1 de febrer de 2008

Tot un exemple

Fa alguns anys, els quatre últims de manera particular, ha resorgit en la societat espanyola un esport que sempre torna, que mai passa de moda. Ha tornat l'esport rei: ha tornat la catalanofòbia. Aquesta alimentada per mitjans de la burnete mediàtica no ha escatitmat adjectius per definir la nostra societat i el nostre país.
Uns d'aquests "bonics" mots que ens han dedicat, i dediquen, han estat els de nazis, excluyentes i provincianos entre molts d'altres. Hores i hores de porqueria. Bé, per comprovar la vericitat d'aquestes definicions us proposo com un joc.
Suposem que hi ha un premi literari convocat pel Gobierno de España i per una important editorial. Suposem que el jurat el formen escriptors de prestigi de la literatura espanyola (aquella que s'escriu en castellà). Continuem suposant, i molt, i diem que el premi el guanya una noia espanyola d'origen marroquí.
Ui, crec que hem suposat massa. Com deia aquell "España aún no esta preparada para eso".
Mentre hem estat suposant amb aquest "joc", en algún lloc ens han continuat dient nazis, excluyentes, provincianos...
Ara deixem de suposar, tan sols un nom: Najat El Hachmi.
Ahir aquesta escriptora catalana d'origen marroquí va guanyar el Premi Llull, el més important de la literatura catalana (aquella escrita en català).
Si, l'autora del llibre "Jo també sóc catalana" i ara de "L'últim patriarca" ha guanyat el Premi. Aquest és un fet que no s'hauria de menystenir, és un fet que demostra la maduresa de la societat catalana, que s'accepta a ella mateixa tal com és i no com algú voldria que fos. Demostra també que som una societat moderna, que s'adapta als nous temps, que sap apreciar tot el potencial que té, tot el que els ciutadans poden donar-li. Aquest Premi reforça la cohesió social que tot país necessita per avançar, és un fet que exemplifica de com n'és de receptiva la nostra societat.
Desprès del massatge col.lectiu que he fet, també és necessària l'autocrítica. No tots els nouvinguts segueixen el camí de la Najat, i la culpa és de tots, dels que ja fa temps que són aquí i dels que acaben d'arribar. Sense voluntat, mútua, d'entendres, de compartir, ens quedarem amb una societat dividida.
Tot i així, ens podem sentir orgullosos de ser el país que som, un país d'acollida, modern i obert.
N'hi ha però, que continuen titllant-nos de nazis, excluyentes i provincianos....
Que s'ho apliquin!

3 comentaris:

Albrock ha dit...

Home, nosé, potser és que no hi ha cap escriptor de la literatura espanyola d'origen immigrant que's mereixi guanyar el premi. I la guanyadora del premi Llul, s'ho mereixia de debò o li han donat pq és dona i magrebí? Perquè si fos així, el que la societat catalana demostra és que és tant políticament correcte que fa pena. Vaja, que segurament s'ho ha guanyat, jo ni idea, però el fet que li donin un premi no es pot extrapolar a res més.

Anònim ha dit...

Avui per primer cop, discrepo de la teva opinió. El tema de la immigració porta suficient cua als últims anys i el que no pot passar és viure les regularitzacions massives com les vistes als últims temps, actuacions suficientments criticades per la UE en general i els nostres països veïns. Una mesura amb l'única idea de guanyar vots tant per uns com altres des de l'Espanya sociata a la Catalunya "Tripartito".

El país mai podrà funcionar si els que venen no arriben amb les ganes suficients d'integrar-se i de forma legal.

PD: Parlant d'esports... avui m'han fet unes preguntes sobre Ronaldinho. Surto demà a la TV als deportes de Cuatro (no sé si al migdia o a la nit) jeje

Pere Sàbat ha dit...

Andreu,
Evidenment les regularitzacions a seques no són la solució de la immigració. Ara bé als immigrants no se'ls hi pot demamar tots els deures i sino se'ls hi donen els mateixos drets que gaudim tots nosaltres.
La integració no només depén d'ells, també depén en gran mesura de nosaltres. I contestant també a l'Àlex, aquest fet el del Premi, és anecdòtic. El més important és la normalitat en què la societat catalana ha rebut la noticía.