28 de maig de 2008

El poder d'elegir

En la vida hi ha coses inevitables, creixem, aprenem, perdem, guanyem… En totes aquestes fites tenim la possibilitat d’elegir. Elegir el com, el què, el quan i el qui, i depenent del que elegim el resultat serà un o altre.

Aquesta correlació tan és aplicable a subjectes individuals com a subjectes col·lectius. Ahir escrivia sobre la importància de formar part de grups creatius i potents a l’hora de realitzar una tasca concreta. Formar part de grups potents no només ha de ser aplicable a projectes individuals o reduïts, sinó que també pot i ha de ser-ho per projectes col·lectius de gran envergadura.

El projecte de més envergadura que tenim entre les mans és sens dubte el de la Independència del Principat. És àmpliament acceptat que la Independència no caurà com fruita madura, sinó que abans s’haurà de treballar molt la terra perquè hi pugui créixer l’arbre. Però sols no podrem.
Un altre punt en el qual hi ha unanimitat és en què per ser lliures, abans, s’haurà de buscar i elegir aliats internacionals disposats a ajudar a portar el terme el projecte i desprès a reconèixer el nou Estat Català. On ja no hi ha unanimitat és en quins aliats buscar i elegir.

Hi ha la visió de l’esquerra marginal i dogmàtica més semblant a la FAI dels anys 30 que una altra cosa, que sempre advoca per alinear-se amb els Règims, autoanomenats, com a comunistes. Com a exemple només dir que en les passades eleccions municipals el candidat de la Cup a Vilafranca davant la pregunta sobre qui elegiria entre Estats Units i Cuba immediatament va elegir Cuba.
Aquesta posició és del tot infantil i perjudicial de cara buscar i aconseguir la Independència. L’etiquetació que aquesta esquerra fa en relació a determinats països és molt perjudicial pel procés d’emancipació nacional que es persegueix, ja que impossibilita fer partícips uns estats claus per aconseguir la plena sobirania per Catalunya.
Aquesta posició, com he dit, és molt semblant a la de la FAI durant la Guerra d’Espanya en què van preferir fer la Revolució que no pas guanyar la Guerra. Van elegir la Revolució, i el resultat va ser devastador.

Davant d’aquesta visió el que s’ha de prioritzar és la visió de l’esquerra moderna, la visió de l’esquerra independentista. Per aconseguir la Independència no podrem anar només amb Andorra, Kosovo i Montenegro. Per arribar a la Independència, agradi o no, s’haurà de fer amb els Estats Units, alguna potència dins la Unió Europea i segurament també amb Israel.

Per fer-ho possible però, cal actuar amb responsabilitat i amb visió d’estat i no amb visió de tertúlia de cafè. L’esquerra pro-palestina i anti-americana, ha de prioritzar, ha d’elegir. O revolució a l’estil Chavez o Independència. L’amistat i col·laboració amb països amb governs d’esquerres, com Bolívia, s’han de fer, però no a com a escut per tenir una posició contrària i en alguns cas bel·ligerant contra els Estats Units, perquè sense els Estats Units no hi haurà pas Independència.

Sí l’esquerra faista vol participar en el procés independentista ho ha de tenir clar, no totes les accions seran idíl·liques, si no ho té clar, si no hi està disposada, que continuïn fent tertúlies mentre el temps va passant i seguim emmanillats a Espanya tot rient les tonteries del Chavez.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Aquesta tirria que tens a la CUP crec que és incomprensible. Les CUP som l'únic partit independentista que no es ven als partits espanyols ni regionalistes, i no com Esquerra.
El pacte amb els Usa mai podrà existir perque són capitalistes salvatjes. La unio ha de ser amb els paisos socialistes del món.