Ells. Retallen

Retallen. Sanitat. Educació. Retallen. El govern de Mas, sí el que ha dit que el Penedès ha de ser una ròtula i que ha tirat enrere la llei de vegueries, doncs aquest govern retalla. Sanitat. Educació. Retallen. Mentre retallen, demanen sacrificis però a l’hora de la veritat només n’exigeixen als que més pateixen la crisi. I mentre les classes populars es sacrifiquen, ells eliminen l’impost de successions que pagava només el 6% més ric. Retallen. Sanitat. Educació. Retallen. Contra les manifestacions de personal sanitari i altres col•lectius, demanen que no s’exageri la situació. Ara cal no exagerar? Qui va dir que no hi havia diners ni per pagar les nòmines? Els metges? Qui va dir que la Generalitat hauria de donar rosegons de pa? Els mestres? No, ho va dir Oriol Pujol i Francesc Homs. Ells però, a la seva, retallen. Curiós govern aquest que diu que prepara grans retallades però que no les dirà fins després de les eleccions. És aquesta la manera seriosa que deien que s’havia perdut? I mentrestant, retallen. Sanitat. Educació. Retallen. I deuen creure que estem tot el dia pensant en altres coses, que sí el Barça, que sí la cabra catalana o vés a saber què. Però haurien de recordar que tot i pensar en el Barça o en qualsevol altra cosa, veiem i escoltem. I només és una cosa: ells retallen. Sanitat. Educació. Retallen.

article publicat a El 3 de vuit

Vegetarians Carnívors

Tinc un amic que és vegetarià. Això en si, no és cap problema, al contrari, totalment respectable. El tema és que només ho és durant el cap de setmana perquè durant la resta de dies se’ls passa al McDonald’s. Incongruent, oi? Quan m’ho van explicar em va costar entendre-ho, ja que, si un és vegetarià ho és i punt. Ell però “erre que erre”, dietes divergents. Amb les converses que hem tingut sobre el “tema” em comenta que ell de cor és vegetarià però que la temptació del McDonald’s és superior a ell i que no s’hi pot resistir.

Durant la setmana s’afarta d’ hamburgueses mentre que al cap de setmana es passa el matí de dissabte al mercat i compra només verdures i fruites ecològiques i recórre diverses botigues especialitzades en menjar vegetarià. Incongruent, oi? Fins aquí, crec, tothom estarà d’acord que no serveix de res passar-se el cap de setmana menjant “estil vegetarià” si durant la setmana te la passes al McDonald’s.

Doncs bé, és la mateixa situació amb la que es troben els diputats de CiU amb la independència. Durant el cap de setmana participen a les consultes, ho trobo molt bé, però de què serveix si durant la setmana fan tot el contrari? Votar Sí diumenge i en contra de la independència al Parlament? És així com es demostra l’independentisme a CIU? En fi, CiU com els vegetarians carnívors té dietes divergents. Oi alcalde?

article publicat al 3 de vuit

80 Anys

Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibérica.

D'acord amb el President de la República federal española senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastiá, em faig cárrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el catalá expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la propia vida.

Preguem que cada catalá, així com tot altre ciutadá resident a Catalunya, es faci cárrec de la enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, será considerat com un agent provocador i com un traidor a la Pátria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justicia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbónica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota la emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigeu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931

El Japó Com Exemple

El Japó està vivint des de fa unes setmanes un dels moments més tràgics i difícils de les últimes dècades. Al tsunami devastador que ha arrasat centenars de pobles s’hi ha afegit la problemàtica de les fuites nuclears que no només posa en perill la població nipona sinó que ha comportat un augment, quasi paranoic, a tota la comunitat internacional que ha començat a qüestionar la seva aposta per les nuclears.

Més enllà de la situació i del debat sobre la idoneïtat de continuar amb l’energia nuclear, un dels factors més sorprenents d’aquests dies, al meu entendre, ha estat les constants mostres de penediment i de demanar perdó dels líders japonesos i dels gestors de la central nuclear de Fukushima.

Evidentment és una qüestió cultural, però veure a tot un primer ministre fer reverències als desplaçats que s’amunteguen en poliesportius, és una imatge que sorprèn i que, perquè no dir-ho, fa sentir certa enveja. Algú s’imagina, per exemple, a un president de la Generalitat Valenciana demanant perdó per suposats actes de corrupció? Algú s’imagina el president de, per exemple, la Caixa demanar perdó pels accidents de les autopistes? No, realment és impossible.

Vivim en una societat on demanar perdó i acceptar les responsabilitats dels actes que un comet és un fet poc habitual. Potser seria hora que aprenguéssim ni que fos una mica de com es comporten els líders del Japó i augmentar d’aquesta manera el prestigi d’una classe política que està pels terres.

Tots hi sortiríem guanyant.

article publicat al 3 de vuit

El 6% Millors

La situació econòmica és difícil. No descobreixo res. Aquest mes s’han fet públiques les pitjors dades de l’atur des de que va començar la crisi. A més, el govern de la Generalitat va començar el seu mandat fent l’anunci alarmant de que no es podrien pagar les nòmines als funcionaris. Per no parlar de les grans retallades que s’estan efectuant perquè no hi ha diners, diuen.

Retallar fins al punt d’anul•lar obra licitada i d’aturar projectes com hospitals, escoles o infraestructures.I sembla que amb aquesta excusa tot valgui. Boi Ruiz, conseller de Sanitat, s’atreveix a afirmar en diverses entrevistes que el més convenient és que els ciutadans contractin una assegurança privada. Carai, sí que deu ser convenient, però per la patronal dels hospitals privats de la qual ell n’era el president fins fa només 3 mesos.

La frase “no hi ha diners” però, cau i perd tota la, suposada, coherència quan Duran i Lleida i el president Mas anuncien que suprimiran l’impost de successions. Deixarem de guanyar 400 milions d’euros per un impost que ara només paga el 6% més ric de la població. No havíem quedat que no hi ha diners? Aquesta sembla ser que és la manera de sortir de la crisi de CiU ser durs amb els febles i tous amb els poderosos.

Retallar l’estat del benestar i rebaixar la fiscalitat dels rics. El govern dels millors, només pels millors.

article publicat al 3 de vuit

Parlar massa...

Sandro Rosell va guanyar les eleccions a la presidència del Barça al passat mes de juny. Ho va fer després d’una gran campanya electoral. Anar a unes eleccions en què es gaudeix d’un avantatge considerable i on tota la resta de candidats t’han marcat com l’objectiu a batre, no és fàcil. Rosell va resistir. No va cometre errors i va guanyar. No va cometre errors perquè quasi no va ni parlar. No va fer grans actes oberts a la premsa i tampoc va fer massa rodes de premsa. Es va limitar a gestionar la renda que portava després de sis anys d’oposició.

El mateix patró va utilitzar Artur Mas en la recent campanya al Parlament. Davant l’evidència del seu lideratge en les enquestes, CIU va basar la seva campanya en no cometre errors. Discurs pla, res de polèmica i totalment prohibit contestar els atacs de la resta de candidats. El resultat, com Rosell, va ser l’esperat. Mas va guanyar. Més enllà de les càbales que es pugui fer per la coincidència dels patrons de campanya de Mas i Rosell –per què serà?- aquesta tàctica és la més assenyada quan un sap que té totes les de guanyar unes eleccions. Minimitzar riscos, maximitzar silencis. Pel que es pot observar, aquesta és també la que segueix Xavier Trias a Barcelona.

Amb tot sempre hi pot haver excepcions. Per exemple hi pot haver algun alcalde o candidat que tot i tenir –o dir que té- un gran avantatge es dedica a menysprear l’oposició, a parlar més del compte i en perdre els papers. Tot són estratègies i potser la temptativa d’augmentar la tensió és el que li agrada. Encara que, potser, no és el més recomanable.

article publicat al 3 de vuit

Pista d'Aterratge

Juan Prat, Susana Bouis, Josep Martí… Aquests són alguns dels noms que provenen de l’òrbita del Partit Popular i que s’han incorporat al govern “dels millors” d’Artur Mas. No deixa de ser curiós que només quatre anys després d’anar al notari per certificar que no pactaria amb el PP ara doni càrrecs a aquesta gent. Ara ja no són gent a qui cal aïllar sinó gent amb qui es pot treballar. Això sí que és un canvi de veritat, perquè si ens posem a recordar els perfils d’aquests “fixatges” la cosa és preocupant.

Bouis va ser la successora de la gran Julia Garcia Valdecassas a la delegació del govern espanyol d’Aznar a Catalunya. I amb ella els antidisturbis van continuar sent tant presents com amb la inoblidable Valdecassas, aquella que per si algú l’havia oblidat va afirmar davant la formació del primer tripartit i sent ministra del govern d’Aznar que el PSC havia pactat amb “unos terroristas” en referència a Esquerra. En fi un encant de dona.

La família Bouis està de sort perquè amb l’arribada dels “millors” a la Generalitat també s’hi ha reclamat l’altre cap de família. Sí, el cap de comunicació del govern és el marit de la Bouis. I com la seva dona, havia estat treballant per el PP d’Aznar. Res hauria de sorprendre d’algú que va escriure un llibre, que juntament amb “Democràcia a sang freda” deuen formar part de la nova bíblia convergent, anomenat “Ets de dretes i no ho saps”. Es veu que el Mas l’ha llegit últimament.

L’altre gran fitxatge per el govern dels millors i que prové també de l’entorn pepero és el nou delegat de Catalunya a la Unió Europea. Juan Prat. Un gran patriota, segur. Tant que ha afirmat que més val que ens anem oblidant d’això de què el català sigui llengua oficial a Europa. Que no, i que ell no hi dedicarà pas esforç. Molt il•lustradores les entrevistes que ha concedit. Dóna moltes pistes, com que Catalunya és només una part d’Espanya i que resulta cansat això del constant conflicte Catalunya-Espanya. Diu que s’ha de superar. Oblidant, com amb el tema del català, això de la “transició nacional catalana”. Prat segur que té molts contactes, segur ja que va ser ambaixador d’Espanya davant l’OTAN. Llàstima que quan ho va ser hagués de defensar amb vehemència la participació de la Unió a la guerra il•legal de l’Iraq i que això li costés enfrontaments amb Alemanya i França. Però tranquils, que com tothom sap aquests dos països no pinten res a la Unió i no passarà res.

No deixa de ser una mica inquietant la línea que pren CIU amb aquests nomenaments. Potser tenen una idea de la política semblant a la de la consellera Bozal, que es caracteritza per el simple binomi del professional-client. Ells diuen que no passa res, que han treballat tant pel PP o PSOE i sempre han complert. Es limiten a canviar de client. Però caldria no oblidar que una cosa és canviar de client dins d’una mateixa empresa, i l’altra és anar a la competència.

Sortu i el PP

Era l’any 2002 i el govern del PP del gran Aznar al capdavant amb el suport entusiasta del PSOE i el submís de CIU va aprovar la Llei de Partits, que darrera d’una intenció pretesament pro-democràtica, el que es va aconseguir, com és públic i notori, va ser arraconar i impedir votar al 15% de la població d’Euskal Herria. I ho van fer perquè l’esquerra abertzale no rebutjava la violència.

El problema és que quan es pareix una llei amb l’objectiu d’emmordassar aquells que no pensen com un vol, la llei s’acaba pervertint amb el temps. S’ha instat a il•legalitzar España 2000? I el GAV? No oi? Bé, ara però els fets els posen contra les cordes. Rubalcaba ja no sap ni què dir.

Sortu rebutja la violència, i en especial la d’ETA. Per tant, hauria de ser legal, no? Pervertint novament la llei, ja que només s’aplica en una direcció, sembla que ara no n’hi ha prou en rebutjar la violència com a mètode polític, sinó que s’ha de condemnar la violència passada. Si la llei ja és immoral, aquest requisit frega el surrealisme., sobretot per qui ho demana. Perquè, una pregunta. El PP condemna la violència, les morts i el patiment dels qui van patir la repressió de la dictadura feixista de Franco?

Si es creuen la llei, que també l’apliquin al PP.

article publicat al 3 de vuit

Santi Santamaria

El primer de juny del 2008 vaig publicar un article sobre el cuiner Santi Santamaria a partir de la polèmica que van causar unes declaracions seves, oportunament exagerades per certa premsa més sensacionalista que de referència.

Avui, que ens ha deixat reprodueixo el post que vaig fer.

---

1 de juny del 2008: Personatge de la setmana: Santi Santamaria

"Si hi ha algú que hagi estat portada durant tota aquesta setmana i també la passada ha estat el cuiner català Santi Santamaria. Els seus comentaris incendiaris contra pretesos ingredients químics que utilitzen certs cuiners ha esclatat com una bomba de rellotgeria en un gremis gens acostumat a aquests afers.

La veritat és que amb tota aquesta polèmica l’únic que m’incomoda es si podrem seguir menjant i desgastant plats com fins ara o si canviarà alguna cosa.

Santi Santamaria es pot concloure que es va equivocar en la forma de les seves declaracions, però no en el fons. Si en qualsevol producte que es compra en un supermercat hi apareixen tots els productes que s’han fet servir per produir-lo, en un restaurant també haurien d’aparèixer tots els ingredients que es fan servir per fer un plat.

Santi Santamaria ha estat víctima d’un atac furibund per part de certa premsa que per certs interessos inconfessables ha vist l’oportunitat de carregar contra el chef del "Racó de Can Faves". La portada del PSC (Periodico Socialista de Catalunya) n’és un bon exemple. Els motius? No ho sé, però segons es diu podria ser cert suport del cuiner a causes definides com a heretgies per part del butlletí socialista.

Seria bo tot i així que la polèmica s’aparqués i els cuiners es tornessin a dedicar al que més saben: cuinar. "