Ahir l’Espanya de les autonomies va acabar firmant la seva sentència de mort gràcies a la brillant col·laboració del Tribunal Constitucional. Sí, aquell Tribunal del qual quatre dels seus membres tenen el mandat caducat; sí, aquell Tribunal que fa quatre anys que negocia dictar sentència; sí, aquell Tribunal que ha necessitat set esborranys per anorrear la voluntat del poble. Sí, aquest Tribunal Constitucional deslegitimat i desprestigiat.
Amb la sentència doncs es posa fi a un cicle de 30 anys on la màxima preocupació ha estat “a veure que en podem treure de pactar amb Madrid” o altrament dit “peix al cove”. Amb la sentència s’acaba aquesta Espanya fictícia de les autonomies que només se la creien des de les nacions dites “perifèriques”.
La sentència també posa de manifest que les preteses visions federalistes per resoldre o mitigar l’encaix de Catalunya amb Espanya són un mer viratge d’uns il·lusos romàntics. El federalisme s’esvaeix i queda absolutament impossible i impracticable, si no ho estava ja abans. Amb la decisió dels jutges del TC s’ha deixat evident de què la voluntat del poble de Catalunya no cap a la Constitució. L’estatut de La Moncloa, que ja era poca cosa, no el volen, no ens volen.
La sentència retalla aspectes lingüístics, judicials i financers, els quals pràcticament els deixa sense validesa, ja que anul·la completament l’àmbit judicial autònom, s’invalida el català com a llengua preferent a l’administració i als mitjans públics i en l’àmbit financer es declara inconstitucional la disposició de l’estatut que obligava a l’estat a invertir el % del PIB amb què Catalunya col·labora amb l’estat espanyol durant no menys de set anys. I això sense saber la reinterpretació dels altres 27 articles modificats.
La sentència doncs, atempta contra el nucli dur de l’estatut: llengua, competències i finançament.
I la pregunta d’avui és: i ara què?
Doncs ara toca reaccionar. Toca sobreposar-se, toca aixecar-se i toca decidir. Desprès d’aquesta segona retallada, que ha provocat un xoc de legitimitats, toca reaccionar. En una banda s’han situat 10 jutges que s’han erigit com a grans inquisidors, i s’han atrevit a segrestar la voluntat del poble. A l’altra banda, s’hi situa el poble, que va decidir en referèndum donar validesa a l’estatut. Ara toca reaccionar.
El marc autonòmic ha mort, ha deixat d’existir. No es pot permetre aquesta rebaixa constant del sostre de l’autogovern. L’atac a Catalunya s’ha d’acabar, ells no ho faran, ho haurem de fer nosaltres.
Ara és l’hora de la política, de la política amb majúscules. Cal prendre decisions i cal prendre-les correctament. No ens podem centrar en partidismes com és demanar eleccions anticipades per el setembre. No ens podem permetre el luxe de reafirmar-nos en intentar reescriure un pacte que ja s’ha deixat clar que s’ha trencat.
És doncs, l’hora de la mobilització ciutadana i de la reacció de els institucions. Cal una resposta clara, ferma, contundent i que aporti un nou horitzó. L’autonomisme ha mort, el federalisme també. La direcció és clara. S’ha acabat un cicle polític, ara cal encetar-ne un de nou.
Les institucions han de reaccionar, els ajuntaments, les diputacions i el Parlament han de convocar plens per rebutjar de manera clara la sentència contra Catalunya i per donar suport a la manifestació unitària del 10 de Juliol. És un primer pas, no l’últim.
Ara s’inicia un nou cicle polític. Es deixa enrera l’autonomisme del peix al cove, i s’ha de passar al cicle del dret a decidir. I no només sobre el concert econòmic, que com deia a can Cuní Jordi Barbeta és impossible, sinó el dret a decidir sobre la independència, que com reconeixia el mateix Barberta és més possible que el concert.
Els temps de la contemplació autonòmica han acabat, ha arribat el temps de la reacció i del dret a decidir i per fer-ho, caldrà tornar a donar la paraula al poble.
Amb la sentència doncs es posa fi a un cicle de 30 anys on la màxima preocupació ha estat “a veure que en podem treure de pactar amb Madrid” o altrament dit “peix al cove”. Amb la sentència s’acaba aquesta Espanya fictícia de les autonomies que només se la creien des de les nacions dites “perifèriques”.
La sentència també posa de manifest que les preteses visions federalistes per resoldre o mitigar l’encaix de Catalunya amb Espanya són un mer viratge d’uns il·lusos romàntics. El federalisme s’esvaeix i queda absolutament impossible i impracticable, si no ho estava ja abans. Amb la decisió dels jutges del TC s’ha deixat evident de què la voluntat del poble de Catalunya no cap a la Constitució. L’estatut de La Moncloa, que ja era poca cosa, no el volen, no ens volen.
La sentència retalla aspectes lingüístics, judicials i financers, els quals pràcticament els deixa sense validesa, ja que anul·la completament l’àmbit judicial autònom, s’invalida el català com a llengua preferent a l’administració i als mitjans públics i en l’àmbit financer es declara inconstitucional la disposició de l’estatut que obligava a l’estat a invertir el % del PIB amb què Catalunya col·labora amb l’estat espanyol durant no menys de set anys. I això sense saber la reinterpretació dels altres 27 articles modificats.
La sentència doncs, atempta contra el nucli dur de l’estatut: llengua, competències i finançament.
I la pregunta d’avui és: i ara què?
Doncs ara toca reaccionar. Toca sobreposar-se, toca aixecar-se i toca decidir. Desprès d’aquesta segona retallada, que ha provocat un xoc de legitimitats, toca reaccionar. En una banda s’han situat 10 jutges que s’han erigit com a grans inquisidors, i s’han atrevit a segrestar la voluntat del poble. A l’altra banda, s’hi situa el poble, que va decidir en referèndum donar validesa a l’estatut. Ara toca reaccionar.
El marc autonòmic ha mort, ha deixat d’existir. No es pot permetre aquesta rebaixa constant del sostre de l’autogovern. L’atac a Catalunya s’ha d’acabar, ells no ho faran, ho haurem de fer nosaltres.
Ara és l’hora de la política, de la política amb majúscules. Cal prendre decisions i cal prendre-les correctament. No ens podem centrar en partidismes com és demanar eleccions anticipades per el setembre. No ens podem permetre el luxe de reafirmar-nos en intentar reescriure un pacte que ja s’ha deixat clar que s’ha trencat.
És doncs, l’hora de la mobilització ciutadana i de la reacció de els institucions. Cal una resposta clara, ferma, contundent i que aporti un nou horitzó. L’autonomisme ha mort, el federalisme també. La direcció és clara. S’ha acabat un cicle polític, ara cal encetar-ne un de nou.
Les institucions han de reaccionar, els ajuntaments, les diputacions i el Parlament han de convocar plens per rebutjar de manera clara la sentència contra Catalunya i per donar suport a la manifestació unitària del 10 de Juliol. És un primer pas, no l’últim.
Ara s’inicia un nou cicle polític. Es deixa enrera l’autonomisme del peix al cove, i s’ha de passar al cicle del dret a decidir. I no només sobre el concert econòmic, que com deia a can Cuní Jordi Barbeta és impossible, sinó el dret a decidir sobre la independència, que com reconeixia el mateix Barberta és més possible que el concert.
Els temps de la contemplació autonòmica han acabat, ha arribat el temps de la reacció i del dret a decidir i per fer-ho, caldrà tornar a donar la paraula al poble.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada