26 de setembre del 2010

Personatge de la setmana: Joan Margarit


Fer un pregó ha de costar molt, molt. Sintetitzar tot allò que vols dir en un espai raonable de temps, ha de ser dificultós. Un pregó no pot ser ni llarg ni curt. No pot ser curt perquè si es proposa a algú fer un pregó és perquè digui alguna cosa, però tampoc ha de ser llarg ja que és convenient que l’audiència resti desperta al final del text.
Però aquesta és la part fàcil de fer un pregó, encara que mai prou tinguda en compte. La difícil és el “què”. I com carai dic allò que volia dir? O com dic el que vull dir sense que es noti massa que vull dir el que vull dir? Una tasca complicada certament.

Dir i fer el pregó que un vol és el mínim que es pot exigir per part de la persona que accepta a qui li proposa, doncs, qui proposa sap de sobres qui és i què pensa el pregoner. O no?

Un pregó és la lectura que dóna inici a les festes, és l’acte d’obertura, de benvinguda. És l’acte abans de l’esclat de la festa. Però també és el moment de repòs per dir i exposar el que un cregui, des de si creu que els preus estan massa alts, fins a crítiques a la remodelació d’un cert carrer. I també, evidentment, sobre el moment polític actual.

Tot pregó de tota festa ha de comptar amb un dany col·lateral. Mai agradarà a tothom. Sempre hi haurà aquell que dirà “doncs a mi no m’ha acabat de fer el pes” o el típic “ha estat massa llarg”. I si a sobre s’hi fan referències al que passa al món, ja es pot preparar el pregoner. Als clams anteriors s’hi afegirà el “no hi hauria hagut de barrejar la política” o “si vol fer un míting que es presenti a les eleccions”.

Fer un pregó curt, concís, dens, culte i amb dosis d’actualitat no és fàcil. Però hi ha qui ho aconsegueix.

Joan Margarit ho va fer, i qui ho vulgui comprovar, a Vilaweb hi ha penjat el seu pregó. Les crítiques a les referències de Margarit sobre les relacions entre Catalunya i Espanya que han llençat els sectors espanyolistes demostren no entendre què és un pregó. Diuen que en el pregó no es poden fer mencions polítiques. Dirien el mateix si hagués glossat la indissoluble unitat d’Espanya? No. I en tot cas, si volen criticar a algú que critiquin a qui el va proposar ser pregoner.

Margarit va fer un bon pregó. I crec, que algú l’hauria de tornar a escoltar perquè amb les seves reaccions demostren que realment només van sentir-lo.

24 de setembre del 2010

Va de Vídeos


Fa uns dies Esquerra va presentar un vídeo en què s’hi veien imatges de la comissió d’investigació del Parlament referent al Cas Palau i al possible finançament il·legal de Convergència. El vídeo portava com a títol “Les veritats del cas Palau”. El vídeo, és obvi, ha causat bones i males sensacions depenen a qui es pregunti.

Segons uns, que Esquerra editi aquest vídeo és una demostració de què es tornarà a fer el tripartit, per altres no deixa de ser un cop sobre la taula i de dir “ep, que nosaltres som aquí” tot recuperant la famosa frase de les mans netes. Per Esquerra significa poder explicar què s’ha fet contra la corrupció. D’altres però han opinat dient que Esquerra s’equivocava amb aquest vídeo, ja que era més negatiu que positiu quan el partit podria “fardar” de fets positius i ho comparaven amb el manifest de suport firmat per diversos intel·lectuals com Miquel de Palol o Joel Joan.

Certament, el manifest és un input positiu i el vídeo és més negatiu. Qui criticava el vídeo ho contraposava afirmant que Esquerra podria explicar que és gràcies a la seva aposta que l’independentisme està com està avui en dia, que és gràcies a ella que s’han aprovat lleis de la importància com la del cinema, consultes o acollida. Deia qui criticava el vídeo que no entenia que amb aquest bagatge es prioritzés un vídeo negatiu.

No seré jo qui negarà el titular. Esquerra podria fer un vídeo positiu -i més d’un- del què ha fet, del perquè ha fet i què s’ha esdevingut. S’ha cosit el país social i nacionalment; s’ha avançat social i nacionalment com mai; i l’independentisme avui és molt –però molt- més fort que mai i molt més que fa set anys.

La qüestió però, és: si es considera que Esquerra pot fer uns vídeos tan i tan positius, com és que el segon vídeo de la pre-campanya és negatiu? –recordem que el primer és totalment positiu “tornarem a vèncer”- Potser, i dic només potser, és perquè durant els set anys en què Esquerra ha estat al govern pactant amb el PSC-PSOE hi ha hagut una campanya permanent de desgast, de combat i d’aniquilament en contra d’Esquerra. Potser, i dic només potser, perquè durant set anys certa premsa “nacional-independentista” ha estat més centrada en despotricar d’Esquerra i de la seva aposta estratègica, més que no pas d’apuntar aquests elements positius que deia el qui criticava el vídeo en les planes d’un d’aquests mitjans.

Potser, i dic només potser, sí en comptes d’haver-se passat set anys atacant indiscriminadament l’independentisme i s’haguessin parat a veure com anava avançant el moviment pro-llibertat, avui Esquerra faria deu vídeos positius per
minut.
Amb tot, potser, i dic només potser, aquest vídeo s'hagués fet igualment.

19 de setembre del 2010

Personatge de la setmana: José Antonio Labordeta


Encara recordo quan en un Telenotícies durant una crònica d’un ple al congrés dels Diputats van destacar la intervenció d’un diputat, que cansat de les burles i els insults del grup popular, els va engaltar un sonor i sentit “a la mierda”. Ho recordo perquè em va sobtar, ja que sí bé són habituals els debats pujats de to al Congrés, aquella frase sonava amb més força que la resta. Deia la crònica que ho havia dit un diputat del grup mixt i que era de la Chunta Aragonesista, un partit que fins aquell moment desconeixia que existís.

Aquell diputat era José Antonio Labordeta. Labordeta avui a la 1:00h de la nit ha mort. És una autèntica llàstima. Labordeta, professor, escriptor, cantautor, poeta i polític és el que hauria de ser realment un polític o si més no la política. Labordeta és tot el contrari del polític professional, ell era apassionat, com demostra la frase “a la mierda”, era algú que tenia clares les seves idees i que sabia pel què lluitar. En aquella cèlebre intervenció no només va enviar a cert lloc als diputats populars, també els hi va deixar caure a sobre i pel boc gros la dignitat d’algú que ha lluitat contra la dictadura i contra el feixisme i que es veu increpat per els seus hereus. Labordeta representava aquella gent compromesa i que lluitava per portar a terme les seves idees amb l’interès de les idees per davant, lluny d’interessos econòmics foscos. Era algú que quan el senties per ràdio o per televisió hi paraves atenció, te’l creies. Perquè era ell, perquè transmetia el què deia, el que creia.

Des d’aquella crònica parlamentària que va fer TV3 que cada cop que sortia per televisió m’hi fixava i no podia evitar fer un cert somriure al sentir-lo defensar amb la seva vehemència i convicció les seves idees.

Fins sempre!

Canto a libertad

Habrá un día en que todos
Al levantar la vista
Veremos una tierra
Que ponga libertad (bis)

Hermano aquí mi mano
Será tuya mi frente
Y tu gesto de siempre
Caerá sin levantar
Huracanes de miedo
Ante la libertad

Haremos el camino
En un mismo trazado
Uniendo nuestros hombros
Para así levantar
A aquellos que cayeron
Gritando libertad

Sonarán las campanas
Desde los campanarios
Y los campos desiertos
Volverán a granar
Unas espigas altas
Dispuestas para el pan

Para un pan que en los siglos
Nunca fue repartido
Entre todos aquellos
Que hicieron lo posible
Para empujar la historia
Hacia la libertad

También será posible
Que esa hermosa mañana
Ni tú, ni yo, ni el otro
La lleguemos a ver
Pero habrá que empujarla
Para que pueda ser

Que sea como un viento
Que arranque los matojos
Surgiendo la verdad
Y limpie los caminos
De siglos de destrozos
Contra la libertad

15 de setembre del 2010

L'Hora del Te?


Abans de les eleccions al Parlament previstes al 28 de novembre on els catalans decidirem quin és el proper Parlament, als Estats Units es renovarà la totalitat de la Cambra de representants, així com també una part del Senat. Aquestes eleccions són importants ja que es produeixen a la meitat del mandat i poden remoure les balances d’equilibri entre els poders executiu i legislatiu que actualment estan en mans del Partit Demòcrata, si bé és cert que al Senat no hi tenen majoria de bloqueig tot i ostentar-hi una folgada majoria de 59 a 41 contra els republicans. I a més, diversos estats celebraran eleccions a governador. Una bona oportunitat, doncs, per copsar l’estat del país.

Aquests dies estan tenint lloc arreu del país les primàries, unes com cal i no com algú fa per aquí a prop, en què els diferents candidats se sotmeten a l’elecció dels membres del partit i que decidiran qui serà el candidat oficial el proper 2 de novembre.
I aquestes primàries estan sent molt i molt interessants, sobretot en el camp dels republicans on el moviment de base Tea Party està obrint-se pas en aquestes eleccions derrotant els candidats moderats. A Delaware, New York o New Hampshire els candidats de l’ala moderada del GOP han estat derrotats, i per amplis resultats, per els que tenien el suport d’aquest moviment que encapçala la candidata a vicepresidenta de McCain, Sarah Palin. Aquesta onada d’ultra conservadorisme està fent tremolar els fonaments del partit, fins al punt que el “moderat” McCain en les primàries d’Arizona va haver de fer un gir cap a l’extrema dreta i fer-se acompanyar per Palin per tal d’assegurar-se l’elecció enfront del candidat del Tea Party.

Amb un discurs anti-estatista, anti-federal, anti-establishment i centrant-se en una oposició total a les polítiques progressistes d’Obama i al seu programa reformista a més d’un alt patriotisme, el Tea Party està fent forat a les files republicanes i ja no es pot tractar merament com un “brot” extremista, sinó que aquesta onada és un reajustament de les idees del partit. Sí desprès de la línia Bush es va optar per suavitzar maneres amb un candidat com McCain, ara sembla que el pèndol d’una gran part de la ciutadania que hi simpatitza està virant just cap a l’altre extrem.

La nova revolució que està tenint lloc a les primàries però, podrien ser una arma de doble tall, doncs, el que potser en unes primàries és òptim per guanyar, no ho és a les eleccions de veritat. Qui decanta les eleccions, o almenys en la majoria, és la classe mitjana i en el cas dels Estats Units una classe que tan pot sentir-se atreta per Republicans com per Demòcrates, una classe que per especificar-ho ràpidament en podríem dir de “centre”. Classe mitjana, blancs i nivell d’estudis mitjà. Aquests són els que determinen les eleccions i aquests precisament no sembla que sigui massa possible que se sentin atrets per les tesis del Tea Party. El Partit Republicà es podria trobar doncs que a partir de l’elecció en les seves primàries de representants d’aquest moviment ultra es posa en qüestió la seva més que prevista victòria al 2 de novembre.

Caldrà estar a l’espera de quin és el comportament electoral en els estats on els Tea Party han obtingut representació i quina és la seva incidència electoral, ja que, com de fet ja aprofiten els demòcrates, el rebuig que poden provocar les idees d’aquest moviment conservador pot donar el motiu per anar a votar a aquells que el novembre del 2008 van donar la presidència a Barack Obama i que tenien seriosos dubtes sobre si tornar a fer el mateix.

10 de setembre del 2010

La Diada, Sempre


Avui comencen els actes commemoratius de la Diada Nacional. Arreu del país s’han convocat actes, xerrades, balls, sopars, marxes de torxes… i demà molt més. Demà commemoracions oficials, ofrenes, manifestacions, concerts, festa i un llarg etcètera que entre tot dóna una dimensió cívica a la celebració de la Diada Nacional.

No soc pas expert en celebracions nacionals d’altres països, però dubto que organitzin el que aquí fem. Dubto, per exemple, que a França s’organitzin marxes de torxes la nit abans del 14 de juliol o que al Brasil celebrin manifestacions patriòtiques com la de l’11 de setembre als carrers de Barcelona, Girona o Lleida. Com tampoc imagino a Espanya commemorant la seva festa nacional amb un acte tant senyor com el del Parc de la Ciutadella, però en aquest cas, estem parlant de gustos i potser a algú li agrada molt més veure els de la legió amb la seva cabra…

Bé, la qüestió és que tots aquests actes, però, tenen un rerafons reivindicatiu. No els actes institucionals, però sí les marxes de torxes, les manifestacions… Les fem per reivindicar el nostre dret a existir de la manera que nosaltres desitgem. Això m’ha portat a pensar si quan siguem un estat com França, Brasil o Espanya, continuarem celebrant tal i com celebrem avui la Diada Nacional.

He dit que no soc expert en celebracions nacional, tampoc ho soc com a endeví, però sincerament, crec que d’aquí a uns anys, ja com a estat a la Unió Europea, celebrarem la Diada més o menys com avui. Potser la manifestació canviarà de format i potser les marxes de torxes perdrà cert sentit, però no veig el perquè s’haurien de deixar de celebrar. La Festa de la Llibertat, la parada d’entitats dels Països Catalans i la llarga llista d’actes populars no tenen perquè canviar o desaparèixer per el “mer” fet de què evolucionem a ser estat. Els actes populars de commemoració a la Diada al dia que siguem estat poden seguir tenint la mateixa vigència que avui, perquè són els actes de la gent.

És precisament aquest component el que fa gran aquest país. La força popular del catalanisme és el que l’ha fet sobreviure al llarg de la història per sobre de les proves que aquesta ens ha anat posant en el camí.
I realment, ser estat no és més que una altra d’aquestes proves que la història ens ha posat.

9 de setembre del 2010

Va de Rotondes


Avui el Partit dels Socialistes de Catalunya ha presentat el seu manifest i cartell en motiu de la Diada Nacional de dissabte. Més enllà d’un manifest “normal” per la Diada, el que ha sobtat ha estat el cartell. Bé, realment sobtat no seria la paraula, sinó que potser hi escauria millor dir que el cartell ha suposat l’emissió d’una rialla furtiva.

I és que el cartell no podria ser més il·lustratiu a l’hora de marcar l’horitzó nacional que ens proposa el PSC per els pròxims anys, o cenyint-se a les paraules de Montilla, per a tota una generació: L’estatut.
En un plànol d’una rotonda els socialistes situen l’estatut com a únic projecte que permet tirar Catalunya endavant i evitar que vagi cap a “passos enrera”, “aventures”, “invents” o “dreceres”. Ells són els únics que s’atribueixen projecte. El problema que tenen, i no és poc, és que el seu projecte no existeix. Avui per avui l’estatut no és quasi res. Tota llei espanyola l’hi és superior, i el TC l’ha buidat de contingut. Per més que el vicepresident espanyol Chaves anunciï tres traspassos menors a més del de les beques, que està pendent des de fa més de deu anys, això no canvia res. Avui per avui el projecte del PSC és res, perquè l’Estatut, tot i existir, no ofereix res més que la simple gestió del dia a dia.

On és l’ambició? On és una idea de futur? On són les propostes per fer avançar el país? És avançar acatar la sentència del TC? És avançar blindar-se en la defensa d’una norma que ha estat violada per la judicatura espanyola? Gestionar les engrunes que han deixat és l’objectiu nacional que proposa el PSC?

Per sort però, al país hi ha gent que no es deixarà “embaucar” per els trilers de Nicaragua.

8 de setembre del 2010

I Deien Que "Només" Seria de Gestió...


D’aquí a dos dies celebrarem la Diada Nacional, i com fa quatre anys, ho farem entorn a un procés electoral. Així que tornarem, si no estem ja, a entrar en uns dies d’elevat discurs nacional, com si fos una cursa per veure qui és més català.

Però si deixem de banda el parèntesi que significa l’efervescència de la Diada, podem copsar que el que impregna els discursos de tots els partits és el tipus de relació de Catalunya amb Espanya. Els últims a sumar-s’hi ha estat Ciudadanos amb la campanya “Convivència Sí; Independència No”, si bé és cert que aquest és l’únic discurs que tenen…
La que havia de ser la legislatura de la gestió, segons la campanya del 2006 tant de PSC com de CIU, ha acabat sent la legislatura del debat nacional. I això perquè?

Que Catalunya estigui debatent què ha de ser en el futur no és casualitat, i respon en bona part a un punt d’origen. El Pacte del Tinell de l’any 2003. El del Tinell representa el punt d’inflexió per portar a Catalunya a plantejar-se què vol ser. El resultat d’aquest qüestionament és l’Estatut que aprova el Parlament el 30 de setembre del 2005 amb el 89% de vots afirmatiu. Tota la història que s’ha anat desenvolupant amb el pas traumàtic de l’estatut per Madrid, primer al Congrés i desprès al TC, no cal que es recordi, però sí que és important no oblidar que aquest és el fil conductor del perquè avui el debat del futur de Catalunya està damunt la taula i més viu que mai.
Si no hi hagués hagut el debat sobre l’estatut aquesta sí que hagués estat la legislatura de la gestió.

El Pacte del Tinell i la reforma de l’estatut tenen la firma, l’impuls i la visió d’Esquerra. És Esquerra qui aposta per aquest Pacte i per la reforma de l’Estatut, car, és el partit de Macià i Companys qui fa de la reforma de l’estatut l’eix central del seu programa al 2003 i que obliga a la resta a posicionar-se davant d’aquesta proposta, essent acceptada per totes les forces del catalanisme polític.

La legislatura del Pacte d’Entesa ha continuat amb el fil argumental que l’anterior. El debat persisteix i s’ha aguditzat amb la sentència del TC. I és precisament amb un President com Montilla què l’independentisme ha arribat a les seves quotes més altes. Que no s’entengui que situo el President Montilla com algú que ha fet créixer l’independentisme, però sí que ha permès trencar estereotips i apropar la idea d’independència a certa part de la població fins ara reticent a aquesta idea. En aquesta línia Josep Ramoneda en una entrevista a un diari digital afirmava que: “És evident que qualsevol procés nacional de Catalunya passarà assumint els sectors socials que representa el PSC. Si no, no passarà. Com també ha d’assumir els de CiU. Per primera vegada hi ha una cohesió nacional a Catalunya.” Així que tant el Pacte del Tinell com el Pacte d’Entesa han tingut, els dos, com a principal debat el tema nacional.

Avui el debat és independència sí o no, per més que tant PSC o CIU diguin que l’eix central de les seves campanyes serà la recuperació econòmica. Té tota la raó Ramoneda quan diu que tot procés nacional necessita els sectors que representen tant PSC com CIU, però per tirar endavant tot procés nacional es necessita algú que arrossegui endavant, i aquest és Esquerra. Si Esquerra és forta en el proper Parlament es podrà avançar de la mateixa manera que al 2003 es va tirar endavant amb la reforma de l’estatut, ara però, l’objectiu és un referèndum per la independència.

Perquè més enllà dels discursos de la Diada, aquest és el tema de debat.


7 de setembre del 2010

28-N. Ja Sabem la Data


Desprès de nits sense dormir, de pàgines i pàgines omplertes, desprès que les tertúlies de radio i televisió fessin creure que de l’anunci en depenia la supervivència del país, avui ha sortit la llum!

El President Montilla ha anunciat avui que les eleccions al Parlament de Catalunya seran el pròxim 28 de novembre. I per la gràcia de Rosell i Roures esperem que no coincideixi amb el Barça Madrid. No perquè cregui que la gent sigui tant inútil com per no poder fer dues coses al mateix dia, com seria anar a votar i veure el partit, sinó perquè espero i desitjo tenir només un atac al dia i clar, si mesclem eleccions i Barça a la mateixa tarda-nit… vaja preferiria no imaginar-m’ho.

Ara seriosament. El dia de les eleccions crec que era absolutament indiferent. Tenia sentit parlar del dia quan es podien celebrar o al juny o a principis de setembre, però passar-se setmanes discutint que si 24-O, que si 21-N… en fi, un debat més aviat artificial creat per qui ha d’omplir tres pàgines de política durant l’estiu.

Per què, què és el més important de les eleccions? El dia o el que s’hi discuteix? Diria que les ments sanes d’aquest país triaran la segona opció. Projecte, propostes, iniciatives, accions, motius. Això és el que importa i d’això s’ha de discutir. El quan pot ser important, però el què és fonamental.

Aquestes eleccions seran, com a dit el President, transcendentals. Ho seran perquè en bona part marcaran la línia d’acció d’aquest país per els propers anys.
El 28N podrem escollir entre tres grans opcions, entre tres maneres d’entendre el país, en definitiva, entre tresdiversos projectes: l’espanyolisme; l’autonomisme/federalisme; l’independentista.

L’espanyolisme –cutre de sempre- serà representat per Ciudadanos; Unión Progreso y Democracia i el Partido Popular. Els segons són els únics que, de moment, els falta concretar el cap de llista però tot apunta a l’ex diputat de Ciudadanos Antonio Robles. Aquesta opció evidentment entrarà en tromba contra lindependentisme i contra el català, com han anat demostrant, i apostant clarament per una Catalunya espanyola. “Una región”.

El segon calaix és l’autonomisme/federalisme. Aquest és representat per CiU, PSC i ICV. Que quedi clar per evitar males interpretacions: amb això no vull dir que els partits de la sociovergència representin el mateix. El PSC s’ha vist totalment desplaçat del discurs que ha agafat el catalanisme polític i s’ha embarrancat en l’aposta de negar el dret a decidir per escollir quina relació amb Espanya es vol i s’ha arrambat a l’ala més propera al PSOE. Per altra banda, CiU que durant tota la legislatura ha elevat com mai els seus plantejaments nacionals, ara aposta per exercir el dret a decidir en les qüestions que aconsegueixin consensos àmpliament majoritaris al si de la societat, que segons el diputat Antoni Castellà s’haurien de situar al voltant del 80 o 90%. Per tant, CiU no aposta per reformar la relació amb Espanya i s’acontenta amb la demanda del concert econòmic. Amb tot, substancialment diferent que el PSC. I finalment ICV. ICV aposta per realitzar un referèndum multiopció que inclogui les tres opcions –autonomisme-federalisme-independentisme- i ells demanarien el vot per la segona opció.

El tercer calaix, l’independentista, es divideix en dues opcions diferenciades. Per una banda hi ha els que volen la independència ja, degut a que creuen que hi ha una majoria social a favor del Sí, i que estan representats per Solidaritat Catalana i Reagrupament que han protagonitzat una de les batalles més surrealistes que es recorden. L’altra opció de l’independentisme, Esquerra, és la que aposta per celebrar un referèndum la propera legislatura sobre el futur del país, fent-la prioritat electoral i imprescindible per formar govern.

Aquest és el panorama general que ens trobarem el 28N. Tres opcions generals que determinaran la composició del Parlament i el futur polític del país. I el més bo de tot, és que nosaltres podrem decidir quin és el camí a seguir…

5 de setembre del 2010

Personatge de la setmana: Benyamín Netanyahu


Benyamin Netanyahu va néixer el 21 d’octubre de 1949 a Tel Aviv, una de les ciutats més importants del seu país. De formació arquitecte va ser, com no, membre de l’exèrcit israelià en les forces armades especials participant en accions secretes durant la seva joventut.

Netanyahu actualment és primer ministre d’Israel i líder del partit dretà Likud, un càrrec que ja va ocupar durant tres anys quan va succeir Shimon Peres al capdavant del govern, ell és el primer cap de govern nascut desprès de la creació de l’estat israelià.
En la seva primera etapa com a primer ministre va participar en les negociacions de Wye amb Arafat, unes negociacions però que no van desembocar en grans avenços cap a la resolució del conflicte.
Netanyahu és de conviccions profundes i són les que al capdavant de l’executiu va exercir, mostra d’això és decisió que va prendre al 1996 d’obrir una entrada cap al mur de les lamentacions, amb la qual va provocar que s’iniciés una escalada de violència en la que van morir desenes d’israelians i prop de cent palestins. Amb tot però, al 1999 va perdre les eleccions enfront del laborista Ehud Barack, i va decidir retirar-se provisionalment de la política activa.

No és fins al 2002 quan el nou primer ministre, també del Likud, Ariel Sharon, el crida per entrar al govern. Netanyahu, tot i acceptar, sempre va mostrar la seva oposició a la creació de l’estat palestí o de fer concessions territorials. Aquesta oposició el va portar a dimitir l’any 2005 arran de l’aprovació del Pla de retirada de Gaza. La dimissió la va acompanyar de frases com “El Likud s’ha convertit en un partit pacifista i d’esquerres”, mostrant de nou el seu costat més dretà i contrari a la solució d’un estat palestí.
Quan el Likud, davant de la pèrdua de la majoria a la Knéset, per l’abandó coalició dels laboristes de la coalició governant, i amb l’escissió propiciada per Sharon amb la fundació del partit de centre-dreta Kadima, Netanyahu es va fer amb el control del partit i va conduir-lo als pitjors resultats de la seva història. Tot i així, va continuar essent-ne el líder.

Un cop passada la turmentosa legislatura del 2006 al 2009 amb tres primers ministres del Kadima, Netanyahu, tot i perdre per un diputat les eleccions legislatives, va formar govern amb dos partits d’extrema dreta i els laboristes i va convertir-se així, en primer ministre per segona vegada.

Aquesta setmana Netanyahu, tenint al costat la secretaria d’estat dels Estats Units, ha afirmat en el marc de la primera trobada per iniciar converses de Pau amb els palestins que el futur es basa en dos estats per la regió. Un per la nació palestina; i l’altre per la nació jueva.

Caldrà veure com avancen les negociacions, perquè és segur que aquest només haurà estat la primera parada d’un laberint de trobades, declaracions i comunicats en busca de la pau al pròxim orient, una pau que tot i ser el més cautelós possible, potser no s’hauria de descartar del tot.

4 de setembre del 2010

Corbacho, El Retorn


Corbacho torna. Segons la publicació diària del PSC una frase va ser suficient: “Pepe, ara que toca arremangar-se vull estar amb tu'. Ràpid, directe, clar.

Que Celestino Corbacho torni a la política catalana, és en un principi positiu si es mira, o es fa l’esforç per mirar, que prioritza l’escenari català a l’espanyol. Això però seria difícil de defensar llargament ja que els dies que li quedaven a Corbacho com a “ministro” desprès de la vaga general del 29S eren com a molt, comptats. Descartada aquesta opció volgudament creada, es topa amb la realitat: Corbacho torna perquè no pot fer altra cosa. Però tanmateix, i això no és volgudament creat, aquest retorn demostra una deriva no precisament catalanista per part del PSC.

Més enllà de que el temps setmanal de permanència a La Moncloa comencessin el compte enrera cap al seu final, el que demostra aquest retorn és el fracàs del PSC. El PSC pretenia l’any 2006 i desprès de la legislatura marcada per l’elaboració de l’estatut, intentar arrossegar tot el votant socialista que es mobilitza durant les eleccions legislatives al Congrés, però que en canvi es queda a casa davant les del Parlament. El primer intent va ser col·locar Montilla com a cap de llista i seguidament formar un govern amb la pretensió de parlar només de “coses socials” i tornar a l’anestesia general en quan a termes nacionals. Doncs bé, quatre anys desprès, el senyor alcalde durant quatre legislatures consecutives de l’Hospitalet ha de tornar per mobilitzar aquest electorat que segueix adormit.

Faltarà veure si Corbacho és la persona indicada per moure un electorat que toca en primera línia la crisi, un electorat distant i que segurament no es conformarà amb bones paraules del responsable de la reforma laboral del govern espanyol.

Per cert, l’última vegada que vaig llegir sobre un “retorn” va ser el d’Ivan de la Peña al Barça de Gaspart. I ja sabem com va acabar.

3 de setembre del 2010

Amb C de Català


Diuen que no cal, que és immoral, denigrant. Que és una imposició. Usurpadora de drets. I un llarg etcètera del qual cadascú hi podria afegir una nova definició totalment objectiva fins arribar a qualificar-ho de nazi o, per ser més graciosos, es podria utilitzar la típica frase de “igual que Franco pero al revés”.

Els professors universitaris hauran d’acreditar un mínim de coneixement de català per poder exercir a les universitat catalanes. D’aquest requeriment però, en quedaran exclosos els professors que exerceixin la docència per menys de dos anys, els que es dediquin a la recerca i els que siguin “fitxats” com a primeres espases per les universitats. I en contra del que ha declarat algun professor escandalitzat, no serà obligatori fer cap examen per acreditar el nivell demanat. Concretament hi haurà cinc vies per fer possible que els professors puguin acreditar aquest coneixement de la llengua, i cada universitat podrà escollir quin model seguir.

A algú, com per exemple Albert Rivera, Alícia Sánchez Camacho o Duran Lleida, els ha semblat del tot contraproduent aquesta mesura i l’han criticat amb ganes. També els socis -?- de govern han mostrat reticències a la implantació d’aquesta mesura. El conseller Baltasar i la portaveu adjunta del PSC-PSOE han intentat tirar tota l’aigua possible al vi per tal de rebaixar el decret.

Costa molt. Moure aquest país cap a la normalitat nacional costa molt. A veure: si un professor vol anar a ensenyar a una universitat dels Estats Units, no serà lògic que haurà d’acreditar que coneix la llengua? Si un altre professor pretén ingressar a una universitat alemanya no considerarà necessari tenir nocions d’alemany per poder relacionar-se amb els alumnes i amb els companys? O si m’apures, si un professor anglès vol anar a Salamanca, no serà totalment normal que se li demani que entengui el castellà? Doncs d’això estem parlant. Estem parlant de què els professors que ensenyin a les universitats de Catalunya tinguin el coneixement necessari per entendre i parlar el català. Tant costa d’entendre un fet que és normal a la resta del món?

Amb aquesta actuació no s’arreglarà el problema del català ni a la societat ni tampoc a la universitat. Situacions com trobar-se que la majoria dels professors no fan la classe en català, ergo la fan en castellà, o que directament es demana als estudiants que canviïn de llengua no variarà substancialment amb aquest decret. Però hi ajudarà. Deia Joan Puigcercós fa uns dies a una entrevista a Catalunya Radio que a vegades un se sent estranger a Catalunya. Doncs sí, a vegades sí, les situacions que he esmentat així ho reflecteixen i no són pas inventades. I el decret posa solucions per canviar-ho.

El decret del govern, o almenys de la part del govern que es creu el país, no obliga a ningú a fer la classe en una determinada llengua, això és un altre tema. El que diu és que s’ha de saber la llengua del país on un ensenya. Com a la resta del món , vaja.