3 de juliol de 2010

L'Angoixa de CIU


El 50% de pel·lícules en català. Instauració de les vegueries. El català com a llengua comuna en un sistema universal d’acollida per els immigrants. Institucions especifiques per perseguir la corrupció i el frau a Catalunya. Ordenament dels serveis socials per fer-los universals de cara garantir el benestar de la població. Establir el full de ruta per la potenciació de la recerca i la innovació per fer de Catalunya un país capdavanter. Poder participar en 20 esports a nivell internacional defensant la senyera i Catalunya. Eximir al 94% dels catalans i catalanes de pagar l’impost de successions. Cinc delegacions per promoure l’acció exterior de Catalunya al món…

Perdó per aquest llistat o seqüència de petits anunciats, però crec que s’han de repassar abans de començar. Aquesta és part de la feina d’Esquerra al govern de la Generalitat, i dic part perquè he deixat moltes altres accions sense anomenar. Aquesta és una feina positiva, una feina que de ben segur, si s’analitzés correctament, es podria titllar de bona, correcte i necessària. La feina que ha fet Esquerra al govern, crec, no es pot desprestigiar a partir de les formes que volgudament alguns intermediaris l’hi ha volgut donar. L’acció governamental d’Esquerra ha respost a la creació d’estructures capaces de ser comprables amb les que poden construir els governs d’altres estats a nivell europeu. Catalunya no és, encara, un estat però aquest fet, que és transitori, no ha d’impedir al seu govern a actuar com a tal, i per tant, si es creu en aquesta idea, s’ha d’exercir.

En set anys Catalunya ha fet grans passos cap endavant. Si es té en compte la feina que s’ha fet, sí s’agafa un full i es comença a fer un repàs de les accions dutes a terme es podrà comprovar com ha canviat i millorat Catalunya en menys d’una dècada.

El dijous següent a la sentència de l’estatut per part del TC, en el debat a TV3 entre els portaveus dels Grups Parlamentaris al Parlament, el portaveu de CiU, Oriol Pujol, més enllà de certes teories desenfocades com la metàfora de l’autogol, es va declara angoixat. Angoixat perquè deia que Catalunya tenia un mal govern i resava perquè hi haguessin eleccions tan aviat com fos possible. Totes les opinions són respectables, però sincerament, l’angoixa de CiU no crec que provingui per les raons adduïdes per Pujol Júnior. L’angoixa de CiU, en la meva opinió, prové del fet de que en només set anys, amb només el 14% dels vots, amb només 21 diputats i amb només un terç del govern, Esquerra ha fet tan o més que CiU en 23 anys i tres majories absolutes.

Davant les opinions catastrofistes que apareixen dia sí dia també amb el discurs que Catalunya s’ha desnacionalitzat, que s’ha fet gran quantitat de passos enrera, que ja no som el que érem, que en definitiva, Catalunya ha perdut empenta i país, només cal respondre’ls amb fets. Amb els que venen aquest discurs, n’hi hauria d’haver prou en fer-los llegir de tant en tant la llista que ocupa les primeres línies de l’article. I també se’ls hauria de preguntar quin és el debat que centra la discussió política i social actualment. Potser si ho fessin veurien que Catalunya no està tan malament com pensaven, que potser no s’ha reculat, i si paren atenció a les paraules, comprendran que fins i tot hem avançat.

I aquesta és l’angoixa de CiU, que finalment saben llegir.

2 comentaris:

Dessmond ha dit...

Totes les opinions són respectables. Vagi aquesta declaració d'intencions per endavant.
No vaig veure el debat i no puc opinar sobre el detall. Ara, n'he parlat amb gent que li agrada la política i a ningú d'ells els va acabar de fer el pes.
Els partits polítics maten la política. No són conscients amb quina facilitat sembren el desànim, per fer lectures massa interessades -per no dir aberrants- de l'exercici polític.
L'angoixa que tu apuntes referent a n'Oriol Pujol pot tenir un component difícil de fer empassar, certament. Puc entendre el teu incís. Ara, l'argument que tu llueixes també és ben galdós. Dir que Esquerra ha fet tant o més que CiU en 23 anys és simplement un despropòsit. S'ha de ser rematadament ruc per empassar-s'ho. I quan intenten prendre't per ruc d'aquesta forma tant elemental, tendeixes a tocar el dos. No genera cap mena d'adhesió un argumentari de consistència tant dubtosa.
No és el primer cop que el sento i per tant sé que no te'n correspon l'exclusiva. Veig, també, que dius tenir 22 anys. Tens molt camp per recòrrer, doncs. Et suggereixo que no et deixis dur per la política-escombraria. A una certa edat encara pot donar -minsos- rèdits. Però en la teva t'aboca directament a un futur incert i ben magre. No hi ha tants rucs per entabanar en aquest país! Gràcies a Déu!

Pere Sàbat ha dit...

Dessmond,

En primer lloc, estic amb tu de què totes les opinions són respectables.

En segon lloc, sí, segurament la frase no era la més correcte o la que anés més lligada a l'article en si.
Ara bé, tot i acceptar potser la no validesa de la frase que critiques, el que és innegable però és que aquest país en els últims anys ha avançat com feia molt de temps que no feia.
De CiU al govern són molt bons els primers anys, els de la construcció de les institucions, cert, però no ho és menys que els darrers, des dels anys noranta, el govern es va adormir i amb ell la societat.

Tampoc és comparable tenir majoria absoluta que 21 diputats. No és el mateix tenir més del 50% dels vots que tenir-ne el 14. La frase anava per aquest camí.
Frase que ja he dit que segurament no era la més idònia.

I sobre l'angoixa, em referia a que CiU que s'ha passat set anys dient que Esquerra no sabia governar, que eren uns venuts, que no servien per a res, ara ha de veure com s'aproven lleis molt més ambicioses de les que ells mai havien pensat o fet. I això amb un president com el Montilla.

Això és tot.

Gràcies per comentar.