L'SPD i Esquerra. Camins Similars?

Avui tota la premsa s’ha llençat a parlar de la gran davallada de la socialdemocràcia alemanya, que ha perdut 11 punts en relació a les eleccions del 2005 i que a més ha quedat a uns deu punts de la partit cristianodemòcrata d’Angela Merkel. I per acabar de fer gran el cop, han de deixar el govern desprès d’onze anys.

Un dels elements que han centrat el declivi de l’SPD ha estat sens dubte la seva abraçada a les polítiques neoliberals d’aprimament de l’estat del benestar i a les privatitzacions. L’SPD des de que va arribar al poder als noranta s’ha comportat com una espècie de partit liberal moderat. I l’SPD no és això. L’SPD és la socialdemocràcia més antiga d’Europa, l’SPD és el constructor de l’estat de benestar alemany, i en cap cas havia de ser el seu destructor. L’SPD va arribar tard a l’aplicació de les polítiques de Reaggen o Thatcher. El temps del liberalisme van ser els vuitanta, no els últims dels noranta.

L’SPD doncs, ha patit una crisi galopant perquè han governat i intentat salvar un sistema el qual ells sempre havien criticat. L’SPD no era un partit liberal, però en canvi actuava com a tal per més que els seus discursos mantinguessin la línia contraria, la socialdemòcrata. És aquest fet el que va portar a un grup de militants a crear Die Linke –l’esquerra- un partit que defensa una política socialdemòcrata i que en les eleccions de diumenge ha escalat fins al 12% del vot federal, a més que té serioses opcions de governar en diversos estats.

No dubto que la direcció de l’SPD va considerar que era el millor per Alemanya i per el partit abraçar les polítiques liberals, unes polítiques que s’havien demostrat útils en altres països.
Aquesta mateixa reflexió estic segur que la va fer una altra direcció del nostre país.

L’any 2003 Esquerra va fer una gran aposta: reforma de l’estatut d’autonomia per avançar cap a la independència. Aquesta aposta era agosarada ja que implicava canvis en el Govern de la Generalitat i iniciar una entesa amb l’esquerra espanyola, que a l’oposició, feia un discurs "acceptable" en relació a la plurinacionalitat de l’estat espanyol. Quan l’estatut naufraga a Madrid amb l’acord Mas-Zapatero, l’estratègia d’Esquerra es veu tocada, però tot i això al 2006 refà l’aposta de pactar amb el PSC a Catalunya amb l’argument de desenvolupar el marc autonòmic a partir del "catalanisme social".
Aquest segon pacte coincideix amb el trencament de l’estat de les autonomies, un enfonsament que l’ha propiciat el mateix estatut que ara espera la sentència de mort per part del Tribunal Constitucional.
Esquerra doncs, s’ha trobat governant un sistema, l’autonòmic, en el qual no creia ni ha cregut mai, però que a partir d’una estratègia consistent en la reforma d’aquest, actualment n’està sent "còmplice". Que Esquerra s’estigui empassant aquest esfondrament, sincerament, em sembla cruel, ja que és Esquerra qui més ha lluitat per superar-lo. Tot i això, ara com ara, Esquerra està governant, i per tant també és responsable d’aquest trencament.

Tan l’SPD com Esquerra podrien haver sortit reforçats per el col·lapse d’uns sistemes contraris als seus, però que a partir d’intentar reformar-los per acostar els seus somnis a la realitat, els ha fet còmplices d’uns sistemes i d’unes polítiques en les quals no creien.

Per solucionar-ho l’SPD ja ha fet tard, però Esquerra encara hi és a temps.

Personatge de la setmana: Angela Merkel

Angela Merkel és des del 2005 cancellera d’Alemanya gràcies a la coalició amb el centrista SPD, una coalició que ha continuat amb les retallades de l’estat del benestar iniciades per l’antic govern de centre-esquerra entre els socialdemòcrates i els verds amb l’anomenada "Agenda 2010".

Angela Merkel va néixer a Hamburg a la República Federal però va créixer en l’antiga RDA, la República Democràtica d’Alemanya, on el seu pare va ser assignat en tant que pastor luterà a Templin.
La senyora Merkel va estudiar a la Universitat de Leipzig on es va graduar com a llicenciada en químiques i posteriorment es va doctorar en química quantia a finals de la dècada dels vuitanta.

Merkel en un inici va començar la seva militància política en les joventuts del Partit Comunista de la RDA, però un cop caigut el Mur de Berlín va abraçar un partidet dretà de l’est que va acabar fusionant-se amb la CDU.
Un cop dins de la CDU Angela Merkel va participar en les diferents governs de dreta a Alemanya. Merkel va ser ministre de Dones i Joventut amb Helmut Kohl a partir del 1990 en les primeres eleccions dutes a terme al territori complet d’Alemanya. Abans, en les primeres eleccions democràtiques a la RDA, Merkel va ser designada portaveu del govern de la CDU. En els successius governs federals, Merkel va ocupar diverses carteres com medi ambient, seguretat nuclear…
Dins del partit cristiano-demòcrata, Merkel també va anar guanyant-se un lloc i un nom, així que al 1998 va ser escollida secretaria general del partit a nivell nacional, per al cap de dos anys, assumir-ne el liderat total desprès de què l’SPD tornés a guanyar les eleccions federals.

Merkel avui té la glòria a tocar, ja que el que realment està en joc a Alemanya no és qui guanyarà les eleccions, sinó amb qui haurà de governar la CDU. Aquest fet ens porta evidentment a què qualsevol altre resultat sigui un escandalós fracàs pels conservadors.
Però fent cas de les enquestes no hi haurà sorpresa d’última hora i els conservadors guanyaran els comicis i deixaran a més de 10 punts un SPD cada cop més ancorat al centre i que ha deixat que Die Linke –l’esquerra- pugui ser l’agradable sorpresa d’una nit electoral poc emocionant.

L’emoció, absent durant la campanya, farà acte de presència desprès de què es tanquin les urnes i comenci el joc per formar govern. Merkel vol pactar amb els Liberals, els Liberals volen pactar amb la CDU, l’SPD no vol pactar amb Die Linke i només podran pactar amb la CDU que no vol pactar amb l’SPD perquè prefereix els Liberals…

En les eleccions d’avui però sembla que només hi ha dues coses clares: La CDU guanyarà, i Merkel serà, de nou, la cancellera alemanya.

Comença el Joc

L’any 2003 va ser un any de canvis històrics al nostre país. A nivell polític es va acabar amb l’hegemonia de Convergència i Unió desprès de 23 anys governant Catalunya i a vuit anys de pactes amb el PP, i a nivell futbolístic, al Barça també hi va arribar el canvi amb forma de "revolució" amb la presidència de Laporta i el seu cercle virtuós.

Des d’aquell 2003 ha plogut molt i en l’àmbit polític les expectatives de canvi no s’han vist aconseguides, completament al contrari que al Barça, on en tan sols sis anys l’entitat ha fet un canvi radical que l’ha catapultat a ser el club més important del moment amb uns èxits tant esportius, de gestió i de presència internacional espectaculars.

Des d’aquell 2003 però hi ha una cosa que no ha canviat. El fet que no ha canviat és l’animadversió que certs grups de comunicació i polítics tenen per la presidència de Joan Laporta. Cal recordar que Joan Laporta no era el candidat de l’status quo, que va apostar amb força per Lluís Bassat fins al punt que el candidat va negociar amb membres de CiU i PSC la inclusió de militants dels dos partits per mantenir "l’equilibri" en la seva hipotètica junta directiva. Laporta doncs va guanyar unes eleccions sense el suport dels grups de comunicació afins a PSC i CiU, un no suport que ha continuat durant els anys de la seva presidència al capdavant del club.

Durant els dos mandats de la presidència laportista, els mitjans han extradimensionat alguns episodis, que tot i que recriminables, en cap cas es mereixen la importància que se’ls hi ha donat. Els grups de comunicació però, des d’un inici ja van engegar una campanya per tal d’enfonsar la presidència d’un que no era dels seus, dels que s’havien repartit el país des de la Transició: que si jo la Generalitat, que si tu l’ajuntament de Barcelona, que si l’altre el Palau, jo també el Barça… i així anar fent.

A més a més, un dels motius per fer front a Laporta va ser, i és, la seva defensa desacomplexada aposta per la re-catalanització del Barça. L’any 2003 el Barça havia quasi perdut les seves arrels catalanistes que el van caracteritzar en la fundació, i havia passat de ser un motor de la societat a ser una trista institució més, amb el problema de què davant de la inhibició de la Junta per apostar pel català, s’estaven fent passes cap a l’espanyolització del club.
Laporta ho va aturar, i li va donar al Barça tota una altra dimensió, una dimensió universal a partir dels propis valors nacionals. Es veu però, que hi ha a qui no li agrada.

La campanya anti-laporta va arribar al punt àlgid fa un estiu amb la moció de censura que Oriol Giralt va liderar. Per poc triomfen.

Ara a escassos nou mesos de les eleccions al club, tot es precipita. Uns perquè volen enfonsar Laporta, uns altres perquè creuen que set anys sense "controlar" el Barça ja són suficients, uns de més enllà perquè sospiren en posar l’amic…. Tots s’han llençat en massa a la primera escletxa que han trobat. Més enllà que El Periòdico o La Vanguardia continuïn amb la seva tàctica d'intentar enfonsar Laporta i el que representa, l'afer dels espies indica que els atacs no només provenen de fora.

Entenc que l’afer dels espies condueix a les maquinacions de cert grup que dóna suport a la Junta Directiva, que intenta postular perfils afins perquè siguin el candidat continuïsta a les eleccions del 2010. Per què només es van investigar quatre vice-presidents? Per què no es va investigar a tots els que pretenen ser candidats continuadors? No havíem quedat que l’auditoria era per seguretat?

En resum, que la lluita per la presidència no ha fet més que començar.

Revilla: entre la Intolerància i la Incontinència Verbal

Aquests dies el Barça s’ha convertit en protagonista no per la seva brillant trajectòria en totes les competicions en les que participa, on ja és líder de primera divisió on ha guanyat els quatre partits jugats amb un futbol que cada cop s’assembla més al de l’any passat i on ha reivindicat el seu olfacte golejador. Però no, aquests dies el Barça és noticia per fets allunyats del marc estricte del futbol.

El primer tema en el qual s’ha vist embolicat el club que ha arribat aquesta temporada a superar els 170.000 socis, de l’altre ja en parlarem un altre dia, ha estat en relació a les declaracions del President de la Comunitat Autònoma de Cantàbria, Miguel Angel Revilla.

Revilla líder del "Partido Regionalista de Cantabria" i famós per frases tipus "España me pone", ha estat l’estrella dels programes ultres de les ràdios espanyoles arran de compartir llotja amb Joan Laporta dimarts al Nuevo Sardinero.

Revilla s’ha d’haver quedat descansat desprès d’haver atacat molt durament a Joan Laporta per les seves opinions polítiques. Revilla però no s’ha limitat a fer una crítica, legítima, a les declaracions del President barcelonista, sinó que ha creuat una línia. Una línia que sobrepassa els límits de la democràcia mateixa. El President de Cantàbria, i soci del PSOE en aquella comunitat, ha declarat que "tinc respecte per a tothom, excepte als terroristes i assassins d’ETA i als que es volen separar d’Espanya". Realment fa llàstima una persona que equipara uns vulgars assassins amb una opció legítima i democràtica com és la independentista. Una equiparació, per cert, que canviant ETA per la Falange també va fer Carmen Chacón. Revilla però no s’ha aturat aquí. Revilla també ha afirmat amb el seu gran talant democràtic que es va negar a anar al sopar amb Laporta perquè no li agrada estar amb gent que pensa diferent que ell. Això és sentit democràtic i la resta estupideses! Revilla per acabar el Castell de focs va carregar afirmant que les declaracions polítiques de Laporta fan mal al Barça.

La pregunta que ens hauríem de fer és: si en comptes de Joan Laporta hagués estat Florentino Pérez qui hagués protagonitzat alguna declaració de caire polític o hagués assistit en un acte de per exemple del PP, tal i com feia en els temps d’Aznar, el President de Cantàbria li engaltaria que això "fa mal al Madrid"? O més, si hagués estat el president del Sevilla el qui hagués tornat a fer les seves típiques declaracions sobre de com s’arriba a estimar "España" que fins i tot la posa a la samarreta del club andalús, el senyor Revilla hauria fet el tour radiofònic tirant pestes contra aquests dos presidents de clubs? La resposta és que no.

Al senyor Revilla i als seus amics de les ràdios madrilenyes no els molesta que Laporta parli de política, els molesta que ho faci defensant Catalunya i no Espanya. Els molesta que hagi fet del catalanisme un fet universal, els molesta que hagi sabut fer d’un element de l’ADN del Barça, oblidat per els dos últims presidents, un fet de caire mundial. Els molesta que amb el President més catalanista de la història, o quasi, el Barça també hagi estat el més obert i universal de tots, que fins i tot que és rebut a les Nacions Unides i que porta el nom d’UNICEF a la samarreta. Perquè és evident, no és el qui, sinó el què el que els molesta.

PD: La foto evidentment, en blanc i negre, per recordar l'època en què Revilla era el "jefe" del sindicat vertical feixista a la seva regió.

Sobre els Informes del Govern

L’última polèmica que està embolicant la política catalana, deixant de banda el pim-pam-pum sobre el cas Millet entre PSC i CiU, és la informació donada per el Govern de què hi ha aproximadament un 10% dels informes que es demanen que són innecessaris i que a més també una altra part són informes que es podrien realitzar des de la mateixa Administració.

Aquesta informació però no va sortir de cap confidencial ni de cap diari, sinó que va ser el mateix Govern que va informar, donant un clar exemple del què és transparència. No crec que hi hagi masses governs al món que publiquin les xifres que es gasten en informes, ni tampoc en si aquests informes són o no són necessaris. No sé si n’hi ha gaires, però el de Catalunya ho fet.
Que el Govern informi d’un fet que és negatiu per ell, malgastament de diner públic, ha encès l’oposició i fins i tot algú ja ha demanat que s’han d’exigir responsabilitats polítiques. És evident de què els diners de la Generalitat s’han d’administrar correctament i que per exemple pagar 12000 euros per un informe per saber si els catalans que es diuen Pérez compren més formatge que els que es diuen Garcia és innegable que ens trobaríem davant d’un cas de malgastament i d’un informe innecessari.

Ara bé, tot i que s’ha d’exigir al Govern que sigui escrupulós en els informes que demana i que responguin a una necessitat real, el que trobo que és lamentable és que l’oposició hagi saltat com ho ha fet. És comprensible, sí, però lamentable.
Artur Mas surt i demana que hi hauria d’haver responsabilitats polítiques per aquests informes. Realment que Mas demani això té gràcia. Ell que era el número dos del govern de Pujol que feia informes sobre a qui votarien els ciutadans si CiU es presentés en unes eleccions per separat. Suposo que veient els resultats van veure que millor segur junts. O per exemple informes sobre qui tenia més credibilitat, sí Maragall o Pujol. I així molts i molts d’altres.

Que Mas surti ara a demanar responsabilitats doncs la veritat, no és quelcom que trobi massa normal. Per què a veure, quina és l’alternativa de l’acció que ha fet el Govern de fer públic els resultats de l’anàlisi dels informes? L’alternativa que tenia el Govern era la de callar, la d’amagar la realitat, la d’opacitat. En definitiva l’opció alternativa era la que hi havia durant els 23 anys de Convergència al Govern de la Generalitat, l’opció de tancar els informes en un calaix i de no donar explicacions. Amb aquesta alternativa és evident de què fins que no hi hagués un canvi al Govern els informes quedarien "salvats" de la llum pública. És això el que volem?

Un dia ens haurem de plantejar seriosament què volem que sigui la política. Haurem de plantejar-nos si volem que sigui un circ on tot es faci perfecte i genial i on no es cometin errors o per contra si estem disposats a acceptar que la política la fan persones tan imperfectes com nosaltres que evidentment també cometen errors i que no tot ho fan bé. I compte amb el que triem, perquè si triem la primera opció estarem demanat a la classe política que faci tot allò possible per enganyar-nos i presentar-nos un conte de fades que no tindrà cap semblança amb la realitat. I sincerament, tot i els errors que es puguin cometre, prefereixo la segona opció.

Alícia Vidal-Quadras

Dissabte passat al costat d’una línia de tren d’aquelles que l’estat espanyol s’entesta a mantenir sota mínims talment com si pretenguessin que Catalunya es convertís en Extremadura sense poder gaudir la solidaritat dels altres, el Partit Popular a Catalunya va celebrar la nominació d’Alícia Sánchez Camacho a la presidència de la Generalitat.

A l’Hospitalet va engegar la pre-pre-campanya per les eleccions de la pròxima tardor, i ho va fer amb la descavalcada de la plana major del PP per tal d’acompanyar la presidenta "regional" d’aquest partit a Catalunya.
Segons apuntaven diversos diaris l’endemà de l’entronització d’Alícia a la cadira elèctrica que és ser cap de llista del PP al Parlament, el PP havia aconseguit un fet sense precedents, que el nomenament del cap de llista no emprenyés a la meitat del partit, diuen que és un fet absolutament inusual. El que no van poder canviar és la manera d’elegir-lo, és a dir: "el dedazo".

El PP sembla que vol anar de pesca. Inicialment havia pensat titular el post com "Capitana Pescanova", ja que Alícia Sánchez en la seva intervenció va fer constant al·lusió a un cert electorat que segons les ments grises de l’aparell de la sucursal del PP a Barcelona consideren que estan "orfes" de representació política.
Aquests orfes a qui es referia Camacho són els que espantats per la deriva "súper-radical-independentista" de CiU, podrien recalar al centre-dreta "moderat i centrat" que és el Partit Popular.
Realment, això no deixa de fer riure.

No nego que hi pot haver votants de CiU que estiguin desorientats, ja que depenen de l’hora del dia en què miren les notícies el missatge que envien els convergents és diferent: que si consultes sí però que al final serà més bé que "mira’m i no em toquis"; que si desprès millor centrem-nos en la crisi; desprès surt el Trias i diu que sí que en principi donarà suport a la consulta a Barcelona; el Madí surt a l’AVUI i diu que la Independència només vindrà amb CiU; desprès…. En fi que és evident de què el votant convergent ha d’estar desconcertat i desorientat amb la direcció que vol prendre el partit, una direcció que avui és independentista però que demà dirà que l’autodeterminació no és prioritària.

Afirmar que hi pot haver electors de CiU que no vagin clara la postura global dels convergents és obvi, ara bé, dir que el PP pot aglutinar aquest votant és com a mínim agosarat. És agosarat perquè per exemple difícilment aquest electorat anirà a un partit que afirma que "el PP és la garantia de què el català no sigui la llengua vehicular a les escoles dels nostres fills". Si d’això en diuen moderació i centralitat… déu ser a Espanya perquè a Catalunya d’això se’n diu radicalisme i extremisme.

No sé si la manera que ha ideat el PP per augmentar la seva presència al Parlament passa per tornar a utilitzar el verb gruixut i apostar per intentar trencar la cohesió social de Catalunya amb intencions com la d’imposar el castellà a les escoles, però si la seva intenció és esgarrapar vots a CiU, crec, que no van en la millor direcció.

Tornen els vells temps, els de Vidal-Quadras. Els d’Alícia Vidal-Quadras.

Personatge de la setmana: Selecció Espanyola de Bàsquet

Avui al vespre a Polònia es jugarà la final de l’Eurobasket que enfrontarà a Sèrbia i a la selecció espanyola. Realment no deixa de ser curiós que a la final s’hi trobin dos dels estats que encara no han reconegut Kosovo com a membre de ple dret del sistema internacional a diferència de les democràcies del món que si que ho han fet. Aquesta no és l’única coincidència entre els dos estats ja que per voluntat del destí, al parquet hi saltaran els equips de dos dels estats que durant el segle XX es van dedicar a exterminar part de la seva població per ser de nacions diferents.

Deixant de banda aquestes característiques comunes entre Espanya i Sèrbia, voldria destacar l’equip de la selecció espanyola de bàsquet.
A tothom a qui li agradi el bàsquet estarà d’acord que veure jugar a aquest equip és un goig. Bàsquet directe, ràpid, jugades inimaginables, gran repertori de tir, intensitat… Realment l’equip representant de l’estat espanyol és una delícia en quan a joc.

L’equip estatal per poder realitzar aquest joc tan espectacular compta amb uns jugadors espectaculars, que amb la seva vàlua fan possible que aquesta selecció hagi passat en pocs anys a ser una gran dominadora de les competicions tant continentals com internacionals.

El post l’escric abans de què comenci la final, un partit el qual no m’emociona massa la veritat, ja que és un partit que sens dubte -passi el que passi- em deixarà mal sabor de boca. Si guanya Espanya m’irritarà per tota l’orgia de nacionalisme espanyol excloent i uniformador que desfermarà, tal i com va passar amb el Mundial de bàsquet o amb la passada Eurocopa de futbol. Però tanmateix si guanya Sèrbia em doldrà per tota una sèrie de jugadors els quals no tenen cap culpa d’haver nascut en un estat no precisament massa democràtic.
Els Gasols, Navarro, Rudy, Raül, Ricky, Mumbrú i Guillem Rubio participaran avui a la final defensant la samarreta d’Espanya, i ho faran perquè hi estan obligats.

Amb l’afirmació anterior no voldria que s’interpretés que aquests jugadors només participen a l’equip espanyol perquè hi estan obligats, el que ha de quedar clar però és que Espanya és l’únic estat europeu -junt amb Itàlia- que no anar a la selecció és penat amb anys de suspensió professional.

Estic segur, i així ho han dit públicament, que alguns d’aquests jugadors nacionals voldrien continuar jugant amb Espanya en cas que la selecció nacional pogués participar en campionats internacionals. No deixa de ser un bon exercici, per prendre consciència de tot el que perd Catalunya de seguir dins d’Espanya, imaginar l’equip que tindria la selecció catalana per aquest Europeu: Pau Gasol; Marc Gasol; Guillem Rubio; Rudy; Joan Carles Navarro, Raül López; Ricky; Mumbrú; i també s’hi podria sumar Roger Grimau o Jordi Trias. Un equip de patxoca i gran patxoca capacitat per poder fer grans coses.

És per aquesta, i altres moltes raons, per les que és evident de què Catalunya necessita la independència i ser un estat lliure al si de la Unió Europea. Catalunya la necessita per poder explotar tot el seu potencial econòmic, cultural… i en aquest cas esportiu. Amb la independència avui seriem, quasi segur, campions d’Europa.

Covardia Socialista o Quan Votar Diferent és Gratis

Per fi!!! Enhorabona!!!! Sí, finalment ha succeït!!!! Desprès d’anys i anys de demanar-ho ha passat!!! Ja es pot treure el cava de la nevera!!! No, no parlo de què el Barça ha tornat a guanyar el triplet, no. El que ha passat és que el PSC ha votat diferent que el PSOE!!!!

Tot i els mals d’estómac que déu haver causat a més d’un a can Nicaragua, els eurodiputats del PSC-PSOE han fet més cas de les tres primeres sigles que de les quatre restants.
Aquest fet és en principi mínimament important i podria, tot i que el condicional ja delata el resultat negatiu, podria fer veure que votar diferent que el PSOE sobre alguna qüestió no és tant greu i que no passa res, és a dir, que el món segueix girant i que no s’han aturat els rellotges.

No poques vegades des del catalanisme polític s’ha insistit molt – i molt- en què els diputats del PSC que pertanyen al grup del PSOE a les Corts Espanyoles votin a Madrid el mateix que voten al Parlament de Catalunya, demostrant d’aquesta manera coherència política i que els seus interessos estan a donar suport al Govern de la Generalitat a més de centrar la seva acció política en les necessitats dels catalans i no pas en les que puguin tenir a la resta de l’estat espanyol. Tant s’ha emfatitzat sobre aquest punt que fins i tot va estar present en el Pacte del Tinell que va propiciar el primer govern catalanista i d’esquerres l’any 2003. Cal dir però que aquesta clàusula va ser una de les que més es va incomplir.
La negativa del PSC a votar a Madrid el mateix que a Barcelona provoca situacions del tot estrambòtiques, com per exemple que consellers socialistes del Govern de Catalunya hagin de demanar a diputats d’Esquerra al Congrés que presentin algun tipus d’iniciativa legislativa per tal que els interessos de Catalunya i del Govern siguin respectats per l’estat ja que sabien que els seus "companys" del PSC no ho farien. Si a algú li costa de creure que llegeixi el llibre que els diputats republicans van escriure sobre la legislatura 2004-2008, n’hi ha per sucar-hi pa.

A l’inici del post deia que calia treure el cava per celebrar que el PSC hagi votat diferent que el PSOE en l’elecció del President de la Comissió Europea. El fet que els socialistes catalans votin diferent que els socialistes espanyols és important, sí. Però curiosament sempre que passa aquest fet el protagonitzen els diputats al Parlament Europeu. Mai, mai els del Congrés dels diputats. Curiós no?

No, de curiós res de res, aquest fet no pot rebre cap altre nom que "covardia". Votar al Parlament Europeu diferent que el PSOE poc els déu costar als nois i noies de la Badia, ara bé votar diferent que el PSOE a Madrid sí que déu costar als amics de la Chacón.

Realment aquest és un nou motiu a la ja massa gran motxilla que s’ha de carregar pel fet de tenir el PSC. El PSC hipoteca els interessos dels catalans a Madrid massa cops i la veritat és que no acabo de veure quin és el benefici de què els catalans els regalem cíclicament el sabor el triomf. El PSC és allò, entre altres, que manté lligada Catalunya, ja que a Madrid mai dels mai’s vota diferent que el PSOE per més que aquest aixafi iniciatives que serien positives per Catalunya o que provenen directament del Govern de la Generalitat, el qual ells en tenen la presidència.

O el PSC vota el mateix al Congrés dels Diputats que al Parlament de Catalunya o sincerament no veig perquè carai se’ls ha de premiar amb Generalitats si desprès ells mateixos hi legislen en contra.

Això sí, al Parlament Europeu de tant en tant a marcar paquet progre-guai i a votar diferent que el PSOE perquè no es pugui dir que són el mateix que els de Ferraz.
Digues-ne desmarcar-se, digues-ne covardia socialista, és el mateix.

Preguntes Essencialistes

Aquests dies s’està concretant les diferents dates en què es produiran les consultes populars per la independència a diferents localitats catalanes. Aquestes consultes, en principi, quedaran englobades i dirigides des de la Plataforma de càrrecs electes locals Decidim! que formularà una pregunta a la ciutadania igual a la que es va preguntar a Arenys de Munt.

La pregunta en qüestió serà: "Està vostè d’acord que Catalunya es constitueixi en un estat lliure, democràtic i independent al si de la Unió Europea?". Una pregunta concisa però clara i que permet que tota aquella gent que cregui que per el país és necessària la independència, ja sigui per raons d’identitat, econòmiques o simplement perquè creu que amb Espanya no hi ha res més a fer, es pugui sumar al bloc del Sí i voti en conseqüència. Per tant la pregunta d’Arenys permet a persones de diferent tendència ideològica unir-se per tal de votar que Sí ja provinguin d’electors de Convergència, d’Iniciativa, del PSC o d’Esquerra.

El problema però, és que sempre hi ha un però. I el però que aquestes consultes es poden trobar en la seva implementació al territori és que un excés d’essencialisme i de purisme facin perdre la força política que aquestes consultes tenen. Ahir a Berga es va aprovar amb el vot a favor d’Esquerra, CiU i CUP, una moció presentada unilateralment per aquesta última formació -que no participa de Decidim!- per tal que l’ajuntament aprovés el seu suport a la iniciativa de la consulta. El problema és que la pregunta no serà la d’Arenys sinó una altra, concretament aquesta: 'Està vostè d'acord que els Països Catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic?'.

Com es pot constatar hi ha dues modificacions entre Arenys i Berga. La primera fa referència a que la independència es demana per el conjunt de la nació: els Països Catalans; i la segona que a Berga s’exclou la menció a la Unió Europea. Crec que és un error.

Primer, crec un error la modificació del terme "Catalunya" per el de "Països Catalans". Crec que és un error perquè no ens fa avançar en guanyar complicitats i adhesions a la causa de la llibertat. Considero que els Països Catalans és la meva nació, però de la mateixa manera que defenso la unitat dels Països Catalans crec que els diferents territoris tenen processos d’emancipació diferents. A més a més que, en la meva opinió, serà més factible que algú provenint de l’òrbita socialista, d’Iniciativa o de Convergència votin a favor de la independència de Catalunya que no dels Països Catalans.
També crec que és un error perquè una de les gràcies de les consultes és que a tot arreu es pregunti la mateixa pregunta, altrament sí que això seria una bufonada, ja que si cada poble pregunta una cosa diferent, la veritat no hi trobo la utilitat. Si es vol que les consultes tinguin valor polític, el que s’ha d’aconseguir és que a tot arreu es faci la mateixa pregunta. Per tant s’hauria d’anar en compte a l’hora d’acceptar aquestes esmenes per part de l’essencialisme inútil i utòpic que a falta d’una visió més enllà dels seus somnis, l’únic que intenta és poder anar a dormir content de sentir-se el més pur dels esclaus.

Segon, és un altre error eliminar l’esment a la Unió Europea. Sí Catalunya és independent què farà segons l’essencialisme? Entrarà a la Unió Europea o voldrà ser com la Suïssa del sud del continent fora de la Unió? O millor encara, farà una aliança internacional amb Cuba, l’Iran i Veneçuela?
Actualment el moviment independentista té més possibilitats de realitzar-se que als anys trenta entre d’altres perquè existeix la Unió Europea. La Catalunya lliure i independent necessitarà la Unió Europea tant com avui dia la necessiten Alemanya, França o Holanda.

En resum, en les properes consultes que s’aprovin seria un error seguir l’exemple de Berga ja que ens allunya de la majoria necessària i ens aboca a una minoria essencialista i pretesament purista que ens condueix al fracàs.