7 de novembre del 2010

Personatge de la setmana: Miquel Masoliver


El personatge d’aquesta setmana és Miquel Masoliver, però molts d’altres haguessin pogut ser-ho. Miquel Masoliver ho és com a exemple, com a exemple d’implicació i de normalitat. Dues “habilitats” massa poc exercides.

Aquesta setmana s’ha fet públic que el documental “Fora de joc”, impulsat per la Plataforma Por-seleccions Catalanes i que s’emetrà per TV3, ja està acabat i durant la propera setmana es celebrarà la pre-estrena en un cinema de Barcelona. El reportatge repassa les traves de l’estat espanyol a la possibilitat que els jugadors catalans puguin sortir als camps d’arreu del món defensant la senyera i no l’estanquera. El documental és doncs, d’una necessitat estrepitosa. Mostrar què fa l’estat espanyol per aconseguir els seus objectius hauria de ser una assignatura obligatòria a totes les facultats de periodisme i ciències polítiques, on al Pla d’estudi s’hi podrien trobar els exemples pràctics com els de Lasa i Zabala o el cas de Fresno.

L’àmbit esportiu és, segur, el que menys podrà avançar mentre siguem una colònia espanyola. Fins i tot el “nou pacte fiscal” que propugna Mas és més factible, tant amb PP com PSOE, que no pas veure una selecció nacional de primer nivell competint a nivell internacional. Catalunya té unes 20 seleccions reconegudes internacionalment, però cap de primer ordre. S’ha fet bona feina des de la Generalitat, però els passos són petits al no comptar amb cap dels quatre esports reis. La il·lusió que va desfermar el projecte de l’hoquei ha sigut la prova del cotó que mentre seguim pertanyent a Espanya no hi ha res a fer.

Un dels arguments dels Ni-Ni, ni-que-sí-ni-que-no, és que per aconseguir l’oficialitat de les seleccions, el que fa falta és la implicació dels jugadors. Diuen que cal que surti el Xavi de torn i digui: “Jo només vull jugar amb Catalunya, i mentre no pugui, no jugaré amb la selecció espanyola”. Demanar això és una greu injustícia, ja que significa passar un problema polític a un esportiu. Que un posicionament públic i total dels jugadors catalans a favor de les seleccions ajudaria? I tant! Però cal no oblidar que és un tema polític i que s’ha de resoldre per i amb la política. I això passa per ser un estat lliure i independent al si de la Unió Europea. No hi ha altra sortida. S’ha d’aplaudir fins a l’extenuació accions com les del Miquel Masoliver o de l’Ivan Tibau perquè són aquestes les que demostren que l’objectiu és viscut realment, però no hem de demanar als esportistes que esdevinguin màrtirs. El seu moment ja arribarà.

Tothom que vulgui veure un dia a la selecció nacional de futbol en un Mundial, on faríem un molt bon paper, en aquestes eleccions ha de fer un cop de cap. Ha de fer un vot útil per tal d’aconseguir-ho. Perquè sinó acabarem donant la raó als Ni-Ni’s, i això seria lamentable.


3 comentaris:

Eduard ha dit...

Estic d'acord amb tu que és injust demanar un gest "antiespanyol" a esportistes de primer nivell que després han d'anar a competir i a jugar-se el tipus als estadis i pavellons de tot l'Estat. Hi ha moltes persones que critiquen el Xavi, Puyol i companyia per jugar amb la "roja", i després són de les que, a la mínima, es passen al castellà o el fan servir habitualment com a llengua de treball. I s'abstenen a les eleccions perquè cap partit els sembla prou independentista.

Anònim ha dit...

Em sembla bé el que dius i la forma que defenses per arribar a assolir l'status de selecció oficial en els esports reis.

Però...amb el que se, i amb l'ajuda del llibre que m'estic llegint actualment titulat "El origen del GAL", de Cerdán i un altre de El Mundo que ara no recordo el nom...tinc que dir que treure en aquest post a Lasa i Zabala....li treu pes!

Per cert una crítica periodística jeje: després de llegir l'artícle...encara no se que ha fet exactament Miquel Masoliver per merèixer ser personatge de la setmana

Pere Sàbat ha dit...

Eduard,

Tens tota la raó.

Adri,

La referència a Lasa i Zabala era per posar un toc diferent al post. No sé per on vas quan dius que esmentar aquest cas li treu pes, però que els seus assassinats van ser un crim d'estat és acceptat i reconegut per instàncies europees. La relació és que tan amb lo de les seleccions i de Lasa i Zabala tot es va fer des de les clavegueres de l'estat.

I del Miquel Masoliver, és cert, no he especificat massa el perquè apareix com a PdlS, encara que ja he dit que és com a exemple. Ell va renunciar a jugar amb la selecció espanyola i a causa d'això el van amenaçar en suspendre'l d'entre dos a quatre anys sense jugar a hoquei. Per aquest motiu ell dóna nom al post ;)