Finalment va parlar. El president del “gobierno de España” va parlar sobre l’estatut. Sincerament, tot i que no és una sorpresa, m’ha decebut com poques vegades m’he sentit. I no m’ha decebut només per el què ha dit, sinó per el com ho ha dit.
Zapatero ha actuat amb un paternalisme insuportable, amb una pretesa superioritat intel·lectual que sincerament ja l’hagués pogut aplicar durant la seva penosa i fallida presidència europea en què s’ha convertit en la riota europea en haver hagut d’estar intervingut per Alemanya i França.
Zapatero ha afirmat que un cop els “líders” catalans s’hagin calmat i llegit la sentència tranquil·lament, veuran que no n’hi ha per tant i que tothom estigui tranquil, que ja es trobarà la manera per poder recuperar el que el Tribunal Constitucional ha purgat de l’estatut mitjançant pactes i negociacions. El president espanyol actua com aquell pare que davant una enrabiada del fill, diu que tranquils, que quan li ensenyi el caramel, ja es calmarà.
Sovint en el debat Catalunya-Espanya, s’ha afirmat que parlen no ja en llengües diferents, sinó en llenguatges diferents. Escoltant les declaracions de Zapatero m’ha fet aquesta sensació.
Zapatero no era, o no volia aparèixer, sent conscient del què significa per a Catalunya que el TC hagi retallat per segona vegada l’estatut. Afirmar que amb la sentència, el TC garanteix el major autogovern que Catalunya ha tingut mai, és senzillament una presa de pèl. O aquest home és, i perdó per l’expressió, un complet analfabet o és que realment es pensa que els catalans som idiotes del tot.
Zapatero ha escenificat la mort de l’autonomisme i del federalisme, amb el seu “objectivo cumplido” ha posat el llaç que faltava al tancament de la reforma de l’estat. La retallada, l’estocada del TC a l’estatut marca la quota màxima d’autogovern.
La reacció de Zapatero, en part, era d’esperar. Ell és un espanyol que actua com a espanyol. Ell és un president del “gobierno de España”, que ha transitat de defensar l’Espanya plural i quasi federal, a assumir el discurs recentralitzador del nucli més furibundament nacionalista del PP.
El que no era per esperar era la reacció de la militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, Carmen Chacón.
Chacón s’ha declarat satisfeta per la sentència del TC contra l’autogovern de Catalunya. Literalment. Brutal.
Costa trobar adjectius per descriure aquesta “declaració” de la minstra, perquè sincerament és del tot insultant que una persona que ha viscut i nascut a Catalunya, i que a més a més ha estat votada per més d’un milió i mig de ciutadans, ara doni l’esquena als ciutadans. És totalment rebutjable que aquesta persona s’expressi en aquests termes.
Tan la visió de Zapatero, com la de “la niña de Zapatero”, demostren que el PSC té un problema, i dels grossos.
El PSC es troba entre dues aigües. La que ha expressat el President Montilla de rebuig de la sentència –tot i que amb reserves-, o la que defensa la senyora Chacón, a falta de millor qualificatiu, que se sent satisfeta amb la retallada. El PSC haurà de decidir a qui vol ser fidel: o a Zapatero o a Catalunya. O lluitar per influir al govern espanyol, o intentar governar la Generalitat.
La tria serà determinant. Les ambigüitats no seran acceptables, igual que CiU. El PSC ara es troba que el seu marc ideològic ha caigut, el federalisme i l’autonomisme s’han declarat incompetents, impracticalbes, i han passat a millor vida.
El PSC haurà de decidir si es posa al costat de Catalunya i de la defensa de l’autogovern, fins a la màxima quota; o si per contra prefereix apostar per “refer” via pactes amb el govern espanyol l’acord constitucional que només portarà a frustracions i a una repetició del què han significat els últims anys. El cercle viciós i cansat de negociar per el que és nostre, la humiliació de demanar allò que el poble va votar. És això el que vol el PSC?
La sentència obliga a tothom a moure’s, i el PSC té un gran problema, té un gran repte, ha de prendre una decisió. O Catalunya, o Espanya, o el que és el mateix, o Chacón, o Castells.
Zapatero ha actuat amb un paternalisme insuportable, amb una pretesa superioritat intel·lectual que sincerament ja l’hagués pogut aplicar durant la seva penosa i fallida presidència europea en què s’ha convertit en la riota europea en haver hagut d’estar intervingut per Alemanya i França.
Zapatero ha afirmat que un cop els “líders” catalans s’hagin calmat i llegit la sentència tranquil·lament, veuran que no n’hi ha per tant i que tothom estigui tranquil, que ja es trobarà la manera per poder recuperar el que el Tribunal Constitucional ha purgat de l’estatut mitjançant pactes i negociacions. El president espanyol actua com aquell pare que davant una enrabiada del fill, diu que tranquils, que quan li ensenyi el caramel, ja es calmarà.
Sovint en el debat Catalunya-Espanya, s’ha afirmat que parlen no ja en llengües diferents, sinó en llenguatges diferents. Escoltant les declaracions de Zapatero m’ha fet aquesta sensació.
Zapatero no era, o no volia aparèixer, sent conscient del què significa per a Catalunya que el TC hagi retallat per segona vegada l’estatut. Afirmar que amb la sentència, el TC garanteix el major autogovern que Catalunya ha tingut mai, és senzillament una presa de pèl. O aquest home és, i perdó per l’expressió, un complet analfabet o és que realment es pensa que els catalans som idiotes del tot.
Zapatero ha escenificat la mort de l’autonomisme i del federalisme, amb el seu “objectivo cumplido” ha posat el llaç que faltava al tancament de la reforma de l’estat. La retallada, l’estocada del TC a l’estatut marca la quota màxima d’autogovern.
La reacció de Zapatero, en part, era d’esperar. Ell és un espanyol que actua com a espanyol. Ell és un president del “gobierno de España”, que ha transitat de defensar l’Espanya plural i quasi federal, a assumir el discurs recentralitzador del nucli més furibundament nacionalista del PP.
El que no era per esperar era la reacció de la militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, Carmen Chacón.
Chacón s’ha declarat satisfeta per la sentència del TC contra l’autogovern de Catalunya. Literalment. Brutal.
Costa trobar adjectius per descriure aquesta “declaració” de la minstra, perquè sincerament és del tot insultant que una persona que ha viscut i nascut a Catalunya, i que a més a més ha estat votada per més d’un milió i mig de ciutadans, ara doni l’esquena als ciutadans. És totalment rebutjable que aquesta persona s’expressi en aquests termes.
Tan la visió de Zapatero, com la de “la niña de Zapatero”, demostren que el PSC té un problema, i dels grossos.
El PSC es troba entre dues aigües. La que ha expressat el President Montilla de rebuig de la sentència –tot i que amb reserves-, o la que defensa la senyora Chacón, a falta de millor qualificatiu, que se sent satisfeta amb la retallada. El PSC haurà de decidir a qui vol ser fidel: o a Zapatero o a Catalunya. O lluitar per influir al govern espanyol, o intentar governar la Generalitat.
La tria serà determinant. Les ambigüitats no seran acceptables, igual que CiU. El PSC ara es troba que el seu marc ideològic ha caigut, el federalisme i l’autonomisme s’han declarat incompetents, impracticalbes, i han passat a millor vida.
El PSC haurà de decidir si es posa al costat de Catalunya i de la defensa de l’autogovern, fins a la màxima quota; o si per contra prefereix apostar per “refer” via pactes amb el govern espanyol l’acord constitucional que només portarà a frustracions i a una repetició del què han significat els últims anys. El cercle viciós i cansat de negociar per el que és nostre, la humiliació de demanar allò que el poble va votar. És això el que vol el PSC?
La sentència obliga a tothom a moure’s, i el PSC té un gran problema, té un gran repte, ha de prendre una decisió. O Catalunya, o Espanya, o el que és el mateix, o Chacón, o Castells.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada