Altre cop, l'església "cara al sol"

Fa uns dies la Conferència Episcopal Espanyola va fer un manifest en què es criticava que el govern espanyol hagués negociat amb ETA i com a conseqüència, o com a excusa, demanaven el vot per al PP.

Bé l’església espanyola ha entrat en campanya, torna a fer política.

Durant aquesta última legislatura, els eclesiàstics s’han mobilitzant molt, vaja que s’han guanyat el sou de l’estat que els paga. Han anat a manifestacions a favor del model cristià de la família, en contra de la negociació del Procés de Pau a Euskal Herria…i han finalitzat, coherentment, amb el manifest recomanant el vot pel PP.
Caldria però, fer un recordatori de què i com és aquesta església tant compromesa amb la Paraula de Déu.

Aquesta església és la que va ajudar, finançar, aplaudir i col·laborar amb el Règim Feixista espanyol durant 40 anys des del mateix 18 de Juliol del 36. És aquella que passejava el Dictador espanyol sota pals com si d’una divinitat es tractés, és aquella que saludava amb el braç alçat, és aquella que va callar davant les atrocitats comeses pel Règim feixista, és aquella que no va fer res per aturar el genocidi català…
És aquella que va donar nom al nacionalcatolicisme usat per la Dictadura.
(Tot i així, també va ser en esglésies on diversos moviments anti-franquistes van poder organitzar-se.)

Davant d’aquest historial, encara els hauríem d’agrair que només hagin fet un manifest i no hagin començat una nova Guerra Santa.

Les veus de sectors de l’església que hagin posat en entredit el manifest pro-PP, han estat poques. La més important sens dubte, ahir a Montserrat.
Aquest fet porta a fer-se algunes preguntes. Què hi ha de l’església catalana? Té alguna autonomia per rebutjar els plantejaments de l’espanyola? De què serveix la Tarraconense?
L’església catalana hauria de fer més ús d’una paraula molt bonica, però molt difícil d’executar: Dignitat.
Hauria de tenir prou valor, prou valentia per denunciar aquesta utilització i aquest flirteig que els sectors dretans i ultranacionalistes de l’església espanyola fa amb el PP.
És intolerable que el missatge evangèlic se l’apropiïn precisament els que menys l’apliquen.

Tornen els temps del nacionalcatolissisme ranci, caspós, feixista i anticatalà de la Dictadura del General Franco.
Com va dir la germana del President Companys als Guardia Civils del tanatori a on van portar el President després d’haver-lo assassinat: Perdoneu-los Senyor, que no saben el que es fan".

El problema, però, és que si que ho saben.

El personatge de la setmana: John Edwards

A partir d’avui cada diumenge no escriuré un post normal. A partir d’avui als diumenges escriuré sobre un presonatge que durant la setmana hagi estat protagonista en algun sentit, ja sigui pel que ha dit, pel que ha fet, pel que li han dit….

El personatge d’aquesta setmana és John Edwards ex-precandidat demòcrata a la Presidència dels Estats Units.

Aquesta campanya era la segona d’Edwards, ja que al 2004 va participar en la cursa demòcrata per disputar a Gerorge Bush la Presidència, però la nominació al final va ser per un altre John, va ser per John Kerry. En aquella campanya Edwards va ser el candidat del sud, fet que el va portar a fer tàndem electoral amb Kerry al novembre del 2004. En la campanya del 2008 però, Edwrads ha volgut ser el candidat dels pobres, dels més desfavorits, sense comptar que aquests ja tenien el seu candidat, més ben dit, la seva candidata. Edwards va plantejar la seva campanya com un combat entre dos, ell i Hillary Clinton, però un nou jugador, amb millors cartes que ell s’ha interposat en el seu camí. Si s’analitzen els resultats de les primàries en què Edwards va participar es pot comprovar que qui més suport li ha donat, són presisament els democrates més adinerats, tot i que també en aquest sagment de l’electorat Edwards s’ha trobat amb un candidat molt més fort que ell, Barack Obama. Per tant no és d’estranyar que aquest candidat al dimercres passat posés fi a la seva segona aventura per arribar a la Casa Blanca, Edwards s’ha trobat sense electorat, o si més no amb un electorat molt reduit.
El llegat que deixa Edwards però no és pot menystenir. Edwards deixa la lluita pels més deafavorits com un pilar central per les primàries i també per les presidencials en el bàndol demòcrata. Tant Hillary Clinton com també Barack Obama s’han compromés a seguir defensant-ho.

Edwards es retira, però com es deia dijous en un mitjà, queden les conviccions i els principis.

Tot té un inici

Avui és un dia de celebració, de joia. Avui celebrem que fa 800 anys va néixer el rei Jaume I.
És cert que avui dia celebrar un aniversari d’algú relacionat amb la monarquia fa cosa, esgarrifances, com per exemple el tan despreciable hereu de la corona espanyola de nom tan deplorable que ha celebrat que porta 40 anys vivint del "cuento".

Avui però celebrem que fa 800 anys el constructor de la nostra nació va començar a respirar. Tot i així cal recordar i puntualitzar que Jaume I era com qualsevol altre rei de l’edat medieval que lluitava per aconseguir més terres que qualsevol altre. També caldria puntualitzar que dubto que Jaume I tingués consciència d’estar fent els primers passos per la construcció de la nació que avui coneixem com a Països Catalans.
Independentment d’aquesta puntualització anti-romàntica i anti-èpica, el que no es pot negar és que sense les conquestes de València i de les Illes Balears avui no seriem el país que som, seriem diferents.
Jaume I és el rei dels inicis, el rei que va posar el fonaments perquè s’hi pogués construir una nació a sobre.
Ara toca acabar la feina.

Vicent Partal, en el seu bloc ha començat una iniciativa que consisteix en publicar un fragment del llibre dels fets dictat per Jaume I. El fragment que he escollit tracta sobre l’entrada de Jaume I a València.

Perquè tot va tenir un inici.

"I l’altre dia, a l’hora de vespres, enviàrem a dir al rei i a rais Abufamalet, per tal que els cristians sabessin que València era nostra, i no els fessin cap mal, que poséssim la nostra senyera a la torre que ara és del Temple. I ells digueren que els plaïa. I nós fórem entre la rambla i el real i la torre. I, quan veiérem la nostra senyera dalt la torre, descavalcàrem del cavall i ens adreçàrem vers orient i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra per la gran mercè que Déu ens havia fet."

Tot un exemple

Fa alguns anys, els quatre últims de manera particular, ha resorgit en la societat espanyola un esport que sempre torna, que mai passa de moda. Ha tornat l'esport rei: ha tornat la catalanofòbia. Aquesta alimentada per mitjans de la burnete mediàtica no ha escatitmat adjectius per definir la nostra societat i el nostre país.

Uns d'aquests "bonics" mots que ens han dedicat, i dediquen, han estat els de nazis, excluyentes i provincianos entre molts d'altres. Hores i hores de porqueria. Bé, per comprovar la vericitat d'aquestes definicions us proposo com un joc.

Suposem que hi ha un premi literari convocat pel Gobierno de España i per una important editorial. Suposem que el jurat el formen escriptors de prestigi de la literatura espanyola (aquella que s'escriu en castellà). Continuem suposant, i molt, i diem que el premi el guanya una noia espanyola d'origen marroquí.

Ui, crec que hem suposat massa. Com deia aquell "España aún no esta preparada para eso".

Mentre hem estat suposant amb aquest "joc", en algún lloc ens han continuat dient nazis, excluyentes, provincianos...

Ara deixem de suposar, tan sols un nom: Najat El Hachmi.

Ahir aquesta escriptora catalana d'origen marroquí va guanyar el Premi Llull, el més important de la literatura catalana (aquella escrita en català).

Si, l'autora del llibre "Jo també sóc catalana" i ara de "L'últim patriarca" ha guanyat el Premi. Aquest és un fet que no s'hauria de menystenir, és un fet que demostra la maduresa de la societat catalana, que s'accepta a ella mateixa tal com és i no com algú voldria que fos. Demostra també que som una societat moderna, que s'adapta als nous temps, que sap apreciar tot el potencial que té, tot el que els ciutadans poden donar-li. Aquest Premi reforça la cohesió social que tot país necessita per avançar, és un fet que exemplifica de com n'és de receptiva la nostra societat.

Desprès del massatge col.lectiu que he fet, també és necessària l'autocrítica. No tots els nouvinguts segueixen el camí de la Najat, i la culpa és de tots, dels que ja fa temps que són aquí i dels que acaben d'arribar. Sense voluntat, mútua, d'entendres, de compartir, ens quedarem amb una societat dividida.

Tot i així, ens podem sentir orgullosos de ser el país que som, un país d'acollida, modern i obert.

N'hi ha però, que continuen titllant-nos de nazis, excluyentes i provincianos....

Que s'ho apliquin!

Rodalies i prioritats

Ahir altre cop el servei de Rodalies RENFE va tornar a "petar", centenars de viatjers van quedar atrapats en un tren durant hores i milers d'altres van partir retards com a conseqüència de l'averia i d'unes instal.lacions i d'unes infrastructures passades i antiquades. Això sense recordar el calvari de tot l'any 2007 en què l'excepció era el dia en què no hi havia averies. ZP va prometre a l'estiu un pla per tornar a posar les Rodalies de Barcelona en un lloc capdavanter en "modernització".

Si a les averies se li suma tot el "tinglado" que han muntat per l'AVE, "los socabones", el retard de l'arribada de l'alta velocitat, la Melani.... es que alguna cosa no funciona. Davant d'aquest panorama ZP va prometre a Duran, de manera frívola, que transferiria el servei de RENFE a la Generalitat a partir de l'1 de gener del 2008. Això si, de finançament per resoldre el problema res de res. Diversos partits, institucions i associacions van demanar 6000 milions d'euros per poder arreglar RENFE (quantitat que si no fossim víctimes del dèficit fiscal podriem fer front nosaltres mateixos). De moment d'aquests 6000 milions n'hem vist tants com punts va treure Remdios Amaya a Eurovisió. Zero. És clar! s'acosten eleccions i invertir, ni que sigui una mica, a Catalunya no aporta vots, més ben dit, treu vots a l'Espanya profunda.

Ara bé invertir a Madrid, a la capital del reino, produeix tot l'efecte contrari: vots. Així que ahir ZP, envoltat de tota la seva candidatura per Madrid, va anunciar que si guanya les eleccions invertirà 5000 milions d'euros per modernitzar les Rodalies de Madrid. Aquest pla consisteix en la construcció de 150 nous quilometres de via, una via que travessi la Comunidad de dalt a baix amb 20 estacions a la capital del Imperio. Aquest pla l'argumenten dient que es fa " porque pensamos en Madrid y en sus trabajadores y para vertebrar la Comunidad de norte a sur y de este a oeste". Dedueixo que els treballadors de l'àrea metropolitana li importen un pepino i que vertebrar Catalunya mitjançant vies de tren, dos del mateix. Aquest és el partit que diu que defensa els treballadors? Aquest és el partit que treballa per la gent? Sí, però només per "los trabajdores de España", per els de Catalunya no.

Això és una humiliació en tota regla, una burla, un cop de puny a la cara de tots els catalans, els que parlen català, els que parlen castellà, els que se senten només catalans i els que se senten només espanyols. Això ens inclou a tots. Inclou a Catalunya.

És intolerable que ZP inverteixi a Madrid el que no vol invertir a Catalunya tot i el caos i la necessitat que hi ha d'actuar. I mira, si es vol no parlem de territoris, parlem de persones, a les quals ZP, a Catalunya i pel simple fet de ser catalanes, condemna i els nega un futur millor.

Estat per fer Nació o Nació per fer Estat?

Des de diferents perspectives del catalanisme polític hi ha posicionaments contraposats en relació a la dicotomia sobre si primer va la construcció nacional o va primer la consecució de l'estat propi.

Podríem parlar molt sobre com voldríem que fos. Podríem dir que si s'és nació s'ha de ser Estat, però al dir-ho ens estaríem enganyant. A Europa hi ha moltes nacions que no en són d'estat. A Europa, ara, moltes d'aquestes nacions s'estan despertant i comencen a reclamar, democràticament, el seu dret a construir un estat propi com per exemple Escòcia, Flandes.... aquests països lluiten per constituir el seu propi color al mapa d'Europa.

Des de Catalunya aquest procés es mira des de formes diferents. D'una banda una part del catalanisme, advoca per seguir construint nació. Construir nació abans d'estat. Durant 27 anys s'ha seguit aquesta opció. Una opció que basada en el peix al cove tan sols ha estat capaç (tot i així cal treure's el barret) d'aconseguir unes quantes fites com podrien ser TV3 o els Mossos, bàsiques per la construcció de nació. Sense televisió pública pròpia i sense policia pròpia el procés cap a la construcció nacional és més complicat. Ara bé, aquest model, el de peix al cove, és el que ens ha donat dos Estatuts d'Autonomia el primer dels quals Espanya ni ens el va deixar d'acabar de desenvolupar i el segon és tan limitat que dos mesos desprès d'aprovar-lo ja va deixar clar que estava desfasat. Construir nació abans d'estat és molt bonic, ideal. Seria genial no haver de preocupar-se sobre si em de ser estat o no, si independentment de ser-ho poguéssim crear nació. Però això, igual que el federalisme, només pot succeir, i tenir èxit, en el conte d'Alicia al país de les Meravelles.

Per crear nació és necessari crear cohesió nacional, i aquesta va lligada a la cohesió social. No tindrem nació si no tenim país. I el país, el fer país, és fer hospitals, escoles, jutjats, carreteres, és tenir un aeroport intercontinental, és tenir un port capdavanter, és tenir unes pensions dignes, és oferir ajudes als joves.... i això s'aconsegueix amb recursos. I ara, Catalunya no té aquests recursos. Per més que ens esforcem a construir nació si no podem oferir un país no tindrem nació que valgui. Produïm molts recursos però degut a l'escandalós dèficit fiscal que patim, no podem invertir-los en benefici del país, de la gent.

Construir nació és necessari, sí, però no com a únic punt de lluita, perquè sense recursos no podrem fer-ho.

L'altre punt de vista és el que defensa la consecució d'un Estat propi abans de construir nació. La gran majoria de nacions s'han creat a partir de tenir estat. Era nació Estats Units abans de la independència? No, però ara segurament és la nació més important del món. Segurament hi haurà algú que dirà "per ser com Estats Units prefereixo no ser res", bé tot és respectable, però cal tenir clar que ningú decideix pels Estats Units sobre quina política econòmica ha de seguir, quines polítiques socials oferir o quina política exterior desenvolupar. A nosaltres ens ho dicten tot. Ens dicten el model de finançament, ens imposen els xecs, ens inclouen amb pactes Internacionals com el de les Açores, ens fan còmplices de guerres il·legals, ens neguen drets, ens neguen l'oficialitat de la llengua, ens retallen l'autonomia, ens espolien... A Escòcia on el debat sobre l'estat propi ha aflorat de manera molt important en els últims anys, es pregunten sinó els hi sortiria més a compte tenir un estat propi que no un Parlament regional que només pot decidir sobre si és fuma o no als llocs públics. El nostre Parlament no serveix ni per això. El nostre serveix per desenvolupar les lleis que pacten al Congrés dels Diputats i quatre competències més.

Construir nació és important, però no ens en sortirem si no tenim un estat al darrera que aguanti aquesta nació.

Primer estat o nació, aquesta és la qüestió.

Federalisme?

De petit tenia un somni. Somiava que les diferents nacions que configuren l'estat espanyol (España, Països Catalans, Euskal Herria i Galiza) podrien compartir un estat plurinacional i federal. Un estat on es respectessin les diferencies i pecularietats de cadasuna. Durant un temps aquest somni semblava que podia fer-se realitat, hi havia un nou govern a la Generalitat d'esquerres i catalanista, s'iniciava el procés per un nou Estatut d'Autonomia que proposava un model federal, a l'estat el nou govern socialista havia promès l'acceptació de l'Estatut... semblava. Però no. De cop el somni es va convertir en malson i aquell projecte d'estat plurinacional, la segona trancisió, es va encallar, va morir.

La idea del federalisme polític a l'estat espanyol avui només es pot defensar des d'una visió platònica. Dit d'una altra manera, només es pot defensar si es creu que es viu en el conte d'Alicia al país de les Meravelles. No. A la pràctica el federalisme no és aplicable a l'estat espanyol. Ho demostra el fet que cap dels dos grans partits de l'estat defensin un model federal com a organització territorial. Al contrari. Tant PP com PSOE defensen la homogenització de l'estat. El PP en diu "unidad de la pátria" i el PSOE " etapa de uniformación autonomica". Quina és la diferència? Cap.

Aquesta evidència, de què Espanya ja està inventada, porta a preguntar-se que com és que certs partits catalans propugnen el federalisme.

El PSC com a simple federació del PSOE, i per tant d'obediència estatal salvant algun acte de dignitat com el Pacte d'Entesa, no pot presentar un model d'estat gaire ambiciós. Ara bé, que ICV, que no té lligams estatals com el PSC, mantingui sostenint que la solució de l'encaix de Catalunya a Espanya és el federalisme té certa gràcia. Mentida. No en té. No en té perquè el camí per portar el federalisme és impossible, irrealitzable. El federalisme només es pot instaurar mitjançant la Reforma de la Constitució espanyola. Per reformar-la es necessita un procés molt llarg i complicat, cal: primer, que es presenti una iniciativa per reformar la Constitució; segon, unes eleccions constituents (suposant que surti una majoria federalista); tercer, les noves Corts pacten i aproven la reforma amb 2/3 parts dels diputats a favor (n'hi ha 350); quart, convocar un referèndum (suposant que surti que sí); cinquè, noves eleccions.

Bé només cal que mirem el primer punt, si tots els partits catalans es posessin d'acord sumarien menys de 50 diputats, en cas que fossin els suficients per presentar la iniciativa, aquesta tindria menys possibilitats de prosperar de què el Recreativo guanyi la Lliga. Cap. Crec que no vaig errat si crec que aquest procés, apart de ser una pèrdua de temps, està condemnat al fracàs.

És curiós, als independentistes sempre se'ls hi demana el com ho faran, un pla de com aconseguiran la independència. Ara bé, als federalistes, ningú els hi ha demanat mai que expliquin el seu "pla" per arribar a tenir un estat federal i plurinacional.

Queda clar que ni PP ni PSOE (els fets són els que són) volen el federalisme, els hi fa por. I bé, és clar que dos no es federen si un no vol, i Espanya no vol.

COMENCEM...

Doncs bé fa temps que diversos companys m'encoratjaven perquè fes el pas i passés a formar part de la blogosfera catalana.
Així doncs un cop decidit començo aquest bloc amb la intenció d'escriure tots els pensaments, idees i opinions que passegen pel meu cap donant voltes sense gaire sentit. Tota opinió mereix ser discutida, defensada o criticada perquè d'aquesta manera en podrem treure la part bona i la dolenta.
Els dogmes sense consistència o els que no es qüestionen amb el temps són condemnats al fracàs i a l'oblit. A tots ens correspon treballar per fer que les idees evolucionin, i amb tota la modèstia del món, intentarem aportar el nostre petit granet de sorra.

Bé avui començo un viatge, una experiència, en que espero que m'acompanyeu criticant i comentant conjuntament idees, pensaments, suggeriments i l'actualitat del país. Benvinguts!