Sobre els Governs de Coalició

Del primer tripartit en deien "Dragon Kahn" per obra i gràcia del metge Carretero, al segon n’hi ha que n’hi diuen "el circ". Aquests qualificatius, segurament no merescuts, sorgeixen a partir del fet de què als govern que donaven nom eren i són formats per diferents partits, és a dir, el govern era de coalició.
Els governs de coalició són més proclius a patir certes crisis, sobretot si els qui en formen part no provenen d’una mateixa família ideològica, fet que provoca tensions i pot donar la sensació de què el desgovern és elevat.

No pretenc parlar aquí de si el govern d’Entesa governa bé o no, el que si vull fer és comprovar si a casa nostra ens falta "cultura de coalició", en el sentit d’entendre que en el si d’un govern amb diferents idees pot sorgir alguna controvèrsia, i també veure quines formes de govern hi ha.

Per tant només em centraré en els països europeus on els governs són de coalició, ja que en els altres continents el sistema polític pot patir certes variacions que podrien afectar el resultat. Així doncs descarto el Regne Unit amb una àmplia majoria del Labour de Gordon Brown, també la França de la UMP de Sarkozy i també Portugal on el Partit Socialista governa còmodament sota el lideratge de José Soares.

A Europa segurament el govern de coalició més important és el que formen la Unió Cristiano-demòcrata, la Unió social-demòcrata i el Partit Socialdemocrata a Alemanya, un govern que sota el nom de "la gran coalició" ha permès a Angela Merkel governar en l’última legislatura. Aquest govern té el suport majoritari del Parlament, 397 dels 613 membres, és a dir, que governa amb majoria absoluta, una majoria necessària per tirar endavant les reformes de l’estat del benestar que aquests partits portaven al programa electoral.

Si exceptuem Alemanya, el Regne Unit i França, l’altre gran país d’Europa és Itàlia. Al país transalpí, on governa el dèspota Berlusconi, cal tenir en compte però, que el primer ministre és al poder a partir d’un govern de coalició. Concretament al govern italià hi participen Il Populo della Liberta i la Lega Nord. Esmentar però que Il Populo della Liberta és la unió entre Forza Italia i la post-feixista Alianza Nacionale. Aquesta coalició té per objectiu dotar al govern de la majoria absoluta que tot govern de coalició necessita per tirar endavant el seu programa, una majoria que es concreta al Parlament, on aquesta coalició obté el suport de 340 diputats per els 239 de l’oposició.

Els governs de coalició però no són exclusivitat dels grans estats europeus o de tradició democràtica com els anteriors, sinó que la "cultura de coalició" també té força en els països de l’Europa de l’est.
Per exemple a Romania on des de les últimes eleccions hi governa una coalició formada entre el conservador Partit Demòcrata-Liberal i el progressita Partit Socialdemòcrata. Aquests dos partits segueixen el patró de la gran coalició alemanya, ja que els dos són els principals partits romanesos, fet que els permet controlar 329 diputats del Parlament d’un total de 471. És a dir, una gran i àmplia majoria absoluta.

Un altre país dels antics membres de l’URSS, Hongria també s’hi produeix un govern de coalició, i conseqüentment, un govern amb majoria absoluta i estabilitat parlamentària.
A Hongria es va formar al 2004 una coalició entre el MSZP, socialistes, i el SZDSZ, liberals. Aquesta coalició però es va trencar a mitjans del 2008 quan els liberals van abandonar el govern, i a partir d’aquest fet el govern en minoria es va veure sense estabilitat parlamentaria fet que portà al primer ministre a dimitir a inicis del 2009 degut a la impossibilitat de portar a terme les reformes socials que pretenia impulsar. Aquest exemple mostra que els governs en minoria són extremadament fràgils, ja que no tenen garantida la governabilitat, una governabilitat que òbviament cap altre partit que no garantís majoria absoluta estava disposat a atorgar degut precisament, a la manifesta inestabilitat governamental.

Durant els últims anys ha augmentat la preocupació entorn a l’ascens de l’extrema dreta a diversos països d’Europa com Holanda, França o Bèlgica, però possiblement el que ha causat més temor ha estat el Partit Justícia i Pau dels germans bessons Kaczynski. Actualment aquest partit ja "només" controla la Presidència de la República, ja que desprès de les eleccions legislatives passades la Plataforma Cívica (PO) del liberal Donald Trusk va obtenir la victòria i va desallotjar l’extrema dreta del poder. Trusk però no va obtenir majoria absoluta així que va haver de pactar amb el Partit Popular per,l d’aquesta manera, assegurar-se l’estabilitat necessària per a qualsevol govern, de coalició o no, per poder tirar endavant el seu programa legislatiu. El govern té el suport dels 209 diputats de PO i els 31 del Partit Popular.

Les coalicions al centre i est d’Europa la tanca la que dirigeix el socialista Werner Faymann formada entre el Partit Socialdemòcrata i el Partit Conservador a Àustria, on per evitar que els partits d’extrema dreta es fessin amb el poder, van reeditar altre cop la coalició que té més flaire de ser un "cordó sanitari" contra els extremistes, que una coalició en base a un programa comú. De la mateixa manera que Alemanya o Romania, els dos partits que formen el govern són els més importants del país ja que junts sumen el 55’6% dels vots i tenen una gran majoria parlamentària amb 108 diputats sobre un total de 183.

Canviant de banda d’Europa, d’est a oest, es troba el país per antonomàsia de les coalicions, Bèlgica. Desprès dels tortuosos governs de Letterme, el President del Parlament, Herman Van Rompuy, ha format un govern en el que hi figuren diversos partits de quasi bé totes les tendències ideològiques: democristians, liberals i socialdemòcrates. Aquest executiu però tindrà la difícil tasca de sobreviure a les continues i cícliques crisis de govern a partir de les diferències entre els valons i els flamencs en quan a l’estructura de l’estat.

Un dels països més petits que formen part d’Europa és Luxemburg. Aquest país està governat per JC. Junker, un polític de caire socialcristià que en les últimes eleccions va aconseguir 24 diputats i es va quedar a 6 de la majoria absoluta, aquest fet el va portar a pactar amb el Partit Socialista dels Treballadors que tenia 14 diputats, fet que permet al govern governar amb una àmplia majoria absoluta al Parlament.

Quedar lluny de la majoria absoluta no és en principi un impediment per no poder formar un govern fort. Aquest és el cas dels Països Baixos, on la demòcrata cristiana CDA (41 escons) del primer ministre, a qui anomenen "Harry Potter" arrel de la seva gran semblança amb el jove mag, va haver de pactar amb el Partit del Treball (33 escons) i finalment per arribar a la meitat més u dels 150 diputats, la Unió Cristiana també es va sumar al govern.

L’altre país que queda de la vessant atlàntica que té un govern de coalició és Irlanda. El govern irlandès històricament sempre ha estat cosa de dos: Fianna Feil o Fianna Gael. Actualment és el primer qui ostenta la direcció del govern amb Brian Cowen com a primer ministre. El Fianna Feil té 78 representants al Dáil sobre un total de 166, fet que l’obliga a pactar amb els Demòcrates Progressistes que tenen vull escons.

S’ha comprovat que tant al centre, a l’est i a la vessant atlàntica d’Europa les coalicions existeixen i que, a més a més, i molt important, totes elles gaudeixen d’una gran estabilitat parlamentària i governamental, unes característiques bàsiques per a qualsevol govern seriós.

Els països nòrdics que formen part de la UE no n’hi cap que no tingui més d’un partit al govern.
Aquest és el cas de Letònia en què el govern presidit per Aigars Kalvitis està format per el TP, la Unió de Verds i Camperols; pel Primer Partit de Letònia; el Camí Letó; i per la Unió per la Pàtria i la Llibertat. Gairebé un rècord ja que compta amb cinc partits diferents a l’executiu.

La segona de les repúbliques bàltiques, Lituània, també està governada per una coalició, concretament la que formen diversos partits conservadors com el TS-LDK; el LRLS; el TPP i el LCS. Aquest govern està encapçalat per el premier Andrius Kubilius.
L’última república fronterera amb Rússia, Estònia, a partir de les últimes eleccions té un govern format per la conservadora Unió Pro Pàtria i el Partit Socialdemòcrata, que junts obtenen 60 dels 101 diputats totals al Parlament.

La Meca de la socialdemocràcia europea, Suècia, actualment està governada per una coalició de partits de centre dreta. L’eix central d’aquesta coalició és el Partit Conservador que al no arribar a la majoria absoluta va pactar amb el Partit Centrista, amb el Partit Liberal i amb el Cristianodemòcrata, formant d’aquesta manera una majoria absoluta parlamentària enfront a l’oposició del bloc d’esquerres liderat per el partit socialdemòcrata.

Per últim, el darrer país analitzat: Finlàndia. Finlàndia té una presidència socialdemòcrata i un govern de dretes. Aquest govern, també, és de coalició, una coalició que encapçala el partit de Centre del Primer Ministre Matti Vanhanen que té 51 diputats i que juntament amb la Lliga Verda (15 escons) i el Partit Popular Suec (9) formen la majoria parlamentària que dona suport i estabilitat a la governabilitat del govern.

Un cop vistos els diferents tipus de govern que hi ha a la majoria de països d’Europa, és a dir, governs de coalició, es podrien dir algunes consideracions:

La primera és que no tots els governs responen a la tradicional, i vigent, divisió entre dretes i esquerres, tal i com és el cas d’Alemanya, Àustria o Romania, on els dos principals partits comparteixin govern, si bé és cert, per motius diferents.

Segona, no hi ha un patró establert en el sentit de què els partits d’esquerres siguin més favorables a les coalicions que els de dretes, o al revés. Les dues famílies ideològiques practiquen aquesta pràctica quasi a parts iguals.

Tercera, la possibilitat d’establir coalicions no està marcada a partir de la història recent dels països, ja que a Europa es troben governs multipartits als estats de l’ex Unió Soviètica com Hongria o Letònia i també es produeixen coalicions als estats fundadors de la UE com ara Bèlgica. Per tant, l’establiment de coalicions, o la cultura de coalició, és estesa i compartida per els diferents estats d’Europa.

I per últim, cal remarcar una característica que tots els governs de coalició analitzats tenen en comú. Aquesta característica és que tots, tots i tots els governs tenen majoria absoluta als seus parlaments, fet que els permet dur a terme el seu programa. Si un govern en minoria d’un sol partit ja és complicat, només cal veure l’exemple de Zapatero al Regne d’Espanya, un govern de coalició en minoria seria una ruïna, degut a la inestabilitat i quasi ingovernabilitat del govern i també dels partits que en formessin part, sobretot del/s petit/s.

Els governs de coalició són majoria a Europa, però tots, i perdó per la repetició d’un concepte tan simple, tots, tenen majoria absoluta.

Aquest Finançament: No!

Avui és diumenge, i normalment cada diumenge publico un post sobre un personatge que ha sigut notícia per alguna raó o altra durant la setmana. Lamentablement aquesta setmana ha sigut la del finançament, i lamentablement sobretot per el resultat final.

És per aquest motiu que a continuació exposo diverses raons del perquè no s’ha d’acceptar aquest model de finançament, unes raons que ha publicat Esquerra Independentista i les quals comparteixo totalment:

ÉS TOTALMENT INSUFICIENT

1) Els 2000-2500 milions d'euros que es preveuen per a cadascun dels tres primers anys d'aplicació del model només representen una reducció del 10% de l'espoli fiscal de 21.000 milions d'euros previst per a l'any 2009 (amb les dades de la Fundació Josep Irla i la Generalitat). L'any 2005 el dèficit fiscal fou de 18.595 milions segons la Fundació Josep Irla.

2) El dèficit de la Generalitat (Ingressos menys despeses) de l'any 2008 va ser de -4800 milions. El finançament pactat condemna la Generalitat a continuar patint importants dèficits públics i perpetua l'espoli fiscal que sofreix Catalunya.

ÉS UN ENGANY

3) Catalunya passarà l'any 2009 del rànquing 93 en finançament per habitant (per sota la mitjana espanyola de 100) a només el 94 amb el nou finançament i com a molt al 97 el 2012. En cap cas al 102 o al 105 com s'està venent. El 102 i el 105 surt de comparar el finançament total de Catalunya (que inclou les partides de Mossos i presons) amb el finançament de la resta de CCAA que no han de fer front a aquestes despeses. Si restem del finançament de Catalunya les partides per fer front a aquestes competències que les altres CCAA s'estalvien, i llavors comparem el finançament de Catalunya -homogeneïtzat- amb el de les altres Comunitats Autònomes ens adonem que tornem a quedar al 94 o 97, molt per sota de la mitjana!.

4) Tal i com ha reconegut la ministra Salgado, el model de finançament és el mateix que va proposar Solbes al mes de desembre de l'any passat i que tots els partits polítics catalans van rebutjar per insuficient.

5) La xifra anunciada de 3855 milions d'euros per al quart any d'aplicació del model el 2012 és una hipòtesi estadística que no es complirà, ja que pronostica un increment impossible d'ingressos per impostos i l'Estat sempre es reservarà el 50% de la despesa pública (com ha assegurat la ministra). La mateixa ministra Salgado no ha volgut corroborar aquesta xifra que només han donat per bona el PSC, ERC i IC.

6) Els 3855 milions d'euros en cap cas representen una reducció d'un terç del dèficit fiscal com s'ha arribat a afirmar. Primer, perquè el 2012 no s'assoliran els 3855 milions com ja hem exposat, segon, perquè l'any 2009 el dèficit fiscal serà de 21.000 milions i un terç d'aquest dèficit representa 7000 milions i no els 5000 calculats per ERC amb les dades del 2005 (dades, a més, del Ministeri d'Economia, obviant les de la pròpia Fundació Irla) i, tercer, perquè no es poden sumar als 3.855 milions 1200 milions més pressupostats per inversions en infrastructures perquè l'Estat sempre executa un nivell d'inversions molt inferior al pressupostat.

7) La ministra Salgado ja ha dit que no contradirà les hipòtesis que cada CCAA faci dels suposats increments de recursos que li reportarà el nou model de finançament. Tothom farà els càlculs que li semblin més oportuns per vendre el finançament a la seva Comunitat Autònoma.

INCOMPLEIX L'ESTATUT DE FORMA FLAGRANT

8) No recull cap de les variables que exigeix l'Estatut i que havien de corregir a l'alça el model de finançament anterior: immigració, esforç fiscal, costos diferencials (major cost de la vida a Catalunya) i població en risc d'exclusió.

9) Moltes de les partides pactades han quedat fora del model i dependran d'allò que els Pressupostos Generals de l'Estat vulguin concedir-nos cada any. Es pressuposa, per tant, que ERC aprovarà els PGE del PSOE i en qualsevol moment aquestes partides poden desaparèixer.

10) L'Estatut preveu tres anys perquè el model s'apliqui, en cap cas quatre. Esperar el 2012 que es compleixin les promeses que ara ens fan aquells que ens han mentit de forma sistemàtica és com esperar un miracle.

11) No hi ha hagut cap tipus de bilateralitat. La ministra ha reconegut més de 100 reunions per pactar el model amb totes les CCAA. Simplement ens hem acoblat al model de règim comú.

Per tot això: No a Aquest Finançament!

Pervers Status Quo

Una llàstima, sí. Realment una llàstima, tot i que era d’esperar. Què lluny queda aquell 2003 en què semblava que, per fi, ens menjaríem el món! Al 2003 sembla que per fi la Generalitat tindria un govern que aniria a totes a resoldre els grans problemes estructurals del país i deixaria d’una vegada per totes de jugar amb els seus ciutadans amb l’engany del peix al cove.

Aquell govern, més ben dit, aquell projecte arribava a la Plaça de Sant Jaume a canviar Catalunya. Aquell projecte havia de fer un nou estatut, un estatut que havia d’incloure un finançament ambiciós. Però a més, aquell projecte també venia amb la intenció de fer moltes altres grans coses. Llei de planificació territorial, llei electoral, serveis socials…

No cal ser massa observador com per deduir que allò que al 2003 era optimisme, empenta, compromís i orgull, avui és tot el contrari.

La causa de tot plegat és que les grans peces d’aquest país han pogut més que la voluntat, real, de canvi. En totes les grans operacions que s’ha engegat en els últims anys, un membre o altre del pervers status quo, ha intervingut per arruïnar un projecte positiu per el país. Només cal recordar com dos dies abans de què, el que ara s’omple la boca exigint 5.000 milions per el finançament, el molt convergent Artur Mas pactés retallar d’amagat l’estatut amb Zapatero, es va reunir amb diversos empresaris que li van "demanar" que tanqués l’acord immediatament.

Sí Mas i CiU es van vendre i perdre tota dignitat i credibilitat amb aquella plantofada als catalans i al Parlament, ara és el PSOE-PSC i el tàndem Montilla-Castells al capdavant els que renuncien a un model ambiciós per Catalunya i accepten el que Espanya vol donar. I aquí s’hauria de fer una pregunta: Per què Catalunya sempre accepta que no es compleixi el que diu la llei cap a sota? Per què no pot ser Espanya qui accepti no complir la llei i donar més a Catalunya?

CiU i PSC, els dos membres de l’status quo d’aquest país que es van "passant" el gustàs de trair la voluntat del país i de condemnar diverses generacions a veure com el país, tot i que vol, no pot.

No a Aquest Finançament

Segons tot apunta el melodrama de la negociació del nou model de finançament autonòmic està apunt d’acabar-se, ja que tal i com afirmen diversos mitjans, durant el dia d’ahir el conseller socialista Antoni Castells i la vice-presidenta socialista espanyola Elena Salgado haurien arribat a un acord final en quan a xifra i model, només pendent de tancar els serrells.

Aquestes informacions exposen que aquest model incomplirà l’Estatut, ja que la graduació dels anys posteriors a l’entrada de l’aplicació del text se situava al 2011, és a dir, que al 2011 hauria d’arribar al "tope", però com sembla Castells hauria renunciat a aquest fet allargant-ho fins al 2013, conseqüentment s’entén que l’estatut entra en vigor aquest any i no al 2006… A més a més l’acord de finançament, segons el que s’ha publicat, no arribaria ni de bon tros als 3.800 milions que defensen la Cambra i Esquerra com a quantia mínim d’aquest model, ja que se situaria sí per sobre dels 3.000 milions al tercer any d’aplicació, però lluny dels quasi 4.000 estipulats com a sostre baix. I èr últim no està gens clar que el principi d’ordinalitat es respecti, ja que Elena Salgado preveu "colar" alguna partida fora del sistema.
Realment no deixa de ser graciós, per no dir una altra cosa, que quan la Generalitat ha fet públic que aquest any ha tingut un dèficit de 4.000 milions d’euros, el "gobierno de españa" només ofereixi 3.200 milions de finançament al tercer any d’aplicació. Aquest fet tan sols demostra la manera que, mani qui mani, té Espanya d’entendre Catalunya i les seves necessitats.
En resum, que per més "pegats" que la Salgado i el Castells enganxin al model sobre Mossos, justícia i no sé quantes competències més, aquest model no reflecteix ni l’estatut, ni l’ordinalitat, ni una xifra acceptable i molt menys reflexa les necessitats reals del país per fer front als reptes dels pròxims anys com les infrastructures, la immigració, la sanitat, l’educació…

Les reaccions a aquesta notícia no s’han fet esperar. Com era de preveure els dirigents socialistes han sortit tots contents a donar la benvinguda a l’acord, i segons el seu President, Isidre Molas, l’acord "és deu vegades millor que el de l’any 2001". Una vegada més es confon millorar un acord amb què aquesta millora sigui bona. El soci petit del govern, ICV, ja ha donat el "sí" i Joan Saura ja s’ha apressat a comentar que espera el pacte es tanqui en poques hores. Queda clar que, una vegada més, el PSC ha sucumbit envers el PSOE i que, malauradament, l’aposta per acostar el PSC a posicions catalanistes no ha reeixit. Aquesta aposta però haurà servit per mostrar que simplement el PSC no existeix, i que per tant no és més que una pota del PSOE. I què no dir dels acomplexats d’Iniciativa. Uns que s’omplen la boca defensant la classe treballadora del país però que accepten un finançament que els condemna a la misèria. Això és ser d’esquerres de debò? Realment, seria millor que s’integressin al PSOE-PSC i d’aquesta manera poder votar, sense complexos ni atacs de "paquetitits", juntament amb aquells que els hi diuen, talment com es va produir amb l’estatut, la decisió que han de prendre.
Per tant, aquesta situació deixa una vegada més, la decisió en mans d’Esquerra, ja que depenen de la decisió que prengui la Permanent Nacional, que s’està reunint aquesta tarda, dependrà si el govern accepta o no l’acord i si aquest mateix govern té futur o no.

Així doncs com les grans decisions que han marcat l’esdevenir del nostre país en els últims anys, la pilota torna a ser en mans d’Esquerra. A Esquerra sempre li toca el pitjor dels papers, decidir sí el que han pactat uns altres - sigui CiU o el PSOE-PSC- és bo per el país o no. Ho va fer amb l’estatut pactat en nocturnitat i traïdoria per Mas amb Zapatero, i va encertar dient que No, tal i com es pot comprovar en aquests moments en què queda clar que aquell pacte ha sigut una de les pitjor negociacions que mai un polític català ha fet.

Ara li torna a tocar decidir. La situació és difícil, cert, però és en els moments difícils on es demostra la valentia, la coherència i el compromís envers el que es defensa. Esquerra no pot acceptar un model que no sigui bo per Catalunya, i com va dir el President Puigcercós, en cap cas un model que no arribi als 3.800 milions.

Esquerra ha de dir que no a aquest finançament.

Finestra Oberta: Catalunya al món: passat i present de la presència de Catalunya al sistema internacional (i II)

Avui publico la segona part del text de l’Adrián Caballero sobre el paper de Catalunya al món.

Un altre terreny important per tenir presència internacional, i més en un context de globalització, és l’econòmic. Podem dir que Catalunya també impulsa una “identitat comercial pròpia”, no tan sols amb la “marca Catalunya” si no també amb una promoció internacional dels sectors empresarials catalans.

La literatura afirma que és el comerç exterior el que fomenta l’expansió econòmica i el creixement progressiu a Catalunya. Serà per això que el nivell d’exportacions internacionals de Catalunya s’ha incrementat exponencialment entre 1991 i 2000 (en major grau que l’augment de les importacions), així com s’ha donat des de 1990 una davallada del saldo comercial amb la resta d’Espanya.

Tot això no és fruït de la casualitat. Des de les institucions catalanes s’ha viscut amb els anys un procés de promoció també econòmica de Catalunya cap a l’exterior. Des de la Conferència que va oferir Jordi Pujol, entre d’altres, d’inversions i negocis a Catalunya a Tel-Aviv al maig de 1987 s’han produït diverses iniciatives i la creació d’institucions i oficines a l’exterior que han servit per impulsar els sectors comercials arreu del món. Un exemple d’impuls d’un sector econòmic és el que va realitzar el Departament d’Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya, que va crear dues entitats per l’ajut a la política industrial, el CIDEM i el COPCA, i que actualment compten amb un gran nombre d’oficines exteriors. Aquest exemple és una mostra de xarxa industrial catalana que, a més de potenciar l’economia catalana, pot arribar a ser un mecanisme de representatitivitat catalana al món.

Per últim, podem fer un cop d’ull a la presència de la cultura catalana arreu del món, ja que pot contribuir a demostrar l’existència de Catalunya com a comunitat nacional, tret important alhora de defendre el dret a l’autodeterminació del poble català.

Artistes catalans sempre han estat a la avantguarda i a primera línea mundial a les seves disciplines. Salvador Dalí o Antoni Gaudí en son una mostra, ja que son mundialment coneguts i son, a més, figures vinculades a la cultura catalana (tot i ser utilitzats al parlar, de vegades, de cultura i art espanyol).

Una prova de la vinculació de la cultura amb la política i les possibilites d’introduir el cas català a l’agenda internacional la va donar el ja mort Pau Casals. El violoncel·lista nascut a El Vendrell va compondre el himne de les Nacions Unides i a la seva intervenció al 1971 va tenir un discurs on afirmà que ell era català (el seu famós I am Catalan) i que Catalunya era “la nació més gran del món”. Va ser, i més en un context on a Espanya imperava el règim feixista del general Franco, una mostra d’identitat nacional històrica diferenciada sense precedents i una oportunitat única de fer arribar a tota la Comunitat Internacional el sentiment català.

En l’actualitat, la societat cultural i artística internacional també reconeix la cultura catalana com diferenciada de l’espanyola. Els dos últims exemples els tenim a la presència de Catalunya la Fira del llibre de Frankfurt de 2007 i a la invitació que s’ha fet per a la participació de Catalunya a la Biennal artística de Venècia l’any 2009 on la seva participació es titularà “La comunitat inconfessable”.

Concloem reflexionant sobre la presencia de Catalunya a les institucions i al marc del sistema internacional, la qual a evolucionat amb el temps des de l’arribada de la democràcia a Espanya. Cada vegada Catalunya s’ha fet un lloc a Conferències Internacionals, tot i que un repte pendent és de ser present amb continuïtat a les institucions claus, com la Unió Europea o les Nacions Unides, tot i que és aquí on el context intern de Comunitat Autònoma dins l’Estat espanyol on és aquest últim qui té la majoria i més importants de les competències en quant a relacions internacionals fa utòpica aquesta possibilitat.

Les relacions econòmiques i culturals que Catalunya pugi mantindre i expandir amb sectors productius claus de l’economia mundial o en estats claus en la presa de decisions a nivell internacional pot ser en aquests moments un dels millors mecanismes que les institucions catalanes i la societat tenen per fer notar la presencia de Catalunya com ens diferenciat d’Espanya i així influir posteriorment a nivell polític.
Responent a la qüestió inicial sobre el reconeixement internacional del “conflicte català”, podem concloure que, si bé el cas de Catalunya com comunitat diferenciada d’Espanya i amb tradició històrica diferent i, inclòs, separada, és conegut per agents importants a la política internacional i s’ha fet referència a Conferències europees i internacionals, tot i que encara manca qualque important com és fer l’èmfasi en un esperit més secessionista o independentista que desperti a les autoritats exteriors (com el Departament d’Estat nord-americà) davant la possibilitat real d’una revolta de la població, tot i que aquesta no sigui certa però que permeti accedir al dret d’autodeterminació i, així, poder aconseguir accedir “legítimament” a les vies de consulta popular recolzades possiblement, en aquest nou context, per les institucions internacionals.

text realitzat per Adrián Caballero

La Política Exterior d'Obama

Aquests dies el President Barack Obama ha realitzat una gira diplomàtica per Rússia on ha aconseguit tancar la renovació dels acords per anar desnuclearitzant els exèrcits protagonistes de la Guerra Freda i on, per variar, ha fet un brillant discurs glossant els avantatges que té un sistema democràtic.

La visita a Rússia però va molt bé en el temps per intentar observar com s’està desenvolupant la política exterior de la nova administració Obama cinc mesos desprès de la seva arribada a la Casa Blanca. És per aquest motiu que publico una ressenya feta per l'assignatura "Política Exterior d'espanya i de la Unió Europea" que tractava sobre aquest tema.

La política exterior desenvolupada per la nova administració Obama en els primers mesos del seu mandat s’ha caracteritzat per introduir diverses rectificacions en les línies estratègiques que van marcar les dues legislatures de George W. Bush.

Barack Obama ja va anunciar en el seu discurs d’investidura que la seva política exterior no es basaria en la dicotomia introduïda per Bush entre valors i seguretat, a més que va recalcar que la seva administració no es tancaria a parlar amb tots els seus "enemics" per poder resoldre els conflictes.

L’acció més remarcable des de què Barack Obama és president ha estat l’ordre de tancar la presó de Guantánamo, així com també la prohibició de l’ús de tortures durant els interrogatoris de la CIA a presumptes terroristes i membres de Al-Qaeda.
Obama també ha tirat endavant altres iniciatives de gran calat. Una de les quals és la restructuració de les prioritats nord-americanes pel que respecte als conflictes de l’Iraq i l’Afganistan. En el conflicte iraquià l’administració demòcrata s’ha mostrat favorable a transferir la totalitat del poder a les forces nacionals del país asiàtic, sempre mantenint una petita força residual de l’exèrcit americà. La reducció de tropes a l’Iraq no aniria acompanyada d’una acció similar a l’Afganistan, ja que en aquest país es pretén ampliar els efectius en que els EUA compten per poder fer front al reforçament que Al-Qaeda ha tingut en els últims temps. Relacionat amb aquest factor, també s’amplia l’àrea d’acció, fins a arribar al Pakistan, un país on els Taliban i els membres de la xarxa terrorista de Bin Laden utilitzen com a base operativa.
En pro d’assegurar aquestes línies d’actuació el President Obama ha nomenat uns representants especials en aquests dos països, Afganistan i Pakistan.

Un altre àmbit en què la nova administració Obama ha introduït canvis és en la que fa referència a Cuba. La posició americana envers el règim dictatorial cubà és manté dins d’unes línies generals intocables des de que J.F.Kennedy va decretar l’embargament total a l’illa, aquesta política però sembla que tendeix a esgotar el seu temps. Obama s’ha mostrat favorable a iniciar converses amb el govern de l’illa per poder permetre per exemple l’aixecament de l’embargament o la possibilitat de què els cubans residents als EUA no tinguin restriccions per volar cap a l’Havana. Aquesta nova relació s’ha de basar en un pla de respecte mutu entre els dos països.

En consideració a dues potències en auge, Rússia i la Xina, els EUA reforcen amb els primers la voluntat de reduir les armes nuclears i estratègiques, i amb els segons iniciar una relació de diàleg en temes econòmics i en pro d’avançar cap a un món menys depenent dels combustibles fòssils.

Finalment, també s’opta per reforçar les institucions internacionals de cara a possibilitar la resolució dels conflictes promocionant el diàleg per sobre de la força militar.

Així doncs en una primera aproximació, la nova política nord-americana es basa en intentar ser part de la solució dels problemes del món juntament amb altres, i no com a únic actor d’aquesta solució. Aquesta consideració es basa en què en l’era de la globalització, és necessària una intervenció global. A més, la nova administració ha canviat l’enfocament de la resolució dels conflictes, incentivant les iniciatives polítiques i derivant a un segon lloc, sense excloure-les, les de caire militar.

Finestra Oberta: Catalunya al món: passat i present de la presència de Catalunya al sistema internacional (I)

Avui i demà publico dins de la secció “Finestra Oberta” el treball d’un company de classe sobre el paper de Catalunya al món, corresponent al Seminari d’Estudiants en Acció sobre el dret a l’autodeterminació.

Al març de 2009 la Secretaria d’Estat nord-americana Hilary Clinton va visitar oficialment les institucions de la Unió Europea. A un torn de preguntes, una estudiant assistent d’un eurodiputat gal·lès li va preguntar sobre la seva posició en vers els casos de nacions sense estat com Escòcia, Gales o Catalunya i de les seves aspiracions independentistes. La resposta de la ex primera dama va ser contundent: “No interferiré en els assumptes interns dels Estats”. Segons la distinció feta pel professor Jaume Lopez a una conferència, el reconeixement internacional de l’existència d’un conflicte no resolt és una de les dues condicions necessàries per parlar de dret a l’autodeterminació del poble en qüestió. L’altra condició és l’existència de drets històrics d’una comunitat nacional, condició que es compleix al cas català i que, per tant, si volem parlar d’un dret a la autodeterminació pel poble català, fa que haguem d’aprofundir en el reconeixement internacional o no que té el cas català.

Les intencions sobiranistes i d’independència de Catalunya no ha sigut un tema important a l’agenda política de la societat internacional. És a dir, no trobarem gaires declaracions de polítics internacionals parlant explícitament del cas català i oferint una opinió formal. Tot i això, trobem proves de com el tema català, no tant en sentit independentista però sí més en sentit d’existència d’una diferent nació a Espanya i d’existència d’un ens diferent a l’estatal amb capacitat de decisió i amb voluntat de més grau de decisió, està present a la política mundial. Jordi Pujol, President de la Generalitat de Catalunya entre 1980 i 2003, va contribuir en quant a la imatge i projecció de Catalunya internacionalment. Tenint en compte el poc marge que deixa la Constitució Espanyola a la Comunitats Autònomes en quant a les relacions exteriors, la intervenció de Pujol a nivell internacional va contribuir per donar a conèixer la identitat de Catalunya com a identitat diferencia de l’espanyola i per contribuir a que la industria catalana sigui competent a nivell internacional.

En el terreny més polític, Catalunya a participat en diverses conferències i col·loquis on a deixat empremta de les seves intencions i de la seva identitat pròpia davant la comunitat internacional. L’any 1984 ja es va introduir internacionalment el concepte d’integració de Catalunya dins el món i de la seva capacitat com a nació diferenciada. Va ser , curiosament, a un Simposi internacional sobre temes ibèrics on el president Pujol va aprofitar la seva intervenció per transmetre el sentiment abans comentat. Aquest sentiment no implica anar contra la unitat d’Espanya, com les pròpies institucions catalanes s’han encarregat de matisar i difondre en altres conferències europees i internacionals, com la que es va celebrar a Bruges al febrer de 1989 amb el títol de “Catalunya i Europa: el paper d’una comunitat autònoma dins la CEE”, on es va deixar la clar l’status quo català de nació sense estat però on es va afirmar que la majoria de catalans no tenien intencions secessionistes.

La defensa i promoció de la identitat catalana ha sigut i és un dels objectius de la Generalitat de Catalunya. Aquest fet es manifesta amb la creació de institucions encarregades de la difusió i promoció de Catalunya al context internacional. A 1990 es va crear el Gabinet d’Actuacions Exteriors (GAAEE), encarregat de coordinar l’activitat exterior del Govern, de promocionar la cooperació interregional amb altres regions europees i la imatge de Catalunya, i d’aconseguir la màxima eficiència envers l’exercici de les competències de la comunitat autònoma a les relacions exteriors. Va ser un pas important per a formalitzar en una institució les relacions que Catalunya mantindrà amb l’exterior.

Amb aquesta intenció es va anar evolucionant institucionalment, i així va ser com es va crear dos anys desprès el comissionat per a Actuacions Exteriors per aprofitar l’esclat de presència exterior de Catalunya i aprofitar-ne al màxim les possibilitats d’èxits.

Per altra banda, no es petita la intervenció de Catalunya dins la UE tot i que sigui per mitja de Conferències temàtiques o la Comissió de les Regions, la qual no té competències importants ni vinculants.

post realitzat per Adrià Caballero

Dicotomia socialista

És conegut per tothom que la legislatura catalana penja d’un fil molt prim, un fil que es pot trencar el pròxim 16 de juliol quan, cosa també coneguda per totohm, el “gobierno de españa” incompleixi de nou l’estatut en matèria de finaçament.

Referit al tema del finançament només un apunt. Segons s’ha publicat aquesta setmana en alguns diaris, el govern té un informe on s’especifica que el “gobierno de españa” pot complir estrictament el que diu l’estatut en quan a l’aplicació del principi d’ordinalitat, però que aquest fet no anirà acompanyat d’un increment substencial, i necessari, de les finances de la Generalitat. Aquest fet ja l’havien apuntat diversos experts que analitzant el text pactat per Artur Mas i Zapatero afirmaven que els articles són escrits de tal manera que es deixen a la sort de la interpretació que el lector en faci. És de suposar que Mas ja sabia el que es feia quan va pactar el que va pactar, sobretot tenint en compte que qui té l’última paraula és sempre el “gobierno de españa”. Es clar que tot i això, la interpretació dels articles possibilita tan que Zapatero quasi no augmenti els diners per Catalunya i al mateix temps que Mas es despengi exigint un mínim de 5.000 milions d’euros per la Generalitat.

Tornant al tema del principi. La legislatura s’esgota, o com a minim està en camí d’esgotar-se, i els partits ja comencen a morue les seves màquines de cara les eleccions. Tots els diferents partits tenen els seus problemes intenrs i d’identitat, ningú n’està al marge, i per contra del que hom pugui pensar, qui té el més gran problema no és pas Esquerra, tal i com intenten mostrar diferents mitjans, sinó que qui té més problemes d’identitat és el PSC-PSOE.

D’aquí a pocs dies el PSC haurà de decidir si Catalunya o Espanya, si Poble o Pàtria. El PSC haurà de decidir a qui és fidel, o a la classe treballadora de Catalunya i al poble català, o a la pàtria espanyola, al PSOE i a l’Espanya unida i homogènia.

Que el PSC no ho té fàcil es pot observar clarament amb un parell de fets sorgits aquesta setmana. Per una banda l’aparició d’una agrupació de dins del PSC que demana que el PSOE s’implanti una federació del partit, degut, afirmen, que el PSC s’ha tornat nacionalista. Bé, cadascú que cregui el que més li plagui. En un altre punt ideològic, Ferran Mascarell publicava a l’AVUI un article en què convidava al PSC a assumir un discurs nacional viable i ambiciós, alhora que afirmava que l’Espanya plural era una via morta així com constatava que Catalunya a Madrid no té aliats.

Aquesta sortida de Ferran Mascarell va rebre el “correctiu” per part d’algun dirigent del PSC dient que Mascarell no era cap dirigent del socialisme català i que per tant que no parlés d’estratègia.
Més enllà del què digin des de Nicaragua, el que s’observa és que les aigües a can PSC van “rebueltes”. I és que com deia Mascarell o el PSC formula una possible via nacional ambiciosa o ja poden anar oblidant tornar a governar la Generalitat. El problema però és que si el PSC fa algun gest “d’ambició nacional”, via finançament o estatut, el que li pot comportar és el trencament amb el PSOE.

Per tant, el PSC es troba en una dicotomia: o Catalunya o Espanya. O els treballadors de SEAT de l’àrea metropolitana o els de Renault de Burgos i a Zapatero.

Ells trien a qui ser fidels.

El Dret a l'Autodeterminació a la UE. Els Precedents i Catalunya (i II)

Kosovo i Montenegro han aconseguit ser estats independents amb el concurs de la Unió Europea.

A partir d’aquesta afirmació sorgeixen diverses preguntes a fer. Es pot establir algun paral·lelisme entre aquests dos processos d’independència amb Catalunya? Si es tirés endavant tal procés, Catalunya quedaria fora de la UE?

Segons el diputat d’Esquerra és possible aplicar el dret democràtic a Catalunya, a més de què en cas de produir-se tal fet, l’adhesió a la Unió Europea tindria possibilitats d’aconseguir-se.

En el primer punt Bertran apunta de què primerament cal considerar que Catalunya actualment ja forma part de la Unió Europea i que per tant el procés per "expulsar-la" del fòrum europeu seria complex i no afavoriria a ningú.

En segon lloc, la construcció europea es basa en la lògica de l’imperi, és a dir, en la construcció de com més territori millor per poder expandir el mercat comú. En la hipotètica situació de què Catalunya exercís el dret democràtic i s’apostés per la independència, la Unió Europea difícilment prendria la decisió de deixar un mercat de quasi 8 milions d’habitants.

I finalment l’adhesió de Catalunya a la Unió Europea el que planteja és un debat de subjectes. El debat es fonamenta en el sentit que els contraris a la independència catalana esgrimeixen de què en cas d’exercir-se l’opció independentista el país quedaria exclòs de la UE ja que només el Regne d’Espanya en podria continuar formant part com a subjecte firmant dels tractats que donen peu a la Unió, per contra diversos experts consideren que al produir-se la independència d’una part d’un estat membre, els dos subjectes sorgits esdevenen o dos nous estats o dos estats continuadors de l’antic estat. És a dir, per exemple el Tractat de Maastricht del 1992 el Regne d’Espanya el va firmar, i conseqüentment Catalunya també en va ser inclosa ja que formava part d’aquest estat. En produir-se la independència catalana, ni el subjecte Catalunya ni el subjecte nou d’Espanya van firmar aquell tractat ja que cap dels dos és el Regne d’Espanya de 1992. La qüestió és que s’obre la porta a considerar els dos subjectes membres dins de la Unió o als dos fora.
En qualsevol cas aquest és un debat no resolt en l’àmbit europeu i per tant encara no es pot oferir una resolució definitiva en aquest tema.

Per altra banda i també responent a les dues preguntes anteriors, Anthony Guilliland exposava en la seva intervenció el procés seguit per el Partit Nacional Escocès per dur a terme un referèndum d’independència a la seva nació.
Guilliland feia referència l’estratègia que el govern d’Alex Salmond pretén impulsar, una estratègia que es basa en un concepte: l’ampliació interna. Aquesta ampliació es fonamentaria en els següents pilars:
Tan Escòcia com la resta de Regne Unit es mantenen a la Unió Europea; la corona britànica segueix sent qui ostenta el títol de cap d’estat a Escòcia; el Regne Unit passa a anomenar-se Regnes Units; i s’independitzen els Parlaments. Remarcar que en el context actual el mercat està garantit per l’existència de la UE.
Pel que fa a l’ingrés d’Escòcia a la Unió, es planteja que primerament es formulin unes condicions via negociació, i que un cop complertes per Escòcia, els estats membres donin l’acceptació al nou estat.

Un dels altres temes que es van introduir en la presentació va ser el paper que poden jugar els diferents partits nacionals de les diferents nacions sense estat que hi ha arreu d’Europa, ja que sense la voluntat dels partits per tirar endavant processos d’autodeterminació aquests no arribaran. Així el professor Guilliland exposava que aquests partits tenen tres opcions en relació a la seva posició envers a la Unió Europea: estar en contra de la UE; mantenir l’status quo; o lluitar per la independència del seu país.

En l’actualitat i en ple període de les eleccions europees, seria convenient preguntar-se quina relació es proposa des dels diversos partits nacionals de Catalunya amb Europa i la Unió.

Per una banda Convergència i Unió no fa cap al·lusió al fet de la possibilitat de Catalunya d’exercir el dret a l’autodeterminació en el seu programa electoral. CiU tot així defensa que en "l’actual món globalitzat i les seves circumstàncies ens permeten buscar el nostre reconeixement com a nació, no ja només en el marc de l’estat espanyol, sinó directament al món." Tot i aquesta declaració no hi ha cap proposta en pro d’avançar en aquest tema.

Per altra banda l’altre partit nacional, Esquerra, en el seu programa electoral europeu proposa que des d’Europa s’elabori un protocol que reguli el dret a les nacions a exercir el dret a l’autodeterminació. Aquest protocol, tal i com va exposar el candidat Oriol Junqueras, s’hauria de formular a partir de l’experiència dels casos de Montenegro i Kosovo, ja que la UE va avalar i tutelar tot el procés.

En aquesta conferència es va posar de manifest doncs, que l’exercici del dret a l’autodeterminació a Europa és possible, sobretot arran dels casos de Kosovo i Montenegro.