Canvi de Model

Des de fa bastant de temps que es repeteixen i repeteixen consignes que pretenen canviar tot de models. Que sí uns volen canviar el model educatiu per fer-hi el castellà la llengua vehicular i així prohibir el català; que si uns altres volen canviar el model productiu; altres davant els casos de corrupció pretenen canviar el model de gestió i control de les obres públiques… En definitiva, que això de canviar de models s’ha posat de moda. El tema és que de moment cap d’aquests canvis, alguns per bé i altres per mal, segueixen sent meres intencions.

Però no tot són derrotismes. Hi ha algun cop que sí que s’aconsegueix canviar de model.
Durant els anys 2000 i 2004 el model que va fer servir tota la premsa de l’stablishment sociovergent a Catalunya i els mitjans del nacionalconstitucionalisme espanyol per intentar frenar l’auge d’Esquerra va ser el model de la bronca ideològica.
No cal recordar les cèlebres frases que dia i nit des de certes emissores episcopals i no episcopals –que Cristiano no tapi a Kaka- es llençaven injuries i insults cap a dirigents d’Esquerra i s’atacava de manera brutal tot el moviment de canvi i de reforçament de l’espai d’esquerres independentista que tenia lloc en aquells moments.

Quan l’ABC va fer públic que Carod-Rovira s’havia reunit amb Arnaldo Otegi titllant el llavors líder d’Esquerra de criminal en amunt, la resposta de la població de Catalunya va ser fulminant, les altes de militància d’Esquerra pràcticament es van doblar. O posats a recordar, millor pensar amb tot el que es va escriure en els diferents diaris de la dreta nostàlgica dels ’40 durant la formació del Govern Catalanista i d’Esquerres l’any 2003, en què s’afirmava que el Govern era "un régimen étnico que reprime la diferencia, que recurre a la invención del enemigo imaginario para no cuestionarse a sí mismo y que está condenado a ahogarse en un yoísmo aldeano a un ámbito que tenia vocación universal e impulso cultural". I d’Esquerra es deien coses com "Nunca se había llegado a tales extremos de agresividad en la política nacionalista de Cataluña" i que " después de 23 años de política nacionalista se ha dado paso al radicalismo fascistoide, que tiene en su máxima expresión a los nuevas camisas negras que componen el colectivo de ERC". El punt àlgid però va ser la reunió de Carod a Perpinyà amb membres de la direcció d’ETA per parlar de pau. En aquell punt tota la premsa se li va tirar a sobre, i entra altres perles Losantos va escriure que "la banda terrorista E.T.A., los socios de Roviretxe en Perpinyà, del famoso Carod-Rovira, cuya política por desgracia se ha extendido al gobierno de España. Recuerden cuando el representant de ERC, separatista, socio de ETA, le dijo a Zapatero en el congreso, bienvenido al club, al club de los que se arrodillan ante ETA."
I per acabar una frase imprescindible en tota bona enciclopèdia de frases anti-Esquerra "Es cosa sabida que ERC es el refugio de todo un linaje de terroristas reciclados, los procedentes de Terra Lliure. Sin embargo, un automatismo delata a los terroristas conversos de ERC, a estos gansos capitolios que viven de advertir de la llegada de los asesinos de Lorca, que cada vez que oyen la palabra España, un resorte les mueve el brazo, no para saludar sino para llevar la mano a la pistola".

En fi, que mentre Esquerra era una amenaça per el poder establert a Catalunya i a Espanya, els mitjans nacionalistes espanyols van intentar marcar Esquerra com a terroristes, nazis, radicals… Els resultats d’aquest model però, no van ser precisament els esperats per aquesta colla de mitjans, grups de comunicació i partits polítics, ja que si pretenien que atacant d’aquesta manera a l’independentisme aquest minvaria, van errar, i molt. Amb aquesta campanya Esquerra va aconseguir els millors resultats de l’època actual.

Ara en canvi, des de què Esquerra va convertir-se en l’àrbitre de la política catalana i quan han copsat que en guerra ideològica Esquerra els ha guanyat, han canviat de model.

No és fins a l’episodi de la corona d’espines que aquesta premsa s’adona que com pot fer mal a Esquerra no és criticant directament el seu discurs, ja s’ha vist que no poden, sinó que la manera de desgastar-la més severament és en maximitzar les anècdotes d’errors de gestió i de declaracions poc afortunades per fer-ne categoria. Aquí és on entren els temes com el cotxe del President del Parlament, unes suposades targetes de crèdit de l’Agència Catalana de Cooperació o l’afer recent esbombat per La Vanguardia Española en què es criticava que es posessin traductors de català i castellà a la comissió de Cooperació del Parlament per rebre una visita d’una delegació de Nicaragua.

Presentar Esquerra com a mal gestors, malversadors i "cutres" sembla que té més efectivitat per aconseguir els objectius perseguits per la premsa nacional espanyola, que un cop perdut el combat ideològic amb Esquerra ho intenta tapar amb demagògia, patetisme periodístic i amb tot d’incidies.