23 de desembre del 2009

"Gallina de Piel". Catalunya 4.vs.Argentina 2


Ahir al Camp Nou es va veure una engruna del què seriem capaços si poguéssim anar per el món sense el jou espanyol. Ahir Catalunya va ensenyar les seves maneres futbolístiques en un partit que va ser retransmès en directe en més de 50 països del món. Realment espectacular.

El partit la veritat és que va ser apassionant, guanyar a Argentina, tota una campiona del món, i a més a més fer-ho de la manera que es va fer és realment espectacular. Catalunya va donar tota una lliçó a l’albiceleste de com es controla un partit, de com es juga. Catalunya va fer un partit pràcticament perfecte, només tacat per algun error comès per la poca coneixença entre els jugadors que, recordem-ho, aquest cop no es van entrenar ni una sola vegada conjuntament. Amb tot però, ahir Catalunya va jugar amb un joc tècnic, precís, amb un futbol atractiu, de toc, bonic. Una manera de jugar semblant a la que pràctica el millor equip del món, que no per res, manté l’estètica imposada al Barça per l’actual seleccionador nacional, Johan Cruyff. Ahir Catalunya va jugar un futbol “per enamorar”, d’aquell que et dibuixa un somriure als llavis sense saber exactament perquè.

Una de les grans lliçons que podríem treure del partit d’ahir és que ja tocaria anar acabant amb el mite, o més ben dit, mal mite de què els jugadors no estan compromesos. Ahir es va demostrar que els que van saltar al camp estan per les seleccions. Que sis jugadors del Barça saltessin al camp quan havien arribat de la disputa del Mundial de clubs i de l’amistós de Kuwait a les sis de la matinada, demostra la seva voluntat de jugar i de defensar la samarreta del país. O és que algú que ni li va ni li bé la selecció desprès de la setmana frenètica que ha passat es posa a jugar un partit quan podria començar les vacances? No. Si els Puyols, Xavis, Busquets, Valdès o Bojans van jugar ahir és perquè creuen en la selecció.

Amb tot queda un sabor agredolç. El d’ahir era només un partit no oficial. Es tractava d’un partit amistós a l’espera del Torneig de les Nacions, encallat per culpa de la Federació Espanyola, que ja fa massa temps que s’espera. El d’ahir però marca per on podria anar la selecció, una selecció amb uns jugadors de primer nivell on Xavi fa uns recitals per emmarcar, on Bojan es retroba amb la seva versió real, on Puyol i Piqué rendeixen com sempre, amb Verdú es doctora o amb un Sergio Garcia demostrant la classe de jugador que és. El d’ahir va ser un avís del què Catalunya podria fer en un Mundial o una Eurocopa.

Ara cal treballar i treballar per assolir les condicions polítiques perquè el partit d’ahir es repeteixi en una competició oficial. I això, només depèn de nosaltres.

UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ

3 comentaris:

Andrew ha dit...

No entraré en el rerefons dels debat ja que no estic a favor d'aquells que mescleu esport amb política.

Sobre l'afer esportiu, tot i que no vaig poder seguir el partit sencer, és penós observar que una selecció com Argentina perdi davant una selecció de costellada-calçotada.
I dic que Catalunya és una selecció de costellada-calçotada, no perquè els seus jugadors no siguin talentosos, sinó pel fet que només poden fer un o dos entrenaments junts anualment.

Tot i així, m'imagino que el fet que la meitat dels titulars fossin culés va ajudar a que Catalunya li donés un repàs tècnic i tàctic a l'albiceleste.
I a més, l'estil al qual estan acostumats amb el Guardiola no deixa de ser una reforma paulatina de l'antic estil Johan dels 90s.

En fi, quan un bon entrenador (Johan) s'enfronta a un titella-drogadicte (Maradona) el resultat és més que evident a pesar que només s'hagi disposat d'un dia per conjuntar les peces del puzzle.
I no valen les excuses sobre la lesió de Messi, ja que Argentina va posar "toda la carne en el asador", mai millor dit tenint en compte la carn de qualitat que trobes a qualsevol restaurant argentí.

PD: Un altre any més, el Camp Nou va registrar una pèssima entrada tot i que les entrades es regalaven...

Albrock ha dit...

Jo crec que el paper de les seleccions nacionals ja el fa el Barça, i que per tant resulten redundants.

La baixa entrada és un resultat d'això. Quan tens un equip com el Barça que és tan bo i que representa el que representa, anar a un partit de la selecció, sota una pluja i un fred d'hivern fastigós, doncs, què vols que et digui, no ve gaire de gust...

Pere Sàbat ha dit...

Andreu,

No estas a favor de mesclar esport i política? Llavors quins motius dones per impedir que la selecció catalana competeixi internacionalment?

Sobre el partit en si; dius que la catalana és una selecció de costellada, molt bé, el que t'hauries de preguntar és el perquè és així i el perquè només poden fer dos entrenaments a l'any.

I sobre la procedència dels jugadors, home, és igual d'on vinguéssin, la qüestió és que van jugar de fabula i van "chorrear" a l'argentina.

I en quant a l'entrada del partit. Caldria recordar l'entrada de l'Espanya-Argentina del Calderon no fa pas massa... que curiosament eren exactament les mateixes persones que al Camp Nou: 53.000.
I posats a recordar, caldria fer memòria de l'últim partit de la "roja" a Catalunya, on tan sols van anar-hi 24.000.
La demagògia, la justa.

Àlex,

El Barça fa un gran paper a l'hora d'exportar el què és Catalunya al món, però de selecció nacional nomçes n'hi ha una i és, la selecció. Si la selecció no porta més gent és perquè l'afició està cansada de partits que no porten enlloc, ja que és com si celebressim un referèndum cada any, al final la gent es cansa.

El que cal és jugar el Torneig de les Nacions, llavors sí que el Camp Nou estarà ple a vessar.