15 de juny de 2009

El Dia Desprès


Una de les notícies més esperades dels últims anys és quan es produirà i què dirà la sentència del Tribunal Constitucional en referència als recursos que el PP, el defensor del poble espanyol, que és militant del PSOE, i de diverses comunitats autònomes, com per exemple la governada per el socialista Marcelino Iglesias, han interposat a l’estatut d’autonomia de Catalunya. Aquesta notícia és àmpliament esperada ja que serà la que marcarà l’esdevenir més immediat, i potser més enllà, de la política catalana.

La castració química al qual serà sotmès l’estatut és coneguda per tothom. Ara bé, més enllà dels punts que el TC consideri nuls o anticonstitucionals o dels que en recomani una certa interpretació restrictiva, el que ha de preocupar i centrar l’atenció és el famós dia desprès.

El dia desprès serà molt més important que el dia abans, al dia desprès serà quan s’haurà de decidir què es fa, s’haurà de decidir cap a on es tira. El dia desprès serà aquell en què cadascú haurà d’escollir a qui és fidel. S’haurà d’escollir entre la Constitució espanyola i la democràcia.

Hi ha dies que són històrics. N’hi ha que marquen un abans i un desprès. I n’hi ha que canvien la història. El dia desprès pot ser aquestes tres coses. El dia desprès pot ser un dia històric en què els catalans, per una vegada a la vida, es creguin que poden, que podem, que tenim dret a avançar i a creure en nosaltres i que allò que els catalans aproven, ningú té dret a retallar-ho. El dia desprès pot marcar l’inici d’una nova manera de fer i d’entendre la política, sense caps abaixats, sense subordinació amb ambició i valentia. El dia desprès pot ser el començament del canvi de guió en la història del país, una història de derrotes, i pot passar a ser, a partir d’una derrota, l’inici d’una història d’èxit.

Però el dia desprès pot ser tot el contrari. El dia desprès pot ser un dia qualsevol, és a dir, un dia en què els catalans abaixin les mans i el cap i acceptin el que "el papa" els mana, talment com si d’una trista colònia es tractés. El dia desprès pot ser un dia més en la manera d’entendre i fer política a casa nostra, amb l’inefable "peix al cove" com a bandera sense pensar que el cove està foradat i que ningú té la més mínima intenció de posar-hi remei. El dia desprès pot ser el dia desprès d’una nova derrota com tantes en la història. Un dia més en què l’esperit, tan alabat per certs polítics, del "12 de setembre de 1714" faci novament acte de presència. I apa, a tornar a començar.

El dia desprès no sé què passarà, però el dia desprès serà la mostra de si els catalans han après a ser ciutadans lliures o si per contra es limiten a ser uns tristos provincians analfabets.

És aquí on la fermesa dels actors socials, econòmics i comunicatius del país també s’haurà de demostrar, ja que ells també hauran d’escollir.
L’atenció sobre el dia desprès està centrada, com no, en l’àmbit polític. És natural ja que ells són els que hauran de gestionar els passos a fer. Però el que seria injust, a més de fals, és d’atribuir a la política tota la responsabilitat de l’esdevenir del dia desprès. La política és important, cert, però no és l’únic actor en la partida d’escacs.
El dia desprès també dependrà de si les entitats socials, aquest ric entramat d’associacions, plataformes i organitzacions diverses que la societat ha creat es posa al costat de la democràcia i empeny cap a defensar el que el poble va aprovar.
El dia desprès dependrà també de si els sectors econòmics del país s’adonen que sense poder polític i econòmic per Catalunya les seves empreses són més dèbils i que sense un finançament just Catalunya no pot avançar. Però també dependrà de si els mitjans de comunicació - i els grups que els editen – s’empassen el gripau o si per contra hi planten cara.

En definitiva, el dia desprès dependrà de tots, dependrà del President de la Generalitat i dels consellers i diputats, dependrà dels membres de les associacions de veïns i de tantes i tantes coses diverses, dependrà dels empresaris del Cercle d’economia, de Foment del Treball i de la PIMEC, dependrà també dels directors i redactors de diaris, TV’s i ràdios, però també, i sobretot, dependrà de les mestresses de casa, dels jubilats, dels professors de secundària, dels estudiants, de les dependentes del súper, dels paletes… dependrà de nosaltres.

De nosaltres dependrà què fer el dia desprès.

2 comentaris:

Eduard ha dit...

Al capdavall, tot depèn de la quantitat de gent que vagi a votar a les properes eleccions i de què voti. Malauradament, l'experiència ens diu que en un sistema de partits com el nostre, amb llistes tancades i controlades pels aparells, els canvis radicals són molt, molt difícils, perquè costa molt que surtin líders polítics amb carisma i idees il·lusionants, que sí que atraurien vots per al canvi.

Pere Sàbat ha dit...

Eduard,

Sí tot depen de la participació i de si es preseten projectes reals, possibles i il.lusionadors.
En quant a les llistes tancades... avui s'ha presentat la porposta de Governació sobre la reforma de la llei electoral catalana que contempla llistes desbloquejades, entre d'altres.