31 de març del 2009

Arguments Pragmàtics; Arguments Nacionalistes


Ahir al Club de TV3 es va fer un interessant debat sobre la independència arran de la publicació del llibre de Patrícia Gabancho, Crònica de la Independència. En aquest debat hi van participar Ernest Folch, Joan Reig i Gabancho a favor de la independència, i Víctor Amela, Àlex Salmond i Albert Montagut en contra. Bé, el senyor Montagut en principi hi anava com a "indecís" però la veritat que veient els arguments exposats es pot afirmar que va acabar fent front comú amb els unionistes.

Un dels elements més importants que es van poder observar del debat van ser les intervencions de ciutadans que donaven la seva opinió sobre sí o no a la independència.

La majoria que deien que sí ho argumentaven en termes utilitaristes, pragmàtics. En canvi els que s’hi oposaven tan sols exposaven motius nacionals, és a dir "yo soy español y esto es España".
Aquest sens dubte és un dels triomfs més importants que l’independentisme ha aconseguit en els últims cinc anys, el de fer visible que amb la independència es viurà millor. Campanyes sobre el dèficit fiscal, sobre la manca de serveis, sobre les polítiques que emprèn Espanya per ofegar Catalunya… tots aquests factors estan calant a la població, i aquest fet és altament positiu.
La independència, s’ha dit molts cops, no arribarà només a partir del sentiment nacional català, sinó que la independència arribarà a partir d’un cúmul d’estímuls, molts dels quals seran elements materialistes, viure millor, tenir una millor economia… alhora que es podrà tenir control sobre elements medioambientals, i a més es podrà ser solidari sense tenir una pistola al cap.

Aquests eren la majoria dels arguments que es brandaven des de la banqueta independentista, uns arguments que distaven molt dels que defensaven els partidaris de la unió amb Espanya. Ells argumentaven que ells se sentien espanyols i que per tant no volien marxar d’Espanya. I punt. Bé, també posaven dubtes a sí en un futur estat català es viuria millor o no, però ho feien sense dir perquè creien que no…

En definitiva, que una vegada més, i només centrant-se en alguns dels arguments del debat d’ahir, es pot afirmar que l’independentisme és absolutament transversal a més que ha aconseguit fer veure a la població que és sinònim de progrés, de millora. En canvi l’unionisme només pot agafar-se a la bandera del nacionalisme espanyol per argumentar la permanència a Espanya.

Uns porten il·lusió i futur, els altres es limiten a atiar fantasmes del passat per fer por.

29 de març del 2009

Personatge de la setmana: Francisco Romero


El personatge de la setmana d’avui podria ser ben bé la nostrada ministra espanyola de defensa per la seva brillant contribució a la internacionalització de les aspiracions de llibertat del poble català o també ho hagués pogut ser el secretari general d’Unió Democràtica que s’ha postulat clarament per pactar amb el "gobierno de españa" les mesures per fer front a la crisi o fins i tot el director general de policia de Catalunya, Rafael Olmos, a qui queden poc més de dos telenoticies. Però no. El personatge d’aquesta setmana és l’actual alcalde de Vilafranca, que de la mateixa manera que Olmos, li queden poc més de dos telediaris.

Francisco Romero Gamarra va néixer a Vilafranca del Penedès l’any 1974, en el si d’una família que havia emigrat de la seva terra forana i havia trobat a Catalunya la seva nova llar. Romero en el seu discurs d’investidura el passat divendres 21 de març va desglossar la seva trajectòria vital, professional i política, per tant no ho repetiré.
Romero va entrar a l’ajuntament al 1999 de la mà de Joan Aguado i va repetir al 2003 i al 2007, aquest últim com a número dos de la llista. Romero ha estat doncs, quasi 10 anys al govern municipal.

L’alcalde actual en el seu discurs va reclamar confiança, confiança perquè assegurava que una nova etapa de relacions començava a Vilafranca. Una nova manera de fer que combinava amb un nou projecte. Un nou projecte que sorgia del mateix grup de persones que havia conduït Vilafranca a una situació de paràlisi total. Per tant, sincerament, un discurs condemnat al fracàs per manca de credibilitat. Si la maniobra de dimissió de l’anterior alcalde per intentar condicionar l’assemblea d’Esquerra ja va ser barroera i patètica, l’últim intent de Romero de donar compliment, dos anys tard, a l’acord de pressupostos del 2007 amb Esquerra, ja resulta delirant.

Romero va ser investit el 21 de març i podria deixar de ser alcalde el pròxim 14 d’abril, ja que ahir l’assemblea d’Esquerra de Vilafranca va aprovar donar suport a la moció de censura presentada per CiU i que compta amb el suport de la Cup, per poder fer un canvi de govern.

Esquerra però no només va aprovar donar suport a la moció, una moció que ha d’anar acompanyada d’unes garanties de governabilitat. Esquerra a més va aprovar que aquesta moció s’ha de basar en el programa que tant CUP i CiU han pactat amb Esquerra, i que dins d’aquest programa hi ha unes prioritats que fan referència a fer front a la crisi i a l’ajut a les famílies incrementant les polítiques socials.

Fer una moció de censura no és com votar una simple moció, una moció de censura és molt més ja que aquesta moció ha de ser constructiva. Aprovar una moció amb el simple argument de "fote’m fora els sociates" no va enlloc. Una moció de censura serveix per construir, per avançar, per canviar. I això és el que Esquerra va fer ahir. Proposar unes prioritats per poder avançar i canviar Vilafranca.

En definitiva, que a partir de la decisió d’Esquerra, Francisco Romero passarà a la història, tal i com li diu algun bon amic, com a Francisco el breu.

27 de març del 2009

Calaix de Sastre II


Continuem en període d’exàmens, així que els post amb contingut via píndoles segueix en plena aplicació.

Un dels temes que durant la setmana ha assaltat les principals portades dels diaris i a ocupat les tertúlies de ràdios i televisions, ha estat l’anunci de la retirada de les tropes espanyoles de Kosovo. Aquest fet va ser anunciat per Chacón i va causar gran malestar a totes les instàncies internacionals des de l’OTAN fins a la nova administració de la Casa Blanca.
"L’equívoc" de Chacón sembla que ja està en vies de solució i que la turmenta ha passat, ara bé, haurà passat l’enrabiada inicial de les organitzacions internacionals i dels governs aliats, però el que és evident és que Espanya desprès d’aquesta jugada mestra queda amb poc prestigi internacional a més que ha demostrat que qualsevol inestabilitat interna pot causar un cop de timó en la seva política internacional, fet que a partir d’ara la farà ser considerada com un soci no fiable.
Realment és una bona noticia, tot el que desgasti a Espanya en matèria internacional és una bona noticia per aquelles que no volen viure sota el seu jou. A més, aquesta situació ha demostrat que els espanyols saben perfectament que la independència és possible i que l’ampliació interna de la Unió Europea serà un dels desafiaments que Espanya haurà de fer front en un futur pròxim. Decisions precipitades com aquesta així ho demostren.

Un altre tema que s’ha anat arrossegant des de la passada setmana ha estat tot el que ha envoltat el tema de les mobilitzacions estudiantils en contra de la resposta dels Mossos del passat dimecres 18. La manifestació d’ahir dijous va transitar amb total normalitat, responsabilitat i de manera pacifica, desautoritzant tot una corrua d’autoritats universitàries i del departament d’interior que pretenien desdibuixar les mobilitzacions inculpant-les amb tot d’acusacions infestes. Saura però, continua al govern i no pensa dimitir…
Ara només cal esperar que des del departament d’universitats s’impulsi novament la taula nacional de negociació, i que aquest cop hi participin tots els estaments, per parlar sobre com es pot millorar la implementació del Pla Bolonya.

Un dels temes més importants de la setmana ha estat l’aval del Parlament europeu a la immersió lingüística alhora que també les lloances de la Comissió Europea a la nova llei del cinema que obliga a que hi hagi un 50% de les cintes en català. Aquestes són dues grans noticies, dues noticies que han de fer reflexionar a certa gent del país. Primerament constatar el fracàs del Partit Popular i el seu intent barroer d’intentar que el Parlament Europeu critiques la immersió, un sistema que ha garantit que a Catalunya se sàpiguen més llengües que en qualsevol regió del seu refotut estat. I en segon lloc i sobre la llei del cinema, a CiU li hauria de caure la cara de vergonya pel seu nul sentit de país i pel seu inexistent sentit d’estat. Criticar la llei del cinema adduint que el més important és donar suport als empresaris i deixar el català per més endavant degut a la crisi econòmica, és d’una baixesa moral que fa marejar.
Des de fa alguns mesos tot de dirigents de CiU han dit per activa i per passiva que a Europa no s’hi pot anar a construir país, que a Europa els elements identitàris o singulars de Catalunya no hi tenen cabuda, si així pensen ho tenen molt fàcil, que votin directament al PP o al PSOE i que deixin que la bona gent del país pugui fer confiança a aquells que sí que creuen que és precisament a Europa on és més necessari que mai defensar els drets dels catalans.

Ahir es va saber que el Parlament basc el presidirà un diputat del Partit Popular. La veritat és que cada vegada que hi ha alguna notícia referent a Euskadi i per televisió surten representants del PSOE o del PP rient amb amples somriures, l’estómac fa una giravolta i el dinar torna a pujar per on poca estona abans havia baixat. La democràcia al País Basc ha estat violada, la democràcia al País Basc ha sofert la pràctica per antonomàsia de la Restauració borbònica. La tupinada. Qualsevol persona que es declari demòcrata no hauria de tolerar tals aberracions, ja que al fer-ho es convertirà en còmplice d’un fet tan greu com aquest.

I per últim. Demà se sabrà si a Vilafranca hi ha un canvi d’alcalde ja que demà hi ha l’Assemblea d’Esquerra que serà la que decidirà o blanc o negre, o un o l’altre, o R o R, canvi o continuïtat, o F o P.
Fer política implica mullar-se, fer política implica prendre decisions per més que totes les opcions siguin no bones.

22 de març del 2009

Personatge de la setmana: Eamon de Valera


Eamon de Valera va néixer al 14 d’octubre del 1882 als Estats Units. Eamon és d’aquelles figures sense les quals no es pot entendre la història d’un país. Eamon de Valera, tot i algunes valoracions, és sens dubte la, o una de les figures més importants i determinants que ha tingut Irlanda durant el segle XX.

Eamon des de molt aviat va involucrar-se en política. La militància la va començar a la Lliga Gaèlica, una entitat que treballava per mantenir i evitar que es perdés tota la cultura pròpia d’Irlanda com la llengua, els esports, la literatura…

Eamon però no en va tenir prou i per això va afiliar-se als Voluntaris Irlandesos, una organització que va participar en la Revolta de Pasqua de 1916, el primer intent de declarar la Independència d’Irlanda. Amb el fracàs de la Revolta de Valera és detingut i condemnat a mort, una condemna però que mai es va fer efectiva entre altres coses perquè de Valera tenia ciutadania nordamericana.

Un cop fora de la presó de Valera es converteix en el President del Sinn Féin i és elegit diputat a Westminister en unes eleccions on el partit republicà arrasa. Els diputats irlandesos elegits en aquelles eleccions van constituir-se en parlament irlandès i van elegir a de Valera com a Primer Ministre, encara que ell no va poder assistir a la sessió perquè estava detingut altra vegada.

De Valera va encapçalar la lluita per la Independència, no des de primera línia politico-militar, com si Michael Collins, sinó simplement des de l’àmbit polític, en tant que primer ministre irlandès, i posteriorment com a President de la República.

Finalitzada la Guerra per la Independència, es firma el Tractat per el qual Irlanda del sud passa a ser un Estat Lliure, però els sis comptats del Nord es mantenen dins de sobirania britànica. Aquest Tractat no és acceptat per de Valera ni per algun sector del Sinn Féin, fet que porta a la Guerra Civil irlandesa de 1922.

De Valera finalment, un cop acabada la Guerra Civil i establert l’Estat Lliure d’Irlanda es converteix en President del Consell Executiu i finalment en President de la República d’Irlanda.

De Valera va dedicar tota la seva vida a la llibertat del seu poble, va dedicar el seu temps a fer créixer la consciència nacional entre els irlandesos. Durant anys va lluitar contra l’imperi britànic per amor a la pàtria. De Valera va cometre molts errors per un accés d’idealisme i egocentrisme, però el seu llegat i la seva lluita continuen avui dia ben vius.

20 de març del 2009

Conseller Saura: Dimissió!


El conseller Saura té un problema, un per no dir molts però serem benvolents. Saura no té l’alçada política per seguir al Govern de la Generalitat, i molt menys per ser-ne el conseller d’Interior. Si a l’estiu ja va demostrar que la seva incompetència no té límit en relació a la negociació del finançament, aquest passat dimecres el conseller Saura tornava a fer gala de la seva falta de neurona, aquest cop però s’ha superat.

Entenc que de Saura no va sortir l’ordre o la indicació d’anar a trinxar als manifestants, però el que és innegable que Saura és el màxim dirigent de la conselleria que té el control dels Mossos, i per tant, és ell el màxim responsable, tan quan s’acaba amb una banda de distribució de drogues, com quan passen fets tan lamentables com el de dimecres.

Perquè el que va passar no té masses qualificatius la veritat. És absolutament aberrant la manera de com van ser desallotjats els estudiants que de manera pacifica estaven tancats al rectorat de la UB, tot i que personalment jo no hi estic massa a favor, però encara més aberrant i injustificable és el que va passar a la nit.

Veure les imatges de televisió on es veu com la policia d’una manera absolutament il·lògica carrega de la manera que ho va fer és increïble. Veure com la policia carrega i persegueix manifestants durant metres i metres tan sols per pegar-los, és intolerable.

Avui diversos companys que van anar a aquesta manifestació, la majoria no entren en els tòpics que Saura i algun rector il·legítim d’alguna universitat han volgut donar, encara parlaven i ho feien amb aquell sentiment de por i d’angoixa, amb intranquil·litat. Veure’s perseguit per la policia tan sols per manifestar pacíficament la teva opinió no et deixa precisament massa tranquil respecte a la policia ni en el sistema. Per què, a què es va deure la carrega? Perquè va ser una carrega contra tota la gent que estava als carrers, no contra els desgràcies de sempre que volen "petar" la manifestació per poder dir que la policia "tortura i assassina".

Total, carregues indiscriminades, persecucions il·legals… però un dels fets més esgarrifosos és que la policia en els fets de dimecres no es va limitar a "pegar" a manifestants, sinó que també van carregar contra persones que passaven per allà, nen de 10 anys inclòs, però el més bèstia és que van carregar també contra els mitjans de comunicació que cobrien la manifestació. Realment veure un policia pegant amb la porra a professionals que estan fent la seva feina és una imatge que mai, mai, mai hagués pogut imaginar que veuria al nostre país.

En definitiva, que els errors en política es paguen, i Saura ja en porta uns quants a l’esquena. Saura abans de presentar la dimissió però, ha de cessar el director general de la Policia de Catalunya perquè difícilment aquest cos tan important per el nostre país podrà recuperar el prestigi tenint elements com aquest al capdavant.

18 de març del 2009

Calaix de Sastre


Uns dies d’abstracció blocaire no van malament, encara que siguin per una absoluta manca de temps. La veritat és que intentar compaginar totes universitat, feina, partit, temps personal, i a més, escriure al bloc arriba un moment en què resulta veritablement difícil. Així doncs avui faré un petit repàs de diversos temes que han passat aquests dies i que crec rellevants.

Primerament destacar la gran victòria de l’esquerra a El Salvador, una victòria que arriba desprès de més de vint anys de la dreta. És realment encoratjador veure el mapa de sud Amèrica on només hi continuen havent-hi dues taques de governs de dretes, i on l’esquerra, en la gran majoria de països, ha sabut transformar-se i adaptar-se al segle XXI amb un discurs allunyat dels dogmatismes estalinistes del passat, a més que ha guanyat una esquerra més pròxima a la brasilera de Lula que a la veneçolana de Chavez. La victòria del candidat de l’esquerra haurà de permetre que El Salvador avanci cap a la reconciliació nacional, ja que les ferides que es van obrir durant la Guerra Civil encara no han estat tancades, a més que amb aquesta victòria es podrà posar en pràctica tot un bon paquet de mesures per tal d’afavorir els més necessitats.

Un altre tema important ha estat la conferència de Mas dilluns al Palau de Congressos per parlar sobre les seves receptes contra la crisi. La veritat és que no he pogut llegir encara la conferència, però fent un repàs al que n’ha destacat la premsa no puc evitar sentir que aquestes receptes no són les més apropiades. Cal abaratir l’acomiadament? Cal abaixar impostos? Cal abraçar el populisme de caire chavista anunciant que ell s’abaixaria el sou si fos President? Cal?
De la mateixa manera que no combrego amb les receptes de Mas, tampoc ho faig amb les del President Montilla, que uns dies abans havia pronunciat un discurs en el que advocava per retocar l’estat del benestar, per reduir-lo, a més que igual que Mas, apostava per introduir el copagament en la sanitat. Crec que no cal ser massa intel·ligent per qualificar aquest discurs com a mínim no d’esquerres.
Els problemes de la sanitat pública catalana no se solucionaran amb el co-pagament i per tant renunciant a un dret i a un pilar de l’estat del benestar, les problemes de la sanitat pública se solucionaran quan Catalunya tingui un finançament just, o si us plau que sigui aviat, quan sigui un estat independent.

Sobre finançament un parell de coses. Primera que ja comença a ser hora de què el Govern de la Generalitat digui prou i que s’ha acabat la conya de prendre el pèl al poble català. Ara segons es diu no serà fins a l’estiu que hi haurà el nou finançament. Un any desprès del què marcava l’estatut. Ja es pot observar de què carai serveix el text que ens havia de portar, segons qui el va pactar, quasi fins a la llibertat orgàsmica. Una vegada més és dóna la raó a aquells que veient l’ensarronada que significava el Pacte de La Moncloa el 18 de Juny del 2006 van votar que NO al pacte de la vergonya.
Però la noticia referent al finançament ha estat l’acord entre el govern andalús i "el gobierno de España" que pretén posar a zero el suposat i santificat "deute històric" d’Espanya cap a Andalusia. Deute que espero que no ens facin creure que és per la gran aportació que fa aquesta comunitat al finançament global de l’estat o a la seva participació en el fons de solidaritat… En definitiva, Andalusia ja té el seu finançament al voltant dels 1.200 milions d’euros, una xifra que segurament no serà massa diferent de la què el ministre Solbes proposarà al govern català, una proposta que haurà de ser rebutjada de manera immediata ja que no suposarà en absolut cap millora per les finances de La Generalitat.

I per últim Euskadi. Euskadi avança cap a un escenari de divisió profunda de la societat ja que el govern i el Parlament que sorgeixen de les eleccions, no serà ni és representatiu de la societat basca, no perquè hagin pactat la segona, la tercera i l’última força política, ja que és del tot legítim, sinó perquè en l’hemicicle no hi tindrà accés de paraula gran part de la societat, expulsada per una llei més pròxima a temps ja passats que no pas d’un estat pretesament democràtic i de dret. Tot i així hi ha camí per l’esperança, ja que Arnaldo Otegi va declarar que les forces que aposten per un estat independent han de començar a caminar juntes. És realment un nou element molt interessant i que pot obrir noves expectatives de cara poder solucionar el conflicte polític basc. Per tal d’aconseguir aquesta unitat independentista, no s’hauria de començar per condemnar la violència però?

En fi tot de coses que han passat en els últims dies, uns dies interessants, com també ho seran els que continuaran.

13 de març del 2009

Adéu, adéu, adéu.... Hola?


Avui a Vilafranca ha passat un fet llargament esperat per la gran majoria de la població: Marcel Esteve ha dimitit com a alcalde.

Aquest fet s’ha produït aquest migdia desprès de què durant la setmana, i contra pronòstic, la Cup local donés suport a la moció de censura que des del grup municipal de Convergència s’estava impulsant per tal de canviar el govern vilafranquí. He escrit que CiU "estava impulsant" perquè amb la dimissió de l’alcalde socialista el que es produirà no serà una moció de censura, sinó una nova votació plenària per elegir el nou batlle, previsiblement el pròxim divendres 20 de març.

El mandat de l’Esteve realment es pot dir que ha estat del tot insuficient, crec que sense por a cometre error possible, que es podria qualificar el seu govern com el pitjor que ha tingut Vilafranca en democràcia. Aquest fet no s’ha d’interpretar com una desconsideració cap a les persones que han format per de l’equip de govern, sinó que simplement és una constatació en base als resultats.

El PSC-PSOE vilatà no ha pogut fer més per intentar que la moció de censura tirés endavant. Actuar com un dèspota il·lustrat quan no es té la majoria absoluta és d’una miopia política que fa tremolar, mentir descaradament als diferents grups polítics tampoc sembla que hagi d’ajudar massa a instal·lar una relació de confiança envers al govern. En fi, un seguit de despropòsits que no fan més que deixar clar que el govern liderat per Marcel Esteve no sabia on anava, ni què feia, ni amb qui ho podia fer.

Ara a Vilafranca hi ha la possibilitat de què per primera vegada en 30 anys es dugui a terme un canvi de govern, i que l’alternança sigui possible.

De la mateixa manera que al 2003 i el 2006 vaig ser favorable a què Esquerra donés suport al PSC a Catalunya per tal de formar un govern de coalició catalanista i d’esquerres, ara crec que per Vilafranca el millor que pot passar és que es canviï el govern.

No m’emociona en absolut que CiU arribi a l’alcaldia de la meva vila, no m’emociona perquè CiU no defensa el projecte polític pel que lluito, però per responsabilitat i per coherència, crec que un nou temps ha d’arribar a Vilafranca.

9 de març del 2009

Crònica de 47 hores d'anada i tornada


Dissabte, segurament, passarà a la història d’aquest país. Afirmar això pot sonar una mica presumptuós, però gestos com el de la manifestació a Brussel·les són aquells que es necessiten per ajudar a canviar de pàgina, i ja fa masses anys que els catalans estem rellegint la mateixa.

Dissabte milers de catalans van participar a la capital belga en una manifestació que tenia un lema força explícit "we want a catalan state", un lema que a dia d’avui sembla ser l’única sortida possible per no convertir Catalunya, i per tan els seus habitants, en una societat decadent.

La manifestació, com era previsible, va portar un gran i divertit ball de xifres. La policia de l’estat belga va anunciar que havia comptabilitzat 2900 persones, en canvi la plataforma organitzadora ho elevava als 12.000. Sincerament no em crec ni l’una ni l’altra. La primera costa d’empassar, ja que només comptant les persones que la plataforma tenia a la llista i que havien fet el pagament ja eren més de 4.600. Per tant, o la policia es va descomptar, o bé més de 2.000 persones es van perdre durant el viatge. La segona xifra tampoc no sembla massa creïble, jo era a la manifestació i home, érem molta gent, però 12.000….
Independentment del total de participants, al voltant dels 8.000, la iniciativa ja és un gran èxit, i ho és perquè per primer cop els catalans hem anat a exposar a Europa que volem un estat, un estat per a nosaltres i per poder decidir tot allò que creguem convenient, i punt.

La marxa va recórrer per uns carrers, que diguem-ne no surten a les postals de la ciutat, però el que comptava en aquesta ocasió, el turisme va venir desprès, no era si els carrers eren bonics o si tenien molts arbres, i sí en canvi si els carrers estaven plens. I la veritat és que sí. Durant tot el recorregut caminant juntament amb els companys del Penedès com el Pep Quelart, la Lluïsa Llop, el Manel Torrent, el Corbella, l’Ari, el Josep Tort, la Gemma Suarez, l’Eloi Poch… i veient el cel cobert d’estelades i senyeres, un era conscient de què aquella caminada per la capital flamenca era històrica, o com a mínim que crearia un abans i un desprès.
Pot ser que algú cregui que exagero i que aquest acte quedarà com un acte més i prou, i que tot continuarà com volen els Lara i els Godó. Doncs no ho tinc tan clar. És cert que fets immediats no n’hi hauran i que segurament els que es produeixin no seran molt perceptibles a la majoria de la població, però el que és evident és que la internacionalització del conflicte entre Espanya i Catalunya encara no havia creuat la frontera de fer-se públic, almenys no de forma civil.
És per aquest motiu que crec que la manifestació si que haurà servit d’alguna cosa, ara ja es pot parlar de què el procés cap a la sobirania s’està internacionalitzant, i per tant, s’està complint un dels pilars bàsics per qualsevol pas cap a la independència.

Tornant al què va passar, era curiós caminar per Brussel·les i veure contínuament banderes estelades, no només penjades de la motxilla o hissades en un pal tot transitant per la gran plaça, sinó que a cada porta dels restaurants cèntrics hi havia una senyera o estelada convidant al cansat manifestant català a refer-se tot assaborint una "croqueta" o una bona olla de musclos.

Un dels moments més divertits del viatge, era les parades a les estacions de servei durant l’anada, ja que t’anaves trobant gent que amb la família o amb amics havien agafat el cotxe i també s’encaminaven cap a Brussel·les. És segurament un dels moments del viatge, veure que la lluita és compartida, que hi ha gent que també anhela el mateix: un país lliure i avançat. La veritat és que aquest viatge, tot i que molt llarg, ha valgut la pena.

El viatge va anar força bé. Cal dir que vam començar amb mal peu i que vam sortir amb retard, però aquest fet era per mostrar al món un dels nostres parcs d’atraccions més coneguts internacionalment: la RENFE. Conyes dolentes a part, tot i haver estat 18 hores d’anar i 18 de tornar, el viatge va ser suportable i entre la música, les capcinades, els apunts, els llibres i la conversa va anar esmicolant-se fins que arribada va ser l’hora de baixar.

En definitiva, els 10mil a Brussel.les ha estat una gran iniciativa que veurà els seus fruits no de manera immediata, però que els veurà. I la veritat, és que viatges com aquest no fan més que reafirmar el desig i l’ideal de què més d’hora que tard, tornarem a Brussel·les però aquest cop a un Consell de Ministres.

5 de març del 2009

La Santa Aliança


Ara ja és clar, Patxi López serà investit Lehendakari del País Basc, però, ho farà amb els vots del Partido Popular i de Unión Progreso y Democràcia.
Com ja es va dir, Paxi tindrà un panorama polític complicat, ja que tot i tenir majoria d’escons al Parlament, el seu bloc no tindrà ni més vots directes que el nacionalisme basc, a més a més que López serà investit a partir dels representants d’una minoria de la societat, per tant governarà amb la majoria en contra.

López farà un govern, o més aviat, governarà amb una majoria (PSOE-PP-UPYD) forntista, una majoria que encara dividirà més la societat basca, una societat que anirà tendient cap als extrems.
Aquest fet, el de la divisió de la societat, sembla que no preucupa gaire tota la constel·lació de mitjans de comunicació espanyols que tan alegrament han saludat la nova situació basca.

Aquests mitjans que ara parlen de "gran cambio histórico" actuen amb una gran aire de revengisme, alhora que amb gran diferència que quan Ibarretxe va presentar els seus successius plans per a la pacificació i normalització política. Quan Ibarretxe presentava els seus plans, de seguida sortien les grsn patums del periodisme espanyol cridant com a posseïts que Ibarretxe estava dividint la societat, el mateix Patxi López ha centrat la campanya amb el lema "punto de encuentro". Ara però, ningú parla ni que la nova majoria parlamentària divideix la societat, ni López pot parlar de "punto de encuentro" perquè seria tan greu com dir que els porcs volen.

Les polítiques que sembla que portarà a terme el nou govern tampoc apunten a "encuentro". Els mitjans del nou règim - sembla que Patxi enyori el vocabulari que feia servir el seu pare durant el franquisme, llàstima que no aprengués el significat de les paraules- ja apuntaven durant la campanya quines accions s’haurien de dur a terme per portar el "cambio histórico" al País Basc, unes polítiques que amb més o menys diferència els tres partits nacionalistes espanyols portaven al programa. Per una banda acabar amb el model basc d’educació; i per l’altra acabar amb ETA.

El primer punt, és evident de què sembla que el compliran, ja que el mateix ADN del nacionalisme espanyol ja és racista i per tant intentaran extirpar tant com el bisturí els deixi fer l’esukera de les escoles, tal i com ha anunciat Feijoó a Galiza amb el gallec. El neo-nacionalisme espanyol basa un dels seus punts màxims en la unitat lingüística de l’estat espanyol, Galiza i Euskadi cauran en els pròxims dos anys, a Catalunya se segueix resistint, i avançant per exemple amb el cinema.

Sobre el segon punt però, crec que no passarà gran cosa. Durant molts i molts anys el nacionalisme espanyol ha acusat de convivència amb ETA al Govern Basc, considerant que no actuava amb prou fermesa contra la banda i el seu entorn. Primerament fer constar que qui té la competència en matèria de terrorisme no és la policia nacional basca, és a dir, la tenen els cossos policials de l’estat, espanyol, per tant si algú té alguna cosa que retreure en la lluita anti-terrorista, que ho facin a qui toca.

Però més enllà de qui tingui la competència, i ara em poso en terrenys pantanosos, considero que el nou govern tampoc acabarà amb ETA. I no ho farà perquè a Espanya, per sentit d’estat, no li interessa. No li interessa acabar amb ETA perquè mentre pugui excusar-se en el fet de què hi ha violència no haurà d’asseure’s i parlar sobre com se soluciona el conflicte polític basc. Per dir-ho ras i curt, els espanyols sempre posaran els morts sobre la taula d’una negociació amb Euskadi.
Amb això, i que quedi clar, no estic dient que PP i PSOE s’alegrin quan ETA assassina a un regidor, no. El que dic és que mentre hi hagi violència el País Basc seguirà sent Espanya, i Espanya vol que el País Basc segueixi sent espanyol.

En fi, que tot i els articles orgàsmics que la premsa espanyola està fent sobre la santa aliança nacionalconstitucionalista, el futur govern haurà de fer front a grans problemes, uns problemes que requereixen suport estable al Parlament, i també, un gran suport social, dos suports que Patxi López no tindrà.

3 de març del 2009

Llengües i Poble


Un dels puntals que la premsa espanyola intenta fer emergir en el debat públic i polític és el model lingüístic que s’executa a les comunitats autònomes de l’estat espanyol on es parlen diferents llengües, és adir, la pròpia del país i el castellà.
Al llarg del temps ha provat diferents fórmules, des del ja mític "manifiesto de los 2300" encapçalat per Losantos, passant per el Foro Babel i Ciutadans, i finalment anant a parar al "Manifiesto por la lengua común" i a la UPyD de la nova estrella emergent Rosa Díaz. Aquestes iniciatives, almenys als Països Catalans, Galiza i Euskal Herria, han tingut un escàs ressò.

Però si d’una llengua cal parlar en relació a aquests mitjans, aquesta és el català. Han estat centenars i centenars de campanyes en contra del català i de la seva ensenyança. Totes aquestes campanyes difamatòries dels mitjans espanyols en contra de llengua catalana i sobre la seva teòrica imposició, només es poden dur a terme o des d’un racisme exacerbat, o des de la més absoluta incultura. Jo em decanto per la primera, ja que només cal anar un dia a qualsevol lloc dels Països Catalans i parlar en castellà i enlloc, repeteixo: enlloc, es trobarà algú que no entengui o no sàpiga parlar la llengua d’Hernan Cortés.
Les colpejades més sagnants que aquests grups ultres han fet en contra del català s’han centrat en el model d’immersió lingüística de l’educació catalana.

Davant d’aquest atac sistemàtic dels mitjans espanyols, és evident que qui ostenta la direcció política del país, el govern de la Generalitat, es respongués d’alguna manera. Normalment, les reaccions a aquests atacs es limiten a dir que la pràctica totalitat de la població catalana està a favor d’aquest model, i punt. D’altres, quan el tema va més pujat, s’esgrimeix que és un atac frontal al model de societat català, i que per tant, s’intenta des de fora desestabilitzar la realitat catalana intentant portar a la pràctica una guerra de llengües.

Aquest argument però sembla que no acaba d’agradar ni convèncer a la premsa de la metròpoli, ja que contesten dient que no s’ataca a la societat ni a Catalunya, sinó només al govern que duu a terme una política "nacionalsocialista". A més que afegeixen, per acabar de donar coherència i dotar de matèria cultural-històrica l’argument, de què durant el franquisme el dictador espanyol quan se l’atacava responia que s’estava atacant a Espanya, quan en realitat se l’estava atacant a ell. En fi, exactament el que fa el Govern "social-secesionista" català.

Davant d’aquest fet però només la veritat pot desarmar tanta demagògia i odi malaltís.
La societat catalana, tal com recordava ahir el President Montilla, s’ha construït ella mateixa amb un ideal que es pot resumir en quatre paraules "Catalunya: un sol poble", i és aquesta voluntat de formar un sol poble la que ha fet possible que Catalunya tot i ser, de l’estat espanyol, qui té més càrrega d’immigració, continuï sent el que és, un sol poble. De la mateixa manera que quan van arribar les immenses onades d’immigració espanyoles dels anys 50-70, la societat va ser capaç d’integrar aquestes persones en el concepte "un sol poble". La societat catalana no està trencada per la llengua que parla, no hi ha guerra de llengües.

El model lingüístic que s’aplica a Catalunya és el necessari per poder seguir mantenint l’ideal "d’un sol poble", ja que permet que la societat no es divideixi per motiu de llengua. Per tant quan s’ataca el model lingüístic desenvolupat des de fa més de 25 anys a Catalunya, s’està atacant de forma clara, i sense eufemismes que valguin, a la societat catalana en ple, i en conseqüència, al país mateix.

Espanya no suporta que Catalunya sigui un sol poble, ja que ella no ho ha pogut ser desprès de quasi 300 anys de total domini econòmic, polític i militar.
Atacar la societat catalana i els valors que la configuren, és atacar el nucli central del país per intentar segregar la població, perquè tot i que a Euskadi els espanyols ho hagin oblidat, no hi ha nació ni govern que s’aguanti sense la seva gent. I a Catalunya la seva gent ha triat ser un sol poble. El català.

2 de març del 2009

Euskadi, desprès del 1-M


Ahir hi ha haver eleccions a Euskadi, unes eleccions que van deixar un panorama polític més enrevessat que el que hi havia prèviament. El PNV va aconseguir els segons millors resultats de la història a l’arribar als 30 diputats fet que demostra el gran suport que manté Ibarretxe; el PSE puja força i se situa amb 24 i superant per primer cop la barrera del 30% dels vots; en tercer lloc el PP que només va perdre 2 diputats i es queda en 13 quan les enquestes n’hi donaven 9. En la quarta posició apareix Aralar que amb 4 diputats va esdevenir la sorpresa de la nit; amb 2 se situa EA que pateix greument la decisió de concórrer en solitari a les eleccions; Ezker Batua és però qui s’emporta la gran decepció, ja que perd dos terços dels seus diputats i es queda amb un. Per últim els ultranacionalistes espanyols de UPyD entren al Parlament per primer cop.

Els resultats doncs deixen només dues possibles coalicions per governar a Euskadi. Per una banda el pacte PNV-PSE recuperant els vells temps d’Ardanza i Jauregui; o per contra el pacte nacionalista amb PSE-PSOE – PP – UPyD.

D’aquestes eleccions voldria incidir en un parell d’aspectes. El primer dir clarament que tot i que han estat unes eleccions legals en cap cas han estat legitimes. I en segon lloc denunciar el cinisme barroer i antidemocràtic de l’anàlisi electoral que la majoria de mitjans i partits espanyols han fet.

Sobre el primer punt aclarir que evidentment les eleccions han estat legals ja que s’ha complert escrupolosament la llei. Ara bé, aquesta cita electoral no ha estat ni competitiva ni legitima, ja que per pur càlcul electoral s’ha deixat al voltant d’un 9-15% de la població sense opció de vot a l’il·legalitzar les llistes de l’esquerra abertzale radical. El Parlament que sorgeix de les votacions d’ahir per tant, no representa el sentir de la societat basca, ergo, és un Parlament il·legítim, però legal.

S’hi el primer punt ja ha de deixar amb els colors pujats qualsevol persona que s’autoanomeni demòcrata, el segon punt ja és quasi una lliçó de com manipular fins a l’extrem un acte antidemocràtic. Gobbels no ho hauria fet millor.
La gran majoria de la premsa des de què es va arribar al 68% dels vots escrutats va semblar que Espanya havia guanyat altre cop l’Eurocopa. Només calia fer una mica de zapping per les diferents cadenes espanyoles que feien espacials informatius per poder copsar de primeres com el cava s’havia colat en els vasos dels analistes, perquè sinó no es pot entendre tanta manipulació.
Els grans mitjans titulaven amb tota la pompa possible que "el cambio ha llegada al País Vasco" o també " el bloque constitucionalista tiene mayoría en Euskadi". Dos grans titulars basats en una gran mentida. Caldria recordar i puntualitzar un parell de coses:
Primerament els vots dels partits nacionals d’Euskadi són més que els del bloc nacionalista espanyol, i a més sense necessitat de comptabilitzar els 100.000 nuls de D3M. Per tant, la majoria no és constitucionalista. A més, els espanyols han tret menys vots en conjunt que al 2005.
I segon, l’ascens del PSE-PSOE es produeix per la il·legalització de l’esquerra abertzale, ja que els socialistes tan sols pugen uns 60.000 vots, i en cas que D3M hagués participat a les eleccions, els PSOE només hagués sumat 4 diputats més. Aquí és on es pot apreciar la gran jugada d’Espanya amb la il·legalització dels partits independentistes.

Patxi López, el candidat més ben situat per esdevenir Lehendakari, no s’ha cansat de repetir durant la campanya, ahir també, que ell vol un canvi tranquil i en convivència. La veritat és que costa d’imaginar un canvi "tranquil i en convivència" arribant a Ajuria Enea de la mà del PP i de la UPyD.

Amb el més que possible pacte entre les forces nacionalistes a Euskadi s’acosta l‘instant en què queda absolutament demostrat que a Euskadi, els blocs polítics que es formen no es basen en l’eix esquerra/dreta, sinó en el nacional Euskal-Herria/Espanya. Per què sinó com s’entén que en l’actual govern hi convisquin partits de dreta (PNV) amb partits d’esquerra (EA i EB)? I com es podrà entendre que el pròxim govern el formin partits de centre-esquerra (PSOE) i de ultradreta (PP i UPyD)? Doncs perquè fins ara governaven els bascos, i ara ho faran els espanyols.

Per últim. Cal recordar i tenir ben present, és a dir que ningú es cregui la àcida manipulació informativa espanyola, que la societat basca continua sent exactament igual que ho era fa quatre anys, és a dir, amb una àmplia majoria nacionalista basca. La societat que ahir va votar era i és majoritàriament nacionalista basca, no espanyola. La societat no s’ha despertat socialista-espanyola avui al matí, sinó que continua sent abertzale. Qui pensi que la societat basca des d’ahir és més espanyola i dòcil que no s’enganyi, Euskadi és i segueix sent nacionalment basca. El Parlament sorgit de les eleccions d’ahir no és representatiu, i si Patxi López és escollit Lehendakari, ho serà a partir d’una minoria de la societat, però per una majoria parlamentària sorgida a partir de la il·legitimitat d’aquestes eleccions.

Cal no oblidar-ho.

1 de març del 2009

Personatge de la setmana: Francisco Caamaño


Mentre milers de famílies catalanes no poden arribar a final de mes degut a la situació econòmica global i amb l’agreujant del dèficit fiscal català, a Espanya porten més de dues setmanes tirant-se els plats pel cap, on el tema principal de tertúlia i de discussió no és pas un nou pla inexistent d’estímul econòmic o un pla, també inexistent, de foment de llocs de treball, sinó tot un serial cutre propi de TVE protagonitzat per l’ex-ministre Bermejo, el jutge estrella Baltasar Garzón i tota la plana major, i menor, del Partit Popular.

Aquest serial llastimós ja s’ha cobrat la primera víctima, Mariano Bermejo ha estat convidat a dimitir com a ministre de justícia arrel de la seva "cacera" a Andalusia sense llicència juntament amb Garzón, precisament el jutge que dies desprès d’aquesta trobada "informal" va iniciar una altra cacera, aquesta contra una trama de corrupció del PP.

Per substituir a Bermejo, que s’ha guanyat a pols aparèixer en aquesta secció dels diumenges, el PSOE hi ha col·locat a Francisco Caamaño.
Francisco Caamaño és gallec i va néixer al 1966 a Cee. Caamaño és llicenciat en dret per la Universitat de Santiago i ha ocupat diversos llocs en l’administració de Zapatero. Un d’aquests llocs és la que li va donar rellevància pública, ja que quan ocupava la secretaria d’afers constitucionals i parlamentaris va ser l’encarregat de negociar l’estatut de Catalunya amb els diferents partits catalans.

El seu nomenament com a ministre ha produït tot de reaccions diverses a l’espectre polític català. Hi ha que s’han desfet en elogis, PSC, n’hi ha que han posat l’accent en el fet que és federalista, i n’hi ha que tot i que és federalista, esgrimeixen que és jacobí.
En definitiva, com sempre, opinions per donar i per vendre.

Ara bé, caldria recordar però qui és Caamaño més enllà d’etiquetes. Caamaño és aquell que, amb la complicitat inestimable d’Artur Mas, va anar eliminant article per article tot l’avenç que incorporava l’estatut del 30 de setembre de 2005.

Caamaño és el responsable que en els articles referents a finançament l’estatut no valgui per res. Ni ordinalitat, ni bilateralitat, ni cistella, ni res de res. L’estat espanyol, com sempre, té i tindrà pels segles dels segles la paella pel mànec. Amén.

Cammaño doncs no deixa de ser membre d’aquesta xacra de funcionaris polítics de l’estat que saben perfectament, una cosa és ser espanyol i l’altra estúpid, com s’ha de llimar i adaptar qualsevol llei per poder assimilar la causa catalana dins "la españa grande y libre".

Caamaño per tant, és un espanyol més. Conseqüentment, no se’n pot esperar gaire.