30 de novembre del 2008

Personatge de la setmana: Martine Aubry


Finalment el procés tortuós del PS per elegir la persona que ocuparà la secretaria general ha arribat al final, i ha resultat que serà Martine Aubry, que en el recompte ha vist augmentada la seva migrada avantatge sobre Ségolene Royal.

A mitja setmana el Consell Nacional del Partit Socialista va donar com a guanyadora Martine Aubry com a nova líder del PS. Aubry, filla de l’històric Jacques Delors complirà el seu somni d’esdevenir la primera dona que arriba a la sala de màquines del PS com a capitana.
Aubry però arriba a una sala de màquines on la meitat optaven per una altra capità. Aubry es troba un partit completament dividit i sense tenir clara quina ha de ser l’estratègia a seguir en els pròxims anys.
Aquest és el principal desafiament de la nova líder socialista, unir el partit perquè només d’aquesta manera es podrà fer realment una oposició realista, pragmàtica i ambiciosa.

Aquest procés segur que ha provocat, degut a la pèssima imatge que el PS ha donat als francesos, que algun dirigent s’hagi preguntat si és convenient que el PS mantingui aquest sistema tant transparent i democràtic a l’hora d’escollir els seus líders, ja que la democràcia interna està molt bé, però el que no pot ser és que el partit en surti afeblit quan n’hauria de sortir reforçat.
Aquesta reflexió té part de raó, ja que la democràcia interna és altament positiva, però només si es fa correctament. Si la lluita, el debat, és únicament un combat fratricida entre dues persones, doncs és evident que la població castigarà la formació ja que considerarà que el partit no serà capaç de donar resposta als problemes que els ciutadans pateixen. Ara bé, si el debat és d’idees, de projectes, és evident també que la ciutadania respondrà positivament envers aquesta discussió.
La democràcia interna és positiva, però s’ha de fer bé.

Aubry té per davant a més de la necessitat d’unir el partit, on l’haurà d’ajudar necessàriament Royal, la immensa tasca d’articular un discurs, una estratègia que pugui ser alternativa real al neoliberlisme de Sarkozy. Aubry té per davant la responsabilitat de donar respostes als francesos, i també a tot el moviment europeu de l’esquerra.
Aubry però també haurà de fer possible l’establiment d’una gran coalició per afrontar les eleccions presidencials del 2012amb suficients garanties d’èxit per poder desallotjar Sarkozy del palau Presidencial.

França durant anys ha estat un model a seguir juntament amb Alemanya, curiosament els partits socialdemòcrates han patit crisis profundes. Ara però amb Martine Aubry al capdavant haurà de plantejar com fer front als desafiaments que ens evoquen a repensar les polítiques que s’han estat duent a terme els últims anys, i que des del camp de l’esquerra i de la socialdemocràcia no es pot deixar orfe.

El futur de França passa en gran part per Martine Aubry, la dona indomable, la dona que encarna com ningú què és el socialisme francès, una dona austera però forta, una dona ferma i de conviccions.
Una dona que ha arribat a la secretaria general del PS culminant la història que el seu pare va iniciar. El camí del 2012 ja és més a prop.

29 de novembre del 2008

Maragall Sí, Mas No


Maragall Sí, Mas No. Aquest títol podria fer referència a molts aspectes, per exemple Maragall ha estat President de la Generalitat i Mas No o també en què Maragall ha escrit un llibre i Mas No. Un altre punt en què es compleix aquest títol és en què Maragall és d’esquerres i Mas No.

Maragall Sí, Mas No.

Però no, no va per aquí. El post d’avui tracta sobre unes declaracions durant una conferència del qui si va ser President de la Generalitat de Catalunya.
Pasqual Maragall quan contestava preguntes entorn a la resposta que els catalans hauríem de donar a la retallada que el molt legítim Tribunal Constitucional farà a l’estatut, afirmava que s’hauria de produir un nou referèndum per validar, o no, la retallada del text, ja que ell no podrà treure el vot que va dipositar el passat ja 18 de juny del 2006. Maragall en aquesta conferència va fer una declaració que va molt més lluny que qualsevol altra de qualsevol dirigent de la Casa Gran, excepte Colom quan era d’ERC.

El President Maragall, va afirmar que "jo firmo per la independència". Realment aquesta és una declaració sorprenent, ja que prové d’un ex president del Partit Socialista, i per tant d’un partit unionista. Maragall tot i aquesta gran afirmació, va afegir que la independència serviria per poc, però que ell hi firma. Maragall afirma que serviria de poc, perquè ell creu en una Europa unida i federal formada per euroregions i no per estats. Bé, és una opció, però mentre no arriba, el President Maragall firma per la independència.

Maragall Sí, Mas No.

Maragall ja ha dit que ell firma per la independència, quan ho farà Artur Mas? Quan dirà què és el seu dret a decidir? Es pot decidir i no firmar independència. Decidir no equival a independència, equival "només" a decidir. A part de dir-li a Colom en privat, quan ho dirà públicament?

Maragall amb la declaració de fa uns dies ja ha fet més que totes les declaracions dels líders de la Casa Gran juntes. Maragall es pot dir que ha verbalitzat una de les seves maragallades, sí es pot dir, però el que no es pot negar és que Maragall firmaria per la independència. I això ja és molt.

Maragall és una de les figures més importants del socialisme català, i encara que ara ja no hi militi, té una gran ascendència entre una part d’aquest sector. El debat per la sobirania, per la independència, cada cop arriba a més sectors de la societat, arribada doncs és l’hora de plantejar un camí per arribar-hi.

Maragall Sí, Mas No.

28 de novembre del 2008

Euskadi 2009


Aquests dies a Catalunya estan proliferant les conferències de valoració dels dos anys del govern d’entesa, com per exemple la brillant que va fer ahir el vice-president Carod-Rovira, però en una altra part de la Península Ibèrica, concretament a Euskadi, estan a punt de finalitzar els quatre anys de legislatura, uns anys que han estat marcats per la formulació del Pla Ibarretxe, així com l’intent de celebrar una consulta popular a Euskadi sobre la fi de la violència i sobre el dret a l’autodeterminació.

Euskadi no es pot dir pas que visqui en una situació tranquil·la, més aviat la podríem considerar com a difícil. Difícil perquè és evident que conviure amb la xacra del terrorisme no ha de ser fàcil, i més quan aquest terrorisme fa orelles sordes a la crida de la fi de la violència.
El terrorisme és una xacra, sí, però també ho és el sistema politico-judicial espanyol que en nom de la sagrada Constitució deixa la democràcia i la llibertat tocades de mort.

El País Basc sincerament, no crec que aconsegueixin la independència abans que Catalunya, ja que la societat està dividida en dos blocs inamovibles. Poques coses podrien omplir el cor de més felicitat que veure com els germans bascos aconseguissin la seva llibertat, però o canvien les pràctiques i la composició política, o la cosa va per llarg. Dic que canviïn les pràctiques perquè és clar que ha faltat lideratge polític real en tot el procés endegat per Ibarretxe. Ibarretxe pot ser independentista, però el PNV no ho és, i aquí rau el problema. És com si López Tena fos el candidat de CiU, però que el partit fos dirigit per Duran i Lleida. I la independència no s’aconseguirà sense que els partits hi donin un suport clar i contundent.

En aquesta tessitura ens trobem davant d’unes eleccions al mes de març del 2009, unes eleccions que mostren algunes alteracions prou destacables.
Per una banda el front constitucional ha quedat clarament descartat, ja que el candidat del PSE-EE, Patxi López, ho ha desestimant, així l’espanyolisme més rampant, seguirà ocupant els bancs de l’oposició. Una gran notícia.

Una altra novetat és que, per fi, Eusko Alkartasuna ha decidit trencar l’aliança electoral amb el PNV i es presentarà per separat a les eleccions amb un discurs clarament independentista i d’esquerres, així doncs, un electorat que actualment estava desdibuixat a Euskadi, tornarà a emergir i recuperarà l’herència de la primera Euskadiko Ezkerra.

EA té prou entitat per defensar un projecte sòlid i ambiciós, alhora que un projecte possible i realista, i en definitiva, un projecte que reculli les necessitats de la nació basca. La decisió d’EA serà positiva per Euskadi, l’aparició d’un partit abertzale que defuig la violència, totes les violències, és altament positiu, ja que permetrà poder avançar en pro de buscar una sortida al conflicte polític que viu Euskadi, i per extensió la totalitat d’Euskal Herria.

Tot i que ideològicament no puc trobar més que encertada l’opció d’EA, a nivell estratègic s’ha de tenir molt clar i s’ha d’haver calculat al màxim detall les possibilitats de l’aposta, ja que sinó es corre el risc de fracassar, cosa que aproparia els PSE-EE a la Lendakaritza. L’opció millor sens dubte seria que els votants de l’esquerra abertzale votessin aquesta formació, formació que per anar bé, hauria de promoure una gran plataforma sobiranista i d’esquerres de cara les eleccions. Si així es fes, considero que els resultats de l’esquerra abertzale de les passades eleccions podrien quedar superats per les del 2009.

EA té els fonaments i el discurs per abraçar tot el moviment abertzale, i així donar una força mai vista dels partidaris de la llibertat i de la independència al parlament de Gasteiz.

Faltarà veure com evoluciona tot l’entramat de la societat basca de cara les eleccions, i en especial, el moviment independentista, ja que a les seves mans, i esperem que a les de EA, es troba el futur d’Euskadi.

27 de novembre del 2008

Piscina Reial anticrisi


Fa uns dies Esquerra va anunciar que veterà els pressupostos generals del Regne d’Espanya al Senat, fent així un acte de coherència política.

De raons per no votar els pressupostos n’hi moltes i diverses, des de la minsa inversió de Zapatero a Catalunya, els incompliments reiterats i premeditats del "gobierno de españa" contra allò promès i pactat, la nul·la voluntat política d’executar l’estatut… en fi tot un seguit de raons que condueixen inevitablement a la votació negativa dels pressupostos.

Aquestes han estat les raons més públiques del perquè del vot negatiu, correctes totes elles. Ara bé, jo en voldria afegir una altra.

Cada any als pressupostos del Regne d’Espanya hi ha un seguit de partides que les podríem qualificar com antigalles franquistes. Aquestes antigalles fan referència a tota la dotació pressupostaria que rep la família reial espanyola per les seves tasques de representació com a cap d’estat del Regne d’Espanya.

En els més de 10 milions d’euros que costa mantenir aquesta relíquia feixista, hi ha partides del tot apropiades en temps de crisi econòmica, que seran tan efectives com totes les que proposa Zapatero, i que interpreten el sentiment tan profund que la família reial deu sentir cap als milers i milers de treballadors que estan engreixant la llista de l’atur dia rere dia i de totes aquelles famílies que pateixen en carns pròpies les punyalades de la crisi econòmica global, la família reial doncs, per mostrar-se solidària i propera al poble que pretén representar, es gasta un bon pessic en redecorar el seu jardí, reformar la piscina exterior i altres reformes també molt necessàries i que serviran per poder fer front a la crisi. Perquè a veure, total aquestes reformes han costat només 3,3 milions d’euros, i qui no té 3,3 milions d’euros per fer reformes a casa?

Aquest fet, tal com recordava fa uns dies Tribuna Catalana, no ha sortit a cap mitjà de comunicació, i ai las, tampoc a cap mitjà de Madrid. Per què dic de Madrid i no de Tarragona? Potser, i només potser, perquè va ser d’aquella sinistra ciutat d’on va sortit una tirada de portades i d’informacions mig falses i mig manipulades on es criticaven partides dels pressupostos de la Generalitat i del Parlament. I la veritat, crec que una cosa no es pot comparar amb l’altra, una cosa és una petita modificació del cotxe del President del Parlament per poder facilitar-li la feina i tot per menys de 9000 euros, i l’altra és modificar "por que yo lo valgo" la piscina exterior i el jardí de la Zarzuela per més de 3,3 milions d’euros.

Aquesta notícia però ens porta a fer una nova reflexió. Davant d’aquest fet ni PP ni PSOE han obert boca, tots han callat i han unit forces entorn a una institució de la seva nació, i junts han seguit defensant-la sempre, perquè la seva nació és el més important.

Ai, en fi, quina diferència entre l’actitud patriòtica de PP i PSOE i la mesella i botiflera de CiUnión.


(per a més informació,
http://www.tribuna.cat/noticies/politica/15-politica/87761-per-la-casa-reial-no-hi-ha-crisi-que-valgui-on-es-ara-la-brunete)

26 de novembre del 2008

La Casa Gran de la Demagògia


N’hi ha que no n’aprenen. Desprès del Confidencial.Cat, CiUnión ahir va presentar un nou vídeo crític amb l’acció de govern que practica el Govern d’Entesa.

Es evident de què tot és criticable, només faltaria, ara bé si es critica que es faci sense demagògia barata. El vídeo de CiUnión és ple de demagògia i la veritat, si aquest és el tarannà de la "Casa Gran" anem llestos.
No deuen recordar els cervells grisos de CiUnión, ai no que diuen que Catalunya no és grisa deixem-ho amb cervells doncs, de les conseqüències que el famós Confidencial va tenir? Quedar-se a l’oposició.

La veritat és que CiUnión demostra que els humans som els únics animals que topem en la mateixa pedra. Aquest vídeo és totalment prescindible, perquè no aporta res. Aquest és el canvi que promulga la Casa Gran? Aquesta és la il·lusió que vol donar Mas? Aquest és el missatge i la manera de fer de la Casa Gran? La demagògia?

Acusen al President Montilla de falta de sentit de país, molt bé, però ells quin tipus de sentit de país demostren fent servir els arguments demagògics de la caverna mediàtica nacionalcatòlica en contra de la segona autoritat del país? Aquest és el patriotisme de la Casa Gran?

Si aquest és el canvi que proposa Mas i CiUnión, anem arreglats. Bastir una casa, no importa la mida, amb els fonaments plens de demagògia no crec que sigui la millor manera de començar a construir res.

25 de novembre del 2008

Pujol a la UPF


Escoltar el President Pujol sempre és un plaer. Tot i no compartir moltes de les seves reflexions, no es pot negar que el seu discurs és interessant i que, es vulgui o no, et porta a pensar i replantejar moltes posicions que potser es tenien preestablertes.

Avui en una conferència organitzada per la FNEC a la Universitat Pompeu Fabra, el President Pujol ha parlat de moltes coses. No pretenc escriure sobre totes perquè senzillament demà encara estaria intentant acabar aquest post, ja que dues hores de Pujol donen per molt.
El que si faré però, és centrar-me en una en concret. El President ha fet esment en diversos moments de la conferència de què a la nostra generació, la generació dels que ens trobem entre els 18 i 28 anys, se’ns exigeix una gran preparació i que en el futur se’ns exigirà més degut precisament a aquesta gran formació. El President Pujol ha argumentat aquesta exigència basada en què serà aquesta generació la que haurà de dirigir el país en els pròxims anys, i serà aquesta doncs, la que posarà els límits del què serà el nostre país.

És aquí doncs on hi ha el kit de la qüestió. La nostra generació serà de les primeres que agafarà les regnes del país i que haurà estat educada en democràcia, bé per ser més precisos, serà de les primeres que no haurà estat educada sota la dictadura pura i dura. I quina diferència hi haurà amb les generacions passades?

Les gernacions de dirigents que Catalunya ha tingut des de la fi de la dictadura han estat totes fetes des d’un mateix patró. Aquestes generacions han tingut dins seu sempre pànic a plantejar i mostrar el conflicte entre Catalunya i Espanya, i com a conseqüència, s’ha optat sempre per el pacte a qualsevol preu i a mantenir la situació de Catalunya sota Espanya, el famós "peix al cove".
Aquest acomplexament de la classe dirigent catalana encara es pot observar avui en tots els àmbits que es vulgui, des de sectors professionals, d’empresaris, polítics, artístics… És per això, entre molts altres motius, que la societat catalana està com està i que Catalunya es troba com es troba. Aquest acomplexament també va portar a certs governs a practicar l’adormiment nacional a la majoria de la població, exceptuant-ne certs elements folklòrics i puntuals, fet que ha desencadenat també, en la situació actual.

Abans he escrit que no comparteixo gran part de les argumentacions del President Pujol, en canvi en la que fa referència a la nostra generació, no puc estar-hi més d’acord.

La nostra generació quan hagi de col·laborar en la direcció del país en qualsevol àmbit, haurà d’actuar diferent manera que la generació de Jordi Pujol, perquè sinó estarem repetint la història de sempre i condemnarem al país i la seva gent a romandre sempre en l’empobriment progressiu de les seves vides. La nostra generació haurà de tenir clar quin futur vol pel país, haurà de tenir l’horitzó i com arribar-hi, haurà de tenir idees i projecte per defensar. Però també haurà d’aprendre a no rendir-se ni a renunciar a les primeres de canvi per mer tactisisme partidista.

En definitiva, aquesta generació haurà de ser ferma i no participar del tremolor de cames de les passades generacions.

24 de novembre del 2008

Consideracions sobre IcV


Ahir va concloure la IX Assembla Nacional d’IC-V, una assemblea que sembla que el més destacat és que Joan Herrera ha estat coronat com a secretari general, i per tant, màxim favorit per d’aquí a quatre anys convertir-se en el pròxim President del partit post-comunista.

Una Assemblea que basi el seu gruix informatiu en la elecció d’una persona sense cap tipus de projecte alternatiu o nou, és significatiu. La veritat és que cada vegada m’atrauen menys els personalismes patètics, personalismes que acaben enfonsant qualsevol grup de persones que lluiten per un objectiu comú.

A nivell polític aquesta assemblea, al meu entendre, ha aportat algunes coses interessants.
La primera és que Iniciativa continua vivint "del cuento" del federalisme. La veritat és que tot i que és respectable viure enganyat, és ja esgotador sentir proclames de "l’espanya plural en un estat federal plurinacional" i tantes i tantes proclames buides. Continuar defensant avui en dia un estat federal a Espanya és tant demencial com defensar el feudalisme o les monarquies de dret diví. És senzillament impossible.
Tot i així, en aquesta assemblea, tot i que segurament ha estat més estètic que de contingut, s’ha fet el primer pas cap a la transició del partit cap a tesis sobiranistes. És una tasca difícil, ja que la massa pesuquera és encara molt pesada , però s’ha d’aplaudir la tasca de Romeva i altres dirigents com l’alcalde de Cerdanyola d’intentar situar a Iniciativa cap a la defensa del sobiranisme.
En un moment en què altres partits també fan les primeres passes cap a postulats de llibertat, és el moment d’insistir cada cop més en la necessitat de promoure les tesis independentistes a la societat, i en aquest punt Iniciativa, si acaba fent el pas, té una gran feina.

Una altra consideració és l’aposta que fa Iniciativa per renegociar el pacte d’Entesa. Si la voluntat de seguir vivint del conte de fades del federalisme ja és demencial, defensar únicament l’argument de la crisi per renegociar l’acord de govern no mereix altra consideració que l’anterior.
Per què a veure, es podrà tirar endavant tot el paquet de mesures socials per intentar minimitzar la crisi als ciutadans de Catalunya si no hi ha un nou model de finançament o si el molt legitimat Tribuna Constitucional retalla el migrat estatut sorgit del pacte Mas-Zapatero?

Per tant és completament estúpid intentar diferenciar les dues coses. És evident de què la crisi econòmica pot ser variar l’acció de govern, però encara més la determinarà la sentència del TC o el no acord pel finançament.

L’última consideració és l’agradable notícia que la vella guàrdia del PSUC comença a enretirar-se i deixa pas a nous dirigents. Aquesta renovació ha d’anar per força a un reforçament de la qüestió nacional del partit, com ja s’ha vist en l’assemblea on les tesis sobirnaistes les defensaven majoritàriament joves nous dirigents.

ICV ha posat la marxa del canvi intern abans que les revolucions del cotxe s’ofeguessin, però el que haurien de fer d’una vegada, és deixar de viure en el cel de Maria federal, i baixar a la realitat.

23 de novembre del 2008

Personatge de la setmana: Christopher Paolini


Segurament el nom "del personatge de la setmana" no dirà gran cosa a molta gent, doncs bé, aquest és el nom d’un dels escriptors més novells i espectaculars que últimament han aparegut.

Paolini és l’autor de la trilogia "El Llegat" de la qual ara s’acaba de publicar l’últim volum, Brisingr, una trilogia que ens transporta en un món de màgia, dracs i tot d’éssers fantàstics que s’encadenen en diverses aventures.

Però qui és Paolini? Paolini va néixer al 1983 a Califòrnia i va ser educat a casa seva pels seus pares. De petit ja li agradava escriure, jugant a inventar móns fantàstics i màgics i és des d’aquesta invenció que va sorgir el primer llibre del "Llegat", Eragon, un llibre que va trigar tres anys a aparèixer a les llibreries, ja que Paolini abans de passar-lo als seus pares, va necessitar un any per escriure’l, un altre per corregir-lo i rescriure’l i finalment un últim per editar-lo. Aquesta primera edició la va preparar i dissenyar la seva pròpia família, que a més d’editar-lo també va dissenyar l’estratègia de marketing i de promoció del llibre.

Per promocionar-lo van recórrer moltes poblacions fent presentacions sobre tot en biblioteques i instituts, al final en van ser més de 130. La màgia però no només va fer acte de presència en les històries fantàstiques dels llibres de Paolini, sinó que també va arribar a la seva vida real. Carl Hiaasen, escriptor de l’editorial Alfred A. Knopf Books for Young Readers, via el seu fill, va fer-se amb una còpia d’Eragon i en va quedar encantat, acte seguit el va enviar a l’editorial. Aquesta va comprar-ne els drets i va editar el llibre a nivell nacional.

En poc temps el llibre es va convertir en un fenomen nacional i l’exportació al vell continent no va tardar a arribar. I com als EUA, a Europa "El Llegat" també ha calat fort en els lectors, que l’han situat al capdavant de les llistes dels llibres més llegits.

Paolini és l’exemple d’algú excepcional que creu en el que fa, i que a més, té sort. És d’aquells personatges que els americans tant admiren, l’home fet a si mateix. Paolini tot i la seva curta edat ha demostrat que la joventut no és, com algú que resideix al paleolític s’esforça a defensar, quelcom negatiu. Paolini és un exemple d’aquesta joventut excepcional, que lluita pel que creu i que creu en el que fa.

22 de novembre del 2008

A la secretaria d'Estat


Segons apunta The New York Times, Hillary Clinton serà la nova secretària d’estat dels Estats Units, i per tant es convertirà en la cara visible de la diplomàcia americana pels pròxims quatre anys.

Aquesta notícia pot ser interpretada des de diferents punts de vista, ja que depenent de la voluntat de cadascú per veure una cosa o una altra.

Per una banda es pot entendre que el més que possible nomenament ve determinat en pro de la busca la pau i la unitat dins el Partit Demòcrata, i així poder garantir a Obama una presidència més tranquil·la, respecte els seguidors de Hillary, entre els quals hi ha una bona pila dels senadors i congressistes que hauran de col·laborar amb el President a l’hora de tirar endavant els grans projectes de reformes.

Aquesta però crec que no és la raó que ha llençat al President electe a promoure aquesta designació, ja que si hagués buscat un càrrec per Hillary de cara a aconseguir la unitat interna hagués estat més encertat donar-li la vice-presidència, un càrrec més simbòlic que executiu, i que per tant seria menys conflictiu arribat el moment de governar.

No, la visió correcte al meu entendre és que Obama ha considerat que Hillary era qui millor li garantia una política internacional pragmàtica, realista i correcte, sobretot basada en l’experiència de l’ex-primera dama en aspecte internacionals.

La política exterior de Hillary podria semblar en principi que s’allunyava de la proposada per Obama. És cert, en certs aspectes la política proposada pel President electe era sensiblement diferents que la de Hillary, però en els principis bàsics mantenia uns mateixos eixos.

Es deia que Obama es reuniria amb Chávez, Castro o el president de l’Iran sense prèvies condicions, bé tot i no ser del tot cert, aquesta proposta no s’allunya molt a la de Hillary quan proposava que aquestes possibles reunions havien d’estar perfectament preparades. Els dos mostraven novament suport total a Israel en el seu conflicte al pròxim Orient.
Les propostes dels dos demòcrates es diferencien per serrells i no pas per contingut de fons, i el fet que Hillary hagi acceptat, com sembla, el càrrec ve a confirmar aquesta posició, ja que Hilalry podria continuar tranquil·lament en el seu escó al Senat on segur hagués tingut un paper rellevant en la pròxima legislatura, sobretot arrel del gran suport popular que va rebre a les primàries. Per tant, si accepta el càrrec és perquè combrega amb les posicions del President electe.

Hillary estic convençut serà una gran secretària d’estat, una secretària que no dubtarà a intervenir quan ho hagi de fer, una secretària que no li tremolarà el pols a la primera crisi intencional que es trobi i una secretària que podrà despenjar el telèfon a les tres de la matinada sense cap problema.

Obama ha escollit la millor candidata per la secretaria d’estat de la seva administració, ha escollit algú que podrà començar a treballar des del primer dia, i ha escollit a algú fiable, algú que en definitiva no es diu ni Kerry ni Richarson.

Hillary es troba davant d’un dels reptes més desafiants de la seva vida, i com és habitual, el sabrà superar amb nota.

21 de novembre del 2008

Vegueria i partits


La setmana passada ens felicitàvem tots per l’aprovació de l’àmbit de planificació territorial del Penedès per part del Govern de la nació, una aprovació que ha de ser el primer pas per aconseguir, durant la propera legislatura, l’objectiu final que no és altre de què el Penedès sigui una Vegueria.

No ha passat ni una setmana que els partits que no van poder participar de l’aprovació, ja han mostrat el seu escepticisme respecte a l’acord de govern, però bé, és legítim intentar deformar la realitat per motius electoralistes i partidaris i no pas en pro de l’interès del país o del territori.

Les baixeses morals i polítiques de certs partits però no és l’objectiu de l’escrit d’avui. L’objectiu d’avui és la de veure com els diferents partits polítics, tan els que estan en contra de la Vegueria del Penedès com dels que hi estan a favor, distribueixen les comarques que conformen la Vegueria Penedès, perquè en definitiva, l’organització interna de cada formació dóna moltes pistes sobre el compromís i sinceritat de cada partit de cara la lluita que el Penedès ha iniciat.

Comencem.

El PSC-PSOE és el més anti vegueria Penedès, ja que d’instaurar-se, perdria poder ja que el territori que avarca la Diputació de Barcelona, i futura vegueria, es veuria reduït. El PSC-PSOE distribueix les comarques del Penedès en tres divisions territorials: Federació Anoia; Federació Alt Penedès-Garraf; i Federació Camp de Tarragona.
Tres divisions que demostren l’esquarterament del territori i demostren la nul·la voluntat d’unir els territoris.

Seguim amb el principal partit de l’oposició i que últimament s’ha mostrat a favor de la Vegueria, tot i que el 1995 va votar-hi en contra.
CDC com els socialistes també divideixen el territori del Penedès amb tres federacions diferenciades. L’Alt Penedès i l’Anoia es troben a la Federació de Comarques Centrals; la del Garraf a la de Comarques de Barcelona; i el Baix Penedès al Camp de Tarragona.

Continuem amb els partits de dretes del Parlament.
El PP, fent un gest de coherència política, adapta el seu organigrama al de les províncies espanyoles, i per tant també divideix el Penedès, però a diferència de convergents i socialistes, només ho fa en dues parts. Anoia, Alt Penedès i Garraf a la província de Barcelona; i el Baix Penedès a la de Tarragona.

Iniciativa és el partit que més s’avança als esdeveniments, prova d’això és que ja ha adaptat la seva divisió territorial interna a les futures Vegueries. Iniciativa doncs ha adaptat el mapa territorial tal i com el va plantejar al 1995 l’informe que Miquel Roca va elaborar i que instruïa en 7 el nombre de vegueries. Set, i per tant la del Penedès no hi és present.
IcV de la mateixa manera que socialistes i convergents divideix el Penedès en tres territoris. Alt Penedès i Garraf a la vegueria de Barcelona; el Baix Penedès a la del Camp de Tarragona; i l’Anoia a la de Comarques Centrals.

Per últim queda Esquerra. Esquerra divideix el territori de la futura vegueria en dues parts. Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf, que conformen la Federació Penedès, i l’Anoia que forma part de la Catalunya Central.
Per poder corregir aquest error, Esquerra va constituir la setmana passada el Consell Municipal de la Vegueria, on els regidors de la Vegueria Penedès es constituirien en Assemblea per poder plantejar accions conjuntes i començar a treballar en clau de Vegueria.

Aquí acaba el resum de les estructures internes dels partits polítics, unes estructures on tots els partits haurien de fer canvis si de veritat creuen en la Vegueria Penedès. Tot i aquesta constatació no ho és menys la que és evident. Hi ha partits que passen olímpicament de la unitat territorial del Penedès i ni posen en la mateixa federació els territoris històrics del Penedès (Alt, Baix i Garraf) com per exemple el PSC-PSOE, Convergència, el PP i Iniciativa. Només hi ha un partit que englobi dins una mateixa federació els territoris anomenats: Esquerra.

Abans de criticar, que cadascú endreci casa seva, i com deia aquell, fets i no paraules.

20 de novembre del 2008

"Franco ha muerto"

Tot i que cada dia costa més de creure...

19 de novembre del 2008

20-N: Aubry vs Segolene



El passat cap de setmana hi va haver el Congrés Nacional del Partit Socialista Francés, un congrés que pretenia acabar amb la lluita fratricida que viu el partit i que havia de desembocar en l’elecció d’un nou lideratge. No va ser possible i aquest fet va conduir a què demà els militants hauran d’escollir en unes eleccions internes qui serà el seu secretari general.

A aquestes eleccions s’hi presenten dues dones, dues dones que representen dues maneres molt diferents d’entendre el partit, tan a nivell ideològic com a nivell organitzatiu.

La favorita si es té en compte la votació de l’estratègia política prèvia al congrés és l’ex candidata a les presidencials Segolene Royal que va obtenir un 29% dels vots dels militants. Royal defensa un partit que busqui l’aliança amb el centrista Moviment Democratic (MoDem) de Bayrou, de cara apartar Sarkozy en les pròximes presidencials. Per tant Royal proposa un sisme en la ruta ideològica del PSF, que passava per unir forces amb l’esquerra més a l’esquerra del PSF, estratègia que ha portat al PSF diversos cops a la Presidència i també a ocupar el càrrec de primer ministre. Royal considera que només amb l’aproximació a les posicions del MoDem es podrà derrotar a Sarkozy.

Per altra banda però, hi ha l’ex ministra i impulsora de la jornada de 35 hores, Martine Aubry. Aubry, que va obtenir un 25% dels vots, defensa seguir amb l’estratègia del PSF de buscar la unió de les forces d’esquerra, i per tant, aposta per reforçar les línies ideològiques del PSF basades en la justícia social i la crítica al model social i econòmic del neoliberalisme imperant a la França sarkoziniana.
Aubry exclou de totes totes la possibilitat de buscar una aliança amb el MoDem, aquesta opció però topa amb un petit problema. Aubry és alcaldessa de Lille, però ho és gràcies al suport precisament del MoDem.

Si les diferències en quan a línia ideològica són grans, aproximació al centre o reafrimament a l’esquerra, les diferències en termes de model de partit tampoc són menys.

Royal aposta per tornar a constituir de nou un gran partit de masses, en canvi Aubry vol continuar amb el partit amb els militants com a base.

Dues visions bastant distants d’entendre el PSF.

Vist des d’una part d’una de les nacions que França oprimeix, la veritat és que cap de les dues opcions aporta cap nou horitzó per la Catalunya del Nord, per entendre’ns, les dues són tan jacobines com qualsevol francès.

Ara bé, mirat des de l’altre eix, l’ideològic, és evident que en una Europa dominada per les forces conservadores és necessari un aprofundiment del projecte de l’esquerra a tot arreu on sigui possible.

Buscar el suport del centre per pura supervivència política personal no sembla a priori la millor solució per curar el PSF, i anar a buscar un model de partit que s’ha demostrat superat per l’evolució de la història no sembla que sigui la millor jugada, i més si davant hi tens una tal Segolene i no un tal Obama.

L’elecció per tan és clara, Martine Aubry hauria de ser la nova secretària general del PSF, per projecte ideològic i per ser la millor opció per fer front a les polítiques de Sarkozy.

18 de novembre del 2008

ADN


Quina vergonya d’estat! Avui em sento, encara més, brut de pertànyer a l’estat que figura al meu DI.
Poca cosa més es pot dir desprès de l’esperpèntic espectacle que han protagonitzat el súper jutge Baltasar Garzón i tota la resta de la judicatura espanyola. Patètic.

Garzón va iniciar una iniciativa per condemnar els assassins de la dictadura espanyola, i així retornar la dignitat a les víctimes, així com també s’obria la porta a l’anul·lació de les sentències de mort que van dictar els il·legítims i il·legals tribunals franquistes. Ara però fa marxa endarrera i provoca un coitus interruptus per por a que el successor del Tribunal d’Ordre Públic, el considerés no competent per portar a terme el que es proposava.

La porta a l’homologació democràtica d’Espanya al món semblava que s’obria amb aquesta iniciativa que, tot i arribar més de 30 anys tard, podia iniciar el procés de posar les coses al seu lloc. Però es veu que Espanya no vol sortir del prestigiós grup de països que tapen el seu passat dictatorial i assassí, i per tant, anti democràtic.

Que poc es pensaven els que celebraven al ja llunyà 1977 les lleis d’amnistia, unes lleis que si bé van permetre als presos polítics sortir al carrer, també van donar cobertura als responsables dels crims de la dictadura a poder refer les seves vides i cobrir-se les espatlles. Per una banda es donava el que no podia ser d’altra manera, la llibertat als presos, i per l’altra i per l’esquena, es donava també l’amnistia als assassins.

Quina vergonya. Quina pena de dirigents van poder cometre aquest crim, perquè no ens enganyem, aquesta llei d’amnistia i la de punt i final recentment aprovada, no són més que les segones morts de les víctimes, no són més que el tir de gràcia del coronel.

Espanya com sempre, amaga els rostres de la mort dels jutges i de la veritat. Espanya com sempre és incapaç d’acceptar la seva pròpia història, i com sempre s’intenta defensar auxiliant els assassins.

Deu ser que ho porten a l’ADN.

17 de novembre del 2008

Crònica d'una mort anunciada


El títol del post podria ser ben bé el títol d’un post dedicat al Real Madrid que sembla que torna a anar pels bons camins de la turmenta diària, tal vegada també podria ser escaient per les lluites fratricides amb què ens han obsequiat el PSF durant el seu Congrés aquest cap de setmana, però no.

El títol del post fa referència a un altre aspecte de política internacional, fa referència a la 9ª Assembla de Izquierda Unida que ha celebrat aquest cap de setmana.
La veritat és que un s’ho mira des de la distància, però no pot evitar sentir pena per el galdós paper que està desenvolupant la coalició d’esquerres espanyola. IU està immersa en una crisi de dimensions desconegudes que la pot portar a la mort política en un tres i no res, fet que deixaria orfe l’esquerra espanyola. I aquest fet seria catastròfic.

IU s’ha trobat dividida en un sens fi de famílies, a més que ha vist reduït el seu espai electoral degut a una pèssima estratègia política com a oposició al govern Zapatero. La cosa pinta difícil.
L’exemple que hauria de seguir IU és el d’Iniciativa Verds, que va refundar-se desprès dels desastres continus del PSUC. És cert que Ic-V va haver de passar per una etapa dura i complicada, però van saber sortir-ne i van saber aparcar el discurs tronat del PSUC i en van trobar un de nou, molt buit de contingut, però que era atractiu basat en el federalisme i en l’ecologisme.

Des de la distància, el greu problema de IU te nom i cognom, i no és altre que "Partido Comunista de España". El PCE continua ancorat al passat, el PCE continua professant un discurs naftalínic, superat. La lluita de classes ja no existeix i per tant convindria que el PCE ho assumís. No dic que es deixi la reivindicació de la millora del benestar de les classes populars i treballadores, no això no, però en pel segle XXI la consciència de classes ja no és el mateix que durant el segle XX, i el PCE ho ha d’assumir. Continuar amb les mateixes bases ideològiques que sempre l’únic que fa es restar credibilitat a IU, i aquest fet és el pitjor regal que se li pot fer.

IU és necessària, i més que ho serà en el futur, sobretot si el PSOE manté la Moncloa i el seu gir liberal-social s’accentua, doncs caldrà una força seriosa d’esquerres i plural a Espanya per poder ser alternativa de govern. Però per què això passi, IU s’ha de desprendre del PCE, ja que és el seu pitjor enemic.

IU ha de fer allò que tan es diu actualment, crisi és igual a oportunitat, però perquè això succeeixi cal que sigui valenta i que es modernitzi, deixant de banda els antics i tronats dogmes del segle XX i avançar cap als postulats de l’esquerra moderna europea.

Si no és així, l’esquerra haurà deixat de tenir un referent a Espanya, ja que IU era l’únic partit espanyol clarament d’esquerres. I des d’una de les puntes de la Península, no podem sinó que lamentar-ho.

16 de novembre del 2008

Personatge de la setmana: Federico J. Losantos


Federico Jiménez Losantos, tres paraules i tantes coses a dir. Parlar d’aquest personatge és complicat, però convindria posar algun punt sobre paper. A aquest home se li hauria de fer un monument. Així de clar. Sé que seria una mica impopular proposar-ho, però caldria recordar que és un dels majors donants per la normalització lingüística del català a Catalunya, ja que en poc més de dos anys ha donat un mínim de 120.000 euros a la causa.

Aquestes donacions però tenen trampa. Tenen trampa perquè la quantitat aportada fa referència a les multes per difamació que el locutor de la conferència episcopal d’Espanya, i finançada per tots els catalans gràcies als acords entre el "gobierno de españa" i el Vaticà, ha llençat en contra d’Esquerra. Ja van dues sentències contra Losantos i dues a favor d’Esquerra. Per tant podríem dir que Esquerra guanya el partit judicial per 2 a 0.

Segur que hi haurà algú que s’exclamarà i dirà "com és possible que es posi pals a les rodes a la llibertat d’expressió?!". Caldria no confondre llibertat d’expressió amb altres coses. Amb la llibertat d’expressió es pot dir tot, però amb respecte i sense faltar a la veritat. El que no és justificable és l’insult i la difamació per norma i pretendre embolcallar-ho amb la llibertat d’expressió.

Dir que Esquerra té armes a les seves seus o que la direcció hi ha terroristes sense penedir, considero que no és llibertat d’expressió, sinó que es un insult i una difamació. Es pot dir que Esquerra no està fent el que se suposa que hauria de fer, i això si és llibertat d’expressió, el que no es pot dir és el que vomitat dia rere dia Losantos a la COPE.

Durant una època de la meva vida, per motius estudiantils, vaig haver d’escoltar a diari la COPE. Hi ha moltes frases antològiques de Losantos, avui unes quantes:

"la banda terrorista E.T.A., los socios de Roviretxe en Perpinyà, del famoso Carod-Rovira, cuya política por desgracia se ha extendido al gobierno de España. Recuerden cuando el representant de ERC, separatista, socio de ETA, le dijo a Zapatero en el congreso, biendinido al club, al club de los que se arrodillan ante ETA."

"la continuación del aprovechamiento del terrorismo etarra por parte del nacionalismo catalán, es aplastante el dominio del nacionalismo en Cataluña y la marginación sistemática de los españoles"

"Roviretxe pacta con Ternera para repartirse el trabajo"

" Es cosa sabida que ERC es el refugio de todo un linaje de terroristas reciclados, los procedentes de Terra Lliure. Sin embargo, un automatismo delata a los terroristas conversos de ERC, a estos gansos capitolios que viven de advertir de la llegada de los asesinos de Lorca."

" cada vez que oyen la palabra España, un resorte les mueve el brazo, no para saludar sino para llevar la mano a la pistola."

"La mitad de ERC són terroristas sin arrepentir"

"Esquerra apoya la lucha armada de Batasuna"

En fi, podria continuar posant molts altres exemples, però millor deixar-ho per un altre dia.

15 de novembre del 2008

El Camí de la Moderació


Ahir em va costar agafar el son, estava intranquil com si alguna cosa dolenta hagués de passar, i un cop vaig aconseguir aclucar els ulls, tot de malsons van estar maltractant-me tota la nit.
La veritat és que vaig tenir una nit de malsons, i quan em vaig despertar em va envair aquella sensació de no saber què era real i que producte la meva fosca imaginació. Desconcertat durant molta estona, amb els ulls oberts mirant al sostre de l’habitació tot preguntant-me si era veritat tot allò que havia somiat, i en cas de ser-ho, com havia pogut ocórrer.

El somni començava a prop del carrer Almogàvers de Barcelona, érem a la Universitat, al bar. Allà estàvem uns amics tot esperant. Esperant una trucada. Aquell dia tot el país estava pendent de Madrid. A Madrid havien de decidir què feien amb l’estatut si el retallaven per segon cop desprès del pacte Mas-Zapatero, o si només l’interpretaven a la baixa.

I allà érem nosaltres, fent el cafè amb llet de rigor a més de la pasta que mai pot faltar en les tertúlies prolífiques que es duen a terme durant aquella estona. En el somni en lloc dels habituals crits i discussions, tots estàvem quiets, pensarosos, tensos. L’aire es podia tallar, la tensió augmentava amb el temps i les mirades començaven a proliferar entre nosaltres. Mirades de complicitat, complicitat que en temps difícils són mirades de suport, de dir "jo soc aquí, i aquí seguiré". Els mòbils sobre la taula, qui més qui menys els mirava cada pocs segons. La intranquil·litat del moment era palpable. El bar estava en un quasi absolut silenci, i només el repic de les culleres picant contra la porcellana de la tassa del cafè trencaven la postal de silenci.
I de cop, va sonar el telèfon. Una companya s’hi va posar. Només posar-s’hi, la seva cara va passar per diversos estats facials. De sorpresa a perplexitat i finalment a indignació. L’estatut havia estat esbocinat i poc en quedava del cadàver que havien pactat Mas i Zapatero.

De cop el somni va fer un salt en el temps, el bar de la universitat va desaparèixer i em vaig trobar a Plaça Catalunya escoltant el manifest de la multitudinària manifestació en contra de la retallada. En aquest manifest, es va criticar la no participació d’Unió i PSC, que feia uns mesos havien pactat donar una resposta unitària i moderada a la retallada de l’Estatut.

Un altre salt, de Plaça Catalunya al col·legi electoral del meu poble, ja que s’havien convocat eleccions desprès de què es trenqués el Govern d’entesa. Just quan dipositava la meva papereta, la imatge va difuminar-se i va es va transformar en les quatre parets de la seu d’Esquerra a Vilafranca, on des d’una pantalla gegant seguíem la jornada electoral. Els resultats donaven opció a diversos tipus d’aliances, es podia fer el govern nacional, d’esquerres, o unionista.

Finalment va ser l’ultima opció l’escollida, i Durante y Lérida va ser escollit President de la Generalitat, prometent moderació, centralitat, cordialitat amb el govern espanyol i també va advocar per incidir en la pedagogia per explicar Catalunya a Espanya.

El somni s’acabava amb tot d’imatges borroses de tancs i soldats desfilant per la Diagonal i una munió de gent al voltant saludant amb el braç estirat i amb banderes espanyoles. Llavors m’he trobat jo mateix allà amb els ulls plorosos i mossegant els llavis amb ràbia continguda, veient la desfilada. No estava entenent res, però estava molt neguitós.

I de cop, he recordat aquella trobada al carrer Nàpols, i he entès que tot va començar aquell dia.

14 de novembre del 2008

13 de novembre del 2008

Euskal Herria



Realment l’únic que es pot dir és: quina enveja. Sí, enveja, enveja severa i total. Els jugadors de la selecció basca de futbol han anunciat que es negaran a jugar partits de la seva selecció si manté el nom "d’Euskadi" i no el "d’Euskal Herria", que és el nom de l’últim partit disputat, precisament contra la selecció nacional de Catalunya.

Aquesta negativa, segons expliquen els jugadors, ve arran del canvi de nom, canvi que la Federació basca els havia garantit mantenir des del passat 28 de desembre.
És ja normal que en termes simbòlics en l’àmbit esportiu els bascos ens porten un gran avantatge i sempre ens passen la mà per la cara. Aquest fet irrefutable, però caldria posar-lo dins el context. Els jugadors bascos en la seva gran majoria militen en clubs del seu país, en canvi els jugadors catalans juguen en gran part a fora de les fronteres del país.
Tot i així és espectacular que la totalitat dels jugadors de l’Athletic Club i la majoria de la Real, Eibar i Alaves hagin firmat el manifest reclamant el nom complet de la seva nació. Sí, realment fantàstic.

I si comparem aquest gran compromís polític dels jugadors bascos amb els catalans, doncs almenys en termes simbòlics, no hi ha dubte. Per què a veure, quants jugadors a part de Piqué van cantar l’himne en l’últim partit? No dubto que els que van a les convocatòries hi van perquè volen, i el sol fet d’anar-hi, de ser-hi, ja és un gran pas i s’ha d’agrair. Però una mica més de compromís no vindria malament.

Ara bé, això no exclou que no puguem demanar que hi hagi més implicació i que els jugadors mostrin en la mesura del possible la seva voluntat, sigui quina sigui, ja que a diferència dels espanyols els catalans acceptem que un jugador prefereixi jugar amb una altra selecció. No hi ha problema.

El gest dels bascos, avui, és inimaginable en el cas català, ja que veig completament impossible que els jugadors firmessin un manifest reclamant que la selecció passés a dir-se "Països Catalans". La veritat és que somiar per somiar, millor lluitar pel que és possible i real, el reconeixement de la selecció catalana, ja que un cop fet, quan tot el país sigui lliure els jugadors del País Valencià i els de les Illes ja s’hi incorporaran.

Amb aquest post no pretenc pas posar els jugadors catalans en una situació incòmode, tan sols pretenc comparar la situació entre aquestes dues seleccions que continuen segrestades pel jou i les fletxes.

12 de novembre del 2008

Unitat Municipal, Objectiu Nacional


Fa uns dies va aparèixer una notícia a diversos mitjans del país en què s’informava que el col·lectiu d’alcaldes i regidors Decidim! es constituiria en assemblea i que properament iniciaria un seguit d’actes per tal de defensar el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur.

Decidim! va néixer el 6 d’abril d’aquest 2008, i ho va fer com a plataforma transversal de càrrecs electes de diferents partits que defensen el dret a l’autodeterminació per Catalunya, avui ja hi ha més de 1050 càrrecs electes locals que s’han adherit al manifest sobiranista. A més Decidim! està promovent una consulta per la primavera dels 2010 a nivell municipal perquè els ciutadans puguin decidir si Catalunya ha de tenir dret a l’autodeterminació.

Decidim! és sens dubte una prova fefaent de què des de l’acció municipal, des de la unitat municipal, es pot avançar cap a l’autodeterminació de la nostra nació. Actua localment, pensa globalment, que deien alguns. Doncs si, precisament és això.

És un deure, crec, que tot regidor o alcalde que tingui un mínim de consciència nacional s’adhereixi a aquesta plataforma, i la veritat, és que mirant la llista d’adherits hi ha alguna sorpresa. Sorpresa més aviat desagradable, per cert.
A la llista d’adherits a la plataforma municipal a favor de l’autodeterminació del principat no hi ha ni rastre dels regidors de la Cup a Vilafranca, i la veritat és bastant lamentable.

Com es menja que algú que es posa a la boca conceptes com independència i unitat municipal, a l’hora de la veritat no participi d’aquesta acció netament independentista? Aquesta és la unitat municipal que defensen? Aquest és l’independentisme que practiquen? Què faran els regidors de la Cup quan es discuteixi al Ple si a Vilafranca es convoca aquesta consulta popular a favor del dret a decidir, votaran en contra com el PP adduint que no inclou el País Valencià i les Illes?

La veritat és que em posa dels nervis aquesta visió uniforme del procés d’alliberament nacional que predica cert sector de l’independentisme català. Si no som capaços d’entendre que les diverses parts que conformen la nostra nació, els Països Catalans, tenen processos i ritmes diferents de cara assolir la llibertat, és que la miopia política i estratègica és severa.

No és seriós, a no ser que estiguem aquí per jugar enlloc de per treballar, plantejar un referèndum conjunt d’independència a la totalitat de la nació. Primerament perquè no és possible ja que no hi ha el suport majoritari a tots els territoris per fer-ho, i segonament, perquè en cas de fer-lo al conjunt de la pàtria, avui el perdríem.

Entenc que aquesta obsessió de plantejar un referèndum conjunt d’independència per part de l’independentisme marginal i extraparlamentari es basa en la seva incapacitat de plantejar un projecte seriós i plausible que condueixi cap a la llibertat del país. No hi ha res que hem faria més il·lusió i feliç que veure un referèndum d’independència i guanyar-lo, i precisament perquè el vull guanyar és evident de què el procés d’independència dels Països Catalans ha de tenir diverses fases i no es pot fer de cop.

Una d’aquestes fases, no hi ha dubte, és la proposta de Decidim! i seria convenient què des de totes les forces polítiques que diuen tenir consciència nacional se sumin a aquesta iniciativa, perquè si no ho fan estaran fent el joc als unionistes i als nacionalistes espanyols que volen uns Països Catalans sotmesos i vençuts.

11 de novembre del 2008

Avui l'àmbit, demà la Vegueria


Ha costat sang, suor, llàgrimes, moltes llàgrimes, hores i més hores de xerrades i de reunions, però al final s’ha aconseguit. Sí, avui ja es pot dir. Avui ja es pot dir que el Penedès ja té l’àmbit territorial, fet indispensable per poder convertir-se en Vegueria en la pròxima legislatura.

Avui és un d’aquells dies en què el somriure és impossible que s’esborri de la cara, sobretot de la cara d’aquells que han lluitat incansablement des de tots els àmbits possibles per poder avui celebrar quelcom aconseguit. Avui és un dia de celebració. No sortirem al carrer com si s’hagués guanyat la Champions o com van fer milers d’americans dimarts passat, no però això no exclou que estiguem contents i que no puguem amagar el somriure per aquest èxit sense precedents.

Com he dit al principi aconseguir que el govern de La Generalitat aprovés la memòria de llei de l’àmbit no ha sigut fàcil ni molt menys. Per una banda hi ha el PSC-PSOE i IC-V que no volen la Vegueria (tot i que algunes agrupacions locals dels dos partits hi ha votat a favor), i que han posat tot el seu entramat funcionarial , que no és precisament petit, per evitar i avortar la reivindicació de la Vegueria Penedès.
I per l’altra hi trobàvem CiU que per pur i patètic partidisme i oportunisme s’ha sumat al carro, benvingut sigui, de la Vegueria quan al 1995 va votar en contra de la proposta d’Esquerra d’aprovar l’àmbit Penedès que ara tant defensen. Deu ser que necessiten uns anys per processar la informació.

En qualsevol cas, avui és un dia feliç, i crec i vull creure-ho, que també ho és per la Plataforma per una Vegueria Pròpia, que per fi ha vist com s’aprovava l’àmbit que tant buscava i perseguia. La Plataforma, crec, ha actuat en molts casos com un lobby fantàstic, ha sabut provocar que partits que fins el moment estaven en contra de la Vegueria (CiU) se sumessin al carro, a més que ha servit per contenir qualsevol desviació dels partits que sempre han defensat la creació de l’àmbit i de la Vegueria. Ara bé, la Plataforma també ha actuat algunes vegades, masses, de manera absolutament vergonyosa, com ara totes les declaracions clarament falses en relació a la posició d’Esquerra en relació amb la Vegueria. És el problema de les Plataformes, de vegades no poden evitar que el sucre els hi pugi i per culpa d’aquest fet poden posar en perill tot el projecte.

Afortunadament, no ha calgut, ja que Esquerra, tot l’escepticisme d’alguns, ha fet aprovar als anti-vegueria PSC i IC-V la memòria de creació de l’àmbit pel Penedès.

Deia que avui és un dia de celebració, si sens dubte, i més per tot un seguit de persones que s’hi ha deixat la pell i no voldria acabar el post sense citar-les: Miquel Carrillo, Marina Llansana i Pep Quelart. Segur que em deixo moltissima gent, però avui és un dia que cal remarcar i honorar a les persones que amb la seva valentia i coratge han aconseguit que sigui la via governamental la que tiri del carro del tema de la Vegueria, fet que demostra que quan es tenen els objectius clars i arrisques, ser al govern és altament positiu.

Per acabar, fer esment a qui va ser el catalitzador del moviment pro-vegueria en l’independentisme. Les JERC. El 30 de setembre del 2006 a Terrassa en un Consell Nacional les JERC es van aprovar una resolució llegida per Pol Pagés que possessionava les JERC a nivell nacional a favor de la Vegueria, i a través d’una "diplomàcia fina" es va poder fer la feina interna perquè avui tots ho puguem celebrar.

Avui l’àmbit, demà la Vegueria!

10 de novembre del 2008

És el conflicte, estúpid!


Des de molts diversos àmbits s’ha dit i repetit fins a l’avorriment que els resultats d’Esquerra en les eleccions espanyoles del 2004 van ser produïts per una situació excepcional i que no podran repetir-se. Bé, en un principi es podria estar d’acord amb aquesta afirmació, sobretot veient la línia actual d’actuació.

Dic en part perquè considero que els resultats del 2004 no es van produir en base a l’excepcionalitat del moment, que si, però el context no va formar l’ADN principal d’aquells resultats.

Aquells resultats van ser tan esplèndids perquè es van fonamentar en un conflicte. Un conflicte polític. Per primera vegada una força política catalana mitjana encarava unes eleccions plantejant-les com un conflicte polític a l’estat, i per tant, a Espanya. Aquelles eleccions van girar al voltant de Carod-Rovira i sobre les institucions catalanes la seva sobirania. Aquelles eleccions van gravitar en torn a un conflicte entre Espanya i Catalunya. I és per aquesta raó que Esquerra va treure tant bon resultat.
El resultat es deu a que la població va entendre que el que hi havia en joc era el nom del país, ja que el que es linxava i s’atacava des de Madrid era Catalunya, no només Esquerra.

Per tant la manera que Esquerra té a la mà per recuperar-se d’aquesta crisi de creixement no es pot basar en "els catalans són burros perquè no ens voten", la solució per tornar a un cicle de creixement, per tornar a tenir el "momentum", és buscar el conflicte amb Espanya. Ara bé, aquest conflicte s’ha de saber trobar correctament.
No hem de basar-lo en coses com per exemple el victimisme, que tot i existir, sovint ha passat a ser l’excusa perfecte per amagar incapacitats pròpies, no. D’aquí a poc Esquerra tindrà l’oportunitat fantàstica per tornar-ho a fer, ja que hi haurà el nou sistema de finançament, i també la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut. Aquí és on Esquerra haurà de demostrat la talla política, i si se sap interpretar bé el moment i l’oportunitat, es trobarà de nou el conflicte amb l’estat espanyol.

El terme conflicte segurament incomodarà a molta gent, gent que podríem considerar "d’ordre", el que ha de quedar clar és que conflicte no equival a anarquia o revolució, conflicte equival a posar de manifest la situació actual i a exposar-la de forma nítida, tot proposant una alternativa.

Entre el 2000 i el 2004 tota la premsa espanyola sempre que podia atiava foc i més contra Esquerra, ja que a Espanya, Esquerra feia por. Ara la tàctica ha canviat, ara ja no s’ataca com abans, ara s’ataca amb fets petits augmentats i inflats a base de demagògia barata, com el cotxe del President Benach. Amb aquesta nova estratègia espanyola s’aconsegueix no posar en dubte Esquerra com a partit en termes ideològics, com per amb el cas Carod, sinó que es deixa Esquerra com uns malgastadors i uns que no saben governar. Precisament la mateixa estratègia que segueix la premsa quintacolumnista de Catalunya.

Aquest apunt però serveix també per reforçar la idea de que el conflicte és bo. És bo perquè quan l’ABC va publicar que Carod es reunia amb Arnaldo Otegui, i arran de la campanya de linxament posterior, Esquerra va augmentar de manera espectacular la militància, i quan el mateix diari va publicar la trobada amb ETA, els resultats electorals van ser els que van ser.

Per tant el conflicte polític és necessari per Esquerra i per Catalunya, perquè quan Esquerra avança, també ho fa Catalunya.

9 de novembre del 2008

Personatge de la setmana: Barack Obama


Aquesta és la setmana que més fàcil és la tria sobre el personatge que d’una manera o altra ha destacat durant els últims set dies.
Només pels cops que s’ha pronunciat el seu nom, per totes les portades que ha ocupat, per totes les hores de televisió en què ha sortit, el personatge d’aquesta setmana no té discussió possible: Barack Obama.

D’Obama se’n ha dit molt, qui més qui menys ha parlat sobre Obama i sobre la seva trajectòria, fill de pare kenià i mare de Kansas, ha viscut a Indonèsia, a Hawaii, va estudiar a Harvard, va treballar a Chicago, senador de l’estat d’Il·linois, senador federal, candidat a les primàries, a la presidència i ara finalment, President. Una brillant i fulgurant trajectòria, un camí que segur que no ha estat fàcil, però que a base de compromís i voluntat ha aconseguit acomplir.

Ara només li falta acabar de posar el colofó a aquest somni col·lectiu, un acabament que passa per fer-ho bé.


8 de novembre del 2008

Finestra Oberta: Barcelonització? (II)



A continuació la segona part de l'escrit de Finestra Oberta.
"Qui s’oposa i qui està a favor de la vuitena vegueria? El nostre partit, Esquerra Republicana, està implicada en la defensa dels interessos penedesencs des dels anys vuitanta, abans i tot que la conscienciació actual estigués organitzada, quan ens vam quedar sols defensant un àmbit de planificació propi. Més cap aquí, quan ja es començava a parlar de les vegueries, també vam ser els primers a manifestar-nos-hi a favor. Avui dia també han expressat la seva adhesió a la causa penedesenca tota l’oposició parlamentària: CiU, el PP i C’s.

Per tant, on es trenca el consens? Públicament ICV manté un silenci sospitós sobre l’afer, tot i que des del Parlament i des del govern s’ha oposat a les iniciatives impulsades per reconèixer el Penedès. Però l’autèntica bèstia negra que s’oposa, a capa i espasa, a la vuitena vegueria és el PSC. ¿A què hem d’atribuir aquesta oposició a la legítima demanda d’un territori amb 1.941 km2 (similar a la província de Gipuskoa) i una població de 371.406 habitants (similar a la província de Lleida)? Sincerament dubto que la posició d’ICV estigui marcada per cap interès prosaic en contra, ni tampoc per una suposada incompatibilitat amb el seu programa ideològic. Senzillament la seva actitud mesella davant dels socialistes la fa claudicar de seguida sense mantenir cap mena de criteri propi. En canvi, no puc dir pas el mateix del PSC-PSOE, ja que la seva fèrria oposició, en ocasions maleducada, es deu a interessos de moment inconfessables, ja que fins el dia d’avui no han emès encara cap argument. Ells sí que tenen un criteri propi al respecte.

Personalment intueixo que el que en realitat defensa són les seves menjadores. Tot rau al centre tradicional del seu poder: Barcelona. Sense que ho hagin admès encara, veig a venir que el PSC-PSOE té ganes de ressuscitar l’antiga idea d’un gran govern metropolità que faci ombra a la Generalitat de Catalunya i que, a la vegada, li serveixi d’exili daurat en aquelles legislatures que estigui a l’oposició parlamentària. Això seria possible si en el moment d’implantació de les vegueries la vegueria Central i la de Barcelona es mancomunessin en una mateixa institució. El resultat seria que quan aquesta megavegueria heretés el cos de funcionaris de l’actual Diputació de Barcelona en bloc, el que en realitat estaríem contemplant seria un simple canvi de nom, però no de contingut. També és fàcil preveure que en aquesta hipòtesi les comarques de la vegueria Central prendrien un rol absolutament subordinat a les necessitats del nucli central: la ciutat de Barcelona i els seus voltants. Barcelona és i serà la filla consentida del PSC-PSOE, i com a centre d’una megavegueria resulta evident la voluntat de fer-la créixer molt més encara, com una filla mimada que tot ho endrapa. Segons aquest plantejament radial les comarques de la vegueria Central no tindrien altre raó de ser que els barris dormitori d’una gran Barcelona, una zona de pas d’un cinquè cinturó del qual ja n’hem sentit els primers cants de sirena, un cercle d’abocadors metropolitans, un megapolígon de ciment... La clàssica relació entre un centre desenvolupat i una perifèria de la qual pugui disposar.

Però tot aquest esquema quedaria en entredit si en comptes d’institucionalitzar aquesta dualitat centralista, en el mateix espai es creessin tres vegueries i no dues: la de Barcelona, la de comarques Centrals i sobretot la del Penedès. Només una tercera vegueria a l’àrea de Barcelona deixaria sense sentit la lògica centre-perifèria perquè significaria que per part de les institucions catalanes hi ha la voluntat de preservar la identitat local i comarcal més enllà de Collserola. La vegueria del Penedès i la vegueria de les comarques Centrals serien una barrera al creixement metropolità, que de moment va colonitzant el rerepaís a base d’urbanitzar-lo salvatjament. Tres vegueries significarà pluralitat i discussió dels temes regionals, i no pas la subordinació a un creixement metropolità del qual fins ara sembla que el territori no en pugui opinar.

Potser vaig equivocat, i el PSC-PSOE té una resposta ben original, que de ben segur a mi no se’m pot haver acudit, per oposar-se a la vegueria del Penedès. Si és així, que baixi en Montilla i m’ho expliqui."
post realitzat per Roger Fuentes

7 de novembre del 2008

Finestra Oberta: Barcelonització?


Un mes després torna Finestra Oberta, i ho fa amb un article que tracta sobre la batalla que s'està duent a terme entre PSC i ERC de cara la creació, o no, de la vuitena vegueria. Aquest bloc ja ha tractat diverses vegades sobre aquesta qüestió, ara però s'exposa una nova visió.

Aquest és la primera part de l'escrit, demà, la segona.


"Al meu parer, elaborar el futur mapa territorial del país no és una tasca senzilla. No es tracta d’agafar un ganivet i començar a tallar el pastís. Podríem parlar de drets històrics, de fer arribar l’administració a la ciutadania, d’ordenar el territori... Però en el cas del nucli del país, on s’acumula la major part de la població, tampoc es tracta d’això. El que ens estem jugant és la metropolitanització de Catalunya.

Actualment la conselleria de governació, en mans del company Ausàs, està elaborant una llei de vegueries que establirà quines són les seves funcions, com es creen, quines persones en formen part i com es governen. És a dir, serà la llei que regirà el funcionament de les vegueries. Si tot marxa bé, s’aprovarà durant el 2009. La idea de les vegueries va néixer del consens generalitzat dels partits polítics catalans que el país no podia seguir funcionant en base a una administració tan poc arrelada a la nostra societat, com són en aquest moment les quatre diputacions provincials. Per aquest motiu tots es van posar d’acord de seguida i van plasmar-lo en l’afirmació del punt 3, a l’article 91 de l’actual Estatut, ja aprovat per la ciutadania de Catalunya: “Els consells de vegueria substitueixen les diputacions”. Això ja és llei i s’haurà de complir. Fins aquí cap problema.

Aquesta llei, però, no establirà quantes vegueries hi ha d’haver. Fer un nou mapa de l’ordenació territorial del país requerirà un nou i sòlid consens entre els partits catalans perquè haurà de definir la morfologia del nostre territori per molt de temps. Aquest pacte polític no es produirà pas en l’actual legislatura sinó que es plasmarà en una segona llei, la qual no s’aprovarà fins la legislatura que ve. De moment hi ha segures 7 vegueries, amb les quals tothom està d’acord: Terres de l’Ebre, Lleida, Alt Pirineu i Aran, Girona, comarques Centrals, Tarragona i la de Barcelona. Però el consens de moment només arriba aquí...

Els desencontres dels partits sobre l’ordenament territorial es troben al nus entre les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona: el Penedès. El Penedès és una entitat geogràfica i socioeconòmica format històricament al si de quatre comarques: el Garraf i el Baix Penedès a la costa i l’Alt Penedès i l’Anoia a l’interior."

(demà hi haurà la segona part)

post realitzat per Roger Fuentes

6 de novembre del 2008

Amb B de Barrera


Avui a les 13:00 hores s’ha celebrat a la Universitat Pompeu Fabra l’acte de presentació d’un nou sindicat d’estudiants. Avui s’ha posat de nou en marxa l’històric FNEC, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya.

L’acte l’ha presentat la gran blocaire Lídia Pelejà i com a convidats quatre personatges que d’una manera o altra han passat pel sindicat; l’actual president, el penedesenc Sergi Rubió; el diputat de Convergència i Unió Francesc Homs; Elisenda Paluzie economista i que va ser a la direcció nacional de la FNEC; i el qui va ser President del Parlament de Catalunya i Fundador de la FNEC al 1932, Heribert Barrera.

Les intervencions dels ponents han estat el que se sol dir, correctes i han dit el que tocava dir en un acte com aquest, potser, o sense el potser, el que ha desentonat més ha sigut el diputat de CiUnió Quico Homs que més que parlar de la FNEC semblava que parlava de la Casa Gran del Catalanisme. Però bé, Homs apart, el discurs més espectacular d’avui ha estat el del President Barrera.

Aquest home, tot i els més de 90 anys que té, manté una clarividència brutal. Barrera continua sent Barrera, un home de conviccions fermes, conviccions nacionals a prova de bomba. Barrera sap que estem en guerra i sap qui són els enemics. Sap que amb ells poques coses podrem fer, i sap que no podem entrar en el seu joc. Barrera sap que tan PSOE com PP volen el mateix, que Catalunya deixi de ser Catalunya. Uns ho volen a “lo bèstia”, i els altres ho volen, tal i com ha dit Barrera, a la manera d’eutanàsia. Però en fi, que tots els camins porten a Roma que diuen.

Barrera, ha demostrat tenir el cap molt lúcid, i a més ha deixat bastant en evidencia certs polítics del país, en tenia un d’aquests al costat, que s’omplen la boca cada dia amb grans proclames nacionals i patriòtiques i desprès res de res.

Barrera és una llàstima que tingui ja 90 i pico anys, ja que persones com ell, en el lloc oportú, són necessàries per poder tirar el país cap a la llibertat.

5 de novembre del 2008

Crònica d'una llarga nit

La nit d’ahir va ser especial, ahir la nit va ser desperta, ahir va ser cafè, coca-cola, herios, patates… va ser conversa, riures, discussions, silencis. Ahir la nit va ser atípica, ja que no és del tot normal que un dimarts a la nit cinc projectes de politòlegs es passin tota la nit desperts mirant la televisió, escoltant la radio i navegant per internet tot alhora.

La nit, l’espectacle d’aquesta nit, no va començar amb l’inici dels programes electorals de les diferents cadenes, no, la nit ahir va començar a quarts de 9 del vespre quan al Camp Nou es jugava el partit entre el Barça i el Basilea. La primera part, via ràdio i a la RENFE, i la segona, en un bar al costat de la Sagrada Família, per cert molt bones les braves, tot sopant. La nit, com es pot suposar, va començar amarga ja que no vam complir l’objectiu. Una ombra negra començava a avançar i el fantasma d’una decepció majúscula, i doble, va passejar davant nostre.

Desprès de degustar una molt gustosa hamburguesa completa (ceba, formatge, tomàquet, ic-v, ketchup…), vam anar desfilant cap a casa dels companys Jordi Molinera i Lídia Pelejà, pis que es va convertir en el nostre quarter general pel seguiment de les eleccions.

Les primeres hores, de dotze a dues, van anar passant sense que apareguessin grans sorpreses ni grans resultats. Com a nota, fer referència al primer marcador de la nit: McCain 23; Obama 3, marcador que segur va causar algun ennuegament.

Un dels esports que més vam practicar, va ser el d’alabar els grans comentaris que cert corresponsal català feia en les seves informacions, la veritat és que va ser bastant lamentable. Això si, tot Catalunya sap que es va fer una foto amb Obama. També una altra que es va cobrir de glòria va ser la molt nostrada Núria Ribó, que quan Xavi Coral va donar Virgínia a Barack Obama se li va escapar un "béé".
Tot i així, cal dir que TV3 va fer un especial molt digne i correcte, tant en infografia, espectacular, com per les informacions que s’anaven exposant.

La nit va començar a anar bé, Pensilvània va caure a favor d’Obama i a partir d’aquí les opcions de McCain van desaparèixer. Al quarter general, les forces començaven a defallir, i alguns companys van rendir-se a la son. D’altres, no, d’altres buscant dades i dades de ciutats i poblets dels estats on els resultats anaven ajustats, continuàvem resistint a la llarga nit electoral.

Quan quasi ja no quedaven patates, es va arribar als 200 vots electorals, 200 sense comptar els de la costa oest, i per tant a quarts de cinc del matí, Obama es va convertir en el virtual President dels Estats Units. Aquesta virtualitat va deixar de ser-ho quan als volts de les cinc, quarts de sis, Califòrnia es tenyia del blau demòcrata i deixava les eleccions sentenciades. A partir d’aquell moment la qüestió ja només era esperar per quan es guanyava.

En el moment que es va confirmar la victòria d’Obama el quarter general es va revolucionar altre cop, tots desperts, tots atents, tots expectants sobre el discurs d’Obama.
Qui primer va parlar va ser John McCain, McCain va fer un discurs molt bo, la veritat sigui dita. Però ahir a la nit no era la nit de McCain sinó la d’Obama.

Obama va aparèixer a les sis menys tres minuts, va aparèixer en aquell Parck de Chicago que va ser literalment engolit per milers i milers de persones que volien celebrar amb ell la victòria. Hi ha qui parla d’un milió de persones. Mirant les cares de la gent qui hi havia al parck podies sentir dins teu l’emoció del moment, la pressió al pit d’allò llargament volgut i ara aconseguit, la irritació dels ulls veient les imatges de Jesse Jackson…. En aquell moment tots érem a aquell parck de Chicago, en aquell moment tots teníem Obama al davant.

Durant el discurs d’Obama el silenci va envair el quarter general, i tant sols els inconscients assentiments amb el cap trencaven la imatge de congelació i concentració de tots nosaltres.

I així s’ha arribat al final d’aquesta marató electoral nord-americana, una nit especial, una nit per la història, una que quedarà gravada a la nostra memòria. La nit del 4 de novembre serà una d’aquelles dates que d’aquí a un temps ens preguntarem: "I tu què vas fer la nit del 4 de novembre del 2008?".

4 de novembre del 2008

Three Words, No More: Yes We Can!


Avui és el final d'una cursa espectacular, avui és el principi de la fi del magnatisme que Obama ha contegiat a mig món, Obama apunta alt, però aquestes espectatives les haurà de dur a terme ja que sinó haurà passat de ser la gran esperança a la gran decepció.

Companys de pupitres universitaris es pregunten què carai veig en Obama. En Obama hi veig el millor candidat que he vist en la meva, curta, vida. I és això el que m'ha agradat, captivat.

Obama podrà ser un bon President, o no, això ho haurem de veure, en cas que guanyi, durant els pròxims quatre anys, de moment però podem continuar gaudint i vibrant amb aquest senador d'Illinois que ens ha emociont amb els seus brillant discursos, i que ens ha deixat embadalists amb la seva campanya.

Obama s'ha servit de valors universals com són "el canvi" i "l'esperança", dos valors que qualsevol compraria, Obama però, a més, els ha sabut transmetre, i això no te preu.

Avui s'arriba al final, avui és l'hora de la veritat, és l'hora de saber si l'esperança del canvi ha calat, avui desprès de dos anys arribem al final d'una etapa, un final que serà l'inici d'una de nova etapa en què haurem de veure com evolucionen els Estats Units, i sobretot en si l'esperança d'un futur millor es concreta sota la Presidència del primer negre President dels EUA, Barack Obama.