4 de maig de 2008

Personatge de la setmana: Frank Rijkaard

Era cap a finals de juny del 2003 quan a la Sala de premsa del Barça va aparèixer un home quasi desconegut. D’ell sabíem que havia dirigit la selecció holandesa en l’eurocopa del 2000 fent-la arribar fins les semifinals on va ser eliminada per Itàlia als penals i que posteriorment havia fet baixar a segona l’Sparta de Rotterdam.

Aquest desconegut es va convertir en la primera peça del cercle virtuós de Laporta, un Laporta que tant sols tres setmanes abans havia guanyat les eleccions al club amb una àmplia majoria sent bandera d’un discurs il·lusionador i engrescador.

Aquest desconegut cada com ho va ser menys i amb la seva manera de treballar i amb la seva manera de tractar la gent va anar fent-se conegut.
La primera part de la temporada del seu debut va ser francament dolenta tot i així es va acabar amb una notable segona posició per davant del Madrid Galàctic que va iniciar la seva caiguda a l’infern.
Aquest cada com més conegut va inculcar l’esperit guanyador a una plantilla jove, plena de grapa i assedegada de títols. Títols que van arribar al segon any, un segon any en què es va guanyar la Lliga i en què més d’un milió de persones van sortir pels carrers de la capital del país per festejar conjuntament amb l’equip el títol i en què més de 100.000 persones desprès van omplir l’estadi per seguir la festa dels campions.
L’apoteosi va arribar al tercer any. El doblet. Lliga i Champions. Amb el doblet també va arribar l’entronització de l’equip i d’aquest ara ja popular entrenador que va portar a la glòria tot un equip, tot un club. La final de París va significar el punt màxim d’aquest primer cercle virtuós. Tot el que s’ha esdevingut a partir d’aquesta data màgica, la data del 17 de maig del 2006, ha estat fracàs rere fracàs.

La temporada passada i l’actual signifiquen el final d’una relació que ha fet que aquest desconegut esdevingui conegut i que tothom sàpiga el seu nom. Aquestes temporades signifiquen el final d’una relació que ha permès al Barça guanyar en cinc anys dues lligues i una Champions.

És una veritable pena que Rijkaard i el Barça acabin així, en el fracàs com a norma absoluta. Rijkaard havia articulat un equip per guanyar, però la permisivitat excessiva en determinats moments i amb determinats jugadors ha tingut com a conseqüència que el cercle virtuós triomfant de Laporta s’acabi enfonsant en un mar d’arenes movedisses.

Ara en el moment en què tot arriba al final, és el moment de dir adéu i gràcies per tot, Rijkaard.

Cap comentari: