21 de novembre de 2010

Personatge de la setmana: José Antich


El director de La Vanguardia és des de sempre una persona que recull, en bona mesura, el sentir de les 100 famílies de Catalunya, aquelles que mouen els fils de tot sense que es noti. Els poders fàctics. Unes 100 famílies que últimament, durant els últims set anys per ser més precisos, han estat una mica enfadades. La Vanguardia com a bona portaveu d’aquesta elít destaca, potencia i margina tot allò possible perquè els interessos d’aquesta gent, altrament dit: els de sempre, aconsegueixin imposar-se i materialitzar-se.

La Vanguardia, des de sempre, ha estat el diari de referència del país. Un diari estrany en un país estrany, ja que difícilment es trobarà un país on el seu diari de capçalera sigui més dretà, conservador, monàrquic i espanyol que la majoria de la població, i de la majoria que el llegeix. Però ja se sap, Catalunya, com el futbol, és així. El diari, que per sort ja ha perdut l’epíleg de “Española” almenys al títol, sempre s’ha comportat correctament amb els governs de torn. Sempre. Que guanya el PSOE, posem un sociata a la direcció, que es forma l’aliança dretana, posem-ne un de conservador. I quan hi ha via la dictadura, doncs el mateix. Fantàstic. Equilibri i interessos, l’equació d’èxit de La Vanguardia. I és que per saber què pensa l’elít catalana, aquella que des de sempre ho ha estat, només cal llegir el diari del “Conde”, ara dirigit per José Antich, La Seu d’Urgell 1955.

“Els de sempre”, si es mira La Vanguardia dels últims set anys, sembla que no els ha agradat massa que les esquerres hagin “assaltat” el Palau de la Generalitat. Ho sembla perquè no han donat ni un segon de treva. A vegades, potser masses, era el mateix govern qui donava les oportunitats, però no és menys cert que la virulència amb la que el diari dels Godó ha atacat el govern de Catalunya ha estat, com diria aquell, espectaculà. De l’anècdota a la generalització, del detall a la humiliació, de la frase als consell de guerra. Així ha funcionat el diari. Lícit, totalment. Ara bé, sospitós, també. I més sospitós, si s’analitza la cobertura de les eleccions al Parlament.

Veient la cobertura electoral del diari, un pot arribar a la conclusió de què les eleccions ja han passat i que les enquestes s’han complert. Gran desplegament informatiu-opinador amb CiU i PSC, res a dir, ara bé, qui s’emporta la tercera posició en totes les edicions, no és el tercer partit de Catalunya, Esquerra, sinó el Partit Popular. Curiós. Curiós si es té en compte que per exemple els altres rotatius, tot i que tots tenen la seva pròpia manera d’interpretar els fets, tots donen una cobertura més o menys correcte a totes les formacions, sobretot el diari Publico. La Vanguardia però, dóna gran importància a Convergència, com no, al Partit Socialista, clar doncs és el segon partit, i al Partit Popular. Curiós.

Els desigs dels de sempre doncs sembla que són evidents, que Esquerra s’ensorri, que desaparegui, que no pugui condicionar l’agenda com ha fet en els últims set anys. Deixar via lliure perquè els de sempre puguin tornar a respirar tranquils. Tornar a la normalitat i tenir al govern algú que tan sols es preocupa de governar enlloc de transformar.

Cap comentari: