29 d’abril de 2010

Tenim Un Nom, El Sap Tothom: Futbol


Aquest any no serà. Però hagués pogut ser perfectament. Aquesta ha de ser la idea. Cert, no jugarem la final de la Champions, molt bé, l’any que ve hi tornarem. Que era un any especial perquè es jugava al Bernabéu? Sí. Que era especial perquè es podia fer història al ser el primer equip que guanyava dues Champions seguides? Sí. Que aquest equip és tan espectacular que mig hi comptàvem? També. Però aquest any no serà.

Ahir tot, absolutament tot estava posat per una nit màgica. La gent, la bona gent d’aquest sant país, des de ben d’hora ja estava mobilitzada. Uns van anar a dir bona nit als jugadors de l’Inter, anava a dir italians però quasi no n’hi ha cap, uns altres van anar a buscar els jugadors catalans a l’hotel de concentració per acompanyar-los motocicletes al poder en el trajecte des del Tibidabo al Camp Nou. Diuen que van ser més de dos mil. Uns altres, molts, diuen samarretes blaugrana. I tots convençuts que el partit també es jugaria a la grada, com així va ser. La gent convençuda, i els jugadors i els tècnics fent bé la seva feina, sent fidels a una idea, a una filosofia, a un estil. L’ADN Barça: toc, control, possessió, ocasions; gols. Futbol. Ahir va costar. Molt. Massa. I aquest any no serà.

Ahir, crec, va ser el primer dia d’una nova generació. No sobre el terreny on ja fa mesos que s’hi ha instal·lat, però sí a la grada. Ahir el vell barcelonisme, aquell que estava acostumat, com va reconèixer Guardiola, a perdre, perdre i tornar a perdre va deixar pas a un sentiment, a una gent que s’ha educat amb un Barça triomfant. Els que hem conegut el Barça a la dècada dels noranta coneixem un Barça guanyador, un Barça que ha dominat de cap a peus el futbol estatal i que ha estat capaç de guanyar tres Champions. I sobretot en temps recents, on dels últims cinc anys el club ha arribat a quatre semifinals de la màxima competició europea i n’ha guanyat dues. Aquest nou barcelonisme és aquell que defuig el negativisme permanent de les generacions dels catorze anys sense lligues. Aquest nou barcelonisme és aquell creu, que confia, que sense perdre el món de vista amb falses expectatives –com d’altres- es reafirma del què és i de les seves possibilitats. Aquest és el nou barcelonisme.

Aquesta nova manera de veure o sentir el Barça, en actituds que no en sentiment, no exclou però que siguem cecs quan passen coses rares.
Que el Barça arribés a la final de la Champions del Bernabéu era massa per certa gent. Aquest Barça edificat per Laporta, Ingla, Txiki i Guardiola fa por. Por del què és, com és i pot ser. Que el Barça guanyés la quarta al Bernabéu era insuportable per molta gent. Potser massa. Que l’anada de les semifinals les xiulés un portuguès amic confés de Mourinho ja resulta sospitós, però és que amb l’actuació que va realitzar és denunciable totalment. Menjar-se com es va menjar el fora de joc de Diego Milito en el tercer gol interista és de jutjat de guàrdia. Que es mengés com que va menjar el penal a Alves ja és per fer-s’ho mirar seriosament. Alguns diran, si però Piqué també va marcar en fora de joc, per tant empatats. Doncs no, algú pot explicar d’una manera no fanàtica – merengues absteniu-se - com es poden xiular les “mans” de Touré?
Amb això no vull dir ni justificar que el Barça no sigui a la final del Bernabéu per culpa dels àrbitres, perquè jugant bé s’hagués superat això i més. Però cal tenir en compte que tothom, tothom, li té moltes ganes al Barça. Potser massa.

Aquest any no serà, però ja ho va dir Guardiola: Tornarem, que ningú en dubti. I ara a aixecar-se tots plegats que la temporada no s’ha acabat i encara queda guanyar la lliga contra els milions de Florentino.

I sí, orgullós de ser del Barça i jugar com juguem. Perquè podem guanyar o perdre, però nosaltres juguem a futbol.

1 comentari:

someone ha dit...

Això mateix, s'ha acabat això de criticar per criticar
una afició, si és bona, hi ha de ser també en els moments difícils

VISCA EL BARÇA!!!!