29 de setembre de 2009

L'SPD i Esquerra. Camins Similars?


Avui tota la premsa s’ha llençat a parlar de la gran davallada de la socialdemocràcia alemanya, que ha perdut 11 punts en relació a les eleccions del 2005 i que a més ha quedat a uns deu punts de la partit cristianodemòcrata d’Angela Merkel. I per acabar de fer gran el cop, han de deixar el govern desprès d’onze anys.

Un dels elements que han centrat el declivi de l’SPD ha estat sens dubte la seva abraçada a les polítiques neoliberals d’aprimament de l’estat del benestar i a les privatitzacions. L’SPD des de que va arribar al poder als noranta s’ha comportat com una espècie de partit liberal moderat. I l’SPD no és això. L’SPD és la socialdemocràcia més antiga d’Europa, l’SPD és el constructor de l’estat de benestar alemany, i en cap cas havia de ser el seu destructor. L’SPD va arribar tard a l’aplicació de les polítiques de Reaggen o Thatcher. El temps del liberalisme van ser els vuitanta, no els últims dels noranta.

L’SPD doncs, ha patit una crisi galopant perquè han governat i intentat salvar un sistema el qual ells sempre havien criticat. L’SPD no era un partit liberal, però en canvi actuava com a tal per més que els seus discursos mantinguessin la línia contraria, la socialdemòcrata. És aquest fet el que va portar a un grup de militants a crear Die Linke –l’esquerra- un partit que defensa una política socialdemòcrata i que en les eleccions de diumenge ha escalat fins al 12% del vot federal, a més que té serioses opcions de governar en diversos estats.

No dubto que la direcció de l’SPD va considerar que era el millor per Alemanya i per el partit abraçar les polítiques liberals, unes polítiques que s’havien demostrat útils en altres països.
Aquesta mateixa reflexió estic segur que la va fer una altra direcció del nostre país.

L’any 2003 Esquerra va fer una gran aposta: reforma de l’estatut d’autonomia per avançar cap a la independència. Aquesta aposta era agosarada ja que implicava canvis en el Govern de la Generalitat i iniciar una entesa amb l’esquerra espanyola, que a l’oposició, feia un discurs "acceptable" en relació a la plurinacionalitat de l’estat espanyol. Quan l’estatut naufraga a Madrid amb l’acord Mas-Zapatero, l’estratègia d’Esquerra es veu tocada, però tot i això al 2006 refà l’aposta de pactar amb el PSC a Catalunya amb l’argument de desenvolupar el marc autonòmic a partir del "catalanisme social".
Aquest segon pacte coincideix amb el trencament de l’estat de les autonomies, un enfonsament que l’ha propiciat el mateix estatut que ara espera la sentència de mort per part del Tribunal Constitucional.
Esquerra doncs, s’ha trobat governant un sistema, l’autonòmic, en el qual no creia ni ha cregut mai, però que a partir d’una estratègia consistent en la reforma d’aquest, actualment n’està sent "còmplice". Que Esquerra s’estigui empassant aquest esfondrament, sincerament, em sembla cruel, ja que és Esquerra qui més ha lluitat per superar-lo. Tot i això, ara com ara, Esquerra està governant, i per tant també és responsable d’aquest trencament.

Tan l’SPD com Esquerra podrien haver sortit reforçats per el col·lapse d’uns sistemes contraris als seus, però que a partir d’intentar reformar-los per acostar els seus somnis a la realitat, els ha fet còmplices d’uns sistemes i d’unes polítiques en les quals no creien.

Per solucionar-ho l’SPD ja ha fet tard, però Esquerra encara hi és a temps.

4 comentaris:

Albrock ha dit...

La diferència és que Esquerra tenia elecció i l'SPD, no.

L'SPD savia que per tirar endevant l'economia alemanya havia de madurar les seves propostes i deixar utopies ineficients de banda. Que això hagi fet que surti un partit radical com Die Linke és normal, ja que molts votants d'esquerra no saben analitzar les coses gaire bé i a la mínima llencen el crit al cel i es foten a votar Die Linke, o Iniciativa...

Esquerra, pel que fa l'estatut i el finançament no va obrar pas malament, al meu entendre. On sí que tenien una capacitat decisòria forta (i on es concentra gran part del descontent amb el partit) és en els pactes post-electorals, i sobretot el d'haver fet l'impresentable del montilla president. I això, d'inevitable o responsable, res de res.-

Albrock ha dit...

Per cert, "Reaggen"??? Really? Reagan.-

Pere Sàbat ha dit...

Àlex,

L'SPD també tenia elecció, sempre hi ha elecció.

Esquerra va obrar molt bé amb l'estatut, però no va ser suficient perquè un altre s'ho va carregar tot. I sí el desconetentament bé dels governs pactats, però aquests obeeixen a una estratègia, equivocada o no.
I en cap cas he dit que fer president Montilla fos una acció responsable o inevitable.

I sí, m'he "colat" amb una G de més amb el Reagan -ho sento però els actors de sèrie B no són el meu fort-.

brunet ha dit...

Hola Pere,

interessants reflexions. Ara, Esquerra i l'SPD venen de llocs diferents. L'SPD ha estat des de fa dècades un partit central al sistema de partits, un catch-all party, o com hi diuen allà, un Volkspartei. És lògic que un partir d'aquest tipus es vagi moderant tant que acabi veient molt difuminada la seva ideologia originària. No és el mateix en el cas d'Esquerra, en un sistema de parits on ja hi ha dos Volkspartei, CiU i PSC, ERC és el convidat, entra a jugar sent el partit nou, fresc...s'assembla més al cas de Die Linke, que per cert ja veurem què li passa si un dia ha de governar! El que no és normal és que un partit que passa de petit a mitjà i decisiu s'acomodi tant no només al sistema de partits sinó que adopti posicions i pràctiques de Volkspartei, quan ni ho és ni, a nivell personal, penso que li toqui ser