Demà Votaré a JRB

Demà votaré Alfred Bosch i amb ell l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira. I ho faré per diverses raons. Esquerra Republicana de Catalunya durant els últims deu anys ha estat qui ha tirat del carro ideològic del país. Ha estat capaç de generar debat, de proposar allò que uns anys abans semblava impossible i ha generalitzat l’independentisme. I això ha de continuar fent. Però alhora ha de ser capaç d’adaptar-se als nous temps, a una manera de fer política diferent a la partitocràcia clàssica de la qual el partit n’ha agafat els pitjors vicis. Per tant, cal obrir el partit a la gent, canviar la manera d’organització, i aprofitar tota aquella gent que vol col·laborar i ajudar al projecte.

Després de les derrotes, no hi ha altre terme, de les catalanes i municipals queda clar que hi ha un cicle que ha quedat superat. I per tant cal un canvi, una renovació. Segurament aquest canvi ja calia al 2008 però la militància va decidir que no tocava. Ara és imperatiu. Com a partit la imatge està cremada, no genera credibilitat ni confiança. I s’ubica encara com a crossa d’altres partits. Durant els 80 i 90 s’ubicava ERC com a crossa de CiU, i ara del PSC. ERC, com diu Junqueras, ha de ser ERC i definir-se i explicar-se a partir d’ERC i no a partir d’equidistàncies amb els altres.

I ara, per encarar el nou cicle calen noves cares. No comparteixo la idea de que cal fer foc nou a tot arreu, hi ha gent molt vàlida que mereix continuar, però sí que en les primeres línies cal una renovació. La política és injusta i potser en un altre escenari l’actual secretari general, Joan Ridao, podria continuar. Però no en aquest. La renovació és imperiosa i cal fer-la i fer-la bé. I perquè aquest fet s’esdevingui cal que arribi, per exemple, al cap de cartell per les eleccions espanyoles.

Dissabte votaré per la renovació, l'obertura i el canvi. Dissabte votaré per l'Oriol Junqueras, per la Marta Rovira i per l’Alfred Bosch.

24 Hores Espanyoles

Doncs sí, en vint-i-quatre hores n'hi ha prou i de sobres per comprnedre què és Espanya. Aquest és el temps suficient per fer-se una idea, per sobre però suficient, del que representa i vol representar l'Estat espanyol.

En tant sols vint-i-quatre hores Espanya ha canviat la seva -intocable- Constitució amb un clar sentit centralitzador, i un dels seus òrgans descentralitzats, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha donat dos mesos al Govern de la Generalitat perquè imposi el castellà a les aules catalanes. Recentralització i assimilació. Bingo!

La pluralitat espanyola brilla per la seva absència, ara ja ni es molesten a tenir entretinguts amb grandiloqüències als nacionalistes moderats de les perifèries, tal com passava en el procés de la transacció de règim. Abans encara perdien el temps intentant que tant PNV, però sobretot CIU se sumessin a pactes d'estat. Ara els hi és igual. Tiren pel dret.

La reforma de la Constitució és doblement negativa. Per una banda constitucionalitza un biaix dretà i liberal a la constitució limitant el dèficit, per tant consagra una política conservadora en l'àmbit econòmic. En aquest sentit resulta xocant, o no, l'actitud pèssima d'un PSOE que ja només viu del nom i la perversa i cínica posició d'un PSC que de ben segur ens tornarà a inflar el cap amb algun conte de fades a l'estil “si tu no hi vas ells tornen”. Però a més, la reforma és clarament recentralitzadora i ataca l'autogovern, ja de per si migrat, que té Catalunya en matèria financera. Realment doncs, l'acord PPSOE significa un pas enrere tant en la qüestió nacional com en la social. En aquest sentit és digne de reconènxier la gran tasca simòlica dels diputats independentistes i d'esquerres que han abandonat el Congrés dels Diputats abans de la votació. Si algú es continua preguntant, què cal anar a fer a Madrid, amb la resposta a aquesta reforma en té un exemple.

Però vint-i-quatre hores per la màquina represora espanyola donen per molt. No en tenien prou en escorxar l'autogovern i institucionalitzar el neolibrealisme que el TSJC ha 'ordenat' a la Generalitat que en el termini de dos mesos ha d'imposar el castellà a les escoles com a lleguna vehicular. Una decisió que va en contra de criteris acadèmics i que respon simplement a la voluntat assimiladora d'aquest nacionalisme espanyol exacerbat que encara no ha acceptat, i no ho farà mai, que la seva Espanya no existeix. Ens volen com una provincia més, com una Segovia amb castells i pa amb tomàquet. I saben que no ho serem. Per això ataquen la llengua perquè garanteix la cohesió social, perquè no marca distincions, perquè uneix.

Cal esperar que el Govern estarà a l'alçada de les circumstàncies i que respondrà com cal a les agressions d'aquestes vint-i-quatre hores en què ha quedat clar que Espanya és com és: nacionalista i anticatalana.

President Barrera

Avui que el país plora la mort d'un patriota i un gran lluitador contra el feixisme, reprodueixo un article que vaig escriure el 6 de novembre del 2008 sobre el discurs del President Barrera a l'acte de presentació de la FNEC a la Pomepu Fabra.

---

Amb B de Barrera

Avui a les 13:00 hores s’ha celebrat a la Universitat Pompeu Fabra l’acte de presentació d’un nou sindicat d’estudiants. Avui s’ha posat de nou en marxa l’històric FNEC, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya.

L’acte l’ha presentat la gran blocaire Lídia Pelejà i com a convidats quatre personatges que d’una manera o altra han passat pel sindicat; l’actual president, el penedesenc Sergi Rubió; el diputat de Convergència i Unió Francesc Homs; Elisenda Paluzie economista i que va ser a la direcció nacional de la FNEC; i el qui va ser President del Parlament de Catalunya i Fundador de la FNEC al 1932, Heribert Barrera.

Les intervencions dels ponents han estat el que se sol dir, correctes i han dit el que tocava dir en un acte com aquest, potser, o sense el potser, el que ha desentonat més ha sigut el diputat de CiUnió Quico Homs que més que parlar de la FNEC semblava que parlava de la Casa Gran del Catalanisme. Però bé, Homs apart, el discurs més espectacular d’avui ha estat el del President Barrera.

Aquest home, tot i els més de 90 anys que té, manté una clarividència brutal. Barrera continua sent Barrera, un home de conviccions fermes, conviccions nacionals a prova de bomba. Barrera sap que estem en guerra i sap qui són els enemics. Sap que amb ells poques coses podrem fer, i sap que no podem entrar en el seu joc. Barrera sap que tan PSOE com PP volen el mateix, que Catalunya deixi de ser Catalunya. Uns ho volen a “lo bèstia”, i els altres ho volen, tal i com ha dit Barrera, a la manera d’eutanàsia. Però en fi, que tots els camins porten a Roma que diuen.

Barrera, ha demostrat tenir el cap molt lúcid, i a més ha deixat bastant en evidencia certs polítics del país, en tenia un d’aquests al costat, que s’omplen la boca cada dia amb grans proclames nacionals i patriòtiques i desprès res de res.

Barrera és una llàstima que tingui ja 90 i pico anys, ja que persones com ell, en el lloc oportú, són necessàries per poder tirar el país cap a la llibertat.

Madrid, amb T

Una pregunta recorrent sembla que està tornant a fer acte de presència en el món independentista: s’ha d’anar a Madrid? I en cas que sí, a fer què? Per respondre la primera pregunta només cal tenir en compte dues consideracions: primera, lamentablement la major part de les competències i de les decisions que afecten a la població catalana es duen a terme a Madrid, per tant, qui vulgui estar a peu del canó i participant del que es fa, ha d’anar a Madrid. Segona, si realment es vol fer una majoria social per la independència cal arribar a tots els públics. Cal saber i tenir en compte que una gran part dels ciutadans del país té uns referents no catalans i per tant s’informen per canals no catalans. Ser a Madrid ofereix una tribuna pública que permet arribar a persones que sinó no tindrien la possibilitat d’escoltar el missatge independentista. Limitar-nos “als de la ceba” pot ser el més còmode i fàcil, però ens condemna a la marginalització i a la derrota permanent. Per tant, sí, cal anar a Madrid.

Per respondre la segona també cal considerar diferents factors. Primer, estem exhaurint una etapa històrica, una etapa, l’autonòmica, que està arribant al col•lapse. Amb els esdeveniments que ha comportat el procés de l’estatut, la sentència, el procés de consultes i el 10J, les formes i la praxi política ha de canviar. No es pot anar a Madrid vendre’s per una petita competència. Cal replantejar el paper de les forces catalanes al Congrés. En segon lloc, s’entreveu una majoria del Partit Popular, així és difícil pensar que un mercadeig de competències pugui resultar satisfactori. Caldrà respondre les agressions i les temptacions recentralitzadores, caldrà fermesa i no arronsar-se. I sobretot a Madrid s’hi ha d’anar sent el que som. Catalans. I hem d’actuar com a tals.

Així, la presència de l’independentisme a Madrid és essencial. No hi ha projecte que pretengui ser majoritari que renuncia a tribunes públiques per convèncer. No hi ha ideal que es pugui permetre el luxe de fer-se invisible a una part de la població que pretén representar. S’ha d’anar a Madrid a plantar-se i a generar discurs, a fer evidents les necessitats i les raons del perquè ens cal la independència. A Madrid, amb T.

El Tremolor de Cames

Som un país de pandareta. Un país que no es pren seriosament ni a ell mateix. Ens deixem la pell pregonant a trot i a dret que sí, que som una nació, que tenim una llengua, una cultura, uns símbols, una història i un dret civil propis i que són aquests elements els que ens fan ser col·lectiu i definir-nos com a nació diferenciada... però més enllà d’això, massa sovint, res més. Al contrari, som especialistes en desdibuixar-nos nosaltres sols.

Aquesta setmana s’ha disputat la Copa Catalunya de futbol, una competició que si s’ha de continuar jugant com fins ara, doncs la veritat potser seria millor que no es tornés a fer. Però aquest no és el tema. Just abans de que comencés el partit entre el baby Barça i l’Espanyol, com ha de ser, va sonar l’himne nacional. Bé, la veritat és que s’hauria de dir que va sonar una versió retallada de l’himne nacional, perquè per aquells que encara no ho sàpiguen o només hagin escoltat el que va sonar a Tarragona, l’himne té tres estrofes i al Nou Estadi només en van sonar dues.

Això en un país normal no passa. Algú s’imagina que en un partit de qualsevol esport als Estats Units, retallessin el seu himne? Algú s’imagina que es fes a França? A Alemanya? No, allà els símbols es prenen seriosament. Allà cap energumen de president de federació decidiria retallar una estrofa del seu himne. La raó que van donar els de la Federació Catalana pel fet d’haver retallat l’himne és que la Generalitat té dues versions de l’himne: la curta i la llarga, i que per assegurar que el partit començava quan havia de començar, van triar la curta. Pensar en una alternativa, com fer sortir els jugadors dos minuts abans per posar tot l’himne, segur que era massa complicat ja que requeria connectar dues neurones, fet que, tenint en compte els resultats, no acostumen a fer. Era més fàcil retallar l’himne.

No és acceptable que l’himne del país es retalli. El problema és que potser la retallada és producte perquè aquesta gent se sent incòmode amb la lletra de l’himne: “que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya”. Deu ser això, el tremolor de cames.

'Patria Querida'

Espanya és l’únic estat europeu, juntament amb Itàlia, que obliga als seus ciutadans a participar en les competicions esportives defensant la selecció estatal. No sé, tot i que sospito que sí, si aquesta obligació, sota pena de ser sancionat, pot haver ajudat a la ‘roja’ a conquerir els èxits que ha aconseguit durant els últims anys. Uns èxits que aquest estiu s’han estès a les categories inferiors de futbol on han guanyat els europeus sub 21 i sub 19. Precisament en la celebració del títol dels sub 19 va succeir un petit incident. Un jugador espanyol lluïa una bandera d’Astúries. En veure-ho, el seleccionador li va retirar adduint que “solo se puede llevar la española”.

Aquest gest és un exemple d’intolerància suprema, i més quan la bandera en qüestió ha estat passejada per Alonso i Villa en moltes ocasions. Però es clar, la ‘unidad de destino en lo universal’ només admet el pensament únic encara que portar la bandera asturiana sigui un símbol regional sense suspicàcies de ser ‘rojo-separatista’. Aquesta intolerància no és més que una conseqüència de l’anticatalanisme exacerbat que pateixen les espanyes i que qualsevol mostra de ‘desviament’ és sinònim de traïció als postulats de la ‘patria’. I és clar, tenen tota la raó, l’himne regional asturià comença amb ‘Asturias patria querida’. Que els portin al TC!

Article publicat a El 3 de Vuit

Desconnexió Fatal

Tenia un article bo, la veritat, estava bé. Un que mitjançant situacions sobreposades acabava desembocant al tema que realment volia tractar. El vaig pensar tornant amb tren dimecres de Barcelona on tenia un dinar amb uns amics, d’aquells que sempre hi són, i mig adormit se’m va acudir la trama.

Realment estava satisfet, no per guanyar el Pulitzer però sí per fer la columna més que dignament. A l’arribar a casa em vaig posar a escriure i, com que el tenia pensat, va sortir tot d’una tirada. Primera idea, segona idea, punt central i final. Tot lligat, fins i tot vaig fer-li un parell de retocs.

Amb aquestes que vaig connectar-me a l’ara.cat per veure què havia passat durant el dia, ja que havia estat fora i tenia l’internet del mòbil espatllat. La sorpresa va ser total quan vaig veure que el president Camps havia dimitit. Merda! Vaig pensar. ‘Merda’ perquè l’article que ja havia escrit anava precisament sobre la trama Gürtel ...però, merda!... no comptava que dimitís! D’aquell article, el bo, el que havia pensat, només en podia fer una cosa: esborrar-lo.

Així que apa, som-hi a escriure un article que, evidentment, no serà ni tant bo ni tant incisiu com era el que ja havia escrit. I això perquè durant un matí vaig estar desconnectat del món, un món que cada dia va més i més ràpid. En fi, espero que em perdonin.

article publicat al 3 de vuit (22 de juliol del 2011)

Estudies? Treballes

‘Si estudies trobes feina’. Concretament el 89% dels llicenciats tenen lloc de treball al finalitzar els estudis. Una notícia que en el mar de derrotisme i pessimisme per la crisi i per la crònica falta d’autoestima que com a país arrosseguem ens hauria de fer pensar que carai ‘no estem tan malament’. A la vegada ens hauria de reafirmar en entendre que l’educació no és només una partida d’uns pressupostos, una despesa que diuen alguns. L’educació, tota des de pàrvuls fins als estudis superiors, és una inversió. L’educació ens permet, com a societat, avançar, ser una col•lectivitat instruïda i cívica. I per aquest motiu és essencial que s’hi inverteixi, des d’una política ambiciosa de beques o en potenciar l’escola com a factor correctiu de les desigualtats socials. I aquest és l’èxit perquè aquest 89% s’ha aconseguit amb el criticat sistema català, que sí, que té milions d’errors però que tot i això aconsegueix que quasi 9 de cada 10 llicenciats tinguin feina. A vegades, sembla que preferim gaudir amb les derrotes i desgràcies i que ens costa celebrar les bones notícies. Semblem el Barça dels anys del Joan Gaspart, quan l’afició xalava amb les derrotes perquè podia esplaiar-se sense miraments criticant la mala situació de l’equip. Per sort, aquesta tendència malaltissa s’ha superat, i ara es celebren els triomfs. Potser que com a país també n’aprenguem, no?

article publicat a El 3 de vuit (8 de juliol del 2011)

El 15M, les Retallades, els Dèficits

El moviment del 15-M va aconseguir congregar diumenge milers de persones als carrers de Barcelona. Un èxit, i segurament, doble. Primer per la convocatòria pròpiament dita, no és fàcil fer sortir al carrer milers de persones i menys organitzant-ho sense suports institucionals. El segon èxit però, crec que és el més important. Després de la patètica imatge que es va donar el dimecres passat davant del Parlament, el moviment dels ‘indignats’ estava tocat en quan a credibilitat. Per més fons que es tingui, per més arguments raonables i necessaris, les formes són vitals i aquell dia van fallar. Fins i tot d’ideòleg del moviment, Stèphane Hessel va sortir a rebutjar aquella violència tant lamentable. Així doncs, el moviment es va rentar la cara. I això és bo. Bo perquè d’aquesta manera el fons pot tornar a guanyar partida a les formes.

Les propostes del moviment són bones i són necessàries: entrega del pis elimini la hipoteca, lluitar contra la corrupció, incrementar el personal sanitari, restablir els serveis retallats o la lluita contra els mercats especulatius financers. Ara bé, caldria, potser, que el moviment també parlés, per exemple, del dèficit fiscal que pateix Catalunya i que impedeix invertir 22 mil milions d’euros, que potser, es podrien invertir per evitar les retallades en sanitat i educació per les que, encertadament, es manifesten.

article publicat a El 3 de vuit (23 de juny del 2011)