28 d’agost de 2009

Necessitem uns Mitjans Nacionals


Un dels dèficits més lamentables amb què es troba el país és que no té una premsa nacional potent. Una premsa sense la qual iniciar un procés cap a l’exercici del dret a decidir serà francament complicada i difícil.

Si fem un ràpid repàs en els diferents àmbits dels mitjans de comunicació, podrem observar que en la majoria d’ells no hi ha una premsa potent que defensi un univers nacional propi. A la televisió únicament es pot comptar amb TVC –TV3, C33, K3, 324- i pels pèls, ja que masses vegades el referent nacional dels seus informatius i programes agafa el pont aeri, com a exemple només cal mirar els TN’s en què sempre apareixen primer les dades referents a Espanya abans que les que parlen sobre Catalunya. Sobre la resta de canals la veritat és que no cal ni comentar, car si s’hagués de parlar de Intereconomia o d’Antena 3 podríem acabar amb un col·lapse.

A la ràdio segurament és on es troba millor la potència dels mitjans nacionals. Tan RAC1 com Catalunya Radio són les emissores que més produeixen opinió i una d’elles sempre ha estat la líder d’audiència, element clau perquè la visió nacional sigui catalana i no espanyola com passaria si la SER o una altra ocupés aquesta posició.
Un altre sector en el que s’està en bona forma és internet. Aquest segurament és el mitjà on més i millor la premsa nacional s’ha fet un lloc destacat i líder sense pal·liatius. La llibertat que ofereix el mitjà, així com també uns costos inferiors, han permès que tot d’iniciatives floreixin i a més que floreixin bé com és el cas de Vilaweb; Directe.cat; Crònica o Singular-digital.

On des del meu punt de vista estem pitjor és en la premsa escrita. A la premsa escrita la gran majoria de mitjans són d’òptica nacional espanyola. La premsa escrita és cert globalment compta amb més capçaleres que la televisió que pensin en català, el greuge comparatiu és que la premsa escrita és la que marca generalment l’opinió i l’agenda mediàtica.
En aquest sentit els dos grans diaris fets a Catalunya –La Vanguardia i el Periodico- estan pensats des d’una visió espanyola i autonomista. Com a exemple només cal veure les preguntes que se li fan a Ramon Pallicer a una entrevista que surt avui a l’edició digital de El Periòdico en que se li qüestiona "Si arribés al Govern, ¿quina mesura prendria perquè els espanyols fossin més feliços? o també a la pregunta 28 "¿L’espanyol mitjà és feliç?". Aquestes preguntes porten a preguntar-se un parell de qüestions: el Periòdico és un diari català o espanyol? El Periodico va encarat als ciutadans de Catalunya o als d’Espanya? Les respostes crec que són obvies.
És cert que hi ha L’AVUI i el Punt, però la seva incidència és molt menor que les capçaleres del Grupo Godó i del Grupa Zeta i dels altres diaris nacionals espanyols fets a Madrid.

Per tant és absolutament necessari que des d’algun grup editorial o de comunicació siguin prou valents per tirar endavant un projecte nacional ambiciós i es posi en marxa un nou diari on el marc conceptual sigui la nació catalana i el seu dret a decidir. Sense un diari potent capaç de marcar l’opinió i l’agenda política i mediàtica, el camí cap a la llibertat serà més complicat.

Per arribar a la llibertat cal valentia, i ningú ha dit que res fos fàcil.

3 comentaris:

Andrew ha dit...

El Periodico va encarat als ciutadans de Catalunya o als d’Espanya?

Home, és que els ciutadans catalans no són també espanyols?
Ai ai ai Pere...

A Internet, a mi m'agrada e-notícies, una mescla de política i sensacionalisme a l'estil britànic que personalment m'encanta.

Com tu ben bé saps, jo sóc lector de mitjans "de MadriT" (El Mundo o ABC o fins i tot La Vanguardia).
I a la ràdio, OndaCero que em sembla l'emissora important més independent.

Andrew ha dit...

Per cert, m'hauràs d'explicar un dia detenidament què és allò de la crosta nacionalista i del senyor Joan Ferran.
Ho escolto per tot arreu, però sempre m'agafa en fora de joc.

Pere Sàbat ha dit...

Andreu,

Lo de la crosta nacionalista és un terme que es va inventar el Joan Ferran per definir un cert univers nacional dels mitjans públics catalans. El problema és que aquest univers que ell criticava és tan fictici i irreal com dir que el Madrid l'any passat va fer el triplet.
Tan de bo hi hagués un univers nacional als mitjans públics.