Ara Toca No

Avui a partir de les 15:00h els socis compromissaris del Barça podran decidir dues qüestions claus en el futur del club. Avui es decideix si s’aprova la publicitat a la samarreta de Qatar Foundation i si s’autoritza la Grada Jove ‘Fanàtics’.

Des de que a inicis d’aquest any el president Rosell va firmar el contracte amb Qatar Foundation ha corregut el missatge, que s’ha accentuat molt aquests últims dies, de que el Barça només podrà seguir sent gran si manté l’acord amb Qatar Foundation. Caram, aquesta sí que és bona! Ara el Barça dependrà d’un patrocini en particular. Si s’ha aconseguit aquest contracte, és que també se’n pot firmar un altre amb condicions favorables. Un dels arguments que la Junta Rosell està repetint des de que es va fer públic l’acord és que el Barça té la samarreta més cara del món del futbol, i per tant, seria una bogeria deixar-lo escapar. Un argument però que no és del tot cert perquè el Manchester United n’ha firmat un, també aquesta temporada, per valor superior. Entenc que renunciar a 30 milions per temporada, i amb la planificació pressupostària feta per aquest any, és una bona raó per votar a favor de Qatar, però aquí és on es xoca amb els valors del club. Sí, aquesta frase que encertadament sota la presidència de Joan Laporta es convertir-se en la síntesi del significat del club: “més que un club”. De la mateixa manera que era del tot reprovable un acord amb Pequin 2008 o amb Bet&Win, ara també ho és amb Qatar Foundation. Ser el Barça comporta responsabilitats que segurament, altres equips desconeixen i trobarien ridícules, però el Barça té un patrimoni que convindria preservar.

I l’altre gran tema de la jornada: la Grada Jove, una de les grans promeses de Sandro Rosell durant la campanya, és a dir, una de les poques coses que va dir. I com amb Qatar Fundation cal dir No a la grada jove. No perquè es consideri que el Camp Nou anima molt durant els partits, perquè realment a vegades caldria una mica més de soroll, sinó perquè el que és intolerable seria la tornada dels violents al Camp. Va costar molt que marxessin i deixessin l’status que havien aconseguit amb les èpoques del blanc i negre de la dinastia Nuñez i Gaspart. Va costar amenaces, un complot per apallissar al president Laporta... el Barça, en això també, ha exercit de capdavanter. Res a veure amb les complicitats de la majoria d’equips amb certs grups ultres com per exemple el Madrid de Florentino amb els Ultra Sur.

El Barça no és només una entitat que ha de gestionar un pressupost, el Barça també és una entitat que transmet uns valors i que s’ha convertit en un referent mundial a través dels seus èxits, cert, però també per una determinada manera de fer les coses i de representar uns valors universals.

publicat al 13alacarta.cat el 24 de setembre

El Que Vindrà

El passat dilluns milers i milers de persones van concentrar-se davant els ajuntaments del país per mostrar el seu suport a l’escola catalana i al model d’immersió lingüística que es veu amenaçat per diverses sentències judicials. Cal ser conscients però, que la sentència del TSJC és només un avís. La garrotada grossa encara no ha arribat. El PP va portar al Tribunal Constitucional la llei d’Educació catalana, i és en aquest recurs d’on pot venir el cop. Si toquen la LEC, toquen la llengua.

Alguns potser encara mantenen certa tendència a l’optimisme (que quan passa a ser crònica es converteix en bogeria) que el TC salvarà el model. Allà ells, però amb la propera majoria folgada que aconseguirà el PP el 20N serà el mateix govern qui li farà la feina. I clar, el monstre del PP espanta tant, que qualsevol cosa al seu costat sembla millor. Però desenganyem-nos. No hi ha possible alternativa. No n’hi ha quan en el fons els dos grans partits espanyols comparteixen els elements bàsics del què és Espanya. Tindran matisos, cert, però la base és la mateixa. La mateixa que continua deixant el català fora de la Unió Europea, la que no el deixa parlar al Congrés dels Diputats, la que ofega el corredor mediterrani o la mateixa que espolia els Països Catalans. Ho va dir Zapatero dimecres: “la idea de l’Espanya plural, és Espanya plural, però Espanya”.

Article publicat al 3 de vuit al 16 de setembre del 2011

Que l'Arbre No Ens Tapi El Bosc(h)

S’acosten temps moguts i qui no s’hi adapti, caurà. Els últims anys han estat estressants i sembla que la tendència no canviarà en els que vindran. En poc temps hem passat de viure en un oasi on res es movia a passar ràpidament pel Dragon Khan de l’elaboració l’Estatut i a patir la seva sentència intolerable. Però a més, hem vist com la societat del consumisme desenfrenat ha assistit a l’esfondrament del sistema econòmic i hem vist com els governs en comptes de reaccionar i canviar, han apostat per endurir les idees neoliberals que ens hi han portat, com per exemple limitar el deute amb la Constitució.

Durant aquest temps a més hem viscut mobilitzacions ciutadanes sense precedents, començant per l’il•lusionant 10J de l’any passat pel dret a decidir, les consultes i acabant pel moviment dels indignats que reclama reformes al sistema. Cal adaptar-se perquè el món d’ahir no és el món d’avui. Pretendre continuar com si res d’això hagués passat i creient que el camí prèviament recorregut ja és suficient seria el més gran dels errors.

Hem d’evitar que l’arbre ens pugui tapar el bosc(h) perquè si malgrat tot seguim amb propostes i solucions pensades ahir, els desafiaments d’avui s’escolaran i, sense pretendre-ho, estarem col•laborant a mantenir l’status quo.

Cal, doncs, fer de les crisis oportunitats i saber canviar per millorar.

article publicat al 3 de vuit al 2 de setembre del 2011

Demà Votaré a JRB

Demà votaré Alfred Bosch i amb ell l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira. I ho faré per diverses raons. Esquerra Republicana de Catalunya durant els últims deu anys ha estat qui ha tirat del carro ideològic del país. Ha estat capaç de generar debat, de proposar allò que uns anys abans semblava impossible i ha generalitzat l’independentisme. I això ha de continuar fent. Però alhora ha de ser capaç d’adaptar-se als nous temps, a una manera de fer política diferent a la partitocràcia clàssica de la qual el partit n’ha agafat els pitjors vicis. Per tant, cal obrir el partit a la gent, canviar la manera d’organització, i aprofitar tota aquella gent que vol col·laborar i ajudar al projecte.

Després de les derrotes, no hi ha altre terme, de les catalanes i municipals queda clar que hi ha un cicle que ha quedat superat. I per tant cal un canvi, una renovació. Segurament aquest canvi ja calia al 2008 però la militància va decidir que no tocava. Ara és imperatiu. Com a partit la imatge està cremada, no genera credibilitat ni confiança. I s’ubica encara com a crossa d’altres partits. Durant els 80 i 90 s’ubicava ERC com a crossa de CiU, i ara del PSC. ERC, com diu Junqueras, ha de ser ERC i definir-se i explicar-se a partir d’ERC i no a partir d’equidistàncies amb els altres.

I ara, per encarar el nou cicle calen noves cares. No comparteixo la idea de que cal fer foc nou a tot arreu, hi ha gent molt vàlida que mereix continuar, però sí que en les primeres línies cal una renovació. La política és injusta i potser en un altre escenari l’actual secretari general, Joan Ridao, podria continuar. Però no en aquest. La renovació és imperiosa i cal fer-la i fer-la bé. I perquè aquest fet s’esdevingui cal que arribi, per exemple, al cap de cartell per les eleccions espanyoles.

Dissabte votaré per la renovació, l'obertura i el canvi. Dissabte votaré per l'Oriol Junqueras, per la Marta Rovira i per l’Alfred Bosch.

24 Hores Espanyoles

Doncs sí, en vint-i-quatre hores n'hi ha prou i de sobres per comprnedre què és Espanya. Aquest és el temps suficient per fer-se una idea, per sobre però suficient, del que representa i vol representar l'Estat espanyol.

En tant sols vint-i-quatre hores Espanya ha canviat la seva -intocable- Constitució amb un clar sentit centralitzador, i un dels seus òrgans descentralitzats, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha donat dos mesos al Govern de la Generalitat perquè imposi el castellà a les aules catalanes. Recentralització i assimilació. Bingo!

La pluralitat espanyola brilla per la seva absència, ara ja ni es molesten a tenir entretinguts amb grandiloqüències als nacionalistes moderats de les perifèries, tal com passava en el procés de la transacció de règim. Abans encara perdien el temps intentant que tant PNV, però sobretot CIU se sumessin a pactes d'estat. Ara els hi és igual. Tiren pel dret.

La reforma de la Constitució és doblement negativa. Per una banda constitucionalitza un biaix dretà i liberal a la constitució limitant el dèficit, per tant consagra una política conservadora en l'àmbit econòmic. En aquest sentit resulta xocant, o no, l'actitud pèssima d'un PSOE que ja només viu del nom i la perversa i cínica posició d'un PSC que de ben segur ens tornarà a inflar el cap amb algun conte de fades a l'estil “si tu no hi vas ells tornen”. Però a més, la reforma és clarament recentralitzadora i ataca l'autogovern, ja de per si migrat, que té Catalunya en matèria financera. Realment doncs, l'acord PPSOE significa un pas enrere tant en la qüestió nacional com en la social. En aquest sentit és digne de reconènxier la gran tasca simòlica dels diputats independentistes i d'esquerres que han abandonat el Congrés dels Diputats abans de la votació. Si algú es continua preguntant, què cal anar a fer a Madrid, amb la resposta a aquesta reforma en té un exemple.

Però vint-i-quatre hores per la màquina represora espanyola donen per molt. No en tenien prou en escorxar l'autogovern i institucionalitzar el neolibrealisme que el TSJC ha 'ordenat' a la Generalitat que en el termini de dos mesos ha d'imposar el castellà a les escoles com a lleguna vehicular. Una decisió que va en contra de criteris acadèmics i que respon simplement a la voluntat assimiladora d'aquest nacionalisme espanyol exacerbat que encara no ha acceptat, i no ho farà mai, que la seva Espanya no existeix. Ens volen com una provincia més, com una Segovia amb castells i pa amb tomàquet. I saben que no ho serem. Per això ataquen la llengua perquè garanteix la cohesió social, perquè no marca distincions, perquè uneix.

Cal esperar que el Govern estarà a l'alçada de les circumstàncies i que respondrà com cal a les agressions d'aquestes vint-i-quatre hores en què ha quedat clar que Espanya és com és: nacionalista i anticatalana.

President Barrera

Avui que el país plora la mort d'un patriota i un gran lluitador contra el feixisme, reprodueixo un article que vaig escriure el 6 de novembre del 2008 sobre el discurs del President Barrera a l'acte de presentació de la FNEC a la Pomepu Fabra.

---

Amb B de Barrera

Avui a les 13:00 hores s’ha celebrat a la Universitat Pompeu Fabra l’acte de presentació d’un nou sindicat d’estudiants. Avui s’ha posat de nou en marxa l’històric FNEC, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya.

L’acte l’ha presentat la gran blocaire Lídia Pelejà i com a convidats quatre personatges que d’una manera o altra han passat pel sindicat; l’actual president, el penedesenc Sergi Rubió; el diputat de Convergència i Unió Francesc Homs; Elisenda Paluzie economista i que va ser a la direcció nacional de la FNEC; i el qui va ser President del Parlament de Catalunya i Fundador de la FNEC al 1932, Heribert Barrera.

Les intervencions dels ponents han estat el que se sol dir, correctes i han dit el que tocava dir en un acte com aquest, potser, o sense el potser, el que ha desentonat més ha sigut el diputat de CiUnió Quico Homs que més que parlar de la FNEC semblava que parlava de la Casa Gran del Catalanisme. Però bé, Homs apart, el discurs més espectacular d’avui ha estat el del President Barrera.

Aquest home, tot i els més de 90 anys que té, manté una clarividència brutal. Barrera continua sent Barrera, un home de conviccions fermes, conviccions nacionals a prova de bomba. Barrera sap que estem en guerra i sap qui són els enemics. Sap que amb ells poques coses podrem fer, i sap que no podem entrar en el seu joc. Barrera sap que tan PSOE com PP volen el mateix, que Catalunya deixi de ser Catalunya. Uns ho volen a “lo bèstia”, i els altres ho volen, tal i com ha dit Barrera, a la manera d’eutanàsia. Però en fi, que tots els camins porten a Roma que diuen.

Barrera, ha demostrat tenir el cap molt lúcid, i a més ha deixat bastant en evidencia certs polítics del país, en tenia un d’aquests al costat, que s’omplen la boca cada dia amb grans proclames nacionals i patriòtiques i desprès res de res.

Barrera és una llàstima que tingui ja 90 i pico anys, ja que persones com ell, en el lloc oportú, són necessàries per poder tirar el país cap a la llibertat.

Madrid, amb T

Una pregunta recorrent sembla que està tornant a fer acte de presència en el món independentista: s’ha d’anar a Madrid? I en cas que sí, a fer què? Per respondre la primera pregunta només cal tenir en compte dues consideracions: primera, lamentablement la major part de les competències i de les decisions que afecten a la població catalana es duen a terme a Madrid, per tant, qui vulgui estar a peu del canó i participant del que es fa, ha d’anar a Madrid. Segona, si realment es vol fer una majoria social per la independència cal arribar a tots els públics. Cal saber i tenir en compte que una gran part dels ciutadans del país té uns referents no catalans i per tant s’informen per canals no catalans. Ser a Madrid ofereix una tribuna pública que permet arribar a persones que sinó no tindrien la possibilitat d’escoltar el missatge independentista. Limitar-nos “als de la ceba” pot ser el més còmode i fàcil, però ens condemna a la marginalització i a la derrota permanent. Per tant, sí, cal anar a Madrid.

Per respondre la segona també cal considerar diferents factors. Primer, estem exhaurint una etapa històrica, una etapa, l’autonòmica, que està arribant al col•lapse. Amb els esdeveniments que ha comportat el procés de l’estatut, la sentència, el procés de consultes i el 10J, les formes i la praxi política ha de canviar. No es pot anar a Madrid vendre’s per una petita competència. Cal replantejar el paper de les forces catalanes al Congrés. En segon lloc, s’entreveu una majoria del Partit Popular, així és difícil pensar que un mercadeig de competències pugui resultar satisfactori. Caldrà respondre les agressions i les temptacions recentralitzadores, caldrà fermesa i no arronsar-se. I sobretot a Madrid s’hi ha d’anar sent el que som. Catalans. I hem d’actuar com a tals.

Així, la presència de l’independentisme a Madrid és essencial. No hi ha projecte que pretengui ser majoritari que renuncia a tribunes públiques per convèncer. No hi ha ideal que es pugui permetre el luxe de fer-se invisible a una part de la població que pretén representar. S’ha d’anar a Madrid a plantar-se i a generar discurs, a fer evidents les necessitats i les raons del perquè ens cal la independència. A Madrid, amb T.

El Tremolor de Cames

Som un país de pandareta. Un país que no es pren seriosament ni a ell mateix. Ens deixem la pell pregonant a trot i a dret que sí, que som una nació, que tenim una llengua, una cultura, uns símbols, una història i un dret civil propis i que són aquests elements els que ens fan ser col·lectiu i definir-nos com a nació diferenciada... però més enllà d’això, massa sovint, res més. Al contrari, som especialistes en desdibuixar-nos nosaltres sols.

Aquesta setmana s’ha disputat la Copa Catalunya de futbol, una competició que si s’ha de continuar jugant com fins ara, doncs la veritat potser seria millor que no es tornés a fer. Però aquest no és el tema. Just abans de que comencés el partit entre el baby Barça i l’Espanyol, com ha de ser, va sonar l’himne nacional. Bé, la veritat és que s’hauria de dir que va sonar una versió retallada de l’himne nacional, perquè per aquells que encara no ho sàpiguen o només hagin escoltat el que va sonar a Tarragona, l’himne té tres estrofes i al Nou Estadi només en van sonar dues.

Això en un país normal no passa. Algú s’imagina que en un partit de qualsevol esport als Estats Units, retallessin el seu himne? Algú s’imagina que es fes a França? A Alemanya? No, allà els símbols es prenen seriosament. Allà cap energumen de president de federació decidiria retallar una estrofa del seu himne. La raó que van donar els de la Federació Catalana pel fet d’haver retallat l’himne és que la Generalitat té dues versions de l’himne: la curta i la llarga, i que per assegurar que el partit començava quan havia de començar, van triar la curta. Pensar en una alternativa, com fer sortir els jugadors dos minuts abans per posar tot l’himne, segur que era massa complicat ja que requeria connectar dues neurones, fet que, tenint en compte els resultats, no acostumen a fer. Era més fàcil retallar l’himne.

No és acceptable que l’himne del país es retalli. El problema és que potser la retallada és producte perquè aquesta gent se sent incòmode amb la lletra de l’himne: “que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya”. Deu ser això, el tremolor de cames.

'Patria Querida'

Espanya és l’únic estat europeu, juntament amb Itàlia, que obliga als seus ciutadans a participar en les competicions esportives defensant la selecció estatal. No sé, tot i que sospito que sí, si aquesta obligació, sota pena de ser sancionat, pot haver ajudat a la ‘roja’ a conquerir els èxits que ha aconseguit durant els últims anys. Uns èxits que aquest estiu s’han estès a les categories inferiors de futbol on han guanyat els europeus sub 21 i sub 19. Precisament en la celebració del títol dels sub 19 va succeir un petit incident. Un jugador espanyol lluïa una bandera d’Astúries. En veure-ho, el seleccionador li va retirar adduint que “solo se puede llevar la española”.

Aquest gest és un exemple d’intolerància suprema, i més quan la bandera en qüestió ha estat passejada per Alonso i Villa en moltes ocasions. Però es clar, la ‘unidad de destino en lo universal’ només admet el pensament únic encara que portar la bandera asturiana sigui un símbol regional sense suspicàcies de ser ‘rojo-separatista’. Aquesta intolerància no és més que una conseqüència de l’anticatalanisme exacerbat que pateixen les espanyes i que qualsevol mostra de ‘desviament’ és sinònim de traïció als postulats de la ‘patria’. I és clar, tenen tota la raó, l’himne regional asturià comença amb ‘Asturias patria querida’. Que els portin al TC!

Article publicat a El 3 de Vuit