19 de setembre del 2010

Personatge de la setmana: José Antonio Labordeta


Encara recordo quan en un Telenotícies durant una crònica d’un ple al congrés dels Diputats van destacar la intervenció d’un diputat, que cansat de les burles i els insults del grup popular, els va engaltar un sonor i sentit “a la mierda”. Ho recordo perquè em va sobtar, ja que sí bé són habituals els debats pujats de to al Congrés, aquella frase sonava amb més força que la resta. Deia la crònica que ho havia dit un diputat del grup mixt i que era de la Chunta Aragonesista, un partit que fins aquell moment desconeixia que existís.

Aquell diputat era José Antonio Labordeta. Labordeta avui a la 1:00h de la nit ha mort. És una autèntica llàstima. Labordeta, professor, escriptor, cantautor, poeta i polític és el que hauria de ser realment un polític o si més no la política. Labordeta és tot el contrari del polític professional, ell era apassionat, com demostra la frase “a la mierda”, era algú que tenia clares les seves idees i que sabia pel què lluitar. En aquella cèlebre intervenció no només va enviar a cert lloc als diputats populars, també els hi va deixar caure a sobre i pel boc gros la dignitat d’algú que ha lluitat contra la dictadura i contra el feixisme i que es veu increpat per els seus hereus. Labordeta representava aquella gent compromesa i que lluitava per portar a terme les seves idees amb l’interès de les idees per davant, lluny d’interessos econòmics foscos. Era algú que quan el senties per ràdio o per televisió hi paraves atenció, te’l creies. Perquè era ell, perquè transmetia el què deia, el que creia.

Des d’aquella crònica parlamentària que va fer TV3 que cada cop que sortia per televisió m’hi fixava i no podia evitar fer un cert somriure al sentir-lo defensar amb la seva vehemència i convicció les seves idees.

Fins sempre!

Canto a libertad

Habrá un día en que todos
Al levantar la vista
Veremos una tierra
Que ponga libertad (bis)

Hermano aquí mi mano
Será tuya mi frente
Y tu gesto de siempre
Caerá sin levantar
Huracanes de miedo
Ante la libertad

Haremos el camino
En un mismo trazado
Uniendo nuestros hombros
Para así levantar
A aquellos que cayeron
Gritando libertad

Sonarán las campanas
Desde los campanarios
Y los campos desiertos
Volverán a granar
Unas espigas altas
Dispuestas para el pan

Para un pan que en los siglos
Nunca fue repartido
Entre todos aquellos
Que hicieron lo posible
Para empujar la historia
Hacia la libertad

También será posible
Que esa hermosa mañana
Ni tú, ni yo, ni el otro
La lleguemos a ver
Pero habrá que empujarla
Para que pueda ser

Que sea como un viento
Que arranque los matojos
Surgiendo la verdad
Y limpie los caminos
De siglos de destrozos
Contra la libertad