Personatge de la setmana: Pep Guardiola

Aquesta setmana s’ha escrit a bastament sobre el Pep, l’arquitecte que ha edificat un edifici per la història. S’ha escrit de com ha canviat el Barça, del valors que ha transmès, de com explica el que fa, de com ha sabut portar un vestuari ple d’estrelles…

Aquesta setmana han rajat milers i milers d’elogis cap al Barça i cap al seu constructor; dels jugadors mateixos, de polítics -amb Barack Obama inclòs-, dels rivals que es rendeixen a l’evidència; d’antics companys del club… un fet, aquest, que demostra que el que ha fet el Barça aquest any és monstruós, monstruós de gran, de magnífic, de brutal. Per què cal no oblidar que el Barça no només ha guanyat títols, sinó que a més, ho ha fet fent el millor futbol que mai abans s’havia vist sobre un camp de futbol.

Aquesta setmana s’ha escrit molt, molt i molt sobre Pep Guardiola. S’ha escrit sobre la seva trajectòria des del Gimnàstic de Manresa fins als Dorados passant per Barça, Brescia i Roma sumant-hi l’experiència del Qatar. O també s’ha recordat algunes anècdotes com quan va debutar amb el primer equip a Banyoles i Cruyff li va engaltar a mode de comentari que "hoy has jugado más lento que mi abuela" o que quan alternava el primer equip i el filial el míster el va enviar a jugar un partit contra el Sabadell i li va demanar que jugués bé i que a més marqués, cosa que el noi de Santpedor va fer, evidentment.

Aquesta setmana qui més qui menys ha escrit sobre Guardiola, vaja que no soc massa original, però una cosa que em pregunto és, si tingués la oportunitat, què li diria al Pep?
Crec que el que li diria es resumeix en una sola paraula: Gràcies.
Gràcies per haver tornat a fer un equip campió, gràcies per la dedicació, gràcies per fer la feina i fer-la tan bé, gràcies per fer-nos disfrutar, gràcies per transmetre el que significa ser del Barça, gràcies per tocar de peus a terra, gràcies per tot el que fas i faràs.

En definitiva, gràcies per fer-nos sentir orgullosos de ser del Barça.

Badia vota Alejo Vidal Quadras

Desprès de dies i dies de parlar, parlar i parlar del Barça i d’esperar i somiar el magnífic triplet amb la Champions com a estrella, les eleccions europees centren ara l’atenció. Ahir mentre els herois del tricampionat blau-grana es passejaven pels carrers de la capital del país damunt d’un bus descapotable fent embogir a milers i milers d’aficionats embadalits, també a la capital de Catalunya els nacionalistes espanyols del Partido Popular "celebraven" el seu acte central de campanya amb el seu cap de llista i els delegats de Catalunya.

Un dels delegats més destacats és Alejo Vidal Quadras, àmpliament conegut per l’odi a Catalunya i al català, una llengua i un país que gustosament voldria veure desapareguts en la immensitat de la glòria espanyola. Ahir fent gala del seu espanyolisme excloent va balbucejar que "Espanya és l'única nació de l'Estat espanyol i la matriu grandiosa de la nostra història com a catalans i com a catalans espanyols".

Al matí, a Espanya i també a Catalunya, la maquinària electoral del sociatisme espanyol, i català, avançava impertorbable amb els seus missatges de campanya. "Ens poden treure de la crisi aquells que ens hi ha posat?"; "Ells també volen canviar el món" o "El PP és caca" i també el " Que ve l’home del sac (referit a l’Alejo)!!!", en fi missatges molt elaborats i edificants tots ells.

A una altra de les capitals catalanes, el vice-president del Govern, Josep Lluís Carod-Rovira, en un acte de la candidatura l’Europa dels Pobles - Verds encapçalada per Oriol Junqueras, va emplaçar a la candidata del PSOE a Catalunya, Maria Badia, que en els dies que queden per finalitzar la campanya es comprometi públicament en no votar l’Alejo com a vice-president del Parlament Europeu.

Veient tal desafiament de Carod, la lògica aplastant faria creure que la senyora Badia acceptaria ràpidament el guant i públicament diria que no, que ella que s’estima tant i tant i tant el català i Catalunya no votaria mai dels mai’s a un tipus que ha fet de la bilis anti-catalana la seva forma de vida. I més tenint en compte la campanya del PSC en què es contrasta la imatge de Badia i la de Vidal Quadras (els bons i els dolents, vaja).
La sorpresa ha estat que no, la senyora Maria Badia no ha dit que no. Badia ha evitat comprometre’s i no ha negat que és possible que voti Vidal Quadras per la vice-presidència del Parlament si el Partit Popular el proposa. Genial.

Des de fa temps que circulen teories sobre què pot haver causat la desafecció política i que com és que els ciutadans cada cop estan menys interessats per la feina política. Potser que aquests que busquen teories mirin les campanyes del PSC a Catalunya i la seva tasca desprès. No és pot fer una campanya amb l’únic imput de "el PP és el mal dels món" i desprès no comprometre’s a no votar Vidal Quadras com a vice-president del Parlament. Per què llavors, de què carai serveix la campanya? Per permetre que el PSC digui i digui més i més mentides? Per fer que ens aixequin la camisa altra vegada? Per prometre A i acabar fent X?

No és això senyora Badia i senyor Zaragoza, ja n’hi ha prou de fer passar gat per llebre, ja n’hi prou de tractar als catalans com a imbècils. Ja n’hi ha prou.

O s’està amb Catalunya, o s’està amb Espanya, el PSOE i el PP. Vostès trien, però no es pot fer una campanya criticant a mort l’anti-català de Vidal Quadras i l’(ex)feixista Mayor Oreja i desprès donar-li el vot al Parlament.

Crònica d'una Nit per a la Història

És un tòpic, ho sé, però és que ahir va ser un gran dia. Ahir, tot i els nervis que van anar creixent al llarg del dia, va ser un dia rodó, un dia en què país i Barça van anar més lligats que mai.

Emoció, nervis, passió….

Vam començar la tarda a Cal Bolet, on una hora abans de que comencés el míting de l’Oriol Junqueras, ens vam trobar uns quants companys per acabar de posar les coses apunt. A dos quarts de vuit els llums del Teatre es van apagar i les paraules del candidat del Penedès al Parlament Europeu, Pol Pagès, van començar a sonar.
L’Oriol Junqueras no va fer el típic discurs del "i tu més" tan repetit en aquesta campanya electoral, sinó que va fer una classe magistral de futbol. Concretament va parlar sobre el perquè dels colors que donen identitat als equips i a les seleccions nacionals de diversos països. Junqueras va explicar d’on prové el color del Mancherster United o del Liverpool, el vermell, que fa referència al suport d’aquest dos equips que era la classe obrera d’aquests dues ciutats, en contraposició al blau del City o de l’Everton que es caracteritzaven per ser els equips de les classes benestants.

Junqueras tot i no fer un acte estrictament de campanya, va fer aixecar de les cadires als assistents a l’acte. Junqueras té l’habilitat de guanyar-se l’audiència amb la proximitat, la simpatia i la intel·ligència. Junqueras va fer gala d’allò que més destaca qui el coneix, és brillant, és didàctic, és proper, simpàtic. El discurs de Junqueras va ser concís i emotiu, sobretot perquè l’hora apressava i el moment de què els jugadors escollits vestits de blau-grana saltessin a l’Olímpic de Roma s’acostava.

Espera, patiment, sofriment…

El partit va començar amb la música celestial de l’himne de la Champions, aquella simfonia que posa els pèls de punta.
Els primers deu minuts van ser de sofriment absolut. Els cinc xuts de Cristiano Ronaldo van deixar quasi glaçat el Teatre, però només quasi. Tot i el patiment que s’havia patit en els primers minuts, l’angoixa va fugir desprès de la primera arribada del Barça davant de Van der Sar. Eto’o fent gala de la seva categoria com a golejador de pura sang va perforar la porteria anglesa amb un toc de puntera que va entrar per l’únic lloc possible.

A partir d’aquest moment el patiment angoixant dels primers minuts va mutar, va mutar cap a un altre tipus de patiment. Un patiment típic del barcelonisme, un patiment que es caracteritza per tot i estar guanyant i controlant el partit, cada cop que el rival travessa el mig del camp tothom ja es tem el pitjor.

La segona part va seguir, encara més, el guió trenat per Pep Guardiola i el seu equip. Toc, toc i toc fins que arribi la sentència, i aquesta va arribar en forma de vol estratosfèric de matrix-Messi. Messi que fa poc més de 1,65 va sobrepassar a Vidic i de vaselina va superar l’holandès errant. Un gol que va alçar el segon del Barça a Roma. Un gol que valia tot el seu pes en or.

Alegria, explosió, sentiment…

I va arribar, va arribar el moment en què l’home de vermell va xiular el final, el final del partit, el final que conduïa a la glòria eterna: El Barça campió de la Copa d’Europa.
En aquell moment tot es va aturar, les abraçades, els crits, els salts, les llàgrimes van fer acte de presència. Tota la tensió dels últims minuts, de tot l’any, va sortir dispersada en mil i una formes. La complicitat d’uns que celebraven cridant i saltant amb els que preferien fer-ho de manera més calmada va ser total, ja que per sobre de tot, el que se celebrava era la victòria del Barça, d’un Barça que ha estat capaç de què la immensa majoria del país se senti atreta pel futbol i concretament per aquest equip espectacular.

Ahir va ser un gran dia, un dia en què es va transitar de l’escepticisme inicial a la passió desembocada, dels nervis a la plenitud, de l’angoixa a l’esperança, del patiment a la glòria.

Ahir Barça i país es van unir més que mai. Ahir tots vam ser un, ahir tots vam ser Barça.

La història, ja té una nova data per recordar, la data en què una era va començar a caminar.

Pròxima Parada Europa, passant per Roma

Demà serà un dia històric, per primera vegada el Barça pot guanyar el triplet i passar a ser el millor equip que mai ha treputjat el món.

Demà serà un dia d'emocions, i per viure-les, res millor que poder fer-ho al costat de l'Oriol Junqueras a Cal Bolet, on país, futur i Barça s'uniran com poques vegades.

Demà a partir de les 19:30h, Oriol Junqueras i el Barça en pantalla gegant a Cal Bolet.

Perquè encara queda molt per fer, per emocionar-se, per guanyar!

Pròxima parada, Europa

Falten 24 hore perquè la campanya per les eleccions europees del 7 de juny comenci i les maquinàries dels partits posin la cinquena en pro d’esgarrapar els vots necessaris per complir els seus objectius electorals. Queden 24 hores però les línies mestres ja estan marcades.

Aquestes eleccions es divideixen en diversos eixos, per una banda hi ha l’eix europeu estricte, és a dir, les propostes encarades a la realitat global d’Europa en conjunt, on fan acte de presència totes aquelles iniciatives referents a la crisi o a la realitat institucional de la comunitat europea, on destaca la proposta del candidat Oriol Junqueras de celebrar un debat de política general al Parlament Europeu.

En segon terme es troba l’eix nacional, que consisteix en fer més o menys visible les reivindicacions dels territoris d’on provenen els diputats. En aquest cas, Catalunya n’és un gran exemple, però també hi ha diversitat d’opinions. En un cantó es troben aquells que diuen que a Europa no s’hi va a defensar a Catalunya sinó a la globalitat dels ciutadans europeus (Maria Badia i Alejo Vidal Quadras), i uns altres que defensen que no hi ha millor manera que defensar Europa que defensar els interessos dels catalans i catalanes (Oriol Junqueras, Raül Romeva i Ramon Tremosa).

Per últim també hi ha l’eix tradiocional esquerra/dreta. Aquest eix en vistes a les candidatures presentades presenta un esquema més definit que en anteriors comicis, ja que totes les candidatures tenen un marcat perfil ideològic.
Primerament les candidatures de dretes s’hi troba la coalició Libertas-Ciudadanos de España que forma Ciutadans amb tot de grups ultracatòlics i ultranacionalistes d’arreu d’Europa, encorats a la dreta rància també s’hi troba el Partit Popular amb Jaime Mayor Oreja al capdavant, i per últim la Coalició Europea de CiU, PNV, Coalición Canaria i el BNV, que es presenta com una tercera via entre el PP i el PSOE.
A l’altra banda, és a dir, a l’esquerra, s’hi troba el PSOE amb l’ex ministre López Aguilar de cap de cartell,també Izquierda Unida i Iniciativa, i finalment la coalició Europa dels Pobles-Verds, que engloba tots els partits independentistes i d’esquerres de les diferents nacions que sobreviuen a l’estat espanyol, formada per Esquerra, BNG, Aralar, Els Verds, Eusko Alkartasuna, Chunta Aragonesista i Entesa per Mallorca amb el suport extern del PSM.

Així doncs el 7 de juny s’haurà d’escollir a partir del Sudoku dels tres eixos, pensant en quina Europa volem , en si s’han de defensar els interessos de Catalunya i en si s’avança per l’esquerra o per la dreta.

Personatge de la setmana: Alexander Rybak

Alexander Rybak va néixer a Minsk, Bielorússia, al 13 de maig de 1986, però es va criar a Noruega, país on la seva família es va traslladar quan ell tenia poc més de tres anys.

Rybak des dels cinc anys toca el violí, un instrument que l’ha catapultat cap al cim més alt de la cançó a Noruega i a mig Europa. A Noruega s’ha convertit en el primer violí de l’Orquestra jove més important del país a més que encapçala la llista de més venuts del país nòrdic, així com també a diversos països europeus.

L’última efemèride que ha aconseguit el jove noruec es va produir ahir mateix. Alexander va guanyar per golejada absoluta el Festival d’Eurovisió celebrat a Moscou, un festival en el qual la representant espanyola va quedar penúltima.

El fet que avui escrigui sobre aquest "personatge" no es deu simplement al fet a que hagi guanyat Eurovisió, ja que l’únic que modestament m’interessa d’aquest aparador del frikisme europeu és veure si Espanya se supera any rere any, com ha resultat aquest.
La raó de col·locar a Alexandre Rybak com a personatge de la setmana és que ha guanyat Eurovisió amb una cançó de folk modernitzada, i crec que això és molt important.

Rybak no ha guanyat el Festival amb la típica cançó estúpida, carrinclona i bleda, sinó que l’ha guanyat amb un gènere tradicional, el folk, canviant-n’hi la imatge i l’estètica fent-lo atractiu i modern. I crec que aquest és el màxim triomf.

Sovint en la societat súper moderna que vivim tendim a considerar allò "tradicional" com a antic, anacrònic, aberrant i que s’ha d’exterminar. Caure en aquest parany és fàcil, en canvi sortir-se’n no. Rybak amb la cançó guanyadora d’Eurovisió ha aconseguit fusionar allò tradicional amb la modernitat actual, i això no té preu.

Rybak marca el camí que s’ha de seguir per tornar a popularitzar tot allò tradicional de la nostra cultura. No és "antic" allò tradicional, sinó que simplement s’ha de modernitzar per fer-ho més popular.

En un país normal es podria deixar aquesta acció a la creativitat de l’artista del moment, però en un país ocupat com són els Països Catalans, són les institucions les que han d’agafar la iniciativa per tirar-ho endavant. La creació d’un univers cultural propi també passa per aquí i és vital que ho aconseguim.

Espanya = Prohibició

Realment això d’Espanya no deixa de ser una broma. Una broma macabra. La majoria dels partits d’àmbit estatal no es cansen de dir que la democràcia és un bé que no es pot deixar de banda i fins i tot a Euskal Herria n’han fet element fonamental per explicar la unió entre el PSOE el PP i la UPN. Garantir la democràcia i la llibertat. I amén. El problema és que només l’apliquen quan els és favorable.

Aquesta setmana, només set dies, Espanya ha demostrat de manera fefaent amb dos fets on comença i a on acaba la seva democràcia i la seva llibertat. La llibertat i la democràcia a Espanya comencen i acaben quan xoquen amb la idea uniformadora de "la grande y libre" i amb els seus interessos.
Dimecres va ser l’absurda censura i posterior manipulació de la xiulada majúscula a l’himne feixista espanyol, i ahir es va confirmar que el Ministerio fiscal vol prohibir la llista de Iniciativa Internacionalista-Solidaritat entre els Pobles, per una possible relació amb l’esquerra abertzale. La veritat, patètic.

Espanya avança cada vegada més cap a una versió de la democràcia tot curiosa. A Espanya es pot presentar un partit clarament feixista, racista, antisemita, anticatalà etc. i no passa absolutament res, per més que diversos energúmens que hi militen hagin estat detinguts per diversos delictes i per diverses agressions. Tot i això, es poden presentar a totes les eleccions que considerin oportunes i ningú, i menys cap jutge, els ho impedirà. Això si, els de l’esquerra abertzale no.

Però per què això? Per què deixen presentar a uns i a uns altres no? Doncs senzillament perquè uns són i es consideren espanyols, i per tant, no representen cap perill per la supervivència de la molt nostrada pàtria nostra per imposició. És igual que hagin estat denunciats, és igual que posin bombes a locals de l’esquerra independentista, és igual que apallissin a tothom que no sigui ni pensi com ells, tot això és igual. El més important és que són espanyols. I punt.

Aquesta és la democràcia d’Espanya, la que consisteix en ofegar, il.legalitzar, criminalitzar i censurar tot allò que no sigui "grande y libre".

Coses que es diuen amb una Copa de més

Ja som campions! Ahir el Barça va guanyar la Copa, la primer pètal d’aquest trèvol que ambiciona l’equip de Guardiola. Perfecte, ara ja n’hi una al sac, ara cal anar a buscar la segona al cap de setmana i desprès a preparar-se a fons per la del dia 27 a Roma.

Del partit d’ahir tan sols destacar quatre coses que m’han cridat l’atenció.

Primera, la gran comunió entre les dues aficions. Veure com al final del partit tant els aficionats de l’Athletic com els del Barça es fonien en un aplaudiment mutu és quelcom que recorda què és i què ha de ser el futbol, un punt de trobada que agermana. Durant el partit cadascú va animar al seu equip, i estic segur que la majoria dels barcelonistes es van recordar de la mare del Koikili, però al final tots van aplaudir. I si dels aficionats parlem, també cal un esment per els jugadors, sobretot els del Barça, que un cop acabat el partit van anar a aplaudir a la grada de l’Athletic, fent que aquest estat de comunió s’allargués.

Segona, meravellós joc practicat pel Barça. Tot i que va aterrar al partit quan ja es portaven 10 minuts jugats i per sota al marcador, el conjunt blaugrana va saber imposar el seu estil i d’aquesta manera, sent fidel a si mateix, va aconseguir capgirar el partit i sentenciar-lo en uns 10 minuts d’absoluta bogeria en què van marcar Mess, Bojan i Xavi.

Tercera, ahir a Mestalla va quedar clar que triomf i jugadors de casa no és un binomi abocat a l’abisme. Ahir van jugar dos equips en què la majoria del que va resultar campió i la totalitat del finalista eren de casa. De la Masia i de Lezama. Xavi, Puyol, Bojan, Busquets, Valdès, Pedro, Piqué, Messi i Yeste, Llorente, Velez, Etxeberria i tants altres… El triomf del planter, tota una lliçó.

Quarta, la nefasta realització que va fer Televisió Espanyola. Dubto que es pugui produir un partit tan nefastament com el d’ahir. No hi havia repeticions, les cameres no se sabia a on enfocaven –no es va veure cap celebració dels gols del Barça- i la qualitat d’imatge era bastant dolenta. Esperem que en el futur mai, mai, mai cap més organisme esportiu doni a TVE els drets de retransmetre un esdeveniment esportiu de primer ordre perquè si ho ha de fer com ahir, anem servits.

Cinquena, si delicte va ser la realització de TVE, l’organització de la final per part de la franquista Real Federación Española de Fútbol no es va quedar curta. A més a més, i passant per alt el nul sentit d’imatge que té la RFEF, el que és absolutament denigrant va ser la gran diferència de públic d’un equip i altre, ja que tot l’espai assignat per els compromisos de la Federació va ser ocupada per seguidors de l’Athletic. Està molt bé que Angel Maria Villar hagués jugat al club basc, però potser no calia que es notés tant.

I sisena, és completament incomprensible com és possible que en un estat d’Europa en ple segle XXI es produeixin acte de censura tan palesos com els que es van produir ahir a Mestalla durant la interpretació de l’Himne espanyol. La "chapuza" que TVE va emetre del moment de l’himne va ser absolutament fora de lloc i més que lamentable, talment com si d’una dictadura es tractés. La llibertat d’expressió té aquestes coses, que s’ajuntin aficions de les nacions que Espanya no para d’intentar exterminar té aquests riscos. Així és la vida. La xiulada la tenien guanyada i que coi, se la mereixien. La veritat és que emocionalment vam començar el partit 1 a 1, perquè el primer gol va ser col·lectiu, va ser un gol a Espanya.

Un definitiva, que el Barça ja té una copa a la butxaca, i el millor de tot, és que encara en queden dues per guanyar!

PD: Circumstancialment he canviat els colors del bloc per uns que lliguen perfectament amb l’estat d’ànim de la majoria del país. Visca el Barça!

Personatge de la setmana: Andrés Iniesta

Nascut fa 24 anys i 364 dies a Fuentealvilla, a Albacte (Espanya), el jugador barcelonista ha estat segurament la persona a qui milers i milers de persones han cridat, i gastat, el seu nom aquesta setmana. La raó per tal comportament és àmpliament coneguda. La raó és que aquest jugador , dels pocs espanyols que hi ha a la plantilla del Barça, va fer possible el miracle de classificar el club per la final de Roma.

Andrés Iniesta és aquell jugador humil de cara blanca i del 8 a l’esquena, un jugador tranquil d’aquells que passa desapercebut a primer cop d’ull. La majoria del personal quan se li pregunta qui és el millor jugador o quin és el seu preferit, rarament la resposat aniria cap a Iniesta, o almenys fins aquest dimecres passat.

Iniesta és un jugador d’aquells que són únics. Únics perquè no destaquen per la seva gran presència mediática o per les seves sortides de to o perquè la “liat” per alguna cosa. Iniesta és d’aquells jugadors que destaquen per el que se suposa que ha de destacar un jugador de futbol, és a dir, per jugar bé.

Iniesta és d’aquests jugadors que emocionen de veure. És d’aquells que veient-los creus que el futbol és fácil, senzill, oblidant que si aquesta sensació és així, és per què hi ha jugadors com Iniesta. Andrés és aquell que Guardiola va dir per definir-lo que “No porta arrecades, no es pinta el cabell”, remarcant la seva humilitat, tot i ser un dels més grans del món.

Iniesta és així. Iniesta és gran i des del dimecres passat ja forma part de la història del Barça, per què va ser ell qui va tenir el gran honor de conduir la nau blaugrana a la final de Roma.