11 de juliol de 2009

Pervers Status Quo


Una llàstima, sí. Realment una llàstima, tot i que era d’esperar. Què lluny queda aquell 2003 en què semblava que, per fi, ens menjaríem el món! Al 2003 sembla que per fi la Generalitat tindria un govern que aniria a totes a resoldre els grans problemes estructurals del país i deixaria d’una vegada per totes de jugar amb els seus ciutadans amb l’engany del peix al cove.

Aquell govern, més ben dit, aquell projecte arribava a la Plaça de Sant Jaume a canviar Catalunya. Aquell projecte havia de fer un nou estatut, un estatut que havia d’incloure un finançament ambiciós. Però a més, aquell projecte també venia amb la intenció de fer moltes altres grans coses. Llei de planificació territorial, llei electoral, serveis socials…

No cal ser massa observador com per deduir que allò que al 2003 era optimisme, empenta, compromís i orgull, avui és tot el contrari.

La causa de tot plegat és que les grans peces d’aquest país han pogut més que la voluntat, real, de canvi. En totes les grans operacions que s’ha engegat en els últims anys, un membre o altre del pervers status quo, ha intervingut per arruïnar un projecte positiu per el país. Només cal recordar com dos dies abans de què, el que ara s’omple la boca exigint 5.000 milions per el finançament, el molt convergent Artur Mas pactés retallar d’amagat l’estatut amb Zapatero, es va reunir amb diversos empresaris que li van "demanar" que tanqués l’acord immediatament.

Sí Mas i CiU es van vendre i perdre tota dignitat i credibilitat amb aquella plantofada als catalans i al Parlament, ara és el PSOE-PSC i el tàndem Montilla-Castells al capdavant els que renuncien a un model ambiciós per Catalunya i accepten el que Espanya vol donar. I aquí s’hauria de fer una pregunta: Per què Catalunya sempre accepta que no es compleixi el que diu la llei cap a sota? Per què no pot ser Espanya qui accepti no complir la llei i donar més a Catalunya?

CiU i PSC, els dos membres de l’status quo d’aquest país que es van "passant" el gustàs de trair la voluntat del país i de condemnar diverses generacions a veure com el país, tot i que vol, no pot.

2 comentaris:

Andrew ha dit...

Ja la culpa sempre és d'aquells que porten més de 6 anys sense responsabilitats de govern !!

Demagògia barata !!
ERC està començant a fer el ridícul en el tema del finançament.
Al final, acceptaran l'acord i saps per què?

Perquè el Carod i tota la colla de Embajadores Retribuidos Cojonudamente (ERC) viuen molt bé amb els cotxes oficials i les dietes.
S'han acomodat a la cadira; aquest és el problema de la gent d'esquerres.
Com mai han sabut el que és disposar de diners, un cop s'instal·len al poder es dediquen a xupar del bote i a corrompre el sistema.

Pere Sàbat ha dit...

Andreu,

La culpa no és sempre dels que van governar ni sempre dels que governen ara.
Al que em referia és que sempre en les grans decisions l'stablishment ha actuat per mantenir l'status quo impedint que Catalunya fes cap salt endavant.

I home, el segon paràgraf sí que és un exemple de demagògia, i de la bona.