Rodalies i prioritats

Ahir altre cop el servei de Rodalies RENFE va tornar a "petar", centenars de viatjers van quedar atrapats en un tren durant hores i milers d'altres van partir retards com a conseqüència de l'averia i d'unes instal.lacions i d'unes infrastructures passades i antiquades. Això sense recordar el calvari de tot l'any 2007 en què l'excepció era el dia en què no hi havia averies. ZP va prometre a l'estiu un pla per tornar a posar les Rodalies de Barcelona en un lloc capdavanter en "modernització".

Si a les averies se li suma tot el "tinglado" que han muntat per l'AVE, "los socabones", el retard de l'arribada de l'alta velocitat, la Melani.... es que alguna cosa no funciona. Davant d'aquest panorama ZP va prometre a Duran, de manera frívola, que transferiria el servei de RENFE a la Generalitat a partir de l'1 de gener del 2008. Això si, de finançament per resoldre el problema res de res. Diversos partits, institucions i associacions van demanar 6000 milions d'euros per poder arreglar RENFE (quantitat que si no fossim víctimes del dèficit fiscal podriem fer front nosaltres mateixos). De moment d'aquests 6000 milions n'hem vist tants com punts va treure Remdios Amaya a Eurovisió. Zero. És clar! s'acosten eleccions i invertir, ni que sigui una mica, a Catalunya no aporta vots, més ben dit, treu vots a l'Espanya profunda.

Ara bé invertir a Madrid, a la capital del reino, produeix tot l'efecte contrari: vots. Així que ahir ZP, envoltat de tota la seva candidatura per Madrid, va anunciar que si guanya les eleccions invertirà 5000 milions d'euros per modernitzar les Rodalies de Madrid. Aquest pla consisteix en la construcció de 150 nous quilometres de via, una via que travessi la Comunidad de dalt a baix amb 20 estacions a la capital del Imperio. Aquest pla l'argumenten dient que es fa " porque pensamos en Madrid y en sus trabajadores y para vertebrar la Comunidad de norte a sur y de este a oeste". Dedueixo que els treballadors de l'àrea metropolitana li importen un pepino i que vertebrar Catalunya mitjançant vies de tren, dos del mateix. Aquest és el partit que diu que defensa els treballadors? Aquest és el partit que treballa per la gent? Sí, però només per "los trabajdores de España", per els de Catalunya no.

Això és una humiliació en tota regla, una burla, un cop de puny a la cara de tots els catalans, els que parlen català, els que parlen castellà, els que se senten només catalans i els que se senten només espanyols. Això ens inclou a tots. Inclou a Catalunya.

És intolerable que ZP inverteixi a Madrid el que no vol invertir a Catalunya tot i el caos i la necessitat que hi ha d'actuar. I mira, si es vol no parlem de territoris, parlem de persones, a les quals ZP, a Catalunya i pel simple fet de ser catalanes, condemna i els nega un futur millor.

Estat per fer Nació o Nació per fer Estat?

Des de diferents perspectives del catalanisme polític hi ha posicionaments contraposats en relació a la dicotomia sobre si primer va la construcció nacional o va primer la consecució de l'estat propi.

Podríem parlar molt sobre com voldríem que fos. Podríem dir que si s'és nació s'ha de ser Estat, però al dir-ho ens estaríem enganyant. A Europa hi ha moltes nacions que no en són d'estat. A Europa, ara, moltes d'aquestes nacions s'estan despertant i comencen a reclamar, democràticament, el seu dret a construir un estat propi com per exemple Escòcia, Flandes.... aquests països lluiten per constituir el seu propi color al mapa d'Europa.

Des de Catalunya aquest procés es mira des de formes diferents. D'una banda una part del catalanisme, advoca per seguir construint nació. Construir nació abans d'estat. Durant 27 anys s'ha seguit aquesta opció. Una opció que basada en el peix al cove tan sols ha estat capaç (tot i així cal treure's el barret) d'aconseguir unes quantes fites com podrien ser TV3 o els Mossos, bàsiques per la construcció de nació. Sense televisió pública pròpia i sense policia pròpia el procés cap a la construcció nacional és més complicat. Ara bé, aquest model, el de peix al cove, és el que ens ha donat dos Estatuts d'Autonomia el primer dels quals Espanya ni ens el va deixar d'acabar de desenvolupar i el segon és tan limitat que dos mesos desprès d'aprovar-lo ja va deixar clar que estava desfasat. Construir nació abans d'estat és molt bonic, ideal. Seria genial no haver de preocupar-se sobre si em de ser estat o no, si independentment de ser-ho poguéssim crear nació. Però això, igual que el federalisme, només pot succeir, i tenir èxit, en el conte d'Alicia al país de les Meravelles.

Per crear nació és necessari crear cohesió nacional, i aquesta va lligada a la cohesió social. No tindrem nació si no tenim país. I el país, el fer país, és fer hospitals, escoles, jutjats, carreteres, és tenir un aeroport intercontinental, és tenir un port capdavanter, és tenir unes pensions dignes, és oferir ajudes als joves.... i això s'aconsegueix amb recursos. I ara, Catalunya no té aquests recursos. Per més que ens esforcem a construir nació si no podem oferir un país no tindrem nació que valgui. Produïm molts recursos però degut a l'escandalós dèficit fiscal que patim, no podem invertir-los en benefici del país, de la gent.

Construir nació és necessari, sí, però no com a únic punt de lluita, perquè sense recursos no podrem fer-ho.

L'altre punt de vista és el que defensa la consecució d'un Estat propi abans de construir nació. La gran majoria de nacions s'han creat a partir de tenir estat. Era nació Estats Units abans de la independència? No, però ara segurament és la nació més important del món. Segurament hi haurà algú que dirà "per ser com Estats Units prefereixo no ser res", bé tot és respectable, però cal tenir clar que ningú decideix pels Estats Units sobre quina política econòmica ha de seguir, quines polítiques socials oferir o quina política exterior desenvolupar. A nosaltres ens ho dicten tot. Ens dicten el model de finançament, ens imposen els xecs, ens inclouen amb pactes Internacionals com el de les Açores, ens fan còmplices de guerres il·legals, ens neguen drets, ens neguen l'oficialitat de la llengua, ens retallen l'autonomia, ens espolien... A Escòcia on el debat sobre l'estat propi ha aflorat de manera molt important en els últims anys, es pregunten sinó els hi sortiria més a compte tenir un estat propi que no un Parlament regional que només pot decidir sobre si és fuma o no als llocs públics. El nostre Parlament no serveix ni per això. El nostre serveix per desenvolupar les lleis que pacten al Congrés dels Diputats i quatre competències més.

Construir nació és important, però no ens en sortirem si no tenim un estat al darrera que aguanti aquesta nació.

Primer estat o nació, aquesta és la qüestió.

Federalisme?

De petit tenia un somni. Somiava que les diferents nacions que configuren l'estat espanyol (España, Països Catalans, Euskal Herria i Galiza) podrien compartir un estat plurinacional i federal. Un estat on es respectessin les diferencies i pecularietats de cadasuna. Durant un temps aquest somni semblava que podia fer-se realitat, hi havia un nou govern a la Generalitat d'esquerres i catalanista, s'iniciava el procés per un nou Estatut d'Autonomia que proposava un model federal, a l'estat el nou govern socialista havia promès l'acceptació de l'Estatut... semblava. Però no. De cop el somni es va convertir en malson i aquell projecte d'estat plurinacional, la segona trancisió, es va encallar, va morir.

La idea del federalisme polític a l'estat espanyol avui només es pot defensar des d'una visió platònica. Dit d'una altra manera, només es pot defensar si es creu que es viu en el conte d'Alicia al país de les Meravelles. No. A la pràctica el federalisme no és aplicable a l'estat espanyol. Ho demostra el fet que cap dels dos grans partits de l'estat defensin un model federal com a organització territorial. Al contrari. Tant PP com PSOE defensen la homogenització de l'estat. El PP en diu "unidad de la pátria" i el PSOE " etapa de uniformación autonomica". Quina és la diferència? Cap.

Aquesta evidència, de què Espanya ja està inventada, porta a preguntar-se que com és que certs partits catalans propugnen el federalisme.

El PSC com a simple federació del PSOE, i per tant d'obediència estatal salvant algun acte de dignitat com el Pacte d'Entesa, no pot presentar un model d'estat gaire ambiciós. Ara bé, que ICV, que no té lligams estatals com el PSC, mantingui sostenint que la solució de l'encaix de Catalunya a Espanya és el federalisme té certa gràcia. Mentida. No en té. No en té perquè el camí per portar el federalisme és impossible, irrealitzable. El federalisme només es pot instaurar mitjançant la Reforma de la Constitució espanyola. Per reformar-la es necessita un procés molt llarg i complicat, cal: primer, que es presenti una iniciativa per reformar la Constitució; segon, unes eleccions constituents (suposant que surti una majoria federalista); tercer, les noves Corts pacten i aproven la reforma amb 2/3 parts dels diputats a favor (n'hi ha 350); quart, convocar un referèndum (suposant que surti que sí); cinquè, noves eleccions.

Bé només cal que mirem el primer punt, si tots els partits catalans es posessin d'acord sumarien menys de 50 diputats, en cas que fossin els suficients per presentar la iniciativa, aquesta tindria menys possibilitats de prosperar de què el Recreativo guanyi la Lliga. Cap. Crec que no vaig errat si crec que aquest procés, apart de ser una pèrdua de temps, està condemnat al fracàs.

És curiós, als independentistes sempre se'ls hi demana el com ho faran, un pla de com aconseguiran la independència. Ara bé, als federalistes, ningú els hi ha demanat mai que expliquin el seu "pla" per arribar a tenir un estat federal i plurinacional.

Queda clar que ni PP ni PSOE (els fets són els que són) volen el federalisme, els hi fa por. I bé, és clar que dos no es federen si un no vol, i Espanya no vol.

COMENCEM...

Doncs bé fa temps que diversos companys m'encoratjaven perquè fes el pas i passés a formar part de la blogosfera catalana.
Així doncs un cop decidit començo aquest bloc amb la intenció d'escriure tots els pensaments, idees i opinions que passegen pel meu cap donant voltes sense gaire sentit. Tota opinió mereix ser discutida, defensada o criticada perquè d'aquesta manera en podrem treure la part bona i la dolenta.
Els dogmes sense consistència o els que no es qüestionen amb el temps són condemnats al fracàs i a l'oblit. A tots ens correspon treballar per fer que les idees evolucionin, i amb tota la modèstia del món, intentarem aportar el nostre petit granet de sorra.

Bé avui començo un viatge, una experiència, en que espero que m'acompanyeu criticant i comentant conjuntament idees, pensaments, suggeriments i l'actualitat del país. Benvinguts!