Personatge de la setmana: Santi Santamaria

Si hi ha algú que hagi estat portada durant tota aquesta setmana i també la passada ha estat el cuiner català Santi Santamaria. Els seus comentaris incendiaris contra pretesos ingredients químics que utilitzen certs cuiners ha esclatat com una bomba de rellotgeria en un gremis gens acostumat a aquests afers.

La veritat és que amb tota aquesta polèmica l’únic que m’incomoda es si podrem seguir menjant i desgastant plats com fins ara o si canviarà alguna cosa.

Santi Santamaria es pot concloure que es va equivocar en la forma de les seves declaracions, però no en el fons. Si en qualsevol producte que es compra en un supermercat hi apareixen tots els productes que s’han fet servir per produir-lo, en un restaurant també haurien d’aparèixer tots els ingredients que es fan servir per fer un plat.

Santi Santamaria ha estat víctima d’un atac furibund per part de certa premsa que per certs interessos inconfessables ha vist l’oportunitat de carregar contra el chef del "Racó de Can Faves". La portada del PSC (Periodico Socialista de Catalunya) n’és un bon exemple. Els motius? No ho sé, però segons es diu podria ser cert suport del cuiner a causes definides com a heretgies per part del butlletí socialista.

Seria bo tot i així que la polèmica s’aparqués i els cuiners es tornessin a dedicar al que més saben: cuinar.

L'encaix díficil (II)

Ahir feia esment a les dues primeres raons de donava un company com a defensa de què Catalunya continués dins al Regne d’Espanya.

La tercera raó afirma que " La unitat entre territoris de l’estat ens enriqueix culturalment prenent com a principi la tolerància i el respecte envers als altres". Això podria ser perfectament un dels discursos que fa Zapatero després de llegir "Alícia al país de les Meravelles". Aquest argument és esperpèntic. El Regne d’Espanya ha negat sempre el plurilingüísme, la pluriculturalitat i la plurinacionalitat de l’estat. Només cal recordar que el cap d’estat, Juan Carlos I, va dir que "todos compartimos una lengua que jamás es impuso a nadie" o tan sols fa uns dies quan l’ACB va prohibir als jugadors catalans del Barça i del TAU parlar en català.
L’enriquiment cultural es farà millor d’igual a igual com a dos estats veïns i lliures al si de la Unió Europea, així amb tots els altres països del món. O es que hem de limitar només l’enriquiment cultural als altres pobles del Regne d’Espanya?

La quarta raó és curiosa. Diu que " L’única possibilitat que Catalunya segueixi sent un eix polític, cultural i social important passa per la defensa dels interessos , la cultura i la llengua catalana que ens condueixi cap a una Espanya moderna. L'Espanya plural reconeguda en la Constitució Espanyola de 1978 ha de veure’s plasmada en els territoris que la conformen i Catalunya n’ha de ser un motor d’aquest canvi".
Primer, l’Espanya que reconeix la Constitució del 78 no és plural, ja que no es pot ser plural sinó hi ha igualtat nacional i en drets i deures. Segon, Catalunya ara no està en condicions, degut a l’escanyament fiscal, polític i social sofert, de liderar un canvi dins Espanya. Ho va intentar amb l’Estatut del 30 de setembre del 2005 amb una proposat federal, i l’únic que en va rebre van ser atacs i la reactivació furibunda de l’anticatalanisme massiu de la societat espanyola. I tres, " L’únic possibilitat que Catalunya segueixi sent un eix polític, cultural i social important passa per la defensa dels interessos , la cultura i la llengua catalana que ens condueixi cap a una Espanya moderna", mal diagnosi. Catalunya ha provat totes les formules possibles per trobar l’encaix dins el Regne d’Espanya, no ha estat possible. L’única via perquè Catalunya segueixi tenint l’eix polític, social i cultural passa, inevitablement, per la defensa de la llengua, la cultura i els interessos, però aquest fet està demostrat que només es podrà fer des de Catalunya, només es podrà fer sense un estat que vagi en contra, només es podrà fer amb un estat propi.

A Espanya no hi ha ningú que vulgui canviar Espanya per fer-la més plural, per fer-la més còmode pels catalans. Espanya ja està inventada.
Les raons que s’esgrimeixen perquè Catalunya segueixi sent part del Regne d’Espanya es basen en canvis estructurals que afecten a la mateixa concepció d’Espanya com a nació, i aquests canvis necessiten algú per tirar-los endavant, però en aquests moments no hi ha cap partit que advoqui per aquesta via de reforma.

Els arguments que s’han defensat per la dependència, són arguments intencionals. No fa gaire temps els defensors de l’unionisme deien que els arguments dels que defensaven la via independentista utilitzaven arguments de paraules maques però que aquestes se les enduia el vent. Ara sembla que la cosa està canviant. Ara són els unionistes els que fan servir "la palabreria" per intentar omplir un discurs buit de contingut més enllà de l’adscripció nacional de cadascú, oblidant que un es pot sentir espanyol i voler la independència.

La dependència no té arguments sòlids per defensar-la. No s’utilitzen dades econòmiques per fer-ho, no s’utilitzen indicadors per reafirmar-ho, només diuen que la Constitució Espanyola no ho diu ni ho deixa fer.

Els arguments que el company exposava són mostra del que potser hagués pogut ser, però no ha estat. Són mostra d’una il·lusió. Són mostra de la voluntat catalana de canviar Espanya per modernitzar-la, són mostra d’un temps que ja ha esgotat la seva època.

Ara arriba el temps de la democràcia i de la llibertat.

L'encaix díficil (I)

Sovint ens trobem que hi ha determinats temes que es converteixen en un cercle viciós. Temes que per més que es discuteixin tornen al mateix punt. Un punt immobilista on cap part present en la discussió s’ha mogut del lloc inicial.

Un dels temes en què sovint es dóna aquest cercle viciós, és en el de la pertinença o no de Catalunya dins del Regne d’Espanya. No fa gaire discutia precisament d’aquest tema amb un company de la universitat. El company deia que per Catalunya era positiu restar dins del Regne d’Espanya i apostava clarament a favor de la via de ser forts a Madrid i seguir amb la pràctica del peix al cove.

Davant d’aquest fet i de la meva perplexitat, va donar les següents raons per defensar que Catalunya continuï sent part del Regne d’Espanya.
La primera raó era un text de Montserrat Nebreda que deia que "cadascú té llibertat per sentir-se més català que espanyol o a l’inrevés. Ambdós sentiments són compatibles i com a integrants comuns d’un projecte de llibertat i prosperitat ens hem de sentir igualment satisfets ja que de nosaltres i de la gestió dels nostres recursos depèn el nostre èxit". Completament d’acord, però de quin projecte estem parlant? Del que nega el dret als ciutadans a elegir el seu status polític? I no estic parlant d’autodeterminació, sinó d’un trist Estatut d’autonomia. Aquest és el projecte de la llibertat comú? També es diu que "de la gestió dels nostres recursos depèn el nostre èxit", més clar que l’aigua. Quin és el projecte on Catalunya podrà controlar tots "els nostres recursos"? La resposta és obvia.

La segona raó que esgrimia el meu company per seguir lligats al Regne d’Espanya, és la següent: "Durant 30 anys de democràcia, hem deixat de ser un poble sotmès i sense esperances sòlides per convertir-nos en una de les àrees més importants i amb més ressò al món i dins l’estat. Això vol dir que la permanència a l’Estat no ha estat tan negativa com des d’alguns sectors es vol donar a entendre. L’ampliació del ventall competencial, el reconeixement de la nostra llengua i les nostres institucions, d’autogovern, els Mossos, la dotació de noves tecnologies no haguessin estat possibles sense la instauració de la democràcia i del model autonòmic; una democràcia en la qual Catalunya va ser part fonamental del seu èxit". Cal fer algunes consideracions. Primer, quan es parla de què érem "un poble sotmès i sense esperances sòlides" suposo que es refereix al poble espanyol, perquè a Catalunya sí que es tenia esperances, esperances que en gran mesura va aglutinar els principis de l’Assemblea de Catalunya, entre els quals hi havia el dret a l’autodeterminació. A més, si Catalunya no hagués tingut esperances i un projecte comú, ara no hi hauria ni el trist estatut que tenim ni estat de les autonomies.
Segon, també s’afirma que Catalunya té un gran ressò al món. Quin ressò? Suposo que en aquest punt es parlava del Regne d’Espanya.
Tercer, "la permanència a l’Estat no ha estat tan negativa com des d’alguns sectors es vol donar a entendre". Abans érem líders en renda per càpita, en creixement econòmic… i ara ens supera fins i tot Melilla. Tot això desprès d’aquests 30 magnífics anys d’estat de les autonomies.

Sí la pertinença de Catalunya al Regne d’Espanya ha estat tant bona, com és que les empreses se’n van i volen cap a Madrid? Com és que estem cada cop pitjor en la majoria d’índex econòmics? Com és que cada cop tenim més problemes estructurals? Com és que el dèficit fiscal només ha fet que créixer?

Crítics i crítics (II)

Aquests dies hi ha hagut certa polèmica en relació a l’article que l’Eduard Voltas va fer en relació al procés de primàries a Esquerra Republicana. Avui Víctor Alexandre ha respost les crítiques de Voltas a Carretero també amb un article al diari AVUI.

No entraré en les crítiques i contra crítiques d’un i altre, però sí que aportaré nous arguments de perquè crec que l’alternativa que presenta Carretero i la seva candidatura no haurien de sortir com a vencedors del canvi en les primàries.

Primerament dir que Carretero planteja un programa basat en fer d’Esquerra la força majoritària de Catalunya. Molt bé, el problema és que no explica com, perquè, recuperant les seves essències, Esquerra no passarà dels 12 diputats. Carretero suposa un creixement exponencial d’Esquerra un cop s’hagi donat prioritat única a l’eix nacional. Aquí és on hi ha l’error. La prioritat ideològica no ha de ser l’eix nacional, sinó l’eix democràtic i sobiranista. Ara hi ha més de 800.000 catalans i catalanes que es decanten per aquesta opció, per l’opció independentista, i aquest eix no té perquè coincidir amb l’eix nacional.

Tampoc crec que Reagrupament hagi de ser la candidatura guanyadora per una qüestió de coherència. RCat va néixer plantejant un únic pacte possible al Principat. RCat només contemplava pactar amb CiU. Ara en canvi diu que es pot pactar amb qui més convingui en cada moment. Per tant, un cop més Carretero canvia el discurs per interès electoral, tot prescindint de la coherència que no es cansa de demanar als altres candidats.

Un altre punt en què crec que Carretero es posa en evidència, és en el seu full de ruta cap a la independència. Tal i com es va publicar al diari AVUI, el full de ruta de RCat és que Esquerra tregui majoria absoluta i proclami unilateralment la independència. Massa simple, massa il·lús, massa il·luminat, massa messiànic. No es pot prendre seriosament un projecte basat en la proclamació unilateral fruit d’una majoria absoluta ara per ara inimaginable i utòpica. Esquerra el que ha de fer és seguir fent de mosca collonera i anar sumant suports, interns o externs, a favor de la causa de la independència. Seria fantàstic que algú d’Esquerra pogués declarar la independència des d’un saló del Palau de la Generalitat com a President del Principat, però segurament no serà així. Dir que Esquerra ha de treure majoria absoluta per poder ser independents, és d’una simplesa que quasi bé és insultant, més que res, perquè aquesta condició allunya una mica més el somni, cada cop menys, de la llibertat.

Esquerra necessita un canvi, sí. Esquerra necessita renovar l’estratègia, sí. Esquerra necessita nous lideratges, sí. Però aquests canvis no poden basar-se en tornades al passat, aquests canvis no es poden basar en projectes irrealitzables.
Aquests canvis han de basar-se en un pla pautat, seriós i ambiciós cap a la independència, aquests canvis han de basar-se en retrobar els valors que van fer que Esquerra pugés l’any 2003, aquests canvis han de basar-se en la credibilitat, aquests canvis han de basar-se en un nou model de partit.

Només així, Esquerra tornarà a ser el paller que Catalunya necessita, només així, junts podrem guanyar la llibertat.

El poder d'elegir

En la vida hi ha coses inevitables, creixem, aprenem, perdem, guanyem… En totes aquestes fites tenim la possibilitat d’elegir. Elegir el com, el què, el quan i el qui, i depenent del que elegim el resultat serà un o altre.

Aquesta correlació tan és aplicable a subjectes individuals com a subjectes col·lectius. Ahir escrivia sobre la importància de formar part de grups creatius i potents a l’hora de realitzar una tasca concreta. Formar part de grups potents no només ha de ser aplicable a projectes individuals o reduïts, sinó que també pot i ha de ser-ho per projectes col·lectius de gran envergadura.

El projecte de més envergadura que tenim entre les mans és sens dubte el de la Independència del Principat. És àmpliament acceptat que la Independència no caurà com fruita madura, sinó que abans s’haurà de treballar molt la terra perquè hi pugui créixer l’arbre. Però sols no podrem.
Un altre punt en el qual hi ha unanimitat és en què per ser lliures, abans, s’haurà de buscar i elegir aliats internacionals disposats a ajudar a portar el terme el projecte i desprès a reconèixer el nou Estat Català. On ja no hi ha unanimitat és en quins aliats buscar i elegir.

Hi ha la visió de l’esquerra marginal i dogmàtica més semblant a la FAI dels anys 30 que una altra cosa, que sempre advoca per alinear-se amb els Règims, autoanomenats, com a comunistes. Com a exemple només dir que en les passades eleccions municipals el candidat de la Cup a Vilafranca davant la pregunta sobre qui elegiria entre Estats Units i Cuba immediatament va elegir Cuba.
Aquesta posició és del tot infantil i perjudicial de cara buscar i aconseguir la Independència. L’etiquetació que aquesta esquerra fa en relació a determinats països és molt perjudicial pel procés d’emancipació nacional que es persegueix, ja que impossibilita fer partícips uns estats claus per aconseguir la plena sobirania per Catalunya.
Aquesta posició, com he dit, és molt semblant a la de la FAI durant la Guerra d’Espanya en què van preferir fer la Revolució que no pas guanyar la Guerra. Van elegir la Revolució, i el resultat va ser devastador.

Davant d’aquesta visió el que s’ha de prioritzar és la visió de l’esquerra moderna, la visió de l’esquerra independentista. Per aconseguir la Independència no podrem anar només amb Andorra, Kosovo i Montenegro. Per arribar a la Independència, agradi o no, s’haurà de fer amb els Estats Units, alguna potència dins la Unió Europea i segurament també amb Israel.

Per fer-ho possible però, cal actuar amb responsabilitat i amb visió d’estat i no amb visió de tertúlia de cafè. L’esquerra pro-palestina i anti-americana, ha de prioritzar, ha d’elegir. O revolució a l’estil Chavez o Independència. L’amistat i col·laboració amb països amb governs d’esquerres, com Bolívia, s’han de fer, però no a com a escut per tenir una posició contrària i en alguns cas bel·ligerant contra els Estats Units, perquè sense els Estats Units no hi haurà pas Independència.

Sí l’esquerra faista vol participar en el procés independentista ho ha de tenir clar, no totes les accions seran idíl·liques, si no ho té clar, si no hi està disposada, que continuïn fent tertúlies mentre el temps va passant i seguim emmanillats a Espanya tot rient les tonteries del Chavez.

Casa meva, Casa vostre: www.casesdalgu.wordpress.com

Avui, i sense que serveixi de precedent, faré una mica d’autobombo.

En l’assignatura de Tècniques d’Investigació al final de trimestre s’ha d’entregar un treball relacionat amb la immigració, seguint unes pautes i uns mètodes concrets.

Aquest cop, he tingut la sort de formar part d’un grup, amb l’Àlex Bastardas, l’Eloi Poch, el Jordi Bolado i el Guillem Carol, on la creativitat està al poder. La creativitat entesa com l’art de trobar els mecanismes necessaris per poder treure or d’on només hi ha fum.

Avui la Mònica Terribas feia un brillant article dins la sèrie "Cap on va Catalunya" del diari AVUI. La Directora feia un elogi a la creativitat, concretament a la tensió creativa. Segurament és això el que ens ha passat a nosaltres, buscant formes per fer el treball més menjable, vam trobar la idea. Una idea que, amb tots els respectes, crec que encara no s’ha aplicat. Fer un bloc del projecte d’investigació.

Aquest fet segurament només podria passar tenint dins el grup un dels blocaires de referència del país, el Guillem Carol.

Entre tots els membres del grup anirem farcint de vídeos i d’informació aquest bloc, dotant-lo dels elements necessaris per intentar fer un treball correcte.

Si teniu temps sobrant, podeu donar-hi un tomb.

www.casesdalgu.wordpress.com

La via Ocaña

Senyors, senyores, demà en un ple extraordinari el Parlament de Catalunya procedirà a la proclamació unilateral d’Independència del Principat de Catalunya.
Així de clar i així de simple.

Algú es podria preguntar, ple extraordinari? Independència? Ja? Sí, sí, a més l’estat espanyol, després de la nostra independència, Espanya, passarà a ser una regió anarquista del món.

- Si home! - dirà algú-
- Que si, que si! - li contestarà un altre -.
- Però qui ho ha dit això? N’estàs segur?
- Sí segur, ho ha dit Carlos Ocaña, secretari d’estat (espanyol) d’hisenda!
- El secretari d’estat d’hisenda? Carai que fort! Però què ha dit exactament?
- Doncs ha dit que ells (Espanya) subscriuen les lleis aprovades pel Parlament i votades pel poble en referèndum, però que no els condiciona a l’hora de fer polítiques!
- Carai!
- Sí, i seguint aquest argument, el Parlament català proclamarà demà la Independència perquè també subscriu la Constitució espanyola, però tampoc els condiciona a l’hora de proclamar la plena sobirania nacional
- Ah, molt bé doncs! Visca l’Ocaña!

Doncs sí, el secretari d’estat (espanyol) d’hisenda ens ha donat la porta per la independència. Una independència unilateral, tan unilateral com per exemple no complir la llei que el poble aprova.

Una independència unilateral, però es clar, ara la seva Constitució ja no ens condiciona…

La democràcia a Espanya està en un estat molt greu, la remor faista, socialista i feixista del 36 tornen a ressonar cada cop amb més força i l’incompliment d’una llei orgànica votada en referèndum per el poble català només és la punta de l’iceberg del que vindrà.

Si a ells l’estatut no els condiciona, a nosaltres la Constitució tampoc!
Avui mateix podem anar a treure en Franki de la presó, avui mateix podem fer fora les forces d’ocupació, avui mateix podem demanar l’ingrés a la ONU i a la UE, avui mateix podem anar al COI a registrar-nos, avui mateix podem anar a la FIFA per començar a competir…, i finalment demà, proclamar la Independència!

Personatge de la setmana: Ultres dels Ultres

Aquesta setmana bona part de l’atenció informativa ha estat entorn dels moviments que es produïen a la casa gran del nacionalcatolisisme. Ortega Lara deixa la militància, San Gil no repeteix com a "baronessa" a Euskadi, manifestacions a la seu central del partit nacionalista contra Rajoy….

En aquests moments el PP es troba navegant entre dues aigües. Per una banda Rajoy intenta modernitzar el partit, i per l’altra els ultra ultres de sempre no volen deixar de banda els ideals que han estat defensat durant els últims vint anys.

Sobre Rajoy però, convindria deixar clares un parell de coses. Rajoy no està fent un gir centrista ni res d’això, Rajoy no és pas moderat, Rajoy és un nacionalista espanyol tant com l’Aznar o el Mayor Oreja i també tant de dretes com l’Aguirre o el Cascos. Això sí, és més "normalet" que els "ultra sur" de la tropa azanriana.

De resultes de tot aquest "tinglado" en pot acabar sorgint una escissió ultra dretana del PP. No seria d’estranyar, tot i que tampoc és el més probable, això si, als capos del corrent essencialista dels conservadors no els hi tremolarà el pols a l’hora de fer-ho, saben que tenen 10 milions de vots que elecció rere elecció els ratifica en la línia seguida. Davant d’aquest fet qui podria tenir problemes seria el sector de dreta de Rajoy que hauria de competir amb el PSOE, i també IU que es veuria desplaçada per la posició més esquerranosa del PSOE.

I Catalunya? Ens beneficiaria aquesta teòrica escissió ultra? Podria ser. Si es produeix el trencament, el PP quedaria partit en dues parts i per tant el seu pes reduït, comptant que a Catalunya poca cosa tenen a fer, sí, ens beneficiaria. A més a més el PSOE perdria l’argument fals de la por al PP. Un PP sense opcions no tindria la força per arrossegar tanta gent a votar l’unionisme sociata.

Caldrà veure com evoluciona tot, però és clar que els ultres dels ultres s’estan movent. Només em sap greu per una cosa la situació del PP. Em sap greu per als Godó i els Planeta, ells que tan incansablement han intentat que hi hagi una escissió a Esquerra, ara se la trobaran a casa seva. Una llàstima.

Som-hi!

Avui hi ha el partit de la selecció. La veritat és que ja només començar d’aquesta manera es depriment. Començar dient "el partit de la selecció" ja indica que no n’hi ha pas gaires més. Les cadenes esclavitzants d’Espanya una vegada més s’interposen a la voluntat del poble català i dels catalans i les catalanes de tenir seleccions oficials.

Avui es juga el partit 200 de la selecció nacional i per tant es pràcticament d’obligació civil anar-hi.
El país es construeix fent hospitals, escoles i parcs de bombers, el país es construeix negociant el finançament i buscant el concert econòmic, el país es construeix potenciant la literatura en català, el país es construeix amb inversions, el país es construeix amb un aeroport transnacional, però el país també es construeix dotant-lo d’un univers col·lectiu de símbols, i el partit d’avui és un símbol.

Avui, tot i les poques ganes i el poc caliu que s’ha fet pel partit, cal anar al Camp Nou i omplir-lo fins la bandera. Omplir-lo per fer que d’aquesta manera la lluita democràtica que el poble català persegueix mantingui encesa la flama.

És d’obligació cívica que tots els catalans i catalanes que vulguin que Catalunya esdevingui un país normal, vaguin avui a l’estadi per animar a la selecció.

L’estat d’ànim no és el millor, no, però això no pot ser l’excusa per el derrotisme i la inhibició ciutadana. S’ha d’anar a l’estadi i animar la selecció, animar als jugadors que lluiran la samarreta del poble, animar als jugadors que són aquí perquè volen, sense res més a canvi que l’orgull i l’honor de portar la samarreta catalana. Els que no hi volen ser, no hi són. Tamudo, Jarque i algun altre no hi són perquè segurament no hi acaben de creure, és la seva decisió.
Però els que sí que hi són mereixen el nostre suport perquè han lluitat per ser-hi. Per ser al Camp Nou defensant les quatre barres.

Per decència, per orgull i perquè sí, avui tots al Camp Nou per animar a la selecció!

Una Nació, Una Selecció!