Dues dates, dos móns. Cinc mesos, dues realitats. Un país. Un ridícul. Dissabte 10 de Juliol milers i milers de persones baixaven per els carrers de Barcelona omplint-los de banderes estelades i de crits de llibertat i de independència. Diumenge 28 de novembre les forces espanyolistes al Parlament són més fortes que les independentistes. Dues dates, dos móns. Un ridícul.
Catalunya avança cap a la paradoxa, cap a l’esquizofrènia. Passar de l’èxtasi independentista del 10 de juliol en la que va ser la mobilització més important de la història de Catalunya, a un Parlament on l’espanyolisme exterminador sigui més fort que l’independentisme, hauria de fer reflexionar. Ningú sap, certament, que passarà diumenge que ve, però si les enquestes encerten la tendència ens trobarem que quan l’independentisme és més fort en comptes de pujar, baixa. Paradoxes de la vida, però en tot cas seria una autèntica llàstima. Una autèntica llàstima que l’energia que va produir-se aquell dia a Barcelona quedi amagada i reduïda al Parlament. Una autèntica llàstima perquè en aquest país hi ha molta més gent que el vol lliure i independent que no pas sotmès i depenent d’Espanya.
Així doncs, no s’entendria que qui fos tercera força política fos l’espanyolisme que ha portat totes les lleis que ha pogut al Tribunal Constitucional. No s’entendria que PP i C’s tinguessin més suport que l’independentisme. Ja no només més escons que Esquerra, sinó de tot l’independentisme que es presenta al Parlament i que pot arribar a entrar a la cambra catalana.
Com a país, per molt contradictoris que podem arribar a ser, no ens podem permetre el luxe de què els que fan videojocs on es liquiden independentistes i immigrants determinin la direcció de Catalunya. No, això no.
Cal que el Parlament que surti del 28 de novembre sigui el més semblant possible al crit del 10 de juliol, i perquè això sigui així l’independentisme ha de treure els millors resultats. I això passa, encara que els hi pesi a alguns, perquè Esquerra aguanti i sigui decisiva. L’alternativa, crec, no és desitjable. Això és el que ens juguem el proper diumenge. Espanya o Catalunya. PP o Esquerra.
Catalunya avança cap a la paradoxa, cap a l’esquizofrènia. Passar de l’èxtasi independentista del 10 de juliol en la que va ser la mobilització més important de la història de Catalunya, a un Parlament on l’espanyolisme exterminador sigui més fort que l’independentisme, hauria de fer reflexionar. Ningú sap, certament, que passarà diumenge que ve, però si les enquestes encerten la tendència ens trobarem que quan l’independentisme és més fort en comptes de pujar, baixa. Paradoxes de la vida, però en tot cas seria una autèntica llàstima. Una autèntica llàstima que l’energia que va produir-se aquell dia a Barcelona quedi amagada i reduïda al Parlament. Una autèntica llàstima perquè en aquest país hi ha molta més gent que el vol lliure i independent que no pas sotmès i depenent d’Espanya.
Així doncs, no s’entendria que qui fos tercera força política fos l’espanyolisme que ha portat totes les lleis que ha pogut al Tribunal Constitucional. No s’entendria que PP i C’s tinguessin més suport que l’independentisme. Ja no només més escons que Esquerra, sinó de tot l’independentisme que es presenta al Parlament i que pot arribar a entrar a la cambra catalana.
Com a país, per molt contradictoris que podem arribar a ser, no ens podem permetre el luxe de què els que fan videojocs on es liquiden independentistes i immigrants determinin la direcció de Catalunya. No, això no.
Cal que el Parlament que surti del 28 de novembre sigui el més semblant possible al crit del 10 de juliol, i perquè això sigui així l’independentisme ha de treure els millors resultats. I això passa, encara que els hi pesi a alguns, perquè Esquerra aguanti i sigui decisiva. L’alternativa, crec, no és desitjable. Això és el que ens juguem el proper diumenge. Espanya o Catalunya. PP o Esquerra.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada