50x829 = ETA

Fa 50 anys uns joves estudiants del País Basc van fundar a Bilbao una organització de caire revolucionari que pretenia lluitar per l’alliberament nacional del País Basc. Fa 50 anys davant del que consideraven una oposició massa tolerant i tova del PNV al feixisme, uns joves bascos van fundar "Euskadi Ta Askatasuna": ETA.

Fa 50 anys es va fundar ETA, una organització que en els seus inicis no era una organització armada, sinó una escissió de les joventuts polítiques del partit hegemònic a Euskadi des de la República i fins a l’actualitat.

ETA va néixer al 1959, però no va ser fins al 1964 que va cometre les primeres accions terroristes, primerament era tan sols un grup que lluitava contra el feixisme i a favor d’Euskal Herria com tants altres grups hi havia.

ETA durant el franquisme va gaudir d’un gran suport social emparat en la màxima de que "l’enemic del meu enemic és el meu amic". Gràcies a aquesta màxima va aconseguir que la majoria de l’oposició al règim feixista espanyol veiés amb simpatia les seves accions. Les més sonades com per exemple l’assassinat de Carrero Blanco -voló, voló- va fer somriure a més d’un. ETA durant el franquisme es limitava a eliminar dirigents feixistes practicant la mateixa medicina que el règim: el terror i la mort. És evident que davant la situació política dels anys 50, 60 i 70, en què l’estat espanyol assassinava, torturava i eliminava a qui fes falta, les accions d’ETA eren contextualitzades i fins a cert punt acceptades i recolzades. En aquella situació, sincerament, no era descabellat donar suport a les accions de banda armada, i més observant altres pobles que també havien escollit aquest camí com a Irlanda amb l’IRA.

ETA tenia una justificació davant del règim feixista que va governar Espanya durant 40 anys, però aquesta justificació queda absolutament fora de lloc en el moment en què s’avança cap a un període democràtic.

ETA va néixer amb l’objectiu d’alliberar el País Basc de les urpes d’Espanya. Fàcilment es pot comprovar que no han acomplert els seus propòsits, és més, ETA és un fre a les legitimes i democràtiques aspiracions dels bascos a assolir la llibertat. Espanya davant de qualsevol desafiament independentista a Euskadi sempre podrà posar els morts damunt la taula de negociació. ETA és un fre.

Es pot discutir les misèries democràtiques de l’estat espanyol. Es pot discutir les limitacions de la democràcia a Espanya. Es pot discutir sobre el dret democràtic a l’autodeterminació. Però totes aquestes discussions només es poden produir en democràcia. I ETA va en contra la democràcia perquè no pretén discutir, pretén imposar per la força de les armes les seves idees. Així mateix també s’hauria de veure qui tampoc vol discutir els termes anteriors, però això és un altre tema.

ETA en l’actualitat no és més que una colla d’assassins a qui el futur d’Euskal Herria i de la seva gent poc els hi deu importar. ETA en l’actualitat no és més que una colla de "canallas". ETA desprès de 50 anys deixa un rastre de 829 morts i la impossibilitat de què Euskadi pugui decidir el seu futur.

Fa 50 anys que uns estudiants van fundar una organització de caire revolucionari. 50 anys ja són masses, i convindria que no se’n celebrés cap més.

"El Gobierno Vasco de Patxi López"

ETA ha tornat a atemptar i ho ha fet davant d’una caserna de Burgos on buscava, segons fonts policials, una gran matança ja que sembla que pretenia atemptar no només contra els Guàrdia Civils de la caserna, sinó també contra les seves famílies. Aquest fet es veu ha causat certa sorpresa als comandaments antiterroristes, la veritat no sé quina sorpresa pot produir aquest fet. Els assassins són assassins i punt.

Aquest atemptat ha causat, evidentment, el rebuig total de totes les forces polítiques legals, que no democràtiques ja que sovint es confonen els termes, i també de les institucions tant les basques, espanyoles com també les catalanes. De totes les declaracions que hi ha hagut però m’ha sobtat molt la que ha realitzat la lehendakari en funcions que ha afirmat que la lluita contra ETA és una prioritat del govern basc de "Patxi López". M’ha sobtat molt la referència explícita a "el govern basc de Patxi López". En principi afirmant que la lluita contra ETA és una prioritat del govern basc ja n’hi hauria prou per deixar clara la prioritat governamental. Però sembla que no.

Des de què Patxi López va arribar al Palau d’Ajuria Enea a partir del pacte espanyolista amb el PP i UPyD, des de mitjans espanyols s’ha emfatitzat molt que el nou govern sí que lluitaria contra ETA i sí que seria dur contra la banda, contraposant les intencions d’aquest govern al d’Ibarretxe a qui intenten fer aparèixer com a tou i tolerant davant les accions d’ETA. Aquest fet és d’una mesquinesa brutal, absurda a més d’una demagògia lamentable. Intentar fer passar per veritat aquest relat com a veritable seria tan miserable com si des del PNV o EA es denunciés que des de què el PSOE governa Euskadi ETA ha atemptat més que en els últims anys dels governs d’Ibarretxe.

Una vegada més "el sentido de estado y sus intereses" són posats per davant de l’ètica més simple. Les declaracions de la consellera d’educació i la voluntat per imposar aquest relat no són més que l’intent per part dels mitjans de l’estat de legitimar el pacte PSOE-PP a Euskadi a partir de la por. I això és lamentable.

PD: Per cert, avui s'ha detnigut a un ex integrant dels GAL per tràfic de drogues. Tranquils que poc temps s'estarà entre reixes. Agraïment pels serveis prestats a l'estat.

40 Anys de Silenci. 40 Anys de Vergonya

Al passat 22 de juliol es va celebrar una efemèride molt important que afecta de manera transcendental la recent història de Catalunya i de l’estat espanyol. Una notícia que va ser silenciada per l’absoluta majoria dels mitjans de comunicació.
Durant la setmana del 22 de juliol, l’efemèride que més es va comentar a la televisió va ser que es va commemorar que l’home havia arribat a la lluna. Fantàstic. No tinc res en contra a que es recordi un fet que va significar un avenç en la història de la humanitat, tanmateix sobte que els diferents mitjans de comunicació inflessin d’especials a aquest esdeveniment i en canvi sotmetessin a la més absoluta profunditat un aniversari tan o més significatiu com és per exemple el del nomenament fa 40 anys del príncep Juan Carlos I com a successor a la "jefatura del estado". Un nomenament que va realitzar el dictador feixista Francisco Franco.

Costa d’entendre que en un estat democràtic es produeixin actes com el d’ometre un fet de tanta importància com l’esmentat. La història d’Espanya, la història del Regne d’Espanya no s’entén sense la cerimònia del 22 de juliol, una cerimònia en què es va nomenar successor d’un règim totalitari a un membre de la família reial, un membre que curiosament és l’actual cap d’estat.

El fet que els mitjans de comunicació, els d’aquí i els d’allà, hagin sentenciat que aquest aniversari no tenia valor informatiu és deu a les càrregues que encara són presents en la societat en general produïdes per la pèssima transició que es va dur a terme. La transició segons "grans" experts va ser modèlica, modèlica perquè no es va produir cap vessament de sang massa important, i segons els mateixos "experts" perquè es va poder avançar cap a un nou règim polític sense traumatismes. Tot i que podent acceptar les premisses anteriors, cal denunciar que la transició es va basar en el gran oblit de la pròpia història i en la construcció d’un relat en què la monarquia va portar la democràcia. I això és una gran mentida.

Si tenim monarquia a l’estat espanyol no és perquè ho diu la Constitució espanyola, si tenim monarquia a l’estat espanyol és perquè Francisco Franco va voler que un membre de la família reial fos el seu successor. Si no hagués estat així, difícilment avui hi hauria Rei a Espanya.

Encara avui la nostra societat està estigmatitzada per aquell pacte de vergonya. Encara avui la nostra societat no es pot considerar madura perquè no sap la seva pròpia història, o més ben dit, no vol reconèixer la seva pròpia història. Encara avui la nostra societat viu en un món que es basa en uns fets edulcorats i manipulats per les èlits que van conduir el procés de la dictadura al sistema actual.

Han passat 40 anys des de què Juan Carlos I va jurar lleialtat a Franco, al "Movimiento Nacional" i "a las leyes fundamentales". Fa 40 anys que Juan Carlos va donar continuïtat "a la legitimidad del 18 de julio".
Fa 30 anys que ens han imposat una mentida. Una mentida que diu que vivim en un estat democràtic, que vivim en un estat de dret, que hem fet una transició, que s’han superat les ferides del passat. No. El que ha passat és que "uns" volen que s’oblidi la història, el que passa és que "uns" voldrien que tot s’esborrés per poder construir el seu relat sense preocupar-se que a alguns se’ls passi pel cap pensar diferent.

Han passat 40 anys des de què la monarquia governa l’estat espanyol, i com va dir Juan Carlos en la seva cerimònia d’acceptació com a successor de Franco, la seva legitimitat prové del 18 de juliol de 1936.

Convé no oblidar, perquè només recordant i acceptant el propi passat i la pròpia història es pot construir un futur.

Somni d'un Món al Revés

Hi ha qui diu que existeix una gran connexió entre el que un somia i el que es desitja. Certs erudits han difós tot de teories en què es "demostra" que el nostre subconscient ens pretén mostrar, mentre el nostre cos present fa vots per descansar tan sols una estona, que tendim a somiar els nostres desigs més profunds.

La veritat és que desconec amb tota certesa si aquestes teories són reals o no, i també desconec completament si han estat provades científicament, tot i que dubto que algú que desitgi bojament l’assassinat de la veïna del 3r 2ª, en cas de somiar-ho, corri a explicar-ho a algun elaborador de teories estrafolàries.

No estic en cap cas interessat en iniciar un debat filosòfico-científic-esotèric entorn al compliment dels somnis ni tampoc en si existeix tal connexió desig-somni. Amb tot el que si que faré és permetre’m una llicència i explicar un somni.

Fa unes nits vaig somiar un somni estrany, no seria apropiat anomenar-lo de malson, no, tanmateix tampoc seria adient no qualificar-lo de pertorbador. M’explicaré. En aquell somni el món, o almenys certs aspectes del món que coneixem, estaven capgirats. El primer signe d’estupefacció va ser que vaig comprovar que l’equip més seguit al país era l’Espanyol i no el Barça cosa que va començar per mosquejar-me i immediatament em vaig posar en alerta. Tenia la sort, però, de què jo tan sols era un mer espectador d’aquell món, però no vaig poder evitar preguntar-me el perquè es condemnava a aquell món a tal maledicció. En aquell somni però no només estava girat el sentiment futbolístic de la gent del país. El primer gran canvi va ser que em vaig topar amb l’ambaixada dels Estats Units en ple Passeig de Gràcia. La veritat és que els ulls em van donar voltes. Una ambaixada? A Barcelona? Ostres, vaig mirar detingudament la placa, i si, posava "Ambaixada dels EUA. República de Catalunya". Érem independents.
En el somni, la gent per desplaçar-se feia ús del transport públic en la seva gran majoria, i el més estrany de tot és que el servei de Rodalies funcionava correctament, suposo que era perquè la Generalitat ja n’era la titular. Bé, en tot cas el que veia era que tot funcionava al revés. Teníem un ministre d’Interior competent, un President ambiciós, un parlament lligat a les demandes ciutadanes. A més els agents socials es movien sempre perseguint el bé col·lectiu, de la mateixa manera que les Caixes i Bancs. Els atacs racistes i els totalitarismes eren inexistents, i en general es veia que la població era feliç.

Un tema però em va sobtar. A diferència del "meu" món a la televisió hi havia presentadors de totes les edats, des de periodistes de 30 anys fins als que en tenien 60, cosa estranya avui en dia en què si es passa de certa edat, es convida amablement a "marxar" o a passar a la nevera, a més d’això el que vaig observar és que les èlits dirigents del país estaven formades per persones que no solien passar dels 40 anys. Realment estava molt sorprès, ja que en el meu món real l’atur actual entre els joves dels Països Catalans és molt elevat, fet que contrastava en el nou món que estava descobrint. Cal afegir, a més, que en el meu món hi ha certa tendència per part de certa gent "gran" en considerar el joves com a inferiors, i que quan es refereixen a aquest col·lectiu sovint ho fan fent gala de la seva gran experiència política, quan en realitat aquesta "experiència" no és més que una manera per amagar la gran frustració per haver permès la classe de transició que van permetre sumat al fet de que van deixar morir al llit a un dictador feixista. Aquests grans "experimentats" diuen amb aires de saviesa "nen, que jo no vaig néixer ahir. Jo sé el que s’ha de fer". La veritat és que aquell món era sensiblement diferent al meu.
Tal era la meva sorpresa que em vaig despertar de cop, i vaig pensar en aquell país que aquells joves havien construït. I ho havien fet sense aquella superioritat moral dels que van deixar que un tal Juan Carlos I fos investit Rey de España i que Catalunya fos una pobra "comunidad autónoma" com qualsevol altra.

En fi, tan sols això: un món al revés.

Personatge de la setmana: Joan Saura

Adéu, adéu Joan, adéu. Aquestes paraules no són en absolut sarcàstiques ni estan escrites amb intenció d’expressar algun tipus d’alegria. Són simplement la constatació, dites pel mateix protagonista, de què adéu i fins aviat.

Joan Saura si actualment continués jugant al juvenil del Barça segurament hauria fet l’stage de pretemporada a Londres on dels 22 jugadors utilitzats, 15 són formats a la pedrera del club. Per sort, pel Barça, Joan Saura ja no juga a futbol, i no sé si per sort o en tot cas no sé per sort de qui, Joan Saura s’ha dedicat a la política.
Saura és llicenciat en enginyeria tècnica industrial i va treballar durant anys a FECSA i des dels seus inicis va formar part de Comissions Obreres així com també del PSUC de qui va ser-ne regidor a l’Hospitalet. Joan Saura a partir de la desfeta continua del PSUC va participar en la mort per via d’eutanàsia d’aquest partit i va col·laborar en refundació entorn del nom d’Iniciativa per Catalunya. Per aquest partit Joan Saura va ser diputat al Parlament i també al Congrés espanyol.
Saura però va ser un dels grans impulsors del canvi dins d’Iniciativa l’any 2000. Com es pot comprovar a partir dels escrits en aquest bloc, Joan Saura no és la persona per qui tinc un gran concepte, ara bé, és innegable de què si ICV va passar de 3 diputats l’any 1999 a 9 al 2003 va ser gràcies al canvi de discurs i a la modernització del partit que ell va realitzar.

Desprès d’aquest punt ja s’esdevé tot el temps dels Dragons Kahns, dels Circs, les corregudes per firmar Estatuts dels quals no se sap ni què carai hi diu, pactar nous terminis sobre el finançament amb la de la Vega "porque yo lo valgo", una mal gestió a la conselleria d’Interior… Saura ha passat de rendibilitzar el primer tripartit a partir del "no fer res" a ser víctima del "fer alguna cosa". Saura mentre es limitava simplement a sortir a les fotos quan anava a "negociar" l’estatut a Madrid i prou, va poder fer-se un lloc com a dirigent que no "la liava" cosa que en el govern Maragall era símptoma de sorpresa i admiració. El problema de Saura és quan ha volgut agafar protagonisme. Un protagonisme enverinat. Saura en el segon tripartit s’ha vist permanentment enmig de la tempesta: que si manifestants de Bolonya, que si els Mossos, que si cameres de vigilància… Al final Saura ha conduït a ICV a l’abisme de retornar quasi a les quotes del 1999, fet que ha precipitat la decapitació pública del President eco-socialista amb la seva renúncia a ser cap de llista al 2010.

Adéu Joan, adéu. Trobarem a faltar el teu…. ehem, bé la veritat és que no sé exactament què trobarem a faltar de tu, però en tot cas, adéu.

Esquerra: Sí als Pressupostos

Des de què a Vilafranca es va produir la moció de censura de CiU, en la què Esquerra va participar, contra el govern socialista de Francisco Romero que no havia escrit sobre la política local vilafranquina. Avui però, faré algun comentari de com, crec, que està anant l’ajuntament des del passat mes d’abril.

Primer de tot reafirmar-me en el que vaig escriure en el bloc quan vaig donar suport a la moció de censura. No es podia fer altra cosa, per Vilafranca.
El govern Regull s’ha trobat al davant d’una institució en una situació de crisi econòmica greu, ha comès alguns errors de principiants i es troba amb una correlació de forces a l’ajuntament en les que és difícil establir acords polítics, prova d’això és que al passat mes es va haver de retirar el projecte de pressupostos pendent per aquest 2009 degut al fet que tampoc l’anterior govern havia estat capaç de fer-los aprovar. El fet de no poder aprovar els pressupostos no es deu a què l’oposició s’hagués despenjat a última hora incomplint algun acord, sinó tot al contrari. Va ser el govern que no va concretar amb cap grup municipal absolutament cap acord. I així no es pot anar.

Per sort l’actitud del govern ha canviat i ara, desprès d’unes negociacions ben portades, ja que si no es parla de pressupostos en les converses poc es podrà pactar, s’ha arribat a un acord. És per aquest motiu que Esquerra votarà que SÍ als pressupostos municipals. Esquerra diu que Sí per responsabilitat, diu que sí perquè s’han acceptat els seus projectes, diu que sí perquè Vilafranca no es pot quedar adormida. I diu que sí perquè, de la mateixa manera que va fer al 2007 amb el PSC, vol oferir a CiU l’oportunitat de treballar a favor de Vilafranca.

És per això que Esquerra diu que SÍ als pressupostos.

A continuació adjunto la nota de premsa que es va distribuir als mitjans, per bé que alguns quasi ni l’esmentin, on s’explica el perquè del SÍ d’Esquerra als pressupostos municipals:

ESQUERRA: SÍ ALS PRESSUPOSTOS
Amb Esquerra, Vilafranca hi guanya

ESQUERRA ha arribat a un acord amb el Govern municipal per aprovar els pressupostos municipals de l’any 2009.

Les propostes que ESQUERRA ha inclòs en els pressupostos formen part del seu programa electoral, per tant, ESQUERRA dóna compliment al compromís que té amb Vilafranca i els seus ciutadans.

El pressupost acordat té un marcat perfil social caracteritzat per les mesures que ESQUERRA hi ha introduït centrades en el benestar de les persones i en l’augment de les polítiques socials.

Amb aquest acord es reafirma, una vegada més, la utilitat de la política duta per ESQUERRA al Ple Municipal, una oposició constructiva i pactista, que busca el millor per Vilafranca i la seva gent.

ACORDS GOVERN - ESQUERRA. PRESSUPOST 2009

LLIBRES DE TEXT
Es dóna continuïtat al programa d’universalització i reutilització dels llibres de text a primària inclòs en anteriors pressupostos. Aquest programa corregeix algunes mancances en l’aplicació d’altres anys, millorant d’aquesta manera l’efectivitat i l’eficàcia del mateix.

SANTA CLARA
El carrer de Santa Clara tornarà a ser de doble direcció.
El departament de Serveis Urbans està ultimant el projecte de tornar a posar el doble sentit de circulació al carrer Santa Clara. El canvi a la doble direcció es farà a l’estiu, probablement entre finals de juliol i principis d’agost.

AUDIÈNCIA PÚBLICA ASSUMPTE SOROLLS I VIBRACIONS TGV
Es farà l’Audiència Pública.
Un cop es tingui el resultat de l’estudi encarregat a la UPC sobre vibracions, es definirà la data de l’audiència pública.

POLÍTIQUES SOCIALS
S’augmenten significativament les partides corresponents a Serveis Socials, tan en percentatge com en valor absolut.
Aquestes mesures han de comportar una major assistència i majors serveis a les persones, especialment en suport de la Gent Gran, a la infància i a les famílies.

PLA ANTIFRACTURA DIGITAL: XARXA WI-FI
Des d’ESQUERRA s’ha considerat sempre la necessitat de dotar Vilafranca d’una xarxa wi-fi a tot el municipi per tal de facilitar l’accés a internet a tota la població. És per aquest motiu que s’ha acordat amb l’equip de govern que es durà a terme l’estudi i l’execució del projecte per tal de proporcionar Vilafranca d’una xarxa wi-fi amb cobertura total al municipi. S’inclou en el pressupost una partida que permetrà fer l’estudi tècnic i el projecte, i portar a terme tot seguit l’execució del projecte.

SEGONA FASE DE L'APARCAMENT DE L'ESPIRALL
ESQUERRA aconsegueix que es dugui a terme el projecte - fins ara inexistent - de la segona fase de l’aparcament de l’Espirall.
L’execució de la segona fase es durà a terme, un cop adjudicada l’ampliació, de manera immediata encara que la primera fase, actualment en construcció, no estigui acabada.

POLÍTIQUES D'OCUPACIÓ
A partir del mes de setembre, s’engegarà l’elaboració d’estudis de necessitats per a polítiques d’ocupació. Es posarà en marxa el pla per engegar l’Oficina de Treball Municipal que centralitzarà totes les gestions referides a aquest àmbit.

Qüestió de Números

Ahir es va posar en marxa el nou projecte mega-galàctic del Madrid de Florentino, una posada en marxa que, tot i ser tan sols el primer partit de la pre-temporada, no va donar massa de si més enllà de constatar el que ja se sabia: que el Madrid té bons jugadors, com sempre d’altra banda.

Des de què en plena ressaca pel triplet el "ser sobre natural" va tornar a la llotja blanca del Bernabéu, sembla que en l’univers blau-grana s’hi hagui instal·lat un cert patiment o si més no una certa angunia.
S’ha dit i escrit que contra el nou imperi galàctic poca cosa s’hi podrà fer, s’ha dit que si l’any passat amb l’equip de cor-i-collons de Junande Ramos ja va costar guanyar la Lliga, ara amb CR9, Benzema i Kakà a l’equip la cosa pot pintar molt malament. Algú també apuntava que davant el poder econòmic del Madrid, el Barça simplement havia d’intentar sobreviure. En definitiva que era qüestió d’anar preparant l’epitafi, i si pogués ser per d’aquí deu minuts millor que per d’aquí mitja hora.

Realment és per emprenyar-se de la condescendència i derrotisme amb què es tracta la massa barcelonista a ella mateixa.

No serè jo qui tregui importància als fitxatges del Madrid. Són bons, molt bons jugadors. Cristiano, Kakà i Benzema els voldria quasi tots els equips del món. Quasi.
Dic quasi perquè convindria no oblidar que el Barça en comptes de Cristiano té a un tal Messi, un Messi que serà nomenat millor jugador del món a la tardor, un Messi que va esborrar de l’Olímpic de Roma a CR9 a la final de la Champions. En comptes de Kakà el Barça hi té un tio que com diu aquell "és lo puto crack", és a dir, el Barça té a Iniesta, un que tot sol és capaç de fer embogir centrecampistes i defenses. I sí, el Madrid té Benzema, però el Barça tindrà al fenomen d’Ibrahimovic. Quasi res. Però és que a més a més el Barça té a Valdès, Xavi, Piqué, Henry, Touré o Keita. Quin d’aquests jugadors es podria canviar per Van der Vaart, Gago, Diarra, Pepe, Guit o Raúl? Cap, no hi ha color. I és més, el Barça té un equip que ha fet història. El Barça té l’equip del triplet. El de Copa, Lliga i Champions. I el Madrid, no.

Però per sobre de tot el que cal tenir en compte és que el Barça, tal i com fa la campanya de Nike, és un. El Barça és un equip, un equip que té gana, gana de títols, d’ambició, el Barça és un equip que es vol menjar el món. I ho vol, i fa, com un de sol, ho fa com un equip. Aquesta és la gran diferència. Jugadors vs Equip. Amb això no vull dir que el Madrid no jugui bé o que no faci un joc de toc, amb els jugadors que té només faltaria que juguessin com l’any passat a l’estil Numància. La diferència serà però, en la concepció d’equip i en la seva construcció. Sí el Barça fitxa a Ibrahimovic no ho farà pensant amb les samarretes que vendrà a l’Àsia, ho farà pensant que és el millor per l’equip. Els fitxatges de CR9 i Kakà han estat pensats al revés, primer el guany mediàtic que se’n pugui treure i desprès l’entrenador ja decidirà, ja que quin entrenador, a part de Guardiola, es podria permetre el luxe de dir que "no" a CR9 o a Kakà?

Per últim i per allunyar ja per sempre –tota una quimera- la por i el patiment desorbitat del barcelonisme, només recordar que en els sis anys en què Florentino va ser President merengue, el Madrid va guanyar dues Lligues, una Champions i una Intercontinental. En sis anys de Laporta com a President, el Barça ha guanyat tres Lligues, dues Champions i una Copa. I encara queda aquesta temporada.

En definitiva, qüestió de números.

Acampada Jove'09

TOCA ACAMPADA. T'HO PERDRÀS?

Indecència Sense Fronteres

Ho he dit dues vegades en dos escrits al bloc: no estic a favor del finançament acordat, i sobre aquest fet ja vaig exposar per quines raons no veia correcte el fet de validar aquest pacte, tanmateix també es pot afirmar sense por a equivocar-se que aquest acord, l’acord que Esquerra va aconseguir, és el més ambiciós que permetia l’actual marc estatutari.

Es poden criticar diversos aspectes de l’acord que ahir va aprovar el Consell de Política Financera sense cap vot en contra ja que finalment el PP va tocar el "pito" i totes les comunitats conservadores van acatar l’ordre de Rajoy i es van abstenir, el que no es pot fer és titllar aquest acord d’il·legal ni fer creure que s’hagués pogut aconseguir molt més.

Des de que diumenge Joan Puigcercós va fer oficial el Sí d’Esquerra al finançament a raó de 3.855 milions d’euros addicionals, segons el Govern poden arribar als 4.000, el principal partit de l’oposició s’hi ha mostrat clarament en contra i ha optat per tirar la màxima bilis possible contra Esquerra, el Govern i contra l’acord aconseguit. És legítim que Mas i companyia actuïn d’aquesta manera ja que estan a l’oposició i han quedat descol·locats, legítim sí, però indecent també.

Indecent perquè, com pot ser que el partit i la persona que van pactar un cadàver polític només al néixer, com és l’estatut de La Moncloa, acusin ara al govern de no aconseguir tot el que podien? Com és possible que el partit que durant 23 anys al Govern va acceptar totes les ofertes que "el gobierno de españa" els hi oferia sense demostrar cap signe de fermesa, ara acusi al govern de venut? Com pot ser que Mas i CiU facin amb el finançament exactament igual que amb l’estatut, és a dir, que els utilitzin simplement com a trampolí per arribar a la Generalitat?

Realment és escandalós que Convergència i Unión jugui aquest joc d’intentar ser els més almogàvers possible, quan són precisament ells els que van pactar el marc legal de negociació. L’articulat de l’estatut en matèria de finançament és tan ambigu i tan interpretable que deixa la negociació completament oberta i sense un patró clar.

Que CiU utilitzaria qualsevol eina possible electoralment per tal d’arribar en bones condicions a la campanya electoral és conegut, però que arribaria a creure’s que la gent d’aquest sant país és estúpida ja és massa. No es pot anar d’almogàver quan abans s’ha sigut un Cambó de segona divisió. I sembla que Mas i el seu pinyol encara no se’n han adonat.