27 de juliol de 2009

Somni d'un Món al Revés


Hi ha qui diu que existeix una gran connexió entre el que un somia i el que es desitja. Certs erudits han difós tot de teories en què es "demostra" que el nostre subconscient ens pretén mostrar, mentre el nostre cos present fa vots per descansar tan sols una estona, que tendim a somiar els nostres desigs més profunds.

La veritat és que desconec amb tota certesa si aquestes teories són reals o no, i també desconec completament si han estat provades científicament, tot i que dubto que algú que desitgi bojament l’assassinat de la veïna del 3r 2ª, en cas de somiar-ho, corri a explicar-ho a algun elaborador de teories estrafolàries.

No estic en cap cas interessat en iniciar un debat filosòfico-científic-esotèric entorn al compliment dels somnis ni tampoc en si existeix tal connexió desig-somni. Amb tot el que si que faré és permetre’m una llicència i explicar un somni.

Fa unes nits vaig somiar un somni estrany, no seria apropiat anomenar-lo de malson, no, tanmateix tampoc seria adient no qualificar-lo de pertorbador. M’explicaré. En aquell somni el món, o almenys certs aspectes del món que coneixem, estaven capgirats. El primer signe d’estupefacció va ser que vaig comprovar que l’equip més seguit al país era l’Espanyol i no el Barça cosa que va començar per mosquejar-me i immediatament em vaig posar en alerta. Tenia la sort, però, de què jo tan sols era un mer espectador d’aquell món, però no vaig poder evitar preguntar-me el perquè es condemnava a aquell món a tal maledicció. En aquell somni però no només estava girat el sentiment futbolístic de la gent del país. El primer gran canvi va ser que em vaig topar amb l’ambaixada dels Estats Units en ple Passeig de Gràcia. La veritat és que els ulls em van donar voltes. Una ambaixada? A Barcelona? Ostres, vaig mirar detingudament la placa, i si, posava "Ambaixada dels EUA. República de Catalunya". Érem independents.
En el somni, la gent per desplaçar-se feia ús del transport públic en la seva gran majoria, i el més estrany de tot és que el servei de Rodalies funcionava correctament, suposo que era perquè la Generalitat ja n’era la titular. Bé, en tot cas el que veia era que tot funcionava al revés. Teníem un ministre d’Interior competent, un President ambiciós, un parlament lligat a les demandes ciutadanes. A més els agents socials es movien sempre perseguint el bé col·lectiu, de la mateixa manera que les Caixes i Bancs. Els atacs racistes i els totalitarismes eren inexistents, i en general es veia que la població era feliç.

Un tema però em va sobtar. A diferència del "meu" món a la televisió hi havia presentadors de totes les edats, des de periodistes de 30 anys fins als que en tenien 60, cosa estranya avui en dia en què si es passa de certa edat, es convida amablement a "marxar" o a passar a la nevera, a més d’això el que vaig observar és que les èlits dirigents del país estaven formades per persones que no solien passar dels 40 anys. Realment estava molt sorprès, ja que en el meu món real l’atur actual entre els joves dels Països Catalans és molt elevat, fet que contrastava en el nou món que estava descobrint. Cal afegir, a més, que en el meu món hi ha certa tendència per part de certa gent "gran" en considerar el joves com a inferiors, i que quan es refereixen a aquest col·lectiu sovint ho fan fent gala de la seva gran experiència política, quan en realitat aquesta "experiència" no és més que una manera per amagar la gran frustració per haver permès la classe de transició que van permetre sumat al fet de que van deixar morir al llit a un dictador feixista. Aquests grans "experimentats" diuen amb aires de saviesa "nen, que jo no vaig néixer ahir. Jo sé el que s’ha de fer". La veritat és que aquell món era sensiblement diferent al meu.
Tal era la meva sorpresa que em vaig despertar de cop, i vaig pensar en aquell país que aquells joves havien construït. I ho havien fet sense aquella superioritat moral dels que van deixar que un tal Juan Carlos I fos investit Rey de España i que Catalunya fos una pobra "comunidad autónoma" com qualsevol altra.

En fi, tan sols això: un món al revés.

Cap comentari: