6 de juny de 2010

Personatge de la setmana: Josep Sunyol


Aquesta setmana l’atenció mediàtica referent a la televisió ha estat centrada en el documental de Televisió de Catalunya “Adéu Espanya?” sobretot per la claredat amb què exposava els arguments i també, perquè negar-ho, per les irades crítiques dels sectors unionistes que s’han escandalitzat per l’emissió del documental. El “boom” d’aquest documental però, ha tingut la conseqüència de deixar un altre excel·lent documental una mica en un segon pla.

Dijous es va estrenar a Barça TV el documental “President Sunyol” en què s’exposava la tràgica mort d’aquest incombustible President del Barça assassinat per el feixisme espanyol.

La nostra societat encara té moltes mancances. El silenci imposat des de la Transacció de règim als anys 70 ha significat que l’oblit sigui el nostre pa de cada dia, i l’oblit inexorablement pot portar a base d’ignorància, a la manipulació històrica. Un dels episodis més amagats i silenciats de la història del Barça és la vida de Josep Sunyol, el president del Barça durant el 1935 i 1936.

Josep Sunyol va néixer al 21 de juliol de 1898, un any abans de la fundació del Barça, en el si d’una família acomodada propietària d’unes indústries sucreres, que davant el declivi de les indústries de la canya de sucre prominents de Cuba, van innovar extraient sucre de la remolatxa.
Sunyol, gràcies en part a tradició familiar, va compaginar el negoci familiar amb l’altra passió que tenia: la premsa. Sunyol va ser l’editor i director d’un dels diaris més populars de la Barcelona de la primeria del segle XX: La Rambla. La Rambla que combinava informacions de caire esportiu i política va encunyar el lema “esport i ciutadania”, un lema que va resumir la política esportiva seguida per els governs de la Generalitat sota el lideratge de Macià i Companys.

Sunyol com a director de La Rambla, va ser una de les persones clau per la creació del mite Macià. Gràcies a ell i als constants escrits favorables a la figura d’aquell excoronel de l’exèrcit, Macià va poder incrementar la, ja gran, popularitat que tenia fet que va resultar clau per la gran victòria d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions del 12 d’Abril de 1931.
Sunyol era profundament catalanista, és més, era independentista. Sunyol era liberal, republicà i progressista. Aquest arsenal ideològic va fer que es presentés per Esquerra a les eleccions legislatives a Corts i que sortís elegit diputat en totes les compteses electorals, sovint sent el diputat més votat fins i tot per davant de Companys o Macià.

Josep Sunyol, en l’any que va ser president del Barça va ser capaç de sanejar la seva economia, donar un nou impuls social al club i preparar un bon equip. Una de les crítiques que des de sectors retrogrades li van fer, va ser de polititzar el club, com si per això es necessités d’un president per fer-ho. El club estava polititzat des del dia que va néixer, i com a exemple només cal esmentar el perquè Josep Sunyol es va fer soci del Barça. Durant la dictadura de Primo de Rivera una banda de músics va tocar la Marxa Reial, l’himne espanyol, i el camp de les Corts va fer una de les xiulades més grans que mai s’haurà fet a l’himne que acompanyava Franco i que ara acompanya al Rei i Zapatero. Gràcies a la xiulada, el Camp de les Corts va estar clausurat durant uns mesos. No cal polititzar el Barça, com a molt algun president es pot veure temptat d’adormir-lo.

Sunyol però, va veure la seva trajectòria truncada un 6 d’agost de l’any 1936, quan va ser detingut a la “sierra del Guadarrama” al dirigir-se a visitar les tropes republicanes al front.
Sunyol i els seus acompanyants es van equivocar de zona i van parar a l’àrea controlada pels feixistes, que els van fer presoners i acte seguit els van afusellar.

La història de Josep Sunyol ha estat amagada per els que els fa por que la veritat se sàpiga. La història de Josep Sunyol, l’altre president, ha estat enterrada sota un vel de silenci còmplice durant molts anys, també des de dins del mateix barcelonisme.

La grandesa del Barça precisament és la de lluitar per la veritat, i per rescatar i defensar de la manera que com es mereix una figura tant i tant important. L’espanyolisme que durant anys i anys va governar el Barça mai ha de tornar a trepitjar la llotja del Camp Nou, ni que sigui per honrar la memòria de l’altre president afusellat per el feixisme, que també, és un cas únic a Europa.

Cap comentari: