30 de setembre del 2008

President o persona?


Per ser President o per ser persona? Aquest és l’últim debat en el que el súper Conseller Saura amb la seva absoluta errònia gestió ens ha situat. No n’ha tingut prou en quasi carregar-se la unitat catalana pel finançament a l’estiu, que veient que no produeix cap cosa noticiable, el súper conseller està a punt de carregar-se una lluita històrica.

Iniciativa des de sempre ha tingut la molt noble (en serio) intenció de recuperar la memòria històrica, aquella que es va falsejar durant la Guerra d’Espanya i la posterior dictadura franquista.

Des de què a Catalunya hi governen les forces d’esquerra s’han iniciat tot d’accions de cara recuperar els fets que es van produir en aquells foscos anys. Tot i no estar massa d’acord en l’enfocament ideològic que promou la secretaria de la Memòria Democràtica depenen de Saura ( a vegades el nom no fa la cosa però en aquest cas sí, i definir la memòria com a democràtica o no democràtica no em sembla el més apropiat) ja que és massa "republicana" i no prou "catalana", però bé, aquest no és el tema.

Aquest passat diumenge el súper conseller Saura anunciava que ell personalment acompanyaria un familiar de Companys a Madrid a buscar el document de reparació que el Ministeri espanyol de Justícia dóna als represaliats del franquisme.
Aquest anunci és, i fent ús de les paraules de Joan Tardà, absolutament indignant.

Per ser President o per ser persona? Aquesta és la pregunta. Per què els feixistes espanyols van assassinar Lluís Companys? El van assassinar per ser una persona especial? Per ser una persona com tantes dels milers que van afusellar? No, llavors per què van assassinar Lluís Companys? El van afusellar perquè era el President de la Generalitat de Catalunya, aquesta és la resposta.

El Govern de la Generalitat de Catalunya, descendent del Govern que presidia Companys en el moment en què el van matar, pot acceptar tan sols un paper de "reparació" per part d’un govern que no ha complert cap dels compromisos que havia pres en aquest tema? Per part d’un govern que encara és hora que accepti, com a hereu del règim que va assassinar el President, la seva part de culpa i demani perdó com han fet Alemanya i França? Amb una simple reparació n’hi ha prou? No.

L’únic que serveix en aquest cas per restablir l’honor i reparar la memòria de Companys, i la del país, és l’anul·lació del judici que el va condemnar a mort.

Saura es torna a carregar, altre cop, un tema de país perquè cal recordar que Companys és l’únic President democràtic d’Europa que va ser assassinat per el feixisme en el període de la II Guerra Mundial. Una simple reparació?

El cas Companys no és un cas com qualsevol altre, el cas Companys és el cas de l’assassinat del President de Catalunya, i per tant, fer-lo passar com un cas normal no és més que una traïció a la memòria del país, de tots aquells que van defensar al democràcia i Catalunya i de la mateixa memòria del President.

La iniciativa de Saura és una col·laboració desinteressada a favor de l’oblit del cas Companys, i per tant a favor de què els vencedors de la Guerra d’Espanya, aquells que van assassinar el President, segueixin imposant la seva visió de la història.

29 de setembre del 2008

No és això TN, no és això


Fa uns dies escrivia un post felicitant Televisió de Catalunya per els seus primers 25 anys en antena i creieu-me, ho vaig fer convençut. Ara bé, aquesta felicitació no és en cap cas un xec en blanc, ni molt menys una felicitació diària.

Un dels referents de TV3 han estat els seus serveis informatius i els seus TN, uns TN que durant els prop de 25 anys de la cadena han estat líders per qualitat, rigor i perquè han projectat una imatge de proximitat i alhora han sabut estar oberts al món, aquest fet però no hauria d’impedir que es fes autocrítica i que es critiques allò que no es fa correctament.

Ahir a Barcelona hi havia manifestació (quina novetat), aquest cop convocada per Ciudadanos, el PP i altres associacions ultres espanyolistes per reclamar que a Catalunya es retirés el sistema d’immersió lingüística al sistema educatiu, o sigui, que es marginés el català a l’escola i s’imposés el castellà com a llengua veihcular.
En aquesta manifestació hi van assistir entre 1000 i 4000 persones depenen de la font, per tant podríem considerar que va ser una manifestació més o menys concorreguda i en aquest cas digne per aparèixer als TN de TV3. Perfecte, aquí cap problema, unes associacions es manifesten reclamant el que creuen convenient i la televisió pública del país en fa una crònica. Molt bé. El problema però és que no és sempre així.

Durant l’11 de setembre hi va haver una manifestació també a la capital del país en què més de 20.000 persones van reclamar el dret a l’autodeterminació a més de l’estat propi per Catalunya, i què va sortir al TN? Res. Cap declaració dels convocants, cap imatge, res.

Que quedi clar, no critico que la manifestació de Ciutadans i el PP a favor del castellà es censuri, no, el que critico és que no se segueixi la mateixa línia en totes les notícies. Uns si i els altres no? Per què? Per por a que diran que TV3 és un cau d’independentistes? Que està plena de crosta?

La veritat penós.

28 de setembre del 2008

Personatge de la setmana: Energúmens


Ahir es va disputar el derbi català, l’últim derbi que es jugarà a l’estadi Olímpic Lluís Companys abans que l’Espanyol l’alliberi i passi a jugar en un camp propi a Cornellà.

Ahir però va ser un dia trist per el futbol, ahir uns brètols van corrompre l’essència de l’esport rei, introduint la violència en el recinte de joc i no, no parlo de Moisès Hurtado, parlo dels deplorables individus que van llençar bengales contra seguidors de l’Espanyol, dels penosos que van iniciar una invasió de camp i dels criminals que van llençar ampolles plenes contra els membres de l’equip tècnic del Barça al final del partit.

Aquestes actituds han de ser condemnades amb una sola veu per tota persona que es consideri demòcrata i amb un mínim d’humanitat. Aquestes actituds han de ser eradicades de totes les esferes de la societat, ja que si persisteixen, el que faran serà prostituir la nostra convivència.

És indignant tot el penós i vomitiu espectacle que es va produir ahir a l’olímpic, la veritat es que és d’aquells dies que un es pregunta que s’està fent malament perquè succeeixin actes com aquest.
La imatge de la nit però no te discussió i el seus protagonistes llastimosament no són ni Messi ni Bojan ni cap jugador, la imatge de la nit és la de dos nanos plorant enmig del llançament de bengales per part del grup criminal dels Boixos Nois. És la imatge de la nit, dos nois que segurament la nit abans estarien mirant el sostre de l’habitació esperant amb ganes i amb una il·lusió desbordant que arribés d’una vegada la nit de l’endemà per fer cap a Montjuïc i poder veure en directe el derbi, i que un cop allà es van veure enmig del caos de les bengales.

Els incidents d’ahir van ser penosos i la justícia hauria d’actuar severament en contra d’aquests energúmens que fan de la violència el seu modus vivendi, però el que també va ser penós va ser la reacció de part del Consell d’Administració de l’Espanyol, que va carregar contra l’àrbitre, que ho va fer fatal però pels dos equips, i que va lligar els Boixos Nois com a afecció del Barça, amb l’intent de corresponsabilitzar el club dels incidents. Penós, i més quan el Barça fa 6 anys que els nega l’entrada al camp, i més encara quan el President del Barça ha estat amenaçat de mort per aquest grup d’ultres.

La veritat és que s’hauria de poder fer un test d’intel·ligència als presidents dels clubs de futbol, així ens estalviaríem d’haver d’escoltar declaracions tan indignats com les de Sànchez-Llibre.

El que ens hauria de quedar del que va passar ahir és que cal millorar molt més la seguretat als estadis de futbol, i que s’ha de fer l’impossible perquè els ultres no puguin accedir al camp. I això va per tothom, s’ha d’acabar amb el flirteig de Presidents (blancs, blaus i altres) amb els grups ultres, perquè si se segueix així el resultat de tot plegat és el que va passar ahir, i d’aquí a la situació d’Itàlia hi ha un pas.

27 de setembre del 2008

Primer Debat


Tot i l’intent de finta que McCain va fer a l’anunciar que suspenia la seva camapanya i que proposava anul.lar el primer debat presidencial, finalment el seny s’ha imposat i els dos candidats a la Presidència dels Estats Units han debatut a la Universistat de Missouri durant aproxiadament 1 hora i 40 minuts.

La veritat és que seria difícil buscar un guanyador del debat d’aquesta matinada, ja que cap dels dos ha sabut o no ha pogut despuntar en el conjunt del debat.

El que si que es pot dir en termes generals és que el debat en si ha estat aborrit i que simplement ha sigut un allargament dels discursos típics dels candidats durant la pre-campanya, ja que no hi ha hagut cap proposta sorprenent o nouvinguda que hagi fet sortir els monòlegs de la línia argumental de la campanya.

Un fet però que si que caldria apuntar abans de passar a fer un repàs dels blocs temàtics que s’han tractat, és en com s’han mostrat els candidats durant l’hora i mitja que han estat sobre la tribuna de la Universitat.

McCain no ha mirat ni una vegada a Obama en tot el debat, mentre que el candidat Demòcrata, a instàncies del moderador, si que quan parlava de McCain s’adeçava cap al seu rival. També és digne de consideració el to que han fet servir els dos candidats. El republicà ha usat un verb vehement i agressiu, tant defensant les seves propostes com criticant les d’Obama, mentre que el candidat demòcrata ha estat molt conciliador en tota l’estona. També remarcar que McCain gairabé no ha mirat ni una vegada directament a cámara, mentre que Obama si que ha utilitzat el contacte directe de manera que apareixia més pròxim al ciutadà que mirava el debat des de casa. Es podria fer una comparació entre aquest fet i el famós debat entre Kennedy i Nixon, on el primer dominava a la perfecció el mitjà televisiu mentre que el segon anava molt perdut, fet que enllaça amb un dels spots de la campanya del senador d’Illinois en què es fa ressó de què McCain no sap fer anar un ordinador.

En termes generals es podria dir que McCain ha sortit molt millor del que era d’esperar tenint en compte que havia donat bastanta carnassa a Obama en relació a la crisi econòmica, però se’n ha pogut ensortir sobretot perquè Obama, incomprensiblement, no ha atacat fortament en aquest aspecte.

McCain sens dubte ha tret partit d’un debat centrat en el que és el seu tema preferit, matèria internacional, i per tant ha pogut mostrar-se molt més coneixedor d’aquesta branca política que Obama. McCain s’ha mostrat molt agressiu en relació a Rússia de la mateixa manera que contra l’Iran, de qui no ha parat de dir ni un moment que busca l’extermini d’Israel (fet molt preparat encarat a intentar manetnir o augmentar la bossa de vot jueu). Obama per la seva part no ha ficat la pota en cap dels temes de política internacional, que ja és molt tenint en compte la seva poca preparació en aquest tema.

Referit a l’Iraq és evident que es mostren dues maneres diferents d’entendre el conflicte. Per una banda McCain defensa la presència de les tropes al país asiàtic sense data de caducitat, mentre que Obama aposta per un pla de retirada. Aquí el problema de la divergència no és tant el si es queden a Iraq o no sinó un altre. El problema de fons és què es considera més important per guanyar la Guerra global contra el terrorisme. McCain considera que per vèncer és vital una victoria a Iraq, mentre que Obama creu que el kit de la qüestió es troba a l’Afganistan, que és son anirien destinades les topes que es retiressin de l’Iraq.

Si un dels grans temes del debat ha estat l’Iraq, l’altre ha estat sens dubte la crisi económica i el pla de rescat de la Casa Blanca, o hauriem de dir del Congrés….

Sobre la crisi cap dels dos candidats ha ofert cap proposta nova, i simplement s’han limitat ha exposar novament les seves receptes financeres ja esgrimides i proclamandes durant la llarga campanya electoral. McCain ha tornat a insistir en la retallada d’impostos i la conseqüent reducció de la despesa pública, mentre que Obama ha remarcat que la retallada de McCain afavorirà les grans corporacions, mentre que la seva serà una baixada d’impostos pel 85% de la població, de la mateixa manera que s’ha negat a congelar la despesa, tal com proposa McCain, defensant que en termes d’educació és i serà necessari un augment de la despesa. Afegir que McCain vol congelar la despesa pública menys en defensa, que tot i comptar amb la partida més gran del pressupost s’incrementarà si McCain és President.

La discussió sobre la cirisi també ha posat damunt la taula la diferenciació ideològica dels dos candidats, ja que McCain feia referència a grans corporacions, mentre que el discurs d’Obama s’encarava més cap a la classe mitjana del país.

En resum, McCain ha encertat el to del debat sobretot per la situació amb què hi arribava, i ha estat millor sobretot en temes de política internacional en especial als relacionats amb Rússia i l’Iran. Obama per la seva banda ha apostat per un to conciliador i ha sigut millor en el tema d’Iraq així com també a l’hora de presentar el seu programa. Els dos candidats han estat molt igualats en els temes de la crisi económica i en seguretat nacional.

Ara caldrà esperar la setmana que ve per veure el debat entre els candidats a la vicepresidència, mentrestant , el temps s’escurça cada dia que passa i el 4 de novembre cada cop es va apropant més.

26 de setembre del 2008

Responsabilitat


La responsabilitat és una de les qualitats més importants, i alhora, més escasses que hi ha. La responsabilitat és la virtut del saber estar, del saber interpretar el moment, del saber actuar en positiu i en pro d’un objectiu.

Malauradament, la responsabilitat, moltes vegades brilla per la seva absència, i a voltes ho fa amb una força que deixa cec.
Quan es forma part de grans masses de gent, sovint l’esdevenir posa proves per comprovar les maneres de fer de cadascun en moments de màxima tensió i desprès, les actuacions i decisions que s’han pres en aquell període, seran jutjades pel temps posant cada persona al seu lloc. Els moments crucials en qualsevol aspecte de la vida requereixen una gran dosi de saber fer i de saber estar, els moments importants requereixen no confondre mai l’objectiu i sobretot no deixar-se portar per egolatria personal.

Quan has fet un pacte, un acord, aquest s’ha de complir i punt. La responsabilitat que es pren al adquirir un compromís és quelcom que requereix grans dosis de responsabilitat, i és obvi que hi ha molta gent que viu d’esquenes a aquesta virtut, és més, sembla que hi hagi gent que hi visqui permanentment en contra.

Ser responsable implica que a vegades s’han de fer coses que un no voldria o cedir en pro d’un objectiu major, però per responsabilitat es fan. Ser responsable implica que s’han de complir els pactes i no intentar imposar les visions pròpies per la via dels fets consumats.

La gent amb mentalitat de l’edat mitjana hauria d’anar acceptant que el seu moment s’ha acabat, que estem al segle XXI i que bon vent i barca nova.

25 de setembre del 2008

Els empresais també compten


Ens torbem novament en un estat en què el país es juga bona part del seu futur, mentre es mantinguin les condicions actuals en matèria estatal, ara el moment clau passa pel finançament.
En la negociació del nou sistema de finançament i en el seu desenvolupament s’ha exigit molt a la classe política, com no podria ser d’altra manera, però en canvi poc o gens s’exigeix a la resta d’agents de la nostra societat.

Caldria recordar que el finançament és un tema que ens afecta a tots d’una manera molt més visual que per exemple l’estatut, i que a més és vital de cara la construcció d’un país que pugui encarar en plenes garanties el futur.

És per aquest motiu que s’hauria d’exigir a tots els estaments de la nostra societat civil que es comprometessin en la defensa del nou sistema de finançament, és evident que el pes de tot plegat l’ha de dur qui representa la població, però no es pot permetre la inhibició de certs sectors o la col·laboració traïdora d’aquests amb els postulats contraris als interessos del país, perquè com he dit el finançament és cosa de tots.

És per això que no s’acaba d’entendre la posició final de la Cambra de Comerç de Barcelona donant per bona la proposta de Solbes de tant sols 1,700 milions d’euros de finançament per Catalunya, i menys amb l’argument de què ara cal responsabilitat perquè estem en temps de crisi econòmica. Tampoc s’entén ja que suposa rebaixar més d’un 50% les reclamacions de la mateixa Cambra a inicis d’estiu quan posava el llistó a més de 3,500 milions, fet que demostra el poc sentit comú que regna en aquesta entitat.

Els empresaris i les seves organitzacions són un element bàsic per a qualsevol país, també el nostre, i per tant han de ser una peça més de l’entramat civil que el forma. Els empresaris ajuden a crear riquesa i a fer funcionar el país correctament, per això encara és més difícil d’entendre aquesta rendició tant alarmant de l’empresariat català.

Entenc que no entenen que sense nou finançament, el finançament de fireta de l’estatut de Mas i ZP però infinitament millor que l’actual i que la proposta de Solbes, és bàsic perquè Catalunya avanci i creixi econòmicament, i entenc que si Catalunya avança, ells també ho faran.

La dignitat és una cosa que es perd fàcilment, i més quan es va cap a Madrid, i el sentit comú és el menys comú dels sentits, però la Cambra s’equivoca en un terme que és essencial. La responsabilitat en aquests moments no es demostra renunciant a un nou sistema de finançament adduint temps de crisi, la responsabilitat actualment es demostra sent ferm en les reivindicacions d’un bon finançament per Catalunya, perquè sinó és així els serveis socials començaran a retallar-se i les prestacions a disminuir, i això no es pot permetre en un país pretesament desenvolupat i que aspira a ser competitiu.

Hem d’anar junts pel finançament, el finançament som tots, i malauradament ja hem tingut la primera renúncia. La dels empresaris.

24 de setembre del 2008

El poder dels indecisos


D’aquí a un mes quedaran pocs dies perquè els nord-americans decideixin qui serà el seu nou President, el 4 de novembre el futur del món mundial estarà en joc, i la clau la tindran alguns estats que encara estan indecisos.

El sistema electoral americà és indirecte, ja que es fonamenta en el col·legi electoral i no en els electors. El col·legi electoral és on es reuneixen els representants de cada estat que han estat elegits per els electors per majoria absoluta, per tant qui obté majoria en un estat se’n porta tots els representants.

Als EUA podríem dir que en cada elecció es repeteix una mateixa radiografia electoral i que difícilment alguns estats canviaran de mans. Hi ha estats que gairebé tenen l’ADN d’un partit o altre incrustat, com podrien ser New York pels demòcrates o Carolina del Sud pels republicans. Aquests són els estats segurs, estats en què és gairebé impossible que hi hagi canvis de partits. En aquests moments entre els estats segurs Obama avantatge McCain en 18 delegats (273 a 265).

Els segurs, doncs, no són la clau que elegirà un o altre candidat, sinó que els que gosen d’aquest honor són els estats que s’anomenen dubtosos o indecisos.

És en aquests estats on la lluita electoral és frenètica i implacable, qualsevol error es pot pagar amb la derrota estatal i a voltes fins i tot nacional. És per aquest motiu que els candidats es bolquen per poder arribar a tots els racons de l’estat per fer arribar el seu missatge, ja sigui anant-hi ells mateixos o per via de companys del partit, a més d’un gran dispositiu publicitari. Aquest elements tant peculiar de les eleccions americanes és el que fa que se les anomeni com a "50 eleccions en un dia", ja que més que eleccions nacionals són petites eleccions de microclimes que desemboquen en la Presidència del país.

A tot just 5 setmanes perquè Obama o McCain facin el discurs de la victòria, les coses pinten molt renyides, tot i que amb un lleuger avantatge per Obama, avantatge que es pot perdre si algun dels estats indecisos canvien de banda.

Actualment els estats indecisos amb tendència demòcrata són New Mexico; Colorado; Pensilvània; New Hampshire; i Michigan, aquests dos últims seran bàsics i podrien adquirir una rellevància importantissima en aquestes eleccions donades les característiques de les seves poblacions (blancs, treballadors i de mitjana edat) elements que s’estan resistint a la coalició electoral d’Obama.
Per la seva banda els indecisos amb tendència republicana són Nevada; Missouri; Carolina del Nord; Florida; Indiana; Ohio; i Virgínia. Cal dir que l’avantatge republicà en els indecisos és menor que en el cas demòcrata, ja que l’avantatge mínima republicana se situa a l’1,3 a 4 dècimes de la mínima demòcrata i també per 2’5 punts per sota de la màxima demòcrata , alhora que comparativament les avantatges són molt més reduïdes.

Són aquests estats els que decidiran el color de la pròxima administració que ocuparà la Casa Blanca, qui millor sàpiga apropar-se i fer-se seus aquests estats, guanyarà la partida.

23 de setembre del 2008

És la credibilitat, estúpid!



Tot i les profundes divergències polítiques i ideològiques, Ferran Mascarell crec que és un dels pensadors més valuosos que avui té el país, ja que tot i pensar bastant diferent crec que les seves reflexions són molt bones, i els seus escrits mai deixen indiferent.

Tot i així, com de costum, no puc estar d’acord amb el que escriu a la secció de Diàleg a l’AVUI.
Mascarell en l’escrit "Independentisme" i mitjançant sis punts apunta els mals que segons ell pateix aquest corrent del catalanisme.

Macarell defineix com a il·lusió llunyana, abstracta i romàntica l’estudi el que el CES va publicar fa uns dies (amb el vergonyós buit mediàtic de la CCMA) sobre la voluntat independentista de la població del país, i sobretot l’afirmació de què amb el 35% actual ja es podria guanyar el referèndum. No entraré a dir si és veritat o no perquè per això ja hi ha les dades de l’estudi.

Ara bé el que si faré serà contestar algunes coses de l’article de l’ex conseller socialista.

Mascarell diu que els ideòlegs de l’independentisme han d’explicar com augmentaran la base social independentista, la resposta és clara, com s’està fent ara mateix. Explicant, explicant i explicant. La pedagogia l’hem de fer dins de casa, la pedagogia l’hem de fer per explicar les oportunitats que es perden al no ser estat i al continuar sent una regió més d’Espanya.
També pregunta com es podran trencar els forts lligams que lliguen Catalunya amb Espanya en termes socials i econòmics. Bé, els socials no tenen perquè trencar-se massa, es podrà ser un bon veí europeu i llestos, i en quan als econòmics, no cal dir que Catalunya es podria autoabastir amb el que produeix tal i com demostren les balances fiscals, a més de què les comercials cada vegada estan més igualades i conseqüentment la pèrdua seria minúscula i es podria compensar fàcilment.
Es pregunta també com Catalunya podrà estovar un estat espanyol més segur de si mateix que mai, la qüestió aquí no te res a veure amb l’estat espanyol, la qüestió aquí és si els catalans volen o no volen ser un estat.
On si estic d’acord, parcialment, és en l’apunt sobre matèria internacional. Aquest és el punt bàsic per tot procés autodeterminista, i és cert que tot és incert. Ara bé de moment no hi ha hagut mai cap govern independentista que actives les relacions internacionals per tal de buscar suports a la independència. Quan s’iniciï el procés, llavors és el que s’haurà de potenciar amb totes les forces possibles.

En el segon punt Mascarell apunta que s’han de deixar de fer proclames banals sobre la independència, completament d’acord, ara bé, també llavors que es deixin de fer sobre el federalisme. Mascarell diu que els independentistes persegueixen un objectiu amb final llunyà i mític. Doncs no. De llunyà no ho sabem, ara bé de mític res. La independència no ha de ser mítica, o si, és igual, però no té perquè ser més mítica la independència que el federalisme o el confederalisme. On si que hi coincideixo sense matisos és en què per la independència cal un full de ruta seriós i pautat, full de ruta que ara no hi és. La veritat és que seria urgent que els partits que defensen la independència del país en presentessin un, ja que d’aquesta manera la tan desitjada credibilitat tornaria.

L’exconseller també afirma que desprès de 30 anys s’hauria de preguntar a la classe política el perquè de les renúncies a tenir més poder de l’estat i a buscar un marc institucional més favorable a Catalunya. Aquest punt frega la hilaritat. Mascarell forma part d’un partit que va participar de manera activa en les renúncies de l’estatut, a més de tenir un gran pes al moment de l’elaboració de l’estatut del 79 així com de la Constitució, Constitució la qual és quasi impossible reformar en un sentit favorable pel país.

En els últims punts l’ex dirigent socialista apunta que Catalunya políticament no fa por. Aquesta sentència hauria d’estar penjada a la porta del Parlament perquè els diputats a l’entrar se l’ha miressin i els hi quedés clar. Desprès d’un quart de segle del peix al cove, els espanyols ens han vist el plumero i ja saben que anem de farol i que xerrem molt però fem poc i de vegades gens. És per això que cal entrar en una nova fase, la fase del segle XXI, la fase de la sobirania política, econòmica, social i fiscal.

Mascarell sembla oblidar que durant més de dos anys Catalunya va intentar buscar un marc més favorable dins l’estat espanyol, el resultat del qual és l’estatut que tenim i el pobre sistema de finançament que tindrem (o no). Mascarell sembla que oblidi els darrers anys de la política catalana i es manté enclaustrat en uns plantejaments els quals ja s’ha comprovat que condueixen al fracàs més absolut (federalisme, reforma progressista de la Constitució…) . Mascarell però, posa el dit a la nafra dels que lideren les aspiracions i els anhels dels qui volen la llibertat i la sobirania. Afirma que sense full de ruta, sense credibilitat, no hi ha res a fer. Mascarell demana que els ideòlegs independentistes posin els punts sobre les i’s del projecte que defensen, perquè pugui ser possible.

22 de setembre del 2008

Per la Democràcia, Per la Independència


Les JERC Alt Penedès han publicat aquest interessant comunicat, un comunicat en què es defensa sense pal·liatius que la lluita per l’alliberament nacional de la nostra nació només es podrà aconseguir a partir de la via democràtica, i condemnant aquells que es creuen que amb la força bruta de la violència es podrà arribar a bon port.

Aquells que fan ús d’aquesta via per uns pretesos objectius polítics no aporten cap suma al projecte independentista, és més, resten i donen metralla aquells que ens voldrien sotmesos i vençuts. No hi ha gaire diferència entre els que actuen amb violència, en principi per Catalunya, i aquells que ho fan per la unitat d’España. Les dues són versions d’una mateixa moneda, la moneda de la ignorància i el feixisme.

Durant la meva època d’estudiant d’ESO, sobre la pissarra hi havia un escrit que un professor va penjar, aquell escrit deia el següent: "La violència és l’últim recurs dels incompetents". Doncs això.

"Enguany hem tornat a celebrar una altra diada de l'11 de setembre sota l'ocupació dels estats espanyol i francès. Si bé aquesta constatació és prou trista, cal ser optimistes perquè tots els indicis mostren que la voluntat independentista és cada cop més estesa entre el poble català. Després de molts anys en què tant les JERC com Esquerra han estat les úniques forces polítiques parlamentàries que han apostat a fons per l'exercici del dret d'autodeterminació, és cada cop més sovintejat veure dirigents d'altres forces polítiques i de la societat civil apostar obertament per la via independentista. Aquesta és, sens dubte, una victòria ideològica d'Esquerra i les JERC i cal reconèixer-ho sense cap mena de complex ni falsa modèstia.
Ara bé, si realment volem la llibertat de la nostra nació, sabem que cal una bona dosi de generositat perquè el país no és ni de la dreta ni de l'esquerra ni del centre: és de tots. Aquest principi bàsic de democràcia és fonamental si volem que el nostre país esdevingui plenament sobirà. Per això els regidors d'Esquerra i les JERC han col·laborat al llarg de la geografia del país, colze a colze, amb regidors d'altres forces per tal de fer valer les mocions a favor d'hissar la senyera estelada, per posar només un exemple. La independència l'aconseguirem entre tots els que la vulguem, encara que no pensem exactament el mateix sobre moltes coses, i per això la col·laboració sincera i lleial entre tots cada vegada ha de ser més freqüent.
Per tot això, doncs, és motiu de condemna sense pal·liatius que hi hagi grups autoanomenats independentistes que hagin recorregut al mètode feixista per excel·lència (això és, la violència) per agredir patriotes independentistes que no pensen exactament com ells. Si qualsevol acte de violència ja és un atac frontal a la democràcia, quan es perpetra contra algú que defensa el mateix principi bàsic que l'atacant diu defensar, es converteix en un acte indiscutible de cinisme i traïció. Per tant, diem ben alt i ben clar que aquesta conducta no és independentista ni democràtica, sinó que beneficia directament els enemics de la llibertat del nostre poble que, per dir-ho com el poeta, són els mateixos enemics de la llibertat. "

19 de setembre del 2008

Més Europa, Menys Espanya


Articles i articles; textos i textos; manifestos i manifestos; partits i partits; blasfèmies i blasfèmies; mentides i mentides; grolleries i grolleries… tot d’intents per vies diferents amb l’únic interès de demostrar la pretesa persecució lingüística del castellà a Catalunya.

Des del famós "Como con Franco peró al revés" del diari dretà ABC als noranta o dels del "manifiesto de los 2300" dels vuitanta ha plogut molt, però l’obsessió malaltissa del nacionalisme espanyol envers la llengua catalana no ha fet més que intensificar-se. Durant els últims anys la campanya per la llengua ha traspassat del sud de la nació i s’ha instal·lat al Principat, on un partit mono-temàtic lingüístic ha fet de la suposada inferioritat del castellà la seva marca d’identitat. Bé és la seva opció i s’ha de respectar, també hi ha partits que farden de federalisme que com, la persecució del castellà, és una fal·làcia de les bones. A més a més del partit mono tema, la constant ajuda i lideratge del PP (i de vegades del PSOE i tot) ha fet que en l’àmbit polític la campanya fos extraordinàriament virulenta.

La Guerra de la llengua, o més ben dit la batalla pel català continua i ho seguirà fent fins que no disposem d’un organisme que pugui defensar la llengua davant de qualsevol agressió, dit d'una altra manera, tot seguirà igual fins que no tinguem un estat. I fins i tot tenint l’estat propi que tant necessitem, la batalla seguirà latent, ja que les bosses espanyolistes no s’esfumaran d’un dia per l’altre.

Ara bé, tot i la brutícia que normalment la premsa espanyola tira contra el català (tant la pesoeista com la pepera) el tema lingüístic a vegades aporta un bri d’esperança pels que volen que el català sigui una llengua com qualsevol altra.

Ahir es va fer públic un estudi de la Comissió de la Unió Europea on no només deia que el castellà no estava perseguit a Catalunya sinó que a més ressaltava i alabava la política en matèria lingüística de la Generalitat com també la immersió lingüística que es practica als centres escolars.

Realment és una gran notícia, però trista. Bona perquè rebre un informe d’aquestes característiques de part de la Comissió que no deixa de ser una reunió d’un representant de cada estat que hi pertany és enormement favorable, però també trista perquè és absolutament humiliant que la Comissió hagi de fer aquests informes, fet que demostra fins on estan disposats a arribar els anti – humanistes espanyols.

Anti Humanistes perquè buscar i promoure l’extinció d’una llengua, en aquest cas el català, només es pot fer des d’una visió anti humana, ja que la diversitat lingüística és un element que ens enriqueix a tots, independentment de la llengua que cadascú bonament parli i bonament li plagui.

En fi, una vegada més ha quedat demostrat que més Europa significa menys Espanya. Més Europa que simplement demostra el que és obvi, i menys Espanya que es recrea en la difamació i en la mentida permanent. Més Europa per la diversitat i menys Espanya uniforma i jacobina. Més Europa és menys poder per Espanya. Més Europa per les oportunitats, i menys Espanya provinciana.

18 de setembre del 2008

Pilobolus, Espectacular

Avui el post no tracta sobre actualitat ni res d'això, avui el post diguem-ne que és més digerible. Els humans som capaços de fer moltes coses i sovint no en som conscients perquè ens hem contaminat de la mediocritat que ens envolta en quasibé tots els àmbits.

En aquest bloc, quasi només parlo d'algunes d'aquestes coses, sobretot relacionades amb la política i amb tot el que engloba, per tant només escric sobre una determinada finestra de la nostra societat, societat entesa com el conglomerat d'activitats en què els humans formen part.

Els humans per sort, tenim moltes finestres per obrir i per on mirar.

Aquest video n'és un exemple. Gaudiu-lo.

17 de setembre del 2008

Avui com Ahir


Desprès de la mort del dictador espanyol Francisco Franco l’estat espanyol va passar a convertir-se, tal i com volia el dictador feixista, en una monarquia i per tan el successor del règim dictatorial, Juan Carlos I, va passar a ser "Rey del Reino de España".

L’establiment de la monarquia és avui dia una prova, potser la més clara, de què la famosa transició espanyola no va ser tal, i que més aviat va ser una continuació amb alguns retocs, ja que les parets mestres de l’estructura estatal continuen sent les mateixes. En els més de 30 anys que han passat des de l’inici de l’etapa posterior al franquisme, la monarquia i sobretot la figura del "rey" semblaven intocables, i més si es te en compte les grans simpaties que va rebre la corona arran de la intervenció del "rey" en el cop d’estat del 23-F, una actuació que com ja he escrit algun cop s’hauria d’estudiar més a fons i segurament es descobriria alguna cosa nova…

Les coses però estan canviant. Les noves generacions no estan disposades a seguir instal·lats en el silenci còmplice dels qui van pactar la continuació del franquisme. Les noves generacions no estan disposades a seguir reten un culte a una figura que ha menystingut a Catalunya i a la nostra llengua, no estan disposades a permetre que se segueixin enriquint gràcies al nostre treball mentre que ells tant sols es limiten a procrear. La monarquia cada vegada està sent més i més qüestionada, les cremes d’imatges, fotos o la publicació de diferents llibres en contra de la corona n’és un exemple, així com també la conscienciació cada cop més gran de part de la població en contra del què significa la monarquia.

La pretesa transició va deixar molts secrets amagats i guardats entre els que volien seguir manant i els que estaven assedegats de poder, fet que va permetre que certs episodis del passat continuessin impertorbables guardats en el seu calaix. La crema d’arxius indiscriminada a les seus governamentals així com en els quartels de la Guardia Civil en són un exemple. Amb tot però n’hi hauran que per sempre més quedaran amagats sota la boira densa del pacte de silencia pactat entre els feixistes i els pretesos demòcrates. Les renúncies que van fer els que s’anomenaven d’aquesta manera són sens dubte una de les baixades de pantalons més grans de la història de la humanitat. Algú s’imagina els polítics alemanys posteriors al nazisme perdonant a tots i cadascun dels dirigents nazis? Algú s’ho imagina?

Espanya continua caminant pels camins que el Generalisimo va marcar abans de traspassar.
Últimament s’ha parlat molt sobre memòria històrica, memòria que hauria de servir per poder restablir l’honor pels que van lluitar per la democràcia i per la llibertat. Però també memòria històrica per posar cadascú als seus lloc, ha de quedar clar que el franquisme va ser il·legal a més d’il·legítim. Espanya es continua governant amb la mateixa classe dirigent, els funcionaris són els mateixos, les estructures també i la visió, amb matisos, també. L’Audiència Nacional aquests dies ho està demostrant, de la mateixa manera que el Tribunal Suprem.

En tot però queda clar que la figura més representativa de la baixada de pantalons dels demòcrates, va ser la continuació de la figura del "rey", un monarca que continua sent el comandant en cap d’unes forces armades l’objectiu prioritari de les quals és mantenir la "unidad inidsoluble de la nación española".

Durant la transició van ser González, Carrillo i Roca, ara en democràcia han estat Zapatero, Llamazares i Duran. Ells solets s'han encarregat de legitimar la dictadura, ells solets s'han encarregat de condemnar per segona vegada els milers de morts de la Guerra d'Espanya. Ells solets ahir van acordar el pacte de silencia i la impunitat, i ara han pactat el punt i final.

Quina pena de gent, quina pena de polítics que van i han permés tal aberració.

16 de setembre del 2008

Apartheid Hispánica


Avui a mig matí s’ha fet pública la decisió de la sala 61 del Tribunal Suprem del Regne d’Espanya de il·legalitzar el partit Acció Nacionalista Basca per una presumpta relació amb Batasuna, i per tant, segons el TS, amb ETA.

Aquesta il.legalització es produeix "gràcies" a la "ley de partidos" que van firmar el PP d’Aznar i el PSOE de "talante Zapatrero" al capdavant. La llei aquesta, tenia, i te, l’objectiu d’acabar per sempre amb el nacionalisme basc i més concretament, amb el moviment de l’esquerra abertzale.

El problema que te aquesta llei però és que en nom de la llibertat es produeix tot el contrari, ja que la llei el que està produint és precisament que es giri la truita.
Aquesta llei el que està duent a terme és el de rebutjar, menystenir i intentar ofegar una ideologia, que encara que no es comparteixi, és legítima. El que produeix aquesta llei és la de criminalitzar a més de 150.000 persones a Euskal Herria pel simple fet d’haver votat un partit polític, aquesta llei és l’inici d’un nou model d’apartheid, un model que intenta apartar, segregar, als que volen que tot continuï igual (quan dic tot vull dir tot) i els que volen la llibertat del seu país. Perquè estic segur que aquestes més de 150.000 persones que van votar ANV o el PCTV, no formen part d’ETA, perquè si fos així estaríem parlant d’un exèrcit molt poderós, i tot sembla apuntar que ETA en aquests moments no està en els millors moments, per sort. En definitiva, que podríem dir que la "ley de partidos" encamina a Euskadi en el que es podria anomenar "apartheid hispánica".

Crec que mesures com aquestes no fan més que encasellar i enrrocar el conflicte basc, perquè és evident, i negar-ho seria inútil, que hi ha un conflicte polític. És cert que per resoldre el conflicte basc hi ha un element que fa nosa, ETA, i que sense aquest element incòmode la resolució seria més senzilla, però el que no es pot fer de cap manera és posar l’element com a excusa. I això és el que fa el senyor Zapatero.

Diuen alguns que per acabar amb ETA només val la via policial i judicial. Gran error. La via policial i judicial ha de continuar actuant, però el que no es pot fer és incorporar a la lluita la via de repressió política, perquè al fer-ho s’estarà justificant la lluita dels altres. La prohibició d’ANV és la millor notícia que ha rebut la direcció etarra des de fa molt de temps, perquè ara amb quins nassos els nuclis que apostaven per el diàleg dins de la banda continuaran fent-ho? Amb quins nassos ara algú de dins l’entorn d’ETA podrà defensar un final pacífic i dialogat del conflicte amb Espanya?

Les declaracions exigint que per començar a parlar ETA abans ha de deixar les armes, només demostra una cosa, la conveniència d’uns quants en què la situació del País Basc segueixi perpetuant-se temps i temps.

Una vegada més Espanya demostra que quan es tracta d’Euskadi i del conflicte que l’envolta, només sap actuar amb les entranyes, amb els budells, en comptes d’actuar amb sentit d’estat i de responsabilitat. Perquè accions com les que han conduït avui a la il.legalització d’ANV no fan més que incrementar la tensió i la més que possible violència, fet que posa en perill a molts ciutadans.
Sí, s’ha entès bé. La mort d’un ciutadà en el conflicte basc té com a màxim responsable aquell que posa la bomba o dispara, però quasi la mateixa en te aquell que amb les seves accions o decisions fa impossibles perquè el conflicte continuï obert i sense resoldre’s.

Mentre la lluita contra ETA no deixi la repressió política i se segueixin condemnant idees polítiques, el conflicte continuarà obert, per l’alegria d’uns quants.

15 de setembre del 2008

Jo no sóc nacionalista


L’era de la globalització, l’era del món en xarxa ens aporta tot un entramat de nous horitzons i de noves possibilitats que no són gens menyspreables. Amb la globalització i tot el que es mou a través seu, es posen en pràctica tot d’elements que fins ara semblaven vedats als "menys".

No hem refereixo "menys" a nivell individual de les persones, però si a les col·lectivitats de les que formen part. Les col·lectivitats petites i que no tenen un suport real a nivell polític, econòmic o cultural, la globalització ha permès que deixin endarrera tota estigmatització, o que almenys estiguin pel camí, per obrir-se al món i exposar tota la potenciació dels seus diferents àmbits.

Un dels àmbits en què la col·lectivitat catalana ha sabut aprofitar com qui més és precisament el de les noves tecnologies i sobretot les que fan referència a la xarxa.
Els catalans han col·locat el català entre els idiomes més presents a internet, i això demostra el gran nivell de la col·lectivitat catalana. Ja sigui en blocs, xarxes socials, webs de tota mena… els catalans han situat Catalunya i els Països Catalans més lluny del què la classe política, covarda per naturalesa i si no ja en parlarem d’aquí poc…, han fet mai fins ara.

Per un d’aquests "calaixos" de la xarxa, el Facebook, m’ha arribat un missatge per incorporar-me a un grup que s’anomena "Jo No Sóc Nacionalista Català". Segur que a algú en rebre aquest missatge s’hauria escandalitzat molt, segur que hauria posat el crit al cel, però quan hagués passat la flamarada i hagués posat totes les paraules seguides, estic plenament segur que també s’afegiria al grup.

Perquè aquí del que s’està parlant és de ser no nacionalista català, nacionalista de la manera com algú durant un llarg temps ha utilitzat aquesta terminologia fins a fer-la sinònim de regionalisme, perquè els autoanomenats nacionalistes catalans fan de la convivència amb Espanya el seu "modus vivendi" i no pas la lluita per l’alliberament del país.

El nacionalisme català s’ha basat, des de la continuació del règim franquista en una pretesa democràcia fins encara ara, per fer-se valer a nivell de negocis, polític i en altres àmbits a partir de reivindicar un cert "fet diferencial" per tal d’aconseguir els seus objectius, i en l’aplicació quasi malaltissa de la pedagogia per fer que els espanyols en acceptessin com a iguals i ens perdonessin el pecat mortal de ser català.

Els nacionalistes són aquells cofois que deien (i diuen encara) tot contents que a Madrid els hi havia dit "Hombre Xose Antonio si no parece que seas catalán". Els nacionalistes catalans durant tot el temps que van governar es van limitar a construir una cortina de fum etiquetant tot el que feien amb el terme "nacional" , creien, que amb això ja n’hi havia prou…

Bé. En tindrà prou aquell que es conformi a viure de genolls i en un país fictici, perquè tota la cortina de fum és fictícia, irreal. En tindrà prou aquell que per nació o nacionalisme entengui que és suficient amb mirar TV3 un cop al dia, en un ball de sardanes al mes o pujar a Montserrat a adorar la Moreneta un cop l’any.

Jo per nacionalisme entenia la defensa del fet nacional de qualsevol poble a partir de la llengua, la història i la cultura, a més de la lluita per la llibertat d’aquest. Es veu però que no és exactament així, almenys ara.

Perquè a veure, el PSF és nacionalista? El PD italià és nacionalista? I el IU i el PSOE? Oi que no? Doncs nosaltres tampoc, o és que ells volen coses que no volem nosaltres? No volem tots que el nostre país camini, avanci i sigui capdavanter en polítiques socials, econòmiques, culturals…? No volem tots que el nostre país sigui dins la Unió Europea? No estem tots orgullosos de ser el que som? No estimem tots la nostra llengua? Oi que si?

Doncs un cop aclarit i per ser coherent amb aquest escrit, retoco la meva Declaració de Principis, declaració que encapçala aquest humil bloc. Així en el petit decàleg ideològic a partir d’avui el terme nacionalista ja no hi apareixerà, ja que el que significa seguint aquest post trepitja el terme "català" "perquè me’n sento i perquè estimo el meu país."

Nacionalista jo? No, Independentista!

13 de setembre del 2008

Personatge de la setmana: Ramírez Domínguez


Quin qualificatiu es pot donar a una persona que permet sota la seva responsabilitat que s’agredeixin persones i no hi posi remei? Quin qualificatiu es pot donar a una persona que amb la seva aberrant actuació decanta el resultat del camp de joc? Com es pot definir a una persona que amb la seva nauseabunda inhibició perverteix i capgira l’esdevenir d’un fet? Quin qualificatiu es pot donar a una persona que potineja fins pervertir la més santa de les santes? Per començar deixant d’anomenar-lo persona i passant a fer-ho com a ésser deplorable.

Aquesta definició es pot aplicar a un gran nombre de persones que amb les seves vomitives accions i amb els seus fets fecals l’únic que fan és conduir el nostre món cap a la mediocritat i ruïna absoluta, cap el túnel fosc, com si d’un forat negre es tractés.

Aquestes persones, o com he dit aquests éssers deplorables, campen lliurement entre nosaltres talment com si la cosa no anés amb ells, com si ells fossin les millors de les persones normals de la nostra societat. Segurament ho fan perquè desconeixen els elements bàsics que qualsevol ciutadà necessita per poder desenvolupar-se en la vida, el raonament, el saber escriure i el saber llegir.

Aquests éssers nauseabunds desconeixen llegir, escriure i evidentment no tenen ni una sola neurona, perquè sinó no cometrien les aberracions i les destrosses que amb les seves accions absolutament condemnables produeixen. A més si sabessin llegir o escriure sabrien aplicar les normes per les quals figura que treballen i que han de fer complir. En principi aquest fet no és demanar gaire, no?

Algú es podria preguntar, però de qui carai parla avui aquest? Per qui va aquest escrit?

Doncs bé la resposta és fàcil, tot i que la llista és llarga. Primerament es podria qualificar de deplorables a tots i cadascun dels integrants del Tribunal Constitucional que l’11 de setembre van perpetrar amb la seva acció un atac a la democràcia com no s’havia vist des del 23 de febrer del 1981. I més encara a l’espera del despropòsit més gran de tots, el de la retallada de l’estatut(et) de La Moncloa, on si finalment es produeix, hauríem de buscar una catalogació específica per tant il·lustres jutges. Tot i així segurament no és tant problema seu com de la mateixa i molt deplorable Constitución españolisima.

Aquest escrit també va per tot un col·lectiu, bé més ben dit per l’èlit d’aquest col·lectiu. Aquest text en part va dedicat als àrbitres de primera divisió, i en especial a dos. Primer a l’estimat fins a límits insospitats Rodríguez Santiago, àrbitre que amb la seva laca intenta impedir que l’únic rastre de neurona que un dia li va voltar pel seu desèrtic cervell no li marxi per sempre i el deixi més deplorable que ara. La seva falta de raonament, saviesa, dignitat a més d’un abominable sentit de la justícia, ha fet d’ell un dels il·lustres éssers deplorables. La seva absoluta parcialitat i inhibició davant d’agressions no fa més que condemnar-lo a pertànyer fins al judici final a aquesta casta, la dels deplorables.

L’altre ésser àrbitre a qui va dedicat de manera especial el post d’avui (s’entén que és extensiu a tots els àrbitres deplorables de la lliga espanyola) és per qui té l’honor de donar nom al personatge de la setmana: Ramírez Domínguez. La veritat és que no sé si és que té tantes neurones com punts la Remedios Amaya o és perquè simplement és espanyol del sud i ha vingut a cobrar l’impost revolucionari en forma de punts al Camp Nou, però el que aquest ésser deplorable ha comès avui al santuari blau-grana és absolutament escandalós. El deplorable aquest ha permès un joc ratllant la inculpació de crims de guerra dels jugadors racingistes, que no sé si és perquè el President nacionalista (espanyol) de Cantàbria els hi ha dit que anessin a acabar la feina de 1714 o si ha estat simplement la inferioritat absoluta de qualitat tant futbolística com humana que pateixen en comparació als jugadors del Barça, però el cas és que Ramírez Domínguez ha deixat que es pategés sense parar els que jugaven a l’esport que es corresponia amb l’esport que practiquen, o sigui futbol en lloc de trenca-cames. Aquest energumen ha arbitrat d’una manera que només ha pogut aprendre tenint Guruceta o Brito com a mestres, i si és així, cal felicitar-los perquè han fet una gran feina.

El desgràcia aquest ha pervertit un esport que ha de ser un espectacle, que ha de ser entretingut, i l’ha convertit (amb l’ajuda dels flèbils jugadors del Racing) en un espectacle el guanyador del qual era qui aconseguia sortir del camp amb les dues cames.

Estic segur que la llista de deplorables anirà creixent sense aturador ja que hi ha éssers que no poden parar. Quina pena de gent.

Valentia per Vilafranca


Vilafranca es mou, i ho fa ràpidament. En pocs dies de diferència s’han produït alguns fets significatius com pot ser la voluntat de CiU de presentar moció de censura o la presentació, el pròxim dilluns, dels cinc famosos punts de la Cup per poder pactar un acord de govern.

Vilafranca es troba en una situació políticament llastimosa, sense lideratge, sense projecte, amb un govern que fa aigües i que no compleix els seus propis compromisos. Però tot i així, aquest desgovern continua governant.

Vilafranca no mereix un govern tant gris, no mereix un govern d’aquestes característiques. Vilafranca mereix més.

Però hi ha projecte alternatiu? No, o segurament seria millor dir que de moment no.

La veritat no sé què és més greu, si el mal govern del PSC-PSOE o la falta d’alternativa dels grups majoritaris de la oposició. Perquè les coses clares, qui ha d’iniciar les converses per remoure els ciments de la política vilafranquina no són els grups minoritaris del consistori, qui ho ha de fer és qui té 8 regidors, i és trist observar que més enllà de la voluntat de presentar la moció de censura no s’ha explicat cap model alternatiu de Vilafranca, i és evident que sense model no hi pot haver pacte, ja que pactar sobre un paper ple de fum seria un suïcidi.

Per canviar és necessari proposar, alguns ja ho han fet, ara només cal que la resta, els que tenen la força en nombre de regidors, també ho facin.

Ara cal valentia per part de tothom, valentia i voluntat perquè a ningú se li escapa que el 100% de les propostes de cadascun no seran possibles, a no ser que el que es busqui sigui un espectacle de circ. Valentia per saber arribar a un acord, valentia per saber que és un moment històric per Vilafranca, per no fallar i que les cames no tremolin en el moment clau. Valentia en definitiva, per oferir i definir un projecte col·lectiu per la Vilafranca que ha de venir en els pròxims anys.

Segurament mai fins ara a Vilafranca hi havia hagut una situació com l’actual, on el canvi sembla més possible que mai. Tot i així ningú s’hauria d’il·lusionar massa per l’opció del canvi. Sincerament crec, una altra cosa és el que voldria, que el PSC-PSOE continuarà governant Vilafranca ja que els grups de l’oposició no arribaran a un acord.

Tanmateix però, mentre hi ha vida hi ha esperança i de moment ningú ha trencat en mil bocins el desig de canvi de rumb per Vilafranca.

12 de setembre del 2008

Relació Impossible


Ahir va ser la Diada Nacional de Catalunya, una diada que va estar centrada per les crides a la unitat dels partits polítics catalans per tal d’aconseguir un bon finançament per el nostre país.

Tot i la celebració de la Diada Nacional la notícia central del dia va ser la decisió del Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya de declarar il·legal la proposta de consulta política no vinculant que el govern del País Basc havia d’executar el pròxim 25 d’octubre que consistia en dues preguntes, la primera sobre si s’autoritzava a obrir un procés perquè els bascos puguin decidir el seu propi futur, i la segona sobre si volien la fi del terrorisme.

Com que preguntar als ciutadans sobre qualsevol tema sembla que per Espanya sigui un delicte, el Tribunal Constitucional ha declarat il·legal aquesta proposta, fent gala una vegada més de com n’arriba a ser de "democràtica" la Constitució espanyola del ja llunyà 1978.

Per anul·lar la llei de consultes del Parlament Basc, el molt legitimat Tribunal Constitucional ha adduït les següents raons. El TC diu que només l’estat té la potestat d’autoritzar referèndums tal com diu la molt democràtica Constitució espanyola, de la mateixa manera que exposa que cap altra autonomia podrà celebrar-ne (avís per a navegants) sense el permís del molt plural "gobierno de españa".
Una altra raó que donen els gens qüestionats membres del TC, és que de celebrar-se la consulta s’iniciaria una nova relació entre Euskadi i Espanya, fet que diuen alteraria el que exposa la Constitució, afirmen seria una reforma de la Constitució per la via dels fets consumats. El TC a més, fent-se amb un argument que el PP va fer servir en contra de l’estatut, diu que el futur d’Euskadi com que suposa un canvi en les relacions amb la resta de l’estat espanyol afecta a tots els ciutadans que tenen la sort o la desgràcia que pertany-hi i que tots haurien de poder decidir si estan o no d’acord amb el canvi de relació.
L’última aberració argumental del TC és que "el poble basc" no és subjecte per poder decidir res, i que per tant la consulta es basa en el dret a decidir d’algo que no existeix. Fantàstic.

Aquesta és la pluralitat d’Espanya i de la seva penosa Constitució, aquest és el nivell de democràcia i de llibertat que regna a l’estat espanyol, una democràcia i una llibertat pròpies de règims tant democràtics com Sèrbia, Rússia o la mateixa Espanya de fa 40 anys.

La decisió del TC és tal i com ha dit el Lendakari Ibarretxe, un atropellament democràtic amb totes les seves lletres ja que el TC interpretant una llei ha anul·lat un acord perfectament democràtic, un acord del Parlament basc pres per majoria, i com deia fa uns dies, la democràcia es basa en l’articulació de majories. És aquí on entra en escena un gran dilema, què és primer la democràcia o la llei? En principi una cosa va lligada a l’altra, però fets com aquest, i com també serà la retallada de l’estatut per part d’aquests jutges espanyols, fan pensar que en el cas d’Espanya no és pas així. A Espanya es viu en un estat permanent de conflicte, es viu en un estat d’intencionalitat encarada a uniformar i a tallar des del principi tota veu discordant amb la idea molt constitucional de la "unidad indisoluble de la nación española".

La democràcia és la paraula del poble, i no hi ha tanc que ho pugui impedir. La democràcia és el fonament de la cohesió social de qualsevol estat avançat, i només els règims totalitaris temen la seva força. La democràcia és la veu dels ciutadans i només els que se saben perdedors es neguen a escoltar-la. La democràcia és el poder del poble a decidir, i no hi ha ningú que ho pugui evitar, ni tan sols el Tribunal Constitucional.

Democràcia i Espanya, Espanya i Democràcia, una relació impossible.

11 de setembre del 2008

Bona Diada!!!!


Tot i que una mica tard, BONA DIADA NACIONAL A TOTHOM!


9 de setembre del 2008

TV3, 25 Anys!


Demà TV3 celebra 25 anys, 25 anys des de què Joan Pera va inaugurar les emissions de la pública catalana un 10 de setembre del llunyà i no conegut 1983.

TV3 és, negar-ho seria injust, una de les (poques) coses positives que els governs de centre-dreta del nacionalisme moderat encapçalats per Jordi Pujol van introduir al nostre país en clau nacional. Avui Catalunya no seria el mateix sense TV3, ja que en els difícils 80 al televisió nacional va poder aportar a la societat els elements necessaris per poder aprofundir en la cohesió social, i en conseqüència, en la cohesió nacional.

TV3 ha estat i serà sent un element de discussions perpètues, ja que des de certs àmbits polítics es busca incansablement l’ensorrament d’aquest ens tan especial. Diverses han estat les vegades que s’ha iniciat el debat sobre la inclusió de programes en castellà a TV3, fet que només pot produir-se fruit de patir una greu incultura i de restar allunyat de la realitat del país i a més a més, i aquest és el principal objectiu, d’intentar apartar de la normalitat la llengua pròpia de Catalunya.

Un dels debats que també s’ha produït últimament és el de la desnacionalització de TV3 des de què CiU va perdre la Generalitat. Tot són opinions, però tal i com es deia al diari digital "Directe" hauríem de recordar com estava TV3 el 2003 i el tractament que feia de les notícies, a més de qui les deia les notícies. TV3 no està tant malament com algú pretén fer creure, i com deia avui Mònica Terribas, TV3 ha estat líder molts pocs anys en el seu primer quart de segle, per tant la situació actual no surt molt dels paràmetres històrics de la cadena, tot i que no es pot permetre que es continuï de la mateixa manera tant en audiències com en qualitat, ja que fer-ho seria negar l’evidència.

En aquests 25 anys TV3 ha estat un referent social, és molt complicat trobar algú que s’identifiqui amb Telecinco o Antena 3, però no en canvi amb TV3. I aquest crec, és i ha estat un dels grans triomf de la televisió pública nacional.

TV3 té davant seu el repte d’adaptar-se als nous temps, uns nous temps que es presenten amb el mercat televisiu més fragmentat de la història on fer-se un lloc i fidelitzar un públic habitual és més complicat que mai.

Avui però cal dir ben alt, que per molts anys puguem continuar gaudint de TV3!

8 de setembre del 2008

Neix Reagrupament Independentista


"Som independentistes i sabem que el nostre país pot aconseguir la independència. Cada any noves nacions assoleixen la seva llibertat. Perquè en el món global en el que vivim disposar d’Estat propi, poder decidir lliurement el que més convé a cada moment, és un requisit indispensable per a qualsevol nació que es proposa progressar. I els Països Catalans no en som una excepció. El dilema al que ens enfrontem com a catalans és semblant al que s’enfronten Escòcia o el Quebec, o al que han resolt Montenegro o Eslovàquia; independència o perifèria que s’empobreix. Al món només compten els Estats, cada vegada més interdepenents, sí, però conservant tots ells la seva sobirania i el dret de decidir per desenvolupar-se en llibertat.

L’evolució del món i la situació d’espoli i crisi en la que es troba avui Catalunya no admet més dubtes ni vacil·lacions. Ni més divisions. Estem sotmesos a un Estat espanyol que s’enforteix i ens empobreix. I que sempre ha aprofitat les actituds covardes dels partits catalans i les divisions del catalanisme, de l’independentisme i, ara, d’ERC, per imposar-nos els seus dictats. Ho vam evidenciar fa un temps amb les retallades que va patir l’Estatut i ho tornem a tastar, de nou, amb el que s’està convertint en la segona part d’aquell desastre: les rebaixes en la negociació del model de finançament. Un finançament just i adequat, per cert, sense el qual s’agreujarà la situació de les famílies i de les empreses, atesa la crisi econòmica que plana al damunt nostre.

Aquests episodis ens ensenyen que només ens en sortirem si, amb urgència, bastim un projecte que no s’arronsi davant de l’Estat espanyol i comencem a superar la inèrcia de divisions que ens han debilitat. Certament, no serà una tasca fàcil, perquè implica canviar el sentit negatiu de la nostra història recent. Però si ens ho proposem de nou, amb coratge i humilitat, i amb l’experiència que hem acumulat, estem segurs que és possible teixir tota la xarxa de complicitats que necessitem per guanyar. I com que per teixir i cosir el que cal és posar fil a l’agulla Reagrupament.cat i Esquerra Independentista fem el pas i ens unim, i comencem a caminar, des d’ara, com a Reagrupament Independentista.

Treballar plegats ens servirà per donar una nova empenta a l’independentisme en un moment en el que té possibilitats d’esdevenir majoritari i que no podem desaprofitar. Si alguna cosa ha quedat clara a Catalunya aquests darrers anys ha estat el fracàs clamorós de tots els partits en l’intent il.lús per reformar Espanya a través d’un nou Estatut. Demostrat empíricament, al nostre país només li queda un camí per progressar: conformar un renovat projecte independentista, seriós, capaç de plantar cara a l’Estat i de superar les tremolors de cames dels que pacten a Madrid, i disposat a mobilitzar i a aglutinar les millors energies al seu voltant.

Sí, aquest és el projecte que exigeix cada vegada més gent i que volem impulsar a ERC; el de la fermesa, el del coratge i el de la il·lusió. El projecte de canvi que farà més forta la única força política que avui pot aconseguir un Estat per a Catalunya. I per a desenvolupar-lo la unitat torna a ser necessària. La nostra voluntat és la de seguir sumant i sumant, ser el pal de paller perquè es puguin afegir al canvi i a ERC totes aquelles persones que creuen que el que estem fent val la pena. Així que no cal que ningú ens busqui contra ningú perquè no ens hi trobarà.

Finalment, volem fer una reflexió i una crida a tothom. És cert que som molts els que avui desitgem la llibertat de la nostra nació. Molts més que en qualsevol altra moment de la nostra història recent. Prous, fins i tot, com per aconseguir-la si ens hi posem alhora. Però hem de ser conscients que tot i les poderoses raons que tenim per marxar d’un Estat espanyol que espolia el nostre esforç, que ens impedeix aconseguir el benestar que ens mereixem o poder ensenyar al món totes les potencialitats que tenim com a ciutadans, la nostra independència, per canals estrictament democràtics, no serà un procés plàcid ni exempt de tensions perquè Espanya no és un Estat veritablement democràtic.

Per tant, no n’hi ha prou amb que una majoria de catalans es planyi en silenci o que ens queixem des de casa cada vegada que ens posen pals a les rodes. Ni podem cometre l’error de creure que assolir un Estat propi és cosa només d’elits o de polítics professionals. Companyes i companys, la llibertat i la independència nacional són conquestes col·lectives que només aconsegueix un poble en moviment, que requereixen de l’esforç i la militància de país de totes i tots. “Ara és l’hora catalans”, així ens crida el nostre himne, i així ho proposem nosaltres. És l’hora del Reagrupament Independentista per rellançar el partit històric que ens ha de conduir a la llibertat, Esquerra Republicana de Catalunya."

7 de setembre del 2008

Personatge de la setmana: Bandera estelada


Aquesta setmana el personatge dels últims set dies no fa referència a algú que hagi estat notícia aquests dies, sinó més aviat a "algo" que ho serà en els pròxims dies, concretament a la meitat de la setmana.

Dijous es celebra la Diada Nacional de Catalunya i com és tradició s’hissaran senyeres als ajuntaments i es penjaran estelades als balcons. Aquest any però en motiu de la commemoració del centenari de la bandera estelada, de la bandera que encarna els desigs de llibertat i de sobirania del poble català, també onejarà en diversos ajuntaments del Principat. Les últimes dades parlaven que uns cinquanta ajuntaments homenatjaran la bandera estelada, entre les quals Vilafranca o altres capitals de comarca com Figueres i Ripoll.

La situació de Vilafranca però és complicada. El Ple de l’ajuntament va votar per majoria que durant els dies 10 i 11 es pengés en un lloc preeminent de l’ajuntament l’ensenya estelada, però l’equip de (des)govern del PSC va votar-hi en contra amb el suport del PP i amb la col·laboració covarda d’IC-V. Perquè que ningú en dubti, si s’hagués proposat penjar la bandera del Tibet, de Palestina o del Sàhara, tant el PSC com IC-V hi haguessin votat a favor, però és clar, quan es tracta de casa nostra ens tornem més papistes que el Pepe.

Sincerament, crec que el (des)govern municipal del senyor Esteve no atendrà la voluntat ciutadana, que via Ple, ha manifestat que vol l’estelada penjada al balcó de l’ajuntament. L’Esteve segurament no penjarà l’estelada al balcó. Però per què no?
Durant el Ple en què es va aprovar i desprès parlant amb militants socialistes de Vilafranca, s’han defensat dient que "l’estelada no representa a tothom" , que "la majoria de Vilafranca no la vol" o que " l’estelada és il·legal" .

En quant a si representa a tothom no hi ha dubte, és clar que no, però de la mateixa manera que ni l’espanyola ni la francesa ho fan, cap bandera representa a tothom. I més encara, a l’ajuntament s’hi ha penjat altres banderes que de ben segur tampoc representen a tota la població, però bé que es van penjar en el seu moment.
Quan afirmen que la majoria no la vol, el que estan fent és un cop d’estat al sistema democràtic. El nostre sistema és parlamentari i s’expressa mitjançant les majories, per tant afirmar que la majoria ciutadana no la vol, quan la majoria absoluta del Ple municipal que és elegit per la població ha expressat tot el contrari, no és menys que un mal favor per la consolidació de la democràcia. La veritat és que aquest argument venint dels sociates és realment escandalós, sobretot perquè obliden que governen un país (el nostre) quan la majoria dels ciutadans no els han votat…
I sobre si l’estelada és il·legal, doncs res, tranquil·litzar-los i només cal que es llegeixin la llei sense l’adoctrinament centralista i jacobí que els imposen des de més enllà de l’Ebre i veuran que l’estelada no és il·legal.

Tant si el (des)govern de l’Esteve i del PSC pengen o no l’estelada, l’estelada serà al balcó amb tots els honors que mereix perquè així ho ha volgut la voluntat popular. El poble és el motiu principal del perquè existeix aquesta bandera, una bandera nascuda per alliberar un poble, una gent, unes persones.

Una bandera nascuda per fer història, una bandera que onejarà als balcons dels ajuntaments d’arreu del país per escampar les ànsies de llibertat i de sobirania d’un poble que lluita per ser igual que tots i cadascun dels pobles lliures del món. Sobirà i independent.

L’onze de setembre, l’estelada onejarà a l’ajuntament!

6 de setembre del 2008

Llibres d'estiu: 1714


S’acaba l’estiu i comença el setembre i amb ell es reinicien de cop totes aquelles activitats que el mes d’agost han fet vacances. Una d’elles, és la vessant política. La política al nostre país comença als volts de l’11 de setembre.

L’onze de setembre és el dia de la Diada Nacional de Catalunya, una diada que normalment acostuma a donar un discurs de gran calat nacional reivindicatiu.

Però, que celebrem per l’onze de setembre? Per què és la Diada Nacional del nostre poble? Per què és en aquell dia que pengem la senyera i l’estelada als balcons? L’onze de setembre Catalunya celebra que al 1714, Barcelona i per extenció Catalunya va perdre la guerra de succeció, l’11 de setembre celebrem que Felip V de Borbó va abolir les Constitucions i llibertats de Catalunya i que començava un pla per assimilar els catalans dins la nació castellana, un pla que encara continua present i actiu, però que desprès de 300 anys, aquest pla, encara no ha vençut.

El 1714 va passar fa molts anys, i segur que molts fets que hi van tenir lloc hauran desaperagut i serà impossible recuperar-los, tot i així, el que sí és possible és fer alguna aproximació a aquells anys que van canviar la sort de la nostra nació. Una bona aproxiació a aquells temps és€ la novel.la d’Alfred Bosch i editada per Columna “1714”.

És cert, és una novel.la i per tant el fil conductor de la història és fabulat, però no pas els fets que hi succeeixen, fet que permet endinsar-se completament dins la trama i anar descobrint els actes i les decisions que van conduir a la derrota catalana i a l’inici de la dominació borbònica.

“1714” és un bon llibre per saber i conèixer el que va passar i el que va provocar la derrota, i a més, saber-ho des d’una manera entenadora i digerible.

Catalunya necessita més que mai que els fets que han fet el poble que som siguin coneguts en la seva màxima visió possible, ja que sinó serà impossible crear aquest imaginari col.lectiu de símbols, història i en el fons de país, i sens dubte, aquest llibre hi ajuda.

5 de setembre del 2008

"De dónde soy o de dónde vengo?"


És curiós, des del 2003 es posa en qüestió l’estratègia política d’Esquerra, una estratègia que de tan bona que era ha acabat no acomplint tots els seus objectius. Esquerra va escollir tan el 2003 com el 2006 formar govern amb les forces més progressistes del panorama català (em nego a definir el PSC d’esquerres tenint gent com el Corbacho) argumentant al 2003 un canvi de model i d’aire nou a la Generalitat, que era necessari, i al 2006 justificant-ho en tant que desprès de l’aprovació del retallat estatut, a nivell nacional tant CiU i el PSC tenien el mateix objectiu, i que per tant es triava l’ampliació de les polítiques socials.

Bé era una opció. Aquesta estratègia va generar llavors, i encara ho continua fent, una contestació molt gran per part de diversos grups nacionalistes que veien que el referent de l’esquerra nacional i independentista pactava amb un partit com el PSC en detriment de CiU.

Torno a dir sense problemes que defenso al 100% el pacte del 2003, tant per ocasió històrica com per democràcia. Desprès de 23 anys de nacionalisme moderat de centre-dreta convenia que les esquerres catalanistes oferissin aire nou, i més encara amb l’aprovació de l’estatut pel mig.
No puc ser tant rotund amb el pacte del 2006, i també sense problemes dic que no acabo de veure quin projecte es porta des de dins del govern.

En tot, però, el post d’avui no té per intenció parlar sobre el govern, no. El post d’avui té per intenció parlar sobre el perquè es fa difícil que hi hagi una alternativa possible.

A principis de setmana, concretament dimarts, Josep Maria Pelegrí, Secretari General de Unió, va afirmar que és impossible pactar amb Esquerra perquè és independentista, i que per poder pactar-hi ERC hauria de deixar de ser-ho. Pelegrí forma part d’un partit, del qual el seu màxim dirigent va dir que el principi d’Esquerra és no tenir principis. Bé, segurament el fet de no pactar amb Unió demostra tot el contrari, no?

Centrem-nos, Pelegrí posa aigua al vi en els intents de què en un futur (proper, llunyà…) les dues formacions que formen CiU i Esquerra puguin col·laborar més estretament.
Darrerament, més ben dit des del 2003, els dirigents de la federació no han parat de dir tot d’exabruptes en contra d’Esquerra i responsabilitzant-los de la desnacionalització del projecte de país, de la mateixa manera que acusaven a Esquerra de renunciar a coses que ells mateixos abominen, com la independència, i aquestes declaracions en són un exemple.

Al Pelegrí aquest, (que cobreix les pròpies incapacitats en un projecte de casa bona i trepes sobre-representats, per què, per quan Unió es presentarà sola a les eleccions?) li caldria entendre que potser és precisament el revés que Esquerra no ha pactat amb CiU. Pelegrí hauria d’entendre que Esquerra no podrà pactar amb CiU mentre la seva tropa d’unionistes no se separi de CDC.

Perquè miri senyor Pelegrí, el PSC pot ser moltes coses, però com a mínim respecte les idees dels altres, en canvi, ja s’ha vist que Unió no ho fa. Vol dir que vostè hauria de pactar l’ingrés d’Unió amb el PP, que també és tant tolerant amb les idees dels altres?

Tota la brunete que sospira perquè hi hagi un pacte entre Esquerra i CiU, faria bé de no oblidar totes i cada una de les declaracions d’aquests "nacionalistes", nacionalistes que lluiten per mantenir el nostre poble pels segles dels segles dins del Regne d’Espanya. Recordeu quan Duran Lleida va dir que la independència li importava un "carajo" o el descendent del Cambó, l’eurodiputat Guardans quan va dir que estava cansat de parlar d’independència? Recordeu?
Amb ells Esquerra podrà construir l’horitzó nacional de la sobirania? Amb aquests?

No, amb ells no podrem, i no ens enganyem, amb el PSC segurament tampoc. Però no caiguem en la trampa de cremar-ho tot i de pensar que amb CiU aniríem millor com a país, perquè mentre CiU segueixi de la mateixa manera, no hi haurà res a fer.

Només queda l’esperança de què CDC forci la desfederació amb Unió, llavors ja seria una altra cosa, i tot podria ser possible.

4 de setembre del 2008

Catalunya perplexa


Segons sembla el PSC viu en una altra galàxia, una galàxia molt, molt llunyana, perquè segons un estudi de l’Institut d’Estudis Catalans, els ciutadans no saben on va Catalunya i estan desorientats i perplexos, tot el contrari que el lema del seu Congrés celebrat al juliol.

Fora conyes, l’estudi de IEC es recolza per argumentar el desorientament i la perplexitat dels catalans, adduint divereses causes.
Per una banda es diu que els catalans no saben respondre als nous reptes que comporta l’onada d’immigració que ha patit el nostre país en els últims anys i que entenen que aquest fet comportarà canvis en les tradicions i costums propis.
I per altra banda es diu que els ciutadans han pres consciència de què Catalunya ja no és el motor d’Espanya ni en termes econòmics ni en termes de modernitat. L’estudi també apunta que el debat estatutari va cansar a gran part de la població i que és aquest punt el que ha incrementat el nivell d’abstenció.

Sobre aquest punt només dir un parell de coses. El procés de l’estatut va ser llarg i farragós, sí, però el que va cansar més va ser tot el llastimós espectacle que es va produir a partir del 30 de setembre. La il.lusió i esperança que va generar l’aprovació del text es va trencar en mil bocins. Recordo perfectament aquell 1 d’octubre del 2005, tenia 17 anys i feia 2n de batxillerat, i bé a la classe la gran majoria estava contenta i feliç per aquell estatut que apropava Catalunya a unes quotes d’autogovern acceptables. Tota aquella il.lusió i esperança es va trencar una nit enmig de la noctornitat traïdora, ajudada tot s’ha de dir i recordar, per la campanya racista del PP en contra de Catalunya.

Tornant a l’estudi. Es diu que els ciutadans perceben que no hi ha un projecte de país clar, un projecte que faci que Catalunya torni a ser aquella societat emprenadora i líder. És evident. Precisament el que ha provocat l’estatut retallat és aquest estat de consciència.

L’estatut es va formular en els termes del catalansime polític clàssic amb alguna aportació gens menyspreable del nou catalanisme desacomplexat. L’estatut es va escriure sota la premisa de la convivència amb Espanya i per tant sota teoria dependent. Ara bé, oferia un nou objectiu en termes d’estructura política i d'objectiu nacional, ja que es deixava de banda l’esgotat autonomisme del “peix al cove” i s’obria una nova via anomenada federal.

En la via federal de l’estatut hi va confluir totes les famílies del catalanisme, fet que va permetre que la gran majoria de la població prengués com a pròpia aquesta nova finestra oberta. El resultat de tot plegat ja el coneixem.
Desprès de la retallada perpetrada per Mas i Zapatero i amb l’aprovació entusiasta del text per part del PSC, CiU i ICV, en menys de dos anys s’està comprovant que aquest text no aporta solucions per els problemes dels catalans i de les catalanes, a més de què tota decisió passa per Madrid, quan l’objectiu inical fou que no fos així. Per tant els catalans veuen que es torna altra vegada a l’esgotat “peix al cove”, un model que ja havien deixat a l’habitació dels mals endreços, esperant torn per anar a la deixellaria.
Els catalans no saben doncs quin és el projecte de país que Catalunya necessita. Aquesta és una gran notícia. Com he dit tant l’autonomisme com el federalisme han quedat vistos per sentència davant la inoperància que demostren a l’hora d’aportar solucions, és evident doncs que no poden ser els eixos d’aquest nou projecte de país que reclamen els catalans.

Quin és aquest nou projecte de país que sigui capaç de retornar a Catalunya el lideratge en polítiques socials, polítiques econòmiques, alhora que permeti una modernització important del país i faci crèixer l’autoestima dels seus ciutadans?

La resposta (al meu entendre) és obvia i més necessària que mai. El projecte de país capaç de fer una Catalunya líder, moderna i pròspera és la de l’Estat propi, la de la independència.

Només amb un Estat propi Catalunya podrà recuperar empenta econòmica, només amb un Estat propi Catalunya podrà modernitzar-se, només amb un Estat propi Catalunya podrà dotar-se d'un estat del benestar potent, només amb un Estat propi Catalunya podrà ser exactament i res menys que el que els catalans i catalanes vulguin.

La perplexitat passarà quan la majoria prengui consciència d’aquest fet. De moment ja en són el 37%, i sumant. Us hi apunteu?