29 de juliol del 2010

Continuem Endavant


Jo continuo. Comencem per posar les coses sobre la taula. Jo segueixo. Aquesta setmana ha estat intensa, molt intensa. Desprès de, l’obvi, rebuig d’Esquerra a entrar a formar part de Solidaritat Catalana, Uriel Bertran ha decidit donar-se de baixa d’Esquerra i apuntar-se al projecte liderat per Joan Laporta i concórrer així a les eleccions de la tardor amb aquesta candidatura de coalició “netament” independentista.

Que l’Uriel marxi, sens dubte, és un fet que no pot ser rebut amb alegria ni amb indiferència. Marxa d’Esquerra una persona que, parlant col·loquialment, s’ho ha currat. A l’Uriel no crec que ningú li hagi regalat res, tot el que s’ha aconseguit amb les consultes ha sigut, en gran part, gràcies a la seva feina, i evidentment a la de moltíssima altra gent, però negar un plus a l’Uriel seria totalment injust.
Amb la seva marxa, però, a més també s’acaba Esquerra Independentista. EI era l’aposta clara i raonable per tal de posar Esquerra en el bon camí, a fer d’aquest partit el partit necessari per els temps que vivim. Un partit modern, assembleari, amb democràcia interna… Políticament Esquerra Independentista ha aconseguit, en part, imposar la seva aposta estratègica ja que, almenys de paraula, Esquerra es compromet a pactar el futur govern només si hi ha el compromís de convocar un referèndum per la independència.
Però per sobre de tot EI representava la voluntat de què Esquerra continués sent un partit d’esquerres i independentista.

Precisament aquest és el punt que impossibilita Solidaritat Catalana. SC és una bona opció, però només en el cas que signifiqui la possibilitat de guanyar les eleccions. I això en la situació actual és impossible. SC té sentit si CDC i Esquerra s’hi sumen. Només en aquesta situació. En tota la resta d’escenaris és malgastar una proposta ambiciosa i correcta, però equivocada en el temps i en les formes de plantejar-se.
Solidaritat Catalana l’únic que te en comú és el motiu “independència”, res més. Deia que EI representava el corrent de gent dins d’Esquerra que apostava per continuar sent d’esquerres i independentistes. Àmbit nacional; àmbit social. Dos àmbits que són un, dues vies que van unides, inseparables. D’esquerres i independentistes; independentistes i d’esquerres. Solidaritat Catalana no és això, i donat que no és raonable pensar que guanyi les eleccions amb majoria absoluta, no m’hi sumaré. Si SC treu 5 diputats què faran? Proclamaran la independència?

Ara mateix l’eina més útil que encara té el país per avançar és Esquerra. Esquerra ha comès errors, cert. Esquerra ha desorientat a molta gent, també. Esquerra no és perfecta, molt bé. Però només s’equivoca qui arrisca. Només es perd aquell qui camina. I tothom és imperfecte, tothom té defectes. La puresa no existeix. Que la línia que ha dut Esquerra en els últims anys es cregui errònia, com crec, no implica saltar a artefactes inestables, perquè aquest no és el camí. Creure’s derrotat no és el millor que podem donar al país, ni a la gent que confia en el projecte independentista.
Mai en la història havíem tingut uns condicionants tant favorables per aconseguir la llibertat. Mai en totes les generacions de patriotes que han lluitat per la independència havíem estat tant a prop del somni. És veritat que tot i aquesta proximitat, encara estem lluny, sí, però cal seguir lluitant per aconseguir la majoria social. I només en el moment en què aquesta majoria es pugui palpar, és quan projectes com Solidaritat serien possibles. Ara no. Un front que serà minoria al Parlament no és la millor opció per avançar cap a la independència.

Malgrat tot la lluita segueix endavant, com així ha de ser. La lluita segueix i cadascú des de la trinxera que cregui més adient, esperem trobar-nos al final del camí saludant la nova República Catalana lliure i sobirana al si de la Unió Europea.


2 comentaris:

Toni Jover ha dit...

Pere, dius "Desprès de l’obvi rebuig d’Esquerra a entrar a formar part de Solidaritat Catalana(...)" i jo em pregunto, per què obvi?

Solidaritat Catalana, com RCat o CNS i SI, són opcions polítiques que fragmenten l'independentisme, i que amb tota possibilitat faran el ridícul, per lloable que sigui el seu objectiu.
Ara bé, si ERC fes pinya amb una d'aquestes forces aglutinadores, no passaria a ésser una opció de debò llaminera que desencadenés moviments a les altres plataformes per muntar-ne, finalment, una de sola?

Ningú vol afegir-se al club dels perdedors, però la única forma de muntar un club guanyador és que el màxim número de persones hi sigui a dins. Aquesta és la mentalitat de CDC, segurament, i també la d'ERC, però algú ha de fer el primer pas, i Convergència sabem de bona tinta que no agafarà la iniciativa, i que al valentia -si és que encara en resta en algun partit parlamentari- és a mans d'ERC, que s'hi juga més que ningú.

Pere Sàbat ha dit...

Toni,

Obvi sobretot per les formes. No és seriós que es presenti una "coalició" sense haver parlat abans amb els partits independentistes existents i parlamentaris....

D'altra banda, comparteixo en gran part el que exposes.