30 de març del 2008

Personatge de la setmana: Exàmens


Cada cop quedo meravellat pel cúmul de sensacions que produeixen els exàmens, fet que en realça la gran transcendència que tenen; pessigolleig a la panxa, tremolor de cames, boca seca, ansietat…. Tot d’estímuls que precedeixen l’entrada al forat buit, a l’enfrontament total.

Un cop posats i capbussats en el dolorós punt d’enfrontar-nos a la nostra saviesa, és quan arriba el moment d’exposar tot el que hem après, un moment clau perquè pot determinar l’esdevenir més immediat.

Si la primera resposta és coneguda ens dóna ànims per seguir endavant amb aquella voluntat indestructible de fer un bon paper, en canvi, si la primera resposta ens esquiva i ens llença contra la paret mestra de les parets, la nostra voluntat s’esberla i queda feta a trossos com si d’un ou de Pasqua es tractés.

El següent punt és el control sistemàtic quasi maniàtic del temps, 20 minuts, 15 minuts, 10 minuts…. I així fins que ens estiren el paper ple de garbuixos i taxades, senyals que mostren la nostra guerra enfront del saber. I després…

Ja està, ja s’ha acabat, un menys.

Al sortir del combat, ja es comença a pensar amb el següent, i altre cop les mateixes sensacions, pessigolleig a la panxa, tremolor de cames, boca seca, ansietat i la més perversa i mortal de totes: la por, la por a l’examen en blanc.

I altre cop, torna a començar el combat

28 de març del 2008

El que vindrà


Un dels grans temes que haurem de fer front a nivell de país en els pròxims temps serà sens dubte el nou model de finançament.

Des del Països Catalans s’ha insistit que el tracte fiscal que es rep en concepte del sistema de finançament actual és discriminatori degut a l’escandalós dèficit fiscal de què som víctimes. Des d’un dèficit fiscal del quasi 10% del PIB català passant al 16% de les Illes Balears, els beneficis produïts per la població del país s’esfumen cap a altres bandes del sud d’Europa condemnant a milions de ciutadans a viure per sota del que es mereixen i sobretot a viure per sota de les seves necessitats en serveis socials com ara hospitals, escoles…

Aquests dies s’han pogut escoltar diverses opinions en relació al publicació de les balances fiscals de les Comunitats, des d’un digne conseller Castells reclamant el que és de justícia o fins al ministre, dimitit de dignitat nacional, Pedro Solbes que assegurava que tot i el resultat de la publicació de les balances, que ell mateix va dir que seria un escàndol, aquestes no marcarien la pauta per la negociació del nou sistema. L’últim a intervenir ha estat el nacionalista espanyol i ex Presidente de la Comunidad de Madrid Joaquín Leguina que s’ha preguntat que com era possible que els catalans volguéssim que els espanyols entenguessin coses tan abstruses com les balances fiscals.
Aquesta declaració de Leguina no sé per on agafar-la.
No sé sí és que el concepte de balances fiscals ho considera massa complicat per la seva capacitat intel·lectual o és que s’imagina, com Solbes, que el resultat serà escandalosament escandalós. Sí és la primera, tranquil que amb poques paraules s’explica, i fins i tot Leguina, ho podrà entendre.

Suposem que la societat A produeix 10 (Catalunya) i aquesta està dins de la societat "Una, Grande y Libre" (España). Com que és una part de "Una, Grande y Libre" li ha de cedir la seva producció. De la producció 10 d’A, "Una, Grande y Libre" en concepte de prestació de serveis a la població resident a A li torna 4,5 i els 5,5 restants els destina a altres subjectes per poder dotar-los de serveis.
Per tant A té menys de la meitat del que produeixen els seus ciutadans per poder invertir en servies com hospitals, escoles, carreteres, metro….

Fa uns dies en l’última classe de Política Internacional a la Facultat, va sortir el tema i el Professor, àlies MT, va tancar la discussió quan una companya que estava farta de sentir com negava el dèficit fiscal va etzibar-li "es que estic farta que em robin!".

Potser així sí que ho ha entès.

26 de març del 2008

Josep Benet

Vaig descobrir Josep Benet ara ja fa un parell d’anys quan llegia el seu llibre sobre l’afusallament del President Companys. Arran de la noticia de la seva mort he intentat saber més sobre aquest personatge.

Benet va nèixer al 1920 a Cervera un 14 d’abril, dia també de celebració de la Proclamació de la II República. Va estudiar al Monestir de Monsterrat i als 16 anys ja va anar al Front enrrolat en l’exèrcit republicà. Quan Barcelona va caure, Benet amb 19 anys es va prometre que lluitaria per la recuperació de les llibertats nacionals de Catalunya. La resta de l’història ja és coneguda.

Ahir Televisió de Catalunya fent ús del terme Nacional, va emetre una entrevista on Benet va dir coses molt interessants. Benet ahir va fer forat al criticar la intel.lectualitat del país per una certa inoperativitat nacional durant anys. També va criticar l’ús partidista de la memòria histórica, de la mateixa manera que feia una defensa encessa de la reconciliació i la unitat nacional per fer front als reptes de futur. De tot el que va dir Benet, però, el que més em va agradar va ser l’enllaç que va fer del catalanisme en relació amb el progrés social. Benet exposava que defensar Catalunya és defensar tots el ciutdans del país, més enllà de nacions, pàtries, països… Benet defensava que per viure millor el que s’havia de defensar era Catalunya. Aquesta és la qüestió essencial. Si aconseguim fer posible que la majoria de la població catalana associï el fet de viure millor amb el catalanisme, tindrem molt de guanyat. Benet va viure i lluitar per fer-ho posible, Benet va posar sempre els seus principis per davant de tot.

Ara toca acabar la feina, i com deia ahir Benet cal tenir esperança.

23 de març del 2008

Personatge de la setmana: Michael Collins


El personatge d’aquesta setmana no ha ocupat portades ni tertúlies, més que res perquè és mort.
El personatge d’aquesta setmana és un dels que va fer possible amb la seva lluita, el seu compromís i el seu coratge que el 17 de Febrer els irlandesos puguin celebrar la seva Festa Nacional com a un país independent.


Michael Collins va néixer Clonakilty, al Comtat de Cork al sud-est d’Irlanda el 16 d’octubre del 1890 i va morir en plena Guerra Civil en una emboscada al 22 d’agost de 1922.
Collins va basar la seva vida en l’alliberament d’Irlanda de l’opressió britànica, fet que el va portar a col·laborar en la Revolta de Pasqua de 1916 i amb el Sinn Féin. Posteriorment va ser Ministre de Finances del govern provisional i va crear els serveis secrets irlandesos. Però els dos fets històrics en què Collins tingué més a veure, van ser la creació de l’IRA i el Tractat anglo-irlandès de 1921.
Aquests dos punts ha estat transcendentals per la història d’Irlanda. L’IRA va ser creada per poder fer front a l’exèrcit britànic, i ben cert que ho va aconseguir, el Tractat va portar Irlanda a la independència, però a un preu molt alt. Una Guerra civil i la partició de la nació. Collins tot i així va saber actuar amb la suficient racionalitat com per saber què era positiu i què no. Collins no va cedir res que no estigués ja perdut, o si més no, no va cedir res que fos seu. Simplement va guanyar la llibertat.

Sens dubte Collins és d’aquests personatges que polaritzen l’opinió pública, talment com s’ha vist fa poc amb el Primer Ministre de Kosovo, Thaçi, per uns és simplement un terrorista, per altres un lluitador de la llibertat.

Segurament totes dues coses. Collins va ser allò que el moment requeria.

19 de març del 2008

Discutim, però de projectes

Aquests dies som espectadors de l'inici d'una pel.lícula amb final incert, incert també el títol del film que podria anar des de "L'il.lusionador", "La guerra dels clons" o fins i tot "L'imperi contraataca".
Tot depén de com s'encarin els tres pròxims mesos.

Per si algú no se'n havia adonat, parlo del procés que ha encetat Esquerra de cara al Congrés Nacional i de les primàries del Juny que hauran de determinar quines seran les cares que encapçalaran el nou projecte. De candidats, sembla, que no en faltaran. En menys de quinze dies han aparagut ja quatre candidatures disposades a agafar les regnes de l'històric partit, a saber: Josep-Lluís Carod-Rovira; Joan Puigcercós; Joan Carretero; i Uriel Bertran i sense descartar alguna sorpresa.

Que hi hagi debat és sa, higiènic i democràtic, però s'ha de saber fer bé. La discrepància s'ha de fer des de la responsabilitat, contraposant projectes, idees, objectius i sobretot sense caure en la descualificació barata, que l'únic que farà serà donar ales als unionistes assedegats i delerosos de veure com l'esquerra nacional, l'esquerra de la llibertat naufraga i els retorna l'status quo de la Catalunya dual.

Per responsabilitat envers al partit, però sobretot envers al país, el debat s'ha de fer bé.

Sembla però que de moment tiren més les tripes que el cap. Manipulació en la recerca de Google de certes paraules clau, despotricament públic en contra d'un dels dirigents en un mitjà de comunicació... no sembla que hagi d'anar la cosa massa bé per aquest camí.

És per això que s'ha de fer el possible per convertir les primàries en un procés d'aprofundiment democràtic, de lliçó democràtica i d'obertura. Un exemple, una oportunitat. Una possibilitat seria fer debats entre les diverses candidatures per d'aquesta manera saber què implica cada projecte per dirigir l'independentisme català.

Ja veurem com evolucionen les primàries d'Esquerra (també es podrien anomenar republicanes, però veien què i qui són els de les altres primàries republicanes, millor dir-ne primàries d'Esquerra) però queda clar que cal reorientar el rumb i que cal una reformulació del projecte per encarar el pròxim cicle electoral amb garanties i així poder alliberar el país.

17 de març del 2008

Saint Patrick's Day


Avui és Saint Patrick’s Day, avui és la Festa Nacional d’Irlanda.

Avui els irlandesos celebren la seva Diada Nacional, i ho fan com a país lliure que són. Però no sempre ha estat així.

Irlanda forma part dels països que van arribar a la llibertat en el període d’entreguerres concretament l’any 1922 després d’un pacte entre el líder de l’IRA, Michael Collins, i el govern britànic. Arribar a la llibertat no va ser fàcil per una Irlanda completament dominada econòmicament i políticament pels anglesos, però la perseverança dels seus líders per aconseguir tal anhel va fer-ho possible.
El pacte de Collins amb els britànics va ser molt polèmic ja que deixava els comptats del Nord en mans angleses i part del Dáil s’hi va oposar. Aquest fet va ser titllat de traïció per part de diversos partits irlandesos que no acceptaven que es renunciés als comptats del Nord.
Irlanda va passar diversos anys de penúries després de la independència, degudes a la despoblació i a les successives crisis econòmiques heretades de l’antiquat sistema econòmic britànic que els condemnava a la ruïna i a la pobresa.

Irlanda avui és un dels països més desenvolupats i amb més projecció d’Europa a més de gaudir una renda per càpita equiparable als països nòrdics.
Irlanda ha pogut fer el canvi gràcies a poder dirigir i controlar tota la seva legislació econòmica i fiscal, només així ha pogut deixar de ser un país de tercera per passar a ser un dels líders d’Europa.
La independència per Irlanda ha sigut la solució, i per als seus ciutadans, la salvació.
Els estats petits en un món globalitzat i en constant evolució com l’actual, són molt més fiables que els antics i anacrònics intents d’estat-nació del segle XIX.
La independència és el camí.

Tiocfaidh ár lá, no en dubteu!
Visca Irlanda!

16 de març del 2008

Personatge de la setmana: J.L.Rodríguez Zapatero


El personatge de la setmana no pot ser cap altre que José Luis Rodriguez Zapatero, altrament conegut per la "marassa" de la Catalunya optimista, com a "el José".

Zapatero va guanyar diumenge passat les eleccions a Corts espanyoles esdevenint el primer cap de govern espanyol que no guanya per les següents eleccions amb majoria absoluta des d’Adolfo Suarez.
Tot i aquest fet ZPopins s’enfronta en una legislatura on la recessió econòmica farà acte de presència i on el debat territorial continuarà present. El terrorisme tampoc no deixarà de ser part de l’agenda política com tampoc les relacions internacionals.
Zapatero ha arribat de nou a La Moncloa gràcies al suport massiu dels catalans i catalanes que han picat amb la por per la tornada dels "gores" del PP. Ho hauria de tenir present. Ara ja no pot enganyar ningú amb preteses "españas plurales", ha demostrat que "de españa sólo hay una". Quedem entesos.

Zapatero en els pròxims quatre anys haurà de convèncer, no en té prou en no fer-ho malament, ara haurà d’agradar. Però clar, tenin un electorat tant, tant crític com el seu, que fins i tot votarien a Caterina Mieres i a sobre els semblaria una bona Presidenta del "Gobierno de España" , no es pot demanar gaire.

15 de març del 2008

Per ells


Avui fa 70 anys que la barbàrie feixista va bombardejar Barcelona iniciant així la macabra acció de bombardejar a la població civil desarmada.

Avui fa 70 anys que la força de les armes intentava esborrar del mapa una societat, un col·lectiu. Avui fa 70 anys que el poder totalitari intentava ensorrar la voluntat d’un poble a sobreviure. Avui fa 70 anys Barcelona vivia un atac brutal, descarnat, cruel.
Avui fa 70 anys Barcelona resistia a l’atac feixista.

Davant dels que volen que s’oblidi, que es passi pàgina, que es reconsideri el passat, davant d’ells la veritat colpeix com el martell que doblega el ferro rogent. La veritat de la superació d’un poble per avançar, per no desistir, per no enfonsar-se, per no rendir-se. La veritat de l’orgull dels que van lluitar, dels que van ajudar a construir els refugis per salvar vides innocents. La veritat dels que no van sucumbir a la foscor del feixisme.

Per tots els més de 700 morts de les bombes feixistes de Barcelona, per tots els que van sofrir el terror totalitari, per tots els que van patir, per tots els que van lluitar, per tots els que van morir.
Per tots ells tenim el deure de no oblidar, tenim el deure de recordar, tenim el deure de demanar responsabilitats.


Per ells, tenim el deure de continuar lluitant, per la democràcia i per la llibertat.

14 de març del 2008

Sobre el voler


Com tot en aquesta vida, el meu camí es va topant amb diverses etapes, reptes i desafiaments que cal anar superant, i si es pot, amb escreix.

Ara em trobo, juntament amb els meus companys, en una nova etapa. Ens trobem just en el començament del període d’exàmens. És en aquest moment en què se suposa que haurem de reforçar el que hem après i aprendre el que no ha quedat gaire clar. Una tasca difícil i tosca una mica feixuga tal vegada.
De vegades sento algun professor que encara viu amb la voluntat de servir i d’ensenyar, però que no visualitza la realitat, que afirma que als estudiants ens ha de moure el sentit del "voler aprendre". Sí sense dubte, aquests hauria de ser el sentit que mogués la nostra vida estudiantil, però tal i com està muntat el sistema educatiu on prima més aprovar que saber, aquest últim queda com una prioritat secundaria. Tampoc el sistema híbrid de Pla Bolonya i Pla Tradicional ajuda gaire a fer possible aquest "voler aprendre" per sobre del "voler aprovar".

La veritat és que tampoc sé quina seria l’alternativa o com fer-ho perquè la voluntat de saber s’imposés, però el que sí sé és perquè moltes vegades, masses, no interessa el voler aprendre.
Sovint ens trobem dalt de la tribuna de professor un ésser que poques ganes té d’ensenyar, o que té poques dots d’ensenyant. Davant d’aquest fet és normal que els estudiants "desconnectin" i passin de la preferència "d’aprendre" a la preferència "aprovar". La prova és molt simple i clara. Només cal que es vagi en una classe on el professor és un ésser competent i que fa unes classes dinàmiques. Allà els estudiants, sense desmerèixer la preferència "aprovar", posaran en marxa la "d’aprendre". D’exemples n’hi ha molts i tothom els sap. En el cas de trobar-se un professor monòton, pla, avorrit… la classe pràcticament es pot donar per morta i l’aprenentatge també.
Segurament és injust donar aquesta gran part de culpa al professorat, però és que davant de segons quin element que "teòricament" fa classes s’entén el perquè, o si més no algun dels perquè’s, falla el sistema educatiu al nostre país. No vull deixar de banda la part de culpa que tenim els estudiants però no em serveix l’excusa que he sentit des dels temps de l’ESO de què la feina dels estudiants és estudiar hi hagi el professor que hi hagi. Evidentment que si, però la feina del professor és ensenyar i n’hi ha molts que no la fan satisfactòriament.

Difícilment l’actitud o les habilitats d’un estudiant faran que una assignatura sigui més dinàmica o més feixuga, més interessant o més avorrida. En canvi depenen de l’actitud d’un professor si que en pot dependre el grau d’interès que desperti en l’estudiant i passar del voler "aprovar al voler "aprendre".

Repeteixo no tinc ni sé la solució, però és clar que el sistema s’ha de repensar si el que volem aconseguir és ser un país capdavanter en matèria d’educació.

13 de març del 2008

Deconstrucció i constricció


Un dels temes polèmics de darrera legislatura, tant a Catalunya com al Congrés espanyol, ha estat la memòria històrica. A Catalunya s’ha aprovat amb gran consens el Memorial Democràtic i a l’estat espanyol diversos grups, com IU-ICV i CiU, han recolzat la llei de la (des)memòria històrica del PSOE.
No deixa de ser curiós que, segurament, els que més han investigat la Guerra d’Espanya, la repressió i el Règim hagin estat investigadors fora d’Espanya com ara Josep Benet, Carles Santacana, Paul Preston… Tots ells han aportat una visió real del que va significar aquell Règim de Terror. Mentrestant a Espanya els que més s’han fet sentir són aquells com Pio Moa o el de la Cierva que titllen el Règim totalitari com a pre-democràtic.

Bé això ve a tomb perquè Paul Preston ha escrit un llibre titulat "Franco, el gran manipulador" en què deconstrueix la imatge que el Règim va donar al seu líder. Preston desmenteix que el genocida espanyol fos el General més jove d’Europa des de Napoleó o que gràcies a ell l’Espanya Feixista no hagués entrat en la II Guerra Mundial al costat de Hitler.
Un dels capítols més interessants però, és en el que detalla el que queda del Règim a la societat espanyola en termes polítics. Preston assegura que la política espanyola encara està contaminada per les inèrcies del Règim com per exemple la brutal crispació i divisió de la societat.

Espanya té un problema. Espanya creu que va fer una bona transició, però no ho va aconseguir. Els fantasmes del passat no se’n van anar, només van quedar adormits i així continuen fins que algú els desperti.
Espanya s’agrada tal com és, ja està construïda, no vol cap retoc. Sí t’agrada bé i si no, doncs mala sort. La qüestió és que Espanya no va fer una transició correcta per fer una nova Espanya, una Espanya de tots i per a tots, Espanya va fer una transició per ella mateixa, pels de sempre, sense comptar amb ningú més. Així és Espanya, la de sempre, castissa, rància, casposa i uniforme.

Una pretesa nació que no fa les paus amb ella mateixa, és una prestesa nació en permanent estat d’adolescència. Catalunya sap que ha estat i què és, i s’accepta. Espanya no, i així és impossible una mínima convivència, perquè al no acceptar-se tal com és, la porta a negar l’existència d’altres nacions dins el seu territori. D’aquí que l’anticatalanisme sigui tan íntim de la societat espanyola i del fet se ser espanyol.

Espanya no canviarà, ni nosaltres la podrem canviar. La qüestió és, algú des de Catalunya encara vol intentar canviar Espanya?

12 de març del 2008

Cal un nou cicle a Esquerra


"Carod y Puigcercós abren la batalla en ERC", "Carod contaataca"….
Aquests han estat alguns dels titulars que la premsa feta a Barcelona, i pensada en alguna altre lloc, han dedicat a les accions i contra accions dels líders d’Esquerra.
Deixant de banda el major grau d’acrivallament que la premsa dedica al ball de declaracions i contra declaracions de Carod i Puigcercós, la veritat és que les primàries d’Esquerra per dirigir el partit no han fet més que començar.
Davant d’aquest fet que és incontestable, voldria però demanar una cosa. Que s’actuï amb responsabilitat. Esquerra ja ha rebut una patacada prou gran perquè a sobre els "amics" periodistes puguin sucar dins la ferida. Espero que el seny i la responsabilitat de tothom s’imposin, i que es deixin de banda estirabots televisius que l’únic que fan és un mal servei al partit i a l’objectiu.


Ara Esquerra inicia un procés que haurà de culminar amb l’elecció del President i del Secretari General en la primera quinzena de Juny i posteriorment la celebració del Congrés Nacional durant el cap de setmana del 14 i 15 del mateix mes.
Esquerra doncs inicia un període on es discutiran projectes, fulls de ruta, models d’organització… en fi tot de mesures i projectes per tornar a engrescar a un país i per tornar a fer d’Esquerra el partit diferent, el partit de la gent, el partit de la honestedat, el partit de la dignitat, el partit de la confiança, el partit de les mans netes i el partit de la paraula lliure.
Esquerra, queda clar, ha de replantejar la seva estratègia. S’ha demostrat que no és possible presentar-se com a alternativa de Govern d’esquerres pactant amb el PSC. Queda clar perquè en cinc anys s’ha dilapidat un coixí de més de mig milió de vots per quedar-se a la meitat. No. Esquerra ha de canviar d’estratègia i de lideratge.

Hi haurà temps i lloc per plantejar què és millor per Esquerra, quina és la millor estratègia per poder alliberar aquest país o qui haurà de ser el pròxim candidat a la Presidència de la Generalitat.

Cal obrir un nou cicle a Esquerra, ens hi va el país.

11 de març del 2008

Gràcies


Com si per art de màgia es tractés, durant unes setmanes la RENFE va guardar els seus retards escandalosos en un calaix i els horaris es van complir amb major mesura que temps anteriors.
Dic temps anteriors, perquè avui la RENFE ha tornat ser aquell animal que intenta caminar sense potes, aquell que intenta sentir sense orelles o aquell que intent veure sense ulls. Un fracàs.

Per anar de Vilafranca a Arc de Triomf, teòricament, hi ha uns 50 minuts. Avui 90. Una hora i mitja per arribar a Barcelona. Bé això passava de 7:44 que he agafat el tren a Vilafranca, a 9:30 que arribava a Barcelona. Era de suposar que durant el matí se solucionés el problema. Doncs no. Al migdia per tornar he agafat el tren a les 14:17 i he arribat a les 15:48 a Vilafranca. 90 minuts més.
En total 3 hores de tren, una hora i deu minuts de regal. Suposo que aquest fet no devia estar incorporat en les promeses-regals de ZP.

Per acabar voldria agrair a tothom que diumenge va votar al senyor Zapatero, i per tant també a la ministra Magdalena Alvarez. Gràcies per deixar impune la incompetència, gràcies per donar una nova oportunitat perquè es riguin de nosaltres. Gràcies per permetre que milers de persones arribem tard a la feina o a estudiar. Gràcies.
Moltes gràcies.

10 de març del 2008

Vosaltres


Posar-se a fer hores d’ara un anàlisi dels resultats d’ahir em semblaria una absoluta absurditat, per tant no ho faré.

Però el que si que faré serà una petita reflexió.
Primer admetre la derrota de l’opció que defensava, i defenso. És clar que els resultats per Esquerra han estat nefastos. Sobre els resultats però voldria exculpar-ne el cap de llista, Joan Ridao, que ha fet tot el possible, i segurament més, perquè la força de l’independentisme tingués veu pròpia a Madrid.

En relació a Esquerra ja en parlaré un altre dia, quan estigui més lúcid i en cap cas després d’una humiliació electoral, però s’albiren canvis allà al llunyà horitzó, el primer la renúncia de Puigcercós al Govern de la nació i el segon l’avançament del Congrés Nacional de l’Octubre al Juny.
De tota la jornada electoral només dir que durant el recompte vaig acabar amb un mal de cap considerable. Sentir durant més d’una hora constantment, sense parar, sense vacil·lar una veu que recitava, talment com sí d’una oració d’una religió pagana o com un conjur de màgia negra es tractés, PSC, PSC, PSC, PSC…. La veritat és que n’hi per començar a buscar terreny a l’Alguer per anar preparant l’exili.

Dels resultats doncs res, des del migdia ja se sabia que anirien de la manera que van anar. Ara bé un advertiment. Un advertiment a tots els catalans i catalanes que han col·laborat de manera directe a la victòria de Zapatero donant-li més d’un milió i mig de vots.

Vosaltres heu legitimat la política duta a terme pel Gobierno de España durant els últims quatre anys. Vosaltres heu legitimat les avaries de la RENFE. Vosaltres heu legitimat la "Ministra" Melani Alvarez.Vosaltres heu legitimat tot l’esperpento de l’AVE. Vosaltres heu legitimat els "socabones" de Rodalies. Vosaltres heu legitimat el tracte humiliant que rep el Prat. Vosaltres heu legitimat que continuï i augmenti el dèficit fiscal. Vosaltres heu legitimat totes les retallades de benestar i autogovern les que ja hem patit i les que patirem. Vosaltres heu legitimat que se segueixi depreciant Catalunya. Vosaltres.

Durant els pròxims quatre anys heu donat carta blanca al PSOE i a España perquè continuïn menyspreant Catalunya, que continuïn vexant el benestar de tots els catalans i catalanes i que l’escanyament econòmic que pateix el país no faci més que créixer.
Sincerament, espero no sentir a cap votant del PSOE queixar-se per cap d’aquests coses durant la legislatura.
No en teniu cap dret.

9 de març del 2008

Personatge de la setmana: Tu Votant



Tu. Tu que avui faràs ús del teu dret a vot. Tu que decidiràs. Tu que et posicionaràs. Tu que participaràs en la "festa de la democràcia". Tu que actuaràs amb responsabilitat. Tu que tindràs la clau. Tu que opinaràs. Tu.

Totes les construccions col·lectives tenen l’individu, un subjecte únic, indivisible com a punt de partida, com a inici.
Avui també. La suma d’accions individuals es traduirà en la voluntat sobirana del poble, de la col·lectivitat. Davant del perquè anar a votar avui diumenge, aquests dies diversa gent m’ha fet una pregunta: De què servirà el meu vot, si només n’és un?. La resposta és simple.
El teu vot servirà per sumar, perquè es pugui sumar als altres vot lliures i demòcrates. El teu vot serà l’inici d’un tot. Serà l’inici de la cascada que portarà el riu a saltar la paret que l’empresona, serà el raig de sol que il·luminarà la foscor absoluta, serà el primer pas per pujar la muntanya, serà la pluja que donarà vida a la llavor sota la crosta, serà l’inici de la llibertat.

Perquè el riu arribi a la mar lliure i sobirana, cal que hi hagi cabal. Però perquè hi hagi cabal, cal que hi hagi aigua. Avui amb el nostre vot, exercint de votants, nosaltres podem convertir-nos en aquesta aigua que tant necessitem.

8 de març del 2008

Decideixo Decidir


Demà hi ha eleccions generals a les Corts de Madrid. Primer de tot vull dir i fer una crida a la participació massiva en les eleccions que, tot i que no ens emocionin, són de vital importància per el futur del país.
Un cop fet aquest aclariment, voldria exposar a qui i perquè donaré suport demà amb el meu humil vot.

Les eleccions de demà poden determinar l’esdevenir del futur del país, i per tant de tot els catalans i catalanes que hi vivim. Per tant el nostre dret ha vot s’ha de materialitzar de manera racional i ben fonamentada. Depenen del sentit del nostre vot, demà s’obrirà una o altra possible situació.

Una possibilitat és la victòria, improbable, del PP. Aquesta ens abocaria en uns nivells de tensió difícilment suportables, i per tant és del tot desaconsellable. No, no votaré els hereus dels assassins del President Companys i als que insulten al meu país.
Una altra possibilitat és votar el PSOE, remarcant que són els únics que poden frenar al PP a nivell espanyol, que són optimistes… Una victòria amb majoria amplia o fins i tot absoluta dels socialistes espanyols tindria efectes molts negatius per Catalunya. Sí ZP ja s’ha rifat el país amb majoria simple, imagineu què faria amb una majoria amplia. No, tampoc votaré al PSOE pel menyspreu que ha demostrat envers als catalans i a Catalunya.
Si no ens volem embrutar del tot les mans es pot votar a IC-V, ara bé com ja he exposat anteriorment en algun post, votar-los és votar algú que perd el seu discurs diluït dins un grup espanyol i en opcions que són impossibles de materialitzar. No, tampoc votaré IC-V.
Per tant només queden dues opcions. Queden les opcions catalanes, les opcions que fan del país, o d’una part del país, la seva màxima i única prioritat.

Davant d’aquest fet s’ha de decidir el vot.
Entre Esquerra i CiU la diferència, apart dels temes socials, és la profunditat del seu horitzó nacional. El d’Esquerra és clar, el de CiU ambigu.
CiU un dia és independentista i l’altre Duran diu que votaran Bono si els donen una vice-presidència a la mesa del Congrés. Davant d’això i moltes altres incoherències, deslleialtats i amagades de cap sota l’ala, no, no votaré CiU.

Per tant només queda una opció. Votar a Esquerra.

Votaré Esquerra tot i no estar d’acord en diverses accions i decisions que últimament s’han pres, però considero tot i així, que només amb un grup independentista fort a tots els fronts possibles, la nostra nació i el nostre benestar podran avançar. Per tant votaré Esquerra amb el convenciment que no fallaran, que han tingut quatre anys per aprendre que a Madrid si no vigiles pots quedar-te sense camisa i sense pantalons, i crec que en aquests moments, Esquerra són els que hi arriben més ben vestits.

Perquè Esquerra és qui millor defensarà els interessos de Catalunya i dels Països Catalans, perquè necessitem un grup independentista fort, perquè no ens hem d'amagar ni demanar perdó per ser el que som i per aconseguir que els anhels de llibertat i de benestar del poble català es duguin a terme, votaré ESQUERRA.

7 de març del 2008

Contra ETA, diàleg



Avui pretenia escriure en relació al possible suport de CiU a la candidatura del nacionalista espanyol José Bono a la presidència del Congrés dels Diputats, però no ho faré.
No ho faré perquè avui tot atac polític en contra d’una altra formació perd tot possible sentit. Desprès del brutal atemptat d’un exregidor socialista per mans de l'anomenat durant el procés de Pau Moviment d’Alliberament Nacional d’Euskal Herria, ara només ETA, no és el moment.

Ara és el moment de que tots els demòcrates remin cap a una mateixa direcció, i aquesta no és cap altra que la Pau. La Pau només s’aconseguirà amb voluntat política, i la voluntat política comença en el moment en què les forces democràtiques o el Govern en qüestió vulguin. I aquest és el problema, que no volen.
En l’última legislatura el govern espanyol ha intentat, de manera frívola tot s’ha de dir, conduir un procés que portés la fi de la violència al poble basc. El govern espanyol s’ha trobat amb la total reticència del principal partit de l’oposició que ha fet de la no negociació bandera electoral. Voldria no ser dur ni desconsiderat envers als defensors de la no negociació i sobretot amb els familiars de les víctimes que ho defensen, però sembla que s’estimin més que es continuï vessant sang demòcrata a Euskadi per poder fer-ne ús electoralment.

Els defensors de la fermesa policial, i per tant de les armes, haurien de saber que no hi ha conflicte intraestatal armat que no s’hagi solucionat mitjançant la negociació, mitjançant el diàleg. L’enrrocament anacrònic que defensa la dreta espanyola en la lluita antiterrorista no fa més que encallar el conflicte en un punt de no retorn. "A ETA se la derrota con la fuerza del Estado de Derecho y con los cuerpos nacionals de seguridad", aquesta és la recepta de l’espanya profunda, però amb la força de les armes no se solucionarà, només s’aconseguirà perpetuar la tensió i l’odi. Si volen un exemple clar de què parlant la gent s’entén que mirin a Irlanda, on la llista de morts és molt més extensa, i on han aconseguit pacificar la província i ara el Sinn Féin i el DUP comparteixen govern autònom. Seria com si el PCTV o ANV compartissin govern amb el PP.

Tampoc ajuda la negació d’un conflicte polític per part de la societat espanyola. A Euskal Herria hi ha un conflicte polític, en què una minoria fanàtica l’expressa violentament. La negació dels drets del poble basc a decidir el seu futur per part dels governants espanyols des de temps immemorials fins a l’actualitat tampoc possibilita l’acabament de l’enfrontament. Només quan les dues parts acceptin que no tenen tota la raó, quan les dues parts acceptin que la democràcia és el valor més fort i potent per resoldre el conflicte, llavors s’haurà fet un gran pas per acabar amb tant de sofriment.

Qualsevol Procés de Pau s’ha de plantejar bé, la Pau no és cap renuncia de ningú, ni per uns ni per els altres. La Pau és el punt de partida per tothom.

6 de març del 2008

L'escamot optimista


Dissabte a Vilafranca, com la majoria de pobles del país, celebra dia de mercat. Aquest però no era un dia de mercat normal, m’explicaré.
Davant la imminència de les eleccions Generals de diumenge, els partits van desplegar tot d’escamots dirigits i ensinistrats a fer diana als indecisos que es passejaven pel mercat en un dissabte assolellat com el passat 1 de Març.


Qui escriu, va tenir la "sort" de topar-se amb un escamot, en aquest cas un escamot optimista. No, no per ser optimista van deixar-me per inútil i em van venir a bombardejar amb tot de material pesant, que si globus, que si caramels, que si jo què sé més. Bé si que ho sé, em van donar un diari (pamflet) que tenia dues versions, la versió optimista i la versió pessimista.

En la versió pessimista hi apareixia un Mariano Rajoy somrient i platònic envoltat de globus populars i confetti celebrant la suposada victòria electoral. Com a titular deia de manera apocalíptica que "Rajoy suspendera el Estatuto". En pàgines interior l’apocalpisi seguia i s’afirmava que els pocs papers que es trobaven a Salamanca i que van tornar a casa, Rajoy els tornaria a traslladar on Franco els va deixar, també s’insistia que el PP tornaria a fer el PHN entre moltes altres coses.
La versió optimista en canvi anunciava que "con la victòria de Zapatero" l’estatut "se desarrollará con todas sus potencialidades" o que "el Prat y Cercanias prioridades de la legislatura" i moltes altres promeses optimistes.
Desprès de llegir-ne ràpidament els titulars, vaig preguntar a l’amable militant optimista si hi havia versió en català, ja que posats a fer, podria endinsar-me millor a l’univers optimista en la llengua pròpia del país. La meva reclamació també anava encaminada a preguntar on hi havia la famosa "españa plural" , aquesta nova "españa donde los independentistas se van a sentir tan bien que no querrán irse". La resposta no podia ser més divertida per no dir una altra cosa, la militant optimista em va dir que el diari era "per tota España, i per això no hi ha versió en català."


La pena és que el pamflet era només per Catalunya, era totalment en castellà i demostrava que la "España plural de ZP" era tan singular com la del PP d’Aznar.

5 de març del 2008

Empat crònic

El second round ja ha passat i la cursa demòcrata cap a la Casa Blanca s’ha tornat a posar interessant.

Les primàries d’ahir celebrades a Rhode Island, Vermont, Texas i Ohio han aportat un nou empat, i potser un lleuger avantatge de Hillary sobre Obama. En nombres absoluts Obama continua per davant amb una seixantena de delegats més que la Senadora, però ara sembla que el momentum hagi passat de bàndol i que Hillary pugui posar l’accelerador cap a la nominació.

En les primàries d’ahir Hillary va guanyar a Texas per tres punts de diferència amb Obama, 51 a 48, a Ohio la diferència ha estat més amplia fins a arribar als 10 punts. A Rhode Island la Senadora s’ha disparat fins als 18 punts d’avantatge. Obama per la seva part només ha guanyat Vermont, feu de l’ex pre-candidat demòcrata al 2004 i ara President del partit Howard Dean, per 22 punts.

Els resultats han seguit la tendència d’una victòria per Hillary que apuntaven ahir, tot i que a Ohio la victòria ha estat molt més amplia que les previsions.

Ohio per l’escenificació de la política nord-americana és molt important. Ohio serà un dels estats clau en les eleccions presidencials del novembre i guanyar en aquest estat és clau per reforçar les credencials del candidat de cara a l’elegibilitat per la nominació. Cal recordar que Ohio va decidir les eleccions del 2004 quan per uns milers de vots es va decidir la victòria de Bush enfront Kerry.

Per Hillary aquesta victòria ha estat com diuen en la llengua de Cervantes “como agua de mayo”, ha estat un revulsiu, una mostra de força, de poder. Haver guanyat reforça el seu perfil de candidata, però sobretot de presidencialble i de Presidenta. Aquesta victòria s’ha de sumar al fet que també ha guanyat Florida per un gran marge de vots, Ohio i Florida, els dos estats que han determinat les dues últimes eleccions.

Per la seva part Barack Obama ha vist reduïda la diferència de delegats i també com s’acabava el seu momentum. Les derrotes a Ohio, Texas i Rhode Island són significatives ja que frenen la penetració a l’electorat de Hillary que semblava que havia aconseguit en les últimes primàries. Les coalicions sembla doncs que segueixen igual, sense gaires variacions. Dones, llatins, pobres i homes de més de 45/50 anys per Hillary, i afroamericans, rics i adinerats, joves, i homes blancs de menys de 50 anys per Obama. La clau ara és mantenir-ho.

Al bàndol republicà doncs la cosa ja està clara. John McCain serà el candidat a la Presidència. McCain des de què Mitt Romney li va donar suport quasi tenia el nombre necessari per ser nominat, però des de la victòria d’ahir a tots els estats ja és oficial que en serà el candidat. Aquesta notícia deixa ja fora de la cursa a Mike Huckabee que ja no té cap possibilitat de ser el candidat.

McCain ara es podrà centrar en recaptar fons i en replantejar la seva campanya, així com en la tasca de buscar un vicepresident que l’acompanyi en la seva aventura. Segons aconsella el sentit comú, aquest hauria de ser algú jove i molt ben considerat per la base conservadora del partit que han posat en dubte la seva condició de conservador i que és bàsica per poder mobilitzar l’electorat.

Els republicans ja tenen candidat i aquest fet els hi donarà temps i avantatge sobre els demòcrates que estan duent a terme una guerra fratricida entre els dos candidats que l’únic que pot aconseguir és donar una millor posició de sortida als republicans. Cal resoldre al més aviat possible la nominació demòcrata, ja que Hillary i Obama viuen en un permanent empat, empat que cap dels dos no desempatarà amb la suficient força per deixar l’altre sense opcions. Un pacte entre els dos candidats seria el més sensat posant la vista a les Presidencials del 4 novembre.

Mentrestant però, la partida continua, ara només al bàndol demòcrata.

4 de març del 2008

Second round


Avui tornen unes noves apassionants primàries demòcrates. Desprès d’assistir en un seguit d’insípides votacions, arriben les primàries de Vermont i sobretot de Texas i Ohio.

Aquestes sí que poden ser determinants a l’hora de nominar el candidat demòcrata per les eleccions del 4 de novembre, ja que el nombre absolut de delegats entre els dos candidats és molt ajustada, menys de cent a favor d’Obama.
Els resultats d’avui a la nit obriran amb tota probabilitat dos possibles horitzons, si guanya Obama el seu "momentum" serà quasi imparable fet que li donarà una força increïble per aconseguir la nominació, així com donar un cop pràcticament mortal a Hillary.
Si per altra banda en les primàries guanya la Senadora per New York, es tornarà al punt d’equilibri que ha marcat tot el "round" de primàries fins ara. Hillary si aconsegueix la victòria avui donarà força i credibilitat de nou a la seva candidatura i aconseguirà girar l’efecte Obama tal i com va fer a New Hampshire contra tot pronòstic.

Sense cap mena de dubte però, qui es juga més en aquesta elecció és Hillary Clinton. Una derrota clara la deixaria pràcticament obligada a abandonar, i per tant veuria molt compromès el seu propi futur polític i la seva candidatura. Ara bé, en cas de guanyar demostraria que la recuperació en termes de recaptació de fons, més de 35 milions de dòlars al mes de Febrer, també es trasllada en el camp polític i així donar un impuls impecable cap a la nominació nacional demòcrata.
Tot i així cal posar al seu lloc les primàries d’avui. Es va dir que el SuperTuesday resoldria la nominació demòcrata i no va ser així, avui no s’acabarà la cursa però si que es donaran noves posicions, qui sap si definitives, de cara l’últim tram d’aquesta apassionada cursa cap a la Casa Blanca que acabarà, a l’espera de sorpreses, a la Convenció Nacional demòcrata a Denver a l’Agost on es nomenarà el ticket electoral.

La cursa segueix oberta, el guanyador serà el corredor de fons, no l’esprinter.

3 de març del 2008

Cap al 9-M (i V): ICV-EUiA

En les eleccions generals del 2004 Iniciativa per Catalunya Verds- Esquerra Unida i Alternativa va aconseguir 234.790 vots que es van transformar en 2 diputats, tots dos per Barcelona.

En la campanya del 2004 ICV (no tornaré a posar el nom de la coalició perquè cansa molt) es va presentar com "l’esquerra" que farà anar a l’alça les polítiques d’esquerres, com ara. ICV pretenia exportar un model federal per l’estat espanyol a partir de la reforma de l’Estatut impulsada pel Govern de la Generalitat.
ICV es presentava en la millor situació possible amb la presència per primera vegada al Govern i amb un cert nivell a l’alça pel que fa a expectatives de vot.
La coalició post comunista presentava Joan Herrera, un candidat nou, jove fins i tot una mica repel·lent, seguint la tònica de la formació de presentar nous valors com Raül Romeva a les europees.

Durant aquesta legislatura els eco-socialistes han donat ple suport a les polítiques socials col·laborant amb el gobierno i millorant-ne el contingut massa vegades curt i poruc del gobierno sense eco.
ICV ha aprovat quasi tots els pressupostos, fins i tot aquells que no compleixen l’Estatut que ells van beneir, com d’altres formacions.
Els de l’eco també, van tenir un paper ben galdós en la llei de la memòria històrica, que amb el seu vot afirmatiu van ajudar a legitimar la farsa de la transició política espanyola i a condemnar a l’oblit els morts i assassinats per la democràcia i la llibertat. ICV, com d’altres, van ser còmplices d’aquest fet,
Els d’Iniciativa, per abreviar, al no aconseguir els diputats suficients per tenir grup parlamentari propi es van aliar amb els ex/post (o no) comunistes d’Izquierda Unida, i per tant com el PSC van quedar diluïts en un grup polític d’obediència i pensament espanyol.

En la campanya del 2008, ICV es presenta com una versió menys optimista que els sense eco, tot i així la seva raó de ser en aquesta campanya és simplement ser un corcó als ulls de ZP perquè no es desviï cap a la dreta. Durant la campanya ZP ha dit que pretén col·laborar intensament amb ICV-IU, i aquests ja s’hi han mostrat a favor. Per tant, avís, que ningú s’estranyi si es veu un ministre d’IU-ICV durant la pròxima legislatura, com tampoc d’una altra formació.

La idea marc a nivell territorial que porta ICV, és la reforma de la Constitució espanyola. Només per plantejar-ho ja se’ls hi hauria de fer un monument. No a la valentia sinó a la pèrdua de temps i a la desmemòria. Pèrdua de temps perquè els mecanismes de la reforma són impossibles d’executar i també perquè tant el PSOE com també el PP hi han d’estar a favor. Tom Cruise segur que voldria interpretar aquesta seqüela de les seves "Missions Impossibles", això si en sortiria més mal parat. I a la dememòria perquè sembla que oblidin que durant més de dos anys a Catalunya es va estar redactant un Estatut que havia de servir per canviar l’Estat espanyol i transformar-lo en un estat federal i plurinacional. El resultat ja el sabem, suspès.
Que ara aquests ens vinguin amb aquestes no sé si es perquè ens prenen per tontos, burros o ves a saber què.

Tenir idees sobre com poder incrementar el poder polític de Catalunya per millorar la vida dels catalans i catalanes, és positiu sens dubte, però proposar una fita inassolible, inabastable que no depèn en exclusiva de nosaltres, no farà més que incrementar la desafecció i la frustració dels catalans i catalanes.

2 de març del 2008

Personatge de la setmana: Josep Cuní



Aquesta setmana hem pogut assistir com a espectadors a dos espectacles televisius el Cara a Cara entre ZP i Rajoy, i el debat entre els candidats catalans a les Generals.

Més que centrar-me en el què es va dir i com, voldria fer esment en les diferències "moderadores" que van tenir els dos espais.
El Cara a Cara el va presentar Manuel Campo Vidal, que més que moderar va cronometrar. L’ estructura tancada, barrada i pactada fins el més inútil dels detalls entre els dos partits espanyols va deixar al moderador molt poc marge de maniobra.
En canvi el debat a cinc de TV3, el va presentar Josep Cuní. De Cuní se’n poden dir moltes coses, que és una mica pedant, prepotent, que fa les frases interminables…. Ara bé ningú no li pot discutir que és un gran professional. Divendres ho va tornar a demostrar, va deixar que els candidats debatessin, exposessin, repliquessin… i no es va deixar acoquinar per els aparells.
També s’ha de reconèixer que els mitjans des d’on es feien aquests "espectacles" van tenir alguna cosa a veure en el seu desenvolupament. No és el mateix TVC on cada setmana es fan debats polítics plurals, que a qualsevol TV espanyola on encara no saben què vol dir "debat plural".

Cuní altre cop va deixar ben alta la consideració de gran periodista que és, però també va ajudar a deixar la política catalana uns graons per damunt que l’espanyola.