28 d’agost del 2010

FM'10: Qüestions de Calendari


El temps d’espera és el temps en què allò que cerques es transforma en realitat, en què allò anhelat esdevé real. Avui, desprès de 365 dies, torna. Com cada any puntual arriba, i també puntual dirà fins l’any que ve. Qüestions de calendari.

Cerquem allò que ens agrada, perquè és amb el que ens ho passem bé, amb el que ens sentim bé, recollits, part d’un tot compartit per molta gent. I quan molta gent és la que espera, llavors allò cercat esdevé necessitat.

Necessitem que arribi, no perquè en cas contrari no es pugui viure, no. Però no és menys cert que la necessitat es converteix en ànsia durant els dies previs. Queden tres, dos, un dia. I llavors: pum, ja ha arribat.

I avui és aquest “pum”, avui arrenca, avui comença, avui s’encén la flama. Desprès dels goigs al Sant, es llegirà el pregó. Aquell text que cada any dóna entrada a la festa. La saluda i li dóna la benvinguda. Aquest any el pregoner serà el Jordi Llavina, pregoner d’excepció per la més típica. Paraules d’amor que diria en Serrat per la festa de les festes.

I és així com comença, i és així com marxa l’ànsia i la necessitat perquè ja és aquí, entre tots nosaltres. I com no, l’espera inicia el temps d’hivernació, un temps que ja sap que és curt, curt com curta és la festa. L’espera tornarà, també puntual, el 3 de setembre. Qüestions de calendari.

27 d’agost del 2010

Com Sempre, Sols


A vegades un voldria que les coses fossin diferents, que fossin –ni que fos una mica- més semblants a l’ideal que cerquem. Però en la majoria d’aquestes vegades els fets i els esdeveniments segueixen el seu curs inalterables, impassibles, seguint el seu camí marcat.

Com deia l’espot d’Òmnium de la manifestació del 10J, bé realment ho deia la cançó del Llach però ja ens entenem, i en paraules del Molt Honorable Heribert Barrera “tenim pressa, molta pressa”. La voluntat que es va expressar en aquella manifestació –independència- sembla que no ha fet variar massa les posicions dels dos grans partits catalans. Davant del clamor i del constant i indefugible gir que ha emprés bona part del catalanisme, tant PSC com CiU fan orelles sordes.

Uns fan crides als seus amics espanyols perquè d’una vegada per totes es comprometin amb allò que ells anomenen “l’Espanya plural”; i els altres s’omplen la boca amb el dret a decidir però centrant-lo en qüestions “unitàries” i que comptin amb el suport –ja abans d’exercir aquest dret- del 80 o 90% de la població.

Davant la proposta llençada des d’Esquerra d’un referèndum d’independència, aquests dos mateixos partits, tot i que amb paraules diferents i matisos, han donat la mateixa resposta. No.
Uns ho fan més barroerament exemplificant els nervis que tenen. No ha de ser fàcil comprovar que la teva gent s’està adonant de l’engany sistemàtic del “federalisme” i que cada cop més, estan abraçant un independentisme en auge. Perquè el descens del PSC, en bona part, es deu a la falta de projecte nacional, a la falta de fermesa en la defensa de Catalunya que si bé ha estat major de l’esperada no ha estat la suficient. Les declaracions de Joan Ferran van per aquesta línia, al mostrar-se indignat amb Joan Puigcercós per haver afirmat que el PSC se sumarà a la idea del referèndum, però també per les crides als votants catalanistes del socialisme a votar Esquerra.
Amb més bones paraules –i més ambigües- ha respost el portaveu de CiU. Pujol Júnior diu que fins que el país no s’hagi recuperat econòmicament i políticament “del sot” on és ara, de referèndum res de res.

Res de nou a l’horitzó. No deixa però de ser una llàstima. Com sempre, i aquesta és la llàstima, continuem caminant sols.

26 d’agost del 2010

Ja ho Deia Macià...


Repassant el bloc d’un company, he llegit una frase que va dir el President Macià: “el seny sinó va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies”.

A Catalunya, tenim la patent lingüística de l’utilització del mot “seny”. Sembla que si en una conversa, en un debat, en una tertúlia o en un discurs no dius tal paraula, ja perds patina de catalanísssim. L’apel·lació a aquest sacrosant seny català és d’aquests termes que ara van tant buscats, són utilitzats per a tothom. Aquesta setmana hem viscut una trifulga penosa entre CiU i PSC per veure qui s’apropiava la paraula “canvi”, però hagués pogut ser perfectament que enlloc de canvi la paraula hagués estat “seny”. Són d’aquestes paraules que tothom pot fer-se seves.

Seny segons el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, queda definida com “Ponderació mental. Un home de seny. Fer les coses amb seny”. Així doncs, queda clar que apel·lar al “seny català” és quelcom bo, correcte.

El mot seny però, ha sigut, la majoria de vegades, transvestit. Qui més utilitza la demanda del seny català sovint són aquelles persones que no volen canviar la societat, que no volen canviar la situació actual. Demanar seny a la classe política va lligat a demanar que “si us plau” no facin res per canviar la partida. Quan dirigents del PP demanen seny, en el fons el que estan fent és una crida a la unitat espanyola. Resen perquè les formacions polítiques catalanes facin el favor de mantenir les coses com estan. Quan des de diversos mitjans de la caverna posen de relleu el “seny catalán” ho fan per contraposar les actituds servilistes del passat –i les d’algun present- amb el desacomplexament que està tenint lloc a casa nostra actualment.

Però també des de casa nostra, les crides a mantenir el seny s’han sentit una i una altra vegada. Aquestes més que voler santificar la “indisoluble unidad” d’Espanya, el que volen és mantenir l’stablishment establert a Catalunya des de temps immemorials. Aquesta Catalunya covarda que s’acontenta amb les poques molles que obté a partir de l’automonisme, aquesta Catalunya covarda que no és capaç de reinventar-se i cercar noves formes per tal d’avançar, que pretén continuar vivint de somnis impossibles i que no és capaç de deslligar-se de les cadenes que en limiten la seva capacitat d’acció.

El seny, en definitiva i com deia el President Macià, només serveix si va acompanyat d’una ferma voluntat de combat i avui en dia aquesta voluntat n’hi ha pocs que la vulguin exercir.

25 d’agost del 2010

La Proposta Maragall: Referèndum Multiresposta


Maragall s’hi apunta. Molt bé. Un més. Amb tot però s’hauria de pensar correctament si val la pena. Maragall s’ha mostrat favorable a un referèndum que inclogui tres opcions: autonomia, federalisme, independència. Fantàstic.

Que persones procedents del socialisme apostin per fer una consulta a la ciutadania sobre el futur de Catalunya és evident que és una gran victòria. Que persones procedents d’aquesta “família” política passin cap a posicions autodeterministes és una de les accions més positives que es pot fer per aquest país. A la llibertat, per més que els pesi a algú, no hi arribarem a partir de declaracions al Parlament, perquè per això caldria una majoria parlamentaria pro-independència. I aquesta no hi és i no està previst que hi sigui.

El problema de la proposta de Maragall és que hi ha una trampa, que entenc com a assumible però no deixa de ser una trampa. Maragall proposa un referèndum amb tres opcions: autonomia, federalisme i independència. El problema? Doncs el terme federalisme. Per què, què és federalisme? Com es pot aconseguir? Amb qui? Federalisme s’entén com a Alemanya o com al Canadà? Però més enllà del què s’entén com a federalisme, la qüestió és el com i el qui. Apostar per el federalisme implica canviar la forma de l’estat espanyol. Desprès de la sentència de l’estatut, que no implicava un canvi d’estat, voldrà l’estat espanyol acceptar una Espanya federal? Acceptarà una relació econòmica com el concert? Acceptarà tractar de tu a tu amb el govern de Catalunya? I encara més. El nacionalisme espanyol, que impregna tota la casta política, social, mediàtica i econòmica, ha santificat la Constitució espanyola i l’ha elevat com a símbol nacional, i anar cap a un estat federal equival a canviar-la. Federalisme vol dir canviar la Constitució, la pregunta és: com ho podem fer això? I si el com ja resulta surrealista, el qui ja és per tronxar-se de riure. El PSOE donarà la mà per canviar Espanya i fer-la federal? El PP voldrà sumar-s’hi? La resposta ja és per morir-s’hi.
El federalisme és una enganyifa, és impossible, és irreal, és impossible. I si ho és, no és perquè els catalans no vulguin, és perquè a Espanya no volen. Per tant, continuar apostant i parlant de federalisme és una presa de pèl i una pèrdua de temps.

Si d’aquest referèndum el guanyés l’opció federal, què passaria? El govern espanyol iniciaria els procés per la reforma de la constitució per adaptar-la a la voluntat dels ciutadans de Catalunya? No. Què passaria? Doncs res. Seria una pèrdua de temps espectacular.

Ja he dit a l’inici que aquesta “trampa” és assumible si de debò es vol dur a terme el referèndum d’autodeterminació, doncs si no és d’aquesta manera difícilment gent com l’expresident Maragall o per exemple ICV s’hi sumaran, i el que cal és majoria per convocar el referèndum.

Maragall ja s’hi ha sumat, ara en falten encara molts més, i sí pot ser, que aquests no ens enganyin amb preteses sortides de caire “federal” que no porten a enlloc.

24 d’agost del 2010

Va de Primàries


Aquest proper octubre els afiliats al Partido Socialista Obrero Español que resideixin a Madrid podran votar en unes primàries qui serà la persona que s’enfrontarà a la “lideresa” de la Comunitat de Madrid, la supervivent –i no només per allò de Bombai- Esperanza Aguirre.

No pretenc escriure sobre qui seria el millor candidat del PSOE per poder presentar batalla a Aguirre, perquè principalment no he seguit el procés i en segon lloc perquè no ho tinc pas clar.
D’aquest procés però si que m’ha sorprès algunes actituds tant de mitjans de comunicació, d’opinadors i de polítics.
M’han sorprès perquè alguns d’ells ara fa poc més de dos anys no s’estaven de titllar el procés impulsat per Esquerra per escollir els seus màxims dirigents com un procés caòtic, negatiu i que només faria incrementar la imatge dolenta de la política.

No recordo pas masses mitjans de comunicació tractant positivament la iniciativa que va conduir el tàndem dels Joan’s –Puigcercós i Ridao- a la cúpula republicana. Ara però, diversos mitjans, més o menys progres, de la capital del regne no s’estan de lloar el procés que ha emprès el PSOE. Caram.

El que si que es dóna en un cas i altre és la hipocresia dels mitjans. Des de tots els àmbits inimaginables s’acusa als partits d’opacs, poc transparents i que els dirigents ho decideixen tot deixant de banda a la militància. Des d’aquestes mateixes tribunes es demanen als partits que s’obrin, que siguin més democràtics i transparents. Demanen al cap i a la fi, un procés de primàries. Molt bé, però llavors com és que quan els partits fan processos de primàries, només surten a la premsa els episodis en què membres d’un mateix partit es tiren els plats pel cap? I llavors quan això passa, aquests mitjans acusen als partits d’incentivar la desafecció política. Un cercle perfecte.

Els partits polítics s’han de democratitzar, s’han de fer més transparents i els processos de primàries haurien de ser el pa de cada dia. Molt bé. Però tampoc es pot demanar als partits que es suïcidin, i si aquests processos només serveixen per donar carnassa als mitjans, òbviament, les primàries es deixaran de fer.


23 d’agost del 2010

La Cursa dels 800 Dies


Mai és tard per començar, pensen alguns. A diferència del què succeeix a Catalunya on surten candidatures a tres mesos de les eleccions, als Estats Units qui pretengui iniciar la batalla per ser candidat, seriós, a la presidència ha de començar a preparar la seva candidatura molts mesos abans i malgrat això, res assegura l’èxit.

Les eleccions a la presidència dels EUA seran al novembre del 2012, queda doncs un llarg temps encara, prop de dos anys, però això no és impediment que, enmig de les eleccions legislatives d’aquesta tardor, diversos líders republicans comencin a escalfar motors sobretot encarats a l’estat rural d’Iowa on se celebrarà el primer caucus i que com acostuma a passar, marcarà i impulsarà aquell que les guanyi. Només cal recordar qui va guanyar el caucus demòcrata al 2008, un Obama mig desconegut que li va permetre agafar avantatge, credibilitat i un impuls imprescindible per marcar distàncies amb la que a priori era la candidata designada, Hillary Clinton. Per bé que en el camp republicà no és possible aplicar aquesta màxima ja que McCain va quedar en tercera posició darrera de Mike Huckabee i Mitt Romney. Amb tot, qui surt ben parat d’Iowa obté temps i diners per consolidar correctament la seva candidatura.

Desprès de la davallada electoral del 2008 el Partit Republicà estava completament desconcertat, no tenia líders potents i s’havia allunyat de grans bosses electorals, sobretot les minories que cada vegada ho són menys. Afroamericans i llatins van ser peces claus per la victòria demòcrata. I no sembla que ara hagin d’ingressar a les files republicanes, sobretot si es té en compte episodis com la llei d’estrangeria d’Arizona o la postura del partit en relació a la legalització de ciutadans latinos. Amb tot cal destacar que per primera vegada el partit té un president negre, Michael Steele, una picada l’ull precisament a aquest electorat.

A pocs mesos de les eleccions legislatives, que són de vital importància, l’única esperança dels republicans és que els joves i les minories es quedin a casa i no vagin a votar. Només d’aquesta manera podran incrementar les seves opcions a la Cambra dels Representants i al Senat, segurament no per aconseguir la majoria però si per equilibrar la balança molt a favor dels demòcrates.

De com es resolguin les eleccions legislatives i també a alguns estats, es podrà tenir una visió més clara dels aspirants republicans a enfrontar-se a Barack Obama al novembre del 2012. De moment però, ja hi ha qui es posiciona, qui comença el seu particular tour, qui sovinteja els estats claus, i sobretot, qui es passeja per Iowa.

22 d’agost del 2010

Personatge de la setmana: Sandro Rosell


Primera competició, primer títol. Ràpid, arribar i moldre. Remuntada, la primera de l’era Guardiola, i també la primera de l’era Rosell. El Camp Nou va tornar a obrir les seves portes amb tres quarts d’entrada i amb el retrobament del futbol en estat pur. Que llarg s’ha fet l’estiu! Messi va fer de Messi, Xavi de Xavi i així seguint fins als debutants Villa i Adriano.

Ahir el Barça va tornar a ser el Barça. Ahir quasi tot era el mateix Barça que vam deixar al mes de maig com a campió de lliga. Quasi. Ahir hi havia un gran canvi. La llotja. No hi havia Joan Laporta, el més glorejat President, per temps i títols, de la història. Ahir Laporta era a Prada participant a la Universitat Catalana d’Estiu per presentar el projecte de Solidaritat Catalana. Ahir al seient que ell ha ocupat durant set anys hi havia Sandro Rosell.

Primer partit a l’estadi, primer títol. Rosell s’estrena mantenint l’estil guanyador dels anys Laporta. Estrena somniada per qui ha estat el president més votat de tots els temps.

Sandro Rosell, nascut a Barcelona el 6 de març de 1964, ahir va debutar. Sandro ja fa més de dos mesos que va guanyar les eleccions i ahir va retornar a la llotja, un espai que va deixar al ja llunyà 2005 quan va dimitir per una incompatibilitat manifesta d’egos amb Laporta i la resta de la junta.
Rosell amb els temps que porta com a President ja ha deixat clar que el gir total que va proposar durant la campanya no era cap fum.

Només arribar es va carregar Johan Cruyff com a President d’Honor amb una explosiva roda de premsa del nou portaveu del club, Toni Freixa. La guerra que la nova directiva va obrir amb Cruyff no sembla que vagi en la línia d’acabar amb els “ismes” de la qual va fer tanta bandera durant la campanya.
Seguidament la junta va reformular el Patronat de la Fundació, obligant a dimitir tots els patrons i substituint-los per persones d’un altre perfil. Va marxar l’ex president d’Omnium Cultural, Jordi Porta, i va entrar Iñaki Urdangarin membre de la Casa Reial Espanyola.
Res a dir, però, perquè el soci va votar el que va votar, i sabia què votava.

Rosell porta el timó del millor Barça de la història, i ell té la responsabilitat de què aquest equip no s’acabi mai, de què aquesta filosofia no s’extingeixi mai, perquè aquest és el camí per seguir guanyant.

El temps dirà si Sandro serà capaç de mantenir aquest equip guanyador, de moment però, ja té, tenim, la primera copa de la temporada.

21 d’agost del 2010

Llibres d'Estiu: "El Bulevard dels Francesos"


Tots els temps i totes les èpoques amaguen petites històries que ajuden a fer-se una idea del què succeïa en cada període de la història. Històries que queden soterrades per la velocitat dels esdeveniments i que, amb els anys, queden oblidades. Històries de misèries, de grandeses i de moments de somriures i llàgrimes o tal vegada de decepcions i derrotes.

Un dels períodes recents més agitats va ser el de la dictadura feixista que va patir el nostre país durant 40 anys al segle XX. És en aquesta època on ens transporta el llibre de Ferran Torrent titulat “El bulevard dels francesos”. El País Valencià dels anys de la dictadura, la brutal diferenciació entre allò rural i allò urbà, el món de la clandestinitat, “el” partit quan “el” significava el PCE o les frustracions d’una generació per l’ensorrament de les seves idees sota el jou de les armes i la repressió. Una unió de tot de conceptes lligats per la vida d’un jove pres per la fatalitat d’una herència ideològica i d’una voluntat insubornable d’acció i radicalitat.

Amb gran estil Torrent fa transcórrer la història, o més ben dit les històries, saltant de temps temporal fet que permet anar saltejant i relligant parts de la història. Un fil que s’explica amb dos començaments i dos finals.

La descripció de la vida militant-política del protagonista, Josep Baixaulí, fa que qualsevol que hagi participat o participi de la vida política pugui fer-se seves situacions en les que Josep participa. La discrepància, sovint, es paga, encara que mai s’ha de deixar de pensar per un mateix.

El llibre però, mostra també l’opció que com a societat, en base als obusos imposats durant la transacció de la dictadura a la democràcia, es va optar: l’oblit. Oblidar per amagar allò va passar. Uns per el pes dolorós que provoca recordar, altres perquè havien d’amagar un passat que no s’ajustava al què els temps demanaven, tots van decidir passar pàgina tot i que aquest fet signifiqués la pèrdua de la memòria, tan la personal com la col·lectiva.

“El bulevard dels francesos” és un bon llibre que permet passejar-se per un país que segurament no ha canviat tant com caldria.


20 d’agost del 2010

La Vigència de Serra i Moret


“Les ofenses inferides a la nostra condició humana i nacional per part de l’estat espanyol no tenen perdó ni reparació”. Aquestes paraules, en contra del que pugui semblar, no són dites ni ahir ni fa dos dies, ni les ha dit cap dirigent independentista. Aquesta frase va ser dita als anys 40 per Manuel Serra i Moret que era dirigent de la Unió Socialista de Catalunya i ex militant del PSOE.


Aquests dies de vacances he llegit el llibre que recull el pensament polític d’aquest alcalde de Pineda i conseller de la Generalitat Republicana. Les paraules i les reflexions que aquest socialista du a terme, són avui més vigents que mai. Moret va deixar el PSOE per espanyolista i anti català i va ser l’impulsor d’un partit socialista de caire català que va apostar sense matisos per la sobirania nacional completa: “hem de voler una Catalunya el més independent i lliure possible”. Moret tot i ser un gran defensor del federalisme acabà abraçant l’independentisme com a solució per Catalunya en comptes de projectes que apostaven per l’encaix impossible dins d’Espanya.


Diuen que la història té tendència a repetir-se, no és de tot cert, però sens dubte les reflexions i les accions que dugué a terme Moret avui són més que reals. El moment actual reclama que nous Serra i Morets facin acte de presència i apareguin.



article publicat al 3 de vuit

11 d’agost del 2010

Visca la Publicitat!


La publicitat és un element clau per poder donar viabilitat als mitjans de comunicació. Sense publicitat difícilment cap mitjà podria sobreviure, a més que en cas d’aconseguir-ho, el seu nivell periodístic seria encara pitjor que l’actual. Per tant l’existència de publicitat és bàsica per garantir un producte decent. I això va tant per els mitjans públics com privats.

Ara farà uns mesos, el “gobierno de España”, va aprovar la llei de l’audiovisual, amb el suport de CIU, que a part de venir redactada per la patronal de les privades espanyoles i d’envair competències catalanes, apostava per eliminar la publicitat als mitjans públics espanyols. Aquest fet va fer saltar les alarmes als mitjans públics catalans, doncs tant PSC com CIU van donar recolzament a aquesta llei a Madrid. Des de la formació convergent ja van córrer a dir que l’eliminació de la publicitat no afectaria als mitjans catalans.

Han passat uns mesos, i les coses comencen a canviar. La flamant número dos d’Artur Mas a les llistes federatives, Joana Ortega, ha afirmat en una entrevista que s’ha “d’estudiar” l’eliminació de la publicitat de les ràdios públiques, ja que actualment hi ha una alternativa privada en català suficientment forta. Ortega doncs, obra la porta a que Catalunya Ràdio emeti sense publicitat i d’aquesta manera es canviï el sistema de fiançament mixt. No deixa de ser curiós que precisament sigui un partit conservador i pro-eliminació d’impostos qui propugni l’eliminació de la publicitat, fet que deixarà aquests mitjans a mercè de la partida pressupostària del govern, una partida que provindrà només dels impostos. I a veure perquè ens entenguem: uns mitjans punters com els que tenim només poden seguir sent capdavanters si tenen el fiançament adient. Sense diners no hi ha qualitat. Sense diners no hi ha valentia. Sense diners no hi ha lideratge. Així doncs, Ortega està a favor d’apujar els impostos per tal de mantenir el finançament dels mitjans públics? Pot ser creïble això en un partit que s’oposa a la reforma de l’impost de successions quan eximeix al 95% de la població i que aposta per eliminar-lo del tot?

Ortega diu que ja hi ha una alternativa de ràdio privada prou potent a Catalunya, i es dedueix per tant, que considera que si la pública rep publicitat comercial és deslleial perquè aquesta hauria d’anar a la ràdio privada. Seguint en aquest línia es poden extreure tres consideracions. Primera, que CiU ja està satisfeta amb una ràdio puntera en català, oblidant que el sistema de ràdios a Catalunya hi continua havent més ràdios en castellà que en català. Una i prou, i si pot ser privada millor. La segona, és que precisament aquesta privada potent és la ràdio del GrupoGodó. Un grup que curiosament fa de la genuflexió al líder d’Unió el seu esport polític preferit i reiterat dia rere dia. D’això sí que se’n diu cuidar les amistats. I la tercera és que uns mitjans que depenguin només de la partida que atorgui el govern de torn els fa dependents únicament de la voluntat del govern del moment. Si el govern hi vol destinar més diners doncs molt bé, però si n’hi vol destinar menys doncs també. En els últims anys s’ha avançat, si bé no tot el que hauria estat desitjable, a una desgovernamentalització dels mitjans públics. Davant les grans expectatives electorals uniovergents no seria descabellat pensar, com en tantes altres coses, amb una marxa endarrera en aquest àmbit.

La publicitat és bàsica per garantir uns mitjans públics suficients, plurals i líders. I proposar el contrari és fer un mal favor al país. Visca la publicitat!

10 d’agost del 2010

Carta Oberta a la Militància d'Esquerra Republicana de Catalunya Adherida a Esquerra Independentista


"La marca desaparèix, però les idees i els objectius segueixen intactes, perquè malgrat tot, cal seguir lluitant".
-------------

La Nació Catalana es troba en una cruïlla històrica: o assoleix l’Estat propi o es dilueix i s’empobreix a l’Estat espanyol. En aquest context clau per a l'esdevenidor de la nostra Nació és imprescindible una estratègia independentista clara i eficaç.

Segons el parer dels i les sotasignants, consellers i conselleres nacionals d’ERC i membres d’Esquerra Independentista, cal que el conjunt del catalanisme polític assumeixi la independència com a condició indispensable de cara a assolir i assegurar les aspiracions d’autogovern i reconeixement nacional del poble català. Cal, igualment, que el conjunt de l’esquerra catalana assumeixi que els seus ideals de justícia i igualtat només són assolibles en el marc d’una República Catalana independent. De la mateixa manera que cal una regeneració del funcionament intern de les organitzacions polítiques catalanes, que s’haurien de regir per criteris de participació, pluralitat, ètica i excel·lència. Sota aquestes premisses va néixer Esquerra Independentista, al si d’ERC.

Així mateix, els i les sotasignants ens refermem en la necessitat de disposar d'organitzacions fortes i implantades territorialment, amb un ideari definit i capacitat de treball, i que han demostrat ser capaces de perdurar en el temps, al llarg dels bons i dels mals moments. Tenim en compte que el procés cap a l'alliberament nacional i social avança amb pas ferm, i considerem que només amb organitzacions sòlides tindrem la capacitat d'estar a l'alçada del moment.

Durant el temps en què Esquerra Independentista ha existit com a actor polític intern d’ERC hem generat propostes i un full de ruta clar, seriós i pautat per a la independència. Un projecte de renovació d’ERC i del País, que s’ha carregat de raó amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i amb la multitudinària mobilització del 10 de juliol sota el lema Som una Nació. Nosaltres decidim.

La resposta espanyola a la Nació Catalana ha estat clara i forta. Per tant, nosaltres també hem de ser, més que mai, clars i forts.

Per tot això, els sotasignants, consellers i conselleres nacionals d’ERC i membres d’Esquerra Independentista, manifestem que:

PRIMER, refermem la nostra militància a Esquerra Republicana de Catalunya, casa comuna de l’independentisme d’esquerres.

SEGON, les idees i el projecte d’Esquerra Independentista tenen avui plena validesa i seguirem defensant-los de manera coordinada al si d’ERC. En aquest sentit, instem els adherits i adherides a Esquerra Independentista a continuar lluitant pels principis i objectius que van motivar la nostra aparició i a fer-ho a través dels canals de participació formal d’ERC.

TERCER, després d’un debat intern al si d’Esquerra Independentista i després de les baixes com a militants d’ERC de membres destacats, entenem que la dissolució d’Esquerra Independentista esdevé de facto, evitant una instrumentalització del patrimoni polític comú i obrint una nova etapa a Esquerra Republicana de Catalunya, de la qual tots nosaltres en volem ser partícips i treballar per a garantir un partit més fort, decidit i amb visió de futur.

QUART, exigim respecte i reconeixement a la tasca que ha dut Esquerra Independentista fins avui així com als seus adherits.

El Pensament dels Tres Pals


L’efervescència política que ha viscut l’anomenat sector de l’independentisme durant els últims set anys i sobretot la seva línia ascendent pot fer semblar que l’aconsecussió de l’estació final que aquest propugna és a tocar. Independents al 6 de gener del 2011 com a regal de Reis.

Que l’independentisme ha crescut molt és una evidència que ni La Vanguardia pot amagar per més que vulgui. Però d’aquí a afirmar, com algú ha fet, que Catalunya pot ser independent l’any que ve hi ha un pas.

Convindria pel bé de tots plegats que el voler no ens fes perdre la raó. No conec ningú que es declari independentista que vulgui esperar a ser un estat lliure, però aquesta voluntat no és excloent en saber entendre que un procés d’alliberament nacional és complicat, llarg i complex. Qui no ho vulgui entendre juga més a favor dels que volen mantenir l’estabilitat actual que no dels que volen la llibertat. L’independentisme corre el risc de patir un estat d’infantilisme permanent, és a dir, voler allò que es vol ara. Immediatament. Sense espera, com aquell nen que vol un caramel i s’enfada, crida i plora davant dels pares perquè no li volen donar.

Que el procés sigui llarg, complex i complicat però no significa adormir el somni. No seurem al Consell de Ministres de la UE l’any que ve, i tampoc d’aquí a dos. Però això no vol dir que no hi seurem mai. Aquells que prediquen avui si però demà no i l’altre un no ho sé en relació a iniciar el camí cap a l’estat propi tampoc no és que aportin massa. La indefinició permanent només aporta complexes, desorientació i el dubte fonamentat de què es pensa realment. Anar per aquest camí només pot significar un foc d’encenalls. Flamarada de dos dies, aigua a dojo durant quatre anys.

Els del ja i els del potser sí potser no, són dos dels pals del pensament, un pensament que només podrà ser real, creïble i realitzar-se quan es prengui seriosament i es posin els passos a seguir per aconseguir-ho.

L’independentisme té tres vies, els impacients capaços de cremar el procés, els autoindefinits que depenen del dia diran que sí o que no, i els que són conscients de que aquesta partida és llarga i que caldrà esforç, treball i sacrificis per arribar-hi.

La suma de tots tres és el que ens farà aconseguir el somni, perquè totes tres vies són necessàries, però només s’hi arribarà sí els del tercer pal són prou forts i majoritaris dins el moviment.

7 d’agost del 2010

El Plaer de Perdre's


D’aquí uns dies començaré una setmana de desconnexió total. Llibres, sol, sofàs, bambes, bici substituiran mòbil, bloc i facebook. Una setmana per agafar forces per tot el que vindrà, que no serà poc. Uns dies de relax i tranquil·litat que permetin que no em perdi res del què ha de venir.

A mi però, no m’agrada perdre’m. O per ser més precís, no m’agrada perdre’m quan condueixo. Anar carretera amunt sense saber del cert sí aquest és el camí que he de seguir per arribar, tornar o el que sigui no m’agrada. Gens. Ni mica ni poc, gens. Descobrir que no tens el control de la teva direcció i que no es va per el lloc acordat i traçat produeix el sorgiment de tot de nervis i l’inici de l’arribada d’un estat poc susceptible a les bromes.

No m’agrada perdre’m conduint, però en canvi m’encanta perdre’m per ciutats, boscos o muntanyes. Saber-se al mig d’un tot gegantí és quelcom que m’esperona, tot i la cautela amb què sempre s’ha d’anar per els llocs. Descobrir, caminar, córrer…. Tot d’accions a fer i desenvolupar en tals circumstàncies. Sentir-se el descobridor del lloc, arribar fins el següent tomb del camí per poder veure si anem més o menys bé o per si podem establir posició. M’agrada. L’aventura de tornar al camí pensat és tot un repte, i arribar al mateix lloc sense passar per el trajecte pensat…

Però això tampoc és del tot així. Aquestes sensacions poden ser producte de l’adrenalina provocada per la situació límit en què un es troba. I segur, aquesta descripció serà la que es farà posteriorment, perquè els pensaments que a un li passen per el cap mentre està perdut són tots menys els que he escrit.

Amb tot, sí que existeix el plaer de perdre’s, o com a mínim hauria de ser així. Només cal que cadascú cerqui un lloc que li agradi i pensi què sentiria si s’hi hagués d’estar hores i hores donant voltes i més voltes. Genial, no? Imaginar perdre’s en una ciutat en la que mai s’ha estat, descobrir els seus carrers petits i estrets, trobant-se comerços antics que amaguen tot de peces antigues o aquella de sabors, espècies i aromes… o barrejant-se amb la gent sentir el seu parlar, les seves maneres de viure…O entrar en una gran llibreria i passar-se hores i hores triant llibres i llibres o potser tafanejar en la secció de llibres antics d’una petita llibreria que fa cantonada. Perdre’s…

I perdre’s també és el que acabo de fer. Perdre’m amb tot d’idees que sincerament no tenia res a veure amb el que volia escriure, però ves… és el plaer de perdre’s.


4 d’agost del 2010

Moviments Estivals a l'Espai Fairy


Quan tot convida a estirar-se a la sorra de la platja o a gaudir de la fresca en les innombrables terrasses que envaeixen els carrers i places de pobles i viles, aquest estiu hi ha tot de gent neguitosa i que de manera frenètica estan movent-se.
Quan fa unes dues setmanes del naixement de Solidaritat Catalana i tan sols una de la marxa d’Uriel Bertran i de López Tena dels seus partits, fet que va confirmar que aquesta iniciativa liderada per Laporta es presentaria a les eleccions de la tardor, sembla que tot el moviment independentista que viu, còmodament, en l’extraparlamentarisme s’ha revolucionat i ha enfollit d’una manera que fa difícil de predir com acabarà.

Amb l’aparició de Solidaritat Catalana, qui queda absolutament descol·locat és Reagrupament. RCat, que havia fet del mot “independència” el seu eix central per encarar les pròximes eleccions i que havia dipositat totes les seves esperances en el fet que l’exPresident del Barça, Joan Laporta, optés per reagrupar-se, s’ha trobat amb què precisament és Laporta un dels tres impulsors d’aquesta nova oferta “netament” independentista. D’aquest estat d’atordiment i indefinició es poden entendre les reaccions de la base reagrupada que ha interpretat com una OPA en el millor dels casos i en els pitjors d’una usurpació per part de SC del seu potencial espai electoral, i que conseqüentment ha reaccionat amb certa ira.

Però Reagrupament i Solidaritat no són els únics que malden per ocupar aquest potencial espai de l’independentisme “net”. També hi ha tots els grupuscles que volten entorn de la Conferència Nacional del Sobiranisme i de Suma Independència. Crida per la Terra, els dísculs de la Cup, Força Catalunya o el PRC també pretenen ocupar aquest espai fairy.
És a dir, tres opcions per ocupar un espai electoral centrat ens els que volen la independència per ahir.

Tots ells saben però, que si van en tres candidatures separades poc rendiment trauran de l’operació. La unitat però sempre és cara i més quant cadascun dels grups existents està liderat per una patum que es creu l’elegida per llegir la declaració d’independència al balcó del Palau de la Generalitat. La composició de les llistes, sí allò que tothom criticava tant quan estaven en els seus antics partits, apareix com el gran obstacle, una pedra que s’haurà de salvar si realment es vol la unitat. Perquè sinó, l’altra opció són tres ofertes que es fan d’alternativa a elles mateixes aconseguint un ridícul de dimensions esclatants.

Els vaivens de totes les partícules de l’espai fairy demostra que l’estiu serà llarg, i que hi haurà qui en comptes d’aprofitar els dies d’estiu per carregar piles, oxigenar-se, llegir o descansar, farà allò que tan dolent semblava fa un temps: pactar llistes, llocs, càrrecs i posicions. I sort que només són fairy.