30 de juny del 2009

El Dret a l'Autodeterminació a la UE. Els Precedents i Catalunya (I)



Avui publico la primera part, demà la segona, d'un text que vaig escriure per un seminari de la Universitat.


En la penúltima sessió del seminari organitzat per Estudiants en Acció sobre el dret a l’autodeterminació, hi van intervenir el professor de la Universitat Pompeu Fabra Anthony Guilliland i el diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya al Parlament Uriel Bertran.

El diputat independentista va apuntar en la seva conferència que l’aplicació del dret a l’autodeterminació a Europa és possible.
Bertran va exposar que la Unió Europea es troba actualment en una dicotomia entre dos principis fonamentals: el dels estats a la integritat territorial nacional; i el principi democràtic. Entre aquests dos, en principi la Unió Europea, així com també el dret internacional, es decanten per el primer tot i que el principi democràtic, que inclouria el de l’autodeterminació, si no formalment si que a la pràctica és aplicat.

En l’actual estructura administrativa i política, la Unió Europea no contempla de forma clara el dret a l’autodeterminació de les diverses nacions sense estat.
Per una banda, per exemple, en el Tractat de Lisboa, encara no en vigor, per expressa voluntat del govern del Regne d’Espanya s’hi inclou un article en què s’expressa de manera clarificadora que la UE respectarà la integritat territorial dels estats. Una vegada més, la UE anteposa aquest principi al democràtic. A més a més, des de certs estats de la Unió es considera que el dret a l‘autodeterminació – reconegut al Pacte de drets civils i polítics per la ONU – s’executa cada cop que se celebren eleccions en el determinat territori.
Tanmateix per sortir d’aquest atzucac es podria aplicar el principi d’efectivitat defensat per Kelsen, que fa referència que l’èxit polític de la independència es pot aplicar des de la força o mitjançant el reconeixement internacional.

Tot i que la UE defensa el principi de integritat territorial dels estats, no és menys cert que els dos processos d’independència que s’han produït en els darrers anys a nivell europeu han estat avalats per aquesta mateixa Unió Europea.
Si la UE defensa la integritat territorial dels estats, com és possible que també participi i avali processos d’independència? Segons Bertran la UE avala els processos perquè quan la UE no ha intervingut en conflictes s’ha desencadenat diverses guerres – les dels Balcans – fet que trenca la idea i l’objectiu de què la Unió Europea sigui un espai de seguretat. És a dir, la UE no es podia permetre un nou ridícul a partir de la voluntat d’uns a decidir el seu futur i la d’uns altres a impedir-ho.

El conflicte dels Balcans és de gran transcendència per l’evolució de la Unió Europea en relació als principis defensats, és a dir, segons el diputat independentista a la Unió a partir del conflicte als Balcans s’hi produeix un canvi de jerarquia en quan als principis de la dicotomia inicial. És doncs des de la meitat dels anys 90 del segle XX quan la UE assumeix el dret democràtic com a propi. Així s’explica que la Unió Europea avalés i tutelés el procés d’independència de Montenegro.

El dret democràtic és el mateix que el dret de l’autodeterminació a Europa? Segons Uriel Bertan no. El dret democràtic defensat per la Unió Europea no inclou la secessió. Llavors, com es pot arribar a la situació de proclamar la independència i que la UE l’accepti? En el procés d’independència seguit per Montenegro la UE, davant la voluntat de què la situació no derivés cap a un conflicte armat, va demanar a un consell assessor quin seria el mínim democràtic exigible per poder acceptar la independència. Aquest Consell va acordar que per donar validesa a la independència el sí hauria d’accedir a la xifra del 55% i que la participació no hauria de ser inferior al 65%. Aquestes demandes són clarament beneficioses per els defensors del no, ja que amb tan sols el 45,01% ja fan impossible la independència per més que el 54,09% restant s’hi hagi pronunciat a favor. Aquests condicionants van ser imposats per la voluntat de la Unió d’impedir el naixement de l’estat montenagrí, ja que cap de les prospeccions electorals donaven a l’opció del Sí una xifra pròxima al 55%.
S’ha observat que en el procés de Montenegro el que va primar va ser el dret democràtic exercit en un referèndum, en canvi en el cas del segon estat sorgit recentment el procediment va ser diferent.

A Kosovo a diferència de Montenegro, la Constitució sèrbia no li reconeixia el dret a l’autodeterminació, així que com és que es va poder declarar independent?
Kosovo va fer ús del principi d’efectivitat de Kelsen, el del reconeixement internacional. Kosovo rebut el reconeixement dels Estats Units, d’Alemanya, del Regne Unit, de França… per contra la Xina, Xipre, Rússia, Sèrbia i Espanya es neguen a reconèixer Kosovo com a estat independent.

Kosovo i Montenegro han aconseguit ser estats independents amb el concurs de la Unió Europea.

23 de juny del 2009

Finestra Oberta: Diamant Català


Ricky Rubio cobra al DKV Joventut uns 70.000 euros, un dels salaris més baixos de tota la plantilla, sent un dels jugadors amb major rendiment i més mediàtics del club de Badalona. Aquest contracte fou signat amb 16 anys d’edat.Durant aquest any, el contracte va pujar de forma unilateral a 200.000 euros.

El jugador té una clàusula de 4,7 milions d’euros si es fa efectiva abans del 30 de juny. Si no fos així, passaria a ser de 6 milions d’euros.Ricky ha portat el club als tribunals per exigir una rebaixa substancial de la clàusula de rescissió. El seu advocat reclama que existeix una diferència desorbitada entre la seva clàusula i el seu sou.

A més, el seu club només ha posat obstacles i impediments a un jugador que necessita crèixer i progressar, un jugador que està cridat a convertir-se en un dels abanderats del básquet català als Estats Units.

En definitiva, no sabem com acabarà l’afer Rubio, però si no fructifica una negociació amistosa entre ambdues parts (gairebé impossible) ens trobarem davant d’un dels conflictes esportius amb més ressó dels últims anys.Personalment, crec que Ricky duu tota la raó i té totes les de guanyar en aquest assumpte. O el club li rebaixa la clàusula fins a una xifra assumible o sinó que li ofereixin un contracte apropiat a allò que realment és, una de les veritables estrelles del bàsquet europeu.
Dijous 25, Ricky té una cita amb el draft i amb la història. Ricky és un gran exemple per la joventut d’aquest país, un jove de 18 anys sense pors, valent, sobradament preparat i que lluita fins a l’extenuació per complir els seus somnis.

És l’antítesi de la Catalunya apagada i adormida en la qual vivim en els últims anys.
Realment, és un jove diamant d’aquest país que cal mimar i per això, seria molt positiu evitar que estigui sota el control de certes "persones" com Jordi Villacampa.

post realitzat per Andreu Marin

21 de juny del 2009

Personatge de la setmana: Karmele Marchante


Amb estudis de periodisme per la Universitat de Navarra i de l’escola oficial de periodisme de Barcelona, Maria del Carmen Marchante i Barrobés, va començar la seva trajectòria professional en diversos mitjans de premsa escrita de la capital del país i també de Madrid. Maria del Carmen va néixer a Tortosa l’any 1944.

Maria del Carmen Marchante i Barrobés és més coneguda per el seu nom televisiu, Karmele Marchante, famosa per les seves intervencions en diferents programes de premsa rosa a diferents televisions espanyoles passant des de TVE fins a Antena 3 fins a la nacionalista espanyola Tele-5.
Maria abans de ser Karmele, va fer periodisme de veritat, ja que els seus inicis a la televisió no va ser ni "Tómbola" ni "la Noria", sinó el mític "Informe Semanal", el degà dels programes de Televisió espanyola, un dels pocs que encara conserven certa qualitat de la televisió pública del Regne d’Espanya.
Maria del Carmen va compartir pantalla amb presentadors com María Teresa Campos, Pepe Navarro o Jordi González, però amb qui es va fer àmpliament famosa va ser amb el programa Tómbola que emetien conjuntament Canal-9 i TeleMadrid, un programa que s’hauria d’ensenyar a totes les facultats a l’hora de mostrar què no és periodisme i què és degeneració televisiva en busca d’audiències. Tómbola té el discutible èxit d’haver introduït de forma massiva la teleporqueria a l’estat.

Karmele però no és el que sembla. Karmele l’any passat va sortir de l’armari, del bon armari. Karmele l’any passat va reconèixer que era independentista, que votava Esquerra, que era fan de Carod-Rovira i que Puigcercós li queia simpàtic. Maria del Carmen va fer aquestes declaracions desprès de participar en el programa "Supervivientes" de la televisió nacionalista espanyola Tele-5, en què va afirmar "yo no soy española, yo soy catalana", fet que li va generar una gran polèmica i que l’audiència l’expulsés del programa.

Així doncs era un deure patriòtic retre homenatge a tal lluitadora de la llibertat del país. Però les mostres de catalanitat no s’acaben aquí.

Fa uns dies la Maria participava en un "gran" programa de la genocida Tele-5, -genocida perquè aquesta televisió va afirmar el "Manifiesto por la lengua común" que aposta per aniquilar el català- on es va veure involucrada en una discussió sobre les campanyes de publicitat sobre el reconeixement internacional de les seleccions catalanes amb una de les més grans intel·lectuals que ha donat mai Espanya, a l’alçada dels que van fer Ciudadanos. Concretament la intel·lectual en qüestió era Belén Esteban.
Total, que davant l’afirmació de Marchante de què "hay seis millones de catalanes que quieren la selección catalana", avalada per enquestes dels molt independentistes diaris La Vanguadria i el Periódico, la molt intel·lectual Belén Esteban va afirmar que "pues los catalanes sois seis millones de burros".
Finalment el presentador del programa Jorge Vazquez, aquest també es mereix un post, fent gala de la ideologia de la cadena, va demanar a la Maria Marchante i Barrobés que es disculpés per haver afirmat que la majoria dels catalans volen la selecció catalana.

En definitiva, que davant d’aquests fets, per solidaritzar-se amb aquesta patriota que ha de viure cada dia situacions tan difícils com les aquí descrites, Maria del Carmen –Karmele- Marchante i Barrobés, avui és la personatge de la setmana.

Tots i totes som Karmele!

19 de juny del 2009

Estiu Tragicòmic


Sembla que la tragicomèdia en què s’ha convertit l’esdevenir diari de l’estatut, finançament inclòs, està arribant al final. Un final que promet ser espectacular, amb uns canvis de guió a última hora que ni l’Spilberg hauria pogut idear en la vida. Tindrem finançament? Quant arribarà la sentència de l’estatut? Aguantarà el govern? Eleccions anticipades o govern en minoria de PSC i ICV?

En referència a l’estatut La Vanguardia publica avui que ara sembla que la sentència sortirà enmig de les vacances d’estiu, a mig agost. Realment si es confirma aquesta data no serà res més que un nou acte de manca d’ètica i de traïció, ja que fer sortir la sentència en aquestes dates només es produirà per intentar deixar sense gaire força la reacció patriòtica que hi haurà, ja que tot i que es discuteix el grau de la retallada el que no es dubta és que hi haurà una bona trinxada del text. Aquesta és una nova gota a introduir al got, cada vegada més ple, d’estratègies amb un alt grau de maquiavelisme i de cinisme que les estructures del Regne d’Espanya estan utilitzant durant tot el procés estatutari.
Faltarà veure com i quant es produeix aquesta sentència i la reacció dels partits i de tota la societat civil, una reacció que ja es podrà entreveure a partir de com evolucioni cada actor més enllà del 15 de juliol.

L’altre punt que en discussió és el finançament. El finançament tot sembla que segueix igual, és a dir, el discurs de més val un No acord que un mal acord continua sent el defensat per el govern, discurs que assegura que no s’acceptarà un acord de finançament que no sigui el que Catalunya necessita. Esperem que aquest discurs continuí en peu fins al 15 de juliol. Tanmateix sembla que no serà així.
Ahir el conseller d’Economia ja va apuntar que s’havien aproximat posicions. Aquest fet és molt greu, ja que Catalunya no pot cedir ni cinc cèntims. A més a més si a aquesta declaració del conseller socialista s’hi sumen les que va fer el primer secretari del PSC, José Montilla, afirmant que l’acord era pròxim ja s’entreveu que les cames socialistes comencen a flaquejar. Un exemple d’aquest flaquejament de cames socialistes, va ser la frase de Montilla al Parlament a l’hora de descartar un front català contra el PSOE dient que "prefereixo els amics del PSOE encara que m’hi baralli, que un front català".

Sembla doncs que el PSC s’està preparant clarament per firmar un acord amb el PSOE, un acord que no serà suficient per el país, però que segurament si que complirà l’estatut ja que aquesta norma "bàsica" de Catalunya deixa un alt grau d’interpretació per obra i gràcia del Pacte Mas-Zapatero del 21 de gener del 2006, el màxim responsable de la situació en què es troba el país.

En definitiva, caldrà estar alerta per impedir que el PSOE i el "gobierno de españa" ens coli un fiançament nefast, un fiançament nefast que sembla que el PSC cada cop veu amb més bons ulls. Uns bons ulls que arran de les declaracions de diversos dirigents del PSOE en què asseguren que Catalunya estarà per sobre de la mitjana espanyola, sembla que han perdut el món de vista. Catalunya no en té prou en "més que la mitjana", ja que el que cal preservar per sobre de tot és l’ordinalitat, és a dir, el lloc del rànquing abans i desprès de l’anivellament. No serveix estar per sobre la mitjana espanyola si abans de l’anivellament Catalunya és la segona Comunitat, i desprès passa a ser la novena. Això és fer trampa.

La pel·lícula està arribant al final, i és just quan aquesta part arriba que el guió es retorça per donar a l’espectador la major espectacularitat possible. Seria desitjable però, que aquest gran espectacle ens conduís cap a una situació en què ens puguem sentir orgullosos de la classe política, i no com tantes vegades, avergonyits i amb el cap cot.

15 de juny del 2009

El Dia Desprès


Una de les notícies més esperades dels últims anys és quan es produirà i què dirà la sentència del Tribunal Constitucional en referència als recursos que el PP, el defensor del poble espanyol, que és militant del PSOE, i de diverses comunitats autònomes, com per exemple la governada per el socialista Marcelino Iglesias, han interposat a l’estatut d’autonomia de Catalunya. Aquesta notícia és àmpliament esperada ja que serà la que marcarà l’esdevenir més immediat, i potser més enllà, de la política catalana.

La castració química al qual serà sotmès l’estatut és coneguda per tothom. Ara bé, més enllà dels punts que el TC consideri nuls o anticonstitucionals o dels que en recomani una certa interpretació restrictiva, el que ha de preocupar i centrar l’atenció és el famós dia desprès.

El dia desprès serà molt més important que el dia abans, al dia desprès serà quan s’haurà de decidir què es fa, s’haurà de decidir cap a on es tira. El dia desprès serà aquell en què cadascú haurà d’escollir a qui és fidel. S’haurà d’escollir entre la Constitució espanyola i la democràcia.

Hi ha dies que són històrics. N’hi ha que marquen un abans i un desprès. I n’hi ha que canvien la història. El dia desprès pot ser aquestes tres coses. El dia desprès pot ser un dia històric en què els catalans, per una vegada a la vida, es creguin que poden, que podem, que tenim dret a avançar i a creure en nosaltres i que allò que els catalans aproven, ningú té dret a retallar-ho. El dia desprès pot marcar l’inici d’una nova manera de fer i d’entendre la política, sense caps abaixats, sense subordinació amb ambició i valentia. El dia desprès pot ser el començament del canvi de guió en la història del país, una història de derrotes, i pot passar a ser, a partir d’una derrota, l’inici d’una història d’èxit.

Però el dia desprès pot ser tot el contrari. El dia desprès pot ser un dia qualsevol, és a dir, un dia en què els catalans abaixin les mans i el cap i acceptin el que "el papa" els mana, talment com si d’una trista colònia es tractés. El dia desprès pot ser un dia més en la manera d’entendre i fer política a casa nostra, amb l’inefable "peix al cove" com a bandera sense pensar que el cove està foradat i que ningú té la més mínima intenció de posar-hi remei. El dia desprès pot ser el dia desprès d’una nova derrota com tantes en la història. Un dia més en què l’esperit, tan alabat per certs polítics, del "12 de setembre de 1714" faci novament acte de presència. I apa, a tornar a començar.

El dia desprès no sé què passarà, però el dia desprès serà la mostra de si els catalans han après a ser ciutadans lliures o si per contra es limiten a ser uns tristos provincians analfabets.

És aquí on la fermesa dels actors socials, econòmics i comunicatius del país també s’haurà de demostrar, ja que ells també hauran d’escollir.
L’atenció sobre el dia desprès està centrada, com no, en l’àmbit polític. És natural ja que ells són els que hauran de gestionar els passos a fer. Però el que seria injust, a més de fals, és d’atribuir a la política tota la responsabilitat de l’esdevenir del dia desprès. La política és important, cert, però no és l’únic actor en la partida d’escacs.
El dia desprès també dependrà de si les entitats socials, aquest ric entramat d’associacions, plataformes i organitzacions diverses que la societat ha creat es posa al costat de la democràcia i empeny cap a defensar el que el poble va aprovar.
El dia desprès dependrà també de si els sectors econòmics del país s’adonen que sense poder polític i econòmic per Catalunya les seves empreses són més dèbils i que sense un finançament just Catalunya no pot avançar. Però també dependrà de si els mitjans de comunicació - i els grups que els editen – s’empassen el gripau o si per contra hi planten cara.

En definitiva, el dia desprès dependrà de tots, dependrà del President de la Generalitat i dels consellers i diputats, dependrà dels membres de les associacions de veïns i de tantes i tantes coses diverses, dependrà dels empresaris del Cercle d’economia, de Foment del Treball i de la PIMEC, dependrà també dels directors i redactors de diaris, TV’s i ràdios, però també, i sobretot, dependrà de les mestresses de casa, dels jubilats, dels professors de secundària, dels estudiants, de les dependentes del súper, dels paletes… dependrà de nosaltres.

De nosaltres dependrà què fer el dia desprès.

14 de juny del 2009

Personatge de la setmana: Luis Figo


Luis Filipe Madeira Caeiro va néixer a Lisboa l’any 1972 en el si d’una família treballadora i humil que vivia en un dels barris obrers de la capital portuguesa. Figo, nom futbolístic de Luis Felipe, va començar en l’equip de futbol del seu barri, un equip que va ser el pas previ perquè fitxes per un dels grans del futbol portuguès, l’Sporting de Lisboa. A l’Sporting va fer un ascens fulgurant i amb 17 anys ja va debutar amb el primer equip de la mà del gran entrenador Carlos Querioz, conegut per els grans èxits que va aconseguir amb el Madrid de Florentimo Pérez.

Figo va ser l’estendard d’una generació de grans jugadors, uns jugadors que amb la selecció nacional va arribar, al declivi del seu temps, a la final de l’Eurocopa del 2004 que se celebrava, precisament, a Portugal i que van perdre davant la totpoderosa Grècia, una Grècia que havia deixat a Espanya sense poder participar més enllà de la fase de grups.

Ja des d’un bon principi Luis Felipe va demostrar que tenia una ètica fora de dubtes i de mides. A mitjans dels 90 Figo es converteix en un gran jugador, fet que provoca que els grans del futbol europeu en segueixin la pista. Els primers que van moure fitxa van ser la Juventus i el Parma, uns equip que o Figo es pensava que eren el mateix o realment, com dèiem, d’ètica no en tenia gaire, ja que el molt Felipe (V o VI?) va firmar per els dos. El fet de tenir dos contractes amb dos clubs diferents li va estar a punt de costar una sanció de dos anys sense poder jugar, al final, i de rebot, Luis Figo va fitxar per el Barça de Johan Cryuff.

La trajectòria de Figo al Camp Nou és una trajectòria d’afecte i d’èxits. Figo al Camp Nou ho guanya tot, menys la Champions. Però sobretot Figo aconsegueix ser un ídol del barcelonisme, fins al punt que posats a triar entre ell i Rivaldo la gran majoria, d’haver pogut, s’hagués decantat per ell.

Amb tot, però, l’ètica del jugador va tornar a fer acte de presència, i al 2000 el molt Felipe (V) va firmar un pre-contracte amb l’aspirant a candidat a President del Reial Madrid, Florentimo Pérez, per què en el cas de què l’empresari espanyol arribés a la Presidència blanca, ell es posaria la samarreta del Madrid, i ho faria pagant la clàusula de recessió que pujava a 10.000 milions de pessetes o ara, a 60 milions d’euros.
Durant l’estiu el molt Felipe (VI) no es va cansar de repetir que ell no es mouria del Barça. Aquesta afirmació es devia a la il·lusa creença i esperança de què el futur President blau-grana (l’inoblidable Joan Gaspart) li pagaria al Madrid 5000 milions de pessetes per poder retenir al jugador, fet que òbviament no es va produir.

Figo desprès de fitxar per el Madrid i de fer pública la seva gran ètica i la persona que era, i un cop esgotat el cicle al Reial Madrid, va acabar la seva trajectòria jugant a l’Inter de Milà i guanyant quatre scudetto seguits.
Figo ha anunciat que es retira del futbol de primer nivell aquesta temporada.

Podria semblar que el fet de ser el Personatge de la setmana es deu a que aquest jugador es retira del futbol. Però no. La raó de la seva presència en aquest post és que arran dels fitxatges que en la segona part de l’època galàctica Flotentimo Pérez està portant a terme, Figo ha declarat que "el preu que està pagant el Madrid és una vergonya".

Més enllà de l’encert d’aquestes declaracions, el molt Felipe (V) oblida que ell és una de les úniques persones al món que no poden fer declaracions al respecte. No les pot fer per què aquest esbirro de persona va acceptar marxar d’un club per quatre monedes més al seu compte corrent a raó de 10.000 milions de pessetes, una xifra que en la història del futbol només ha superat Zidane, Kaka i Cristiano Ronaldo, per cert tots del Madrid.

Figo segueix sent un Felipe (V) com sempre, un projecte de ser humà que no té ni ètica ni respecte i que a sobre pretén anar donant lliçons als demés. No seré jo qui digui el contrari del què ha dit el molt Felipe (VI) però és evident que per història, honradesa, credibilitat i ètica, Luis Felipe Madeira Caeiro no pot dir que el que paga el Madrid és vergonyós quan per ell va pagar 10.000 milions de pessetes.

11 de juny del 2009

PSquè?


Una de les habilitats dels quinta-columnistes de qualsevol causa és la de passar desapercebuts, la de passar com un més de la multitud, i des de dins d’aquesta col·lectivitat, treballar incansablement per abolir tal comunitat. Saber-se contrari a la majoria però, haver d’actuar com si es pertanyés a aquesta, sovint és complicat, difícil, feridor. Aquest fet porta a fer certs actes en pro de guanyar-se el suport de la població amb un discurs que pugui ser acceptable per la majoria de la població, però a la pràctica fer quasi tot el contrari al que es diu. Per resumir-ho: Fets no, paraules.

Deia que els quinta’s feien servir un discurs que podia assumir una gran part de la població, un discurs simplista. El discurs més simple que hi ha és el de la por. El de "ell és pitjor que jo", per tant, vota’m.
Aquest discurs és el que ha utilitzat el PSC des de fa cinc anys. Cinc anys des del "si guanya Zapatero, guanya Catalunya" passant pel "si tu no hi vas ells tornen" i acabant amb l’europeu "ells també volen canviar el món". Discurs simple d’acabament del món si no guanyen els nostres.
Aquest discurs però també fa incursions a allò àmpliament acceptat per la població, com és en el nostre cas la defensa de Catalunya: "Te queremos mucho José Luis, pero queremos mas a Catalunya". Això ho deia el President Montilla al Congrés del PSC de l’estiu passat. Ho deia desprès d’haver aconseguit 25 diputats a les eleccions al Congrés, ho deia quan no s’havia efectuat cap traspàs de competències, quan no hi havia acord del fiançament, quan l’estatut continuava empresonat al TC… Segons Montilla el PSC s’estima molt Catalunya, doncs bé, què ha canviat des de l’estiu passat? Res.

La pregunta a fer és, per què no ha canviat res? Una de les possibles respostes, i sincerament crec que és la correcta, és perquè el PSC s’estima més Zapatero (Espanya), que Catalunya. Per això no utilitza els seus diputats a Madrid en defensa del finançament o del català, per això té un ministeri tan important per Catalunya com és el de Defensa, per això impedeix les transferències de beques per els estudiants, per això manté el control del Castell de Montjuïc per part de l’exèrcit…

La veritat és que ja n’hi ha prou. Prou d’aquesta xacra que és el PSC, un PSC que l’únic que li interessa és mantenir el país amnèsic sense projecte de futur, on l’únic important sigui poder anar a fer la birra desprès de treballar, estil Andalusia i mantenir Catalunya talment com una província més del Regne d’Espanya.
Per què, quin és el projecte del PSC? L’Espanya plural? Sí? Segur? Llavors per què voten al costat del PP en contra del català a Madrid o també en contra i amb el PP contra el concert econòmic? Llavors per què no s’imposen en la negociació del finançament? Per què?

Mantenir el discurs simplista durant molt de temps costa, i sembla que - per fi - cada cop més catalans comencen a veure el doble joc del socialisme "català". Ara cal fer-ho extensiu a la majoria de la població, per poder alliberar-nos d’aquest mal endèmic que Catalunya pateix.

8 de juny del 2009

Notes sobre el 7-J


Un dia desprès de les eleccions europees i havent paït els resultats convindria fer un parell de reflexions.

Primera, Europa s’ha dit i repetit, fins al cansament màxim, gira cap a la dreta. Aquest argument sense més es podria entendre com que les forces conservadores estan duent a terme una revolució ideològica com la dels anys 80 del segle XX. Però no és així. En aquestes eleccions s’ha assistit a un punt crític de la socialdemocràcia clàssica europea. Només cal mirar els resultats dels principals estats per adonar-se de la gran crisi que sofreix la vella socialdemocràcia. No hi ha país en què creixi de manera considerable, és més, en la quasi totalitat baixa.
Aquest fet demostra que cal repensar com s’encara des de l’esquerra i centre-esquerra els desafiaments del futur. No és possible actualment continuar amb la via fracassada de l’aposta del Nou Laborimse, una via que van seguir quasi tots els partits socialdemòcrates. A més, arreu d’Europa, partits més a l’esquerra que els PS’s o els Verds s’han erigit com els receptors de cert recolzament davant la incapacitat de la socialdemocràcia actual.

Segona. A nivell nacional aquestes eleccions han seguit les traces marcades últimament. CiU capitalitza el vot "rabiós" anti-entesa i puja cinc punts en relació a 2004, fet que dóna estabilitat al projecte de la Casa Gran d’Artur Mas. A més, es vulgui o no, marca un gran avís a les forces del govern de la Generalitat, i sobretot a aquelles nacionals.
El PSC-PSOE tot i guanyar les eleccions són els grans derrotats de la nit, ja que perden quasi 9 punts i 200.000 vots. Queda clar doncs que només a base de buscar el vot de la por anti-PP no s’aconsegueix guanyar ni convèncer. Cal també fermesa, i la contínua presa de pèl del "gobierno de España" a Catalunya, i al PSC, en matèria de fiançament i de l’estatut comença a ser massa gran per digerir-la, fins i tot pels propis votants socialistes.
Un altre que passa per mal moment és IC-V que si no arriba a ser per el vot de la menyspreada IU s’hagués quedat sense eurodiputat, ja que sofreix una davallada considerable. Segurament la "brillant gestió de Saura hi té alguna cosa a veure.
Per últim Esquerra. Primer de tot cal felicitar-se per haver conservat el diputat al Parlament Europeu, ja que és de vital importància que l’independentisme tingui veu pròpia a Europa, a més de congratular-se per la bona campanya de l’Oriol Junqueras.
Segon, aquests no han estat uns resultats massa bons. Es baixa al 9,2 perdent un 2,6 respecte al 2004, quedant per sota de municipals i catalanes, si bé és cert que s’augmenta en % en relació a les turmentoses espanyoles del 2008. Un punt de partida, diuen, la qüestió és saber cap a on. Aquestes poden ser un bon punt de partida si Esquerra fa d’Esquerra.

Tercera. A l’estat espanyol victòria del PP més dretà, neftalínic, nostàlgic i anticatalà. Destacar també l’entrada de UPYD de Rosa Díaz, novament amb el seu discurs neo-nacionalista espanyol i pro-genocidi a Catalunya. Espanya té un problema.

I quarta. La galopant abstenció generada hauria de fer posar els cabells de punta a tota la classe dirigent europea. Europa pot ser un molt bon projecte, però celebrar unes eleccions on no s’elegeix ni un govern ni a un President, poques ganes provoquen.

En fi, que d’aquí a 5 anys tornarem a sentir a parlar d’Europa.

7 de juny del 2009

Personatge de la setmana: Gordon Brown


A l’espera de què Oriol Junqueras faci història i aconsegueixi el segon eurodiputat per l’Europa dels Pobles, actualment disputat amb el número 23 del PP, el personatge de la setmana no pot ser altre que l’actual -per quant de temps?- Primer Ministre del Regne Unit Gordon Brown.

Gordon Brown va néixer a Glasgow al 1951 i és membre del Partit Laborista des de que anava a la Universitat. Brown va cursar la carrera d’història i desprès d’acabar els estudis i de dedicar-se un temps a la docència va esdevenir rector de la Universitat d’Edinburg l’any 1975. A part d’impartir classes a diferents centres d’Escòcia, Brown també va treballar com a periodista a la televisió escocesa, tasca que va deixar un cop va passar a dedicar-se plenament a la política al ser elegit diputat.

Brown va ser un dels referents del laborisme dels anys 90 a més d’un dels ideòlegs del Nou Laborisme i de la Tercera Via, una via ideològica que apostava per continuar les polítiques liberals, quan no neoliberlas, de Teatcher i Reagen, però amb una retòrica d’esquerres.
Brown és des de l’entrada del Nou Laborisme el número dos del partit i del govern britànic, per darrera de Tony Blair, a qui va succeïr el 2007 en el càrrec de Primer Ministre. L’entrada de Brown al número 10 de Downing Street no ha resultat el camí que l’escocès esperava, ja que ha hagut d’afrontar en primer terme la crisi econòmica en part provocada per la seva política econòmica en els anys de govern de Blair. A més de la crisi, Brown ha de fer front a altres desafiaments. Brown en aquests moments travessa el seu pitjor índex de popularitat i no són poques les veus dins del partit que aposten per fer-lo caure, ja que les prediccions electorals per les legislatives de l’any que ve donen al Laborisme els pitjors resultats en dècades. Aquest rebuig de l’electorat s’ha pogut posar de manifest en les municipals de dijous on el partit de Brown ha perdut milers de vots i centenars de regidors. Uns resultats que poden acabar de ser catastròfics si es confirmen els sondejos de les europees on se situa el Laborisme com a quarta força política per darrera dels Conservadors, del Partit per la Independència i dels Liberal-demòcrates.

Brown és d’aquells polítics que són grans ideòlegs, grans pensadors i estrategs, però que en canvi són incapaços de sobreposar-se als temps difícils i liderar.

Brown tot i ser un bon segon de bord, segurament acabarà sent un pèssim número u.

6 de juny del 2009

Jo, Junqueras


Demà se celebren les eleccions al Parlament Europeu i com a tal els catalans estem cridats a les urnes altra vegada.
Aquestes, és cert, no han estat unes eleccions massa interessants i més que això, es podria dir que aquestes eleccions en gran part han agafat a la població cansada i sense ganes d’anar a votar. Tanmateix, votar és més necessari que mai.

Demà no es decideix qualsevol cosa, demà no es decideix qui és el president de l’escala de veïns. Demà es decideix si els catalans tenim o no tenim veu a Europa.
Les eleccions al Parlament Europeu no són precisament les més democràtiques, i menys a l’estat espanyol on tan sols hi ha una circumscripció electoral, fet que porta als partits nacionals de nacions no reconegudes a recórrer el precipici de la no representació. La circumscripció electoral tan sols beneficia els dos partits nacionalistes excloents espanyols, PPSOE, que es poden repartir més del 90% dels diputats entre ells. No són les més democràtiques perquè del resultat electoral no en sortirà un President ni un govern, un President que amb tota seguretat serà del Partit Popular i que serà votat per el Partit Socialista com ja ha assegurat ZP.

Precisament per trencar aquesta bipolarització i per impedir que l’única veu que se senti a Europa referent a Catalunya sigui la de Vidal-Quadras o la de Magdalena Álvarez, és més necessari que mai que els catalans votin candidatures que garanteixin eurodiputats que defensin Catalunya i la seva gent.

Demà es podrà escollir entre diverses candidatures. Hi haurà l’opció del "mecagun cony", és a dir, l’opció fàcil de tirar pel dret i fer un vot de càstig. L’opció populista. És comprensible i més veient com van les coses últimament a casa nostra. Però com deia aquesta és l’opció fàcil, l’opció dels que ho veuen tot negre, dels que ho critiquen tot però que a l’hora de la veritat són incapaços de proposar una alternativa realista més enllà de quatre conceptes que han llegit en un paper quatre minuts abans. Per alliberar el país fan falta més coses que quatre idees borroses. Per alliberar el país fa falta més coses que patir una basquitis aguda. Els Països Catalans no són Euskal Herria, per sort. Les dinàmiques nacionals són diferents i els reptes també. I conseqüentment, les solucions.
Per altra banda també hi haurà l’opció de votar a aquells que s’alegren de què Catalunya passi moments difícils tot esperant que en el desastre col·lectiu el fruit de la presidència perduda arribi a les seves mans com fruita madura. Demà, si es vol, es pot escollir alguna cosa d’aquestes.

Però demà també es podrà escollir a aquells que tot i els moments difícils creuen en el país i lluiten per ell. Demà es podrà escollir a aquells que defensen que els Països Catalans tenen dret a l’autodeterminació, a aquells que proposen una sortida a la crisi que no comporti retallades de drets socials, a aquells que han defensat la nostra cultura a Europa, a aquells que van a Europa a defensar Catalunya i el català. En definitiva, a aquells que s’estimen el país i la seva gent.

És per això que demà votaré l’Oriol Junqueras i la coalició l’Europa dels Pobles-Verds. I ho faré perquè crec que l’Oriol portarà a Europa els conflictes que els catalans tenim. Els Països Catalans pateixen un esgarrifant dèficit fiscal, però a Europa no ho saben; els catalans parlem la novena llengua més parlada a Europa, però no és oficial; els Països Catalans patim un dèficit d’infrastructures galopant, però a Europa fa el que Espanya diu. I així amb molts altres exemples.

És per aquest motiu que necessitem tenir veu al Parlament europeu. Una veu catalana, independentista, una veu social, d’esquerres. Una veu nostra, que reculli les necessitats que tenen els Països Catalans.

A Europa s’hi va a defensar el país, perquè aquesta és l’única manera de fer créixer Europa.
Demà els catalans ens juguem tenir veu a Europa. Demà: Jo, Junqueras!

5 de juny del 2009

Fi de la campanya


Avui acaba la campanya electoral de les eleccions europees, unes eleccions que s’hauran caracteritzat sobretot per no parlar de l’àmbit per el qual se celebren els comicis, ja que durant els quinze dies de campanya ha primat la bronca intraestatal que no pas les propostes sobre la Unió.
La campanya en termes generals ha estat avorrida. Els grans debats s’han centrat en temes estatals o nacionals, dirigint a un desolat segon plat el debat europeu.

Durant els quinze dies s’ha escoltat molt termes com "falcón", "corrupció", "primàries"…. Tot d’inputs més centrats a la política interna que no pas pensant en Europa.

Les campanyes dels dos grans partits espanyols, PP/PSOE, han estat centrades en aquest paradigma. Fer de les eleccions europees una segona volta de les generals del 2008. El PSOE pretén donar un nou cop de força i estabilitzar-se guanyant els comicis, i el PP intenta presentar les europees com la primera pedra per fer saltar Zapatero i recuperar la Moncloa.
En l’àmbit espanyol IU té poca cosa a fer, i més presentant candidats tan pèssims com el Willy Meyer- només cal veure els spots electorals-. Per altra banda totes les enquestes donen per fet que els ultranacionalistes de UPyD entraran per primera vegada al Parlament Europeu.

A nivell nacional la campanya tampoc és que hagi sigut cap cosa. El PSC fent gala dels seus principis ideològics, i ha presentat una campanya encarada a la por a què guanyin els altres. Per què fer propostes si ja hi ha el PP? Per què fer propostes si al final voten més del 80% dels cops igual, igual que el Sarkozy o el Berlusconi? Les propostes, es veu, les deixen per "la dreta", mentre que ells es dediquen a fer campanya.
Per la seva banda CiU ha fet una cosa que feia molt de temps que no feia, presentar un candidat decent. Ramon Tremosa va ser triat per poder fer forat a l’electorat d’Esquerra, un fet que a priori podia aconseguir. Dic a priori perquè finalment Tremosa ha fet la típica campanya de CiU, moderada, tranquil·la…és a dir, poc que oferir als votants desenganyats d’ERC i més encara fent declaracions del tipus "jo mai he dit independència" o "la millor situació és un govern de CiU aquí i un del PP allà".
Esquerra per la seva banda ha presentat un candidat també independent, Oriol Junqueras. La campanya d’Equerra ha marcat un canvi en les anteriors, s’ha ressaltat molt més el candidat, s’han canviat els colors, s’ha modificat el disseny dels actes… tot de noves formules per intentar aconseguir uns bons resultats.

A la campanya li queden poques hores, poques hores abans no s’entri a la jornada de reflexió. A aquesta s’hi entrarà amb els sondejos al cap, unes prediccions que donen la victòria, justa, al PP, una baixada al PSOE i IU –Romeva es pot quedar fora del Parlament-, una tendència a l’estabilitat per CiU i una pujada, poca, de la coalició d’Esquerra que pot fregar el segon diputat.

En definitiva, avui acaba una campanya en què ha primat la discussió interna més que no pas els debats europeus. Potser perquè cap dels grans partits creu en Europa ni té un projecte propi. Una llàstima.

1 de juny del 2009

El jou, les fletxes i la Chacón


Que la democràcia espanyola és deficient és un tema llargament debatut i cada cop compta amb més defensors que veient com l’estat, suposadament, de dret pren decisions de manera arbitraria carregant de desigualtats el sistema democràtic present a l’estat espanyol diuen prou. Les desigualtats s’expressen per exemple amb les diferències de com són tractats diversos partits envers les convocatòries electorals. Resulta xocant com el "ministerio de justicia" o el "del interior" fan mans i mànigues fent lleis -de partits- per tal d’impedir a l’esquerra abertzale participar en eleccions i en canvi deixen participar com qui res a Falange Española y de las JONS amb anuncis a la televisió i tot.

La democràcia a l’estat, doncs, no és una cosa que en diguéssim ben arrelada.
Més enllà de prohibicions i il.legalitzacions de partits, una de les deficiències més notòries del Regne d’Espanya és la seva negativa a acceptar el seu passat. Durant la legislatura passada es va intentar acabar amb aquest oblit elaborat pels vencedors de la Guerra espanyola, però l’intent va quedar amb fracàs, ja que la dita llei de la memòria no deixa de ser una presa de pèl duta a terme pel PSOE, IU, ICV i CiU. Tot i així la llei tan sols tenia algun punt salvable, fer-ho tot malament és quasi impossible. Aquest punt salvable era que obligava a l’estat a retirar i eliminar tota simbologia feixista dels edificis que pertanyen al Regne d’Espanya.
Doncs bé, ara resulta que la molt "niña de González" Carmen Chacón ha dit que no, que dels més de 330 símbols cessats en edificis oficials només en retirarà 25 adduint arguments artístics i tècnics.

La veritat és que ser membre d’un estat que no fa tot el que pot per retornar la dignitat a aquelles persones i aquelles institucions o organitzacions víctimes del feixisme em produeix un gran rebuig, però que a més a més l’estat mateix garanteixi que la simbologia feixista continuï presidint edificis oficials em fa preguntar si és que s’ha avançat alguna cosa des de què es va produir la transacció de règim.

L’únic element positiu d’aquesta bruta decisió és que una vegada més la veritable cara dels socialisme espanyol queda al descobert. Ni dretes ni esquerres, el que és el PSOE és espanyol, i punt. Ni espanyes plurals ni espanyes federals. España una, grande y libre.

Amb aquest, i ja en van uns quants, els postulats de PSOE i PP coincideixen de manera fefaent. Coincideixen en la defensa del que consideren que és l’essència del Regne d’Espanya, és a dir, els 40 anys de la dictadura feixista, una essència que ja es pot intuir tan sols pronunciant el nom oficial de l’estat : Reino de España, per la gràcia de Franco, és clar.