Maragall s’hi apunta. Molt bé. Un més. Amb tot però s’hauria de pensar correctament si val la pena. Maragall s’ha mostrat favorable a un referèndum que inclogui tres opcions: autonomia, federalisme, independència. Fantàstic.
Que persones procedents del socialisme apostin per fer una consulta a la ciutadania sobre el futur de Catalunya és evident que és una gran victòria. Que persones procedents d’aquesta “família” política passin cap a posicions autodeterministes és una de les accions més positives que es pot fer per aquest país. A la llibertat, per més que els pesi a algú, no hi arribarem a partir de declaracions al Parlament, perquè per això caldria una majoria parlamentaria pro-independència. I aquesta no hi és i no està previst que hi sigui.
El problema de la proposta de Maragall és que hi ha una trampa, que entenc com a assumible però no deixa de ser una trampa. Maragall proposa un referèndum amb tres opcions: autonomia, federalisme i independència. El problema? Doncs el terme federalisme. Per què, què és federalisme? Com es pot aconseguir? Amb qui? Federalisme s’entén com a Alemanya o com al Canadà? Però més enllà del què s’entén com a federalisme, la qüestió és el com i el qui. Apostar per el federalisme implica canviar la forma de l’estat espanyol. Desprès de la sentència de l’estatut, que no implicava un canvi d’estat, voldrà l’estat espanyol acceptar una Espanya federal? Acceptarà una relació econòmica com el concert? Acceptarà tractar de tu a tu amb el govern de Catalunya? I encara més. El nacionalisme espanyol, que impregna tota la casta política, social, mediàtica i econòmica, ha santificat la Constitució espanyola i l’ha elevat com a símbol nacional, i anar cap a un estat federal equival a canviar-la. Federalisme vol dir canviar la Constitució, la pregunta és: com ho podem fer això? I si el com ja resulta surrealista, el qui ja és per tronxar-se de riure. El PSOE donarà la mà per canviar Espanya i fer-la federal? El PP voldrà sumar-s’hi? La resposta ja és per morir-s’hi.
El federalisme és una enganyifa, és impossible, és irreal, és impossible. I si ho és, no és perquè els catalans no vulguin, és perquè a Espanya no volen. Per tant, continuar apostant i parlant de federalisme és una presa de pèl i una pèrdua de temps.
Si d’aquest referèndum el guanyés l’opció federal, què passaria? El govern espanyol iniciaria els procés per la reforma de la constitució per adaptar-la a la voluntat dels ciutadans de Catalunya? No. Què passaria? Doncs res. Seria una pèrdua de temps espectacular.
Ja he dit a l’inici que aquesta “trampa” és assumible si de debò es vol dur a terme el referèndum d’autodeterminació, doncs si no és d’aquesta manera difícilment gent com l’expresident Maragall o per exemple ICV s’hi sumaran, i el que cal és majoria per convocar el referèndum.
Maragall ja s’hi ha sumat, ara en falten encara molts més, i sí pot ser, que aquests no ens enganyin amb preteses sortides de caire “federal” que no porten a enlloc.
Que persones procedents del socialisme apostin per fer una consulta a la ciutadania sobre el futur de Catalunya és evident que és una gran victòria. Que persones procedents d’aquesta “família” política passin cap a posicions autodeterministes és una de les accions més positives que es pot fer per aquest país. A la llibertat, per més que els pesi a algú, no hi arribarem a partir de declaracions al Parlament, perquè per això caldria una majoria parlamentaria pro-independència. I aquesta no hi és i no està previst que hi sigui.
El problema de la proposta de Maragall és que hi ha una trampa, que entenc com a assumible però no deixa de ser una trampa. Maragall proposa un referèndum amb tres opcions: autonomia, federalisme i independència. El problema? Doncs el terme federalisme. Per què, què és federalisme? Com es pot aconseguir? Amb qui? Federalisme s’entén com a Alemanya o com al Canadà? Però més enllà del què s’entén com a federalisme, la qüestió és el com i el qui. Apostar per el federalisme implica canviar la forma de l’estat espanyol. Desprès de la sentència de l’estatut, que no implicava un canvi d’estat, voldrà l’estat espanyol acceptar una Espanya federal? Acceptarà una relació econòmica com el concert? Acceptarà tractar de tu a tu amb el govern de Catalunya? I encara més. El nacionalisme espanyol, que impregna tota la casta política, social, mediàtica i econòmica, ha santificat la Constitució espanyola i l’ha elevat com a símbol nacional, i anar cap a un estat federal equival a canviar-la. Federalisme vol dir canviar la Constitució, la pregunta és: com ho podem fer això? I si el com ja resulta surrealista, el qui ja és per tronxar-se de riure. El PSOE donarà la mà per canviar Espanya i fer-la federal? El PP voldrà sumar-s’hi? La resposta ja és per morir-s’hi.
El federalisme és una enganyifa, és impossible, és irreal, és impossible. I si ho és, no és perquè els catalans no vulguin, és perquè a Espanya no volen. Per tant, continuar apostant i parlant de federalisme és una presa de pèl i una pèrdua de temps.
Si d’aquest referèndum el guanyés l’opció federal, què passaria? El govern espanyol iniciaria els procés per la reforma de la constitució per adaptar-la a la voluntat dels ciutadans de Catalunya? No. Què passaria? Doncs res. Seria una pèrdua de temps espectacular.
Ja he dit a l’inici que aquesta “trampa” és assumible si de debò es vol dur a terme el referèndum d’autodeterminació, doncs si no és d’aquesta manera difícilment gent com l’expresident Maragall o per exemple ICV s’hi sumaran, i el que cal és majoria per convocar el referèndum.
Maragall ja s’hi ha sumat, ara en falten encara molts més, i sí pot ser, que aquests no ens enganyin amb preteses sortides de caire “federal” que no porten a enlloc.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada