8 de febrer del 2009

Personatge de la setmana: Julia Garcia-Valdecasas


En aquest país hi ha el costum de parlar bé d’algú quan aquest es mor. No hi fa res el que hagi fet en vida, ja que un cop traspassat, directament s’enaltiran els fets positius i s’edulcoraran els més foscos, tot sigui per la correcció absoluta i netament cristiana. Els qui més van criticar la persona en vida són els primers en dir que era una bona persona i que va fer grans coses. Estic convençut que quan el Samaranch passi a millor vida, la majoria de gent del país no pararà de llençar lloances a la seva persona durant quasi un mes sencer o el mateix amb Carlos Sentís.

El dia de tan il·lustres servidors de la "grande y libre" encara ha d’arribar, però aquesta setmana ha estat l’última d’una de les persones que millor ha encarnat això de "ser espanyol".

Dijous es va fer públic que l’ex delegada del Govern espanyol a Catalunya i ex ministre espanyola d’administracions publiques amb Aznar, Julia Garcia Valdecasas havia mort a causa d’una malaltia complicada per una pneumònia. És evident de què mai s’ha de celebrar la mort d’algú, ni a Euskal Herria, ni a Israel ni a enlloc, per tant lamentar la mort de l’ex ministre. Ara bé, aquesta lamentació però no ha d’anar acompanyada d’un buidat de cervell ni d’un canvi de memòria. Julia Garcia Valdecasas era qui era, i se l’ha de recordar com a tal.

Julia Garcia Valdecasas és filla de l’ex rector de la UB durant la dictadura del nacionalcatolisime espanyol, un rector recordat per la seva brutalitat repressiva en contra dels moviments democràtics i catalanistes de la universitat. Nascuda al 1944 va estudiar farmàcia, però va desenvolupar la major part de la seva carrera professional com a inspectora d’hisenda. Posteriorment, al 1996, va ser nomenada delegada del Regne d’Espanya a Catalunya i ja al 2003 ministra espanyola.

Fins aquí un repàs, potser massa edulcorat, de la seva trajectòria. Però Julia era molt més. Julia Garcia Valdecasas era aquella que utilitzava els antiavalots dels cossos de seguretat de l’estat espanyol fins i tot per espantar mosques, era aquella que gaudia amb les represàlies policials contra els moviments ciutadans ja fossin en contra de la Guerra o en contra de les reformes educatives del PP i de Pilar del Castillo. També era aquella a qui li van haver de traduir fonèticament al català el discurs quan va ser nomenada delegada espanyola a Catalunya, ja que no sabia parlar la llengua del país. Garcia Valdecasas era aquella que en plena borratxera de la premsa i de la política espanyola en contra de Carod-Rovira al 2004, va dir que el PSC havia pactat "con asesinos". La Juila era així. Entranyable.

Julia va servir l’ideal d’Espanya amb tota la lleialtat possible, igual que el seu pare. La Julia va saber exercir el seu càrrec tal i com s’ha d’exercir. Diuen presidir la Generalitat encara que no es vulgui, et condueix cap al catalanisme, dirigir la delegació d’Espanya a Catalunya també et condueix cap a un camí, tot i que oposat. La sort de la Julia és que segurament no li va caldre caminar.

1 comentari:

Anònim ha dit...

I ha mort...impune.