30 de gener del 2009

El Petit Príncep i els sectors

Sovint quan es formen grups de gran quantitat de persones poden sorgir discrepàncies entorn a la presa d’alguna decisió o degut a un determinat objectiu. Quan aquest fet es produeix i hi ha una votació, sovint, el grup queda enquadrat en "sectors". Des de fa algun temps aquesta paraula s’ha estat utilitzant molts cops, però a veure: "sector", primerament la paraula "sector" ja transmet visions negatives, què vol dir "sector"? Sector de què? De qui?

Sovint s’ha utilitzat la paraula per definir un grup que té alguna diferència dins una col·lectivitat més gran. Catalunya és un sector? No. Per tant cal aprofundir més. Sector potser es refereix que dins d’un nucli bastant homogeni hi ha un cert grup que no acaba d’estar d’acord amb un/s tema/es amb la majoria, ergo, sector vol dir minoritari.

Feia temps que pensava sobre la utilització del terme "sector" i sobretot en relació a quan la utilitzem. Per exemple, quan es parla de Reagrupament Independentista, es diu que és el "sector" crític d’Esquerra o quan es feia referència a l’Elefant Blau s’estava referint a uns socis contraris al Nuñisme. En tot, aquests dos "sectors", tot i ser minoritaris, estaven perfectament integrats en la col·lectivitat de la que formaven part, és a dir, els objectius de RI són els mateixos que Esquerra tot i divergir en el ritme, o els membres de l’Elefant Blau eren tan barcelonistes com els de la junta de Nuñez tot i discrepar en com es gestionava el Barça. Aquest seria un tipus de sector, un sector minoritari, però que el fet de ser sector no és per grans divergències sinó per meres qüestions de gestió.

En canvi, i pensant sobre l’ús de la paraula que ens ocupa, hi ha un altre tipus de sector. Aquests altres "sectors" mantenen la característica de minoritari, ja que és inherent al terme, però a més a més, a diferència dels primers, les divergències són més profundes, ja que no tenen el mateix objectiu que la majoria de la col·lectivitat. Dins d’aquest segon grup de "sectors" s’hi podria trobar el "sector sobiranista" de CDC, minoritari, i també el "sector catalanista del PSC".
Si el primer ja costa de veure, el segon és que ja es podria donar per mort, és a dir, que es nota menys que el Tamudo ahir al Camp Nou. Considerant que Tamudo no va jugar ni un minut, es pot entendre la gran transcendència del "sector catalanista" del PSC.

Aquest sector, sobretot arran dels mitjans de comunicació, té diversos dirigents que per tradició sembla que pertanyin a aquest grup "catalanista". Un dels abanderats d’aquest sector és el conseller d’economia Antoni Castells. Si bé és cert que l’acció política del conseller en relació a la negociació del sistema de finançament és correcte, fins al moment, és més que possible que la fermesa demostrada no sigui tan per conviccions, sinó més aviat perquè a can Nicaragua saben que depèn de com acabi el tema del finançament el Govern pot estar en perill, ja que Esquerra no acceptarà un mal acord.
Un altre dels que ha fet carrera amb l’etiqueta de catalanista a l’espatlla, és i ha estat Raimon Obiols. Obiols és qui sembla que manté l’herència de l’ànima catalanista del PSC, una herència que rep de Raventós, Pallach o Maragall.
Obiols a més serà novament el candidat del PSC, dins les llistes del PSOE, a les eleccions europees, i dins d’aquest context ha demanat a Oriol Junqueras i al candidat de CiU que aparquin el discurs sobiranista per aquestes eleccions perquè "no farem amics a Europa si posem sempre per davant reivindicacions identitàries", a més que els ha demanat que "no alcin massa la veu" ni que defensin amb la màxima energia l’ús del català al Parlament Europeu, ja que això s’ha de fer amb intel·ligència per anar fent evolucionar les coses. I ha acabat la traca defensant que la lluita pel català l’han de fer tots units.

Té gràcia que algú que ha estat vice-president del Parlament Europeu digui que s’ha d’anar lluitant amb intel·ligència fins que s’aconsegueixi parlar en català al legislatiu europeu, deu ser que té un baix concepte de la seva capacitat mental. En segon terme, seria positiu desmitificar la paraula "unitat", ja que la unitat és positiva però només quan és en pro d’aconseguir quelcom important, i no com pretén Obiols per fossilitzar la situació actual. Tercer, què carai vol dir que no alcin massa la veu en les reivindicacions identitàries? Vol dir que no s’ha de reclamar que la democràcia es pugui fer servir a Catalunya? Vol dir que no es reclami que es pugui preguntar als catalans què volen ser? I a més, què entén per identitàries? Demanar infrastructures decents és indetitàri? Demanar que l’aeroport del Prat sigui intercontinental és identitàri?

En fi, que el senyor Obiols amb declaracions com aquestes demostra, per enèsima vegada, que el "sector" catalanista del PSC, a més de minoritari, és tan real com el Petit Príncep, és a dir, que només ho és en la imaginació d’un nen.

29 de gener del 2009

No hi ha pintura que valgui


L’altre dia passant per un dels carrers de Vilafranca em vaig fixar en les cases, n’hi ha de grans i ben arreglades d’aquestes que han anat guanyant terreny i que amb els nous temps s’han anat fent, però continuen resistint el pas dels anys aquelles més estretes i allargassades tan característiques d’altres èpoques passades.

En una de les primeres, amb façana de color groc pàl·lid, hi havia un parell de pintors que estaven donant una capa de pintura sobre una part de la paret que estava guixada i gargotejada amb esprai negre. Realment s’hi esforçaven, i pel que vaig deduir, ja havien gastat un parell de pots de la pintura de color groc per poder tapar la pretesa obra d’art. Quan passava just pel costat no vaig poder abstenir-me d’escoltar la conversa que tenien, bé la veritat és que només vaig poder sentir un petit comentari però més que suficient. El que estava remenant el pot de pintura li va dir a l’altre " ostres tu, com costa de què marxi la merda aquesta", l’altre, el que encara estava esmerçant-se per tapar el gargot, va contestar "Sí, hi ha taques que no marxen mai".

No sé si certs nuclis polítics fan de pintors, però la veritat és que alguns ho intenten, però com els pintors, a l’hora de treure "la merda" no se’n en surten.
Tot i els intents de CiU de pintar amb nova pintura i nou color tots els racons de casa seva, es veu que no avancen. S’ha d’agrair els esforços de certs dirigents de pintar de nou "el pal de paller" i canviar el color, i el nom, per el de "la casa gran", però la veritat és que veien tal i com avancen els esdeveniments poca cosa va bé, tot i que és cert que el nomenament del (in)dependent Tremosa és certament encoratjador.

Però es veu que el color antic, el de sempre, encara es manté. Avui el qui segons Antoni Castellà, haurà de substituir Artur Mas a partir del 2010, ha assegurat que ara cal parlar de crisi i de com solucionar-la i no d’independència perquè és el que interessa a la gent. Primerament, el senyor Duran Lleida hauria de recordar que la crisi se soluciona quan tens poder per poder solucionar tal crisi, i precisament Catalunya aquest poder en gran part no el té. Segon, i lligat al primer, un dels motius per poder aconseguir la independència és precisament per poder fer front a situacions com l’actual, ja que d’aquesta manera Catalunya gaudiria dels mateixos poders i possibilitats que la resta dels estats europeus i mundials per combatre la crisi.

El color antic i molt llarg de CiU es torna a manifestar avui amb declaracions del líder convergent a Madrid, declaracions que Mas ha fet al lloc on va cometre l’error polític més gran de la seva carrera política, ja que les ha fet des del lloc on va dormir quan va perpetrar la horripilant baixada de pantalons davant Zapatero.
Mas ha declarat que l’estatut en gran part es va fer per poder obtenir el finançament necessari per Catalunya i per tant, per reduir de manera substancial el dèficit fiscal que el país pateix. El líder de CiU ha declarat que l’estat no compleix la llei. Bé, no la compleix en quant a terminis, però com que el text és tant ambigu, els espanyols bé poden defensar que si que mantenen el que es va acordar a la negra nit del 21 de gener del 2006. Mas a més, i a l’estil Tremosa, ha defensat el pacte de l’estatut perquè s’havia de "desencallar un Estatut que estava embarrancat". Com deia aquell, equivocar-se és d’humans, però rectificar és de savis. Es veu que el Mas, és només humà.

De les paraules de Mas però també se’n desprèn, i perdonin la demagògia, que CiU s’oferirà a pactar, ara sense pantalons, el nou sistema de finançament ja que la negociació està "embarrancada".

En fi, que com deia el pintor de la façana de Vilafranca, "hi ha taques que no marxen mai", i la pròpia de CiU és aquesta, per més pintura que s’hi posi a sobre.

28 de gener del 2009

1 ANY DE BLOC


Avui és 28 de gener, aparentment un dia normal, però només aparentment. Avui no és un dia més, no almenys en relació a aquest bloc, ja que avui el bloc està d’aniversari. Avui fa 365 dies a les 18:34 hores, es va publicar el primer post del bloc.

Segurament per algú li semblarà massa que avui el post el dediqui a recordar aquesta fita, però sincerament crec que és necessari, a més que sobretot és perquè a mi em fa il·lusió.

Avui escric el post número 310, un post podríem dir-ne d’auto-bombo, i aquest fet m’ha fet reflexionar sobre com els mitjans tracten les notícies que fan referència als índex d’audiència o sobre la xifra de share que aconsegueixen o el nombre de diaris que venen al dia, notícies que generalment reben la corresponent qualificació de "es passen", "només parlen d’ells mateixos" o " i a qui li interessa això!?". Tot i que també hi ha un punt de treure pit, majoritàriament ho fan perquè estan orgullosos i satisfets de la tasca que han portat a terme i de la feina feta. En definitiva que se senten que formen part d’alguna cosa per la qual val la pena dedicar-hi un cert temps de la seva vida.
Doncs bé, així podríem definir com em sento avui jo mateix, avui que fa un any que es va obrir aquest bloc, un bloc que va començar amb la pretensió no gens modesta d’intentar fer pensar a més d’expressar la pròpia opinió. La veritat no sé si ho he aconseguit, però em conformaria amb pensar que a partir dels articles publicats s’han pogut obrir noves finestres i que la realitat ha deixat de ser aquesta línia fina sense alteracions de quan ens pensem que tenim la veritat absoluta i que ha passat a ser un tortuós terreny boterut i empedregat, on diferents visions s’entrellacen, i juntes, formen una nova visió, més complexa, més completa, però necessàriament inacabada.

En últim lloc només queda agrair amb les gràcies més grans que s’hagin escrit mai, a tots els que llegiu el bloc, la veritat moltes gràcies, i en especial a l’equip de comentaristes que no deixen de comentar i que fan que no es pugui abaixar la guàrdia en cap moment. Gràcies.

A partir d’ara, es podria dir, el bloc comença una nova etapa, una nova etapa en què hi haurà noves seccions i potser, també sorgirà algun canvi. Això sí, la pretensió de fer pensar, continua en peu….



27 de gener del 2009

Decidim a Europa


Un dels punts centrals que marcarà l’agenda política en els pròxims cinc mesos serà la cursa cap a Europa amb el punt culminant del 7 de juny, quan els europeus serem cridats a les urnes. Temps hi haurà per poder parlar sobre aquests comicis, que a diferència d’altres vegades, aquest cop estan agafant una volada considerable.

Europa ha de suplir Espanya com a punt central de la política catalana a nivell comunitari. A Espanya s’hi ha d’anar a combatre, a defensar el dret de decidir i a promoure el desenllaç d’un divorci llargament anunciat. En canvi a Europa s’hi ha d’anar a teixir complicitats, a fer pedagogia, a explicar-se, a ensenyar, a mostrar el potencial de Catalunya i dels Països Catalans. A Europa s’hi ha de portar gent preparada tant en història, economia i en relacions internacionals, ja que la feina que haurien de fer els eurodiputats catalans és la de treballar en pro dels drets dels catalans a decidir el seu futur, a preparar el terreny per el dia que sigui necessari, ja que serà imprescindible que un cert nombre d’estats reconeguin l’estat català quan aquest sigui votat pels catalans.

El dia en què Alemanya reconegui Catalunya com a estat independent, però, encara és lluny. Però cal tenir clara una cosa molt clara, sí aquest dia és encara lluny és perquè els catalans volem que continuï lluny, ja que si els catalans votessin partits independentistes , en aquest cas només un, el dia somiat seria a la cantonada.
És obligat reconèixer, no fer-ho seria enganyar-se, que avui hi ha una majoria que no vol que aquest dia arribi, avui. Però als corredors de fons estan acostumats a les curses llargues, i per tant, tot i tenir els peus al terra, sempre pensen més enllà, en el demà, i és precisament perquè en un dia no molt llunyà el poble dirà que Sí que és necessari continuar lluitant.

Una part de la lluita serà sens dubte la prova de les urnes, però una altra lluita és la lluita civil. La societat civil cada vegada té més clar que cal aprofundir en la sobirania catalana, i que aquesta només es podrà aconseguir mitjançant la independència. És per això que des de diverses plataformes, s’ha impulsat una manifestació per reclamar l’autodeterminació del poble català. Però on es farà aquesta manifestació? A Barcelona? A Madrid? No, aquesta es farà a Brussel·les, la capital d’Europa, perquè és allà on es decidirà la nostra llibertat.

És per aquest motiu que el 7 de març milers de catalans desfilaran pels carrers de la capital belga reclamant el dret democràtic a poder decidir què es vol ser.

La iniciativa "10mil catalans a Brussel·les" és una d’aquelles coses que són molt necessàries per qualsevol procés d’emancipació nacional, sense una societat civil organitzada no hi haurà procés que avanci, per aquesta raó és de vital importància que aquesta manifestació sigui un èxit rotund i que els carrers belgues quedin tenyits del groc i vermell de la senyera, ja que aquest serà el nostre triomf, un triomf que haurà d’inaugurar un nou cicle polític. S’haurà tancat el cicle de la reforma de l’estatut i de l’Espanya federal-plural, i s’obrirà el cicle del dret a decidir i de la llibertat.

Per aquesta raó, tothom a Brussel·les per l’autodeterminació!



(www.10mil.cat)

26 de gener del 2009

Junqueras, candidat a Europa


Finalment ja hi ha confirmades totes les candidatures dels partits catalans per les eleccions europees del 7 de juny, l’última a confirmar ha estat la d’Oriol Junqueras que encapçalarà la llista d’Esquerra al Parlament Europeu.

Sobre els candidats catalans a Europa caldria dir un parell de coses, primera, per primer cop tres dels sis candidats dels partits que són presents al Parlament català seran, amb més o menys mesura, independentistes, ja que per Ic-V Raül Romeva repetirà com a cap de cartell, un Romeva que a l’última assemblea d’Ic-V va defensar una esmena de caràcter independentista. Per altra banda, evidentment Esquerra, com sempre, presenta un candidat solvent i declaradament independentista. Finalment a CiU, han optat per Ramon Tremosa, un candidat que va votar que No a la Constitució europea, i també No a l’Estatut Mas-Zp. Sobre Tremosa un petit comentari, fent ús del què se suposa que ha de fer un dirigent de CiU quan viatge a Madrid, Tremosa en una entrevista a l’ABC ha afirmat que ell mai ha escrit "independència", i no ho dic jo perquè sóc un sectari, sinó que també ho ha publicat el molt independent singular-digital. Per tant, tota aquella gent que hagi pogut sentir-se neta perquè per fi podrà votar a un independentista i CiU alhora, és molt recomanable no oblidar aquesta frase del candidat unióvergent.

Bé, així doncs per primer cop, majoria independentista als cartells electorals, la diferència doncs, serà per una banda el bagatge de defensa nacional i per l’altra el model de país de cada partit.

En segon lloc, a tall de petit comentari, resulta divertit que sigui a les europees on tan CiU i Ic-V presentin candidats independentistes, i en canvi a les eleccions catalanes no ho facin i presentin per una banda a un "no sap no contesta" i per una altra a un serbi declarat. Sembla doncs que Europa és un mar de proves per "captar" cap on bufa el vent per d’aquesta manera anar introduint el discurs en àmbit català. Esperem que els vents ens siguin favorables.

Pel que respecta a l’últim candidat a ser confirmat, Oriol Junqueras, elogiar primer de tot el personatge. Junqueras és una d’aquelles persones que quan la sents parlar et fa partícip del que ell diu, és un d’aquests tocats per una vareta màgica, capaços d’emocionar amb la paraula. A més Junqueras és un patriota de veritat, una persona que ho donaria tot el país i per la seva gent, així que a primer nivell, una elecció d’allò més encertada.

Pel que fa a temes més electorals, l’elecció de Junqueras també crec que ha sigut un encert. Junqueras és un perfil definit, tothom sap què és i no necessita reinvencions de laboratori per ser creïble, Junqueras a més, no li cal amagar res.
Junqueras és el perfil que segurament millor podrà afrontar la dura prova del 7 de juny, ja que és netament independentista i a més és independent, ara que es veu que es porta. El candidat republicà també sembla, a priori, un perfil que podrà frenar un cert descens electoral cap a posicions més moderades del catalanisme però que últimament s’han erigit com a grans salvadores del "bon govern".

En definitiva, és positiu que per primer cop, a més del candidat d’Esquerra, hi hagi algun cap de llista que hagi mostrat alguna sensibilitat cap a l’independentisme, fet que ha de possibilitar que aquesta estratègia vagi esdevenint majoritària al si de la societat catalana. El 7 de Juny, el primer pas.

25 de gener del 2009

Personatge de la setmana: Florentino Pérez


Hi ha personatges que tot i fer temps que no participen de l’arena pública, en tenen prou amb un petit comentari perquè tota la premsa s’hi tiri al damunt. Això és precisament el que ha succeït aquesta setmana, en què només a calgut que Arrigo Sacchi fes unes declaracions incloent el "Personatge de la Setmana" perquè tot l’entorn periodístic el catapultés a la primera plana mediàtica .

Florentino Pérez ha irromput a l’esfera pública just quan ja s’entreveuen eleccions al Reial Madrid. Florentino encara té temps, els comicis seran al juny, i de moment opta per un quasi "silenci" mediàtic, tot i així, és qui ha ocupat tot l’espai informatiu al Madrid aquests últims set dies degut a la barbaritat que, segons es diu, voldria fitxar a Messi.

Però qui és Florentino Pérez? Més enllà de ser un dels Presidents del Reial Madrid que més èxits en poc temps ha aconseguit, qui és el constructor de "los Galacticos"?

Florentino Pérez va néixer a Madrid al mes de març de 1947 i és enginyer de camins, tot i així, ha desenvolupat la seva tasca professional sobretot lligada al sector de la construcció amb el punt àlgid del seu nomenament com a President de la constructora ACS fruit de la fusió de diverses empreses.

Florentino Pérez però no només ha format part de projectes relacionats amb la construcció, no, sinó que l’ex–president blanc va participar també de manera molt activa en diverses iniciatives polítiques. Florentino Pérez va militar a la UCD per qui va ocupar diversos càrrecs en diferents ministeris i a més va ser escollit regidor per aquest partit tardofranquista a les municipals de l’any 1979 per Madrid. Amb la diàspora de la UCD, Pérez s’aparta de la política, un entorn que tornaria a trepitjar amb "l’operación Roca" i el Partido Reformista Democrático, del qual en va arribar a ser Secretari General. Amb el gran desastre que va significar aquest projecte va deixar la política i es va centrar en la tasca empresarial.

Tot i els fracassos polítics que col·leccionava, Florentino Pérez tenia fam d’eleccions, així que es va presentar a contra Lorenzo Sanz l’any 1995 per ser President del Reial Madrid. Seguint la tònica general, va perdre. Tot i així la glòria l’havia d’acompanyar i així va ser. Cinc anys desprès va derrotar a Sanz a les eleccions, eleccions marcades pel fitxatge de Luis Figo, aquell que havia dit un any abans allò de "blancos llorones, saludad a los campeones". A partir d’aquest punt Florentino Pérez posa en funcionament un projecte amb dos màxims objectius: sanejar el Madrid; i construir el millor club del món.

El primer objectiu el va poder acomplir gràcies a la complicitat institucional de les administracions espanyoles, que demostrant una vegada més la seva adhesió altruista al club blanc, van perpetrar el que es va anomenar com a "el pelotazo". Cal dir però, que en els moments actuals les finances del club espanyol passen, mal li pesi a Franco per moments, molt "rojos".
El segon objectiu, també es va acomplir. Florentino Pérez va congregar al Madrid un dels millors àlbums de cromos de l’època. Zidane, Figo, Ronaldo, Beckham…es pot dir que va crear àlbum, però no equip. Tanmateix aquesta plantilla va ser capaç de guanyar una Champions i dues lligues.
Tot i l’aparença de imbatibilitat que es podia suposar, el Madrid va començar a fer aigües i demostrant que viure sempre davant del mirall no porta sinó al fracàs, el projecte "galàctic" del president va començar a ensorrar-se, sobretot perquè el seu gran rival, el Barça, va saber sortir de la crisi i va saber construir un equip capaç de guanyar i de destronar el Madrid.
Fruit dels mals resultats del Madrid i de la línia imparable del Barça, Florentino Pérez va dimitir com a President blanc i va deixar el vaixell a la deriva.

Ara s’erigeix com a gran salvador del club blanc, s’erigeix com el millor capità d’un vaixell que ell quan anaven maldades, va deixar que avancés cap a l’estimbament.

24 de gener del 2009

Llibres d'hivern: Un Pas Endavant


La història tendeix a posar cadascú al seu lloc, hi ha gent que passa la major part de la seva vida rebent atencions i condecoracions per la tasca que ha anat desenvolupant, però que passats els anys qui tan l’havia adorat s’adona que no era més que un farsant i que tot el que havia dut a terme no havia sigut res més que un tap cap a gestes majors. D’altres però és al revés, hi ha gent que tot i el gran servei a la comunitat que donen no reben en absolut els elogis que la seva tasca mereix, és més, sovint reben patacades i menyspreu per aquells que voldrien els farsants del tap.

Un d’aquests últims, un d’aquests a qui segurament no s’ha sigut just, és Miquel Sellarès. Sellarès va ser la persona que més va creure en la Policia Nacional de Catalunya i va ser qui va remoure cel i terra per poder-la tenir. Sellarès ha explicat en un llibre tota la història que va portar a la creació dels Mossos i al seu desplegament.

El llibre "Un Pas Endavant. La història dels Mossos que mai no s’havia explicat" tracta precisament dels camins que s’han hagut de caminar perquè 25 anys desprès de la primera promoció, els Mossos ocupin tot el territori del Principat.
Sellarès explica que el que és evident, el desenvolupament dels Mossos no ha sigut un camí de roses, ni molt menys.
Primerament es va haver de fer front a una classe política catalana totalment acomplexada, acomplexada per por de parlar de "policia catalana" i acomplexada també pel nul sentit d’estat que tenia. Ni Tarradellas ni desprès Pujol van entendre la importància de tenir un cos policial propi. Tarradellas, explica Sellarès, advocava perquè fos la Guàrdia Civil la que depengués de la Generalitat fent mostra de què la seva idea de Generalitat poc tenia a veure en construir una nació real. Pujol però tampoc ho acabava d’entendre, i no ho va entendre fins que es va fer absolutament imprescindible. Va haver de passar l’intent de cop d’estat al règim que s’iniciava a l’estat espanyol perquè certa classe política on el sentit d’estat (català) brillava per la seva absència entengués que potser si que era necessària una policia catalana. És així com es va posar fil a l’agulla a la creació de la policia.

Sí el primer obstacle havien estat els dirigents catalans acomplexats, com tants n’hi ha ara, la segona pedra no era menys pesada. Si fer entendre als "teus" que la policia era important, fer-ho entendre als "altres" resultava quasi quimèric. Però es van fer passos.
Sellarès va ser qui va iniciar el procés des de la Direcció General de Protecció Ciutadana, des d’on es va impulsar la creació dels Mossos. Tot i la feina feta, i tornant a mostrar la falta de sentit d’estat dels polítics catalans, Sellarès no va estar-se a la Direcció ni un any, ja que amb l’excusa d’unes declaracions, el President Pujol el va cessar.

Del llibre em quedo amb un seguit d’anècdotes que explica Sellarès. Diu que quan anava a les casernes de la Guàrdia Civil a Barcelona, Travessera i Via Laietana, hi feia un discurs d’agraïment pel suport que aquest cos va donar l’any 1936 a la Generalitat contra la sublevació feixista, explica que un dels seus col·laboradors va témer que no en sortirien vius.

Aquest és un llibre que mostra la història d’un somni, d’un somni que va haver de fer front a la incomprensió dels propis i a la bilis dels altres, però al cap i a la fi, aquesta és la història d’un somni d’èxits, una història d’èxits que haurà de fer justícia.

23 de gener del 2009

Paraula de Hans


El President del Parlament Europeu ha declarat que no es pot acceptar el català com a idioma oficial a Estrasburg perquè és una llengua "regional" i si s’haguessin de fer servir totes les llengües regionals el Parlament no seria operatiu.

Tot i que les paraules pugin ferir susceptibilitats i que es puguin considerar completament fora de context, ja que el català és una llengua parlada per uns dotze milions de persones totes elles ciutadanes europees, i per tant, està absolutament fora de lloc titllar el català com a regional, però amb tot, el President del legislatiu europeu té raó.

Hans-Gert Pöttering, que va substituir l'anti català José Borrell, diu una gran veritat, tot i que els catalans encara mantinguem certs tics de l’autonomisme nacional posat en marxa pels governs de Jordi Pujol, el català a nivell europeu i mundial és vist, en el millor dels casos, com una llengua regional d’Espanya. És així i punt.
Ara bé, d’aquesta sentència en podem extreure la flama del futur.

Perquè el President del Parlament titlla la llengua catalana com a regional? No ho fa pels parlants, tampoc per la qualitat i tampoc per la projecció que últimament està tenint. Si ho fa és per una qüestió, diguem-ne, de caràcter d’status polític. Pöttering anomena regional al català perquè el català no té un estat dins la Unió Europea que el defensi, algun indocumentat podria adduir que el Regne d’Espanya ja ho fa, perquè Zapatero va "prometre-ho", però precisament per aquest motiu caldria desconfiar-ne i més tenint en compte l’estudi de la Fundació Horitzó Europa i del Cercle d’Estudis Sobiranistes que afirmen que "el gobierno de España" incompleix de manera sistemàtica els acords per portar el català a les institucions europees.

La solució doncs sembla ser senzilla, si més no senzilla d’arribar a formular-la. La solució per tots aquells que vulguin que el català sigui oficial a Europa han d’optar per fer que hi hagi un estat membre que el defensi. La qüestió però és quin estat el defensarà. Ho farà França? No. Ho farà Espanya? Ja veiem que tampoc. Ho farà Itàlia? No pas. Així doncs només queda una solució, un nou estat.

El senyor Pöttering ha donat una nova raó perquè els catalans apostem seriosament per l’exercici de l’autodeterminació i per la independència, ja que com diu el President del Parlament membre del Partit Popular Europeu, si no ets estat no pintes res a Europa, i la teva llengua, menys.

Així doncs fem cas de la paraula de l’il·lustre Hans i tirem endavant. Pel català a Europa, la solució és la independència i l’estat català.

22 de gener del 2009

Ahir va fer tres anys


Avui he tingut una conversa, molt interessant, amb un company amb el qui solc discutir de política. Comentàvem com evolucionava tot el tema de la negociació del finançament i de com s’estaven comportant els diferents partits polítics, cadascú però, tenia la seva opinió.

Sóc de la teoria que com molt bé diu la saviesa popular, per no repetir els errors del passat, cal no oblidar-lo, i a més, diria que cal entendre’l i acceptar-lo per més dolorós que pugui ser.

Aquest amic sempre defensa que entre els partits d’obediència catalana s’han d’oblidar les "traïcions" passades i que s’ha de girar pàgina i avançar cap a un nou escenari de concòrdia i entesa.

És una opció, però passar pàgina sense ser conscients del què ha passat en els últims anys crec que no és del tot saludable.

Avui el país està patint una situació gairebé límit, una situació que com va dir el professor de Dret Constitucional de la Pompeu, derivarà en una gran humiliació o només en una humiliació, conseqüència de la retallada de l’Estatut al Tribunal Constitucional i també pel nou sistema de finançament, un nou sistema que evidentment serà negatiu per Catalunya, ergo, pels catalans.

Com se sol dir però, per arribar a aquesta humiliació, tot té un inici, tot té un començament, i el començament de la humiliació de Catalunya fa tres anys i un dia que va iniciar-se.

Com ja he dit, cal recordar per no cometre, avui, els errors d’ahir.

21 de gener del 2009

Hessen com a avís


Trencar somnis pot passar factura. No, no em refereixo a l’inici del mandat del President Obama, ja que seria absolutament contradictori aplicar-li, ara, aquesta frase. No, aquesta frase no és aplicable a Obama però si al Partit Socialdemòcrata d’Alemanya al land de Hessen. Hessen és un land de la part occidental de la República d’Alemanya de poc més de sis milions de ciutadans, una mica més petit que el Principat.

Al 2008 hi va haver eleccions al Parlament del land i les expectatives de canvi eren evidents i el partit socialdemòcrata podria superar per primer cop la CSU, a més la campanya electoral va estar marcada per la comparació que el candidat de la dretana CSU, Roland Koch, va fer entre delinqüència i immigració, una mica a l’estil de la campanya de CiU a les eleccions generals del passat any. Doncs bé, en aquestes eleccions la governant des de temps immemorials CSU va treure uns resultats absolutament dolents, perdent més del 13% dels seus electors, i juntament amb el gran augment de l’SPD es va arribar a la situació d’empat tècnic. La CSU va guanyar per una dècima (36’8 a 36’7), però van empatar en diputats. I desprès de la lluita electoral, de tota la bombolla màgica de les eleccions, és quan arriba la prova de la veritat, és quan arriba el moment de travar aliances.

La gran coalició va quedar descartada tot i ser la prioritat de la CSU, així que la CSU tenia un problema ja que no podia fer coalició amb els liberals perquè no sumaven prou. Per altra banda els liberals havien anunciat que no pactarien amb l’SPD. Així les coses només hi havia una possibilitat, una possibilitat per poder portar a terme el canvi: un govern entre l’SPD, els Verds i el partit L’Esquerra, una formació sorgida dels excomunistes de l’est i de dissidents socialdemòcrates.

Les negociacions van ser llargues i no va ser fins al cap d’uns mesos que les formacions van arribar a un acord, acord que prèviament havia de ser votat per les assemblees de cada partit.

Fins aquest punt cap problema, però només fins aquí.

L’assemblea de l’SPD no va aprovar l’acord i per tant va impossibilitar que es tirés endavant un procés de canvi, simplement perquè va pesar més l’odi visceral cap a L’Esquerra que el desig de canvi, és a dir, que va fer política amb les tripes.

El resultat de tot aquest esperpèntic procés va ser que es van convocar eleccions per aquest mes de gener, unes eleccions que ja han tingut lloc i que han deixat un trist panorama per l’SPD.
L’SPD sortia amb un 36’7% dels vots a tan sols una dècima de la Unió Cristiano-Demòcrata-CSU, desprès dels resultats i emulant a Joaquin Almunia al 2000, la candidata socialdemòcrata Andrea Ypsilanti, ha presentat la seva dimissió. La raó? Molt senzilla, l’SPD ha passat del 36’7 dels vots a tan sols el 23’7, per tant un descens de 13 punts i tant sols 29 diputats, al 2008 en tenia 42. La CSU per la seva banda, tot i perdre sis dècimes, incrementa el nombre de diputats i podrà formar un govern de dretes conservador amb els liberals que han tingut els millors resultats en 50 anys.

El resultat de frustrar els somnis es paga car. Algú s’imagina què hagués passat si Esquerra hagués impedit el canvi a la Generalitat desprès de vint-i-no-sé quants anys de pujolisme i de CiU? Doncs que segurament ara estaria amb no més dels 12 diputats de 1999.

Aquesta lliçó, la de no frustrar els canvis, és aplicable a tot arreu, tan a nivell regional, nacional o local. Impedir el canvi intentant legitimant-lo amb la pintura de l’odi cap a altres partits no només produeix que la política, o politiqueig, cada vegada interessi a menys gent, sinó que a més esguerres tot el projecte pel qual s’havia lluitat.

Fer política equival a prendre decisions, decisions que no es poden basar en odis ni en l’estómac, fer política equival a arriscar-se, a ser valent. Fer política vol dir involucrar-se, vol dir sortir de la bona i còmode cadira dels bancs del frontó per posar-se a treballar pel país, per la gent.

Convindria no oblidar-ho.

20 de gener del 2009

Esperança amb fre de mà


Aquesta tarda hora europea, matí als Estats Units, es posa punt i final a un llarg procés, un porcés que va començar amb la lluita en les eleccions primàries, que va desenvocar en l’elecció de Barack Obama com a presidenciable demòcrata al 4 de novembre i que va acabar en aquell emocionant dimarts de novembre amb la victoria de Barack Obama.

A partir de llavors el llarg, llarg procés de transició ha ocupat la línia temporal d’aquest fet anomenat “somni”. Durant la transició s’han produit els nomenaments de tots els càrrecs que integraran la nova administració demòcrata encapçalada per la flamant secretària d’estat, Hillary Clinton, una Hillary que va demostrar sobradament la seva preparació durant la sessió en què el Senat li va donar l’ok.

Obama avui inicia una etapa que, desprès de gaudir de totes les celebracions i balls per commemorar la seva acceptació de la Presidència, s’albira complicada i difícil, a més de trascendental per el futur, no només dels Estats Units, sinó també del món.

Obama s’haurà d’afrontar a uns desafiaments globals, el recent conflicte entre Hamas i Israel només ha estat la punta de l’iceberg. El pròxim Orient centrarà gran part de la política exterior de la nova administració, haurà de fer front també a una recol·locació del mapa mundial de potències i superpotències, un mapa on sorgiran en els pròxims anys països com Brasil, India o la Xina, uns estats que reclamaran el seu lloc en les cadires poderoses del món.

El, ja, President Obama, arriba al càrrec amb el 79% de la població favorable, o si més no, una població que confia que en el seu mandat es ressolgui la greu crisi econòmica mundial. Obama però en aquests dies ha passat del famós “Yes We Can” i de l’esperança sense límits, a un discurs exigent amb el seu país i amb els seus compatriotes, un discurs que encoratge a seguir lluitant, a seguir esforçant-se. Aquesta és la calu, esforçar-se per millorar el país entre tots. Obama ha introduit dosis de pragmatisme, tant en política exterior, com en política interior.

El President Obama inicia avui doncs la seva primera legislatura, un inici que s’haurà de veure com comença, si comença amb la delcaració del tancament de Guantànamo o amb l’inici de replegament de tropes a l’Iraq. Obama a més haurà de començar a mostrar les seves intencions reals en matèria econòmica, s’haurà d’escollir si es comença amb un programa d’intervenció pública o si per contra es comença amb una ratellada d’impostos.

Obama haurà de decidir com participa de la solució al pròxim orient, s’haurà de veure quina és la relació amb la Unió Europea, s’haurà de comprovar amb quis aliats prefereix tractar, en fi, encara queda molt per poder saber de com serà la nova administració Obama.

Obama inicia avui, tal i com ell diu, una nova era, una nova era en què hi ha més interrogants que certeses, encara que la major i millor certesa, és aquella que flota a l’aire, “el canvi”, un canvi, una esperança que ara s’hi ha posat el fre de mà.

18 de gener del 2009

Personatge de la setmana: George W. Bush


Tot en aquesta vida té un final, i a partir del pròxim dimarts dia 20 passarà de ser l’home més poderós del món, a simplement, ser un ex. Un ex però que no passarà desapercebut al llarg de la història, una història que com el mateix "Personatge de la Setmana" ha reconegut, serà qui s’encarregarà d’atorgar-li el lloc que mereix.

Dimarts es posarà punt i final a la Presidència de George W. Bush, una presidència que ha estat marcada fonamentalment per la lluita contra el terrorisme internacional. Bush va passar d’assegurar en les primàries republicanes del 2000 que estava en contra d’utilitzar les Forces Armades per anar a reconstruir altres nacions, a liderar una de les etapes on l’exercit americà ha intervingut més en política internacional.
Bush i la seva administració han fet de la lluita contra el terrorisme global la seva màxima, una màxima que ha conduït la seva presidència a produir el dèficit més elevat de la història de la primera potència mundial.

En política interna Bush durant els vuit anys en què s’ha assegut al despatx Oval ha aplicat una política semblant a la que va desenvolupar quan era Governador de Texas: baixades d’impostos, sobretot a les rendes més altes; oposició al Protocol de Kyoto; mà de ferro amb la pena de mort; o l’augment de prospeccions petroleres.
Tot i així, Bush ha hagut de fer front a grans desafiaments on no ha sabut estar a l’alçada, com per exemple amb el desastre de l’huracà Katrina.

George Bush va arribar a la Casa Blanca al 2000 desprès de què la Cort Suprema, amb majoria republicana i on diversos jutges van ser nomenats per el seu pare, va obligar a clausurar els recomptes a Florida i va determinar la victòria del petit Bush per 275 vots. Bush va ser el segon President escollit que tenia menys vots populars que el seu rival.

Bush deixa un país en crisi, deixa un país amb la taxa d’atur més alta en els últims 16 anys, deixa un país amb el major dèficit de la història arrel de les dues Guerres iniciades en el seu mandat, deixa un país amb la major crisi econòmica des de la Gran Depressió, en fi, Bush deixa un país afeblit internacionalment i també internament. A més Bush deixarà l’ala oest amb una de les popularitats més baixes de la història, ja que tant sols rep el suport de poc més del 25% de la població, una popularitat que va arribar a estar del 13%.

Bush tot i així no és aquest "bufó" que des de certs mitjans europeus s’ha volgut mostrar, si bé és cert que diverses accions del 43é President hi ha influït com per exemple l’afer de la galeta i el beisbol o el dels binocles, però cal tenir en compte que per arribar a ser President de la major potència mundial no només cal tenir el millor equip de comunicació i estratègia del món o ser d’una família influent, sinó que també és necessari tenir una mica de senderi, per tant, tot i no ser un gran pensador, no seria el més adequat mostrar a Bush com un tòtil.

Amb Bush s’acaba, o sembla que acaba, una etapa en què els EUA s’han afeblit, un afebliment que la nova administració Obama haurà de saber remuntar. Bush deixa un país pitjor del que es va trobar, i només per aquest fet, la seva presidència ja ha estat un fracàs. En tot, i com ell mateix no es cansa de repetir, serà la història qui el jutjarà.

17 de gener del 2009

Llibres d'hivern: "Euskadi sin renuncias"


Titular un llibre "Euskadi sin renuncias; un ideal posible", ja deixa bastant encarat el contingut del que es trobarà al llibre, i més encara un cop s’ha vist qui l’escriu.
Joseba Azkarraga repassa en 268 pàgines el que ha estat la seva trajectòria política des dels inicis de la clandestinitat enrolat al PNV, fins a l’actualitat quan és secretari general de Eusko Alkartasuna.

"Euskadi sin renuncias" és escrit sense gaires censures, Azkarraga en el llibre mostra de manera clara el seu distanciament envers a grans figures del basquisme, sobretot relacionades amb el PNV, i per exemple carrega amb força duresa contra Anassagasti o Arzallus, qui acusa de ser autonomista o independentista segons amb qui parli, talment com alguns dels dirigents del principal partit a Catalunya.

Joseba Azkarrga durant tots els anys que ha estat a primera línia política s’ha caracteritzat per la seva oposició radical a la violència, oposició radical a totes les violències. A la violència de sectors d’ETA, però també contra la violència de l’Estat espanyol, ja fos via tortures o via grups de terrorisme estatal. El compromís d’Azkarraga en pro de la llibertat i la democràcia no es pot posar pas en dubte, Azkarraga per dir-ho d’alguna manera ha estat un camàlic, capaç de condemnar amb totes les forces la violència etarra, alhora que ha lluitat perquè es respectin els drets humans dels presos a les presons espanyoles, a més d’impulsar les vies de reincerció.

Azkarraga representa l’independentisme democràtic basc, aquell que té un projecte a tirar endavant que no passa per els maximalismes estúpids de certs sectors més receptius i motivats a cremar un bus que a treballar de veritat per la independència.

Ara que s’aproximen les eleccions basques, previstes pel primer de març, és necessari, per no perdre’s en el complicat laberint de la política basca, llegir i intentar entendre les parts confrontades. El llibre de Joseba Azkarraga serveix per aquest objectiu, ja que plasma la seva visió del què ha donat de si els últims trenta anys de la política basca, des de la transició passant per el Pacte de Lizarra i acabant per el Pla Ibarretxe i la consulta prohibida per la judicatura espanyola.

Azkarraga és d’aquests polítics que no temen deixar la política, ell ho va fer durant uns anys, perquè per ells la política és un mitjà per poder transformar la societat i millorar-la, i no, com entenen alguns, com un fi en si mateix.

En resum, un bon llibre per poder entendre una mica més el conflicte basc, un conflicte que com defensa Azkarraga només se solucionarà mitjançant el diàleg i el dret a decidir dels bascos.

16 de gener del 2009

L'ètica de Saura


I a sobre es queixen. Realment n’hi ha per tenir cara, cara dura i detestable. Iniciativa per Catalunya – Verds; Esquerra Unida i Alternativa, va fer ahir un comunicat de premsa, bé més aviat una roda de premsa sense preguntes, on denunciava una suposada campanya difamatòria en contra seva destinada a fer-la desaparèixer de l’escenari polític.

Diuen que ells sempre han actuat "des de la defensa dels nostres valors i conviccions", a més que defensen al President de Ic-V assegurant que Saura " era a la manifestació per principis i per ètica". Ves quina cosa, ètica. Perquè a veure, l’ètica de Joan Saura com s’ha de valorar? Per la presència del súper conseller a les manifestacions? Per la bona gestió? Per ser un bon conseller, lleial al govern?

Si parlem d’ètica, parlem-ne.

Comencem, on era Joan Saura al 18 de Febrer del 2006 mentre milers i milers de catalans es manifestaven pels carrers de Barcelona, ciutat que conté grans i boniques botigues de roba com molt bé sap Saura, per reclamar l’estatut aprovat al 30 de setembre, i no el text de l’acord Mas-ZP? Això és motiu que valorar o quantificar l’ètica que tant s’esmerça a defensar Ic-V del seu President?

En fi, continuem en l’àmbit de les manifestacions. On era Saura l’1 de desembre del 2007 quan novament milers de persones van sortir per reclamar el dret a decidir? Ic-V hi va donar suport, tot i que el seu discurs era d’allò més regionalista, però Saura on era? Ah sí, era al centre de control per seguir en primera persona que no hi hagués incidents. És evident que, per lògica aplastant, és més probable que hi hagi problemes a un manifestació a favor del dret a decidir de Catalunya que en una marxa anti-Israel. On és l’ètica?

Seguim, Ic-V denuncia en el comunicat de la suposada campanya difamatòria, que se’ls vol eliminar políticament, i asseguren que són víctimes d’un "assetjament polític i mediàtic que avui arriba a quotes que no podíem ni imaginar en el nostre país". Ic-V hauria de vigilar amb el llenguatge que utilitza. Si una cosa he après al llarg dels anys és que les paraules tenen gran força, i que utilitzades erròniament poden desencadenar grans desastres. Utilitzar l’expressió "quotes que no podíem ni imaginar en el nostre país" és per estar-ne molt segur que mai abans hi havia hagut cap situació com aquesta. Però n’hi ha hagut mai cap? S’ha assetjat mai a cap polític català en els anys que fa que tenim autonomia? A veure pensem-hi un moment….. mira així ràpid poden venir al cap alguns noms.

Els sembla als senyors de Ic-V que l’afer "Banca Catalana" va ser una assatjament salvatge contra el President Pujol? No? Bé busquem-ne un altre…. potser si es recorda un fet més pròxim…. potser tot el que va haver d’aguantar el President del Parlament arran de posar una taula al seu cotxe oficial. Tampoc ho consideren assatjament? Bé, doncs llavors només ens queda un cas. Què els sembla el "Cas Carod"? Serveix?

Bé, el que a partir d’aquest recordatori podríem fer és recordar el paper molt "ètic" que Ic-V i en especial el súper ètic conseller Saura va tenir en els dos últims casos que he mencionat anteriorment. La memòria és fotuda, sobretot quan un no recorda els seus actes.

Cas Benach; Saura és un dels primers polítics que surten de la trinxera i que intenten aniquilar Ernest Benach amb unes declaracions populistes i demagògiques en una ràdio, titllant l’acció de posar-se una taula com "un insult a qui pateix la crisi". Molt ètic, oi? Sobretot perquè formen part de la mateixa coalició que governa el país, i més quan el President Benach va guardar silenci i no va córrer cap a les ràdios el dia que Saura va anunciar que s’havia gastat un bon feix de milions d’euros per re-decorar la seu del departament d’Interior a l’estil "fon-fing" o alguna estupidesa d’aquestes.

Això és l’ètica que va demostrar Saura amb el "Cas Benach", però si recordem la seva actuació amb el "Cas Carod", la veritat és que l’ètica del súper ètic conseller brilla per la seva total absència.

Saura durant el "Cas Carod" es va comportar amb el sentit de l’ètica que el caracteritza, i sinó, només cal recordar les declaracions que va fer a el programa de la "no em ratllis" Julia Otero en què va arribar a afirmar que Carod no podia tornar a ser al govern i que havia de deixar la política…

En resum, aquesta és l’ètica de Joan Saura, una ètica que no dubta a criminalitzar a companys de Govern, una ètica amb diferents mides, una ètica amb molta iniciativa.

15 de gener del 2009

Aprenent de David Irving


La incompetència no té fronteres. Aquesta sentència és sens dubte un fet alleujador, ja que d’aquesta es desprèn que hi pot haver altres països que també pateixin aquesta plaga tan lamentable que envaeix la nostra societat de dalt a baix.

Un dels llocs on es concentra aquesta patologia és al govern de la Generalitat de Catalunya, on el número tres de l’executiu no para de fer esforços perquè se’l consideri a partir d’ara com el pallasso "number one" del país.

Si durant l’estiu el súper conseller ja va donar sobrades mostres de què qualsevol pot jugar amb ell i fer-li empassar gripaus de la mida d’un bou, recordem l’afer del pacte de Vilanova amb De la Vega i unes olivetes no trangèniques, ara el súper conseller s’ha tornat a superar.

No en tenia prou en assistir a la manifestació anti-Israel contradient-se al complet amb les excuses que va donar per absentar-se de la marxa de l’1 de desembre del 2007 pel dret a decidir, sinó que per si no n’hi hagués prou el seu partit va demanar al govern, aquell del qual Ic-V també en forma part, que trenqués els acords que ha arribat amb Israel, a més en unes declaracions de jutjat de guàrdia, va comparar Israel amb ETA. Demencial tot plegat.

Algú podria pensar que aquesta llista de desastres produïts per una ment del tot incompetent, com la de Saura, ja no podria elaborar més bromes de mal gust com les anteriors. Doncs qui ho hagi pensat va molt errat.
El súper conseller Saura s’ha tornat a superar per enèsima vegada, ara el que proposa és que la Generalitat deixi de celebrar els actes que ja estan aprovats en pro d’homenatjar a les víctimes de l’Holocaust que va patir el poble jueu durant la segona Guerra Mundial al pròxim 27 de gener a la plaça del Rei.

Realment aquest senyor demostra cada vegada que intenta inserir una iniciativa política que les serradures substitueixen les neurones al seu cervell. Desconvocar un acte d’homenatge a les víctimes de l’Holocaust pels bombardeigs a Gaza és d’una immoralitat que gairebé fa marejar. Posar al mateix nivell els dos fets és d’una imbecil·litat que fa fredar, sobretot en termes històrics.
Saura s’apunta al populisme barat i destraler, fent avergonyir a tot el govern per la seva manca de decència i posar al país en una posició complicada.

Saura al comparar l’Holocaust i les conseqüències dels bombardeigs, es converteix en un encobridor de l’Holocaust i en un negacionista, perquè parlem clar, a Gaza no ‘està produint un genocidi ni molt menys, per tant Saura comet una aberració com poques s’han sentit.

Saura al negar-se a celebrar l’acte també s’està negant a homenatjar a compatriotes seus, ja que caldria recordar que molts catalans també van ser víctimes de l’extermini perpetrat pel Règim Nazi.

Saura és un element que s’hauria de limitar a aparèixer en públic el 28 de desembre com a innocentada o broma pesada, i deixar la resta de l’any a obligar-nos a avergonyir de membres del govern, no només per la seva gestió, sinó per la seva manca de decència política i moral.

14 de gener del 2009

Ara se'n diu "Abierta"

Costa, costa molt no alterar-se quan se senten certes afirmacions. Els catalans tenim un gran esperit de sacrifici i un alt sentit de supervivència, que és avalat per més de 300 anys de resistència contra l’opressió espanyola i francesa, però el que costa de vegades és de mantenir el famós seny català.

Des de sempre els catalans ens hem anat creien tots els contes de fades que des d’Espanya ens han anat explicant. Primerament ens vam creure allò de què amb la República tot serien paraules boniques i que Catalunya podria desenvolupar tot el seu potencial…. res més lluny de la realitat. Posteriorment amb la conya de la responsabilitat i del sentit d’estat (espanyol, clar) ens vam creure que durant la mal anomenada Transició l’encaix nacional dins una Espanya diferent quedava resolt, ni en somnis.
L’última gran "envaucada" ha estat, i segueix sent, la fal·làcia del federalisme i de l’Espanya plural. Al 2004 un milió llarg de catalans van votar al PSOE que es va presentar a les eleccions generals amb un programa de renovació, de progrés que juntament amb les reformes estatutàries en curs, semblaven emplaçar a la dita "segona transició".

Els fets, però parlen per si sols, ni reforma de model estatal, ni Espanya plural, ni botifarra amb seques….. en fi, res de res. Això si, els catalans com autèntics massells, quatre anys desprès, altre cop a votar el mateix. D’això se’n diu tenir seny.

Ara sembla que certs sectors de la població comencen a percebre que això de l’Espanya plural, federal i bajanades similars, no existeix i que l’únic que segueix existint és la mateixa "grande y libre" d’antany, ara però amb plasma i digital.

Actualment la negociació del nou model de finançament està demostrant novament que el sistema autonòmic està esgotat, i que la suposada alternativa "progre-guai", el federalisme, ja només és una paraula més al cementiri d’elefants on també hi ha la famosa equidistància, l’estat democràtic de dret espanyol i la decència política.

Zapatero és, evidentment, el gran responsable de la defunció de l’Espanya plural, i no només per la seva pèssima gestió basada en l’incompliment sistemàtic dels acords que pren, sinó perquè ja li ha trobat un nou concepte per reemplaçar-la. Ara se’n diu "Espanña abierta". Gran diferència. Seguint en les declaracions, Zapatero també afegeix que està convençut que el nou model de finançament beneficiarà a totes les comunitats esp"anyoles, deu ser que, com l’Esperanza Aguirre, considera que Catalunya ja és independent.

Zapatero però a més té la indecència moral d’augurar que l’independentisme, tant a Euskal Herria com als Països Catalans, disminuirà, ja que, amb la seva Espanya oberta ningú voldrà marxar. No sé si aquestes declaracions les va fer seguides de les absolutament "desproporcionades" paraules en contra d’Israel, mostrant una aberrant diarrea mental, o perquè acabava de v(b)eure quelcom que el va desestabilitzar emocionalment, però és evident de què aquest home viu absolutament en un món paral·lel on tot déu ser de color rosa, perquè sinó no es pot explicar.

Perquè a veure, té l’independentisme democràtic raó per disminuir en la situació actual, tant a Euskal Herria i als Països Catalans?

Podríem fer una llista interminable de motius, però amb un parell farem el fet.
Només caldria citar el sistema judicial espanyol capaç, entre altres coses, de portar a un Lehendakari al banc dels acusats per fomentar el diàleg, capaç de jutjar persones pel simple fet de cremar un drap o unes fotos o capaç de retallar una llei referendada pel poble.
Per no parlar de la política d’escanyament financer que Espanya practica sobre el conjunt dels Països Catalans, per impedir un desenvolupament en pro d’utilitzar la llengua a les institucions comuns i europees….

En fi, que el que s’ha de tenir clar, és que d’Espanya no se’n pot esperar res de res. Això sí, alguns aniran canviant de nom cada vegada per poder justificar les seves incompetències.

11 de gener del 2009

Personatge de la setmana: Juan J. Ibarretxe


Desprès de declarar Barack Obama com a guanyador del primer "Personatge de l’Any", avui s’inicia el nou cicle d’aquesta secció dominical, una secció que altre cop intentarà parlar sobre algú que per alguna raó ha estat protagonista durant els últims set dies.

El primer "Personatge de la Setmana" de l’any 2009 és Juan José Ibarretxe, l’actual Lehendakari d’Euskadi.

Ibarretxe aquesta setmana s’ha assegut al banc dels acusats per la simple raó d’intentar resoldre, una part, del conflicte basc mitjançant el diàleg. Dic una part perquè del que s’acusa a Ibarretxe és de parlar amb membres de Batausna i no per haver convocat, i intentat convocar, un referèndum o una consulta sobre el dret a l’autodeterminació.

Ibarretxe va néixer a la província d’Araba concretament a Lloido al 15 de març de 1957 i és llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat del País Basc, arrel d’aquesta formació va entrar a treballar en una empresa de Bilbo relacionada amb el port abans de dedicar-se totalment a la política.

Ibarretxe va entrar en política de la mà del PNV com a candidat a l’alcaldia del seu poble al 1983, on va aconseguir l’alcaldia. Posteriorment també va ser procurador de les Juntes Generals d’Araba on va arribar a ser-ne President. Desprès d’ocupar aquests càrrecs locals i regionals, Ibarretxe va ser escollit diputat al parlament de Gasitez, i dos anys desprès el Lehendakari Ardanza el va "fitxar" per el Govern com a conseller d’economia i vice-lehendakari. És en l’exercici d’aquest càrrec quan Ibarretxe mostra el seu potencial, ja que va ser ell qui va aconseguir arrencar "del gobierno de españa" d’Azanar la negociació del "cupo" basc referit al concert econòmic.

No és fins al 1998 quan es posa al capdavant de la candidatura del PNV per fer front a les eleccions basques, unes eleccions que el condueixen a la presidència gràcies a un pacte amb EA i el suport d’EH.
Ibarretxe sempre ha imprès un aire sobiranista en la seva acció governamental, un aire que es va poder començar a palpar en la firma del pacte de Lizarra, fet que va comportar que per primer cop d’esquerra abertzale deixava exclosa la via armada, però una vegada més ETA va tirar aigua al vi en forma de nous atemptats i el Pacte es va esfumar i el suport de EH al govern d’Ibarretxe, també.
Ibarretxe ha governat les dues últimes legislatures amb el tripartit (el bo) format per EA i EB, un govern que ha tirat endavant grans iniciatives com el frustrat Pla Ibarretxe o la també frustrada Consulta.

Ibarretxe forma part de l’ala independentista del PNV, fet que permet deduir la poca consistència a llarg termini que aquest partit pot aportar a un procés independentista donada les dues ànimes peneuvistes.

Si es volgués definir la trajectòria política d’Ibarretxe en poques paraules es podria fer servir un paral·lelisme amb certs presidents catalans; Ibarretxe va començar com un Montilla, i ha acabat com un Macià.

10 de gener del 2009

Llibres d'hivern: Memòries, Jordi Pujol


Aquestes passades vacances de Nadal en bona part les he dedicat a llegir, a llegir llibres que tenia pendents des de feia cert temps. És un fet que passa sovint, deixar llibres pendents sobre la taula, fins que arriba un moment en què més aviat sembla la maqueta de la Torre dinàmica de Dubai.

Un d’aquests llibres era el primer volum de les memòries del qui va ser durant 23 anys President del principat, Jordi Pujol.
No descobriré res si dic que la figura governamental de Pujol particularment no m’emociona gaire i que considero que gran part dels seus anys al Palau de la Generalitat no van aportar el que havien d’haver aportat al país. Això però faria referència al segon volum de les seves memòries.
En aquest primer volum hi apareix un home que es podria anomenar com a "formigueta". Pujol durant anys i anys va fer de formigueta fent i fent tot d’accions amb un únic objectiu: Fer país, construir Catalunya.

Pujol en tots els anys de clandestinitat va fer un munt d’iniciatives per fer renéixer l’estima i la consciència del país, i això, tot i les discrepàncies ideològiques, s’ha de reconèixer i agrair. Pujol podríem dir va ser un home polièdric, capaç de crear el primer banc nacional, capaç de tirar endavant l’enciclopèdia catalana, capaç de crear centres d’anàlisi, capaç de…. de moltes coses.
Al llarg del llibre Pujol exposa el procés de construcció del seu univers intel·lectual, una construcció que es podria qualificar de "fet a mida". Pujol va buscar, va moure’s, va preguntar, va escoltar, va esforçar-se…. Pujol es va fer a si mateix bevent de diferents fonts, unes fonts que el van acabar de formar amb el que va ser.

Pujol exposa en el volum de memòries la seva idea política, una idea que tot i ser nacionalista en relació al principat, no deixava de ser regionalista en el sentit d’estat espanyol. Pujol modernitza els postulats del catalanisme d’inici de segle XX i practica el que es podria anomenar com a "autonomisme nacional". Una praxi política que es basava en el famós peix al cove, en rascar el màxim nombre de competències però sense sortir del marc constitucional, a més de practicar un nomenament simbòlic en termes nacionals, per exemple Teatre Nacional…, encara que la pràctica governamental no seguís aquesta línia d’acció.

Com a mode de conclusió, es pot afirmar que Pujol va ser un "formigueta" durant molts i molts anys i que la seva acció va ser altament positiva, ja que va ajudar a recuperar el país, però aquesta pot quedar entelada per la seva acció política posterior.

Un llibre altament positiu, que permet conèixer un Pujol diferent. Esperarem, doncs, el segon volum.

8 de gener del 2009

Judici al diàleg


S’imaginen que al Regne Unit actualment s’estés jutjant Tony Blair, Martin McGuinness o John Major per haver parlat amb l’IRA o amb el Sinn Féin? Evidentment les situacions són molt diferents, ja que a Irlanda el Sinn Féin no va ser il·legalitat, però permet fer una comparació que no deixa dubtes.

El que sembla impossible a Irlanda i al Regne Unit, però, és la crua realitat a Euskadi i a Espanya.
Avui ha començat el judici al Lehendakari Ibarretxe, a Patxi López i a Arlando Otegui per haver iniciat una tanda de converses per intercanviar posicions quan el procés de pau estava en curs.

El delicte, segons l’associació ultra "Fórum de Ermua", és que tant el Lehendakari com el cap de l’oposició basc van incomplir la "ley de partidos", ja que Batasuna estava il.legalitzada.
Parlar, discutir, argumentar, contraposar idees, buf, un gran delicte!

Portar davant d’un jutge al President d’un país no és qualsevol cosa. Portar davant d’un jutge un President és realment greu, i més si és per les causes actuals, unes causes que l’acusació demana entrada a presó i tot per al President. Realment surrealista.

Aquest fet però, va lligat a la concepció que els nacionalistes tenen envers al conflicte basc. Victòria o victòria. No tenen cap més visió que una victòria davant del "nacionalismo", una victòria que a més ha de ser total, ja que no pot quedar res que pinti una mica a abertzale. Per tant, segons aquesta visió, és evident que la xerrada entre Ibarretxe i Otegui és quasi tant greu com un atemptat, i en conseqüència els que hi van participar han de pagar. Bé, com a mínim ara s’acontenten amb anar als jutjats en comptes de fer-ho via el "Batallón Vasco-español", tot un avenç.

Condemnar, o com a mínim intentar-ho, el diàleg com a solució del conflicte que enfronta Espanya i Euskadi és una aberració talment com si el Barça volgués guanyar els partits sense entrar al camp, és literalment impossible. El conflicte basc no es resoldrà si no és amb un diàleg, i amb voluntat de pacte i d’arribar al final.

Parlava fa uns dies que alguns partits polítics catalans es neguen a fer una candidatura unitària a les europees perquè practiquen la política intestinal, doncs a Euskadi es fa de manera semblant. El nacionalisme espanyol (PSOE, PP, UPyD) no acceptarà mai una victòria no total al País Basc, i aquest és el principal problema, a més que d’aconseguir-se una finalització del conflicte, aquests partits nacionalistes perdrien un argument polític que utilitzen per demostrar el seu grau d’espanyolisme.

El que sembla clar però és que el conflicte basc seguirà durant un llarg temps viu, ja que tant ETA com el "gobierno de españa" van desaprofitar l’última oportunitat de pactar la fi del conflicte, i ara trobem un altre acte amb el judici a Ibarretxe.

Jutjar Ibarretxe i els altres encausats per haver explorat les opcions de la pau a Euskadi per la via del diàleg és un atemptat contra la democràcia i contra la llibertat, un atemptat que només el poden cometre els que estan plens d’odi i ira, uns que només busquen venjança, venjança mitjançant l’eliminació d’Euskal-Herria.

5 de gener del 2009

Nit de Reis, Nit de Somnis



Avui és la nit de reis, una nit que tot i el pas dels anys sempre arriba envoltada d’un cert embolcall de misteri. La nit del 5 de gener sempre és especial, és la nit en la que quan érem petits deixàvem fluir la nostra imaginació tot esperant el que ens deixarien al menjador aquells tres mags que arribaven montant camells, era la nit en la que intentàvem explotar el nostre sentit de l’oïda per poder saber si els reis havien arribat, lògicament però, érem presos de la son i en poca estona ja estàvem cavalcant dracs enmig dels núvols fent companyia a la lluna i els estels, en el més profund dels somnis.

La nit de reis però, tot i els anys, no perd aquests vocació de demanar, la carta als reis n’és un exemple.
La carta però va evolucionant a mesura que un suma 365 dies als acumulats, i si fa temps desitjàvem el FIFA o la Play, avui és un llibre o similar. Però amb el temps també s’arriba a formular una carta més simbòlica, més d’accions o de matèria intangible.


Des de fa molt, molt de temps, que desitjo un fet, una cosa que em faria estar levitant durant setmanes. No, no és que el Marcel Esteve deixi de ser alcalde perquè ja no és només un desig, sinó quelcom que s’acosta i que s’aproxima ràpidament. No, aquest desig n’és un que és realment complicat, i que en cas de què s’acompleixi, serà perquè altres s’han complert prèviament.

Aquest desig ha estat llargament somiat, i continua sent així, un somni. Un somni però no per això hauria de ser arraconat i deixat de banda per l’acceptació de la dificultat, no, tot al contrari. Com més cosa aconseguir un fet, segurament, més valdrà la pena fer-lo complir.

En fi, que m’estic allargant i la rua dels reis ja ha començat, així que us deixo amb un vídeo del què avui és un somni, però que demà farem que sigui una realitat.

Bons Reis i no deixeu mai de somiar.

2 de gener del 2009

Traïdors

Ni a la tercera, i és que n’hi ha que no n’aprenen. Desprès d’incomplir dos terminis per presentar una proposta de nou finançament autonòmic, el "gobierno de españa" va presentar una reforma que no inclou en cap cas una xifra. Per tant es podria considerar que ha tornat a incomplir el termini.

La proposta de Solbes no compleix l’estatut. Aquesta afirmació és la que ha agermanat tots els partits catalans, ni que sigui amb matisos. Solbes fa sonar una música, una música que sona a alguna cosa, però que en cap cas sona a Estatut. Això sí, s'han permès altra vegada, el luxe d’incomplir el termini, i per tant han tornat a demostrar al PSC que les seves amenaces se les posen en un lloc i que no els fa ni tremolar. En aquests moments el PSC en comptes d’una contraproposta al model de finançament, hauria d’estar escrivint el nou status que la formació hauria de tenir. Però és clar, això seria demanar molt.

Moltes de les critiques que plouen aquests dies van encarades al PSC, no serè jo qui surti a la seva defensa, però considero que atribuir només a ells la responsabilitat del nou finançament és un error, a més que depenen de qui vingui la critica, d’un cinisme com pocs.
Fa un dia la branca juvenil de Convergència va desplegar a Montjuic una pancarta que deia "PSC: No vengueu el país. Necessitem un finançament just". Es pot estar més o menys d’acord amb aquesta sentència, però convindria fer alguna consideració.

Primer, de moment el PSC, i tot el Govern, està fent més que qualsevol govern convergent durant 23 anys, que és aguantar i no firmar res que no sigui favorable. El més fàcil en aquests moments hagués estat al 9 d’agost anar a La Moncloa i firmar un paper amb quatre ratlles que expliquessin com seria el nou sistema, i llestos. Tots contents, quatre fotos i ja pactarem any a any la xifra exacte. En comptes d’això, tot i cometre errors, el Govern ha aguantat i de moment encara no hi cap acord, és més, la idea d’Esquerra, la que diu que més val un no acord que un mal acord, s’està imposant. Per tant, fins ara ni el PSC, ni el Govern, han traït el país. Ni ho faran.

Segon, convindria recordar però algun fet previ a la negociació del finançament. Si ens trobem en la situació que ens trobem és degut al què posava l’estatut en matèria de fiançament. Què posava l’estatut? Posava que la Generalitat es quedava els diners recaptats? Posava que la Generalitat tindria un finançament per habitant que tendís cap al concert? Posava que es retornarien menys del 50% dels impostos a l’estat? No, no posava res d’això. Bé, el del 30 de setembre sí, però el que es va pactar a La Moncloa no. L’estatut de La Moncloa posava que el finançament depenia de la LOFCA, posava que l’anivellament el determinava l’estat i que la bilateralitat no impedia que els acords fossin multilaterals. Això és el que posava l’estatut de La Moncloa. Però el que s’hauria de recordar és quina ànima va pactar aquest estatut i aquest sistema de finançament. Ho recorden? No? Bé, cap problema ja ho dic jo. Artur Mas.

Sorpresos? Home ho haurien d’estar, ja que és el mateix que en aquests moments està fent declaracions dient que el Govern s’hauria de plantar en la negociació i que està reclamant un model de finançament que l’estatut no contempla, no el contempla precisament l’estatut que ell mateix va pactar la nit del 21 de gener amb Zapatero a La Moncloa.

CiUnión no té absolutament cap credibilitat ni autoritat moral a l’hora de reclamar un sistema de finançament alt, ja que el text que Mas va pactar amb "el gobierno de españa" fent bo l’anunci de pastas gallo "porque yo lo valgo", deixava tot l’articulat a expenses de la interpretació que en cada moment es fes des dels òrgans executors espanyols. Per tant ni Mas ni CiUnión poden dir res sobre el finançament, ja que si ens trobem en la situació en la que estem, en gran part és "gràcies" a la intel·ligència de gran estadista del Mas.

El "culebró" del finançament no ha fet més que posar una nova seqüència a la llista, ja que el final de tot aquest procés no sembla pas que s’hagi de resoldre en poc temps.

Una vegada més els fets donen la raó a aquells que al 18 de juny del 2006, lluitant contra una salvatge campanya incriminatòria, vam votar en contra d’un text estatutari que venia a dir el mateix que l’estatut del ’79 i que encasellava de nou Catalunya a les urpes opressores d’Espanya.