29 d’abril del 2010

Tenim Un Nom, El Sap Tothom: Futbol


Aquest any no serà. Però hagués pogut ser perfectament. Aquesta ha de ser la idea. Cert, no jugarem la final de la Champions, molt bé, l’any que ve hi tornarem. Que era un any especial perquè es jugava al Bernabéu? Sí. Que era especial perquè es podia fer història al ser el primer equip que guanyava dues Champions seguides? Sí. Que aquest equip és tan espectacular que mig hi comptàvem? També. Però aquest any no serà.

Ahir tot, absolutament tot estava posat per una nit màgica. La gent, la bona gent d’aquest sant país, des de ben d’hora ja estava mobilitzada. Uns van anar a dir bona nit als jugadors de l’Inter, anava a dir italians però quasi no n’hi ha cap, uns altres van anar a buscar els jugadors catalans a l’hotel de concentració per acompanyar-los motocicletes al poder en el trajecte des del Tibidabo al Camp Nou. Diuen que van ser més de dos mil. Uns altres, molts, diuen samarretes blaugrana. I tots convençuts que el partit també es jugaria a la grada, com així va ser. La gent convençuda, i els jugadors i els tècnics fent bé la seva feina, sent fidels a una idea, a una filosofia, a un estil. L’ADN Barça: toc, control, possessió, ocasions; gols. Futbol. Ahir va costar. Molt. Massa. I aquest any no serà.

Ahir, crec, va ser el primer dia d’una nova generació. No sobre el terreny on ja fa mesos que s’hi ha instal·lat, però sí a la grada. Ahir el vell barcelonisme, aquell que estava acostumat, com va reconèixer Guardiola, a perdre, perdre i tornar a perdre va deixar pas a un sentiment, a una gent que s’ha educat amb un Barça triomfant. Els que hem conegut el Barça a la dècada dels noranta coneixem un Barça guanyador, un Barça que ha dominat de cap a peus el futbol estatal i que ha estat capaç de guanyar tres Champions. I sobretot en temps recents, on dels últims cinc anys el club ha arribat a quatre semifinals de la màxima competició europea i n’ha guanyat dues. Aquest nou barcelonisme és aquell que defuig el negativisme permanent de les generacions dels catorze anys sense lligues. Aquest nou barcelonisme és aquell creu, que confia, que sense perdre el món de vista amb falses expectatives –com d’altres- es reafirma del què és i de les seves possibilitats. Aquest és el nou barcelonisme.

Aquesta nova manera de veure o sentir el Barça, en actituds que no en sentiment, no exclou però que siguem cecs quan passen coses rares.
Que el Barça arribés a la final de la Champions del Bernabéu era massa per certa gent. Aquest Barça edificat per Laporta, Ingla, Txiki i Guardiola fa por. Por del què és, com és i pot ser. Que el Barça guanyés la quarta al Bernabéu era insuportable per molta gent. Potser massa. Que l’anada de les semifinals les xiulés un portuguès amic confés de Mourinho ja resulta sospitós, però és que amb l’actuació que va realitzar és denunciable totalment. Menjar-se com es va menjar el fora de joc de Diego Milito en el tercer gol interista és de jutjat de guàrdia. Que es mengés com que va menjar el penal a Alves ja és per fer-s’ho mirar seriosament. Alguns diran, si però Piqué també va marcar en fora de joc, per tant empatats. Doncs no, algú pot explicar d’una manera no fanàtica – merengues absteniu-se - com es poden xiular les “mans” de Touré?
Amb això no vull dir ni justificar que el Barça no sigui a la final del Bernabéu per culpa dels àrbitres, perquè jugant bé s’hagués superat això i més. Però cal tenir en compte que tothom, tothom, li té moltes ganes al Barça. Potser massa.

Aquest any no serà, però ja ho va dir Guardiola: Tornarem, que ningú en dubti. I ara a aixecar-se tots plegats que la temporada no s’ha acabat i encara queda guanyar la lliga contra els milions de Florentino.

I sí, orgullós de ser del Barça i jugar com juguem. Perquè podem guanyar o perdre, però nosaltres juguem a futbol.

28 d’abril del 2010

Els Doblega-Esquenes


No hi ha res que uneixi més a tot l’establishment del país que quan Esquerra fa bé les coses. Evidentment aquesta unió no és a favor de les idees d’Esquerra, sinó tot el contrari, però els fets parlen per si sols: quan Esquerra fa bé les coses, quan Esquerra posa l’estat autonòmic davant del mirall, quan Esquerra desemmascara la farsa de l’Estatut, llavors i només llavors, tot l’establishment s’uneix. S’uneix per despotricar i blasfemar a Esquerra.

Avui hi ha hagut un d’aquests dies. Tot, absolutament tot el ventall mediàtic de Catalunya ha saltat al coll del partit independentista perquè aquest no ha volgut participar de la farsa de firmar una resolució que no condueix enlloc més enllà de tapar les vergonyes als dos grans partits porucs autonomistes.

Per què, què ens durà la resolució? La resolució ens durà a seguir donant voltes en el mateix cercle, la resolució és un “pagat” que simplement intenta salvar la posició dels dos gran partits. Aprovar una resolució que demani al Senat la renovació del Tribunal Constitucional; que es modifiqui la llei Orgànica del TC; que el TC es declari incompetent en l’estatut etc. És una presa de pèl que no condueix enlloc. L’únic que aconsegueix la resolució és donar aire a un model d’estat caduc i ineficaç incapaç d’acceptar la seva pluralitat interna. L’estatut, mal els pesi al grans defensors de l’Espanya imaginària, està sentenciat a mort.

La resolució en definitiva no aporta res de res més enllà de la imatge d’unitat. I és precisament per aquesta imatge que Esquerra ha dit que votarà la resolució a favor, però remarcant que de contingut, aquesta no aporta res més que seguir donant voltes al mateix.

Ens trobem en un moment crucial, ja que en pocs mesos sortirà una sentència que retallarà l’estatut –ja retallat- de Catalunya i que segurament també retallarà aspectes de l’estatut del 79. Per tant ens trobarem en una situació en què Espanya diu que prou. Que ja no en passa una més. Que 30 anys prostituint-se han sigut masses. Que vol tornar al què ha sigut sempre. Una Espanya. Quan surti aquesta sentència, tothom haurà d’estar a l’alçada, perquè caldrà fer un pas endavant, saltar la paret que diuen.

Però segurament, i tant de bo m’equivoqui, els mateixos que avui titllaven d’Esquerra de fer mal al país i de voler que tot vagi malament per no signar la resolució; quan arribi aquest dia diran que Esquerra són uns radicals i que Espanya és tant i tant xula. Com sempre.

26 d’abril del 2010

Ja Es Pot Votar al Pàmpol Roig!


Ja està en marxa. Ja es poden votar els grups que tindran la oportunitat de competir per ser presents a l’Acampada Jove.

Des d’ahir les votacions del Concurs de Música del Penedès Pàmpol Roig són obertes tot esperant que vagin caient els vots per els diferents grups que hi participen. Els grups que es poden votar són: N'Crisi; Plou Com Mai; Bulma; Faèrica; Nando Passa'm el Mando; Carpa Juanita; i Clik's. Tots grups d’alguna de les quatre comarques del Penedès.

El concert que determinarà quin d’aquests grups va a l’Acamapda Jove, que aquest any celebra els 15 anys d’èxit, serà al 26 de juny al Poliesportiu de l’Arboç. Abans però caldrà determinar quins quatre grups tocaran en aquest concert. Aquesta és la tasca que toca fer ara. Votar.

El 25 d’abril vam votar per la llibertat, ara votem per la música del Penedès. VOTA!



25 d’abril del 2010

Personatge de la setmana: Consultes 25A


Aquesta setmana tot i que entre Sant Jordi i Samaranch s’han emportat la major part de les portades de diaris i encapçalaments dels telenotícies, uns a partir de l’èxit de la jornada de la rosa i el llibre; i l’altre amb l’èxit de veure com l’oblit continua existint, segueix sense aturar-se un nou pas cap a la independència.

Avui 25 d’abril s’ha celebrat la tercera onada de consultes per la independència arreu del país, i han estat concretament 212 municipis que han donat la veu al poble sobre la pregunta que tant inquieta a Espanya i a tot l’stablishment sociovergent: “Està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat independent, social, democràtic de dret, integrat a la Unió Europea?”.

Aquest 25A és una magnifica ocasió per demostrar que el procés no s’atura, que desprès de dues onades el sentiment i la voluntat d’avançar cap a la llibertat segueix caminant.

El post d’avui, el personatge d’aquesta setmana, és per a tots aquells que amb la seva feina desinteressada, amb la seva capacitat d’organitzar-se i superar problemes i adversitats, que amb la seva passió per la causa, que amb la generositat, compromís i treball han tirat endavant aquestes consultes.

És molt, molt, molt important el que s’està fent. Catalunya està organitzant unes consultes populars des de la base, des de la societat civil. I remarcable és que ho està fent sense el suport institucional, que en el millors dels casos es limita a cedir espais, i en el pitjors que impedeix, o intenta, les consultes amagant les urnes com a Ulldecona. La societat civil ha donat una clara lliçó a la classe política indicant-los cap a on transita el nou centre del catalanisme, i qui se’n allunyi, en un futur proper ho pot patir greument.

Les consultes per el simple fet de celebrar-se ja són un èxit absolut. Qui s’imaginava fa deu anys que un dia com avui més d’un milió de catalans tindrien la possibilitat de votar sobre la independència? I això, s’ha d’agrir a totes les comissions locals i a tots els voluntaris que han participat de les diferents onades. I òbviament també a la Coordinadora Nacional, encapçalada per Uriel Bertran, que ha fet una extraordinària feina.

El Personatge de la Setmana, per a tots ells.

24 d’abril del 2010

Samaranch No Va Néixer al 1986


Sembla una obvietat, oi? Samaranch va morir el dimecres 21 d’abril a l’edat de 89 anys, per tant és d’una evidència abassegadora que no va néixer l’any 1986. No, Juan Antonio Samaranch va néixer un 17 de juliol de 1920. Una vida, es pot dir, llarga, tant llarga que li ha permès viure com a mínim dues vides.

La seva mort, com cap, no es pot celebrar, per bé que la seva biografia dóna sobrats elements per com a mínim no plorar-la.
La totalitat de la premsa escrita i no escrita de Catalunya i Espanya s’han llençat en una cursa semblant a la que els esportius de Madrid dispensen a Florentino Pérez: adoració total i absoluta. Sense pal·liatius i sotmesa.

Des de que es va saber la mort d’aquest ciutadà, els diferents mitjans han elaborat especials glossant la seva figura i trajectòria i han catapultat la notícia com la més destacada de la jornada. Cal sumar-hi a més a més la retransmissió en directe que va fer TV3 de l’enterrament a la catedral i de la capella ardent.
Aquests mitjans però, han complert a la perfecció el títol que porta aquest article. Per ells Samaranch va néixer l’any 1986, l’any en què Juan Antonio va pronunciar la seva frase més mítica i recordada: “A la ville de Barcelona”. Aquell dia en la sessió del Comitè Olímpic Internacional Samaranch va construir la seva salvació vital per els segles dels segles. A partir d’aquell moment, ningú s’ha atrevit a recordar, i menys, a publicar.

Abans de 1986, Samaranch vivia? Què va fer? Què va ser de la seva vida? Abans de 1986 Samaranch va ser un destacat dirigent del Règim Feixista del General Francisco Franco. Abans de 1986 Samaranch va ser president del Comitè Olímpic Espanyol; Delegat Nacional d’Educació Física i Esports; Procurador a les Corts Franquistes durant 13 anys; i posteriorment President de la Diputació de Barcelona. Samaranch va ser una camisa blava des dels 17 anys, i dirigent, i per tant còmplice, de totes les atrocitats que aquell règim totalitari va ocasionar.

Samaranch ha sigut enterrat amb honors de cap d’estat. Samaranch ha estat enterrat a la catedral de Barcelona com si d’un honorable ciutadà es tractés. Samaranch va tenir la capella ardent al Palau de la Generalitat, la mateixa Generalitat que el Règim feixista de Franco va abolir, prohibir i perseguir amb tot allò que representava. Samaranch mai, mai, mai va demanar perdó ni es va retractar del què va fer. Mai va renegar del seu passat feixista.

Com pot ser que doncs que rebi tants homenatges i atencions? A grans trets l’actitud de la gran majoria és la continuació del pacte que va originar l’actual sistema: la transacció i l’oblit. Es va transaccionar de règim mantenint el règim existent, i entre d’altres coses, es va mantenir Samaranch. Tot i que el pacte d’oblit es mantingui intacte, no deixa de ser llastimós que entre tots ens llancem a lloar una figura que en el menor dels qualificatius es podria acordar de “discutible”. Potser no és just fer-li un judici a la totalitat a causa de la seva tasca en el moviment olímpic, però el que és lamentable són els actes i els honors que ha rebut.

No cal fer una esmena a la totalitat a la seva vida, però si recordar-la al complet, sinó, més que recordar el que estem fent és manipular. I ja ho va dir un alt dirigent d’un Règim amic del de Franco i Samaranch: una mentida repetida mil vegades, acaba sent veritat.

Llibres Entre el 22 i el 23



Aquest són els llibres que han arribat a la meva taula per aquestes dies. Dos llibres que combinen l'aplaudiment de la crítica -Permi Sant Jordi i Premi Ramon Llull- i que també tenen com a ingredient la temàtica que tracten: periodisme i política; i futbol i Barça.

Dos grans llibres, que devorarem com és degut.

22 d’abril del 2010

I Ja En Fa 22....

Ja en fa 22, de 22 d'abril. Gràcies a tothom!


21 d’abril del 2010

Ai d'Aquell Que Ens Enterri!


Diu que estan acabats. Diuen que el cicle s’ha acabat, que ja n’hi ha prou. Que no més, gràcies. Diuen que els han humiliat, que han trobat l’antídot, que ja els saben parar. Diuen que s’ha acabat, que l’ordre torna per establir-se per sempre. Diuen que allò que és bonic no pot durar molt. Diuen. Diuen.

Arran de la derrota d’ahir, molts diuen. Ahir es va perdre una bona ocasió per sentenciar l’eliminatòria. Ahir es va perdre el primer round d’un partit de 180 minuts, però només això, no més. Al Giuseppe Meazza el Barça va jugar un mal partit, i principalment és per això que va perdre. No ens enganyem. Quan es perden tantes i tantes pilotes al mig davant d’un equip que es pot resumir amb la paraula “contra-atac”, es paga, i ahir es va pagar. Perdre principalment per errors propis, però, no hauria de fer-nos oblidar el què va passar. Ahir hi va haver un robatori en tota regla. No es pot permetre, i menys en organismes pretesament seriosos com la UEFA, que en una semifinal de la millor competició del món, la de més prestigi, la que té els millors equips del moment, es permeti el luxe de què un energumen com Olegario Benquerença xiuli un partit de la manera com ho va fer. No tinc res en contra dels portuguesos, però home, que un àrbitre que abans del partit ha reconegut que és amic de Mourinho... home... no deixa de ser per fer-s’ho mirar tot plegat...

Que el Barça ho tindria tot molt, molt, molt difícil per tal d’arribar a guanyar qualsevol títol aquest any, ho sabíem, de fet, si no es disputa la final de Copa és perquè un altre indocumentat va anular un gol legal a Bojan contra el Sevilla per una falta d’Ibra que encara ara només va veure el col•legiat. Guardiola ho diu sempre: el què ha aconseguit aquest equip amb tot, absolutament tot en contra és espectacular. Ara però hi ha aquest grau mes de dificultat, ara hi ha aquesta remor de tupinada tant a la corrupte Espanya, com també a la UEFA de Plattini.

Diuen que estan acabats. Que diguin. Que diguin perquè queden 90 minuts. 90 minuts! I al Camp Nou. Queden 90 minuts per la remuntada. I remuntarem. Podem guanyar, podem eliminar l’Inter de Mourinho que sembla que cada dia que passa estigui fent el seu particular “Operación Triunfo” per poder ser l’entrenador dels blancs l’any que ve. Queden 90 minuts, que són tot un món per donar la volta a l’eliminatòria. I a veure, no ens ha donat aquest equip motius suficients per creure en ell? No ens han demostrat aquests jugadors que en els moments claus sempre, sempre responen? No ens ha deixat amb la boca oberta Guardiola amb els seus plantejaments que fan revolucionar els partits? No hem demostrat altes vegades el què som? Doncs si juguem com el que som, passarem. Si animem com el que som, passarem. Si fem com el que som, serem a Madrid. Madrid és a dos gols. No serem capaços de fer dos gols a l’Inter?

Diuen que estem acabats. Que diguin, ja els explicarem com és el vestuari visitant del Santiago Bernabéu. Dimecres toca remuntada!

19 d’abril del 2010

El Rei i la Confederació Interplanetària


Fa uns dies el President Obama va anunciar una decisió que ha causat certa controvèrsia i debat, ja que en un discurs des d’unes de les instal·lacions de la NASA a Florida, va dir solemnement que l’home no tornaria a la lluna, però que en canvi provaria d’anar a Mart a partir d’aquí un parell de dècades.

Sens dubte l’objectiu de que l’home posi els peus al planeta vermell és un repte emocionant i en certa manera més propi de les novel·les de Jules Verne que de la racionalitat del President de la primera potencia mundial, però com en tants aparells estrafolaris imaginats per l’il·lustre escriptor, per què no pot arribar l’home a Mart?

Una de les funcions que haurà de determinar la pròxima missió tripulada a Mart per allà el 2030, imagino, serà corroborar, o no, sí hi ha vida en aquell llunyà planeta. Vida, no dic humana però vida al cap i a la fi, perquè no ens posarem ara a negar que un bacteri és no-vida, oi? Però posats a imaginar, imaginem en la hipotètica, molt hipotètica, possibilitat de què a Mart hi hagués algun tipus d’existència d’humana, de quina manera actuaríem? Faríem com van fer els europeus a l’Africà? Faríem com els espanyols a Amèrica Llatina? És a dir, intentaríem exterminar-los? O potser seria al revés. Hauríem de lluitar tots plegats per no caure a les mans dels extraterrestres dolents de Mart?

Buff... no ho sé... potser hi hauria un terme mitjà, no? Potser entre tots seriem capaços de trobar un artefacte, inestable o no, que ens permetés una mínima entesa amb aquests extraterrestres... No ho sé... Però el que si que es podria mirar de fer és d’enviar algú per tal d’arribar a aquest punt mitjà. Aquest algú però hauria de ser una persona capaç de pensar en relacions impossibles, de pensar que, tot i proposar una possible entesa amb aquests extraterrestres, aquests no tenen perquè entendre la proposta. M’explicaré. Per exemple, si els hi proposéssim formar una unió confederal de planetes intersolars ells potser no voldrien confederar-se amb nosaltres... i si de unió federal parléssim menys encara, car, dos no es federen si un no vol. Crec, amb sinceritat, que aquesta missió diplomàtica que busqués una entesa amb aquests extraterrestres de Mart està abocada al fracàs, perquè ni ells es voldrien federar i molt menys confederar. Ells, suposo, estarien encantats de la vida amb el seu planeta i es clar, que els hi vinguin uns terrícoles a plantejar unes relacions més pròpies d’un manual del trapezista del Cirque du Solei que de relacions interplanetàries., com que no els faria massa gràcies. Així ells, i nosaltres, continuarem essent independents.

Amb tot, però, sempre hi hauria algú que per estar en l’ambigüitat total sortiria amb la idea de proclamar-se rei interplanetari,tot i que fos amb màscara.

18 d’abril del 2010

Personatge de la setmana: María Emilia Casas


Nascuda a Monforte de Lemos l’any 1950, María Emilia Casas va estudiar dret on és experta en dret del treball, especialitat d’on és catedràtica. Casas és mare de quatre fills, i ha estat lligada sempre entorn a la docència, una docència que va abandonar l’any 1998 quan un acord entre PP i PSOE per renovar el Tribunal Constitucional la va portar, a proposta dels socialistes, a ser la persona més jove que entrava a tan “respectada” institució. Des del 2004 és Presidenta del Tribunal Constitucional.

La seva presidència en principi no hauria hagut de presentar grans complicacions més enllà de les que comporta el TC, però com s’ha vist, res més lluny de la realitat. L’any 2003 Zapatero va prometre que acceptaria l’estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, i un any desprès de què Casas arribés a la màxima altura de la magistratura espanyola, el Parlament va aprovar el projecte d’Estatut: L’estatut del 30 de setembre. La història que segueix és àmpliament coneguda: esmenes del PSC l’endemà de l’aprovació; patetisme en la negociació a Madrid; i finalment l’estocada final amb la traïció de CiU i d’Artur Mas.
Desprès del referèndum del 18 de juny, va ser l’hora dels recursos: els del Partit Popular; els d’Aragó, País Valencià; Illes Balears; i del defensor del Poble espanyol. Recursos tant per part del PP com del PSOE.

Quasi quatre anys desprès de presentar aquest recursos d’inconstitucionalitat, el Tribunal Constitucional segueix sent incapaç de dictar sentència. Divendres hi va haver la cinquena oportunitat, però ni així. La ponència a càrrec de la “progressista” Elisa Pérez Vera va rebre només 4 vots a favor i sis en contra. La raó dels sis vots en contra és que deixava massa viu l’estatut de La Moncloa. Cert, la ponència només anul·lava uns 15 articles i n’interpretava a la baixa una vintena més. Massa poc.
Divendres semblava que sí, que finalment hi hauria sentència i el malson de l’estatut de Mas i Zapatero arribaria al final per bé o per mal. Però no. Ni tan sols la intenció de María Emília de fer ús del vot de qualitat ho va poder fer possible. Ara la ponència és en mans de Guillermo Jiménez, jutge conservador, que no es limitarà en els 15 articles.

María Emília Casas passarà a la història, vulgui o no, com la Presidenta del Constitucional que firmarà la sentència de mort de l’estat de les autonomies. Amb la pròxima sentència no només està en joc el lamentable pacte entre Mas i Zapatero, sinó que està en joc el sistema sorgit de la transacció duta a terme desprès de la mort del Dictador Franco. Amb la sentència s’acaba el miratge de la “conllevancia”.

María, gràcies.

14 d’abril del 2010

Irònic 14 d'Abril


Avui se celebren 79 anys de la proclamació de la República per part del President Francesc Macià a la plaça de Sant Jaume, posteriorment anomenada de la República.

79 anys desprès d’aquell dia d’esperança i il·lusió avui –ironies del destí- el Tribunal Constitucional pot donar sepultura final a l’estatut, no el de Núria, sinó el de la Moncloa, dictant la ja esperada sentència –de mort-.

Davant l’estocada espanyola a l’autogovern català, crec, hauríem de reaccionar de la mateixa manera que van fer els nostres compatriotes l’any 1931. Ser conseqüents. Ser conseqüents i lluitar per el que volem. Ells volien la República i van fer-la possible a partir d’unes eleccions municipals en les quals Esquerra Republicana va arrasar arreu. Nosaltres, desprès de la sentència i d’haver-nos quedat sense el minso estatutet actual, també podem actuar de la mateixa manera. Votar, ser conseqüents. No servirà de res queixar-nos demà si d’aquí mig any donem el país a aquells que el van adormir. No servirà de res exclamar-nos demà si continuem d’aquí a mig any ancorats en el mateix paradigma i en la mateixa praxi política que ens domina actualment.

L’any 1931 d’unes eleccions municipals en va sorgir la República de Macià i el període més ambiciós de la Catalunya moderna. Fem que les eleccions catalanes de la tardor esdevinguin aquell 12 d’abril del 31 en versió segle XXI i encarem-nos cap a la llibertat.

Amb tot, però, hi ha una gran diferència que juga en contra nostra. L’any 1931 la població sabia on volia anar, la república, avui no està tant clar. Potser la ironia del destí és que 79 anys desprès, i en la situació actual, aquell record d’esperança i il·lusió, segueix sent tan sols això, un record que no té massa pinta de repetir-se.

9 d’abril del 2010

El 10 a les 10


Dissabte. 10 d’abril. Deu de la nit. Diuen que serà el partit del segle, el partit que decidirà un campionat. Un Madrid Barça dels grans. El partit que enfrontarà els galàctics i els “masies”-que no messiànics, sinó de la Masia, eh- el partit que confrontarà dos models de club: el dels milions i milions; i el dels milions amb gent de la casa. Cristiano contra Messi; Casillas contra Valdès; Higuaín contra Puyol; Lass contra Xavi... el duel dels duels.

Dissabte. 10 d’abril. Deu de la nit. Diuen que no hi haurà ningú pels carrers, diuen que els bars i les cases estaran plenes de gom a gom per poder presenciar el xoc entre aquests dos grans clubs. Els del trànsit de TV3 no tindran massa feina aquest pròxim dissabte, fins a mitja nit ja que si el Barça guanya s’haurà de muntar algun dispositiu direcció al Prat...

Dissabte. 10 d’abril. Deu de nit. Començarà el partit dels subterfugis, de les paraules mig dites, dels dobles significats. L’enfrontament somiat, i per ara impossible, entre Catalunya i Espanya, entre el resultadisme i el bon futbol, entre “el señorio” i el més que un club...

Dissabte. 10 d’abril. Deu de la nit. Entre tots ens convencerem de què és el moment més important de l’any, però, per sort, la grandesa del futbol ens diu que l’endemà existeix i com sempre, tornarà a sortir el sol.

article publicat al 3 de Vuit

5 d’abril del 2010

Carod a la Pompeu


Matí de dilluns. Ordinador encès. Tassa de cafè al costat. Word obert. Aquesta seqüència podria ser el repàs d’un matí de dilluns normal, una descripció de la rutina de cada primer dels set. Però hi ha un element més, ja que no és un dilluns normal: avui és Dilluns de Pasqua. Ser dilluns de pasqua vol dir moltes coses. Vol dir que és el dia en què els Països Catalans fan festa i Espanya no. Vol dir que és el dia de la mona i que per tant, toca anar a buscar el pastís de massapà i la figura de xocolata engalanada per l’ocasió i fer les fotos de rigor per deixar petjada per la posteritat. Però el dilluns de pasqua també vol dir que s’acaben les vacances, i amb elles un espai temporal de tranquil·litat i en certa manera de “resset” que permet carregar les piles per encarar els mesos següents.
Quan s’acabi el Dilluns vindrà el Dimarts, l’endemà torna sempre i ho fa com és habitual. Despertador, tren, classes, cafè, classes… la seqüència de la rutina, no de dilluns, sinó de tots, del primer al cinquè dia. Els dies de classe.

I aquest “l’endemà” arriba amb força. Dimecres a la Pompeu se celebra en marc de la campanya “A les Universitats en català” una conferència del Molt Honorable Vice-president del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira titulada “El català, llengua de 10 milions d’europeus”. Una oportunitat única per escoltar al Vice-president sobre un dels temes que més domina, ja que és filòleg.

Serà una bona ocasió per escoltar al Vice-president, una persona que guanya molts punts quan es troba en un auditori i pot parlar com ell sap. Només cal recordar memorables intervencions com el mític “Tengo una pregunta para usted”.

Carod serà a la Universitat Pomepu Fabra per parlar del català, un tema d’estat, i ho farà en una Universitat on no és precisament que la llengua del país estigui massa bé. Només cal repassar les classes impartides en la nostra llengua per adonar-se que el català cada cop, en part per la inacció del rectorat, va perdent presència a les aules. Carod doncs parlarà de llengua a la Universitat on el rector convida als universitaris a jurar la bandera espanyola amb l’exercit.

És una bona oportunitat per saber què pensa el Vice-president. La conferència serà el DIMERCRES 7 A LES 13:00 A L’AULA 40.012.

Us hi esperem.

4 d’abril del 2010

Personatge de la setmana: Umberto Bossi


Fa una setmana es van celebrar a Itàlia eleccions regionals i a diferència del que va succeir a França, la coalició governant en va sortir, si no vencedora, si reforçada ja que tot i governar en menys regions que el centre-esquerra va aconseguir fer-se amb dues noves victòries, uns resultats que donen aire al govern berlusconià empantanegat enmig de casos de corrupció. Una prova més de què l’esquerra i el centre-esquerra estan desorientats i a anys llum del què haurien de ser.

Un dels elements que van fer possible el reforçament dels partits de la dreta governant va ser el gran triomf que la Lega Nord va obtenir. La Lega Nord és un partit fundat l’any 1989 a partir de la unió de diversos partits i moviments autonomistes del nord d’Itàlia, un partit que ha aconseguit una mitjana del 12% a les regionals a tot Itàlia i que arriba al 60% en algunes regions.

La Lega Nord des dels començaments ha tingut un lideratge incombustible: Umberto Bossi. Bossi és un personatge peculiar, capaç de proclamar als quatre vents la independència de Padania i ser alhora ministre del Govern italià, capaç de ser condemnat per ultratge a la bandera nacional i al mateix temps fer coalició amb Berlusconi. O potser no ho és tant, ja que d’exemples de pretesos Bolívars que es comporten com Cambós n’hi ha molts.

Bossi va néixer a Cassano Magnago, a la Llombardia, l’any 1941 i va cursar estudis en medicina, uns estudis que va deixar per dedicar-se al noble art de la música. Sembla però que aquest art no li va provar, fet que el va portar a la política. Bossi, ara titllat de xenòfob, es va allistar primerament al Partit Comunista Italià, per desprès passar a moviments autonomistes de les regions del nord. L’any 1984 participa juntament amb un dels grans líders de l‘actual Lega Nord, Roberto Maroni, en la fundació de Lega Autonomista Lombarda per al cap de cinc anys -re-agrupar un gran grup de forces autonomistes en el que ara és la Lega Nord.

Bossi ha destacat sempre també per tenir una llengua especialment llarga. Bossi ha arribat a acusar a Berlusconi a ser membre de la Cosa Nostra, a afirmar que “s’ha d’acabar amb les immigrants bombardejant les pateres” o que “ quan veig la tricolor m’emprenyo. Jo la faig servir per netejar-me el cul”.

La seva política es basa, sobretot, en dues branques: immigració i federalisme. La política envers als immigrants ha estat abastament comentada, i en la majoria dels casos titllada de xenòfoba. No en va el ministre de l’interior, Roberto Maroni, ha endurit de manera profunda la política immigratòria italiana apostant per l’expulsió d’immigrants i per potenciar les patrulles ciutadanes. En quant al federalisme, Bossi sempre ha defensat el federalisme fiscal per el nord italià i prova d’aquesta voluntat és que és ministre de reformes amb l’objectiu d’introduir aquest sistema a Itàlia.

Bossi tot i la seva dialèctica xenòfoba continua avançant, obtenint victòries electorals i estructurant el partit arreu del país on ja és un partit mitjà. I Bossi sap que ho aconseguirà, perquè com diu en una de les seves declaracions incendiàries “si el federalisme fiscal no arriba, agafarem els fusells”.

2 d’abril del 2010

Un Any Màgic


Sí, sí, sí tornem a París! Ahir els homes de Xavi Pasqual van fer possible l’èxit, ahir el Barça es va classificar per la Final-Four de París, on disputarà la seva onzena final a quatre. Ahir el Barça va certificar el seu bitllet per tornar a la ciutat que deu una copa a l’equip blaugrana d’ençà del robatori de 1996 amb el tap il·legal a Montero.

El Barça va aniquilar a Vistalegre al Real Madrid galàctic de Messina, un equip fet a cop de talonari a partir del retorn del ser “superior” Florentino Pérez a la presidència del club de Chamartín. Els Velikovic, Garbajosa, Tomic, Jaric, Hansen, Llull… no van poder fer massa cosa contra l’equip culé. I aquesta és la gran diferència. El Madrid té uns grandissims jugadors, ningú pot posar en dubte que Lavrinovic és un jugadoràs o que Bullock no serveix. Però, per sort, l’esport és més que això, i ahir es va tornar a demostrar. L’equip va batre als jugadors. Amb això no vull dir que el Barça tingui jugadors de menys qualitat, al contrari, ja que al Madrid no hi ha qui es pugui igualar a Ricky, Navarro, Lorbek…. Però la diferència és que el Barça juga com un equip, i el Madrid no. I tampoc vull dir que el Barça no fa ús del talonari, dir-ho seria mentir, però la manera de fer-lo servir sí que és diferent.

Ahir el Barça de bàsquet va posar la via directe cap a la Final-Four, un èxit sens dubte. El Barça repetirà presència entre els quatre millors d’Europa per segon any consecutiu. Una gran fita aconseguida de la mà de Xavi Pasqual un entrenador de la casa que ha sabut construir un equip que juga un bàsquet ràpid, espectacular i amb uns resultats “aplostofants”.
La via d’entrenadors de la casa s’imposa. Bàsquet, futbol, handbol, hoquei, futbol sala. Les seccions més importants del club totes entrenades per catalans. I totes, menys el futbol sala, amb possibilitats de fer-se amb el títol continental.

El bàsquet i l’hoquei ja són a dalt de tot del camí, el bàsquet a la Final-Four i l’hoquei a la Final-Six, ara falta que tant els de Guardiola com els de Xavi Pasqual els imitin i es plantin a les seves finals. Us imagineu una temporada amb tots els equips del Barça campions d’Europa? Encara no és hora de fer volar coloms sobretot desprès de la lliçó dels últims vint minuts a l’Emirates on es va demostrar que a Europa s’ha d’estar amb els cinc sentits concentrat als noranta minuts.

Ahir a Madrid es va cometre la primera passa de l’any màgic per el Barça, un any que pot acabar al 22 de Maig curiosament també a casa del club blanc.