26 de febrer del 2010

Vocació de Majoria


L’independentisme creix, això és una evidència. Però també ho és que actualment no és majoritari a la societat. Dir el contrari seria enganyar-se. Ara mateix davant l’ocàs de l’autonomisme i quan l’esperança d’un estat federal s’ha esvaït, costa d’entendre com és que l’independentisme encara no és majoria. De causes n’hi ha moltes i diverses, però una de les que més ha treballat per impedir-ho ha estat la pròpia la voluntat de ser minoria. L’independentisme competeix contra ell mateix en una espècia d’infantilisme purità per veure qui és més que l’altra. Greu error. La tàctica del jo més que tu, només porta a la marginació i a la minortizació. L’independentisme només podrà ser una alternativa viable i creïble quan es vegi com un projecte de suma. L’independentisme ha de tenir vocació de majoria, i per això és imprescindible que sumi i que pugui arribar a totes les capes de la societat.

El projecte és prou ample i divers perquè des de diferents visions ideològiques s’avanci cap a l’autodeterminació, però només serà possible si es vol ser “majoria”, si per contra ja ens està bé anar per el món proclamant que “la nostra visió” és la millor només es farà endarrerir i aturar el moviment.

Pels Països Catalans el més important és que avui hi hagi més independentistes que ahir ja siguin d’Esquerra, Reagrupament, Convergència, Cup, JERC… és igual, l’important és que tot i les diferències, que hi han de ser, es pugui arribar a ser majoria. I per això s’ha de superar l’infantilisme i passar a tenir vocació de majoria.


article publicat al 3 de Vuit

25 de febrer del 2010

Cicle "La Seguretat a Catalunya: El Debat, Exèrcit Català: sí o no?"


Avui en el marc del Cicle de Xerrades sobre la Seguretat a Catalunya se celebra un debat sobre si el futur Estat Català haurà o no de comptar amb un exèrcit propi. Per tal de debatre aquest tema intervindran en el debat Jaume Fernàndez i Miquel Escudé. El primer és membre del CEEC i el segon President de la sectorial de Defensa d’Esquerra.

La necessitat o no de tenir exèrcit sempre ha estat un tema tabú en el catalanisme, i sobretot per l’independentisme.
Històricament, durant i desprès del franquisme, defensar una posició militarista era concebut com un exabrupte, segurament per les anaologies que es feien al règim feixista que oprimia al país i també per la “gran” tasca dels Estats Units en diverses guerres que no van fer massa favor als que defensaven l’opció militarista per Catalunya. La defensa d’un exèrcit propi, ara i abans, és només defensat per una minoria, però no així la voluntat de comptar amb algun tipus de seguretat. I aquí és on l’independentisme entra en l’infantilisme. Voler i no voler.
Volem ser un estat, però no volem sistemes de seguretat. Volem independència però no volem ni Mossos ni exèrcit.

Sincerament, a nivell personal no sé tampoc què pensar, és a dir, per una banda el fet de comptar amb un exèrcit propi no és que m’emocioni massa vaja, ara bé, el que si que crec és que s’ha de comptar amb algun tipus d’estructura de seguretat. Però més enllà del què jo pugui pensar, crec que a nivell de país s’ha de reflexionar sobre aquest tema perquè ser estat vol dir ser Estat, per les coses bones i per les no tan bones. Podrem decidir la nostra política econòmica, sí, però també la nostra política de seguretat. I per poder fer-ho haurem de pensar i discutir què necessitem i com ho volem fer.

L’independentisme no ha de tenir por a debatre ni a plantejar diferents opcions per qualsevol política possible perquè si de debò ens creiem que un dia serem lliures bé haurem de tenir un full de ruta sobre el què i el com per l’endemà, i també per el mentrestant.

Eludir els debats només ho fan els covards, avui es té una bona oportunitat per plantejar i (re)pensar les pròpies opinions sobre un possible exèrcit en l’Estat Català.

23 de febrer del 2010

Sobre el Voler Ser


Tots els humans en tenen, tot ciutadà en pateix: tothom té algun vici. N’hi ha de saludables i n’hi ha que més aviat laminen el nostre equilibri espiritual. Des de fa uns anys un dels vicis que practico és el d’escoltar certes tertúlies ultres de les ràdios espanyoles, i la veritat, tot i que s’ha d’estar predisposat a esclafar la ràdio contra la paret quan tan sols fa dos segons que tota aquella parafernàlia de pseudoperiodistes comencen a parlar, normalment un acaba satisfet del què ha escoltat.


Aquesta setmana en una d’aquestes magnifiques tertúlies evangelitzadores s’estava discutint sobre la que ells anomenen “corrupció estructural” que es viu a Catalunya i ho lligaven en quant a la tolerància dels catalans envers aquesta corrupció. Deien que a Catalunya tothom roba i practica la corrupció, des del regidor d’urbanisme, al conseller i arribant a un pobre bomber. Precisament ha estat parlant d’aquest últim quan han dit la frase que sintetitza d’allò més bé el què és i significa el nacionalisme espanyol. Un dels tertuliants ha preguntat si el pobre bomber corrupte era català, i l’ideòleg de la teoria corruptiva del Principat ha dit que és igual sí el bomber és català o no, ja que tampoc ho és José Montilla.


Negar la catalanitat de Montilla és simptomàtic, sobretot perquè prové de gent de “l’origen” del President, és a dir, d’Espanya. Avui a Catalunya, a banda d’uns reductes marginals, ningú posa en dubte que Montilla és català, i si ho és, és perquè ell ho ha escollit. Negar aquesta evidència és negar que la Terra és rodona. El catalanisme ha esdevingut el motor central de la nostra societat perquè no ha demanat mai carnets d’origen, sinó que ha fet de la voluntat de ser el seu fet diferencial. Per ser català no cal deixar de sentir la nació d’origen. Aquest fet pot semblar simple i no pas massa important, però és determinant.


Ser espanyol implica que únicament es pot sentir la “patria del imperio donde nunca muere el sol”, i pobre d’aquell que intenti estimar una pàtria diferent a l’espanyola. Ser català és diferent, com marca el discurs independentista actual “per ser català no cal deixar de ser espanyol”. I és ben cert.


El fet de marcar amb ferro rogent la pertinença única i exclusiva a una nació és una de les diferències més notòries entre el catalanisme i l’espanyolisme i demostra una vegada més que el segon està impregnat d’un racisme exacerbat i xenòfob que és incapaç d’entendre que un ciutadà nascut a Iznájar de la molt espanyola Andalusia pugui ser actualment President de la Generalitat de Catalunya i afirmant, com fa, que Catalunya és una nació, que no hi ha discriminació del castellà al Principat o que la llei del cinema català és necessària. Que Montilla hagi decidit voluntàriament ser català, però sense deixar de ser espanyol, els torba i els deconcentra. Per ells o és A o B, però les dues coses és impossible, doncs bé, que s’ho facin mirar perquè aquest és el nucli central del país, un país que cada vegada està evolucionant més cap a aquesta identitat múltiple i encarada cap a l’exercici del dret a decidir.


La negativa que té la societat espanyola a entendre Catalunya és el que els portarà més d’hora que tard a mirar-se al mirall i comprovar que un dels seus braços ja no hi és.


21 de febrer del 2010

Personatge de la setmana: Pau Casals


Avui 22 de febrer s’ha celebrat l’acte central de campanya per les consultes sobre la independència que faran més de 75 municipis catalans el proper diumenge. L’acte s’ha realitzat a el Vendrell i sota l’empara d’un dels catalans més universals.

Pau Casals és sense por a equivocar-se un dels personatges que ha contribuït més a escampar la veu de Catalunya arreu del món. Pau Casals va ser una persona molt implicada durant els anys 30 amb el moviment catalanista i republicà, i desprès també. Durant el cruent exili que milers i milers de patriotes van haver de sofrir, Casals va continuar sent una persona compromesa amb els drets humans i nacionals.

Casals és d’aquelles poques persones que sense haver de fer estridències són capaces de transmetre el seu missatge, i ho dic en present perquè crec que és així, només cal tornar a veure vídeos de les seves interpretacions o sentir els seus discursos per quedar fixats en la seva figura. Ell era, és, capaç d’això.
Casals és la viva imatge de què en contra del què diuen alguns, és pot ser català i universal que es pot sentir la pàtria i ser del món.

Avui al Pavelló de la capital del Baix Penedès, la seva figura hi ha estat present i amb el seu “Cant dels Ocells” ha donat impuls i força a aquest poble seu que malda per alliberar-se. El 28 de Febrer, la segona onada.

"Aquest és l'honor més gran de la meva vida.
La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.
A més, jo sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l'ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m’hi va directament.
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "pau, pau, pau” i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l'ànima del meu poble, Catalunya."



20 de febrer del 2010

Dins la Unió Europea


Ahir es va presentar un informe dirigit per el professor de Dret Constitucional de la Universitat d’Stanfrod Antoni Abad que sota el títol de “Catalunya independent al si de la Unió Europea” aposta perquè en el moment en què el SÍ guanyi en un referèndum, Catalunya quedarà admesa de manera immediata al si de la Unió Europea.

Un dels arguments que més utilitzen els contraris a la independència és que en cas de consumar-se Catalunya quedaria fora d’Europa i n’hauria de negociar l’adhesió. En un món globalitzat i on Europa juga un paper fonamental és evident de què si la Catalunya independent quedés fora de la Unió Europea seria un fet que posaria molts impediments al nou estat i a la mateixa idea d’aconseguir-lo. A més, actualment no hi pot haver cap plantejament seriós d’emancipació nacional que no passi per ser presents a la Unió Europea, ja que defensar el contrari significa demanar el fracàs del moviment abans i tot de començar. La Unió Europea és l’element que ens permetrà ser independents, per tant, negar-la significa fracassar.

En l’estudi presentat ahir pel Cercle d’Estudis Sobirnaistes, es va fer referència a que l’amenaça d’una exclusió de Catalunya un cop lliure és falsa i que tan sols és utilitzada per intentar atemorir als catalans a l’hora d’abraçar l’independentisme com a horitzó i objectiu nacional.
L’estudi deixa clar que en base a la jurisprudència i al buit legal que hi ha actualment en l’àmbit de les secessions Catalunya i el territori restant d’Espanya formaran part directament de la UE, sobretot perquè ja en són part.

En el procés d’independència serà clau desactivar les trampes que els unionistes intentaran posar al camí, un d’ells és i serà la por a una no admissió a la Unió Europea. És llavors quan estudis com el del Cercle d’Estudis s’hauran de posar sobre la taula.

Cal estar preparats, perquè els unionistes tenen un estat al darrera i nosaltres, de moment, no.

18 de febrer del 2010

Maragall, entre la Guerra i l'Armistici


Maragall continua la seva particular creuada interna al PSC. Maragall però té una manera particular de les creuades, ja que durant el matí es dedica a fer la guerra, i a la nit a firmar l’armistici amb els capitans.

L’Ernest va començar la setmana passada amb la seva conferència al “Forum Europa” on va fer la ja mítica frase “Catalunya està fatigada de tripartits”. Maragall amb una conferència va posar en aire tot el govern, deixant-lo com un mort vivent. Maragall, és evident, va cometre un error de càlcul. Es pot fer crítica interna sobre les accions del PSC, però el que no pot fer és desestabilitzar el Govern quan aquest encara té vuit mesos per governar. Maragall però no va llençar el míssil sobre la línia de flotació del Govern d’Entesa, sinó cap al PSC.

El conseller d’Educació va començar doncs a reclamar un PSC diferent. A Maragall sempre se l’ha classificat al sector catalanista dels socialistes catalans al costat d’Antoni Castells, Joaquim Nadal o Montserrat Tura. Tots aquests dirigents alguna vegada o altra han sortit a l’esfera pública reivindicant un paper més “incisiu” del seu partit en l’àmbit nacional. Maragall però ha posat l’accelerador.

Ernest Maragall posa sobre la taula el debat del grup propi del PSC al Congrés dels Diputats, una proposta que podria identificar de manera clara a qui guanya les eleccions generals a Catalunya al Congrés dels Diputats. Maragall en una entrevista a Catalunya Ràdio ho ha exemplificat de manera clara: 'Ahir vam escoltar què passava al congrés. Però no vaig poder veure el meu representant; vaig veure José Luís Rodríguez Zapatero, que també hi és, però NO vaig veure el meu representant, el Dani Fernández. Vaig veure en Ridao, l'Herrera… però el meu Dani no hi era. I per què no hi pot ser?'. El PSC a Madrid no existeix.

Realment sap greu que encara avui dia hi hagi personatges que no s’hagin adonat de quin partit estan jugant. Que cada cert temps dirigents del PSC surtin a “reclamar” que és necessari per el seu partit tenir un grup parlamentari propi al Congrés, i que desprès de tants i tants anys no ho hagin aconseguit els hauria de fer reflexionar. Pot un projecte global no tenir veu al Congrés dels Diputats? Pot un plantejament integral de país prescindir de la defensa dels interessos dels ciutadans del seu país? Sincerament crec que no.

La bona gent que hi ha al PSC, que n’hi ha, hauria de reflexionar sobre aquest fet. Pot el PSC representar un projecte de país si renuncia voluntàriament a defensar els interessos de Catalunya amb veu pròpia a la cambra on es decideixen part de les qüestions que afecten al país? El PSC està abdicant de les seves responsabilitats amb Catalunya, i no sembla que estigui per la feina de posar-hi remei.

El problema de Maragall i del sector pro-grup propi és que ja s’han rendit. No pot ser que si es planteja un pols o una estratègia diferent a la direcció des d’una visió més catalana del PSC s’abaixin els braços en pocs dies. Si realment es creu que el PSC ha de tenir veu de PSC i no de PSOE doncs endavant i que es defensi i fins a les últimes conseqüències, sinó, les declaracions de Maragall no són més que un joc per distreure el personal.

17 de febrer del 2010

Llengua; Cultura; País


Fa una setmana a Vilafranca es va celebrar l’Assemblea d’Òmnium Cultural de l’Alt Penedès, on, entre altres punts, es va renovar part de la Junta amb l’entrada de quatre persones. Quatre joves que entrem a la Junta amb ganes per treballar i per fer coses pel país.

Actualment el nostre país viu moments complicats ja que depèn de com es desencadenin certs esdeveniments que estan pendents de resoldre’s el camí que seguirà el país serà un o altre. Entre tots haurem de ser capaços de decidir, de decidir quin país volem, i això s’haurà de fer enmig d’un ambient d’incertesa provocat per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

Seria però un error marcar la dificultat del moment tan sols amb “Madrid” o amb la sentència de l’Estatut. Hi ha món més enllà d’això. Els catalans tenim la possibilitat d’enfortir el país per nosaltres mateixos, fent país que es deia, fent xarxa. En una època de plena globalització és més necessari que mai enfortir la consciència de poble, de ser. En un món cada cop més global i igual, la diferència és el punt d’excel·lència, allò que ens fa diferents és el que ens obre les portes. Fer poble, fer llengua, fer cultura, fer país; aquests és l’objectiu. Enfortir allò que ens fa nació, allò que ens fa diferents –ni millors ni pitjors; simplement diferents- de la resta del món. El país és ampli i divers, però tots formem un sol poble, un poble que ha de continuar sent-ne un.

Per ser poble calen punts de trobada on crear sinèrgies i complicitats, llocs on tothom sigui còmplice d’una lluita, en resum: un punt d’encontre per poder treballar tots junts en defensa del país. I precisament, Òmnium és aquest punt de trobada, un espai on tothom que estimi el país hi té un lloc. Òmnium és un espai on federalistes, autonomistes i independentistes poden trobar-se i treballar junts per millorar el país. En definitiva, Òmnium és l’espai transversal i d’unió del catalanisme, i ara més que mai necessita ser fort i potent per fer front als temps que venen, que sens dubte, seran complicats.

article publicat a l'Extra

16 de febrer del 2010

La Santa Aliança contra la Democràcia


El laberint basc continua la seva particular caminada encarat a buscar noves vies per poder arribar a una situació de pau i llibertat. Des de fa cert temps, però sobretot des de què el Lehendakari “no” identitari Patxi Lópz va arribar a la presidència d’Euskadi, no han parat de sortir tot de consignes afirmant que el debat de l’esquerra abertzale és tan sols una cortina de fum per “enganyar” les institucions espanyoles per poder tornar-se a presentar en unes eleccions, concretament les municipals de l’any que ve.

Des dels sectors constitucionalistes –nom que s’han posat un cop considerat el terme nacionalcatolisime passat de moda- afirmen que perquè l’esquerra abertzale sigui present a les eleccions només pot fer una cosa: condemnar la violència; deslegitimar ETA i lluitar únicament per les vies democràtiques. Molt bé, el problema és no s’ho creuen ni ells. No s’ho creuen perquè ni que l’esquerra abertzale manifestés que rebutja la violència i que només lluitarà per aconseguir els seus –legítims- objectius per vies democràtiques i pacifiques, el poder del Regne d’Espanya faria cas de la declaració i seguiria insistint que les afirmacions dels abertzales són insuficients.

Precisament això és el que acaba de passar. L’esquerra abertzale ha fet públic el document que han elaborat les bases del moviment en què s’exposa clarament que es rebutja la violència tal i com s’afirma en el punt 3 de la decalració: “(el) Proceso Democrático que debe desarrollarse en ausencia total de violencia y sin injerencias, rigiéndose el diálogo y la negociación entre las fuerzas políticas”.
Però és clar, això per els no identitaris del PSOE i del PP no és suficient. De la mateixa manera que tampoc els sembla suficient quan el moviment aberzale afirma que: “Nos reiteramos en el compromiso con el uso de vías y medios exclusivamente políticos y democráticos”.

Sembla mentida com poden el “gobierno vasco” i el “gobierno de España” i els diferents partits constitucionalistes espanyols obviar una declaració tan important, una declaració que obra un camí –sense retorn?- de l’esquerra abertzale per tal d’actuar únicament per mitjans democràtics, i ergo, rebutjant la violència.

No sembla doncs que la posició dels executius de López i Zapatero sobre el document abertzale vagin en la direcció de voler resoldre el problema basc, sinó tot al contrari, sembla com si ja els estès bé que ETA continués existint i l’esquerra abertzale il·legalitzada. Potser perquè d’aquesta manera poden mantenir la mordassa a la societat basca i legitimar la santa aliança amb el PP.

Això sí, com sempre, els dolents i els antidemòcrates són els altres.


14 de febrer del 2010

Personatge de la setmana: Nelson Mandela


Hi ha persones que gràcies a les accions que duen a terme esdevenen herois, mites. Gent que sap connectar amb el ciutadà perquè junts defensen una mateixa causa, i a més, aquesta defensa és duta a partir d’una dignitat i d’una ètica incontestable. Hi ha persones que saben cedir per guanyar, i precisament és aquest fet el que els fa grans.

A Catalunya tenim alguns herois i mites que s’han guanyat aquesta qualificació per la seva tasca, per exemple Jaume I el pare de la nació; el General Moragues o el President Macià. Aquest últim a més, és conegut com l’Avi. Al món, però, hi ha un altre President que també és conegut d’aquesta manera: Nelson Mandela.

Aquesta setmana s’ha commemorat el 20é aniversari de l’alliberament de la presó del líder del Congrés Nacional Africà, fet transcendental per poder arribar a la pacificació de Sud-àfrica, a la democratització i a reconciliació nacional. Mandela va posar fi a un règim totalitari, racista i xenòfob que dirigit per unes èlits blanques del tot minoritàries al país, vexava, reprimia i oprimia a la gran majoria negra del país. La fi del sistema dictatorial però no es va fer a partir de la venjança ni la rancúnia, sinó a partir de la voluntat d’arribar a un pacte. Si no hi hagués hagut la voluntat del President de Klerck, Mandela no hagués sortit de la presó, i si Mandela no hagués actuat de la manera que ho va fer, Sudáfrica difícilment hagués pogut avançar en un procés democratitzador i integrador.

Mandela va ser el primer President post-aparheid, el President de tot Sudáfrica, una tasca que en cap cas es podria considerar com a senzilla, tal i com es demostra en el llibre “El Factor Humà”.

Mandela és un símbol, no només per els ciutadans del país africà, sinó per els de tot el món.


"He luchado contra la dominación de los blancos y contra la dominación de los negros. He deseado una democracia ideal y una sociedad libre en que todas las personas vivan en armonía y con iguales oportunidades. Es un ideal con el cual quiero vivir y lograr. Pero si fuese necesario, también sería un ideal por el cual estoy dispuesto a morir".

Nelson Mandela

13 de febrer del 2010

El Clam


Diuen que a la societat catalana hi ha un “clam” per demanar avançar eleccions. Diuen que en la situació actual cal que ens mengem vuit mesos de legislatura per avançar els comicis. Diuen que no podem esperar més.

Felip Puig, aquell que va dir que expulsarien l’alcalde d’Ascó i que desprès va dir que ell hagués fet el mateix que l’alcalde, s’ha passat els últims dies remarcant una vegada i una altra que el que cal és avançar les eleccions, perquè “hi ha un clam”. Tanta pressa tenen? Tant els costa esperar? Set anys són massa? Doncs tranquil·litat, el que hagi de passar ja passarà.
És cert que CiU va per davant en totes les enquestes, i que la percepció ciutadana és clara, tothom veu que Artur Mas serà el pròxim President. Molt bé, pot ser, però encara falten vuit mesos perquè aquest “pot ser” passi.

Les presses de CiU, dites per la boca del seu número dos, demostren una urgència i una ansietat malaltissa per poder tornar al lloc d’on, com Marta Ferrussola va dir, “els havien robat” l’any 2003.

Però més enllà d’aquesta pressa indissimulada que CiU demostra, un altre element que els porta a insistir tant en l’avançament electoral, és la d’impedir que el Govern acabi d’aprovar les seves lleis estrella. CiU de cap manera pot permetre que just al final de la legislatura s’aprovi, per exemple, la Llei de Vegueries quan ells en 23 anys van ser incapaços de plantejar una divisió territorial i d’aplicar un model català propi. No pot ser que “aquests que no saben governar” facin el que “els de sempre” no van poder fer en un quart de segle i amb tres majories absolutes. Tampoc pot ser que el Govern “i d’aquests d’Esquerra” aprovin la Llei del Cinema, una llei que aposta per fer del català una llengua normal en aquest sector. No pot ser i per això surt el Pujol Jr. a dir pestes de la llei perquè “imposa el català”. Sona molt Camacho, no? I clar, tampoc es pot donar suport a la Llei de Consultes perquè si el gran argument de CiU durant els últims set anys ha estat que Esquerra és més espanyola que el Vidal-Quadras, no es pot deixar que ara aprovin la llei que permetrà fer referèndums!

CiU en comptes de vetllar pels interessos del país donant suport a les Vegueries, al cinema, al català, a les consultes i al dret a decidir, prefereix votar en contra a aquestes lleis per simple interès particular, tactisista i electoralista. CiU demostra una vegada més, com ja va fer amb l’estatut, que l’únic que li interessa és tornar a La Generalitat al preu que sigui i com sigui.

Ah però és clar, hi ha un clam per avançar les eleccions, me’n oblidava.

12 de febrer del 2010

Llei Electoral: Sense Acord


“Carpeta tancada, però sense resoldre”. Així es podria resumir la situació en relació a la ponència del Parlament que havia de redactar la nova llei electoral de Catalunya, desprès de què els diferents partits hagin acordat liquidar-la davant la impossibilitat de poder arribar a un acord.

Que s’hagi arribat a aquesta situació és sincerament trist. No hi ha altra paraula. Els partits han malbaratat una oportunitat per tal de posar alguna eina per frenar el desencís crònic que pateix la societat catalana envers la política. Els partit tenien l’opció perfecte per introduir nous canvis, per apropar els diputats al territori, per empetitir les circumscripcions, per limitar el finançament en les campanyes, per potenciar la participació de la població…. En resum, que tenien l’oportunitat de fer un pas endavant important i no l’han fet.

El motiu que ha portat el final de la ponència, ha estat, com no, el repartiment d’escons a partir de diferents sistemes electorals. Uns defensaven allò tan progre i tan injust de “un ciutadà, un vot”. I dic injust perquè en cas d’aplicar aquest sistema es deixaria a la invisibilitat absoluta més de tres quartes parts del país, ja que només comptaria la província de Barcelona. Per què fer campanya a Lleida o als Pirineus si total hi voten quatres gats? No, això és totalment injust per més progre que soni.
Un altre sistema és el de potenciar les comarques com a circumscripció electoral dotant-les d’un diputat a cadascuna d’elles. Fantàstic! Visca els sistemes majoritaris! El sistema que proposava CiU intentava imposar a Catalunya un sistema majoritari i clarament pensat per ser bipartidista, un sistema a “la restauració”. CiU va proposar un sistema en què en base a les eleccions del 2006 aconseguiria 72diputats!!! Increïble!

El problema de la llei electoral és que es proposi el sistema que es proposi els partits sempre trauran la calculadora per poder projectar quants diputats aconseguiran, i així és impossible arribar a consensos.

És una llàstima que tenint un estudi elaborat per prestigiosos politòlegs, que va ser encarregat per la Conselleria de Governació, no hagi sigut aquest el punt de partida en la negociació. Segur que el sistema que proposava l’informe no satisfaria a la majoria de partits, segur, però en tot cas era un informe independent i pensat simplement per servir al país. Una visió de la qual els diputats catalans han prescindit totalment. Una llàstima.

11 de febrer del 2010

Fatigat


També estic fatigat. Fatigat i molt fatigat. Segurament no de la manera que diu l’honorable Conseller Maragall, de tripartits, però tot i així estic fatigat. Ahir el conseller d’educació va sorprendre a tothom –adn familiar- amb unes declaracions en què afirmava que Catalunya està fatigada de tripartits, governs inestables i s’aventurava a predir que la suma dels tres partits que donen suport actualment al govern, no arribaria als 69 que marca la majoria parlamentària, és a dir, que la ciutadania donaria carbasses a la formula del Pacte d’Entesa. Una bona valoració de les enquestes que s’han publicat.

Deia que comparteixo la fatiga que anuncia Maragall, sí, i aquesta és producte de situacions que costen d’entendre. A veure. El Parlament començarà, per via d’urgència, la discussió sobre la llei catalana de cinema. Doncs bé, llegint avui la premsa es descobreix que CiU hi presentarà esmenes perquè diu “s’ha de potenciar la seducció i no la imposició”, és a dir, que intentarà rebaixar les sancions d’aquells que se saltin la llei, i a més, cal recordar que el portaveu parlamentari de CiU –Pujol fill- va afirmar que considerava massa elevat la xifra del 50% de cinema en català. Estic fatigat de tant provincianisme.
Però no només cal mirar als de sempre, el PSC ara es despenja i també diu que presentarà esmenes. Carai, però que no formen part del govern? Però que no han votat a favor d’aquest projecte de llei al Govern? El PSC, lamentablement, sembla que seguirà el camí que va fer amb l’Estatut: votar-lo primer, i desprès farcir-lo d’esmenes. Sí, estic fatigat de que sempre es posi aigua al vi.

Un altre projecte que s’està negociant al Parlament i que entrarà al Ple del mes de març, és el de la Llei de Consultes. Aquesta és la llei que permetrà a Catalunya aplicar el dret a decidir i poder avançar en la democràcia i, també, en el camí cap a l’exercici de l’autodeterminació. Dimarts Artur Mas afirmava davant de 250 estudiants a la Pompeu que vol començar a aplicar el dret a decidir per exemple amb un referèndum sobre el concert econòmic. Molt bé, però llavors com explica el per què votaran en contra de la llei? Sí, estic fatigat de tanta incongruència.

El pròxim 18 de juny farà quatre anys que els catalans vam votar en el referèndum de l’estatut de La Moncloa, i farà quatre anys que el PP va portar el text al Tribunal Constitucional tirotejant-lo amb un immens recurs d’inconstitucionalitat. Fa quatre anys que s’espera que el TC dicti sentència. Per bé o per mal, però que dicti sentència. Quatre anys esperant, quatre anys discutint, quatre anys pensant en plans B, quatre anys d’incertesa. Sí, estic fatigat de tanta incompetència espanyola.

Laporta, Carretero, Esquerra…. L’àmbit independentista no acaba de formalitzar una opció clara, creïble i coherent, i a més ha entrat en un espiral d’autominorització en petits grupets que lluiten per qui és més pur i net. La lluita per la independència requereix seriositat i no pas demagògia barata, populisme i indefinicions. El que cal són projectes complerts, que contemplin el “mentrestant” i no només en l’última etapa. L’infantilisme i el personalisme estan sent els enemics més letals per el moviment, i no sembla que ho anem resolent. Sí, fatigat de tanta irresponsabilitat.

En resum, la fatiga és amplia i formada per moltes causes i tots plegats en devem tenir la culpa.


10 de febrer del 2010

Cicle "La Seguretat a Catalunya: Els Mossos, la seguretat avui"


Demà se celebra la segona xerrada del Cicle “La Seguretat a Catalunya” que organitza les JERC, i ho farà amb una conferència sobre els Mossos d’Esquarda. La xerrada a més a més serà duta a terme per l’impulsor del cos de policia català, Miquel Sellarès.
L’any passat va publicar un llibre sobre la història dels Mossos, avui per recordar i preparar-se per la xerrada de demà, el reprodueixo altre cop.

“La història tendeix a posar cadascú al seu lloc, hi ha gent que passa la major part de la seva vida rebent atencions i condecoracions per la tasca que ha anat desenvolupant, però que passats els anys qui tan l’havia adorat s’adona que no era més que un farsant i que tot el que havia dut a terme no havia sigut res més que un tap cap a gestes majors. D’altres però és al revés, hi ha gent que tot i el gran servei a la comunitat que donen no reben en absolut els elogis que la seva tasca mereix, és més, sovint reben patacades i menyspreu per aquells que voldrien els farsants del tap.

Un d’aquests últims, un d’aquests a qui segurament no s’ha sigut just, és Miquel Sellarès. Sellarès va ser la persona que més va creure en la Policia Nacional de Catalunya i va ser qui va remoure cel i terra per poder-la tenir. Sellarès ha explicat en un llibre tota la història que va portar a la creació dels Mossos i al seu desplegament.

El llibre "Un Pas Endavant. La història dels Mossos que mai no s’havia explicat" tracta precisament dels camins que s’han hagut de caminar perquè 25 anys desprès de la primera promoció, els Mossos ocupin tot el territori del Principat.
Sellarès explica que el que és evident, el desenvolupament dels Mossos no ha sigut un camí de roses, ni molt menys.
Primerament es va haver de fer front a una classe política catalana totalment acomplexada, acomplexada per por de parlar de "policia catalana" i acomplexada també pel nul sentit d’estat que tenia. Ni Tarradellas ni desprès Pujol van entendre la importància de tenir un cos policial propi. Tarradellas, explica Sellarès, advocava perquè fos la Guàrdia Civil la que depengués de la Generalitat fent mostra de què la seva idea de Generalitat poc tenia a veure en construir una nació real. Pujol però tampoc ho acabava d’entendre, i no ho va entendre fins que es va fer absolutament imprescindible. Va haver de passar l’intent de cop d’estat al règim que s’iniciava a l’estat espanyol perquè certa classe política on el sentit d’estat (català) brillava per la seva absència entengués que potser si que era necessària una policia catalana. És així com es va posar fil a l’agulla a la creació de la policia.

Sí el primer obstacle havien estat els dirigents catalans acomplexats, com tants n’hi ha ara, la segona pedra no era menys pesada. Si fer entendre als "teus" que la policia era important, fer-ho entendre als "altres" resultava quasi quimèric. Però es van fer passos.
Sellarès va ser qui va iniciar el procés des de la Direcció General de Protecció Ciutadana, des d’on es va impulsar la creació dels Mossos. Tot i la feina feta, i tornant a mostrar la falta de sentit d’estat dels polítics catalans, Sellarès no va estar-se a la Direcció ni un any, ja que amb l’excusa d’unes declaracions, el President Pujol el va cessar.

Del llibre em quedo amb un seguit d’anècdotes que explica Sellarès. Diu que quan anava a les casernes de la Guàrdia Civil a Barcelona, Travessera i Via Laietana, hi feia un discurs d’agraïment pel suport que aquest cos va donar l’any 1936 a la Generalitat contra la sublevació feixista, explica que un dels seus col·laboradors va témer que no en sortirien vius.

Aquest és un llibre que mostra la història d’un somni, d’un somni que va haver de fer front a la incomprensió dels propis i a la bilis dels altres, però al cap i a la fi, aquesta és la història d’un somni d’èxits, una història d’èxits que haurà de fer justícia.”

Demà, més.


9 de febrer del 2010

El Burro, la Pastanaga i el Dret a Decidir


Si retallen l’estatut haurem de donar la paraula al poble. Aquesta frase sona bé, molt bé. S’ha dit avui a l’aula 40.008 de la Universitat Pompeu Fabra al Campus de la Ciutadella. I l’ha dit Artur Mas, des de fa unes setmanes candidat, per tercer cop, de Convergència i Unió a la Presidència de la Generalitat.

Si retallen l’estatut: dret a decidir i referèndum. Sona bé. Sona com si ho digues algú disposat a posar el país davant la disjuntiva que tard o d’hora haurà d’afrontar: o dependència o independència. Sona com si realment el país hagués fet un salt endavant en quan a consciència de la situació actual, sona gairebé com si –per fi- des del centre-dreta català s’hagués acceptat que l’experiment de l’Espanya de les autonomies és un fracàs i que no hi ha cap altra Espanya possible. Sí…. Dret a decidir, referèndum, donar la paraula al poble… sona bé…. Però, com sempre, sempre hi ha un però.

El però d’aquesta sonata sobiranista és que quan s’escolta la lletra, descobreixes que el que sona no és més que una d’aquelles composicions que ja s’han sentit durant molt de temps, una lletra que ja cansa. Ambigüitat i no trenquem res.
Mas diu que és partidari d’aplicar el dret a decidir sobre les qüestions que a hores d’ara ja generen amplis consensos nacionals com pot ser el concert econòmic o la gestió de ports i aeroports. Perfecte, i perquè no sobre si la Moraneta és o no és negra? O sobre si Barcelona és la capital de Catalunya? Aquestes preguntes també generen amplis consensos entre la població.

Aquest dret a decidir “light” és una fugida endavant per part de CiU per tal de no afrontar el debat real: independència sí o no.

Mas s’equivoca quan aposta només per afrontar referèndums guanyats de sortida, primerament perquè això pot portar al passotisme de la població; i en segon lloc perquè s’ha demostrat en altres processos d’alliberament que el suport a la independència augmenta de manera molt destacada a partir de què s’inicia el procés real.

Limitar el dret a decidir a qüestions on ja existeix un gran consens nacional, és simplement fer el joc de la canya i la pastanaga.

7 de febrer del 2010

Personatge de la setmana: Jordi Ausàs


Aquesta setmana uns dels focus mediàtics centrals ha estat l’aprovació per part del Govern de la Generalitat del projecte de llei sobre la reorganització territorial de Catalunya, un projecte que permetrà passar del model espanyol de les províncies a un nou model, català, de vegueries.

Aquest projecte és una iniciativa bàsica pel moviment catalanista ja que respon a una de les reivindicacions històriques del seu ADN. Amb la llei de Vegueries el catalanisme suma un triomf, un èxit. I això és inapel·lable. És per aquest motiu que sobten les crítiques absurdes de certs partits “catalanistes” quan diuen que com que hi ha crisi, ara la llei no toca. Quina diferència amb la primeria dels 80, quan tot i que l’atur superava el 20% el govern de CiU tirava endavant TVC. Abans tocava i ara no? Com és això? Serà potser perquè als 80 governaven ells i ara no? O potser és perquè tot i pretesos viratges pseudo-sobiranistes la CiU d’avui és menys ambiciosa que la de Pujol, Roca i Trias de Bes?

Alguns podran dir que la llei no és tal i com haguessin volgut. Sí, és evident, però cal tenir en compte una cosa molt important. En un govern de coalició s’han d’arribar a acords, i per arribar a acords s’ha de negociar. Al Govern ni PSC-PSOE ni ICV volien la llei de vegueries, i molt menys la vegueria Penedès. Doncs bé, desprès de negociar no només el Govern ha tirat endavant la llei de Vegueries, sinó que a més ha deixat la porta oberta de bat a bat a la vegueria Penedès. Que s’ha aprovat la llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona? Sí, això és la negociació.
Però el més important és que el Govern tira endavant la llei de Vegueries i que la del Penedès té exactament les mateixes opcions de ser-ne com, per exemple, la dels Pirineus-Aran.

I qui ha tirat aquesta llei endavant han estat dues persones d’Esquerra. Joan Puigcercós i Jordi Ausàs. Es podrà dir que el resultat final no ha escoltat el clam del Penedès a ser vegueria, es podrà dir i no s’enganyarà a ningú. Però el que no es podrà dir mai és que Esquerra s’hagi plegat davant de ningú. Esquerra ha aconseguit tirar endavant una llei de país, de nació, d’estat. Pensar com haurà de ser l’organització territorial del país és pensar en visió d’estat, i això és el que ha fet Esquerra des del Govern. Que s’hagués pogut fer diferent? Sempre es pot fer diferent, però això pertany al camp de la ciència ficció. El que compta avui és que el catalanisme ha complert un dels seus objectius, arrencar les províncies espanyoles i apostar per l’organització pròpia amb les vegueries.

És per aquest motiu que el personatge de la setmana d’avui és el conseller Jordi Ausàs, perquè tot i no complir amb la voluntat del Penedès ni de la gent d’Esquerra al territori, ha tirat endavant una llei de país. Una llei d’estat.

4 de febrer del 2010

L'Homenatge Més Merescut


Ahir vaig assistir a l’acte d’homenatge als represaliats per el Franquisme que es va celebrar a Vilafranca, on es va donar el reconeixement que es mereixen totes aquelles persones que durant la Guerra d’Espanya i en la posterior Dictadura van rebre represàlies per part del Règim Feixista espanyol.

En l’homenatge més d’una vegada es va repetir una frase: “Aquest acte arriba tard”. I tant. Que desprès de més de 30 anys de la mort del dictador fins ahir no s’hagués homenatjat i agraït a totes aquelles persones la seva lluita i el seu coratge no té perdó. Que s’hagi hagut d’esperar més de 30 anys en una teòrica democràcia per donar les gràcies i reivindicar les vides dels que van lluitar per la República, per la democràcia i per la Generalitat durant tants i tants anys no té nom. Potser és perquè, contràriament al corrent oficial, la transició no es va ser tant modèlica com algú s’entesta a fer creure.

Ahir es va fer un acte d’homenatge a unes generacions que va perdre els seus somnis per culpa de la Guerra i la dictadura. Ahir s’homenatjava als joves que van haver d’anar al front i no van tornar, als que tot i tornar és com si s’haguessin quedat enllà a les muntanyes o als que simplement van haver de refer una vida enterrant les seves il·lusions. Però també a aquells que prenent consciència de la lluita van escollir entrar a la clandestinitat i a una vida incerta en què no se sabia què passaria ni al cap d’una trista hora combatien la dictadura. Als que van sortir a manifestar-se i a córrer davant dels grisos o als que participaven en els partits il·legals i repartien propaganda antifeixista. I sobretot als que per el seu compromís amb les idees de democràcia i Catalunya van anar a la presó.
Tot ells ahir van rebre l’homenatge d’un poble que no vol oblidar, perquè ja diuen que qui oblida perd la identitat, i ahir a l’Auditori va quedar clar que Catalunya no vol oblidar.

L’acte arribava tard, sobretot per als molts que ja no hi eren. Però tanmateix, més val tard que mai, i ahir es va fer justícia amb una gent les quals la gran transició va intentar fer veure que no havien existit mai.

Cicle de Xerrades: La Seguretat a Catalunya


En motiu del dia del soldat català que es commemora cada any el 26 de gener, les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) organitzaran al llarg dels mesos de febrer i de març un cicle d’actes d’alt nivell compost de tres conferències i un debat, en el qual es tractarà el passat, el present i el futur de la seguretat nacional catalana. Totes elles es faran els dijous a les 20:00 h a l’Escorxador de Vilafranca i comptarà amb la presència de sis especialistes en diversos àmbits.

La primera xerrada, que tindrà lloc el 4 de febrer, vol ser un homenatge als soldats catalans que lluitaren a la guerra d’Espanya de 1936-1939. Els historiadors David Íñiguez i Francesc X. Hernàndez relataran la creació i les accions de la Columna Macià-Companys, creada pels voluntaris catalans per lluitar contra el feixisme i posar-se al costat de la democràcia i de la Generalitat de Catalunya. Ambdós són coautors del llibre homònim publicat l’any passat per la Fundació Josep Irla.

La segona, prevista per l’11 de febrer, analitzarà el cos dels Mossos d’Esquadra, els garants de la seguretat catalana avui en dia. No en va l’estatut actual (pendent encara dels tribunals espanyols) els atorga la plena competència en les matèries de seguretat ciutadana, ordre públic, policia administrativa, policia judicial, investigació criminal i protecció del medi ambient, àmbits en els quals ha assolit ja un grau d’especialització professional igual a qualsevol altra policia estatal europea. Aquesta conferència anirà a càrrec de Miquel Sellarès, el qual va ser director de Seguretat de la Generalitat i principal artífex de la creació del nou cos de Mossos d’Esquadra l’any 1983. L’any passat va escriure el llibre Un pas endavant en què relata les penes i glòries de la refundació del cos. Amb ell esbossarem els principals reptes que ha d’encarar la nostra policia ara que ja s’ha desplegat a tot Catalunya. Actualment presideix el Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC).

Pel 25 de febrer les JERC volen fer un debat obert sobre la necessitat dels estats sobirans de tenir o no unes forces armades pròpies. Miquel Escudé i Jaume Fernández miraran de respondre a la pregunta Haurem de tenir exèrcit propi? i posteriorment s’acceptaran les intervencions del públic assistent. Escudé és el president de la sectorial de Defensa i Seguretat d’ERC. Pel que fa a Fernández és historiador i també membre del CEEC.

Per últim, el dijous 11 de març, tindrà lloc l’última conferència titulada Sobirania, Seguretat i Defensa, en la qual l’especialista en defensa i forces armades Pol Molas explicarà com caldria actuar abans i després de la futura independència per tal de dotar-nos de les eines necessàries en aquests camps i encarar la seguretat nacional per les demandes del segle XXI. Molas és un col·laborador assidu del CEEC.

La diada del soldat català es va crear els anys setanta per celebrar la victòria el 1641 de les tropes catalanes sobre els exèrcits espanyols de Felip IV a la Batalla de Montjuïc, durant la Guerra dels Segadors (1640-1652), un dels diversos conflictes de la Guerra dels Trenta Anys a Europa. Durant aquella guerra, que a voltes tingué l’esperit d’una autèntica revolució social, Catalunya va utilitzar la seva sobirania com a estat independent per desentronitzar el rei espanyol i coronar com a rei el seu enemic francès. Posteriorment esdevindria una república fins que les batalles i la pesta delmaren el país i calgué acceptar de nou els Habsburg. Fou llavors quan Espanya i França van pactar la pau entre elles en el famós Tractat dels Pirineus de 1659, i mutilaren Catalunya en dues parts, quedant la Catalunya Nord en mans gal·les.

3 de febrer del 2010

Vegueria Penedès, Més a Prop


Ja tenim Llei de Vegueries. En la reunió del Consell Executiu del Govern de la Generalitat, es va aprovar la norma que permetrà la implementació de la nova divisió territorial a Catalunya, i no és poca cosa.
Des de què l’any 1833 el Govern espanyol ens imposés el seu model provincial fet des d’una òptica centralista, allunyada de la realitat territorial i pensada en espanyol, Catalunya ha arrossegat sempre aquesta càrrega que dividia el país de manera irracional.
Durant l’època daurada del segle XX amb la Generalitat republicana es va iniciar el procés per resoldre l’error provincial, però la Guerra d’Espanya, com tantes altres coses, ho va tirar a terra. No ha estat fins ara que Catalunya ha tirat endavant una llei pròpia per fer una divisió territorial que respongui als interessos del país.

Abans d’entrar a considerar el què de la Llei, una cosa. El Govern ha estat valent. Ha estat valent perquè tirar endavant una llei d’aquestes característiques no és senzill, i és evident, de què mai dels mai’s es podrà satisfer a tothom. Com així ha estat.

La llei contempla 7 Vegueries, i per qui sàpiga comptar, això vol dir que la del Penedès no hi és. Dir una altra cosa és mentir. Però dir que el Penedès no podrà ser mai Vegueria també és mentir.
El Penedès des de fa anys que ha lluitat, i lluita, per poder ser Vegueria, la vuitena vegueria. El Penedès a través de la plataforma formada per tal iniciativa, ha aconseguit que més del 90% dels ajuntaments del territori es mostrin a favor de constituir-se com a Vegueria. Ha aconseguit que totes les patronals, que els sindicats, que centenars d’associacions i que la majoria de partits polítics apostin clarament per la Vegueria Penedès. I s’han aconseguit èxits, com per exemple el de la creació de l’àmbit funcional territorial. Ara sembla però que des de certs partits i des de certes associacions es vegi tot perdut.

No hi estic d’acord. Crec que no tot està perdut, al contrari. Avui és més possible tenir vegueria Penedès que ahir. Avui tenim la llei de vegueries que tot i no contemplar la vuitena vegueria si que conté la manera de com crear-ne de noves mitjançant un procediment relativament senzill en el cas del Penedès. Per tenir Vegueria el que cal és que 2/3 parts dels municipis del territori que representin 2/3 parts de la població demanin la creació de la Vegueria. Pot fer-ho el Penedès això? Sí. Per tant, tenir Vegueria, amb l’aprovació de la llei, depèn dels penedesencs, i prou.
Fa uns dies va córrer la brama, iniciada per alguns amb interessos poc explicats, que per crear noves vegueries caldria l’aprovació dels territoris d’on formessin part, és a dir que per crear la del Penedès caldria que el Ple de les vegueries de Barcelona, Camp de Tarragona i Central votessin a favor. Mentida. Repeteixo, amb la llei la Vegueria Penedès depèn de si el territori vol Vegueria.

Algú podria dir: però si el territori ja ha dit que vol Vegueria! És veritat, però caldria no oblidar que el govern el formen tres partits i que d’aquests només un defensa la Vegueria del Penedès i no és precisament el majoritari. I a més a més cal tenir en compte un altre aspecte molt important. En aquesta legislatura no s’aprovaran les vegueries, sinó que l’aprovació es farà la pròxima legislatura amb una llei específica per cada una d’elles. El Penedès la pròxima legislatura podrà ser Vegueria.

La llei òbviament no és perfecte, no és la que des del Penedès es voldria. Clar, qualsevol llei que no inclogui la Vegueria Penedès no és la que es voldria. Però aquesta llei el que permet és que l’objectiu sigui possible, i per fer-ho possible l’únic que cal és que nosaltres vulguem. La llei permet no només que la lluita per la Vegueria no s’acabi, sinó que sigui més possible del què mai ha estat.