18 d’abril de 2010

Personatge de la setmana: María Emilia Casas


Nascuda a Monforte de Lemos l’any 1950, María Emilia Casas va estudiar dret on és experta en dret del treball, especialitat d’on és catedràtica. Casas és mare de quatre fills, i ha estat lligada sempre entorn a la docència, una docència que va abandonar l’any 1998 quan un acord entre PP i PSOE per renovar el Tribunal Constitucional la va portar, a proposta dels socialistes, a ser la persona més jove que entrava a tan “respectada” institució. Des del 2004 és Presidenta del Tribunal Constitucional.

La seva presidència en principi no hauria hagut de presentar grans complicacions més enllà de les que comporta el TC, però com s’ha vist, res més lluny de la realitat. L’any 2003 Zapatero va prometre que acceptaria l’estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, i un any desprès de què Casas arribés a la màxima altura de la magistratura espanyola, el Parlament va aprovar el projecte d’Estatut: L’estatut del 30 de setembre. La història que segueix és àmpliament coneguda: esmenes del PSC l’endemà de l’aprovació; patetisme en la negociació a Madrid; i finalment l’estocada final amb la traïció de CiU i d’Artur Mas.
Desprès del referèndum del 18 de juny, va ser l’hora dels recursos: els del Partit Popular; els d’Aragó, País Valencià; Illes Balears; i del defensor del Poble espanyol. Recursos tant per part del PP com del PSOE.

Quasi quatre anys desprès de presentar aquest recursos d’inconstitucionalitat, el Tribunal Constitucional segueix sent incapaç de dictar sentència. Divendres hi va haver la cinquena oportunitat, però ni així. La ponència a càrrec de la “progressista” Elisa Pérez Vera va rebre només 4 vots a favor i sis en contra. La raó dels sis vots en contra és que deixava massa viu l’estatut de La Moncloa. Cert, la ponència només anul·lava uns 15 articles i n’interpretava a la baixa una vintena més. Massa poc.
Divendres semblava que sí, que finalment hi hauria sentència i el malson de l’estatut de Mas i Zapatero arribaria al final per bé o per mal. Però no. Ni tan sols la intenció de María Emília de fer ús del vot de qualitat ho va poder fer possible. Ara la ponència és en mans de Guillermo Jiménez, jutge conservador, que no es limitarà en els 15 articles.

María Emília Casas passarà a la història, vulgui o no, com la Presidenta del Constitucional que firmarà la sentència de mort de l’estat de les autonomies. Amb la pròxima sentència no només està en joc el lamentable pacte entre Mas i Zapatero, sinó que està en joc el sistema sorgit de la transacció duta a terme desprès de la mort del Dictador Franco. Amb la sentència s’acaba el miratge de la “conllevancia”.

María, gràcies.

1 comentari:

Eduard ha dit...

Estaria bé que el TC esventrés l'Estatut de dalt a baix si això hagués de provocar una reacció per part dels polítics catalans (com a mínim, dels de CiU i ERC, que són els partits suposadament catalanistes), en el sentit d'apostar clarament per la independència no només de "boquilla" sinó en l'actuació real al Parlament.
Però em temo que això no depèn de cap sentència ni de cap tribunal, sinó de que hi hagi un autèntic relleu generacional de la classe política, i els que manin ja no tinguin por de trencar els compromisos de la transició.