’equips amb certs grups ultres com per exemple el Madrid de Florentino amb els Ultra Sur.


El Barça no és només una entitat que ha de gestionar un pressupost, el Barça també és una entitat que transmet uns valors i que s’ha convertit en un referent mundial a través dels seus èxits, cert, però també per una determinada manera de fer les coses i de representar uns valors universals.




publicat al 13alacarta.cat el 24 de setembre

El Que Vindrà




El passat dilluns milers i milers de persones van concentrar-se davant els ajuntaments del país per mostrar el seu suport a l’escola catalana i al model d’immersió lingüística que es veu amenaçat per diverses sentències judicials. Cal ser conscients però, que la sentència del TSJC és només un avís. La garrotada grossa encara no ha arribat. El PP va portar al Tribunal Constitucional la llei d’Educació catalana, i és en aquest recurs d’on pot venir el cop. Si toquen la LEC, toquen la llengua.



Alguns potser encara mantenen certa tendència a l’optimisme (que quan passa a ser crònica es converteix en bogeria) que el TC salvarà el model. Allà ells, però amb la propera majoria folgada que aconseguirà el PP el 20N serà el mateix govern qui li farà la feina. I clar, el monstre del PP espanta tant, que qualsevol cosa al seu costat sembla millor. Però desenganyem-nos. No hi ha possible alternativa. No n’hi ha quan en el fons els dos grans partits espanyols comparteixen els elements bàsics del què és Espanya. Tindran matisos, cert, però la base és la mateixa. La mateixa que continua deixant el català fora de la Unió Europea, la que no el deixa parlar al Congrés dels Diputats, la que ofega el corredor mediterrani o la mateixa que espolia els Països Catalans. Ho va dir Zapatero dimecres: “la idea de l’Espanya plural, és Espanya plural, però Espanya”.

Article publicat al 3 de vuit al 16 de setembre del 2011

Que l'Arbre No Ens Tapi El Bosc(h)



S’acosten temps moguts i qui no s’hi adapti, caurà. Els últims anys han estat estressants i sembla que la tendència no canviarà en els que vindran. En poc temps hem passat de viure en un oasi on res es movia a passar ràpidament pel Dragon Khan de l’elaboració l’Estatut i a patir la seva sentència intolerable. Però a més, hem vist com la societat del consumisme desenfrenat ha assistit a l’esfondrament del sistema econòmic i hem vist com els governs en comptes de reaccionar i canviar, han apostat per endurir les idees neoliberals que ens hi han portat, com per exemple limitar el deute amb la Constitució.


Durant aquest temps a més hem viscut mobilitzacions ciutadanes sense precedents, començant per l’il•lusionant 10J de l’any passat pel dret a decidir, les consultes i acabant pel moviment dels indignats que reclama reformes al sistema. Cal adaptar-se perquè el món d’ahir no és el món d’avui. Pretendre continuar com si res d’això hagués passat i creient que el camí prèviament recorregut ja és suficient seria el més gran dels errors.


Hem d’evitar que l’arbre ens pugui tapar el bosc(h) perquè si malgrat tot seguim amb propostes i solucions pensades ahir, els desafiaments d’avui s’escolaran i, sense pretendre-ho, estarem col•laborant a mantenir l’status quo.


Cal, doncs, fer de les crisis oportunitats i saber canviar per millorar.



article publicat al 3 de vuit al 2 de setembre del 2011

16 de setembre del 2011

Demà Votaré a JRB



Demà votaré Alfred Bosch i amb ell l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira. I ho faré per diverses raons. Esquerra Republicana de Catalunya durant els últims deu anys ha estat qui ha tirat del carro ideològic del país. Ha estat capaç de generar debat, de proposar allò que uns anys abans semblava impossible i ha generalitzat l’independentisme. I això ha de continuar fent. Però alhora ha de ser capaç d’adaptar-se als nous temps, a una manera de fer política diferent a la partitocràcia clàssica de la qual el partit n’ha agafat els pitjors vicis. Per tant, cal obrir el partit a la gent, canviar la manera d’organització, i aprofitar tota aquella gent que vol col·laborar i ajudar al projecte.



Després de les derrotes, no hi ha altre terme, de les catalanes i municipals queda clar que hi ha un cicle que ha quedat superat. I per tant cal un canvi, una renovació. Segurament aquest canvi ja calia al 2008 però la militància va decidir que no tocava. Ara és imperatiu. Com a partit la imatge està cremada, no genera credibilitat ni confiança. I s’ubica encara com a crossa d’altres partits. Durant els 80 i 90 s’ubicava ERC com a crossa de CiU, i ara del PSC. ERC, com diu Junqueras, ha de ser ERC i definir-se i explicar-se a partir d’ERC i no a partir d’equidistàncies amb els altres.



I ara, per encarar el nou cicle calen noves cares. No comparteixo la idea de que cal fer foc nou a tot arreu, hi ha gent molt vàlida que mereix continuar, però sí que en les primeres línies cal una renovació. La política és injusta i potser en un altre escenari l’actual secretari general, Joan Ridao, podria continuar. Però no en aquest. La renovació és imperiosa i cal fer-la i fer-la bé. I perquè aquest fet s’esdevingui cal que arribi, per exemple, al cap de cartell per les eleccions espanyoles.



Dissabte votaré per la renovació, l'obertura i el canvi. Dissabte votaré per l'Oriol Junqueras, per la Marta Rovira i per l’Alfred Bosch.

2 de setembre del 2011

24 Hores Espanyoles



Doncs sí, en vint-i-quatre hores n'hi ha prou i de sobres per comprnedre què és Espanya. Aquest és el temps suficient per fer-se una idea, per sobre però suficient, del que representa i vol representar l'Estat espanyol.



En tant sols vint-i-quatre hores Espanya ha canviat la seva -intocable- Constitució amb un clar sentit centralitzador, i un dels seus òrgans descentralitzats, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha donat dos mesos al Govern de la Generalitat perquè imposi el castellà a les aules catalanes. Recentralització i assimilació. Bingo!



La pluralitat espanyola brilla per la seva absència, ara ja ni es molesten a tenir entretinguts amb grandiloqüències als nacionalistes moderats de les perifèries, tal com passava en el procés de la transacció de règim. Abans encara perdien el temps intentant que tant PNV, però sobretot CIU se sumessin a pactes d'estat. Ara els hi és igual. Tiren pel dret.



La reforma de la Constitució és doblement negativa. Per una banda constitucionalitza un biaix dretà i liberal a la constitució limitant el dèficit, per tant consagra una política conservadora en l'àmbit econòmic. En aquest sentit resulta xocant, o no, l'actitud pèssima d'un PSOE que ja només viu del nom i la perversa i cínica posició d'un PSC que de ben segur ens tornarà a inflar el cap amb algun conte de fades a l'estil “si tu no hi vas ells tornen”. Però a més, la reforma és clarament recentralitzadora i ataca l'autogovern, ja de per si migrat, que té Catalunya en matèria financera. Realment doncs, l'acord PPSOE significa un pas enrere tant en la qüestió nacional com en la social. En aquest sentit és digne de reconènxier la gran tasca simòlica dels diputats independentistes i d'esquerres que han abandonat el Congrés dels Diputats abans de la votació. Si algú es continua preguntant, què cal anar a fer a Madrid, amb la resposta a aquesta reforma en té un exemple.



Però vint-i-quatre hores per la màquina represora espanyola donen per molt. No en tenien prou en escorxar l'autogovern i institucionalitzar el neolibrealisme que el TSJC ha 'ordenat' a la Generalitat que en el termini de dos mesos ha d'imposar el castellà a les escoles com a lleguna vehicular. Una decisió que va en contra de criteris acadèmics i que respon simplement a la voluntat assimiladora d'aquest nacionalisme espanyol exacerbat que encara no ha acceptat, i no ho farà mai, que la seva Espanya no existeix. Ens volen com una provincia més, com una Segovia amb castells i pa amb tomàquet. I saben que no ho serem. Per això ataquen la llengua perquè garanteix la cohesió social, perquè no marca distincions, perquè uneix.



Cal esperar que el Govern estarà a l'alçada de les circumstàncies i que respondrà com cal a les agressions d'aquestes vint-i-quatre hores en què ha quedat clar que Espanya és com és: nacionalista i anticatalana.


28 d’agost del 2011

President Barrera



Avui que el país plora la mort d'un patriota i un gran lluitador contra el feixisme, reprodueixo un article que vaig escriure el 6 de novembre del 2008 sobre el discurs del President Barrera a l'acte de presentació de la FNEC a la Pomepu Fabra.

---



Amb B de Barrera



Avui a les 13:00 hores s’ha celebrat a la Universitat Pompeu Fabra l’acte de presentació d’un nou sindicat d’estudiants. Avui s’ha posat de nou en marxa l’històric FNEC, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya.



L’acte l’ha presentat la gran blocaire Lídia Pelejà i com a convidats quatre personatges que d’una manera o altra han passat pel sindicat; l’actual president, el penedesenc Sergi Rubió; el diputat de Convergència i Unió Francesc Homs; Elisenda Paluzie economista i que va ser a la direcció nacional de la FNEC; i el qui va ser President del Parlament de Catalunya i Fundador de la FNEC al 1932, Heribert Barrera.



Les intervencions dels ponents han estat el que se sol dir, correctes i han dit el que tocava dir en un acte com aquest, potser, o sense el potser, el que ha desentonat més ha sigut el diputat de CiUnió Quico Homs que més que parlar de la FNEC semblava que parlava de la Casa Gran del Catalanisme. Però bé, Homs apart, el discurs més espectacular d’avui ha estat el del President Barrera.



Aquest home, tot i els més de 90 anys que té, manté una clarividència brutal. Barrera continua sent Barrera, un home de conviccions fermes, conviccions nacionals a prova de bomba. Barrera sap que estem en guerra i sap qui són els enemics. Sap que amb ells poques coses podrem fer, i sap que no podem entrar en el seu joc. Barrera sap que tan PSOE com PP volen el mateix, que Catalunya deixi de ser Catalunya. Uns ho volen a “lo bèstia”, i els altres ho volen, tal i com ha dit Barrera, a la manera d’eutanàsia. Però en fi, que tots els camins porten a Roma que diuen.



Barrera, ha demostrat tenir el cap molt lúcid, i a més ha deixat bastant en evidencia certs polítics del país, en tenia un d’aquests al costat, que s’omplen la boca cada dia amb grans proclames nacionals i patriòtiques i desprès res de res.



Barrera és una llàstima que tingui ja 90 i pico anys, ja que persones com ell, en el lloc oportú, són necessàries per poder tirar el país cap a la llibertat.


23 d’agost del 2011

Madrid, amb T



Una pregunta recorrent sembla que està tornant a fer acte de presència en el món independentista: s’ha d’anar a Madrid? I en cas que sí, a fer què? Per respondre la primera pregunta només cal tenir en compte dues consideracions: primera, lamentablement la major part de les competències i de les decisions que afecten a la població catalana es duen a terme a Madrid, per tant, qui vulgui estar a peu del canó i participant del que es fa, ha d’anar a Madrid. Segona, si realment es vol fer una majoria social per la independència cal arribar a tots els públics. Cal saber i tenir en compte que una gran part dels ciutadans del país té uns referents no catalans i per tant s’informen per canals no catalans. Ser a Madrid ofereix una tribuna pública que permet arribar a persones que sinó no tindrien la possibilitat d’escoltar el missatge independentista. Limitar-nos “als de la ceba” pot ser el més còmode i fàcil, però ens condemna a la marginalització i a la derrota permanent. Per tant, sí, cal anar a Madrid.


Per respondre la segona també cal considerar diferents factors. Primer, estem exhaurint una etapa històrica, una etapa, l’autonòmica, que està arribant al col•lapse. Amb els esdeveniments que ha comportat el procés de l’estatut, la sentència, el procés de consultes i el 10J, les formes i la praxi política ha de canviar. No es pot anar a Madrid vendre’s per una petita competència. Cal replantejar el paper de les forces catalanes al Congrés. En segon lloc, s’entreveu una majoria del Partit Popular, així és difícil pensar que un mercadeig de competències pugui resultar satisfactori. Caldrà respondre les agressions i les temptacions recentralitzadores, caldrà fermesa i no arronsar-se. I sobretot a Madrid s’hi ha d’anar sent el que som. Catalans. I hem d’actuar com a tals.

Així, la presència de l’independentisme a Madrid és essencial. No hi ha projecte que pretengui ser majoritari que renuncia a tribunes públiques per convèncer. No hi ha ideal que es pugui permetre el luxe de fer-se invisible a una part de la població que pretén representar. S’ha d’anar a Madrid a plantar-se i a generar discurs, a fer evidents les necessitats i les raons del perquè ens cal la independència. A Madrid, amb T.

10 d’agost del 2011

El Tremolor de Cames

Som un país de pandareta. Un país que no es pren seriosament ni a ell mateix. Ens deixem la pell pregonant a trot i a dret que sí, que som una nació, que tenim una llengua, una cultura, uns símbols, una història i un dret civil propis i que són aquests elements els que ens fan ser col·lectiu i definir-nos com a nació diferenciada... però més enllà d’això, massa sovint, res més. Al contrari, som especialistes en desdibuixar-nos nosaltres sols.

Aquesta setmana s’ha disputat la Copa Catalunya de futbol, una competició que si s’ha de continuar jugant com fins ara, doncs la veritat potser seria millor que no es tornés a fer. Però aquest no és el tema. Just abans de que comencés el partit entre el baby Barça i l’Espanyol, com ha de ser, va sonar l’himne nacional. Bé, la veritat és que s’hauria de dir que va sonar una versió retallada de l’himne nacional, perquè per aquells que encara no ho sàpiguen o només hagin escoltat el que va sonar a Tarragona, l’himne té tres estrofes i al Nou Estadi només en van sonar dues.

Això en un país normal no passa. Algú s’imagina que en un partit de qualsevol esport als Estats Units, retallessin el seu himne? Algú s’imagina que es fes a França? A Alemanya? No, allà els símbols es prenen seriosament. Allà cap energumen de president de federació decidiria retallar una estrofa del seu himne. La raó que van donar els de la Federació Catalana pel fet d’haver retallat l’himne és que la Generalitat té dues versions de l’himne: la curta i la llarga, i que per assegurar que el partit començava quan havia de començar, van triar la curta. Pensar en una alternativa, com fer sortir els jugadors dos minuts abans per posar tot l’himne, segur que era massa complicat ja que requeria connectar dues neurones, fet que, tenint en compte els resultats, no acostumen a fer. Era més fàcil retallar l’himne.

No és acceptable que l’himne del país es retalli. El problema és que potser la retallada és producte perquè aquesta gent se sent incòmode amb la lletra de l’himne: “que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya”. Deu ser això, el tremolor de cames.


'Patria Querida'

Espanya és l’únic estat europeu, juntament amb Itàlia, que obliga als seus ciutadans a participar en les competicions esportives defensant la selecció estatal. No sé, tot i que sospito que sí, si aquesta obligació, sota pena de ser sancionat, pot haver ajudat a la ‘roja’ a conquerir els èxits que ha aconseguit durant els últims anys. Uns èxits que aquest estiu s’han estès a les categories inferiors de futbol on han guanyat els europeus sub 21 i sub 19. Precisament en la celebració del títol dels sub 19 va succeir un petit incident. Un jugador espanyol lluïa una bandera d’Astúries. En veure-ho, el seleccionador li va retirar adduint que “solo se puede llevar la española”.

Aquest gest és un exemple d’intolerància suprema, i més quan la bandera en qüestió ha estat passejada per Alonso i Villa en moltes ocasions. Però es clar, la ‘unidad de destino en lo universal’ només admet el pensament únic encara que portar la bandera asturiana sigui un símbol regional sense suspicàcies de ser ‘rojo-separatista’. Aquesta intolerància no és més que una conseqüència de l’anticatalanisme exacerbat que pateixen les espanyes i que qualsevol mostra de ‘desviament’ és sinònim de traïció als postulats de la ‘patria’. I és clar, tenen tota la raó, l’himne regional asturià comença amb ‘Asturias patria querida’. Que els portin al TC!

Article publicat a El 3 de Vuit

25 de juliol del 2011

Desconnexió Fatal



Tenia un article bo, la veritat, estava bé. Un que mitjançant situacions sobreposades acabava desembocant al tema que realment volia tractar. El vaig pensar tornant amb tren dimecres de Barcelona on tenia un dinar amb uns amics, d’aquells que sempre hi són, i mig adormit se’m va acudir la trama.


Realment estava satisfet, no per guanyar el Pulitzer però sí per fer la columna més que dignament. A l’arribar a casa em vaig posar a escriure i, com que el tenia pensat, va sortir tot d’una tirada. Primera idea, segona idea, punt central i final. Tot lligat, fins i tot vaig fer-li un parell de retocs.


Amb aquestes que vaig connectar-me a l’ara.cat per veure què havia passat durant el dia, ja que havia estat fora i tenia l’internet del mòbil espatllat. La sorpresa va ser total quan vaig veure que el president Camps havia dimitit. Merda! Vaig pensar. ‘Merda’ perquè l’article que ja havia escrit anava precisament sobre la trama Gürtel ...però, merda!... no comptava que dimitís! D’aquell article, el bo, el que havia pensat, només en podia fer una cosa: esborrar-lo.


Així que apa, som-hi a escriure un article que, evidentment, no serà ni tant bo ni tant incisiu com era el que ja havia escrit. I això perquè durant un matí vaig estar desconnectat del món, un món que cada dia va més i més ràpid. En fi, espero que em perdonin.


article publicat al 3 de vuit (22 de juliol del 2011)

Estudies? Treballes




Si estudies trobes feina’. Concretament el 89% dels llicenciats tenen lloc de treball al finalitzar els estudis. Una notícia que en el mar de derrotisme i pessimisme per la crisi i per la crònica falta d’autoestima que com a país arrosseguem ens hauria de fer pensar que carai ‘no estem tan malament’. A la vegada ens hauria de reafirmar en entendre que l’educació no és només una partida d’uns pressupostos, una despesa que diuen alguns. L’educació, tota des de pàrvuls fins als estudis superiors, és una inversió. L’educació ens permet, com a societat, avançar, ser una col•lectivitat instruïda i cívica. I per aquest motiu és essencial que s’hi inverteixi, des d’una política ambiciosa de beques o en potenciar l’escola com a factor correctiu de les desigualtats socials. I aquest és l’èxit perquè aquest 89% s’ha aconseguit amb el criticat sistema català, que sí, que té milions d’errors però que tot i això aconsegueix que quasi 9 de cada 10 llicenciats tinguin feina. A vegades, sembla que preferim gaudir amb les derrotes i desgràcies i que ens costa celebrar les bones notícies. Semblem el Barça dels anys del Joan Gaspart, quan l’afició xalava amb les derrotes perquè podia esplaiar-se sense miraments criticant la mala situació de l’equip. Per sort, aquesta tendència malaltissa s’ha superat, i ara es celebren els triomfs. Potser que com a país també n’aprenguem, no?


article publicat a El 3 de vuit (8 de juliol del 2011)

El 15M, les Retallades, els Dèficits




El moviment del 15-M va aconseguir congregar diumenge milers de persones als carrers de Barcelona. Un èxit, i segurament, doble. Primer per la convocatòria pròpiament dita, no és fàcil fer sortir al carrer milers de persones i menys organitzant-ho sense suports institucionals. El segon èxit però, crec que és el més important. Després de la patètica imatge que es va donar el dimecres passat davant del Parlament, el moviment dels ‘indignats’ estava tocat en quan a credibilitat. Per més fons que es tingui, per més arguments raonables i necessaris, les formes són vitals i aquell dia van fallar. Fins i tot d’ideòleg del moviment, Stèphane Hessel va sortir a rebutjar aquella violència tant lamentable. Així doncs, el moviment es va rentar la cara. I això és bo. Bo perquè d’aquesta manera el fons pot tornar a guanyar partida a les formes.



Les propostes del moviment són bones i són necessàries: entrega del pis elimini la hipoteca, lluitar contra la corrupció, incrementar el personal sanitari, restablir els serveis retallats o la lluita contra els mercats especulatius financers. Ara bé, caldria, potser, que el moviment també parlés, per exemple, del dèficit fiscal que pateix Catalunya i que impedeix invertir 22 mil milions d’euros, que potser, es podrien invertir per evitar les retallades en sanitat i educació per les que, encertadament, es manifesten.



article publicat a El 3 de vuit (23 de juny del 2011)

Els Límits dels Pactes





La política municipal no s’ha, o no s’hauria, de valorar en termes nacionals. Després de les eleccions és l’hora dels pactes i el que per Catalunya pot semblar la més gran de les aberracions, en un municipi i en dinàmica municipal pot ser que sigui tot el contrari. Per tant, fer analogismes simples d’una esfera a l’altra no resulta el més convenient. Amb tot però, hi ha límits. Límits que passen a ser raons, potser, molt subjectives o opinables però que arran de la seva repercussió social, cívica i política transcendeixen l’esfera municipal i repercuteixen en la nacional. I actualment s’estan sobrepassant diversos límits.



Acceptar que a la tercera ciutat del país un partit que ha fet del discurs xenòfob, racista i populista la seva manera de fer, arribi a l’alcaldia és si més no, qüestionable. Però quan es té l’oportunitat de barrar-los-hi el pas, inhibir-se és ser-ne còmplice. Convergència esgrimeix que deixant-lo governar es demostrarà que és un pòtol i s’evitarà que tregui majoria absoluta d’aquí quatre anys, però obliden que Badalona és el laboratori d’idees del PP i que, com sembla, d’aquí uns mesos estarà de nou a La Moncloa disposats a untar al Garcia-Albiol perquè sembli el que sigui menys pòtol.



Conviure amb la xenofòbia no fa més que normalitzar-la i aquest és el perill més gran que, com a país, correm si els deixem governar.



article publicat a El 3 de vuit (10 de juny del 2011)

Després del 22M



Per primera vegada en la història CIU ha guanyat les eleccions municipals. Ni en els temps del rodet de Pujol ho havia aconseguit. Èxit total de Mas. S’ha continuat en gran part dins el binomi canvi-tripartit, i CIU n’ha sortit reforçada. Tot el contrari que PSC i Esquerra que han sofert grans davallades, per bé que per motius diferents.


El PSC té davant seu una cruïlla que marcarà el seu futur. Ha de decidir si aposta per ser un partit d’àmbit català o una simple filial del PSOE. No donar suport a la moció, per més trampa que fos, de CIU sobre el fons de competitivitat demostra una vegada més que les suposades dues ànimes del partit estan més que difoses. Cal un gran replantejament. Els catalanistes del PSC, els que s’ho creuen de veritat, perquè encara n’hi ha, hauran de reflexionar sobre si es pot seguir en un partit sense ànima.


Per altra banda, Esquerra també haurà de redefinir el seu projecte. Com tornar a il•lusionar? Com adaptar el partit al segle XXI? Però sobretot, quin ha de ser el projecte? Cal que Esquerra accepti que ja no és l’única formació independentista però que no per això ha de mirar cap a una altra banda. Cal un independentisme seriós i planificador sense que això signifiqui haver d’estar als governs peti-qui-peti. Cal una Esquerra Nacional que sigui capaç d’engrandir l’espai sobiranista més enllà dels que ja estan convençuts.


article publicat al 3 de vuit (27 de maig del 2011)

Fer el Joc



Va passar durant les primeres dècades del segle passat. I pot passar ara. En contextos de crisi econòmiques flagrants, malestar social i tensions socials, és quan apareixen els populismes. El populisme, tant de dretes com d’esquerres no és nou, sempre n’hi ha hagut. La diferència és que actualment tenen cert èxit electoral. La tendència a Europa així ho reflecteix. No és casualitat que a Noruega, Dinamarca, França, Itàlia, Àustria, Hongria i altres països europeus l’extrema dreta populista hagi arribat a superar el 15% dels vots i fins i tot a guanyar eleccions.


Un dels factors que ajuden a engrandir aquests moviments populistes és la seva oposició a tot allò ‘polític’. La política vista com a problema, com a ‘professionals’ que roben, vividors. Són ells els que amb demagògia s’exclamen dels sous que cobren els polítics, oblidant la lluita constant de milers de persones al segle passat per precisament aconseguir que la política fos remunerada per evitar que només ‘els de sempre’ poguessin governar. Ells però, s’autoexclouen d’aquesta ‘casta’. Ells són diferents. Són els que ‘saben què vol la gent’, els que fan discursos fàcils, els que s’ho poden permetre.


Costa d’entendre que des de sectors d’esquerres es jugui a aquest joc, ja que la crítica a la política i als polítics només té un beneficiari: la dreta.



article publicat a El 3 de vuit (14 de maig del 2011)

30 d’abril del 2011

Ells. Retallen



Retallen. Sanitat. Educació. Retallen. El govern de Mas, sí el que ha dit que el Penedès ha de ser una ròtula i que ha tirat enrere la llei de vegueries, doncs aquest govern retalla. Sanitat. Educació. Retallen. Mentre retallen, demanen sacrificis però a l’hora de la veritat només n’exigeixen als que més pateixen la crisi. I mentre les classes populars es sacrifiquen, ells eliminen l’impost de successions que pagava només el 6% més ric. Retallen. Sanitat. Educació. Retallen. Contra les manifestacions de personal sanitari i altres col•lectius, demanen que no s’exageri la situació. Ara cal no exagerar? Qui va dir que no hi havia diners ni per pagar les nòmines? Els metges? Qui va dir que la Generalitat hauria de donar rosegons de pa? Els mestres? No, ho va dir Oriol Pujol i Francesc Homs. Ells però, a la seva, retallen. Curiós govern aquest que diu que prepara grans retallades però que no les dirà fins després de les eleccions. És aquesta la manera seriosa que deien que s’havia perdut? I mentrestant, retallen. Sanitat. Educació. Retallen. I deuen creure que estem tot el dia pensant en altres coses, que sí el Barça, que sí la cabra catalana o vés a saber què. Però haurien de recordar que tot i pensar en el Barça o en qualsevol altra cosa, veiem i escoltem. I només és una cosa: ells retallen. Sanitat. Educació. Retallen.


article publicat a El 3 de vuit

16 d’abril del 2011

Vegetarians Carnívors


Tinc un amic que és vegetarià. Això en si, no és cap problema, al contrari, totalment respectable. El tema és que només ho és durant el cap de setmana perquè durant la resta de dies se’ls passa al McDonald’s. Incongruent, oi? Quan m’ho van explicar em va costar entendre-ho, ja que, si un és vegetarià ho és i punt. Ell però “erre que erre”, dietes divergents. Amb les converses que hem tingut sobre el “tema” em comenta que ell de cor és vegetarià però que la temptació del McDonald’s és superior a ell i que no s’hi pot resistir.

Durant la setmana s’afarta d’ hamburgueses mentre que al cap de setmana es passa el matí de dissabte al mercat i compra només verdures i fruites ecològiques i recórre diverses botigues especialitzades en menjar vegetarià. Incongruent, oi? Fins aquí, crec, tothom estarà d’acord que no serveix de res passar-se el cap de setmana menjant “estil vegetarià” si durant la setmana te la passes al McDonald’s.

Doncs bé, és la mateixa situació amb la que es troben els diputats de CiU amb la independència. Durant el cap de setmana participen a les consultes, ho trobo molt bé, però de què serveix si durant la setmana fan tot el contrari? Votar Sí diumenge i en contra de la independència al Parlament? És així com es demostra l’independentisme a CIU? En fi, CiU com els vegetarians carnívors té dietes divergents. Oi alcalde?


article publicat al 3 de vuit

14 d’abril del 2011

80 Anys


Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibérica.

D'acord amb el President de la República federal española senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastiá, em faig cárrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el catalá expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la propia vida.

Preguem que cada catalá, així com tot altre ciutadá resident a Catalunya, es faci cárrec de la enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, será considerat com un agent provocador i com un traidor a la Pátria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justicia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbónica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota la emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigeu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931

6 d’abril del 2011

El Japó Com Exemple


El Japó està vivint des de fa unes setmanes un dels moments més tràgics i difícils de les últimes dècades. Al tsunami devastador que ha arrasat centenars de pobles s’hi ha afegit la problemàtica de les fuites nuclears que no només posa en perill la població nipona sinó que ha comportat un augment, quasi paranoic, a tota la comunitat internacional que ha començat a qüestionar la seva aposta per les nuclears.

Més enllà de la situació i del debat sobre la idoneïtat de continuar amb l’energia nuclear, un dels factors més sorprenents d’aquests dies, al meu entendre, ha estat les constants mostres de penediment i de demanar perdó dels líders japonesos i dels gestors de la central nuclear de Fukushima.

Evidentment és una qüestió cultural, però veure a tot un primer ministre fer reverències als desplaçats que s’amunteguen en poliesportius, és una imatge que sorprèn i que, perquè no dir-ho, fa sentir certa enveja. Algú s’imagina, per exemple, a un president de la Generalitat Valenciana demanant perdó per suposats actes de corrupció? Algú s’imagina el president de, per exemple, la Caixa demanar perdó pels accidents de les autopistes? No, realment és impossible.

Vivim en una societat on demanar perdó i acceptar les responsabilitats dels actes que un comet és un fet poc habitual. Potser seria hora que aprenguéssim ni que fos una mica de com es comporten els líders del Japó i augmentar d’aquesta manera el prestigi d’una classe política que està pels terres.

Tots hi sortiríem guanyant.

article publicat al 3 de vuit

18 de març del 2011

El 6% Millors



La situació econòmica és difícil. No descobreixo res. Aquest mes s’han fet públiques les pitjors dades de l’atur des de que va començar la crisi. A més, el govern de la Generalitat va començar el seu mandat fent l’anunci alarmant de que no es podrien pagar les nòmines als funcionaris. Per no parlar de les grans retallades que s’estan efectuant perquè no hi ha diners, diuen.


Retallar fins al punt d’anul•lar obra licitada i d’aturar projectes com hospitals, escoles o infraestructures.I sembla que amb aquesta excusa tot valgui. Boi Ruiz, conseller de Sanitat, s’atreveix a afirmar en diverses entrevistes que el més convenient és que els ciutadans contractin una assegurança privada. Carai, sí que deu ser convenient, però per la patronal dels hospitals privats de la qual ell n’era el president fins fa només 3 mesos.


La frase “no hi ha diners” però, cau i perd tota la, suposada, coherència quan Duran i Lleida i el president Mas anuncien que suprimiran l’impost de successions. Deixarem de guanyar 400 milions d’euros per un impost que ara només paga el 6% més ric de la població. No havíem quedat que no hi ha diners? Aquesta sembla ser que és la manera de sortir de la crisi de CiU ser durs amb els febles i tous amb els poderosos.


Retallar l’estat del benestar i rebaixar la fiscalitat dels rics. El govern dels millors, només pels millors.


article publicat al 3 de vuit

5 de març del 2011

Parlar massa...


Sandro Rosell va guanyar les eleccions a la presidència del Barça al passat mes de juny. Ho va fer després d’una gran campanya electoral. Anar a unes eleccions en què es gaudeix d’un avantatge considerable i on tota la resta de candidats t’han marcat com l’objectiu a batre, no és fàcil. Rosell va resistir. No va cometre errors i va guanyar. No va cometre errors perquè quasi no va ni parlar. No va fer grans actes oberts a la premsa i tampoc va fer massa rodes de premsa. Es va limitar a gestionar la renda que portava després de sis anys d’oposició.

El mateix patró va utilitzar Artur Mas en la recent campanya al Parlament. Davant l’evidència del seu lideratge en les enquestes, CIU va basar la seva campanya en no cometre errors. Discurs pla, res de polèmica i totalment prohibit contestar els atacs de la resta de candidats. El resultat, com Rosell, va ser l’esperat. Mas va guanyar. Més enllà de les càbales que es pugui fer per la coincidència dels patrons de campanya de Mas i Rosell –per què serà?- aquesta tàctica és la més assenyada quan un sap que té totes les de guanyar unes eleccions. Minimitzar riscos, maximitzar silencis. Pel que es pot observar, aquesta és també la que segueix Xavier Trias a Barcelona.

Amb tot sempre hi pot haver excepcions. Per exemple hi pot haver algun alcalde o candidat que tot i tenir –o dir que té- un gran avantatge es dedica a menysprear l’oposició, a parlar més del compte i en perdre els papers. Tot són estratègies i potser la temptativa d’augmentar la tensió és el que li agrada. Encara que, potser, no és el més recomanable.

article publicat al 3 de vuit

28 de febrer del 2011

Pista d'Aterratge

Juan Prat, Susana Bouis, Josep Martí… Aquests són alguns dels noms que provenen de l’òrbita del Partit Popular i que s’han incorporat al govern “dels millors” d’Artur Mas. No deixa de ser curiós que només quatre anys després d’anar al notari per certificar que no pactaria amb el PP ara doni càrrecs a aquesta gent. Ara ja no són gent a qui cal aïllar sinó gent amb qui es pot treballar. Això sí que és un canvi de veritat, perquè si ens posem a recordar els perfils d’aquests “fixatges” la cosa és preocupant.

Bouis va ser la successora de la gran Julia Garcia Valdecassas a la delegació del govern espanyol d’Aznar a Catalunya. I amb ella els antidisturbis van continuar sent tant presents com amb la inoblidable Valdecassas, aquella que per si algú l’havia oblidat va afirmar davant la formació del primer tripartit i sent ministra del govern d’Aznar que el PSC havia pactat amb “unos terroristas” en referència a Esquerra. En fi un encant de dona.

La família Bouis està de sort perquè amb l’arribada dels “millors” a la Generalitat també s’hi ha reclamat l’altre cap de família. Sí, el cap de comunicació del govern és el marit de la Bouis. I com la seva dona, havia estat treballant per el PP d’Aznar. Res hauria de sorprendre d’algú que va escriure un llibre, que juntament amb “Democràcia a sang freda” deuen formar part de la nova bíblia convergent, anomenat “Ets de dretes i no ho saps”. Es veu que el Mas l’ha llegit últimament.

L’altre gran fitxatge per el govern dels millors i que prové també de l’entorn pepero és el nou delegat de Catalunya a la Unió Europea. Juan Prat. Un gran patriota, segur. Tant que ha afirmat que més val que ens anem oblidant d’això de què el català sigui llengua oficial a Europa. Que no, i que ell no hi dedicarà pas esforç. Molt il•lustradores les entrevistes que ha concedit. Dóna moltes pistes, com que Catalunya és només una part d’Espanya i que resulta cansat això del constant conflicte Catalunya-Espanya. Diu que s’ha de superar. Oblidant, com amb el tema del català, això de la “transició nacional catalana”. Prat segur que té molts contactes, segur ja que va ser ambaixador d’Espanya davant l’OTAN. Llàstima que quan ho va ser hagués de defensar amb vehemència la participació de la Unió a la guerra il•legal de l’Iraq i que això li costés enfrontaments amb Alemanya i França. Però tranquils, que com tothom sap aquests dos països no pinten res a la Unió i no passarà res.

No deixa de ser una mica inquietant la línea que pren CIU amb aquests nomenaments. Potser tenen una idea de la política semblant a la de la consellera Bozal, que es caracteritza per el simple binomi del professional-client. Ells diuen que no passa res, que han treballat tant pel PP o PSOE i sempre han complert. Es limiten a canviar de client. Però caldria no oblidar que una cosa és canviar de client dins d’una mateixa empresa, i l’altra és anar a la competència.


18 de febrer del 2011

Sortu i el PP


Era l’any 2002 i el govern del PP del gran Aznar al capdavant amb el suport entusiasta del PSOE i el submís de CIU va aprovar la Llei de Partits, que darrera d’una intenció pretesament pro-democràtica, el que es va aconseguir, com és públic i notori, va ser arraconar i impedir votar al 15% de la població d’Euskal Herria. I ho van fer perquè l’esquerra abertzale no rebutjava la violència.

El problema és que quan es pareix una llei amb l’objectiu d’emmordassar aquells que no pensen com un vol, la llei s’acaba pervertint amb el temps. S’ha instat a il•legalitzar España 2000? I el GAV? No oi? Bé, ara però els fets els posen contra les cordes. Rubalcaba ja no sap ni què dir.

Sortu rebutja la violència, i en especial la d’ETA. Per tant, hauria de ser legal, no? Pervertint novament la llei, ja que només s’aplica en una direcció, sembla que ara no n’hi ha prou en rebutjar la violència com a mètode polític, sinó que s’ha de condemnar la violència passada. Si la llei ja és immoral, aquest requisit frega el surrealisme., sobretot per qui ho demana. Perquè, una pregunta. El PP condemna la violència, les morts i el patiment dels qui van patir la repressió de la dictadura feixista de Franco?

Si es creuen la llei, que també l’apliquin al PP.


article publicat al 3 de vuit

16 de febrer del 2011

Santi Santamaria


El primer de juny del 2008 vaig publicar un article sobre el cuiner Santi Santamaria a partir de la polèmica que van causar unes declaracions seves, oportunament exagerades per certa premsa més sensacionalista que de referència.

Avui, que ens ha deixat reprodueixo el post que vaig fer.

---

1 de juny del 2008: Personatge de la setmana: Santi Santamaria

"Si hi ha algú que hagi estat portada durant tota aquesta setmana i també la passada ha estat el cuiner català Santi Santamaria. Els seus comentaris incendiaris contra pretesos ingredients químics que utilitzen certs cuiners ha esclatat com una bomba de rellotgeria en un gremis gens acostumat a aquests afers.

La veritat és que amb tota aquesta polèmica l’únic que m’incomoda es si podrem seguir menjant i desgastant plats com fins ara o si canviarà alguna cosa.

Santi Santamaria es pot concloure que es va equivocar en la forma de les seves declaracions, però no en el fons. Si en qualsevol producte que es compra en un supermercat hi apareixen tots els productes que s’han fet servir per produir-lo, en un restaurant també haurien d’aparèixer tots els ingredients que es fan servir per fer un plat.

Santi Santamaria ha estat víctima d’un atac furibund per part de certa premsa que per certs interessos inconfessables ha vist l’oportunitat de carregar contra el chef del "Racó de Can Faves". La portada del PSC (Periodico Socialista de Catalunya) n’és un bon exemple. Els motius? No ho sé, però segons es diu podria ser cert suport del cuiner a causes definides com a heretgies per part del butlletí socialista.

Seria bo tot i així que la polèmica s’aparqués i els cuiners es tornessin a dedicar al que més saben: cuinar. "

4 de febrer del 2011

L'Ofensiva del KmO


Hi ha una voluntat clara i inequívoca de fer-nos desaparèixer. Aquestes últimes setmanes la remor de sabres ho ha posat netament sobre la taula. Els peperos a Sevilla, els sociates a Saragossa. Hi ha el perill real d’una involució en pro d’una suposada major eficiència estatal enfront de les malgastadores comunitats, àlies Catalunya. Tot sigui per acabar amb el “mini-estat” català. La creuada contra les finances catalanes sembla que no té aturador. Crítiques contra el dèficit “excessiu” de Catalunya, impediments per emetre deute públic si no hi ha retallades de pressupost, bancarització i trencament del sistema català de caixes... -per cert algú dirà alguna cosa sobre la fuga de la seu central del banc de Caixa Penedès a Madrid?-.

L’ofensiva de l’estat però omet certes dades. Espanya té un deute equivalent a l’11% del seu PIB, uns 612.000 milions d’euros per 107.000 de les comunitats autònomes, però en canvi es nega a reduir despesa com per exemple eliminant ministeris dels quals no té competències com Sanitat o Cultura, fet que suposaria un estalvi de 17.000 milions d’euros.

L’eficiència no pot ser l’argument que s’utilitzi per una nova LOAPA. I en tot cas, si volen parlar de diners comencem perquè ens tornin els 22.000 milions d’euros anuals de dèficit fiscal. Tranquils que llavors paguem el deute de cop.


article publicat al 3 de vuit

30 de gener del 2011

Personatge de la setmana: Richard Stallman


Richard Stallman (Nova York, 1953) és programador informàtic i activista del moviment del programari lliure. Stallman va començar treballant per l’Institut Tecnològic de Massachusetts en el laboratori d’intel•ligència artificial. Actualment Stallman es dedica a propagar les seves idees mitjançant conferència arreu del món sobre programari lliure.

Per utilitzar una ordinador cal un software, un sistema operatiu, per poder desenvolupar la màquina. La majoria d’aquests software són privats, és a dir, els seus propietaris no permeten que es compartissin entre la comunitat. És en aquesta tessitura que Stallman publica al 1985 l’anomenat Manifest GNU un text que es caracteritza per defensar l’utilització d’un software lliure que pogués ser l’alternativa a l’existent sofware privat, Unix. La voluntat d’articular una via diferent en el software el porta a funda una fundació per donar cobertura financera i tecnològica al seu projecte.

Richard Stallman defineix el software lliure en tant que l’usuari té la “llibertat per executar, copiar, distribuir, estudiar, canviar i millorar el programari”. A més, però, aquesta llibertat queda dividida en quatre tipus:

1) Llibertat d’executar el programa amb qualsevol propòsit
2) Llibertat per estudiar el programa, el funcionament, i canviar-lo per tal que s’adapti a les necessitats de l’usuari mitjançant l’accés lliure al codi font
3) Llibertat per redistribuir el programari base
4) Llibertat per repartir còpies de les modificacions al programari que s’hagin efectuat per l’usuari

L’elaboració d’un sistema operatiu es fonamenta el diverses parts: cal un nucli però a més a més és necessari desenvolupar tota una sèrie de programes com editors de text, software per correu electrònic... Per tant, aquesta elaboració pot tardar anys. Stallman entre 1985 i 1992 elabora, juntament amb voluntaris de la fundació, les principals bases d’aquest software. L’any 1992 i amb la col•laboració d’un altre programador, Linus Torvalds, es posa en marxa el sistema GNU/LINUX que és el sistema operatiu lliure per excel•lència del món i un dels tres més utilitzats.

Stallman a més de ser l’instigador del software lliure, també ha estat qui ha donat contingut i rellevància al terme copyleft, que es contraposa al copyrigth. El copyleft és un sistema de llicències “obert” que va de la mà amb el sistema GNU. El copyleft és la llicència que permet als creadors de programari lliure assegurar-se que el seu treball no serà adquirit per algú altre que en restringeixi la circulació lliure. És a dir, si es posa lliurement un programa sense copyleft algú en pot fer modificacions i distribuir-lo privativament, en canvi si prèviament s’ha usat el copyleft aquesta possibilitat queda descartada. Amb el copyleft a més, un cop posat en circulació el programa pot rebre totes les modificacions que els usuaris o programadors vulguin fer-ne.

Text realitzat per l'assignatura Periodisme d'Internet

29 de gener del 2011

Després de Quatre Anys: Seguim Avançant!


Avui és un dia important, almenys per a mi. Avui les JERC Alt Penedès fem una Assemblea Comarcal per escollir nova executiva per els pròxims dos anys. I és precisament en aquesta Assemblea on posaré final a la meva presència a l’executiva després de quatre anys. Però com no podria ser d’altra manera, ho faig amb tota tranquil•litat. El nou equip que entra està sobradament preparat i combina experiència i novetat. Hi ha gent que les ha vist de tots colors i nova gent que es vol menjar el món demà mateix.

I és precisament aquesta combinació la que necessitem ara mateix. Ens trobem en un moment en la història en què estem avançant com mai. El moviment independentista cada vegada creix més. Cert, políticament té problemes per mostrar-se, però a nivell civil cada cop és més fort. La translació d’una esfera a l’altra no té perquè ser immediata. I en aquest desafiament el jovent independentista també hi té molt a dir. Ha de participar activament en la construcció d’un projecte polític de gran abast, seriós i creïble per aconseguir aquest objectiu. La independència. Un projecte que a més a més ha de ser capaç de donar resposta a la crisi econòmica actual des d’una perspectiva d’esquerres que faci renéixer els postulats que la majoria de partits socialdemòcrates han oblidat. Una alternativa nacional des de l’esquerra.

El petit pas que avui fem des de l’Alt Penedès va en aquesta direcció. Construir l’alternativa política que porti aquest país, el nostre, a la llibertat.
Ha estat un plaer!

23 de gener del 2011

Personatge de la setmana: Mohamed Al Bouazzizi


Les causes, les revolucions tenen normalment un rostre que les identifica com a úniques. Unes cares que els hi donen coherència i els permet establir un paral•lelisme fàcil entre el fet i el símbol. Una cara per passar a la història. Quan es veu la cara de Nelson Mandela instintivament s’està recordant la lluita contra l’apartheid o quan es veu la imatge d’un home dret amb bosses a les mans davant d’un tanc ens ve al cap la revolta de Tiananment.

Mohamed Al Bouazzizi és qui encarnarà la cara de la revolució a Tunísia. I ho és perquè amb el seu gest de desesperació, va desencadenar la revolta del poble contra la dictadura que els oprimia. Aquest jove de 26 anys a qui la policia li havia requisat la seva parada de fruita ambulant, s’ha convertit en la imatge, en la icona de la revolta. Fins i tot l’ex dictador El Abidine Ben Ali el va anar a veure a l’hospital. Ell sense adonar-se’n el va elegir com a símbol de resistència. El poble vol fer net, d’aquí s’entenen les protestes per la presència de membres de l’antic règim al nou govern. Les ganes de democràcia són evidents.

La revolta de Tunísia és el primer experiment pro-democràcia dels països del nord d’Àfrica i una declaració d’intensions. Un experiment que estaria bé que els estats occidentals no aixafessin pel fet d’estar temorosos de perdre un aliat al nord del Magreb.