31 de desembre del 2008

Operació "Personatge de l'Any": Barack Obama


Avui últim dia de l’any, avui és un dia de balanç, de valorar el què s’ha fet durant l’any, del proposat, del realitzat i del que encara no s’ha tirat endavant.
Pels nostres ulls passen tots els èxits, tots els fracassos, tots i cadascun dels fets que han anat transcorrent en aquest 2008.

Podríem durant hores i hores valorar el què ens ha donat aquest 2008, podríem. Fent una ullada ràpida als últims dotze mesos es fàcil adonar-se que han passat moltes coses, per dir-ho d’alguna manera aquest 2008 ha estat un no parar. D’una cosa a l’altra i així successivament, sense parar. Mirar endarrera es entendre que aquest 2008 ha estat feixuc, atapeït. Atapeït però tot i així ha estat un any per gaudir, per aprendre, per ensenyar. Es diu que cada dia s’aprèn alguna cosa nova, doncs imaginem-nos en un any.

Un any atapeït deia, sí, déu n’hi do. Crec que aquest any, a la història quedarà com l’inici d’una nova etapa, d’un nou camí. Un nou camí que serà molt semblant a l’actual i que farà que al món continuïn passant barbaritats monstruoses, però que alhora hauria de conduir a un nou inici. D’aquest nou inici aquest 2008 n’hem tingut algunes mostres, mostres que es poden quedar en no res, però que indubtablement hi han sigut.
Una d’aquestes ha estat l’intent de reforma del sistema capitalista, una reforma que encara s’ha de concretar, però com a mínim, els grans estats del món, els grans i un acoplat, han entès que el sistema no pot continuar de la manera actual i que calen reformes.
Però si una ha estat la mostra més fefaent de què el món iniciava una nova etapa, per bé o per mal ja que encara no es pot saber, ha estat l’elecció de Barack Obama com a 44é President dels Estats Units d’Amèrica.

Barack Obama i el seu cèlebre "Yes We Can" ha embriagat la població mundial gràcies a un discurs d’esperança i de patriotisme, d’il·lusió i de futur.

Tots els grans mitjans han elegit el pròxim President americà com el personatge de l’any, com per exemple la prestigiosa revista TIME, de la mateixa manera que els lectors d’aquest bloc mitjançant "Operació Personatge de l’Any".
Obama ha estat amb el 47% dels vots el guanyador de "Operació Personatge de l’Any", superant altres figures que també optaven al títol com JK Rowling o Luther King.

Així doncs, amb el final de OPA i donant Obama com a guanyador, tanquem aquest 2008, tanquem onze mesos de bloc i 291 post publicats, tot esperant que l’any que arriba sigui tan apassionant com el que d’aquí a poques hores deixarem endarrera, només dir a tothom que llegeix aquest bloc que gràcies per la fidelitat i la companyia i desitjar-vos un molt bon any 2009.

Salut i endavant!

30 de desembre del 2008

Candidatura Unitària. No Pas


Finalment no podrà ser, una llàstima la veritat. És legítim, sí, però la resposta no ha estat l’esperada, ni per visió ni per estratègia ni per patriotisme.

Finalment el dia 7 de juny no hi haurà una candidatura unitària del catalanisme polític per poder defensar al Parlament europeu els interessos de Catalunya, i que aquests sorgissin d’una candidatura on tots els partits catalanistes s’unissin per defensar el país i la seva gent.
Crec que la proposició que va fer Esquerra a la resta de forces polítiques era sincera i que era la més convenient pel país, i més encara en la situació de feblesa actual.

Tot i la debilitat en què es troba Catalunya, la resta de partits han anteposat els seus interessos partidistes i electorals per davant que els del país, i per tant és evident que han demostrat una falta de patriotisme que hauria de fer-los sentir vergonya. I sobretot pels motius que han donat.

El PSC, fent gala una vegada més de la seva esquizofrènia, han declarat que ells es presentaran a les eleccions juntament amb el PSOE, aniran junts amb el mateix PSOE a qui un dia amenacen de modificar el pacte de federació, que l’endemà aplaudeixen per la seva "voluntat política" d’arribar a un acord de finançament i que l’altre critiquen per la insuficient proposta del nou sistema. Qui vol enemics amb aquests "compañeros".

Ic-V exterioritzant la seva voluntat de mantenir-se en la imbecil·litat permanent, va rebutjar la proposta de fer una candidatura conjunta a les europees adduint que no podien pactar amb CiU perquè feien polítiques de dretes. Aquesta trista argumentació demostra que no van llegir en absolut la proposta d’Esquerra, ja que la candidatura es basa en defensar el català i la cultura catalana, garantir la presència directa de Catalunya a la UE i defensar el dret a decidir del poble català. Per tant, les bases de la candidatura fan referència a aspectes clars, i tot allò que sortís d’aquest programa, doncs que cadascú actuí com cregui convenient. Però és clar, tal i com a afirmat la unionista Laia Ortiz: "Més enllà dels interessos de Catalunya, hi ha matisos molt importants si es fa des d'una perspectiva d'esquerres o una perspectiva de dretes". No seré pas jo qui faci el joc als qui diuen que no existeixen dretes o esquerres, però el que és patètic és que certs partits es mantinguin en l’ambigüitat nacional encobrint-se amb el paraigua ideològic.

Les negatives de PSC i Ic-V eren comprensibles, però i la negativa de CiU? És comprensible? Si és que si, des de quin punt de vista? Pel país? Per comptes electorals? Per cremor d’estómac? No ho sé del cert, però m’ho puc imaginar.
CiU rebutja la oferta d’Esquerra de manera oficial dient que no és possible pactar una candidatura conjunta mentre governin la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments amb el PSC. És legítim dir això però no s’aguanta. No s’aguanta perquè el PSC també ha estat convidat en aquesta candidatura, a més ERC governa ajuntaments amb CiU, i CiU governa ajuntaments amb el PSC.

Així doncs, per què serà que han dit que no? Per interessos electorals? Pot ser, ja que CiU espera arreplegar el descontentament de la població per la crisi a més de la desorientació en termes de projecte de país. A més a més, esperen que Esquerra caigui profundament en les eleccions per poder eliminar-la, i així poder tornar a esdevenir la força hegemònica del nacionalisme català, fet que evidentment enterraria qualsevol pas endavant de caire independentista. Però només hi ha interessos electorals? Crec que també certa política duta des de l’estómac per part de CiU. Una política pensada més des de les entranyes i els budells que no pas des del cap. CiU encara estan molestos perquè Esquerra "els va robar" la Generalitat i els va fer fora de la seva "casa gran". I en conseqüència, CiU vol que Esquerra "escarmenti" per la seva traïció als seus interessos.

És penós que un partit que aspira a governar el país actuí d’aquesta manera tan primitiva, talment com si d’infants es tractés. Però vés, aquesta és la manera dels qui diuen portaran el canvi al país.

PSC, Ic-V i CiU han posat els seus interessos de partit abans que els del país, deixant per impossible una proposta que garantia que Catalunya tingués una veu forta i potent a Europa sobre els temes que afecten als catalans. Una vegada més els unionistes han impedit que Catalunya avancés.

Esperem que al 7 de juny els catalans tinguem memòria, i sapiguem destriar els que només pensen en els propis interessos i els que pensen en el país i pel país.

29 de desembre del 2008

Crònica del Catalunya-Colòmbia


Hi faltava molta gent. Aquesta podria la primera consideració a fer del Catalunya-Colòmbia d’ahir. 30.000 persones al Camp Nou no és precisament una gran entrada, més aviat és una entrada penosa. Veure el Camp Nou tan buit provoca una sensació més aviat de tristesa, com de desemparat, i si a sobre la meitat dels assistents són del rival , "no hase falta desir nada mas".

Sobre la nul·la presència de públic s’hi podrien trobar diversos motius. El primer de tot és el de l’esgotament. Desprès d’onze anys d’amistosos i d’haver provat la mel del Brasil i Argentina costa anar al camp a animar la selecció davant de Paraguai’s, Costa Rica’s o Colòmbia’s, no és que es depreciï el rival, però s’ha d’entendre que per un cop que Espanya deixa jugar la selecció, el rival ha de ser presentable. A més quan es va començar a jugar, semblava que ens havíem de menjar el món i que la oficialitat era qüestió de temps, però amb el temps s’ha comprovat que el somni encara és lluny.
Per tant la falta de motivació podria ser un motiu, però no l’únic.
També ha influït el mal moment que com a país Catalunya està passant. Desprès de la flamarada dels inicis del segle XXI hem arribat a un estat on no sabem quin és el projecte a seguir. No se sap si es transita encara per una entesa amb una pretesa Espanya plural o si per contra s’avança cap a un procés d’alliberament. Aquesta indefinició permanent del catalanisme també s’ha traslladat a l’afecció, que al no saber cap on es va, ha preferit quedar-se a casa.

La Federació Catalana però també té gran part de culpa, ja que segons ha transcendit no es va aprofitar la immensa xarxa social i associativa que té el país per potenciar que el Camp tingués una bona imatge. Aquest fet pot ser que algú li tregui importància i que digui que qui volia anar al camp ho podia fer pel seu compte. Si és pot dir això, però aquesta resposta és espolsar-se les molles i tirar-les cap a algú altre. No. Aquí hi ha un error gravíssim de planificació, volgut o no. A més, la FCF va organitzar el partit més avorrit pel que fa a actes previs al matx des del 1997. Patètic. Només una actuació musical, i quina actuació musical. Per un moment vaig témer que en comptes de la cançó a favor de la selecció aquest "il·lustre" directiu de la Federació es posés a cantar la lletra que va compondre dedicada a Rafa Nadal que acaba amb un explícit " yo soy español". És evident que una cançó d’un federatiu és molt més interessant que qualsevol actuació d’algun dels grups catalans com la Darma, els Lax’n o els Pets. On vas a comparar!
La FCF també s’ha cobert de glòria amb la promoció del partit. La veritat és que si no ens interessés el tema mínimament, poca repercussió haguéssim sentit del partit.

Pel que fa al partit de futbol en si, notable alt. La selecció va jugar bé, va jugar a controlar el partit, a tocar-la. Tocs, la manera de jugar d’aquí. N’hi ha que n’han après, que han vist que d’aquesta manera es pot guanyar, i sinó que ho preguntin a un dels firmants del "manifiesto por la lengua común" i company de generació del Fraga, tan per edat com per pensament, que a l’estiu va guanyar l’eurocope.
Catalunya va jugar bé, tant fent combinacions com al contraatac que és com es va fabricar el primer gol, un primer gol que va marcar Bojan amb una gran jugada per la banda i executant de manera fina i letal. La veritat, és que la grada va vibrar amb l’equip, i semblava que fossin molts més dels que eren al camp.
Verdú, que va fer un partidàs, va acabar de perforar la portaria colombiana desprès d’una, altra, jugada mestra de Bojan. Anecdòtic el gol de rebot i sense voler dels colombians, un gol però que ens haguéssim d’haver estalviat, sobretot per la penosa imatge de mig Camp Nou celebrant-ho.

Una última consideració. Sempre que hi ha partit de la selecció des de diversos àmbits, i sobretot de molts tertuliants, demanen als jugadors catalans que facin gestos a favor de la oficialitat catalana, ja sigui dient que ells voldrien jugar només amb Catalunya o similar. No deixa de ser curiós que aquests tertuliants demanin als jugadors allò que ells encara no han estat capaços de fer. Els esportistes que formen part de l’estat espanyol estan obligats per llei a anar a la selecció "roja" i si no s’exposen a una sanció que pot arribar als 2 anys de suspensió. Els jugadors ja fan molt anant al partit i deixant-s’hi la pell, com ahir. Ahir a més, alguns dels jugadors van cantar l’himne cosa impensable fa onze anys. És cert no el van cantar amb allò que es diu fervor patriòtic, no, però si que el van entonar, i això, ja és un pas.

En resum, suspens clar per la Federació, que ja veurem com deriva i com es condueix el Torneig de les Nacions, suspès també per l’afició i notable per els jugadors.

Per acabar dos apunts. Aplaudir la tasca del seleccionador nacional durant els tres anys que ha dirigit la selecció. Pere Gratacós és un tipu coherent, és algú que es veu que sent el país, algú que no el vol encotillat per les opressores cadenes espanyoles. Gratacós ha fet una bona feina, i la veritat és que la selecció que ell deixa té més d’equip que la que es va trobar.

I l’últim apunt va dedicat a algú que segons Fraga hauria d’estar penjat. Sí, va dedicat a un nacionalista, però no a un qualsevol sinó a un de "grande". Alberto Fernández Díaz ha afirmat al valorar el partit, apart de dir que va ser un míting independentista, que "no tinc cap dubte que si la selecció espanyola jugués a Barcelona aniria al camp molt més públic, sense invertir els diners ni el suport mediàtic que la selecció catalana rep dels mitjans públics". Per evitar que la demagògia d’un complet indocumentat, incompetent i falsificador de la història real "ambauqui" a algú aporto la dada d’assistència de l’últim partit que la selecció espanyola, la "roja", va jugar a Barcelona al 18 de febrer del 2004: 23.500 espectadors. Brutal. Les cues arribaven fins a Tarragona. A més a més la Federación española va haver de regalar més 4000 entrades perquè l’Olímpic no aparegués completament buit.

En fi que "Don Alberto", potser que abans de parlar s’assessorés del què ha de dir i no cagar-la, perquè les dades canten.

Tot esperant que el Torneig de les Nacions sigui una realitat l’any que ve, Una Nació, Una Selecció!

27 de desembre del 2008

Som-hi, que és l'últim!


Per fi! Per fi s’acaben les costellades, per fi posem punt i final a una època que va començar bé, va seguir millor i que ha acabat malament i esgotada.

Recordo amb una gran emoció el primer partit que la selecció va jugar desprès d’anys i panys de silenci. Va ser el 23 de desembre del 1997 a l’Olímpic de Montjuïc contra la Bulgària de Stoichkov i Penev. Aquell partit el vam empatar amb un gol en pròpia de Quique Álvarez i un altre de Dani, que en aquells temps jugava al Madrid. D’aquell partit recordo que vaig estar fent voleiar una bandereta amb molt d’ímpetu, fet que va provocar que ens haguéssim de canviar de lloc perquè molestava l’home que s’asseia al costat.

Els partits de l’Olímpic eren especials, per allà i van passar la Nigèria de Finidi que mesos abans havia enviat a casa Espanya del Mundial ’98 i que es va endur un espectacular 5-0 amb un Òscar brutal. Va tancar el cicle de Montjuïc Iugoslàvia amb Milosevic al capdavant, un partit que vam guanyar per 1 a 0. Aquest partit serà recordat per la penosa interpretació de l’himne nacional fet que va provocar grans xiulets.

Més enllà de la màgia ambiental que podia produir Montjuïc, màgia també simbòlica, els partits a l’Olímpic es caracteritzaven pels incidents que part del públic provocava. Aquests fet són des de qualsevol òptica condemnables al 100%. Els catalans no ens podem permetre oferir aquests espectacles tan lamentables. En un partit de la selecció no és tolerable que part del públic es comporti com si fóssim al paleolític.

Desprès de Iugoslàvia els partits de la selecció van canviar de lloc, de l’Olímpic al Camp Nou. El Camp Nou però té un petit inconvenient. És molt, molt gran. És cert que l’Olímpic s’havia quedat petit, ja que la mitjana d’espectadors entre el 1997 i el 2001 la podem situar, més o menys, al voltant de les 67.000 persones, però és clar, fins a arribar a les 100.000 del coliseu blaugrana hi havia una eternitat.
Lituània va encetar el nou emplaçament i ho va fer tornant més gelada cap al seu país gràcies a la maneta que es van endur. Aquest és l’únic partit que no he anat de la selecció.
Desprès es va iniciar la tradició de portar equips sud-americans, sobretot per la major facilitat que aquestes seleccions oferien i també per la gran colònia d’aquests països que hi ha a Catalunya. Aquest partit, 1-0 contra Xile, també va ser el primer que es va començar a celebrar al 28 de desembre, talment com si en segons anés.

Ara bé, si d’un partit de la selecció es parla aquest sense cap mena de dubte és el Catalunya-Brasil del 18 de maig del 2002, on el Camp Nou va quedar petit per poder veure la selecció, fet que demostra que la reivindicació és un clam del poble, però que per omplir el camp, per fer vibrar, s’han de fer les coses bé. Contra Brasil es va arribar al màxim que es podia. Difícilment es podria superar amb la mateixa forma un èxit com aquell Catalunya-Brasil, que tot i el resultat, 1-3, no va ser pas una derrota cruel, ja que el combinat nacional va poder lluitar per l’empat.
La imatge del Camp nou ple i vestit del groc i vermell de la senyera sempre m’acompanyarà. El record del camp cantant, animant, fent l’onada, onejant banderes, llançant estels al vent sempre serà amb mi.

A partir d’aquell moment, tot va començar a baixar. Xina i Equador van seguir amb els partits, uns partits que cada vegada enganxaven a menys gent.
Però desprès…. Va tornar Brasil, un Brasil que acabava de ser campió del món, i evidentment va fer valer aquesta condició i es va emportar el partit per 2 a 5. Aquest partit també va ser especial, perquè va ser el primer cop que servidor va haver d’organitzar alguna cosa amb cara i ulls. Amb uns amics de la classe vam organitzar, amb la complicitat d’un professor catalanista de pedra picada, un autocar per anar a veure el matx. Crec que per tenir 16 anys ho vam fer prou bé.
Desprès de Brasil la cosa ja es veia que no anava gaire bé. Contra Argentina el públic no va respondre i contra Costa Rica millor no considerar-lo ni com a partit de la selecció.
Tot va tornar amb el doble enfrontament amb Euskadi, aquests partits ens van mobilitzar, ens van enganxar a tots. Tinc grans records d’aquests dos partits, però en especial al que es va jugar a San Mamés. Aquell partit va ser diferent i sentir l’himne a la Catedral, jugant de visitant va ser una de les coses més boniques que podrien passar en aquests 20 anys que fa que habito a la terra. A més l’empat el va marcar Bojan.

Ara però aquesta formula de les costellades més o menys bones, s’acaba. Contra Colòmbia s’acaba un model que ha permès que Catalunya obris els informatius de mig món amb els partits contra el Brasil i Argentina, però res més.

Ara és el temps de la Copa de les Nacions, ara és hora d’encarar el futur amb ambició.
Però primer que això, demà tots al Camp Nou amb la selecció.

Una Nació, Una Selecció!

25 de desembre del 2008

25-12; Fum, fum, fum... Bon Nadal!


Pel Tió, pel pessebre, per les nadales, per tu,
per la il.lusió d'un nen,
pels turrons, per la pilota, pels galets, per la companyia,
per la incertesa dels regals,
per la sorpresa,
pel vers de nadal, per la cadira, pel fred,
per l'arbre...


BON NADAL I BONES FESTES!

24 de desembre del 2008

Macià, el President

Demà farà 75 anys que el President que va retornar la Generalitat i l’autogovern a Catalunya va morir.
Francesc Macià va posar fi a una vida de servei al país i a la seva gent un 25 de desembre, i ho va fer exercint el càrrec de President de la Generalitat.

Macià és aquell que va protagonitzar els fets de Prats de Molló, una operació que si no hagués estat perquè els italians van fer-se els suecs, hagués tingut un desenllaç segurament bastant diferent. L’acció de recuperar Catalunya per la via de les armes era en aquells moments una opció més que respectable, ja que Catalunya es trobava sotmesa, de manera semblant a l’actualitat, sota una dictadura anticatalanista, una dictadura que va gaudir el suport de diversos dirigents regionalistes com per exemple de l’avi del possible candidat de CiU a les europees.

Macià va fracassar en aquesta acció, però no va desistir pas en l’objectiu. Macià va aconseguir gràcies al judici que li van fer a França projectar la seva imatge com a líder, a més de donar a conèixer el conflicte català al món.

Van passar anys, però Macià va seguir lluitant, Macià va seguir anhelant una Catalunya lliure, una Catalunya per la gent, la Catalunya de la casa i l’hortet. Macià tot i provenir del catalanisme burgès i conservador cada cop va anar derivant cap a posicions més independentistes i progressistes d’esquerres. No és possible el progrés nacional sense que aquest vagi acompanyat d’un progrés social, i viceversa.

Macià és aquell que funda Estat Català, Macià és aquell que pacta el naixement d’Esquerra Republicana de Catalunya, Macià és aquell que condueix ERC a la victòria espectacular del 12 d’abril del 31, Macià és aquell que proclama l’estat Català, Macià és aquell que es converteix en President de la Generalitat, Macià és aquell que diu que el 17 d’abril ha estat el dia més difícil de la seva vida. Macià és l’avi, Macià és aquell que emociona, Macià és aquell que tira endavant l’estatut de Núria, Macià és aquell que modernitza el país, és aquell de l’escola republicana. Macià és aquell que treu la gent als carrers de Barcelona al dia del seu enterrament. Macià és tot això i més.

Macià és un símbol nacional, prova d’això és que periòdicament tota classe de polítics intenten fer-lo seu. Durant la campanya de l’estatut de La Moncloa, el Bloc del Sí va afirmar una vegada i una altra que Macià hauria votat que si a la farsa d’estatut que Mas i ZP van pactar. No hi podria estar menys d’acord. Macià sí va donar suport a l’estatut sortit de les Corts republicanes al 1932, va ser perquè Catalunya no tenia res i era aquell estatutet o res, no així al 2006, quan no era o tot o res, ja que el país ja gaudia d’autogovern i per tant el següent pas a fer hauria de ser un augment significatiu del poder polític, i és evident de que no era el cas ja que el nou estatut era una petita modificació de l’estatut del ‘79.

Els defensors del Sí a l’estatut de La Moncloa van fer servir Macià barroerament, però això no ha embrutat la memòria del President. Avui al Palau de la Generalitat s’ha presentat l’inici de "l’any Macià" que commemora el 150è aniversari del seu naixement.

En el discurs el President Montilla ha lloat Macià per ser un home de pacte i per haver buscat sempre la unitat entre catalans, alhora que per haver posat el país per davant d’interessos partidistes.
Per la seva banda, i sort, el vice-president del govern n’ha destacat els objectius i ideals polítics del primer President escollit democràticament, independentisme i esquerra, no fos cas que Macià fos presentat com un dirigent regionalista, cosa que en cap cas va ser.

Macià era i segueix sent un referent nacional, Macià era i segueix encarnant les ànsies de llibertat de Catalunya i dels Països Catalans, Macià segueix plasmant que som un sol poble.
Per acabar una frase del President Macià, una frase que per si sola ja ho diu tot:


"Nosaltres som ciutadans d’un poble que ha estat lliure,

i que vol tornar-ho a ser"

23 de desembre del 2008

"Camarero, camarero..."

Una de les frases, o mostres de borratxera pública d’aquest any, ha estat la que va protagonitzar el porter de la roja Pepe Reina durant les celebracions de l’eurocope de futbol guanyada al juliol. Reina va "amenitzar" la festa amb tot de càntics, uns càntics que canta normalment aquell que està molt content d’haver-se conegut.

"Camarero, camarero" així començava la cantarella reial, una cantarella que acabava amb una rima més o menys ben trobada. Aquesta cantarella, més concretament la tornada, ara sembla que un altre espanyol l’està aplicant al peu de la lletra, encara que cal dir-ho, la idea no és seva i si no es vol trobar amb problemes de drets d’autor com ha passat amb la brillant campanya del "ministerio de sanidad" hauria de posar-se d’acord amb els seus antecessors al càrrec.

Des del passat cap de setmana hem pogut ser testimonis de l’estrena d’una pel·lícula que ja té masses seqüeles, la del finançament.
A la Moncloa des de dissabte hi ha desfilat tot de presidents autonòmics per tractar el tema del fiançament de les comunitats. El tour va començar amb el President Montilla, ja que és el punt en què el "gobierno de españa" de Zapatero i Chacón es troba amb més complicacions de les esperades. Desprès del President, ha desfilat per la passarel·la de Moncloa el súper president, per dret diví, d’Andalusia Chavez, que és qui acabarà fent i redactant el sistema, la supervivent dels atemptats de Bombai i gran heroïna universal, i el president de la Xunta, Pèrez-Touriño. Tot i així, està previst que en els pròxims dies s’hi passin la resta de presidents autonòmics.

Actualment ens trobem en el punt clau de la trama, un punt en què ja es pot anar descobrint el final, i pel que sembla, el final de la pel·lícula no serà gaire diferent que el de les anteriors cintes.

La primera pel·lícula, alguns diuen que va ser un gran èxit, va ser la transició, un procés que va acabar generalitzant i aigualint la instauració d’un estat plurinacional per acabar derivant en un d’autonòmic. Arrel d’aquesta primera generalització estatutària, Catalunya es va veure obligada, gràcies a la gran astúcia de Miquel Roca, a pertànyer al grup de "règim comú" i per tan, abocada a negociar sempre amb l’estat espanyol i amb totes les sangoneres de comunitats autònomes el nou sistema de finançament. Una altra generalització.

El procés d’aquesta nova negociació del finançament però no ha anat com les anteriors. Ni el "gobierno de españa" ni el Govern han actuat igual. Els primers han jugat a perdre el temps tan com es pogués, amb la col·laboració desinteressada de l’il·lustre súper conseller Joan Saura, per intentar acorralar el Govern fent que aquest cedís a causa de la seva necessitat indefugible d’un nou sistema de finançament, ja que l’actual porta al precipici econòmic del país. El que no comptaven Zapatero i Chacón és que el Govern, no el PSC, es mantingués ferm i no corres a pactar quatre engrunes que permetessin mantenir el règim i el "cuento" dels favors polítics entre partits, tan típic de l’època convergent i del peix al cove.
El Govern no ha firmat res, de moment, i aquest fet per si sol ja és digne d’aplaudir, un fet que d’altra banda, hauria de ser la tònica general de les relacions Catalunya-Espanya.

Tot i això però, sembla que les cames d’alguns comencen a tremolar. Avui alguns mitjans ja avançaven que alguns consellers socialistes donaven per bones les aproximacions en el model dutes a terme al cap de setmana, un model que per cert, la Presidenta i guanyadora d’un Goya per "Corriendo por Bombai", ha afirmat que n’està molt satisfeta. I per dir-ho finament, no sembla molt lògic que un sistema de finançament que Esperanza Aguirre trobi suficient per estar "satisfeta" hagi de ser el millor per Catalunya.

Així doncs tot sembla indicar que ens aproximem cap al final de la pel·lícula, un final que sembla que serà molt semblant al de les antigues. I sembla que quan Montilla crida allò de "Camarero, Camarero, una de financiación", el "gobierno de españa" de Zapatero i Chacón respon: "marchando una de café para todos!"

22 de desembre del 2008

Operació "Personatge de l'Any". La Final


El repte de buscar el personatge de l’any cremant etapes i un cop fetes les enquestes per escollir el personatge de cada mes, arriba l’hora d’escollir el personatge de l’any, un personatge que haurà de sortir d’entre els onze finalistes.

A continuació s’exposarà alguns dels motius del perquè cadascun dels finalistes podria endur-se el "Personatge de l’Any".

La primera finalista, la del mes de febrer, ha estat Joanne Kathling Rowling que si es té en compte el total de vots de cada un dels "personatges de la setmana" ha estat la mes votada, a més que ha estat l’única que ha aconseguit el 100% dels vots.
Rowling, ha estat sens dubte una de les protagonistes de l’any, més ben dit ho ha sigut de l’última dècada ja que fa onze anys, des del llunyà 1997, que l’univers màgic de l’escriptora escocesa ha conquerit els primers llocs de llibres venuts. Però aquest 2008 ha sigut especial per una raó. El 2008 ha sigut l’últim any Potter, ha sigut el del tancament d’una història, una història que ha ocupat milers de pàgines.
Rowling és una de les més brillants escriptores actuals, i una de les millors de tots els temps, per això és una de les finalistes.

El personatge que ha resultat escollit per passar a l’enquesta final del mes de març no ha estat Rodríguez Zapatero, ja que els lectors d’aquest bloc han tingut la decència de no atorgar-li ni un sol vot en una clara resposta a la seva política anticatalana. No ha estat Zapatero, no, però tampoc es pot destriar l’elegit de ZP.
El finalista del mes de Març ha estat el post titulat "Tu Votant" que feia referència al dia de les eleccions, d’infest record, del 9 de març que va catapultar Zapatero de nou a La Moncloa. Aquest personatge doncs és tothom que va participar d’aquelles eleccions, a tots els que van anar a votar.

Hi ha personatges que sobreviuen al seu temps, ells moren, però el seu record, la seva lluita queda i és recordada al llarg dels anys. Un d’aquests personatges és evidentment aquell que va fer de la lluita pels drets civils i de la no discriminació racial als Estats Units, la seva vida. Martin Luther King és un referent de la lluita universal per la igualtat, de la lluita per la no discriminació i ne contra del racisme.
Aquest any era un d’aquells en què el record del líder negre dels EUA era més recurrent que en altres anys, ja que es commemorava que feia 40 anys havia mort assassinat a un hotel de Memphis.
Com a lluitador de la llibertat i per l’esperança que transmetia, Luther King és finalista.

La finalista del mes de maig és l’actual directora de la Televisió nacional de Catalunya, Mònica Terribas.
Terribas va ser nomenada directora de TV3 en una situació en què els mitjans públics no paraven de baixar en termes d’audiència, invertint clarament la tendència d’anys passats quan la Corporació Catalana era líder d’audiència. Terribas a més va arribar a la cúpula de TV3 enmig de la polèmica sobre "la crosta nacionalista" dels mitjans públics llançada des de sectors unionistes, i enfront l’evident visió desdibuixada en termes nacionals que produïen els TN’s.
Pel que fa en termes d’audiència es pot afirmar que la situació s’ha revertit i que s’inicia una tendència a l’alça, no es pot ser tant positiu en canvi en relació al tractament de les noticies als TN’s ja que segueix semblant els telediaris de TVE.

Al mes de juny van passar moltes coses, tant a nivell polític com en d’altres. En el primer les eleccions internes d’Esquerra van centrar l’atenció mediàtica, i és per aquest motiu que un dels personatges va ser Xavier Vendrell. Tot i això el personatge que ha comptat amb més suport per ser finalista ha estat l’entrenador del Barça Pep Guardiola.
Guardiola va ser nomenat en uns moments de harikiri barcelonista, va agafar les regnes d’un equip en descomposició, d’un equip que no era equip. Molts van dubtar de la idoneïtat de l’elecció del Pep, no així des d’aquest bloc.
Guardiola en només 6 mesos ha capgirat la situació, el Barça del juny poc te a veure amb la màgia mecànica actual. Pep ha sabut construir un equip fort, capaç i letal, i només per això ja podria ser "Personatge de l’Any", de moment, finalista.

Seguint en tònica blaugrana, el personatge mes votat del mes de juliol, ha esta el President Jan Laporta. Laporta al mes de juliol va haver de fer front a una moció de censura completament fora de lloc i gairebé criminal. Laporta però, pels pèls, la va superar, i sort d’això, ja que s’ha pogut comprovar que els resultats han tornat al seu lloc i que el problema no era a la llotja, sinó en altres latituds del club.
Laporta amb la seva gestió s’ha creat grans enemics, gent que creu que el Barça és una dinastia hereditària i que aquests "joves" els hi ha robat el lloc, d’altres perquè no suporten que altres tinguin èxit, i uns últims que tenen urticària davant de qualsevol manifestació desacomplexada de catalansime.

Els esports han sigut un dels grans puntals de l’any, el cim dels quals es va traslladar a l’agost a la capital de la Xina dictatorial en forma de Jocs Olímpics.
Més enllà de les consideracions de l’organització dels Jocs en un país on governa una dictadura i de la convivència del COI amb aquest govern assassí, els veritables protagonistes dels Jocs van ser els esportistes. En aquests jocs es van viure moments veritablement apoteòsics com les vuit medalles de Michael Phepls, les victòries de les sirenes catalanes o la brillant victòria dels americans practicant un bàsquet espectacular.
L’esport és un dels regals que la humanitat ens hem concedit, i aquests "Herois Olímpics", en són practicants d’excepció.

Durant la celebració de la Diada Nacional de Catalunya es va viure una petita lluita de banderes a molts ajuntaments del Principat.
La demagògia i la brutalitat judicial espanyola van intentar impedir que a centenars d’ajuntaments es pengés la senyera estelada com a mostra de la voluntat del poble en qüestió a la llibertat.
La meva petita vila, va ser un d’aquests pobles dignes de Catalunya, però es va trobar que l’alcalde va impossibilitat la penja de la bandera ja que havia robat les claus del balcó. Només la voluntat fèrria dels qui volien fer complir la legalitat va possibilitar que es pengés on tocava la bandera.
Com a símbol d’unitat i de lluita, l’estelada és finalista.

Actualment a Madrid dotze persones sense cap legitimitat estan discutint sobre una taula fosca i tacada de vermell els recursos en contra de l’estatut aprovat pel poble català. Un d’aquests recursos fa referència al terme nació atribuït a Catalunya.
Cada dos anys a Tarragona es troben les millors colles castelleres del món en el tradicional Concurs de Castells. Aquest 2008, i seguint la tònica de les últimes quatre edicions, els Castellers de Vilafranca es van imposar amb una actuació espectacular.
Si algun dels dotze magistrats, o qualsevol espanyol "grande y libre", no creu que Catalunya sigui nació, que vagi en un d’aquests concursos i veurà una cultura nacional reflex d’una nació.

El novembre posava fi a la que segur que és la notícia que més paper i minuts ha omplert als mitjans de comunicació. El 4 de novembre se celebraven les eleccions nord americanes, el guanyador de la qual va ser Barack Obama.
Difícilment es podria escriure en quatre línies tot el que ha significat Obama i el perquè de la seva nominació com a finalista de l’any, i més perquè segurament tothom tindrà el seu motiu.
En tot cas, Obama serà recordat per haver remogut consciències, per haver il·lusionat, per haver portar esperança i sobretot, per haver sigut el primer President negre dels Estats Units. Obama sense cap mena de dubte és un dels grans personatges de l’any, i per això n’és finalista.

El juliol es parlava de Guardiola i de com ha canviat el Barça, el personatge de la setmana del desembre és precisament la criatura que el Pep ha creat. Una criatura total, fantàstica i que ahir va culminar la millor primera volta de la història de la lliga estatal de futbol amb la consecució de 41 punts dels 48 possibles.
El Barça de Guardiola practica un futbol encisador, directe a voltes i pausat en altres, el Barça defensa bé i ataca millor. No té fissures, és total, és 10.
El Barça de Guardiola és Màgic, i com l’equip mític de Cruyff en el mundial d’Alemanya, és mecànic, és total. Per haver retornat el bon gust al futbol i l’alegria als barcelonistes, la Màgia Mecànica del Barça, és finalista.

Un cop fet un repàs dels finalistes a Personatge de l’Any, és l’hora de la veritat, l’hora de decidir qui serà el guanyador.

La paraula, i el vot, és vostra. L’operació "Personatge de l’Any" arriba al final.

20 de desembre del 2008

"No nos falles"


Avui per obligacions volgudes, he estat mirant tot d’spots electorals d’antigues campanyes per veure’n el format, el missatge i com es transmet aquest, la música… en fi, tot d’aspecte a tenir en compte a l’hora de pensar un spot electoral.

La sorpresa ha estat quan m’he topat amb el vídeo que reprodueixo, avanço que tota aquella persona que sigui sensible, que aquest spot pot ferir sensibilitats, ja que és d’una duresa extrema.
"No , no cambies" i "no nos falles" són dues frases que es repeteixen sovint en aquest spot, unes paraules que qualsevol ciutadà mínimament responsable i intel·ligent sabrà considerar.

El vídeo és claríssim que està fet i pensat des d’una òptica espanyola, ja que si estès encarat cap a Catalunya seria talment com una bufetada en tota regla.
No comentaré el vídeo perquè no pretenc escriure el Quixot sobre com i en què ha fallat el "prota" del vídeo, ja que en la setmana en què ens trobem i tal i com ha anat, i va, la negociació del finançament, ja queda prou palés el "no nos falles".

Desprès de veure aquest vídeo que tothom pensi i tregui les seves pròpies conclusions.

I sobretot això, "no nos falles", eh Montilla.

19 de desembre del 2008

Un bon Pacte


Quan sembla que la unitat catalana pel finançament s’esberla per la sempre maleïda tàctica partidista, en un altre camp, i no menys important, tant el Govern d’entesa com el principal partit de l’oposició han arribat a un acord pel que fa a un nou Pacte Nacional, en aquest cas, el de la immigració.

Que s’hagi pogut signar aquest pacte nacional és realment un pas molt important ja que a Catalunya hi ha més d’un milió de nouvinguts i la majoria d’aquests han arribat al país en els últims 8 anys. Passar de 6 milions i mig a 7’5 en tan sols 8 anys és una barbaritat monstruosa i pocs països ho haurien pogut suportar, Catalunya però si, i a més ho ha suportat raonablement bé. Tot i això però, no es poden tirar campanes perquè tot just estem al cap del camí.

Catalunya s’ha torbat en pocs anys que havia de fer front a una nova onada immigratòria quan encara no havia pogut acabar d’integrar la dels anys 60, la conseqüència és que en aquests moments el país està fent front a dues onades, això si, en processos diferenciats.
El pacte nacional ha de permetre que la convivència sigui possible i que en base a uns deures s’hi incorporin uns drets, fet que permeti la integració del que arriba al nostre país.

Un dels punts polèmics, per alguns, del Pacte Nacional és el requeriment de saber català pels immigrants. Aquest fet que s’hauria d’entendre dins l’absoluta normalitat d’un país normal, per alguns ha significat "la imposició" de la ideologia nacionalista per damunt dels drets dels nouvinguts a parlar el que bonament els hi plagui. Només des d’una visió profunda d’auto-odi i provincianisme, es pot fer una afirmació tan demencial com aquesta, perquè a veure, si un català se soca-rel, aquests de tota la vida, vol anar a França a treballar, oi que haurà d’aprendre el francès per poder-ho fer? Oi que un que vulgui anar als Estats Units haurà de saber l’anglès? Doncs evidentment un que vingui a Catalunya haurà de saber el català.

Més enllà de polèmiques interessades com la de la llengua, el pacte nacional és molt important perquè el que està en joc és la cohesió social del país durant els pròxims anys. El pacte nacional posa especial interès en impedir la competició dels catalans amb els nous catalans pels serveis públics, es a dir, que no s’exclogui ningú en els serveis públics arran de l’onada d’immigració actual.

Aquest fet però, no només depèn de la Generalitat o del que es pugui pactar en el Pacte Nacional, ja que per tal d’evitar aquesta competició de serveis el que és vital es poder garantir una xarxa potent i de primera línia en tots els serveis, des de educació fins a sanitat, ja que si no és així el Pacte Nacional quedarà en paper mullat, però per portar-ho a terme cal finançament, finançament que actualment el "gobierno de españa" de Zapatero i Chacón es neguen a donar.

Per últim, és d’agrair que tant IcV com CiUnión hagin finalment firmat el pacte, ja que no era del tot clar, sobretot arran del congrés dels primers en que varen posar el fre de mà als pactes nacionals per no haver de pactar amb CiUnión mostrant així una gran visió de país alhora que una gran responsabilitat, i els segons que per fi han abandonat els carnets per punts pels immigrants i s’han sumat a un Pacte Nacional que ha de garantir la cohesió social del país, per poder seguir sent un sol poble.

18 de desembre del 2008

Mar negre? No, blau


La creativitat és un dels elements més fonamentals i necessaris perquè qualsevol societat o col·lectiu avanci, creixi i pugui portar a terme els seus objectius.
En canvi la mediocritat és precisament l’element que fa que aquests objectius no es puguin assolir.

Crec que aquesta diferenciació pot ser acceptable per la gran majoria de persones que pugin distingir entre el blanc i el negre, ja que és quelcom elemental.

Si fem un ràpid cop d’ull al nostre voltant ens adonarem de seguida com lamentablement hi ha bastants més elements mediocres que no pas creatius, i aquest fet és preocupant, i més, quan la societat es limita a contemplar-ho i no fa res per capgirar la situació.

Per fer un ràpid repàs només cal comprovar el nivell de gran part del professorat universitari, que més que ensenyar és limiten a passar "el parte" del temari del dia i punt. Em limito amb els professors perquè si haguéssim de parlar dels òrgans gestors l’ordinador al final trauria fum.
Però la lacra de la mediocritat no és una característica només d’alguns professors, no, la lacra arriba a molts àmbits.
Només per dir-ne alguns, direccions dels partits polítics catalans que sembla més que estiguin en un plató de "la noria" que no pas interessats en promoure solucions als problemes dels catalans, o per parlar també dels jugadors del Madrid que es van limitar a caçar a petades a un jugador que els passa la mà per la cara a cadaun d’ells.
No parlo de cap personalitat de nivell espanyol perquè no acabaríem ni desprès de Reis.

La xacra de la mediocritat és lamentable, si, però el que seria un error fóra lamentar-se i tancar-se en aquest mar negre i podrit. Seria un error perquè no s’acaba el món amb el mar negre, sinó que també hi ha altres mars on l’aigua és neta i blava i on les onades tenen força per tombar qui sigui que s’hi oposi.

És per aquest motiu, perquè hi ha gent que s’esforça, que lluita, que no estem perduts en el conformisme. Nosaltres hem de fer com Messi dissabte passat, quan ens fan la traveta, ens hem de tornar a aixecar, una vegada i una altra. I a més, ho hem de fer de la mateixa manera que l’astre argentí, amb creativitat, amb esforç, amb constància, ja que és l’única manera de poder acomplir els nostres objectius.

S’aproximen temps difícils i només si som creatius ens en podrem sortir. Hem de fer com Leo Messi.

17 de desembre del 2008

Espanya legitima Franco


Ahir un tribunal francès va legitimar la dictadura del general feixista Francisco Franco, i ho va fer fent evident tota la ideologia d’aquell règim, actuant en contra de Catalunya.

Anem a pams. La federació catalana de rugbi els anys 30 del segle XX va ser membre fundadora de la Internacional de rugbi, i així consta en els escrits oficials. Uns anys desprès la catalana va convidar a integrar-se a aquesta federació internacional els representants d’Espanya, d’aquesta manera dins de la Internacional convivien tan la federació catalana com l’espanyola. Molt bé. Tot va canviar amb la victòria dels nacionalistes espanyols durant la Guerra d’Espanya, ja que al 1941 els representants de l’Espanya de Franco, l’Espanya de sempre, van obligar a expulsar la catalana de la Internacional.

Aquests són els fets històrics, uns fets que ja de per si mostren clarament la política anticatalana del règim espanyol mai condemnat per el PP.

Ara però la federació catalana ha demanat que es restitueixi el seu estatus dins la Internacional i per això havia presentat tota la documentació perquè així es realitzés, no hi ha hagut sort.

Un tribunal de primera instància de França ha determinat que la catalana no pot reincorporar-se a la Internacional tot i ser-ne fundadora, fet que no fa més que legitimar una acció del règim feixista, antidemocràtic i il·legal com va ser el de Franco.

Felicitar en últim terme a un dels advocats que ha assessorat a la federació espanyola en el seu litigi per legitimar el franquisme, es tracta d’un ex fiscal del tribunal de l’esport de Catalunya, José Domingo Valls, que seguint l’estela de Juan Antonio Samaranch està ple d’auto odi cap a la terra que el va veure, en mal dia, néixer.

Aquesta setmana però aquesta no és l’única mala notícia referent a les seleccions catalanes, ja que un jutge ha prohibit que la Plataforma Pro-Seleccions pugui fer servir el lema "Una Nació, Una Selecció", a més que ha ordenat retirar l’spot que la Plataforma va utilitzar fa dos anys per reclamar l’oficialitat de les catalanes.

Dedueixo que tota la xacra d’espanyolistes, consideraran aquest fet com a normal i que és tal i com hauria d’actuar la justícia, aquest és sens dubte un gravíssim atac a la llibertat d’expressió, a més d’un nou advertiment de quin és el sistema judicial espanyol, un sistema que encara es basa amb el lema del règim que França ahir va legitimar: "Una, grande y libre".

15 de desembre del 2008

Operació "Personatge de l'Any"


Durant tots els diumenges des de què es va iniciar aquest bloc s’ha anat publicant setmana rere setmana un post diferent, allunyat de l’estricta actualitat. Durant els diumenges tal i com vaig escriure en el llunyà 3 de febrer "A partir d’avui cada diumenge no escriuré un post normal. A partir d’avui als diumenges escriuré sobre un personatge que durant la setmana hagi estat protagonista en algun sentit, ja sigui pel que ha dit, pel que ha fet, pel que li han dit…."

En el post de tancament de la setmana he intentat parlar de tot tipus de personatges, no només polítics, ja que l’actualitat, per contra del que de vegades pensem, es compon de moltes cares i molts personatges. La vida, i l’actualitat, en definitiva són polièdriques.

Així per la secció " el personatge de la setmana" hi ha desfilat molta gent, des del primer, John Edwards, passant per J.K. Rowling i Pep Guardiola, fins a Martin Luther King.

Ara que s’arriba el final d’any apareixen arreu tot de rankings sobre quina ha estat la frase de l’any, quina ha estat la imatge… en fi tot d’enquestes que intenten fer un petit resum dels últims 365 dies, i des d’aquest bloc no es vol ser menys, és per això que a partir d’avui es busca el personatge de l’any.

La veritat és que aquesta tasca és realment complicada, o no, però no la vull fer solament jo. És per aquest motiu que s’han posat en marxa onze enquestes perquè escolliu el personatge de cada mes, i un cop es tinguin els finalistes, hi haurà la gran enquesta final, la que determinarà qui és el personatge de l’any.

Així doncs, comença "Operació Personatge de l’Any".

14 de desembre del 2008

Personatge de la setmana: Màgia Mecànica


El personatge d’aquesta setmana no és individual, sinó col·lectiu.

El personatge d’aquesta setmana, i a més raó des d’ahir, és tot l’equip del Barça, un equip que en sis mesos ha passat de ser un equip de geriàtric a ser una autèntica màquina de fer futbol i efectivitat.

Ahir va ser el clàssic, un clàssic que havia de ser un passeig militar i que per poc no acaba com Waterloo, sort que els generals Eto’o i Messi van deixar les coses clares i van assegurar que els 3 punts es quedessin a Catalunya amb dos gols de bandera que van perforar la portaria de Casillas.
El Barça avança amb pas ferm, avança cap a l’èxit però aquest serà un èxit col·lectiu, un èxit en què tots hauran posat la seva mà per poder portar-lo a terme.

El Barça actual és l’equip 10, és un equip compromès, és un equip treballador, que s’esforça, que lluita. El Barça és un equip total, un equip que defensa i ataca, i que a més, ho fa bé.
El Barça és Messi, però també Eto’o, Touré, Puyol i Valdès. El Barça és Xavi, Alves, Henry i Bojan, el Barça és un equip.
El Barça és màgia, però no una màgia típica, aquella que es fruit de trucs visuals, no, la màgia del Barça és la màgia programada, la màgia del Barça és la màgia mecànica una màgia perfectament calculada i planificada, una màgia que ens permet veure un dels millors espectacles que avui es poden veure.

El Barça és actualment l’element que ens fa engrescar en aquests moments de depressió col·lectiva, el Barça és, com deia el Llach, l’aspirina necessària que el país necessita.

El Barça ahir va guanyar el clàssic, el Barça ahir va derrotar al Madrid, el Barça ahir va ser tots nosaltres.

Ahir tots vam ser Barça!

13 de desembre del 2008

Avui: Barça, Barça, Barça!


Com els torrons aquest any el clàssic torna per Nadal, i ho fa en unes circumstàncies que feia temps que no es donaven, el Barça està bé.
Com sempre que s’apropa el clàssic el tradicional tremolor de cames fa acte de presència, i les inseguretats tan pròpies del culé no fan més que augmentar.

S’acostuma a dir que el clàssic no és un partit normal, es diu que és especial, únic i cada any es qualifica de partit del segle. El clàssic és el partit per antonomàsia del futbol, difícilment es podrà trobar un enfrontament al món que contraposi equips tan diferents.

El Barça – Madrid, però, no només és un partit de futbol, el Barça – Madrid és molt més que això. El clàssic és, i aquest cop no hi falten elements, un enfrontament entre dues maneres completament diferenciades d’entendre el futbol. El Barça arriba al partit havent practicat durant tota la lliga un futbol de somni, un futbol màgic, elèctric, explosiu i per sobre de tot un futbol efectiu. El Madrid en canvi, com sempre, ha practicat el seu estil de "no jugar a res" que tan bons resultats li ha donat al passat, amb la diferència que aquest any se li està resistint més.

Els Barça – Madrid són però més coses. En els Barça – Madrid es contraposen models de gestió de clubs. Per una banda hi ha un club sanejat econòmicament, i per l’altra un que té més de 500 milions d’euros de dèficit. També es podria afegir l’aposta per jugadors de la casa d’un i el "despilfarro" en jugadors mediocres de fora de l’altre.
Ara bé si de model de club parlem, el millor exemple i la major diferència és que el Barça ha rebatejat el terme "més que un club" del anys 60 i l’ha adaptat al segle XXI, i ho ha fet amb un amplissim programa d’ajudes al tercer món i en potenciar mitjançant la marca Barça tot d’accions encarades ala solidaritat, la més visual sens dubte la de portar "Unicef" a la samarreta.

Però si hi ha un element que ens faci dir que els Barça – Madrid no són només un partit de futbol, aquest és sens dubte el polític. Sé que arribats a aquest punt més d’un dirà "ya estamos, como siempre! Relacionando política y deporte". Doncs si, política i esport, perquè agradi o no van molt lligats de la mà.
Els Barça – Madrid no es poden entendre en tota la seva profunditat si no és te en compte la rivalitat entre Catalunya i Espanya. Durant molts i molts anys cridar "Visca el Barça" era com cridar "Visca Catalunya", i encara avui aquesta unió es manté. Els lligams entre Catalunya i el Barça són profunds i per trobar-los s’hauria d’anar a la mateixa constitució l’any 1899 del club. Barça i Catalunya; Madrid i Espanya, quatre noms i dues unions que sempre han actuat de manera conjunta.
És innegable i indefugible la identificació d’un i altre equip amb l’ideari de les seves respectives nacions, ho és el Madrid amb tota la seva història i ho és el Barça amb la seva. Els posicionaments que els dos equips han pres al llarg dels anys els ha conduït a aquesta identificació, una identificació que ha arribat a tal que ha portat a algú a afirmar que el Barça és l’exercit desarmat de Catalunya.

En fi, que l’hora s’acosta, el tremolor s’agreuja i la pressió al pit i la impaciència comencen a fer acte de presència, tot això a camera lenta, ja que quan la pilota comenci a rodar, les revolucions s’enfilaran, i l’atenció se centrarà únicament en els vint-i-dos elegits, tot esperant que ens regalin el millor dels espectacles.

Visca el Barça! I Visca Catalunya!

12 de desembre del 2008

En un instant


Des de fa més d’una setmana Grècia viu immersa en un espiral de protestes en relació a la mort d’un jove anarquista en mans d’un policia, fet que ha llençat a milers i milers d’estudiants als carrer reclamant justícia al govern, govern que està a la corda fluixa degut a certs escàndols de corrupció.

Tot i que hi ha certes protestes que han derivat en injustificats actes de violència contra col·lectius que no tenen la culpa de la desgraciada mort del jove, no convindria oblidar el motiu central, o catalitzador, de les protestes. Aquestes protestes massives s’han produït arrel de l’assassinat, ara d’això en diuen "bala rebotada" , d’un jove anarquista en mans d’un policia. És d’admirar sens dubte tot el moviment de solidaritat que ha aparegut en torn aquest fet, ja que no només els estudiants s’han llençat a ocupar els carrers, molts altres sectors s’han sumat a les protestes per denunciar aquest assassinat d’estat i també contra la situació global de Grècia.

És feridor observar aquesta reacció de la societat grega de solidaritat i comparar-la amb l’acció, o millor la no-acció, de la nostra societat en relació als assassinats d’estat que es van viure durant la "transacció" de la dictadura franquista al règim actual.

Durant aquells foscos anys els governs espanyols van tolerar la violència dels grups d’extrema dreta en contra del catalanisme arreu del país, violència que es va traduir en diversos morts. Morts que la història oficial, aquella "atada y bien atada" va considerar que era millor oblidar.

Algú podria puntualitzar que els fets de violència de l’extrema dreta eren produïts degut al context de l’època, i que actualment serien irrepetibles. Res més lluny de la realitat.
Al País Valencià sembla que el futbol deixa de ser l’esport rei en els sectors de l’ultradreta governant, i que agafa força una nova modalitat esportiva, que es basa en atemorir els moviments nacionals mitjançant la violència, intimidacions i atemptats.
El que sembla no canviar, però, és la convivència amb la que els governs espanyols tracten aquest "terrorisme", suposo que el toleren perquè els hi fa part de la feina.

Això si, el PP i els seus gavpuscles sempre podran trucar el Samaranch, que estarà gustós de col·laborar novament en la causa, perquè accepti aquest nou esport al COI.

11 de desembre del 2008

Visca Espanya, Mori el Nacionalisme


"Visca Espanya, Mort als nacionalismes". Aquesta és la frase que podria il·lustrar l’esmorzar que el fundador del PP, ministre franquista i redactor de la Constitució espanyola, Manuel Fraga ha ofert aquest matí a la capital del Regne d’Espanya.

Fraga ha afirmat al marc d’aquest esmorzar "informatiu" que els nacionalistes s’haurien de penjar d’algun lloc, ja que són contraris a la idea d’Espanya. Seguint aquesta crida a la llibertat i a la democràcia, es veu que tot de "nacionalistes" ja han començat a desfilar a buscar el seu lloc per penjar-se.
Segons algunes fonts, José Maria Aznar s’ha reservat un pont de la M-30, Juan Antonio Samaranch el pont de Martorell, es veu que pensa que així se li perdonarà millor la seva militància tan patriòtica al costat de Franco, Rodríguez Ibarra ha optat per penjar-se amb la seva pròpia llengua, que com que és molt llarga ja farà el fet i per últim també ha transcendit que el mateix Fraga ha optat per fer ús del Valle de los Caidos per dur a terme tan patriòtica acció.

Bé, desprès d’anomenar alguns il·lustres nacionalistes que ja tenen lloc per penjar-se, al tema.

Fraga en aquest esmorzar ha afirmat que te una gran preocupació per l’estatut català, ja que segons ell, va en contra de la Constitució i proposa fer efectiu l’article 155 de la Constitució, aquell que dóna poders al govern per abolir l’autonomia d’una Comunitat. Aquest pas és un gran pas de Fraga, ja que en comptes del 155 podia haver invocat el 8, aquell que atribueix a l’exèrcit la missió de defensar la unitat d’Espanya per la via de les armes, i Fraga l’hagués pogut invocar amb la mateixa tranquil·litat amb la que va firmar les penes de mort durant el franquisme o quan va autoritzar a assassinar els treballadors de Gasteiz, però es veu que ara es conforma amb "només" la suspensió de l’autonomia, que per altra banda no és més que una declaració d’estat d’excepció.

En tot Fraga té raó, el nacionalisme és contrari a la unitat d’Espanya, ja que és el nacionalisme exacerbat que predica el 90% de la societat i la classe política espanyola la que fa inviable la unitat d’Espanya amb totes les nacions que integren actualment, i per poc temps esperem, l’estat espanyol.

Si hi ha un perill per la unitat d’Espanya, a llarg temps, no és pas el sentiment de Catalunya o Euskadi i els o els processos d’increment d’autogovern degut als anomenats "nacionalismes perifèrics", sinó és precisament gràcies al mateix nacionalisme espanyol que amb la seva pròpia manera d’actuar, una manera excloent i imperialista, produeix anticossos a les altres nacions de l’estat espanyol.

I la veritat, no sembla que els cervells grisos ho hagin vist. Els cervells espanyols han optat per l’aniquilació de les altres nacions de l’estat, i per tant han optat per la variant ultra i castrense del nacionalisme espanyol, un nacionalisme que tot i la nova pintura progre i "guai", no deixa de ser el mateix que sempre.

Això si, mentrestant alguns encara busquen algun pont.

9 de desembre del 2008

Necrològica Federal


Durant els actes commemoratius del 30é aniversari de la Constitució espanyola, el President de "el gobierno de españa", Rodríguez Zapatero va anunciar solemnement que la reforma de la constitució no passava per les prioritats del seu govern.

Bé, per fi una prova més, per aquells il·lusos que continuen creient que una altra espanya és possible, de què no, que una altra espanya no és possible, o com a mínim una altra espanya permeable amb Catalunya no ho és, perquè d’altres espanyes si que en són possibles.

No deixa de ser curiós que aquell que al 2003 feia somiar, a més d’un, amb un nou procés que finalitzés amb un nou ordre constitucional de caire federal i plurinacional, ara al 2008 el tanqui i en llenci la clau a les profunditats del mar.

La veritat és que actualment, des de Catalunya, plantejar una reforma de la Constitució seria més imprudent que veure’s una ampolla sencera d’àcid bòric, ja que en cas que es portés endavant aquesta reforma seria encarada a la centralització competencial de l’estat, un plantejament per tant, molt allunyat de les necessitats i de la voluntat de Catalunya.

L’espanya constitucional actual seguirà així per molts anys, a no ser, que les forces nacionalistes espanyoles s’aliïn per tirar endavant una recentralització de l’estat. Ara bé, la qüestió actualment, però, no és discutir sobre reformes improbables o en tot cas contraries a Catalunya, sinó si sota la Constitució espanyola els catalans poden desenvolupar els seus drets democràticament.

I aquest és el punt clau. A la taula del Tribunal Constitucional, a partir d’ara TC amb C de corrupte, hi ha set recursos que acusen l’estatut aprovat per el poble català d’inconstitucional, set recursos que amenacen a turmenta i a retallada.

Els textos legals evolucionen, ja que també ho fa la societat, si el TC retalla d’estatut estarà fent fora de l’ordenament legal espanyol a tot el poble de Catalunya, ja que aquest va prendre la decisió de votar un text, segons el TC, contrari a la sagrada Constitució.

La voluntat del poble català està segrestada pels dotze magnífics del TC, que simplement es limitaran a bastir amb arguments legals interpretables el guió que des de Ferraz, Gènova i la Moncloa els hi han passat.

El somni d’una altra espanya s’ha esvaït del mapa i només els cínics ho poden seguir plantejant. Zapatero en la celebració de la Constitució espanyola el va acabar d’enterrar per si hi havia algú que encara no se’n havia adonat.

7 de desembre del 2008

Personatge de la setmana: Joan Tardà


Ahir va ser un dia de gran celebració. Realment hi ha dies que despunten per sobre dels altres de la mateixa manera que els cuiners amb tres estrelles Michelin despunten més que els que no en tenen. Ahir des de les 0:00 fins a les 23:59 va ser un dia de gran celebració.

Celebració per a què? Doncs molt senzill, perquè ahir vaig assistir en un dels majors espectacles que qualsevol ésser viu pot gaudir en la vida: un partit del Barça.
Segur que algun lector s’exclamarà davant d’aquesta afirmació tan categòrica, però perquè surti de dubtes, el convidaria que un dia anés al Camp, que s’assegués a una butaca, que veiés el partit i en tornar, ja en parlaríem.
Ahir només per poder observar el Camp Nou en la seva immensa grandiositat, en la seva emocionant posada en escena, en la seva monstruositat edificant o en la "gallina de piel" quan s’entonava unànimement l’himne ja valia la pena aixecar-se al matí.

Ahir però no només se celebrava el meravellós partit del Barça. Ahir també celebràvem estar de funeral. Ahir a la plaça dels Àngels de la capital del país va tenir lloc l’enterrament i la posterior incineració d’una relíquia, quasi tan santa com el braç de santa Teresa, que en pau descansi.
Ahir es va cremar viva la Constitució espanyola.

De l’acte però només n’ha transcendit als mitjans, majoritàriament, el crit que el diputat Joan Tardà va dir per tancar l’acte de crema de la Constitució: "Visca la República i mori el Borbó! ".
Joan Tardà sempre ha estat un diputat que viu amb passió la política, només cal assistir en una de les conferències que fa per veure-ho, i a més a més de passió, Tardà, viu la política intensament, tant intensament que el porta a dir les coses tal i com són, per més que a algunes orelles políticament molt correctes i pulcres els costi de processar la informació.

La frase que ha causat tanta polèmica, però, ha estat reproduïda i publicada des d’un desconeixement absolutament aberrant de la història que tristament uneix els Països Catalans amb Espanya. "Mori el Borbó" és evident que fa referència a l’assassí que va conquistar els Països Catalans per la via de les armes al 1714, Felipe V, i no al rei espanyol "Juan Carlos I" com certs mitjans espanyolistes, d’allà i d’aquí, han volgut fer creure.

La caixa de bruixes que han iniciat diversos polítics del nacionalisme espanyol, tant de PP i PSOE, contra Joan Tardà només s’entén per la fòbia crònica que tenen certs sectors espanyolistes en contra de tot el que surti de la boca d’algun dirigent d’Esquerra.

Durant la República Catalana, desprès de les municipals del 12 d’abril, un dels crits més repetits arreu del Principat va ser el de "Visca Macià, Mori Cambó!". No crec que ningú dels que ho deia volgués la mort de Cambó, com tampoc ara Tardà vol la mort de ningú, més que res perquè ho tindria difícil, ja que Felipe V ja ha mort, per sort.

Així que menys estupidesa de no saber contextualitzar frases fetes, i més intel·ligència per saber-les interpretar adequadament.

5 de desembre del 2008

Llibres de tardor: "El último Catón"


Durant el passat estiu vaig iniciar una sèrie de post’s que feien referència a llibres que anava llegint durant els mesos més calorosos de l’any. Doncs bé, com que encara no he trobat la raó que em va portar a deixar de fer-ho, ho consideraré com un parèntesi dins d’una continuïtat.

Aquestes dues últimes setmanes en els interminables viatges d’anada i tornada amb la RENFE cap a Barcelona i intercalant-se amb els nombrosos treballs que havíem d’entregar com a castell de focs final, m’ha acompanyat un llibre d’aquells que deixen petjada.

"El último Catón". La veritat és que aquest llibre forma part d’un gènere que en els últims anys ha guanyat un nombrós públic, que acompanyat de grans campanyes de marketing, ha sabut crear una escola de lectors fidels. Seguint l’estela de "El codi da Vinci" el llibre escrit per Matilde Asensi ens transporta en una història on el Vaticà, sectes cristianes i un gran misteri s’entortolliguen fins que amb un apoteòsic final es va resolent tota la trama.

"El último Catón" però a més a més de ser una molt bona lectura, ens repta a plantejar-nos moltes coses. A l’última part del llibre els protagonistes, desprès de múltiples proves, reptes, dificultats…., van a parar en una societat completament diferent a la nostra, fet que els porta a reflexionar sobre el ritme i el traç que anem dibuixant en el nostre dia a dia. Un dia a dia que ens impedeix gaudir de les petites coses, però un dia a dia que resulta massa farragós perquè ens plantegem canviar-lo. És precisament en aquest punt on queda perfectament reflectit que amb la literatura és possible aprendre i que com més llegim més lliures i més cultes serem.

El plaer de llegir és immens i més encara si ho fem amb un bon llibre com "El último Catón", encara que sigui entre els viatges amb la RENFE.

4 de desembre del 2008

La pinça de l'eutanàsia


Aquesta setmana els estudiants de la Pompeu comencem el nostre propi tourmalet que ens conduirà a mitjans de desembre al descans diví del qui ja ha acomplert una nova etapa del viatge. Així doncs a partir d’avui el bloc entra en una espècie d’estat somnolent, que es concretarà en menys articles, i de menys llargada.

Un cop feta aquesta petita introducció, entrem en matèria.

Durant les últimes eleccions al parlament de Catalunya es va poder observar com la unió d’una sèrie de mitjans de comunicació i una plataforma/partit van orquestrar una gran campanya que va concluir amb l’aparició al Parlament de d’una nova força política que amb tres diputats i el 3,1% va saltejar amb èxit la primera participació electoral en què participava.

Un cop aquest fet va ser una realitat, tot d’altres mitjans de comunicació van posar de manifest que la campanya dels mitjans cavernosos havia estat determinat perquè l’espanyolisme nonotemàtic, ranci i demagògic entrés al Parlament.
Doncs bé ara sembla que es pot tornar a repetir el procés però a la inversa.

No, no estic dient que EL MUNDO i companyia facin campanya en contra dels espanyolistes, no. El que estic dient és que sembla que cert diari, pretesament nacional, vulgui fer el mateix joc que va fer el diari de P.J. Ramírez però en l’àmbit de partits nacionals.

No és la primera vegada que en cert diari de Godó i Planeta, dos grans patriotes, espanyols deixem-ho clar, apareix en grans pàgines informació diguem-ne positiva cap a cert partit extraparlamentari, que curiosament disputa cert electorat, intel·lectualment definible com s’ha expressat l’alcalde de Getafe, amb Esquerra. Quina casualitat, no?

Es pot dir que això de mirar "el Internado" em fa veure fantasmes, pot ser, però potser no. El cas és que a Vilafranca ja hi ha hagut l’experiència de la pinça. La pinça dels mitjans i de dos partits per engolir l’independentisme possible, i deixar l’espai als autoanomenats utòpics, amb catastròfiques conseqüències. La pinça de l’eutanàsia.

Deixar el destí als de la ceba, la falç i el martell i la utopia irrealitzable seria el pitjor negoci que es podria fer al país i més en la situació actual en què ens juguem el futur de la nostra societat i del país.

La qüestió és qui entrarà al joc de la pinça de l’eutanàsia. Qui vulgui ho entendrà, i els que no, doncs la penitència serà llarga.

3 de desembre del 2008

Nous Vents?


Aquest bloc normalment parla de política, però política d’àmbit nacional o internacional però pocs cops sobre política local, sobre política de Vilafranca.
Avui però ho faré.

Ho faré perquè sembla que s’inicia una nova etapa, una etapa que potser que no acabi anant tal i com es voldria, pot ser que acabi en no res o pot ser que tot sigui fum per part d’alguns. Però potser no. Potser això que tot just ara es comença acaba amb un canvi. Un canvi que ja toca.

Com que segurament si comencés a escriure aniria cap a uns camins que millor deixar per un altre dia, publico el Comunicat que Esquerra ha fet públic sobre la situació política a Vilafranca.

"El passat mes de maig Esquerra Republicana de Catalunya va fer públic als mitjans de comunicació l’escrit "Vilafranca necessita un canvi de rumb" on s’exposava la visió d’Esquerra envers la situació política local. Esquerra en aquell escrit deixava clara la seva postura que es basava en què per Vilafranca era, i és, necessari un govern amb noves idees, alhora que considerava urgent una reacció davant la falta d’iniciativa política del govern socialista. En aquest escrit s’emplaçava a les diferents forces polítiques a trobar una solució a l’atzucac vilafranquí.

Davant de la situació actual, l’assemblea d’Esquerra de Vilafranca va encarregar a l’executiva local que nomenés a uns representants per tal de què se sumessin a les converses ja iniciades per CiU i la CUP, que ja han fet públiques les seves propostes per millorar Vilafranca, de cara buscar un canvi de rumb en la política municipal.Esquerra afirma que els seus representants actuaran en pro de fer propostes constructives en tots els debats que es puguin produir i que es fonamentaran en les iniciatives del programa electoral del 2007 ja que és per aquesta raó que els ciutadans de Vilafranca ens van votar i fer confiança. El programa electoral d’Esquerra és públic i es pot consultar al web d’Esquerra:
www.esquerra.cat/vilafrancapenedes."

2 de desembre del 2008

Vostès tenen un problema...


Manllevant la mítica frase del President Maragall al Parlament que volia denunciar les comissions il·legals que Convergència, presumptament, cobrava durant els 23 anys que va governar la Generalitat, s’ha de dir alt i clar que l’ajuntament de Barcelona té el problema no al 3, sinó al 7%.

No estic dient que l’ajuntament de Barcelona faci el que, presumptament, feia Convergència al govern, robar, no. El que vull dir és que si CiU tenia el problema del 3% la T-10 ara el té al 7%, ja que és el percentatge que ha augmentat l’import del bitllet.

Primerament només es pot dir que és absolutament indignant aquesta pujada desorbitada. Desorbitada per molts motius, com per exemple que la inflació puja només fins al voltant del 4%, i que per tant la T-10 costarà un 3% de cost afegit a l’augment del cost de vida.

Les administracions s’omplen la boca sempre afirmant que fan tot d’accions polítiques encarades a potenciar el transport públic. Doncs no sé quin carai d’assessors en polítiques d’incentivació del transport públic tenen, però el que s’hauria de fer és cessar-los immediatament dels seus llocs de responsabilitats, perquè augmentar un 7% el cost del bitllet, i més en la situació de crisi com l’actual, no sembla a primera vista la millor proposta.

Anar amb tren, com que utilitzar RENFE no és suficient atractiu tot i ser millor que Port Aventura, s’hi haurà de sumar un nou incentiu. A partir d’ara anar amb RENFE serà a nivell social com anar al Liceu. Esperem que la gent que participa d’aquest acte tant socialment exclusiu s’apunti en massa a utilitzar les T-10 i el tren.

Desprès d’aquest apunt demagògic, però un s’havia de desfogar, caldria recordar que és evident que el cost del transport públic ha de tenir un mínim preu, això no costa gaire d’acceptar. Una cosa és pagar un cost, i l’altra és que et vingui l’Hereu per darrera i t’intenti prendre la cartera. Una cosa és un augment d’acord amb l’increment de la inflació, i l’altra és quasi doblar-la. Això és absolutament indignant.

L’ajuntament té un problema, i aquest problema es diu 7%!

1 de desembre del 2008

Hipocresia politicament correcte


La hipocresia és una virtut, a vegades, però normalment és un mal que tots alguna vegada hem comès. Parlar bé d’algú a qui no suportem perquè en aquell moment "toca" o perquè davant hi ha algú molt pròxim a aquesta persona i per tant ens sentim incomodes per expressar la nostra opinió. Aquest mal el pateix molta gent.

Ahir al Palau de la Música catalana es va fer la presentació del llibre de memòries de l’ex President de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall. Maragall mai ha deixat ningú indiferent, ja fos en la seva etapa a l’ajuntament de la capital del país o desprès durant el mandat a la Generalitat. Maragall incomode perquè ell diu el que pensa, agradi o no.

Maragall l’any passat, a partir d’una filtració dels seus "amics" del PSC, va anunciar que te un principi d’alzheimer i que pretenia fer-li front. Fruit d’aquesta lluita ha nascut el llibre que ahir va presentar al Palau de la Música.
Deia que la hipocresia és un mal que molts practiquen. Sí, i el cas del President Maragall n’és un gran exemple. Maragall des de fa un any rep tot d’elogis de part de tot un sector que sempre havia fet de tot per destruir-lo.
Això la veritat sigui dita, és penós.

Personalment per mi Maragall és una persona molt respectable, respectable com qualsevol President de la Generalitat, de Macià a Montilla passant per Pujol. I com a persona doncs no puc opinar perquè no el conec.
Ara bé, com a polític no és sant de la meva devoció, i crec que la seva acció en els moments històrics que Catalunya va viure entre el 2003 i 2005 van ser un greu error de gestió per part del President Maragall.

Últimament sembla però que estigui prohibit dir res en contra de Maragall, sembla que s’hagi imposat una espècie de silenci i que l’únic que es pot expressar cap al President és "oh que simpàtic que és" o "es que és un geni". Molt bé, però això no hauria d’impedir que també es pogués dir que la gestió política de Maragall no va ser la correcte.

Les coses s’han de dir per el seu nom, i la moda del políticament correcte en alguns aspectes és més aviat una hipocresia general i el més greu és que ha estat acceptada i tolerada per tothom.
Maragall té i ha de tenir tot el suport de tothom en la seva lluita contra la seva malaltia, però el fet que estigui malalt no ha d’impedir que es critiqui la seva gestió com a polític, ja que crec que aquest seria el pitjor favor que se li podria fer.