Aprofitar Carod

Al passat mes d’octubre saltava a les portades dels diaris publicats a Catalunya que Carod-Rovira no formaria part de les llistes electorals de l’independentisme a les eleccions de la tardor del 2010 i que segurament tampoc formaria part d’un futurible i hipotètic govern on Esquerra participés.

A partir d’aquella notícia tot d’opinadors van llençar-se a la piscina mediàtica - més aviat era l’escorxador – per començar a titllar de mort vivent a l’actual vice-president del Govern, amb un brillant exemple de patriotisme i de posar el país per damunt dels interessos de partit o dels grups de comunicació –sic-.
Carod, però no està mort.

No descobriré res si dic que personalment la figura de Carod-Rovira al capdavant d’Esquerra, ja sigui al partit o al govern, la trobo passada, és a dir, que ja ha complert el seu cicle i per tant crec que és encertat que es prescindeixi d’ell en les llistes per el 2010.

Ara bé, que no vagi a les llistes no vol dir que Carod-Rovira s’hagi mort. No. Carod-Rovira és qui més ha fet per articular un discurs nacional progressista a favor de la independència, un discurs allunyat d’essencialismes inútils i de immòbilismes que no fan més que encarcarar el país.

La conferència de Carod a la Pedrera és molt bona. És realment una aproximació al país actual com poques vegades s’ha fet. Amb la conferència, val la pena llegir-la i escoltar-la, Carod posa de manifest que l’única via per tal d’arribar a la llibertat és mitjançant la inclusió de grans parts de la població en el patriotisme, i deixant de banda certs tics nacionalistes que amb vocació o no, acaben excloent. El patriotisme social és la via per tal d’avançar a nous escenaris polítics per Catalunya. Algú podrà dir, ostres si es defensa el patriotisme social s’està defensant el tripartit. No. Defensar el patriotisme social és defensar la via més majoritària per tal d’arribar a la majoria social per exercir el dret a decidir, cosa que no té perquè correspondre amb defensar les maneres de com s’està aplicant actualment.

Carod-Rovira encara té molt a donar al país, Carod pot i ha de ser l’ideòleg del moviment independentista d’esquerres per els propers anys. Carod té un gran capital polític, intel·lectual i cívic que cal aprofitar, perquè no anem precisament sobrats d’aquest capital.

El temps electoral de Carod potser ha passat, però Carod és més que un cartell enganxat en una paret.

Desprès del Pretòria; Canviar el Sistema

Des de fa setmanes que per tots els cantons ens ataca com un exèrcit ben planificat i estructurat tota una allau de notícies odioses en quan a casos de corrupció urbanística, ara però amplificats per el fet de veure’ls al costat de casa. Les notícies relacionades amb la trama de corrupció a Santa Coloma de Gramanet i amb les detencions de l’alcalde socialista i de gent dels Govern de Jordi Pujol a la Generalitat posen de manifest de què potser no tot rutlla com hauria de rutllar.

Davant d’aquests casos hi ha diverses actituds a prendre. La primera, la més primària, és la que han pres els responsables del PSC i CiU, que han iniciat una guerra estúpida i lamentable que consisteix en veure qui és el més brut i el més condescendent amb els imputats del seu partit. El partit de ping-pong que estan jugant els Icetes, Zaragozas i els Puigs, Pujols i Mas… és d’una baixesa moral i d’una inutilitat flagrant. Els mateixos que diuen que els ciutadans estan allunyant-se de la política són precisament els que més treballen perquè així sigui. Lamentable vaja.
Una altra manera de veure el tema és apostant clarament perquè la justícia faci el que ha de fer, és a dir, investigar fins al final i si finalment es confirmen els fets per els quals han estat acusats que se’ls condemni severament.

Hi ha qui davant d’aquests fets tan escabrosos n’ha intentat treure profit tot llençant-se a glorificar que cal una gran reforma del sistema i que tot està podrit. Realment caldria que es posessin els coses al seu lloc. Primer, cal fer una reforma del sistema, sí, però afirmar que tot està podrit és d’una irresponsabilitat brutal alhora d’una absoluta falta a la veritat, ja que, per sort, no tota la gent que es dedica i participa de la política perverteix el seu ús com l’alcalde socialista de Santa Coloma. Tirar brossa sobre el fet polític no crec que sigui l’opció intel·ligent per tornar a recuperar la confiança amb la gent, i tampoc crec que sigui bo intentar erigir-se com a únic regenerador possible de la política catalana, i menys quan hi ha casos de transfuguisme disfressat, però transfuguisme al cap i a la fi.

Cal reformar el sistema? Sí, cal apropar la política a la gent, i per això és tant important la reforma de la Llei Electoral, una llei pendent des de fa 30 anys per culpa de les disputes –una vegada més- entre PSC i CiU sobre els guanys d’uns i altres. Ara que comença la comissió redactora de la llei al Parlament, caldria demanar als partits que no la bloquegin més. Aquesta reforma hauria d’avançar cap a la creació de circumscripcions electorals més petites i properes al ciutadà, per exemple amb les 8 Vegueries. I per altra banda amb un sistema desbloquejat de les llistes electorals que permeti a la població escollir les seves preferències a les llistes dels partits. Cal una reforma, i els més interessats per dur aquesta feina són els partits mateixos.

Per altra banda, cal que tot el sistema es corregeixi i reformi. Cal que la Sindicatura de Comptes tingui més competències per controlar els comptes del partits polítics. Cal limitar la despesa electoral. Cal també reformar el finançament de les Fundacions del partits, per evitar que aquestes rebin donacions anònimes tipus Palau-CatDem/Trais-Fragas. Cal en definitiva que s’imposi la transparència als comptes de partits i fundacions.
I en quant a temes com els Pretòria, cal que l’Oficina Anti-Frau pugui actuar amb llibertat política per inspeccionar i fiscalitzar tot allò que cregui convenient de les institucions.

El sistema s’ha de reformar i ha d’avançar en quant a transparència i proximitat. I per això cal que es reformi el finançament dels partits i s’elabori una nova llei electoral. Amb això no es resol el problema de la desafecció i la desconfiança, però és un inici per on començar.

I cal començar.

13 Anys Desprès: Cruyff Torna

El que rondava des de feia una mica més d’un mes finalment s’ha acomplert i ja s’ha fet oficial: Johan Cruyff serà el seleccionador nacional de futbol.
Aquesta és sens dubte una notícia enormement positiva i que ha de permetre tornar a alçar el projecte de les seleccions nacionals.

Johan Cruyff feia 13 anys que no entrenava a un equip des de que el van cessar de males maneres del Barça, feia 13 anys que estava veient el futbol des de la barrera i no precisament per falta d’oportunitats, ja que la immensa majoria d’equips haurien pagat el que no tenien perquè "el flaco" els entrenés. Cruyff però sempre havia dit que no. Ara però ha dit que sí, que sí que vol entrenar, i ho farà amb la selecció nacional de futbol.

El nomenament de Cruyff ha aixecat algunes crítiques, crítiques sobretot encasellades al fet de què amb més de 30 anys de residència al país encara no ha estat capaç de parlar en català. És cert, l’holandès hagués pogut fer l’esforç de parlar la llengua del país on viu, sí. Però caldria fer-se una pregunta, el seleccionador de futbol se l’ha de triar per la llengua que parla, o per el que pot aportar? La resposta a la pregunta determinarà en conseqüència el model de selecció que volem. Si defensem a capa i espasa que el seleccionador ha de parlar català sí o sí estarem determinant que el que realment volem és una folcklorada que de l’únic que ha de servir és de fer servir un dia com a escapament a la ràbia acumulada i per poder ballar una sardana al mig del Camp Nou. Si per contra es creu que el que més importa a l’hora d’escollir un seleccionador és el que pot aportar a l’equip, el fet que parli o no català passa a ser un tema secundari.

Des de diversos sectors, diguem-ne poc compromesos amb les seleccions, també s’ha esgrimit el fet de què posats a jugar només un partit a l’any, que seria millor elegir un entrenador de casa. Una folcklorada més. No dic que cap entrenador dels Països Catalans puguin ser seleccionadors, el que dic és que en el moment actual el que ha de primar és el que podem aconseguir per tal de fer saber a tothom que existeix una nació que vol tenir seleccions però que per pressions polítiques no pot.

El fitxatge de Cruyff a més a més pot representar una nova empenta, ja que no és el mateix per un jugador que et truqui per anar convocat per un partit, amb tots els respectes, algú que només a entrenat equips de segona B, que en canvi ho faci algú que ha guanyat 3 Copes d’Europa com a jugador i una com a entrenador. Com tampoc és el mateix en el moment en què es vol convidar una selecció per jugar o per fer diversos contractes de patrocini. Com tampoc ho és la il·lusió de l’aficó, que n’hi ha, per veure la selecció amb Cruyff o amb sense.

Per tant, només queda felicitar la Federació Catalana de Futbol i al seu President, Jordi Casals, per aquesta magnífica notícia, que sense resoldre el tema de veritat, aporta nova llum a un camí que és i serà llarg de guanyar.

Personatge de la setmana: Xabier Arzalluz

Nascut al 24 d’agost del 1932 a Azcoitia, enmig del període republicà, Xabier Arzalluz ha estat un dels personatges que més ha marcat la política basca, i espanyola, dels últims 30 anys. Arzalluz fent gala del què significa ser del PNV –o de qualsevol formació de dretes i regionalista- ha estat capaç de pactar amb el nacionalista espanyol José Maria Aznar així com de firmar el Pacte de Lizarra que propugnava la unió de les forces abertzales més el PNV per exercir el dret a l’autodeterminació com a mitjà per acabar amb el terrorisme d’ETA.
Arzalluz és, l’àngel i el diable, el de les dues cares. El pactista amb Espanya hi hagi qui hi hagi a la Moncloa i el Sabino Arana del segle XX.

Xabier Arzalluz va estudiar per ser capellà, fet que aconseguí i en va ser ordenat al 1967, però en va ser expulsat tres anys més tard. Posteriorment va estudiar a la Universitat de Salamanca on es va llicenciar en dret. Tot i tenir possibilitats de progressar en la seva carrera acadèmica, Arzalluz va entrar en política i va apuntar-se al clandestí PNV, fet que compaginava amb la seva feina al seu bufet.

Arzalluz en les primeres eleccions "democràtiques" a l’estat espanyol, des de la República, va ser elegit diputat per Guipúscoa, elecció que va repetir en les eleccions següents per bé que no va recollir l’acte per tal de dedicar-se a la direcció del Partit.

En els 20 anys que Arzalluz va dirigir la nau dels nacionalistes bascos, aquests van governar sempre Euskadi, passant per tres Lehendakaris: Garaikoetchea; Ardanza i Ibarretxe. El moment més crític que va viure va ser, segur, el de l’escissió iniciada per el llavors Lehendakari Garaikoetchea degut a la política de reforçament de les diputacions en contra del propi Govern Basc que promovia la direcció. Aquest fet va portar al PNV a perdre les eleccions davant del PSOE, però gràcies a un acord de govern amb aquests van poder mantenir la presidència.

És en aquest període quan els equilibris fan més acte de presència que mai. El PNV ha de d’entendres de manera correcte i amb totes les lletres amb Madrid. Talment com feia CiU a Catalunya, que a canvi de suport parlamentari a cada país, els nacionalistes el tornaven a Madrid.
Però al 1996 és quan la cintura d’Arzalluz fa el número més espectacular. A canvi de millorar el concert econòmic, el PNV dóna suport al PP i vota Aznar en el Ple d’investidura. Com a imatge d’aquell pacte només cal recordar com Aznar va baixar les escales de la Moncloa per rebre Arzalluz, un "tipu" que la premsa afí al nou nacionalcatolisisme havia considerat com a "terrorista".

Desprès d’un temps amb bona sintonia amb el PP, el PNV firma el Pacte de Lizarra, fet que trenca l’idíl·lic romanç entre les forces de dreta basca i espanyola. És a partir d’aquest pacte que s’inicia l’etapa d’enfrontament de virulència extrema entre l’aparell de l’estat espanyol i el Govern Basc que culmina amb el "Pacte anti-terrorista" firmat només entre les forces nacionalistes espanyoles: PP i PSOE.

Arzalluz, però al 2004, deixa la presidència del Partit, i ho fa perdent el Congrés que havia de catapultar el seu candidat, Joseba Egibar, al capdamunt de la formació. Per contra hi accedeix Josu Jon Imaz, de perfil "més" moderat. I dic "més" perquè tot i les declaracions incendiàries del "Xabier", no deixa de ser cert que ell va pactar amb Aznar i amb tothom amb qui calgués.

És precisament per les declaracions que acostuma a fer Arzalluz que avui és el personatge de la setmana, ja que arrel de les detencions de dirigents de l’esquerra abertzale que estaven ultimant un nou procés per posar fi a la violència i avançar cap a la Pau, va dir que "Otegi i els altres detinguts són uns bons patriotes". Evidentment tota la premsa de l’antic règim –el règim del 1939-75- se li ha tirat a sobre a més a més de tots els partits nacionalistes espanyols.
Arzalluz aquí l’encerta. L’encerta perquè tot bon patriota el que ha de buscar és aconseguir que el seu país avanci, i Otegi i els altres detinguts el que buscaven era que a Euskal Herria no hi hagués més violència.

No sé si Garzón deu pensar el mateix…

Fum-li Castanya al Halloween!

No tinc res en contra del Halloween, però...

VISCA LES FESTES POPULARS!

VISCA LA CASTANYADA!

J Street: Oportunitat per la Pau

Fa uns dies a La Vanguardia vaig llegir un article molt interessant. L’article exposava la creació d’un nou lobby que pretén incidir en la política exterior de la nova administració demòcrata. Als EUA és natural que es formin grups de pressió per a qualsevol tema, tan se val que sigui sobre la reforma del sistema sanitari, sobre l’escalfament global o per precisament estar en contra d’aquestes accions… Aquest nou lobby concretament està format per israelians dels Estats Units.

J-Street -el nom del lobby- es defineix com a un grup de centre-progressista que propugna una política diferent sobre el conflicte del pròxim orient. Defensen que el conflicte ha de resoldre’s a partir de la creació de dos estats, un de palestí i un d’israelià, i en quant a la relació entre els dos països exposen que els EUA han de deixar estar la política de seguiment total a les accions d’Israel i apostar per la resolució del conflicte.

La creació d’aquest lobby és una qüestió que no es pot passar per alt. Fins el moment qui ha portat la veu cantant del moviment pro-israelià ha estat el lobby conservador AIPAC que s’ha caracteritzat per defensar les polítiques d’expansió territorial dels diferents governs jueus i en la no cessió de condicions. L’aparició d’un nou grup de pressió és una excel·lent noticia, ja que d’aquesta manera es podrà donar suport a la voluntat del tàndem Clinton-Obama per arribar a una solució de pau al pròxim orient. Que J-Street s’autoanomeni com a un grup en busca de la pau i de la seguretat –conceptes que van lligats al pròxim orient- ja indica de fins a quin punt és important el canvi. Sí J-Street aconsegueix fer-se forat en l’opinió pública, ja serà un magnífic èxit, ja que com acostuma a passar, l’AIPC té una concepció més conservadora i uns argumentaris més a prop de les tesis dels falcons, unes tesis més allunyades de les de la població que són més moderades.

El J-Street però no ho tindrà fàcil. Des de diversos sectors s’ha l’acusat de ser antipatriota i antijueu perquè està en contra dels assentaments i de la política dura anti-palestina. Aquesta campanya portada des de grups conservadors pot tenir greus conseqüències polítiques com per exemple el finançament de les campanyes per aquells congressistes i senadors que participin en els seus actes.

Tot i les dificultats s’ha de celebrar que les postures moderades i plausibles es facin un lloc a l’agenda pública dels Estats Units.

L'Estupidesa es Cura Viatjant

‘‘Cal centrar-se en la crisi i deixar de banda les minúcies i estèrils discussions sobre la nació i "bobadas" d’aquest tipus’’. Aquest és un dels arguments més repetits per tota la cort de mitjans i partits unionistes/espanyolistes a Catalunya. Aquest és un argument que no es cansen d’aixecar cada cop que el debat central de la política catalana transita cap a postulats desacomplexadament independentistes.

Parlar de "nació", de com volem que sigui el nostre país en un futur o de si cal que Catalunya sigui més vigorosa en la defensa dels seus interessos, és titllat de nacionalista, d’un nacionalisme que es vol excloent i allunyat del sentiment general de la ciutadania. Ara en temps de crisi, diuen, cal parlar de solucions plausibles a la crisi econòmica i no "avorrir" a la gent amb debats estèrils i passats de moda com és el tema de la "nació".

Els unionistes esgrimeixen que Catalunya està segrestada per un discurs catalanista pactat entre les èlits però que les bases ciutadanes no comparteixen. Ells són els que creuen que Catalunya està malalta i que el que hauria de fer és deixar-se de "coses" com nacions i independències i abraçar la imperable i evangelista causa de l’espanyolitat per centrar-se en els problemes "reals" de la gent.

Una de les frases preferides per aquests unionistes per desacreditar la voluntat de diversos sectors del país per tal d’avançar cap a la independència, és que "el nacionalismo se cura viajando". Doncs bé, fent un cop d’ull a la premsa internacional resulta commovedor veure com per exemple el President de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, ha fet una declaració en què anuncia que es posa en marxa un pla per discutir amb la població sobre "l’orgull de ser francès", és a dir, si s’està orgullós de pertànyer a França.

Parlar de nació, del país, és parlar de la societat mateixa. Parlar de nació i d’independència és parlar de com millorar el país en tota la seva amplitud: des de l’educació fins a les infrastructures passant per quin model productiu es vol. Parlar de nació és parlar de convivència, de crear complicitats i xarxa social.

Parlar de nació, per tant, no és ni excloent ni provincià i tampoc és negar-se a plantejar solucions a la crisi. Parlar de nació equival a acceptar-se a si mateix i a la societat que t’envolta. I segurament aquest és el problema, els espanyolistes ni s’accepten ni accepten la societat on viuen. I sí, això es cura viatjant i llegint.

Personatge de la setmana: Carles Puyol

Carles Puyol i Saforcada va néixer al 13 d’abril del 1979 a la Pobla de Segur. Puyol va debutar amb el primer equip del Barça en un partit contra el Valladolid un 2 d’octubre del ja llunyà 1999. Puyol desprès de 10 anys al primer equip n’ha vist de tots colors. Ha vist com un equip s’ensorrava al no res en l’etapa de Gaspart a la presidència i amb Serra-Ferrer, Reixach, Van Gaal i Antic a la banqueta; ha vist com es creava a poc a poc un equip formidable i com també amb la mateixa velocitat es destruía a si mateix; i finalment ha viscut l’any més meravellós de tots els temps a l’aixecar tots els títols possibles amb el Barça del triplet.

Puyol més enllà de la seva trajectòria en les categories inferiors i en el primer equip del Barça és molt més. Puyol, el capità, significa molt més que uns números brillants. Puyol serà un dels jugadors que tindran la immensa sort de poder penjar les botes al Camp Nou. El Barça sempre s’ha caractertitzat per ser un club que no sabia tancar les etapes. El Barça no ha sabut mai acabar bé les carreres dels seus grans jugadors. L’últim que ho va fer va ser Luis Enrique, sí, però abans d’ell no n’hi havien hagut masses. Ni el mateix Guardiola va acabar a can Barça. Per tant , és un element a agrair a totes les parts que hagin acordat que en Carles Puyol acabi la seva carrera vestint la samarreta blau-grana del Barça i lluint el braçalet de capità amb la senyera.

Precisament el lluïment de la senyera al braç és un element que indubtablement s’associa amb Puyol, car, des de la marxa de Luis Enrique al 2004 ell ocupa aquesta desitjada parcel·la. Puyol encarna com ningú el què significa ser capità del Barça. Puyol és sentiment, és l’haver mamat barcelonisme des de sempre, des de petit. Entrega, compromís, lluita, sentiment…. Puyol transmet tots els valors necessaris que qualsevol voldria, valors de superació, de deixar-ho tot al camp, de no donar mai res per perdut.
Puyol és el que s’espera que sigui un capità del Barça, un capità compromès amb els valors i l’ADN del club.

Puyol acabarà la seva carrera al club que el va veure créixer des de què hi va arribar per entrar a la Masia, que ara està d’aniversari, fins que l’ha coronat com el capità que ha viscut els èxits més espectaculars de la centenària història del Futbol Club Barcelona. Puyol faci el que faci a partir d’ara ja haurà passat a la història del club, ja que ell ha estat qui ha aixecat les dues últimes Copes d’Europa i ha estat l’abanderat d’un equip que ha estat capaç d’enamorar fins i tot aquell a qui no agrada el futbol. Puyol amb la renovació que el lliga al Barça fins al 2013, passa a aquell grup de jugadors que seran recordats al llarg del temps com són ara els Ramallets, Kubala, Samitier, Cruyff o el mateix Guardiola.

Puyol i Barça; Barça i Puyol: dues paraules, dos conceptes que de per vida aniran plegats.

Qüestió de País

El dimecres es va celebrar a Barcelona el concert titulat "Musiquetes per la Bressola", un concert que recollia les cançons que s’han inclòs en el CD, amb el mateix nom que el concert, que repassa i modernitza cançons tradicionals catalanes.

La Bressola actualment compta amb més de 700 alumnes en el territori de la Catalunya del Nord, uns 700 alumnes que escenifiquen una història d’èxit, car només cal recordar que el projecte de les escoles en català va iniciar-se fa una mica més de tres dècades amb un professor i dos alumnes.
Trenta anys desprès doncs, la Bressola té una gran salut i res fa pensar que hagi d’emmalaltir. Les escoles en català últimament han rebut la notícia de què el jacobí estat francès pagarà ell mateix els mestres per ensenyar als alumnes bressolins. Aquesta és una gran oportunitat per consolidar un projecte de grans dimensions i per continuar eixamplant-lo.

La Bressola és l’instrument clau per la recuperació del català d’aquell regió. El català pràcticament va ser eliminat i reduït a la pràctica al poble gitano, que ha fet possible la seva conservació a Perpinyà.
La Bressola és l’oportunitat de sembrar la llavor de la llengua i que arreli com també ho va fer a la Catalunya sud amb la immersió lingüística que va impedir que la societat es partís en dues.
La Bressola és un projecte d’èxit, un projecte que ha de permetre que el català recuperi terreny i que sigui una llengua normal.

He escrit que la Bressola és segurament per la Catalunya del Nord el que la immersió lingüística va ser per la del Sud per tot el que significa d’estendre la llengua. La immersió ha resultat la millor política lingüística possible, ho demostra el fet que tothom sap tant català com castellà i que altres països europeus estan aplicant el mateix model. El problema és que desprès de l’aprovació de la immersió no s’ha tirat endavant cap altra norma de gran calat per avançar cap la utilització del català en tots dels àmbits possibles.
És per aquest motiu que és tant important l’aprovació de la Llei del cinema de Catalunya.

L’àmbit de la comunicació és un dels quals el català està més fluix. Només cal fer un ràpid repàs de la quantitat d’oferta de mitjans de comunicació en català i en castellà. Els elaborats en llengua castellana són gran majoria. Dins de la comunicació també s’hi troba el cinema, un sector que trenca totes les xifres, negatives, de premsa, televisió o ràdio. Només un 3% de les pel·lícules projectades a Catalunya són en la llengua pròpia del país. Realment qui no vegi aquí un fet anormal que s’ho faci mirar.

Per mirar de posar remei a aquesta situació el conseller Trasserras ha tirat endavant aquesta llei, una llei de país. Una llei que estableix que hi ha d’haver un 50% de les pel·lícules en català i que posa en marxa de la Xarxa Concertada de Pantalles Cinematogràfiques de Catalunya que haurà de projectar pel·lícules europees en versió original i projectes catalans. Per tal de garantir que es duu a terme el que marca la llei, el projecte legislatiu recull també sancions per quan no es compleixi amb la llei. Aquest tema ha generat certa polèmica en els sectors nacionalistes espanyols que es queixen per què s’inclouen aspectes sancionades, un fet que no els hauria de preocupar, ja que si es compleix la llei no es sancionarà a ningú.

En definitiva, que amb aquesta llei Catalunya avança cap a un país normal, un país on quan vols anar al cinema, pots veure la pel·lícula amb la teva llengua. I sí, la Bressola i la Llei del Cinema, són qüestions d’estat.