16 de setembre del 2011

Demà Votaré a JRB



Demà votaré Alfred Bosch i amb ell l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira. I ho faré per diverses raons. Esquerra Republicana de Catalunya durant els últims deu anys ha estat qui ha tirat del carro ideològic del país. Ha estat capaç de generar debat, de proposar allò que uns anys abans semblava impossible i ha generalitzat l’independentisme. I això ha de continuar fent. Però alhora ha de ser capaç d’adaptar-se als nous temps, a una manera de fer política diferent a la partitocràcia clàssica de la qual el partit n’ha agafat els pitjors vicis. Per tant, cal obrir el partit a la gent, canviar la manera d’organització, i aprofitar tota aquella gent que vol col·laborar i ajudar al projecte.



Després de les derrotes, no hi ha altre terme, de les catalanes i municipals queda clar que hi ha un cicle que ha quedat superat. I per tant cal un canvi, una renovació. Segurament aquest canvi ja calia al 2008 però la militància va decidir que no tocava. Ara és imperatiu. Com a partit la imatge està cremada, no genera credibilitat ni confiança. I s’ubica encara com a crossa d’altres partits. Durant els 80 i 90 s’ubicava ERC com a crossa de CiU, i ara del PSC. ERC, com diu Junqueras, ha de ser ERC i definir-se i explicar-se a partir d’ERC i no a partir d’equidistàncies amb els altres.



I ara, per encarar el nou cicle calen noves cares. No comparteixo la idea de que cal fer foc nou a tot arreu, hi ha gent molt vàlida que mereix continuar, però sí que en les primeres línies cal una renovació. La política és injusta i potser en un altre escenari l’actual secretari general, Joan Ridao, podria continuar. Però no en aquest. La renovació és imperiosa i cal fer-la i fer-la bé. I perquè aquest fet s’esdevingui cal que arribi, per exemple, al cap de cartell per les eleccions espanyoles.



Dissabte votaré per la renovació, l'obertura i el canvi. Dissabte votaré per l'Oriol Junqueras, per la Marta Rovira i per l’Alfred Bosch.

2 de setembre del 2011

24 Hores Espanyoles



Doncs sí, en vint-i-quatre hores n'hi ha prou i de sobres per comprnedre què és Espanya. Aquest és el temps suficient per fer-se una idea, per sobre però suficient, del que representa i vol representar l'Estat espanyol.



En tant sols vint-i-quatre hores Espanya ha canviat la seva -intocable- Constitució amb un clar sentit centralitzador, i un dels seus òrgans descentralitzats, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha donat dos mesos al Govern de la Generalitat perquè imposi el castellà a les aules catalanes. Recentralització i assimilació. Bingo!



La pluralitat espanyola brilla per la seva absència, ara ja ni es molesten a tenir entretinguts amb grandiloqüències als nacionalistes moderats de les perifèries, tal com passava en el procés de la transacció de règim. Abans encara perdien el temps intentant que tant PNV, però sobretot CIU se sumessin a pactes d'estat. Ara els hi és igual. Tiren pel dret.



La reforma de la Constitució és doblement negativa. Per una banda constitucionalitza un biaix dretà i liberal a la constitució limitant el dèficit, per tant consagra una política conservadora en l'àmbit econòmic. En aquest sentit resulta xocant, o no, l'actitud pèssima d'un PSOE que ja només viu del nom i la perversa i cínica posició d'un PSC que de ben segur ens tornarà a inflar el cap amb algun conte de fades a l'estil “si tu no hi vas ells tornen”. Però a més, la reforma és clarament recentralitzadora i ataca l'autogovern, ja de per si migrat, que té Catalunya en matèria financera. Realment doncs, l'acord PPSOE significa un pas enrere tant en la qüestió nacional com en la social. En aquest sentit és digne de reconènxier la gran tasca simòlica dels diputats independentistes i d'esquerres que han abandonat el Congrés dels Diputats abans de la votació. Si algú es continua preguntant, què cal anar a fer a Madrid, amb la resposta a aquesta reforma en té un exemple.



Però vint-i-quatre hores per la màquina represora espanyola donen per molt. No en tenien prou en escorxar l'autogovern i institucionalitzar el neolibrealisme que el TSJC ha 'ordenat' a la Generalitat que en el termini de dos mesos ha d'imposar el castellà a les escoles com a lleguna vehicular. Una decisió que va en contra de criteris acadèmics i que respon simplement a la voluntat assimiladora d'aquest nacionalisme espanyol exacerbat que encara no ha acceptat, i no ho farà mai, que la seva Espanya no existeix. Ens volen com una provincia més, com una Segovia amb castells i pa amb tomàquet. I saben que no ho serem. Per això ataquen la llengua perquè garanteix la cohesió social, perquè no marca distincions, perquè uneix.



Cal esperar que el Govern estarà a l'alçada de les circumstàncies i que respondrà com cal a les agressions d'aquestes vint-i-quatre hores en què ha quedat clar que Espanya és com és: nacionalista i anticatalana.